En procés d'alliberament

Després d'encetar un camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers la llibertat interior (bé, o ni que fos una breu passejada), en l'escrit de la setmana passada em vaig acabar preguntant com puc assolir (un diria conquerir!) aquesta llibertat essencial, autèntica... aquesta llibertat realment alliberadora. Tanmateix, però, avui també em pregunto: «realment... hi ha un “camí”»?

Aparentment, un diria que sí. Fins i tot intentaré mostrar-ne alguns “passos” molt interessants. Però al final... Uf! Bé, millor ho deixo pel final.

Un primer pas: desaferrament

La llibertat de la qual ens parla Miriam Subirana és un camí d'alliberament, de desaferrament de tot allò que ens subjuga i ens manté empresonats en un estat d'alienació mental, emocional i espiritual. Es tracta d'alliberar-nos del passat, de les ferides del passat, de les pors, dels lligams socials, les convencions, de la servitud del políticament correcte, de l'ego.

SUBIRANA, M (2008) Vivir en libertad: reflexión sobre los límites, los sueños y lo esencial. Barcelona: RBA Libros. Pròleg, de Francesc Torralba. ISBN: 978-84-9867-238-1. — Font: “Viure la llibertat” (5-6-2008), L'ofici de Viure, amb Gaspar Hernàndez, Catalunya Ràdio.

En aquesta interessant emissió de ràdio els convidats junt amb el conductor del programa (Miriam Subirana, Carles Claramunt, Francesc Torralba i Gaspar Hernàndez) reflexionen sobre com alliberar-nos dels límits que ens imposem a nosaltres mateixos, malgrat que els etiquetem (això ho dic jo) amb conceptes aparentment externs: destí, circumstàncies, persones que ens envolten, diners, complicacions amb la feina, amb la família, societat de consum... Uns límits que ens generen, ara sí, al nostre interior: angoixa, estrès, por, preocupació, memòria, desitjos, obsessions.

Només el desaferrament (ES: desasimiento, desapego; EN: detachment) em pot alliberar d'aquests límits, insisteixo, aparentment externs però que en realitat me'ls imposo jo mateix (d'aquí uns paràgrafs potser quedarà més clar).

Miriam Subirana és doctora en Belles Arts, coach, conferenciant, escriptora, professora i artista, especialista en pensament positiu i en desenvolupament personal, anterior presidenta de l'Associació Espiritual Mundial Brahma Kumaris. L'he escollit com a exemple il·lustratiu de com aquest ensenyament, el desaferrament, no exclusiu però sí de forta tradició oriental (hinduisme, buddhisme), està fecundant amb tota naturalitat el pensament i l'espiritualitat occidentals.

Personalment, entenc i visc el desaferrament almenys de dues maneres, diverses però complementàries.

Desaferrament entès com a
despossessió

En vaig començar a parlar, com aquell qui no vol la cosa, a «M'agrada que existeixis».

«M'agrada que existeixis» és —deia aleshores— un glop de saviesa (compartida, humana, antiga) destil·lada a còpia d'anys (meus, i de molts altres, potser de tothom!). És fruit de l'observació, silenciosa, sense fer preguntes, de la realitat tal i com és i de l'aprenentatge, inacabat, de gaudir-ne sense sofrir i sense causar sofriment. D'acceptar amb amor tal i com és la realitat tot alliberant-me del desig possessiu de l'«ego».

Un desig possessiu no només envers les coses —la bellesa d'un tros de natura, etc— sinó també, i sobretot, envers les persones. Amb l'excusa del “t'estimo” quantes vegades no he observat persones properes que cauen (caiem, caic!) en el “ja et canviaré”, quan no en el “ja t'arreglaré!”... I no penso tant en les pífies més sonades i evidents (i patètiques!) com en les més subtils, en els petits xantatges emocionals, en les preguntes “innocents”, en els petits gestos despreciatius, etc, etc, etc.

En resum, crec que aquest és el tipus d'alliberament interior, real, autèntic que proporciona la “pobresa de béns materials” (sempre que sigui una opció personal i no una imposició externa) i la “pobresa de béns personals” (si se'm permet l'expressió). Així és com entenc: «Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel» (Mt 19,21 — BCI). L'acció anar-vendre-donar i el tresor, de fet, per mi són el mateix: deixar de posseir, l'alliberament interior que ja implica fer aquest “pas”. Perquè, al meu entendre, el cel no és un lloc sinó una actitud. El cel és el meu cor. I tot plegat, a sobre, amb un benefici social evident i innegable!

Desaferrament entès com a
desidentificació

En certa manera en vaig començar a parlar a «Col·leccionistes de mapes» i, tal i com vaig avançar aleshores, avui em “mullaré” una mica més.

A la pregunta: «Qui sóc jo?», sovint contesto amb una història, un currículum, un personatge (memòria del passat), o bé amb parrafades filosòfiques o teològiques (conceptes, idees). Aquest tipus de respostes posen de manifest un problema humà fonamental: estic vivint una vida substitutòria (emprant una expressió típicament buddhista). Per què? Perquè m'identifico amb un personatge, amb la meva ment, amb un jo que pensa, que reflexiona, fins i tot amb un jo que observa. Aquest personatge, aquest “jo”, creat per la ment, és l'«ego». Però el meu «ego» no és el meu “jo autèntic”! El meu jo autèntic és (existeix) més enllà de la meva petita (o gran... qui ho sap!, he!, he!, he!) història personal i més enllà de la meva ment: memòria (del passat, de les ferides del passat), conceptes (les idees abstractes, els objectes de la ment), raó (el «segon ull» i tot el seu coneixement: lleis, doctrines, dogmes), reflexions (les preocupacions, les projeccions del passat vers el futur)... i desitjos, afeccions i emocions, afegirien els buddhistes. Repeteixo, el meu jo autèntic és (existeix) més enllà (darrera, al dessota, tant se val) de tot això creat per la meva ment, inclòs l'«ego».

Al meu entendre, si em vull alliberar de l'«ego» (tant si el tinc gaire “inflat” com gaire “desinflat”, he!, he!, he!), autèntic causant del meu trasbals interior (angoixa, estrès, por, preocupació, memòria, desitjos, obsessions), no es tracta pas ni de destruir-lo ni de domesticar-lo (com alguns autors sembla que defensin, un dispendi d'energia impracticable!), sinó simplement de deixar d'identificar-m'hi, de deixar-m'hi d'aferrar com qui s'agafa desesperadament a una planteta penjat en un precipici tement que no hi hagi res més on agafar-se («Que hay alguien máaas...?», cridava el de l'acudit de l'Eugenio). Sí, hi ha algú més, el jo autèntic, essencial, autènticament lliure i alliberat, més enllà de la història i de la ment.

En resum, crec que aquest és el tipus d'alliberament interior, real, autèntic que proporciona el que en podríem dir la “pobresa de béns espirituals” (si se'm permet l'expressió), d'un esperit lleuger capaç de volar ben amunt, gairebé sense esforç (l'esforç ve abans!, durant el procés de desaferrament!, però que, un cop clar, un cop “vist”, es pot esvanir en un segon!). Així és com entenc: «Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel!» (Mt 5,3 — BCI). La pobresa d'esperit i el Regne del cel, de fet, per mi són el mateix: deixar d'identificar-me amb l'ego, l'alliberament interior que ja implica fer aquest “pas”. Altre cop, el cel és el meu cor. I el benefici social en aquest cas?

Transformant-me a mi mateixa transformo el món.

Concha Pinós, buddhista i professora de ioga tibetà, activista espiritual, presidenta de la “Fundació Gandhiji Cultural”, membre de “Birmania por la paz”, llicenciada en Ciències Polítiques. — Font: Espiritualidad y Política.

Uf! Molta teca per un sol dia... El següent pas del procés d'alliberament que volia compartir el deixaré per l'escrit de dijous vinent. Fins aviat!

Fotos: “Caravana creuant el Mississippi glaçat (s. XIX)”, de Carl Christensen (domini públic). “Colònia de somorgollaires en un penya-segat al Mar de Barents”, de Michael Haferkamp (llicència: GNU).