I què és la veritat?

Cita

Vaig descobrir que allò que més ens apropa a la Veritat és l'amor. També vaig percebre que l'amor, entès com a no-violència, tenia pocs partidaris al món. Però mai vaig descobrir un doble sentit en relació amb la veritat, i ni tant sols els ateus posen objeccions a la necessitat del poder de la veritat. Tanmateix, en la seva passió per descobrir la veritat, els ateus no dubten en negar l'existència mateixa de Déu —cosa que és una conseqüència lògica, des del seu punt de vista. Degut a aquest raonament, vaig comprendre que, enlloc de dir «Déu és Veritat», he de dir «la Veritat és Déu».

—

De fet, la paraula sànscrita traduïda per Veritat és Sat, que significa, literalment, «allò que existeix».

—

«Aleshores, ¿què és la Veritat?» Aquesta és una pregunta difícil, però jo me l'he respost afirmant que és allò que ens diu la Veu Interior.

Mohandas K. Gandhi (1869-1948), conegut com a Mahatma Gandhi, líder polític i espiritual hindú i del moviment d'independència de l'Índia.

Context

GANDHI, M (2007) Mi religión. Santander: Sal Terrae (El pozo de Siquem, 216), pp. 82-83. ISBN: 978-84-293-1729-9. — Font original: GANDHI, M (31-12-1931) Young India, pp. 427-428, setmanari en llengua anglesa, sota la direcció de Gandhi, publicat a Ahmedabad des de 1919.

Comentari

Una descripció realment ben bella, profunda i subtil: «la Veritat és Déu». Més endavant, Gandhi afegeix: «Encara no l'he trobat, però no deixo de buscar-la». I, «moltes vegades he albirat en el meu caminar lleus espurnes de la Veritat Absoluta, que és Déu», però alhora «qui cerca la Veritat ha de ser més humil que la pols».

Amb tot, també és ben cert, i comparteixo la preocupació, que «la tendència a exagerar, a suprimir o a manipular la veritat, voluntàriament o involuntària, és una debilitat natural de l'ésser humà, i cal el silenci per superar aquest defecte.» Per aquest motiu subscric en consciència:

Procureu romandre ben a prop d'aquells que diuen que cerquen la veritat. Però fugiu-ne tant aviat com us diguin que l'han trobada.

Václav Havel, escriptor, dramaturg i polític txec. El darrer President de Txecoslovàquia (1989-1992) i el primer de la República Txeca (1993-2003).

Bona recomanació! Una actitud prudent que procuro aplicar tant en relació als altres com en relació a mi mateix: estic en “camí” cap a...... però encara no he arribat a cap “lloc” definitiu.

Retall cristià

Jesús contestà:
— Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.
Li diu Pilat:
— I què és la veritat?

Cita bíblica: Jn 18,37-38 (BCI)

Així acaba la perícopa de l'Evangeli de Joan, amb el silenci de Jesús. En canvi, l'escrit apòcrif (mot que simplement vol dir no canònic) anomenat «Evangeli de Nicodem», de caràcter gnòstic, amplia l'escena amb la curiosa resposta que posa en llavis de Jesús (feia molt de temps que n'havia sentit a parlar, per fi he tingut l'oportunitat de llegir-ho personalment):

— Què és la veritat?, li pregunta Pilat.
— La veritat prové del cel, li fa Jesús.
— A la terra no existeix la veritat?, diu Pilat.
— Ja ho veus, li replica Jesús: els qui diuen la veritat són jutjats pels qui exerceixen el poder a la terra.

AA. VV. (1990) Apòcrifs del Nou Testament. Barcelona: Proa (Clàssics del Cristianisme, 17), p. 238. ISBN: 84-7739-137-8. — El text citat es pot referenciar, similarment a com se sol citar la Bíblia, mitjançant la notació: EvNic III, 2.

Al cap i a la fi, potser m'agrada més la “versió” de Jn, potser trobo més eloqüent el silenci de Jesús per resposta que qualsevol intent d'explicació racional sobre què és o deixa de ser la veritat (o, la Veritat). Una veritat, una resposta, que només es pot comprendre des del silenci, des del cor, des de l'amor nu de paraules i de conceptes abstractes, des de l'amor que simplement és... i deixa ser.

Quan gairebé “toquem” el misteri de la vida (és a dir, les seves intríngulis, la seva essència no racionalitzable, no objectivable) i ens quedem sense paraules per poder-lo expressar o comunicar, ens solem acontentar en prendre paraules de tota la vida (conceptes, objectes mentals) i simplement les “modifiquem” posant-los la inicial en majúscula: Misteri, Vida, Veritat, Silenci, Paraula, Amor... Alguns també s'hi troben bé, i reconeguts, amb paraules, també en majúscula, com: Buit, Res, Il·lusió... Altres ens atrevim (amb el màxim respecte i humilitat) amb la paraula: Déu, o amb qualsevol de les seves “germanes”: Al·là, Tao, Nirvana, Brahman, Anatman...

La inicial en majúscula no significa que vulguem fer la paraula “més gran”, com per encabir-hi un concepte “més gros”, sinó que és un senyal, un toc d'alerta, que significa: «Ep!, la paraula (el concepte, l'objecte mental) no és la “cosa” (allò essencial, l'essència, allò que busco realment, allò que sóc, allò que és, allò inefable, inexpressable, inaudible, invisible...), sinó que simplement “hi apunta”. Pssst!, és cap allà...» A partir d'aquí, hi he de “caminar” jo... sí, jo sol, despullat de l'ego i de la ment, si realment ho desitjo i tinc prou coratge!

És això la fe? Aquest desig? Aquest coratge? Aquesta confiança senzilla en l'Altre? Aquest saber-se, comprendre's...?, (què?)... estimat?, ... desitjat?, ... donat?, ... «Pssst!, però si ja hi eres...»

Epíleg

Quan Jacob es desvetllà, va dir:
— Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia.

Cita bíblica: Gn 28,16 (BCI)

Retalls relacionats

• «Cercadors de la veritat», amb el conte “Els 3 savis cecs”.
• «Encontre en el silenci», el Silenci eloqüent de Déu.
• «La llibertat interior», cap a on assenyalo, jo?
• «Col·leccionistes de mapes», la funció dels conceptes i les idees.

Fotos: “Rosa blanca, davant del campanar de l'església d'Arties, Val d'Aran”, d'Èdgar Planas. “Mirant avall cap a la Terra”, núvols i llum solar sobre l'Oceà Índic, vist des del Discovery durant la missió STS-96 de 1999, de la NASA (llicència: per a ús personal, divulgatiu i no comercial)

En l'escrit de la setmana que ve miraré d'aprofundir i matisar alguns dels noms que utilitzem i s'han utilitzat per referir-nos a la dimensió Déu de la Realitat. Una abraçada!

Per tu ploro...

Retall per meditar

Si plores per haver perdut el sol,
les llàgrimes t'impediran veure les estrelles.

Rabindranath Tagore (1861-1941), escriptor indi. Probablement l'aforisme més famós i repetit del món.

Foto: “Explosió de la Supernova Bonanza” a la galàxia nana irregular NGC 1569, de 25 milions d'anys d'antiguitat i a 11 milions d'anys-llum de la Terra, un vigorós planter d'activitat de naixement d'estrelles, amb enormes bombolles que foraden el cos principal de la galàxia. Les “fàbriques d'estrelles” de la galàxia també estan creant grups d'estrelles de blau intens. — Crèdit del text i de la foto: NASA/Hubble (llicència: per a ús personal, divulgatiu i no comercial).

“El sepulcre... buit!”

Aquesta nit els cristians catòlics i els evangèlics (els ortodoxos d'avui en vuit) celebrem la Vetlla Pasqual, un anticip joiós del «diumenge de Pasqua de la Resurrecció del Senyor». La resurrecció de Jesús, un fet meta-històric (potser en algun altre escrit m'entretindré a explicar què significa tot això per mi), em convida a pensar, a reflexionar, a meditar sobre:

• Que la vida és un regal, i al meu entendre un regal per sempre (c.f. «Sóc un ésser donat»)


• Que l'amor no és un concepte abstracte, que cal expressar-lo i encomanar-lo (c.f. «Darshan, l'abraçada de l'Amma»)


• La importància de l'agraïment per les petites coses autèntiques de cada dia, d'«ara» (c.f. «El dia més bell»)


• Que els somnis es poden fer realitat (c.f. «Tinc un somni»)

Una forta abraçada!

Què duc al sarró de la vida?

Retall per meditar

Al moment de morir
l'únic que t'emportes
és allò que has donat.

Anònim, que vol dir que una pila de persones han pensat el mateix.

Foto: “Creu de terme davant del Monestir de Sant Cugat del Vallès”, d'Èdgar Planas. El monestir és una antiga abadia benedictina construïda entre els segles IX i XIV, la qual destaca pel seu impressionant claustre, un clar exemple de l'art romànic català, construït el segle XII, i per la gran rosassa gòtica de la façana principal, del segle XIV.

“En la buidor del silenci d'un sepulcre...”

Avui els cristians catòlics i els evangèlics (els ortodoxos d'avui en vuit) celebrem el «divendres sant de la mort del Senyor». La mort de Jesús, un fet històric, em convida a pensar, a reflexionar, a meditar sobre:

• Com afrontar la meva pròpia mort, i com això pot influïr positivament en la meva vida i en la dels altres (c.f. «Sóc un home nou»)


• Com afrontar el silenci de Déu (c.f. «Encontre en el silenci»)


• Com afrontar la buidor existencial, alguns cops terrible com una fiblada al cor de la vida (c.f. «Quan res té sentit...», «Petjades en el desert»)


• Com afrontar el mal del món (c.f. «Allibera'ns del mal», «La pedra és el camí»)

Una forta abraçada!

La llibertat interior

Hem arribat ja al moll de l'os, al darrer i definitiu “pas”, d'aquest camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers la llibertat interior, vers aquesta llibertat essencial, autèntica... aquesta llibertat realment alliberadora. També miraré de respondre una pregunta que havia quedat a l'aire dies enrere: Tot això dels “passos” potser està molt bé, però... realment hi ha un “camí”?

Retalls relacionats

• «La llibertat essencial existeix?»
• «En procés d'alliberament»
• «El Senyor-Déu alliberador»
• «La llibertat interior»

En l'escrit d'avui em permeto començar pel final, per les conclusions (les meves, és clar, que no tenen perquè ser les “bones” per a tothom):

L'autèntica llibertat interior consisteix en adonar-se que:

No hi ha camí

El meu mestre sóc jo
El teu mestre ets tu

La llibertat interior conté la llibertat exterior
I no al revés

Aquestes tres afirmacions, amic, amiga, no són els tres nous axiomes fonamentals d'un nou corpus filosòfic ni teosòfic. Tant sols són tres possibles maneres diferents d'expressar un descobriment, una experiència que d'entrada potser pot semblar complexa però que, de fet, és ben senzilla, natural, latent i, sobretot, «d'aquest món». De seguida el relat. Al final, les conseqüències. M'hi vols acompanyar?

A qui li dono autoritat sobre mi?

La seriositat implica no acceptar cap autoritat, ni tant sols la de qui està parlant. Tal autoritat impedeix a l'ésser humà ser una llum per a sí mateix. Quan cadascú és llum per a sí mateix, només aleshores pot cooperar, estimar; només aleshores hi ha un sentit de comunió d'uns amb d'altres.

Jiddu Krishnamurti (1895-1986), nascut al sud de l'Índia i educat a Anglaterra, considerat un dels grans filòsofs dels temps moderns, religiós sense religió, orador, escriptor i educador, va rebutjar amb vehemència el paper de gurú que molts li volien assignar. — Font: KRISHNAMURTI, Jiddu (1993) La Libertad Interior. Barcelona: Kairós. ISBN: 978-84-724-5283-1. (Fragment del capítol: «1ª Conversación 7 de Julio de 1968».)

Llegir (i “entrar” en) les conferències del savi Jiddu Krishnamurti m'ha estat una experiència molt enriquidora (i, per tant, recomanable), però alhora i de primer ben desconcertant, tot un repte per la meva manera de pensar, de raonar. M'ha calgut “despullar-me”, desfer-me de vells esquemes, desaferrar-me'n. I, tanmateix, això m'ha permès redescobrir, tornar a assaborir, antigues conviccions que havien quedat cobertes per la pols del temps, enterbolides pel costum, pels hàbits... Una de fonamental: «Ningú té cap autoritat sobre mi».

Curiosament, avui no visc aquesta convicció amb orgull, altivesa o autosuficiència. La visc (paradoxalment!) amb humilitat, amb serenitat, amb silenci interior. Amb la mateixa humilitat com sé i entenc que jo, evidentment, tampoc sóc (ni aspiro a ser) “autoritat” per a ningú. Tant sols desitjo ser... un amic que estima (i que ja és!, i em costa prou!).

Qui és el meu mestre?

Només aleshores, quan la ment és lliure, lliure de veritat, és quan pot aprendre, una ment així és alhora mestre i deixeble. Hom cal que sigui alhora, per a sí mateix, tant el mestre com allò que és ensenyat. I això únicament és possible quan hi ha un sentit d'observació, de veure les coses en un mateix tal i com són.

Jiddu Krishnamurti, íbid.

Quina és la meva llum? Realment? Ara i aquí? Jo sóc, per a mi mateix, «llum». Jo sóc (tots som!) «fills de la llum» (Jn 12,36). La «llum» que em permet no caminar a les palpentes la trobo en mi mateix, en el meu interior. El silenci interior és el que em permet observar la realitat, veure-la tal i com és, i no tal i com voldria que fos. «Ningú pot viure ni “veure” la meva vida per mi, enlloc meu». La meva vida la visc, la “veig” jo.

Altre cop, aquesta convicció la visc (paradoxalment!) amb humilitat, amb senzillesa, amb naturalitat. Tampoc puc (ni desitjo) viure ni “veure” (jutjar?) la vida de ningú. Tant sols desitjo ser... una mà amiga, una veu amable, una espatlla consoladora, un braç encoratjador (i que ja és!, i em costa prou!).

Quin sistema o camí em cal seguir?

No hi ha camí que condueixi a la veritat. No existeix el camí de vostè o el meu. No hi ha un camí cristià cap a la veritat, ni un camí hindú tampoc. Un «camí» implica un procés estàtic. Hi ha un camí des d'aquí cap a aquell poble proper. El poble està ferm allà, arrelat en els edificis, i hi ha una carretera fins a ell. Però la veritat no és així; és una cosa viva, quelcom que es mou, i per això no hi pot haver un camí que ens porti a ella, ni de vostè ni meu ni dels altres.

Jiddu Krishnamurti , íbid. (Fragment del capítol: «9ª Conversación 25 de Julio de 1968».)

No hi ha cap camí traçat que em meni a la veritat, a la llibertat, a l'amor. Al nivell espiritual (el nivell abastable per «El tercer ull»), no hi ha camins. El meu camí és sota els meus peus (el teu camí és sota els teus peus), i enlloc més. La llibertat no té camí. L'amor no té camí. La veritat no té camí. És fort, oi? De fet, intuïtivament, és molt senzill, molt clar, molt evident, molt... antic.



Antonio Machado (1875-1939), «Caminante, no hay camino», poema versionat per Joan Manuel Serrat.

La llibertat interior és amor

I existeix una classe diferent de llibertat, un estat mental en què no hi ha cap esforç. Aquesta llibertat és amor, un estat de comunió, una dimensió completament diferent.

Jiddu Krishnamurti , íbid. (Fragment del capítol: «4ª Conversación 14 de Julio de 1968».)

Quan no hi ha por, hi ha llibertat. I quan existeix aquesta llibertat interna, psicològica, total, i no hi ha cap dependència, aleshores la ment no queda tocada per cap hàbit. Sap vostè? L'amor no és hàbit, no pot cultivar-se; els hàbits sí poden cultivar-se, i per la majoria de nosaltres, l'amor és quelcom que està molt lluny; mai hem conegut la seva qualitat, ni en coneixem tant sols la seva naturalesa. Per trobar l'amor, cal que hi hagi llibertat. Quan la ment està en completa calma, dins de la seva llibertat, aleshores sorgeix l'«impossible», que és l'amor.

Jiddu Krishnamurti , íbid. (Fragment del capítol: «7ª Conversación 21 de Julio de 1968».)

Per això entenc que la llibertat, l'amor, la veritat no em venen de fora, de l'exterior, sinó de dins, de l'interior, de la pau, del silenci, de la calma interior. Comprendre això però (paradoxalment!) no m'aïlla de l'exterior, del món, dels altres, sinó... tot el contrari! Com ja vaig avançar en un escrit anterior: «Transformant-me a mi mateixa transformo el món» (Concha Pinós).

Corol·lari, o ¿i ara què?

Prendre's seriosament tot això implica plantejar-se, replantejar-se, desaprendre moltes “veritats”. N'esbosso una d'elles, per altra banda ben complexa i comprometedora.

L'Evangeli posa en boca de Jesús de Natzaret: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida» (Jn 14,6). Què em vol dir l'evangelista? Com ho puc interpretar? D'entrada sembla que no encaixa amb el que he exposat fins ara, oi? Alguns biblistes diuen (en aquesta ocasió ho dic de memòria, però com veureu té sentit) que els Evangelis han conservat de Jesús tant sols dues o tres úniques frases breus, en arameu, pronunciades per ell mateix en persona sense cap mena de dubte: «Talita, cum!» (Mc 5,41), també «Efatà!» (Mc 7,34) i «Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani?» (Mc 15,34). Tota la resta, per molt bona voluntat i intenció que s'hi hagi posat, per molt que s'hagi deixat «bufar a l'Esperit», és interpretat (o pitjor, traduït!, al grec, al llatí...), passat pel sedàs de l'experiència i la comprensió humanes, embolcallat en diverses formes literàries. Fins i tot aquestes escasses i breus expressions «autèntiques i històriques» han fet córrer rius de tinta per interpretar-les! (Sobre la tercera, uf!, no puc evitar fer-vos notar que Jesús no diu el “seu” «Abbà, Abbà, ¿lemà sabactani?», sinó que en aquest lament utilitza una expressió monoteista de l'AT per referir-se a Déu, una comprensió de Déu que està morint allà, a la Creu, el mateix lloc on està naixent la nova comprensió trinitària... disculpeu, potser m'hi extendré en una altra ocasió.) Bé doncs, segons la meva experiència, comprensió i interpretació particulars (el meu sedàs!), arribats a aquest punt concret, exposo i comparteixo, humilment, la senzilla i aclaridora imatge següent.

No, no tinc cap problema ni és per a mi cap contradicció reconèixer, obertament, a Jesús de Natzaret com a mestre, com a mestre espiritual. I un dels més grans! O bé, emprant el terme equivalent hindú, com a gurú. Gurú és un terme d'origen sànscrit que significava, originàriament (amb el temps això s'ha anat tergiversant una mica), «un que assenyala», amb l'afegitó (important!) que això no significava l'assumpció de cap responsabilitat del «gurú» en lloc de l'«observador»... (Ah!, vet aquí, oi?) Així doncs, avui, ara i aquí, amb senzillesa i humilitat em pregunto: ¿em quedaré embadalit mirant «el dit» d'aquell que assenyala?, o bé ¿tindré el coratge de girar-me i observar «allò assenyalat»? M'imagino Jesús amb el dit assenyalant endavant, cap a...... I alhora amb el dit assenyalant cap al seu interior, cap a...... Igualet, igualet que Eckhart Tolle a «Col·leccionistes de mapes», igualet, igualet que... tants i tants d'altres... i tu?, cap a on assenyales?, i jo?, cap a on assenyalo? Jesús li va donar un nom a «allò assenyalat». Diuen que en deia, si fa no fa... el Regne del cel, (el Regne de l'amor potser en diríem avui si la paraula “amor” no la tinguéssim tan desgastada) sempre tant a prop i tant lluny alhora... oi?

Tinguem el coratge d'obrir els ulls del cor, de desplegar les ales de l'esperit i... volem en la llibertat de l'amor!

Fotos: “Nena bufant una dent de lleó seca”, de Wikimedia Commons (domini públic).

Una llibertat, però, que massa sovint és bufetejada pel mal, per l'anomenat mal del món. D'això, però, en parlaré en l'escrit del proper dijous. A reveure!

La llibertat essencial existeix?

Cita

Al camp de concentració t'ho podien prendre tot menys una cosa: l'últim vestigi de llibertat per adoptar una actitud o una altra davant determinades condicions. I hi havia «una actitud o una altra»!

—

Aquesta llibertat espiritual de l'home, que fins al moment de la nostra darrera alenada ningú no ens pot robar, és la que fins al moment de la nostra darrera alenada també ens dóna l'ocasió de modelar-nos una vida plena de sentit.

Viktor E Frankl (1905-1997), psiquiatra i escriptor austríac, supervivent de l'Holocaust, fundador de la logoteràpia.

Context

FRANKL, V (2005) «La llibertat interior». A: L'home a la recerca de sentit. Barcelona: Edicions 62 (Llibres a l'abast, 384), p. 76-79. ISBN: 84-297-5582-9. Títol original: Trotzdem Ja Zum Leben Sagen; Ein Psychologe erlebt das Konzentrationslager (literalment: “Dient sí a la vida malgrat tot; les experiències d'un psicòleg a un camp de concentració”).

Comentari

A cada instant tinc l'opció de desprendre'm d'allò superflu i optar per allò essencial. Però... sóc realment lliure per decidir? Així acabava l'escrit de dijous passat. Però... què és la llibertat? De què parlem quan parlem de llibertat? I tanmateix, existeix realment la llibertat?

Al meu entendre, i seguint al meu aire diversos autors, quan parlem de llibertat ens referim a conceptes i a realitats molt diverses. No pretenc ser exhaustiu, ni potser gaire acadèmic en l'escrit d'avui, simplement desitjo fer un primer esbós d'un possible camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers allò que per mi és l'autèntica llibertat: la llibertat interior. Comencem?

Llibertat d'elecció

En primer lloc hi ha una llibertat en un sentit més efímer que consisteix en la llibertat d'escollir entre dues o més opcions. És el sentit que té a veure generalment amb elecció.

Francesc Torralba, doctor en Filosofia (1993) i en Teologia (1997), escriptor, professor de la URL.

Aquest és el tipus de llibertat bàsica, de nivell elemental, amb la que solen jugar els agents de màrqueting empresarial (llegeixi's “anuncis publicitaris” de la nostra societat de consum). I mira que en sabem tots plegats de “jugar-hi” i de deixar que “juguin” amb nosaltres!

Vinyeta: “Un home intel·ligent és aquell que només treballa el que és necessari, parla el que és necessari i compra el que és necessari”, www.e-faro.info, reproduït amb permís de l'autor.

Llibertat d'acció

Els mitjans violents ens proporcionaran una llibertat violenta.

Mahatma Gandhi (1869-1948), líder polític i espiritual hindú i del moviment d'independència de l'Índia.

La llibertat suposa responsabilitat, per això la major part d’homes tenen tanta por de la llibertat.

George Bernard Shaw (1856-1950), dramaturg irlandès, Premi Nobel de Literatura (1925) «pel seu treball marcat per l'idealisme i la humanitat, i la seva sàtira estimulant que infon sovint una bellesa poètica singular».

Llibertat? Responsabilitat? Por? Violència? Per a mi és força clar que tots aquests elements estan íntimament relacionats, especialment els dos primers. Ja ens trobem en una llibertat de nivell mitjà. Però la conclusió fàcil del “faig el que vull amb...” el meu cos, la meva vida, els meus diners, els meus talents, les meves coses, “... perquè sóc lliure”, per molt bona voluntat, bona intenció i bon sentit de la responsabilitat (fins i tot així!) que hi hagi al darrera em sembla que no deixa de ser una fugida cap endavant, un autoengany que m'allunya subtilment de l'autèntica llibertat. Perquè em fa creure que sóc lliure, gairebé igual com la llibertat d'elecció, quan de fet, autènticament, només actuant, fent o responent no em fa pas lliure. Més endavant m'explicaré millor.

Llibertat de pensament i de creences

La llibertat de creences és un dret plenament reconegut, tothom té dret a viure i professar les creences que desitgi, també en la via pública.

TORRALBA, F. (2008) «¿La llibertat de creences té límits?». Foc Nou, 410-411, Juny-Juliol.

La cita em serveix només d'esbós. Efectivament, la llibertat de pensament i de creences són llibertats importants. Al llarg de la història, tant la col·lectiva com, segurament també, la personal de cadascú, ens ha calgut lluitar i fins i tot sacrificar altres valors per defensar aquestes llibertats. I d'altres de molt similars: la llibertat de consciència, de religió, d'opinió, d'expressió, la llibertat política, etc.

D'aquí el gran avenç que ha representat per tota la humanitat la redacció de la Declaració Universal de Drets Humans (versió en català), adoptada i proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides, resolució 217 A (III), de 10 de desembre de 1948, la qual conté l'emergència dels “valors bàsics del món” després de la Segona Guerra Mundial, plasmats en un text de 30 articles. Justament aquest desembre passat en vàrem celebrar el seu 60è aniversari. Potser, després de tant de temps, caldria modificar-la i adaptar-la als nous reptes?

Per descomptat que no. Aquesta és una idea estúpida. La Declaració és aquí i no serà canviada. És aquí i és útil. La Declaració va ser un programa que no s'ha assolit encara fins ara.

Stéphane Hessel, diplomàtic, ambaixador i antic resistent francès. Nascut a Berlín el 1917, d'origen jueu, nacionalitzat francès el 1937, va ser membre de la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial, i deportat als camps de concentració de Buchenwald i Dora. És l'únic redactor viu de la Declaració Universal dels Drets Humans. — Font de la cita: BBC Mundo (Gerardo Lissardy).

Però, fins i tot aquestes llibertats, per bé que fonamentals, no són encara l'autèntica llibertat, la llibertat essencial, la llibertat en estat pur.

Però, aquesta llibertat essencial... existeix?

Finalment acabem de fer el tomb, i de la mà d'Stéphane Hessel arribem a Viktor E Frankl, també d'origen jueu i supervivent de l'Holocaust, un dels meus autors de capçalera i de la cita amb què he encetat l'escrit d'avui.

Sí, com ell crec que hi ha una llibertat essencial, espiritual, actitudinal, interna, interior. Digueu-li com vulgueu. Però existeix. I crec que pot aflorar no només en moments tan extrems com els viscuts en els camps d'extermini nazis, sinó també en la vida més quotidiana, més “normal”, mai exempta del tot però de preocupacions, de problemes, de pors, de temors, d'angoixes, d'obsessions, de violències, de dolors, de sofriment.

I si, com dic, reconec que existeix, com puc assolir aquesta llibertat essencial, autèntica, diguem-ne... realment alliberadora? Això, amics meus, em sembla que ho deixaré per l'escrit de dijous vinent. Una abraçada!

Fotos: “Ferdinand W Demara, el gran impostor, a la presó (1956)”, de l'arxiu fotogràfic històric de la revista LIFE (© Time Inc., amb llicència per a ús personal i no comercial). “Cavalls al mont Bianditz, Guipúzcoa”, de Mikel Ortega (llicència: Creative Commons).

El tercer ull

Cites

L'anomenat tercer ull és l'òrgan de la facultat que ens distingeix de la resta dels éssers vius i ens permet l'accés a una dimensió de la realitat que transcendeix, sense negar-ho, tot el que capten la intel·ligència i els sentits.

Raimon Panikkar, sacerdot cristià catòlic, casat, doctor en Filosofia, Ciències i Teologia, professor emèrit de la Universitat de Califòrnia (UCLA), un dels més prestigiosos defensors del diàleg interreligiós especialment amb subjectes i tradicions no occidentals, actualment viu a Tavertet on continua un intens treball d'investigació i divulgació.

L'home té tres ulls del coneixement, per sentir o per tocar la realitat: l'ull de la carn (oculus carnis), l'ull de la raó (oculus rationis) i l'ull de la fe (oculus fidei).

En parlen explícitament tres grans teòlegs i místics medievals cristians dels segles XII i XIII:

• Hug de Sant Víctor (1097-1141), teòleg i místic flamenc, prior de l'abadia de sant Víctor de París.
• Ricard de Sant Víctor (1110-1173), teòleg i místic escocès, canonge regular i finalment prior de l'abadia de sant Víctor de París, deixeble d'Hug i un dels grans teòlegs cristians dels segle XII.
• Sant Bonaventura (1221-1274), setè ministre general de l'Orde de Sant Francesc, teòleg escolàstic i filòsof medieval, contemporani de Tomàs d'Aquino, bisbe cardenal d'Albà, canonitzat i elevat a doctor de l'Església.

Context

Al meu entendre, un dels ensenyaments fonamentals que m'ha transmès el meu mestre cristià en Miquel Font, sobre el que n'ha escrit molt i n'hem parlat llargament. Si encara no l'heu llegit us recomano, per la seva brevetat i concisió, l'article (en format pdf):

SERRA NARCISO, X (2008) Las dimensiones de la vida humana. «Conscientes de una triple experiencia: sensible, inteligible y espiritual». Una meditación com Raimon Panikkar. Ponència del VIIIè Congrés Internacional d'Antropologia Filosòfica, Madrid, 16-19 de setembre de 2008.

Comentari

Quan en Miquel m'ho va anar ensenyant de seguida em vaig adonar de la seva transcendència. Tanta, que aquest inici de curs vaig decidir intentar reorientar els principals ensenyaments de la catequesi infantil (dels nens i nenes que s'estan preparant per a la primera comunió) per tal de basar-los en aquesta triple experiència primordial. (“Alça!”, potser pensarà algú...) Doncs sí!, però mirant d'adaptar-ho al seu nivell, és clar. Així que el primer dia de curs de catequesi vaig anar a comprar un ram de margarides ben gros i, amb tots els nostres grups reunits junts, després de les presentacions de rigor i altres activitats lúdico-formatives típiques del primer dia de classe, vàrem començar amb la “primera lliçó”.

«Tatxan! Què hi veieu aquí?», els vaig preguntar tot ensenyant-los el ram. «Són de veritat?», van córrer a dir alguns. «Sí, són de veritat. Oloreu-les si voleu.» Us podeu imaginar el petit rebombori d'una quarantena de nens i nenes estirant el coll mentre passava entre ells amb el ram de margarides? «Què hi veieu, què oloreu?». «Margarides! Un ram de margarides!», van anar contestant tots. Alguns feien cara de pòquer! M'imagino que deurien pensar: «Me equivocat de classe? Això és catequesi? Ara es fa així?» Estaven tots expectants. «Això ho dieu perquè ho heu vist amb aquests ulls i ho heu olorat amb aquest nas», els vaig dir mentre m'assenyalava els meus propis ulls i el meu propi nas. «D'això en diem el primer ull, l'ull dels sentits, la primera mirada sobre les coses. No us ha calgut fer pràcticament cap esforç, simplement recordar paraules, colors, olors. Us ensenyaré a mirar aquest mateix ram de margarides amb un altre ull, una altra mirada, d'una altra manera, completament nova i diferent.» Molts em van començar a mirar malament, com si es pensessin que els volia prendre el pèl o que els acabaria explicant un acudit dolent...

Aleshores els vaig treure de la cartera un article imprès de la Wikipedia titulat «Bellis perennis» el qual descrivia científicament la margarida comuna com una planta, magnoliophyta (divisió), magnoliopsida (classe), asteridae (subclasse), asterals (ordre), asteraceae (subfamília), etc, etc. «Si llegiu i estudieu aquest article o millor, el vostre llibre de Ciències de l'escola, aprendreu tantes coses de les margarides i de com viuen i com funcionen les plantes en general que us mirareu aquest ram de margarides d'una altra manera, amb un altre ull.» Van començar a canviar les cares mentre s'adonaven que els deia una veritat com un temple. «I això vol una mica d'esforç, oi? Per estudiar un ha de fer una mica de colzes, oi? Aquest esforç és el que ens permet obrir el segon ull, l'ull de la raó, la mirada del coneixement científic, racional. Amb aquest coneixement ja no veiem un simple ram de margarides, ara veiem un conjunt de Bellis perennis, amb tot el que això significa. Hem fet un salt, un salt cap amunt, molt important. Però no s'acaba aquí.»

Ara ja els tenia a la butxaca. Sabien que els parlava seriosament i, potser, tractant-los una miqueta més grans del que eren, els estava revelant un «secret» reservat, fins aleshores, als adults. Vaig deixar el ram a un costat, en vaig prendre una única margarida i vaig cridar una nena que s'aixequés i vingués allà davant amb mi. Es va fer silenci (si cada dia fos tan fàcil!). I li vaig dir: «Alba, pren aquesta flor, senyal del nostre amor i de la nostra amistat». Es va quedar un xic desconcertada, però, somrient, la va agafar. I dirigint-me a tota la colla vaig explicar-los: «Ara, l'Alba no té només una margarida, ni tampoc només una Bella perennis, ara té la seva flor, la nostra flor. Ja no la mira igual com abans. Per ella és única i té un significat que no està escrit en cap llibre de Ciències. Ara la mira amb el tercer ull, la mirada de la poesia, de l'amor, de la fe, de l'esperit...» Tots! Tots, nenes i nens, també en volien una! La seva! Espontàniament, van córrer cadascun al seu catequista i... després de posar una mica d'ordre per tal que fessin mitja fila els vàrem anar dient la frase i oferint-los la flor, d'un en un.

Com puc “obrir” l'atrofiat tercer ull?

Naixem amb el primer ull, els sentits, obert. La seva font és l'educació. Utilitzant-lo adquirim informació de l'entorn. De mica en mica anem “obrint” el segon ull, la raó. La seva font és l'esforç i l'estudi, i el seu fruit el coneixement, un salt espectacular respecte de la mera informació. Però, i el tercer ull? Com puc “obrir” el tercer ull? La seva font és la bonesa, la puresa de cor, la mirada transparent. Perquè només qui és o té bonesa és capaç de “veure” la Bondat (Mt 5,8). I el seu fruit és la saviesa, un salt extraordinari respecte del coneixement, per molt elaborat que aquest pugui arribar a ser. Una saviesa amagada pel coneixement i oculta per la informació. El camí del despertar vers la Llibertat.

Ara entenc d'una manera nova, per exemple, els següents textos bíblics:

• «Vés a dir a aquest poble: Escoltareu [primer ull], però no comprendreu [tercer ull]; mirareu bé [primer ull], però no hi veureu [tercer ull].» (Is 6,9; Mt 13,14; Ac 28,26)


• «El cec va alçar els ulls i deia: “Distingeixo les persones: les veig [primer ull] com si fossin arbres, però caminen.” Jesús tornà a imposar-li les mans sobre els ulls, i el cec hi veié clarament [tercer ull]. Estava guarit, i ho veia tot amb nitidesa.» (Mc 8,24-25)


• «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills [tercer ull] tot això que has amagat als savis i entesos [segon ull].» (Mt 11,25)

Al meu entendre, així com els excessos, la borratxera d'informació acostuma a ser perjudicial per elaborar un bon coneixement, un excés, una borratxera de coneixement pot arribar a ser perjudicial per “obrir” el tercer ull. Per això penso que es pot arribar a ser savi (tercer ull) sense haver estat abans reconegut il·lustre doctor (segon ull) en cap matèria especial. Amb tot, convé subratllar que la metàfora parla de tres sentits, distints però inseparables, d'una triple experiència: sensible, intel·ligible i espiritual.

Qualsevol visió amb un sol ull ens deforma la realitat perquè en darrer terme abarca només allò que cau dins del seu camp visual. Qualsevol visió monocular és mancada de perspectiva.

Raimon Panikkar

Amb el tercer ull es veu més enllà de (es transcendeix) la raó, els conceptes, les idees abstractes, les teories, les doctrines, els dogmes, les lleis. Però sense negar-los. Amb tots tres ulls es veu (es viu, es comprehèn, un s'adona de) la realitat “sencera”, tripartida, ternària, trinitària, tridimensional, la Realitat cosmoteàndrica.

Fotos: “Prat de margarides”, és meva. “Bellis perennis”, de Jacob Sturm (llicència: domini públic). “Dona índia amb bindi”, de Steve Evans (llicència: Creative Commons).

Després de compartir com crec que convé “mirar-nos” la Realitat, en l'escrit del proper dijous miraré d'aprofundir com, a parer meu, aquesta triple mirada no em condueix a la contemplació passiva des d'un “lloc” estrany, misteriós, alienat, sinó que m'aboca a la implicació, al compromís, a l'acció... a la vida en la Vida, «ara» i aquí. Fins aviat!

Col·leccionistes de mapes

Cita

L'única funció que tenen les idees o els conceptes és que apunten cap a la transformació, com un senyal, una fletxa. Per allí —diu, mentre apunta amb el dit cap endavant—; per aquí —diu, mentre apunta amb el dit cap al seu interior—. En si mateixos els conceptes tenen poc valor. Igual que un mapa té poc valor si no l'utilitzes per arribar on vols arribar. Un mapa és només això. I hi ha gent que col·lecciona mapes. També en la vida espiritual.

—

Les col·leccions de mapes són els conceptes mentals, els quals s'han convertit en un obstacle. Tenen certa utilitat fins a cert punt. Aleshores arriba un punt en què els conceptes i les paraules no ens serveixen. L'essencial no són les paraules. L'essencial és el que succeeix dins de cadascú de vostès aquí... —[silenci llarg].

Eckhart Tolle, mestre espiritual i escriptor, canadenc d'origen alemany, llicenciat en Filosofia i Lletres a les universitats de Londres i Cambridge, autor del llibre «El Poder de l'Ara, un camí cap a la realització espiritual», traduït a 33 idiomes, i del posterior «Un Nou Món Ara», àmpliament considerats els dos llibres espirituals més influents del nostre temps. Al cor dels seus ensenyaments hi ha la transformació de la consciència, un despertar espiritual que Tolle veu com el pròxim pas en l'evolució humana. Un aspecte essencial d'aquest despertar, diu Tolle, consisteix a superar el nostre estat de consciència basat en l'ego. Això és un prerequisit no solament per a la felicitat personal sinó també per al final dels conflictes violents endèmics al nostre planeta.

Context

TOLLE, E. (2007) La nueva conciencia. En Barcelona. DVD de la conferencia y selección de citas. Gaia Ediciones. ISBN: 978-84-8445-209-6. Conferència sobre el poder de l'ara i la transformació de la consciència humana en el moment present, celebrada al Fòrum de Barcelona el passat 29-9-2007.

Comentari

Segueixo el fil de l'escrit de dijous passat, avui amb aquest fragment d'una conferència del mestre espiritual Eckhart Tolle.

A mitjans de la darrera tardor vàrem passar un cap de setmana nosaltres tres a casa d'una parella d'amics molt propers, en Toni i la Núria, en un poblet a la falda del Cadí-Moixeró. I, parlant parlant, la Núria em va recomanar aquesta conferència, que ella tenia en DVD. Aquella mateixa nit, mentre tots dormien, la vaig visionar. No se sentia ni el brunzir d'un mosquit...

Després de la presentació i d'una estona de silenci per preparar l'audiència, Eckhart Tolle va aparèixer, sense pressa, amb posat tímid, fràgil, pensatiu, el tors lleugerament inclinat cap endavant i amb un petit somriure feliç, potser lleugerament sorneguer, als llavis. Un cop al centre de l'escenari es va asseure en una butaca, sense arrepenjar-s'hi, al costat d'una planta i darrera d'un micròfon subjecte a un peu articulat. Amb l'esquena ben dreta però lleugerament inclinat cap al públic, les mans juntes damunt dels genolls, amb un espanyol amb deix germànic però ben entenedor, en pocs minuts se'ns va ficar a tots a la butxaca.

Dues hores, va durar. Intenses, senzilles, emocionants, solemnes, calmes, plenes. Plenes d'ensenyaments, simples i profunds, comprensibles però elevats. I plenes de silencis. Eckhart Tolle té una parlar suau i pausat, molt pausat, tot donant temps per assaborir tant la paraula com el silenci.

Silenci... Silenci... Silenci...

L'endemà al matí vàrem sortir tots cinc a buscar bolets. Quina meravella de dia! Quina calma! Amb quatre indicacions de la Núria ens vàrem dirigir camí amunt, de primer amb cotxe, després a peu, a la recerca d'uns prats on sabia que, potser, trobaríem bolets.

Indicacions, senyals, fletxes, “mapes”... per dirigir-nos a un “lloc”, els prats boletaires. Jo feia anys que no n'havia anat a buscar. Havia vist força episodis del programa de televisió «Caçadors de bolets», que m'havien proporcionat algunes bones idees, conceptes, consells... però que encara no havia posat mai en pràctica. Una bona “col·lecció de mapes” del bon boletaire, inútils per mi fins aleshores.

Després de menys d'una hora de caminar vàrem arribar a un petit prat sota una pineda plena, plena de fredolics! Quina passada! Havíem d'anar en compte on posàvem els peus! En poca estona vàrem omlir un bon cistellet. I més tard, en un prat de més amunt, gairebé vàrem acabar d'omplir el cistell gros. Qui ens ho hagués dit! Semblàvem tots criatures de l'edat de la nostra filla. Qui ens hagués vist!

Ja a la casa, els anfitrions varen netejar els bolets i un servidor, que m'agrada cuinar i menjar bé, vaig prepar sípia a la planxa amb fredolics, o millor fredolics amb sípia a la planxa. Òndia!, només de pensar-hi se'm torna a fer la boca aigua! Menjar, riure. Riure, menjar. Vàrem gaudir de la bona taula, de la bona companyia, de la bona amistat. Experiència. Vida. Ara bon record compartit.

Al capdavall, els “mapes” poden ser útils, es poden compartir. Però... no es poden menjar! Cal anar al “lloc” on apunten. Caminar-hi. Experimentar-lo. Viure'l. Gaudir-lo. Sols, o millor amb bona companyia. Un cop al “lloc”, els “mapes”... els podem desar ben plegadets a la butxaca del darrera! I qui diu “mapes” diu conceptes, diu paraules:

Ara que sobren les paraules,
ara que el vent bufa tan fort.
Avui que no em fa falta veure't,
ni tan sols parlar,
per saber que estàs al meu costat...
És Nadal al meu cor
quan somrius content de veure'm.

Fragment de la cançó “Quan somrius”, de Josep Thió, tema musical de l'espot promocional de Nadal 2001 de TV3. (De l'àlbum “Altres Cançons de Nadal”). La vols escoltar sencera? Gaudeix-la! Aquí la tens:

Fotos: “1592 Nova Doetecum”, de la Bibliothèque et Archives nationales du Québec (llicència: domini públic); “Boletada de fredolics”, són meves.

Un cop compartida la meva opinió sobre el lloc que ocupa la raó i la intel·ligència racional en la dimensió “Home” de la Relitat a través d'aquesta, diguem-ne, distreta metàfora viva (però que em servirà de base i fonament per, en un futur, “mullar-me” una mica més), en l'escrit del proper dijous m'endisaré en com crec que convé “mirar-nos” aquesta Realitat. A reveure!

La triple ressonància de la Realitat

Cita

El propòsit d'aquest treball és afinar les nostres oïdes per escoltar no només la música de les esferes o només els sons de la creativitat humana o només els cants dels àngels divins, sinó també la triple ressonància de la Realitat.

—

És l'experiència no-dualista o advaita que constitueix la clau de les pàgines d'aquest estudi.

Raimon Panikkar, sacerdot cristià catòlic, casat, doctor en Filosofia, Ciències i Teologia, professor emèrit de la Universitat de Califòrnia (UCLA), un dels més prestigiosos defensors del diàleg interreligiós especialment amb subjectes i tradicions no occidentals, actualment viu a Tavertet on continua un intens treball d'investigació i divulgació.

Context

PANIKKAR, R (1999) La intuición cosmoteándrica. Las tres dimensiones de la realidad. Valladolid: Trotta (Paradigmas, 24), p. 11 i 15. ISBN: 84-8164-307-6.

Comentari

En l'escrit de dijous passat vaig prometre que aprofundiria una mica més sobre la meva visió de la Realitat, de la qual ja en vaig fer algunes pinzellades. És en la genialitat de Raimon Panikkar que vaig trobar la verbalització i l'oportunitat d'una primera realització de la meva pròpia comprensió i visió incipients, inacabades, incompletes encara. Talment com si les seves paraules m'haguéssin permès connectar amb una llum interior que, ja hi era, ja, però amagada darrera d'un espès vel, el vel de l'excessiva racionalitat tant típicament occidental:

Aquesta visió ens ve a dir que la realitat no està formada ni per un bloc únic indistint —sigui aquest diví, espiritual o material— ni tampoc està format per tres blocs o un món de tres nivells —el món dels déus (o de la Transcendència), el món dels homes (o de la Consciència) i el món físic (o de la Matèria)—, com si d'un edifici de tres pisos es tractés. La realitat està construïda per tres dimensions enllaçades les unes amb les altres, com la perichôrêsis trinitària, de manera que no només l'una no existeix sense l'altra sinó que estan imbricades inter-in-dependentment. No es pot parlar de cap d'aquestes tres dimensions com a realitats a se, com subsistents en elles mateixes amb independència de les altres. Tant Déu, el Món o l'Home presos independentment, o a se, sense relació amb les altres dimensions de la realitat són simples abstraccions de la nostra ment. Aquesta intuïció cosmoteàndrica, crec, resol una sèrie d'antinòmies de les que la ment contemporània sembla no poder-se desempallegar. Aquesta podria constituir la base per a una nova visió de la realitat.

Íbid, p. 16.

“Cosmoteàndric” (adj.) és un neologisme encunyat per Panikkar que resulta simplement de la unió dels tres mots grecs thêos (Déu), anthrôpos (Home) i kosmos (Món) en un ordre més eufònic (i.e. acústicament més harmònic).

La clau (com l'anomena Panikkar) per comprendre aquesta nova visió de la Realitat, la novetat radical (per a una mentalitat occidental com la meva!) és l'experiència no-dualista, adualista (com l'anomena Panikkar en altres escrits) o advaita (terme d'origen sànscrit). I en diu “experiència” perquè no es tracta d'una nova teoria d'un il·luminat caiguda d'enlloc sinó la destil·lació de la saviesa i la consciència humanes que ha anat impregnant la majoria de les cosmovisions dels darrers 6.000 anys d'història.

La mentalitat contemporània occidental, en absolutitzar l'ús de la raó pura, ens ha dut a un carreró sense sortida: el dualisme. En desitjar desxifrar el misteri que ens envolta els éssers humans necessitem fer distincions, manegar conceptes, és a dir objectes mentals (fins aquí molt bé), però la raó els ha acabat convertint en separacions, dicotomies poc menys que insuperables: ànima i cos, subjecte i objecte, llum i foscor, bé i mal, interior i exterior... Fins i tot s'ha arribat a afirmar, com aquell qui res: «El Cel té raons que la Terra no coneix», «L'Home és lliure i no necessita de Déu», «La Terra està al servei incondicional de l'ésser humà», etc.

El canvi radical consisteix en reorientar-nos cap a orient (mai millor dit!) per superar el model mental dualista de la realitat mitjançant l'experiència adual de la realitat. L'adualisme no nega les distincions a les que s'arriba mitjançant l'ús de la raó, simplement no les absolutitza ni s'hi identifica, tot prenent consciència que les fronteres, les separacions formen part de les abstraccions, dels objectes mentals, no de la realitat a se. En el fons costa més d'explicar que d'entendre.

L'experiència adual de la realitat condueix necessàriament (al meu entendre) a una transformació personal, a un canvi en les relacions amb la interioritat, amb els altres, amb el món, amb el Tot. Com? Tant sols n'esbosso tres exemples concrets.

Primer exemple.

La «interioritat» no és el lloc on jo em retiro per decisió pròpia, sinó adonar-me que jo estic dintre d'Algú.

Cristina Kaufmann (1939-2006), religiosa contemplativa del Carmel de Mataró. — Font: KAUFMANN, C (2007) «Interioritat i mística cristiana». A: La Transparència de l'Invisible (1). Badalona: Claret (Torsimany, 11), p. 92. ISBN: 978-84-8297-985-4.

Segon exemple.

Sóc un ésser humà que viu la interdependència. Vull transformar el món amb les eines que conec. Quines són aquestes eines? El ioga, la meditació, la resolució dels conflictes des d'una acció compassiva i alhora activa...

Concha Pinós, buddhista i professora de ioga tibetà, activista espiritual, presidenta de la “Fundació Gandhiji Cultural”, membre de “Birmania por la paz”, llicenciada en Ciències Polítiques. Sempre que en té l'ocasió manifesta: «Crec que els drets humans només es poden defensar des de la no política. Sóc practicant buddhista.» — Font: «Transformándome a mí misma, transformo el mundo», entrevista al blog “Espiritualidad y Política” realitzada per Koldo Aldai.

Tercer exemple. La meva pròpia i senzilla experiència. De mica en mica, i sobretot d'ençà de la meva opció personal per la pràctica sovintejada de la meditació zen, ha anat millorant la meva comprehensió (i.e. comprensió intuïtiva) de la meva ubicació real en la Realitat, cosa que ha afectat positivament la qualitat de la meva relació amb totes les dimensions de la Realitat. I per exemple, honestament i humilment, sense haver-m'ho proposat a priori, la meva dona es va adonar d'aquesta (petita però real i efectiva) transformació personal! Una micona... però se'n va adonar! Li ho podeu preguntar...

Foto: “Blue jay”, de Wikimedia Commons, nominada imatge de l'any 2006 (amb llicència GNU).

En l'escrit del proper dijous parlaré una mica més sobre l'ús adequat de la raó i la intel·ligència racional al meu entendre. A reveure!

Darshan, l'abraçada de l'Amma

Cita

Altres persones, probablement, us explicarien una vivència diferent, perquè rebre una abraçada de l'Amma és quelcom molt personal. Ella ha triat aquesta manera de relacionar-se i comunicar-se amb el món perquè el gest d'abraçar no necessita explicacions. S'entén tot sol, arriba a tothom, és universal i no cal pensar gaire què significa. És un autèntic missatge d'amor, d'entrega, d'humilitat i servei vers la humanitat.

Isabel Pardo, voluntària i col·laboradora de la “Fundación Filokalia, Amigos de Amma”.

Context

PARDO, I. (2008) «La meva primera abraçada a l'Amma». Dialogal, 28, Hivern 2008: p. 25.

L'any 2003 Mata Amritanandamayi Devi, més coneguda com a Amma (“Mare”), va fer 50 anys, ocasió que va aprofitar el director de cinema Jan Kounen per filmar la pel·lícula «Darshan: el abrazo» (crítica), presentada oficialment el 2005 al Festival de Cinema de Cannes. «Per mi va ser una doble oportunitat, ja que vaig transmetre el missatge de l'Amma a altres persones i vaig ser testimoni de la vida d'un ésser humà capaç de transformar als altres», en va dir Kounen.

El juliol del 2004 la mestra i líder espiritual hindú Amma va oferir el discurs de clausura del IV Parlament de les Religions del Món celebrat durant el Fòrum Barcelona 2004.

De l'11 al 13 de novembre de 2008, Amma va tornar a ser a Barcelona, aquest cop al Parc Esportiu de la Mar Bella del Poble Nou. Al Web Amritapuri.org hi trobareu aquest vídeo que resumeix els actes d'aquests dies junt amb més informació:

Comentari

El passat dimecres 12 de novembre, després de dur la meva filla a l'escola, vaig tenir l'oportunitat de combinar-me la feina i assistir durant una agradable hora a la breu meditació hindú matinal i al Darshan de l'Amma. Hi havia tanta gent que volia rebre l'emotiva abraçada de l'Amma que el número que em va tocar corresponia a la tarda (un altre dia serà!). Entràvem al recinte descalços. Va ser tot un breu però intens viatge a un altre món, una altra cultura, una altra sensibilitat, una altra religió. Em vaig sentir un ésser humà més entre éssers humans, un ésser espiritual més entre éssers espirituals. Així de senzill, així de natural. Després d'observar, d'olorar, d'escoltar, de passejar, de badar, d'intercanviar somriures i alguna paraula em vaig endur tota una bona experiència i alguns records (llibres, música, aromes...) per compartir amb els de casa i amb els amics.

Mort a l'Everest

Avui fa un any va morir Sir Edmund Hillary, considerat el primer occidental en pujar al cim de l'Everest (8.844 m), el més alt del món, acompanyat del sherpa Tenzing Norgay, el 29 de maig de 1953.

Cita

Les vides humanes són més importants que els cims de les muntanyes.

Sir Edmund P. Hillary (1919-2008), alpinista i explorador neozelandès

Context

Així de clara i contundent va ser la resposta de Sir Edmund Hillary després que el maig de l'any 2006 es desencadenés una greu polèmica entorn de la mort sense auxili d'un alpinista britànic, David Sharp, el qual, després d'haver assolit el cim en solitari, es quedés sense oxigen encara per damunt dels fatídics 8.000 metres, considerats per molts la zona de la mort. Fins a 40 alpinistes van passar prop d'ell, entre els quals el discapacitat neozelandès Mark Inglis, sense socórrer-lo. Només un sherpa, Dawa Sherpa, cap de l'expedició d'Inglis segons algunes fonts, va intentar reanimar Sharp amb el seu propi oxigen, sense èxit. Per què? Què va passar realment? Per què aquestes actituds?

Retalls de premsa

Aquests són alguns dels “retalls de premsa” d'aquesta dramàtica història, llargament comentada i debatuda a la Blogsfera alpinista:

• CERNUDA, O. (25-5-2006) «Muerte sin auxilio». A: El Mundo.
• ROVIRA, A. (20-8-2006) «El éxito indecente». A: El País.

Comentari

És talment un exemple modern i ben actual de la paràbola del «bon samarità» de l'Evangeli de Lluc (Lc 10,25-37). Fins i tot em sembla que molt més dramàtic. Qui va tenir prou coratge per seguir l'impuls interior de socórrer un ésser humà que s'està debatent entre la vida i la mort, o de tenir la senzilla decència d'acompanyar-lo en la seva agonia? Qui va tenir prou coratge per creuar els límits imposats pel “això, aquí i ara, no toca”, o pel “tanmateix no hi ha res a fer”? Un sherpa! Dawa Sherpa. El «bon sherpa».

Fotos: “Everest” de Wikimedia Commons (amb llicència GNU), i “Cor de gel” de Photobucket.

Despertar espiritual amb bon humor

Cita

El que sento... ho oblido.
El que veig... ho recordo.
El que experimento... ho comprenc.

Confuci (551 aC-479 aC), pensador i filòsof social xinès

Context

Així començava el dossier «Creativitat al servei de l'evangelització. Eix d'animació i llenguatge bíblic-simbòlic», de la Lourdes Montfort, en un curs de formació per a catequistes de la nostra parròquia, Sant Josep de Calassanç, ara farà uns tres anys.

Comentari

Amb aquest ja fa sis anys que porto grups de catequesi infantil en els quals ajudem i acompanyem nens i nenes d'entre vuit i deu anys en el seu petit, de mica en mica, despertar de la consciència espiritual. I la setmana que ve reprendrem el curs amb una reunió amb els pares i mares, els autèntics protagonistes i responsables de la formació espiritual dels respectius fills i filles. En aquesta engrescadora (i de vegades esgotadora!) tasca em sento alhora mestre (sense grans pretensions, però amb un profund sentit de responsabilitat) i deixeble (aprenc més dels propis nens i nenes del que ells es pensen).

Aquest camí plegats vers el despertar de la consciència espiritual els cristians el fem juntament amb la descoberta, de mica en mica, de Crist, l'Amic de tots i de tothom que no falla mai a ningú, el Misteri que ens obre i ens descobreix el camí de la nostra vida en relació amb la Vida que es dóna contínuament i del tot, Aquell que camina des de sempre al nostre costat, Aquell que fins i tot ens agafa en braços sempre que cal. Una descoberta de Crist que ens porta a estimar-lo en descobrir-nos estimats. Un amor, un consol, un escalf interior que ens porta a seguir-lo en descobrir-nos cridats. Com? Cap a on? Per fer què? Uf! Uf! Uf! Això depèn d'Ell... i de cadascú! En aquells moments decisius, íntims els catequistes ens hem de saber fer fonedissos i deixar fer, deixar fer a l'Esperit del Crist... Per què tots som alhora mestres i deixebles els uns dels altres, però de Mestre «bo només n'hi ha un» (Mc 10,17-18).

Aquest camí plegats els cristians catòlics el fem tot sabent-nos Església Catòlica, que en principi vol dir oberta al món sencer, amb vocació universal. Però, honestament, he de confessar que per a mi aquesta no és la millor Església, ni del món mundial ni de l'univers creat. Més aviat veig que està carregada de contradiccions, algunes d'elles tant profundes i arrelades que ni molts dels de dins són capaços de veure-les. (Miraré d'anar-les desgranant de mica en mica en futurs escrits, sense pressa, si trobo bones formes sense que sembli que agafo l'escombra...) Tanmateix, mira, ves, aquesta Església Catòlica és el meu «boig conegut». Encara que em sembla que, per més inri, de mica en mica es va convertint, a més, en «un cec assegut vora el camí, demanant caritat» (Lc 18,35-43). Marginada i pobra potser encara no (quan?, aviat?), però boja i cega... he!, he!, he! Malgrat tot confio que quan arribi el moment adequat (adequat per a cadascú) siguem “guarits” (cosa que depèn de cadascú més que d'Ell: «Vés, la teva fe t'ha salvat» Mc 10,52) i recuperem la vista i una mica de seny, tant individualment com col·lectiva. I també confio que un dia o altre siguem capaços, col·lectivament, de «llançar el mantell» (Mc 10,50), signe de la vida vella i passada, i també signe de poder, d'autoritat i de superioritat (Jn 13,4); tal com van fer el cec Bartimeu (amb coratge i decisió, després d'expressar el seu desig i de sentir la crida però abans de ser guarit), i també el mateix Jesús (en un gest profètic durant el seu darrer sopar). Digueu-me il·lús, però... hi confio. Uf! O no... jo què sé, que no sóc profeta clarivident!, perquè la resposta col·lectiva depèn... de la llibertat exercida col·lectivament! I, de moment, tal i com està el pati (o “el percal”, com diuen en espanyol castís; o, ¿com es diu en lingua latina?) ho veig una micona complicat... Quan ho farem? Ad calendas?

I mentrestant?, que vol dir «ara», avui, ara mateix, aquí... Doncs mireu, anem fent («gràcies a Déu!», afegiria el meu avi), anem fent camí, plegats (que vol dir procurant de no assenyalar-nos mútuament amb el dit: «tu ets blat!», o: «tu ets jull!») i, sobretot, amb bon humor. Perquè l'últim que s'hauria de perdre, més que l'esperança, em sembla a mi que hauria de ser el bon humor! BON ANY 9!

Fotos: “Niu de tords”, d'Andreas Trepte (amb llicència Creative Commons). “Merles a la posta de sol”, de Jerry Segraves (de domini públic). “Pallassos al 29è Aplec Pasqual”, és meva.

Demana i se't donarà

Cita

¿Té sentit «demanar» a un Déu que és amor ja sempre entregat?

Andrés Torres Queiruga, gallec, teòleg, sacerdot diocesà, professor de Filosofia de la Religió a la Universitat de Santiago de Compostela

Context

Trobareu una resposta clara i entenedora, meditada i treballada amb la sistematicitat d'un teòleg de la talla de Torres Queiruga en el darrer i llarg capítol del següent llibre (totes les cites d'aquest escrit són d'aquí):

• TORRES QUEIRUGA, A. (1996) «Más allá de la oración de petición». A: Recuperar la creación. Por una religión humanizadora. Bilbao: Sal Terrae (Presencia Teológica, 86), p. 247-294. ISBN: 84-293-1206-4

També he sabut que el següent article n'és una exposició anterior:

• TORRES QUEIRUGA, A. (1991) «Más allá de la oración de petición». Iglesia Viva, 152 MAR-ABR: p. 157-194.

Comentari

Som a la Vigília de Reis, el dia en que s'acompliran les «peticions» de la Carta als Reis dels nostres infants il·lusionats. Si no totes, almenys els pares i mares procurarem fer el que bonament podrem. Oi?

Tots portem encara un infant a dins capaç d'il·lusionar-se, d'admirar-se, de gaudir del moment present, de l'«ara» (per sort!). Però en molts altres aspectes hem crescut (per sort també!). I, a més, els temps, la consciència col·lectiva, també estan canviant (tot un repte!). «Dígues-me com pregues i et diré en quin Déu creus...» Eh? Ai! Ui! No patiu, no es tracta de culpabilitzar a ningú, ni de furgar amb un bisturí en la darrera intenció de com i perquè preguem (cadascú fa el que bonament pot i creu, de bona fe, oi?). Ni tampoc tinc l'ànim de voler desconcertar ni de crear “vertigen” espiritual a ningú. No, no. Simplement desitjo avançar, madurar, en sintonia amb una nova coherència, una nova consciència, una nova relació amb la Vida, amb l'Amor, amb la Bonesa, amb la Compassió... amb Déu. I compartir-ho. (Quan dic «nova» vull dir «nova per a mi»; honestament i humilment, és una «novetat» que ja es troba als Evangelis! I en d'altres Tradicions espirituals, també! I molts, molts, de fa segles, ja l'han viscuda! Simplement, ara sembla que la seva comprensió s'està generalitzant...) I comprenc que per fer aquest pas cadascú trobarà (o ha trobat ja!) el seu moment, els seus moments kairós!

El llenguatge de l'oració cal que mantingui en la seva veritat la relació amb Déu: continua essent cert que a un Déu que ho sap tot no té sentit informar-lo de res (dimensió expositiva); i, molt principalment, que a algú que se'ns dóna totalment i ens ho està donant tot no té sentit demanar-li res (dimensió apel·lativa).

Íbid., p. 267.

Per la meva banda fa anys que he deixat de pregar a un Déu «Rei Mag». Ni de manera “egocèntrica” («salut i peles», «bona sort» per a tal o qual cosa, etc.), ni de manera “altruista” («per la pau», «per la guerra», «pels desnutrits», «pels terratrèmols», «pel bé preuat de la pluja», etc.), ni de manera “subtil” («ajuda'm a...», «et prometo que si tu...», «escolta'm...», «fes que...», etc.). Això vol dir que he deixat de pregar? No, de cap manera! Perquè pren, recupera tot el seu valor i la seva profunditat la tercera dimensió de tota comunicació verbal: la dimensió expressiva, poètica, íntima de l'orant (c.f. Íbid. p. 266 i ss.).

Si volem expressar la nostra indigència, expressem-la. Si volem manifestar la nostra compassió i la nostra preocupació pels que passen fam, manifestem-les. Si volem reconèixer la nostra necessitat de Déu i el seu empar, reconeguem-la. Si necessitem queixar-nos de la duresa de la vida, queixem-nos. Estem mal acostumats a queixar-nos demanant; cal que aprenguem a queixar-nos queixant-nos.

Íbid., p. 270.

Observeu que el verb «demanar» ja no apareix enlloc! Però, és que a més, la dimensió expressiva de la pregària com a comunicació verbal ni tant sols esgota tots els possibles registres de l'oració:

Lloança, acció de gràcies, confiança, benedicció, admiració, entrega, acolliment, contemplació...

Íbid., p. 272 i ss.

Perquè, és que a més, hi ha silencis ben expressius. Hi ha quietuds ben expressives. Hi ha accions ben expressives... Tot pot ser viscut com a oració, des de la consciència de l'orant, aquell que sap que viu «com sense Déu, però des de Déu i amb Déu».

Però...

Però, no ens va ensenyar Jesús: «Demaneu, i Déu us donarà» (Mt 7,7-8)? No “està escrit”? La resposta és senzilla però una mica llarga; si encara no ho heu fet us emplaço a llegir el llibre recomanat (potser en parlaré més a fons en algun altre escrit). Mentrestant, a mode de resum:

La invitació a l'oració per part de Jesús constitueix sempre i fonamentalment una crida a la confiança sense límits.

Íbid., p. 280 i ss.

I també:

L'oració no canvia a Déu sinó a qui l'ofereix.

Søren A. Kierkegaard (1813-1855), prolífic filòsof i teòleg danès del segle XIX.

BONA DIADA DE REIS!

Fotos: “Cavalcada de Reis a Barcelona, 2008”, d'Èdgar Planas