Què volem dir quan diem Església?

Sovint tinc la sensació que l'homonímia i la polisèmia més que simplificar-nos la vida ens la compliquen d'allò més. I el cas del mot “Església” no n'és pas una excepció. Què volem dir quan diem Església? Com que jo em considero un cristià “simplificat”, no catòlic, em permeto articular la meva argumentació sense complexes i amb tota llibertat, sense necessitat de fer equilibris estranys per salvar res, perquè actualment ja no tinc res ni per perdre ni per salvar en l'estricte àmbit de les religions. Dit això, què volem dir quan diem Església? A què ens referim quan, per exemple, ens plantegem si una altra Església és possible? O, per exemple, quan ens qüestionem la nostra pertinença o adhesió a ella? A què ens estem referint realment?

Al meu entendre, els mots “Església” i, més concretament, “Església Catòlica” signifiquen una cosa, i els mots “església catòlica” una altra de ben diferent (em permeto emprar lletres capitals en la primera accepció per poder distingir els dos significats). Per exemple, jo puc dir que recentment m'he alliberat de la meva antiga adhesió a l'Església Catòlica, però que en canvi avui sóc més conscient que mai de la meva pertinença a l'església catòlica. Per què? Què vol dir això?

Per una banda, l'Església Catòlica és... bé, aquí em remeto a l'extensa literatura sobre el tema. Simplement em permeto resumir-ho (i simplificar-ho) dient, senzillament, que: és una institució. Bé, i potser caldria puntualitzar: religiosa. Fins aquí res de nou, oi? Per tant, crec que es pot concloure (simplificant i sense entrar en detalls) que l'adhesió o no a la institució religiosa Església Catòlica és un acte voluntari i coherent amb les pròpies conviccions religioses i, per tant, és temporal i transitòria (per bé que aquesta temporalitat i transitorietat pugui durar i abastar gairebé la totalitat de la vida d'una persona mentre “transita” per aquesta vida).

En canvi, els termes església catòlica, al meu entendre (si bé és ben conegut que etimològicament signifiquen assemblea universal, avui i en aquest escrit em permeto deixar de banda el que en diguin els diccionaris, que no deixen de ser els “entendre” d'altres, per molt il·lustres i il·lustrats que puguin ser) es refereixen, no a una Institució, sinó a tots els fills i filles de Déu. Sí, bé, amb aquesta expressió corro el risc de semblar una mica cursi i antiquat, però m'és igual: no he trobat una manera més sintètica i alhora prou completa i entenedora de dir-ho. Tots els fills i filles de Déu (estiguin reunits en assemblea o estiguin fent altres coses). I qui se suposa que són, aquests? Només els qui quan se'ls pregunta diuen el credo A? O potser només els qui diuen el B? O potser només els qui diuen que no en tenen cap, de credo? Només els qui externament porten el cap cobert amb quipà, o només els qui porten hijab, o només aquells que van amb gorra de beisbol o potser només aquells que duen la cabellera voleiant al vent? Només els qui realitzen uns ritus segons la litúrgia A, o només els qui en realitzen segons la B, o potser només els qui s'inventen ritus nous cada dia i segons l'ocasió, o encara només aquells que diuen que no en fan cap? Qui son totes les filles i tots els fills de Déu?

Foto: “Gentada a la Rambla, Sant Jordi 2005”, de Txapulín (amb una llicència Creative Commons).

La pertinença a l'església catòlica (o bé ser filla o fill de Déu) té a veure amb l'essència de l'ésser i, per tant, és un descobriment, no una adhesió voluntària. Totes les religions ajuden a fer aquest descobriment, tot anomenant-ho amb altres mots locals (inculturats) diferents dels d'església catòlica (recordeu el conte dels tres savis cecs?) Però també és cert que totes les religions, al mateix temps i ben sorpenentment, ho emmascaren i ho compliquen d'allò més: amb l'excusa que és tan súper important, ho donen a conèixer amb lletres capitals (Església Catòlica), i s'ho fan “meu i de ningú més”, i acaben segrestant i corrompent el sentit original i ple dels termes, que no tenien cap necessitat d'emprar les lletres capitals per a comunicar el seu significat.

Al principi he dit que em considero un cristià “simplificat”, no catòlic. Bé, potser hauria de rectificar i dir (escriure) per ser coherent amb el formalisme de l'escrit d'avui, que en realitat sóc un no Catòlic. No em preocupa si quan ho dic sona igual (homonímia). No em preocupa si no s'acaba d'entendre (polisèmia). Allò que és, és, sense necessitat que sigui entès.

En aquest sentit, i com em preguntava discretament al principi, una altra Església és possible? Sí, bé, sempre es poden canviar coses, és clar, per mirar de millorar les Institucions, només cal copar els llocs de poder adequats i... Quan jo era Catòlic aquesta qüestió em causava un profund sofriment i malestar, perquè encara no era capaç de veure ni de comprendre la diferència entre Església Catòlica i església catòlica, tal i com he esbossat aquí. Avui l'evidència em diu que l'Església Catòlica mai no serà capaç de recuperar el significat original dels termes església catòlica: renunciar a les lletres capitals dels termes equivaldria a renunciar a la capitalitat de la Institució, un contrasentit endogen de primer ordre! I això una Institució, la que sigui, no ho farà mai, mai de la vida: seria un suïcidi en tota regla!

Jo, sí que puc. Amb la mort sorprenentment indolora (i alliberadora!, i transformadora!) del relat Resurrexit que vaig presentar en l'escrit anterior. La meva particular resposta simbòlica, però alhora ben real (soferta en pròpia carn!, i amb conseqüències ben concretes en la vida real), per a superar aquest i tots els altres contrasentits endògens propis de les religions, els “vells carrerons sense sortida” esbossats poèticament en el relat (i que és possible que m'entretingui a concretar una mica més en escrits posteriors).

Avui, la meva pregunta equivalent a l'anterior seria: una altra església catòlica és possible? Que, a la vista de tot plegat, equival a preguntar-me: una altra humanitat és possible? Aquesta pregunta ja no apunta a quelcom extern a mi (a una Institució, per molt adherit o enganxat que hi pugui estar o haver estat) sinó que apunta a la meva pròpia essència, al nosaltres, el de totes i tots, un terreny en el qual la millora, la renovació, la transformació i el compromís ja no són causa directa de malestar ni de sofriment perquè deixen d'estar relacionats amb copar necessàriament cap lloc de poder exclusiu reservat a uns pocs privilegiats sinó que són elements engrescadors i vivificants que es troben al simple i directe abast de tot-hom i, com no podia ser d'altra manera, també de tota dona:

Transformant-me a mi mateixa transformo el món.

Concha Pinós, buddhista i professora de ioga tibetà, activista espiritual, presidenta de la “Fundació Gandhiji Cultural”, membre de “Birmania por la paz”, llicenciada en Ciències Polítiques. — Font: Espiritualidad y Política.

Veig que acabo l'escrit d'avui citant una dona buddhista. Podria, perfectament i sense cap problema, haver-ne citat una de catòlica, o de Catòlica. O una d'agnòstica. Voldria aclarir que és perquè m'adhereixo a què diu Concha Pinós amb independència (i alhora amb profund respecte) per les seves adhesions personals particulars. Les que siguin. Quan parlo del nosaltres ho faig seriosament i crec en el que dic.

Una abraçada... universal!

Relat: Resurrexit

Benvolguts, em plau fer-vos a mans un relat, basat en fets reals, sobre un episodi que vaig viure en primera persona a primers de novembre de 2008. Això és, efectivament, fins i tot abans d'engegar la primera època de «Retalls de Calaix», sí. Es tracta d'un relat novel·lat —i, per tant, amb un cert valor literari afegit,— no de la crònica estricta dels fets, per bé que el suc és el de debò. Però bé, els cristians ja estem acostumats a aquestes formes més elaborades de comunicació des de fa qui-sap-lo, oi? Es tracta del relat novel·lat sobre un episodi que va marcar i que posa els fonaments d'un dels punts d'inflexió més importants del meu camí personal més recent: el meu personal i particular alliberament de la religió en general i de la religió catòlica en particular. Un fet que, finalment, vaig decidir posar clarament de manifest, per coherència i per transparència, abans d'obrir la segona època del bloc.

Situat, doncs, tant en l'espai com en el temps, aquest relat posa de manifest, com a mínim, un parell de qüestions que em semblen prou interessants de destacar. Primera, que els canvis personals de major embergadura, els vitals, sempre es cuinen a foc lent. Molt lent. Altrament, jo no els sabria qualificar de canvis vitals, sinó tant sols de precipitats. —A mi m'agrada la cuina i, si bé a casa tot sovint tirem d'una certa “cuina ràpida”, per pura subsistència!, per fer l'escudella de Nadal, per posar un exemple, m'hi puc passar, gustosament, tot el sant matí. La diferència? Us ho dic o us ho explico?

Segona, que les transformacions personals, si realment són d'embergadura, no es queden en la superfície de les aparences ni tampoc responen al toc de les trompetes que anuncien —o denuncien!— les circumstàncies del moment, sinó que baixen fins al moll de l'os i toquen el fonament de la pròpia vida —de la Vida en general i de la meva vida en particular, en el meu cas.— Altrament, jo tampoc no les sabria qualificar de transformacions vitals, sinó tant sols de circumstancials.

Bé, dit això, i ja sense més preàmbuls, us convido a llegir i a gaudir del relat. Espero que us agradi! Si no, també m'ho podeu dir. Gràcies!

• Relat: Resurrexit
  En format PDF (FreePDFHosting.com)

Foto: “Mallerenga blava”, de Frank Drebin (amb una llicència Creative Commons).

Segona època

Hola de nou! Després d'un cert temps de silenci, m'ha semblat prou interessant i profitós reprendre una certa activitat a través d'aquest meu (nostre?) bloc. Gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris entusiastes demanant-me que tornés. Des d'aquí us envio el meu més sincer agraïment, i també les meves disculpes per no haver-vos contestat un per un per escrit. És que, bé... en el seu moment no sabia per on començar! Considereu-vos, si us plau, contestats i contestades mitjançant aquest primer escrit d'aquesta nova època del bloc. I dic nova perquè com totes les coses vives, aquesta també flueix, canvia i es renova i, per tant, serà ben normal que no sigui exactament igual que durant la seva primera època, malgrat que, al mateix temps, s'hi pugui ben assemblar.

Foto: “Pescador a l'alba, llac Palm, Backwaters, Kerela, India”, de Steve Weaver (amb una llicència Creative Commons).

Aquest temps de silenci, més o menys llarg segons es miri, m'ha estat molt necessari per tal de poder atendre, amb tota la meva atenció i energia possibles, a una crida interior, cada vegada més intensa i indefugible, que m'urgia, amb vehemència, a la coherència, tant interna com externa, respecte de les meves certeses, que ja us dic que són molt poques, i respecte de les meves intuïcions sobre “allò que és”, que ja us dic que són molt vagues. Després d'un procés personal llarg, molt, molt més llarg que aquest temps de silenci, he guanyat en llibertat interior, com segurament no podia ser d'altra manera, i he fet el meu doble, o triple, salt mortal particular, endavant i cap amunt: m'he alliberat de la religió en general, i de la religió catòlica en particular. I dic que me n'he alliberat amb molta seriositat: ens n'hem alliberat jo, la meva fe, i la meva espiritualitat, per dir-ho d'alguna manera fàcil i ràpida.

És difícil d'explicar-ho en quatre ratlles, però suposo que ja es pot endevinar que no cal que patiu per mi. Ni tampoc hauríeu de patir per vosaltres: des d'aquí no tinc intenció de fer apologia sobre cap opció religiosa, ni a favor ni en contra. Sí de “fer bullir l'olla” tot facilitant un possible intercanvi d'opcions personals, amb totes les seves derivades, sense complexes, però també sense imposicions. Si he començat a explicar, mínimament, la meva és perquè, simplement, crec que pot ser enriquidora, o fins i tot esperançadora per a algú que estigui passant per turbulències de recerca interior més o menys similars a les meves, tot i que sense que calgui que arribem, necessàriament, al mateix possible “port”. O potser sí... en fi, qui ho sap! Tampoc és que em senti haver arribat a cap “port” definitiu, però...

Una de les poques coses que veig amb més claredat és que la riquesa de l'espiritualitat humana no té límits i que, en canvi, les religions, totes sense excepció, tenen una tendència intrínseca a posar límits allà on no n'hi ha, amb totes les seves definicions!, dogmes!, i lleis! Perquè, una cosa és l'ordre i una altra l'harmonia. Si bé se sol entendre que un cert ordre és necessari per moure's per la vida, un excés d'ordre, un ordre excessivament estricte ens torna obsessius, quan no acaba essent asfixiant, lesiu i fins mortal per a la vida mateixa. I, què és això, benvolguts, sinó un greu desordre? És a dir, justament el seu contrari! L'ordre dins de les religions, imposat amb mil i una estratagemes, no és, ni molt menys, dels lleugers i suaus, com ho pot ser el de les balisses marítimes, per exemple, que assenyalen possibles camins però sempre ben amples i oberts per totes bandes, sinó que és dels que s'han fet, ja ara i al mateix temps, el seu contrari: un desordre. I, sense entrar en detalls, dels més greus!

L'harmonia, en canvi, és part del vast univers de l'espiritualitat i de la consciència religiosa universals. L'harmonia, com la bellesa, o l'amor o la llibertat, és una de les poques realitats, o virtuts, que no té contrari i que, per tant, no es pot degradar, desvirtuar o pervertir. Perquè, ¿existeix una tal cosa com un excés d'harmonia? O un excés de bellesa, o d'amor, o de llibertat? Bé, no em refereixo a qualsevol cosa, a qualsevol harmonia, bellesa, amor o llibertat. Poseu-ho en majúscules si ho preferiu: Harmonia, Bellesa, Amor, Llibertat. Suposo que ja s'entén... Si existís un excés de tals coses, ¿és que conduïrien al seu hipotètic contrari? Oi que no? Per això deia que una cosa és l'ordre i una altra l'harmonia. El primer és propi de les religions. La segona és pròpia de l'espiritualitat. Estan relacionades entre si, sí, és clar. Però són coses completament diferents.

En continuarem parlant? Una abraçada!

Sóc jove

No sóc un jove. Sóc un adult. Però sóc jove. Perquè me'n sento. No és una qüestió física, externa (per bé que físicament fins avui no puc dir que tingui cap problema, de moment... «toca ferro», que diria aquell), sinó interior, una qüestió d'actituds i, per tant, a l'abast de qualsevol edat.

Avui “faig” 40 anys!

«Fer anys!» Quina expressió més estranya... Entesa com a sinònim de “celebrar” m'està molt bé (cada dia s'hauria de trobar quelcom per celebrar!, no?), però “fer”, ... “fer”? Què faig avui de diferent? Donar gràcies a la vida, a la Vida, a l'amor, a l'Amor, a la bellesa, a la Bellesa. A la tendresa, al silenci, a la sinceritat, a l'amistat, a la família... (amb majúscules, amb minúscules i de totes les formes!) Coses que intento “celebrar” (que vol dir viure!) cada dia, en l'«ara» de cada instant, amb tu, ... i amb tu, ... i amb tu també!

M'agradaria morir (ep!, quan toqui, que no tinc cap pressa!) amb un petit somriure als llavis. No com a premi a res d'especial, sinó simplement perquè, de fet, procuro viure amb un petit somriure als llavis. Procuro mirar el món, els altres, la vida des del somriure, des de la senzillesa i l'aparent precarietat i ingenuïtat del somriure. Me'n surto? Hehehe!, no ho sé, tampoc m'importa massa... que sinó no en sabria!

PER MOLTS ANYS A TOTS!
Llarga i intensa vida a tots!
Però...?, si la vida no té fi!, tant sols... es transforma!

Foto: “Quan jo en tenia pocs anys...”, d'Èdgar Planas.
Cançó: “Per molts anys”, de Jaume Barri.

Epíleg

Apa somriu, que Déu t'estima!

Cisco Barrachina (1941-1985), escolapi i ninotaire, un dels pares escolapis més estimats de la història recent de l'Escola Pia de Catalunya. — Aquesta cita és, també, el títol d'un llibre seu, pòstum, dedicat: «Als homes de cor jove, de qualsevol edat, que creuen en l'amor». «Apa, somriu! El cel és aquí. Gràcies.» — (Si, pel que sigui, tens la paraula “Déu” massa desgastada, posa-hi “Vida”... o la paraula que millor et “parli” al cor!)

Els infants aprenen a somriure dels seus pares.
Shinichi Suzuki
—
El teu somriure determina com veus i com penses el món que t'envolta.
Proverbi japonès

L'atenció plena a la vida

Retall per meditar... i fer camí

«D’ella mateixa [Marie Balmary] he copiat aquesta citació de Simone Weil: “L’atenció és la forma més rara i més pura de la generositat”. Una generositat que pot xocar de front amb els interessos més o menys camuflats dels qui volen fer dels textos o de les idees el seu patrimoni particular.»

Andreu Trilla (2008) Presentació de Marie Balmary. Barcelona: Institut Français de Barcelone. — Acte de presentació, el 12 de març de 2008, del llibre «El monjo i la psicoanalista» de l'escriptora i psicoanalista francesa Marie Balmary. Més informació, junt amb el context de la cita, al web de l'Editorial Fragmenta.

Crèdit de la foto: “Ulls”, de Tadolo. — Llicència: Creative Commons.

Simone Weil (1909-1943), filòsofa francesa d'origen jueu, és citada per Marie Balmary. Al seu torn, Marie Balmary és citada per Andreu Trilla. El qual, al seu torn és citat per... mi. Un petit exemple de com la veritat i la saviesa poden anar passant de mà en mà, de boca en boca per alimentar la ment i, sobretot, el cor de les persones amb qui ens anem relacionant al llarg dels nostres dies, tant si és en viu i en directe com a través de la seva obra, escrita o en la forma que s'escaigui.

Amb tot, la foto és un altre petit exemple (petit?) de com la veritat i la saviesa poden ser sempre i altre cop redescobertes amb els ulls adequats, amb l'atenció adequada, amb la generositat de cor adequada... les dels infants!

S'acosten les vacances d'agost, un temps de canvi de ritmes, tant si es poden fer vacances més o menys de veritat com si, fet i fet, es treballa, potser fins i tot a un ritme més frenètic. Sigui com sigui, l'agost és un temps de canvi de ritmes. I també és un temps per gaudir i mirar la vida, potser, amb uns altres ulls.

S'acosta un temps ben adequat i especial per obrir altre cop el ulls... a l'entorn, a l'altre, a la vida! I viure, reviure, refer-se, refer lligams i ser agraït tot prenent consciència que:

«L'atenció és la forma més rara i més pura de la generositat.»
Simone Weil

Bona setmana!

El viatge de la vida

Retall per meditar... i fer camí

«Aquesta és la història de com a un Baggins li esdevingué una aventura, i de com va trobar-se fent i dient coses del tot inesperades. És possible que perdés el respecte dels seus veïns, però va guanyar-hi... —bé, si va guanyar-hi o no alguna cosa, això ho veureu al final.»

J.R.R. Tolkien (1983) El Hòbbit, o viatge d'anada i tornada. Barcelona: La Magrana (L'Esparver, 26), p. 10. ISBN: 84-7410-129-8 — L'obra original, “The Hobbit, or There and Back Again”, va ser publicada per primera vegada a la Gran Bretanya per George Allen & Unwin el 1937. D'aleshores ençà s'estima que se n'han venut uns 100 milions de còpies arreu del món.


Crèdit de la foto: “Matí boirós”, de Carnagevisors. — Llicència: Creative Commons.

S'acosten les vacances d'agost, un temps de canvi de ritmes, tant si es poden fer vacances més o menys de veritat com si, fet i fet, es treballa, potser fins i tot a un ritme més frenètic. Sigui com sigui, l'agost és un temps de canvi de ritmes. I, pels qui tenim la mitja sort de poder gaudir uns quants dies d'un ritme una mica més lent i relaxat, en família o amb els amics, a ciutat, a la platja o en plena natura, també és un temps per mirar la vida, potser, amb uns altres ulls. Potser és el temps per planificar i fer un petit o gran viatge? Per anar a on? Per anar a la recerca de què? Per a guanyar-hi... què?

Durant bona part de l'any he estat fent un petit viatge d'anada i tornada gairebé diari... a la feina. Acostumo a fer-ne el darrer tros a peu; excepte quan plou i m'he deixat el paraigües o bé si pel motiu que sigui hi estic arribant massa tard; en aquests casos empalmo el metro amb l'autobús. La resta de dies en sortir de l'estació camino, però aleshores no prenc pas el camí més curt sinó el que em duu per carrers i avingudes... amb més arbres. M'encanta passejar per sota els arbres! Per mi gairebé és una necessitat vital. Fins i tot tinc la sort d'haver de creuar, al biaix, un bon tram d'un parc públic. Lledoners, oms, tipuanes, freixes, robínies i mèlies, entre d'altres arbres dels quals encara en desconec el nom, m'acompanyen durant aquest meu “viatge” d'anada i tornada gairebé diari.

A l'anada, cada dia a la mateixa cantonada, em creuo amb una venedora de cupons de l'ONCE. Encara avui en desconec el seu nom, però és ben visible que ella és ben bé l'ànima d'aquella cantonada, potser fins i tot de tota la barriada! Quan no la veig venent el cupó, la trobo escoltant les penes i desgràcies de tothom qui se li acosta, per als qui sempre té una paraula adequada i, sobretot, un somriure ben alegre, quan no una riallada. I no pas de les que fereixen sinó de les que saben treure ferro, amb la subtilesa de qui ha viscut tant com per haver après l'art de saber girar la truita just al moment que semblava que s'havia de cremar sense remei...

Un dia, que casualment estava sola, ens varem creuar les “mirades” i ens varem saludar per primera vegada. Em vaig adonar que jo ja li resultava familiar, que ella també em tenia “vist”. Com em va poder reconèixer si era ben evident que amb prou feines si s'hi veia ni mai m'havia sentit la veu abans?

Sé que existeixen sistemes electrònics de reconeixement automatitzat de persones basats en l'anàlisi sistemàtic d'imatges captades per càmeres de vídeo, els quals, curiosament, no es fixen en cap paràmetre facial, sinó en un conjunt de punts fàcils d'identificar de tot el cos, com ara els de les diverses articulacions i, simplement, n'identifiquen i n'analitzen tant la posició com el moviment relatius mentre la persona camina i es belluga. ¿Potser va ser així com la noia dels cupons em va poder reconèixer, a mi i a tothom del barri que circuli una hora o altra per la seva cantonada?

Des d'aquell dia, sempre que podem ens desitgem un «Bon dia!», amb un petit somriure (bé, el d'ella sempre és especialment gran!) acompanyat d'un lleuger assentiment amb el cap. I durant uns instants fem un breu camí plegats, amb el cor, amb la intenció, un breu “viatge” que de seguida torna a ser el de cadascú... però, certament, ja ben diferent! I estic segur que tots dos sabem que aquella salutació, aquell desig compartit i expressat, aquell «Bon dia!» no és ni automàtic ni maquinal, ni tampoc difús, indefinit, distant o superficial com sí que ho deu ser la pressumpta taca grisa sobre fons clar amb què me li presento a la seva vista... Sinó que és humà, ben humà!, el desig d'un JO que s'expressa i es dóna a un TU. Un desig que cada dia és nou; que cada dia és diferent; que cada dia és d'un altre color; que cada dia és possible. O no... tot depèn! Depèn... de tantes coses! Fins a cert punt, també depèn... de mi mateix! I d'ella, naturalment!

Cada viatge humà, gran, mitjà o petit, a l'altre extrem del món, a la cantonada de casa o de camí a la feina, sol o ben acompanyat, comença amb un desig, el desig per a la vida, el desig de ser, el desig d'esdevenir. De ser i d'esdevenir... què? És que cal concretar-ho? Al meu entendre, per molt estrany que pugui semblar a primera vista, em sembla que ni cal ni tampoc és gens convenient de concretar-ho! En desitjar ser i esdevenir n'hi ha ben bé prou... per ser!, i per esdevenir! Qualsevol complement del verb «ser» que hi volgués posar (per exemple: ser «acceptat», ser «el primer», ...) sé (per pròpia experiència, és a dir: «sóc jo que parlo») que se'm faria de seguida un miratge, un fals “objecte”... de desig!, el qual distrauria la meva atenció plena vers allò essencial:

El simple i transparent desig de ser. I ser!
El simple i pur desig d'esdevenir. I esdevenir!

Com els arbres... ... ... ... ... ... ... (si, pel motiu que sigui, encara no has tingut ocasió d'observar-los amb aquests “ulls”, benvolgut lector o lectora, et ben recomano que ho facis) ... ... ... ... ... ... ...

Bé, amb franquesa, els “desitjos” (imaginaris?) dels arbres els ben desconec. Però el que sí que puc contemplar cada dia (i donar-ne fe!) és que... cada arbre que m'he trobat i em trobo arreu és, que cada arbre esdevé. Així de senzill. Així de real. Així de... complicat d'explicar i difícil de “veure”?

Bona setmana!

Religions sense compassió?

Retall per meditar

Fa molt de temps quatre homes es dirigien a un congrés religiós i van haver de passar la nit en una illa. Era una nit molt freda. Cada viatger duia una capsa de llumins i un paquet de llenya, però cadascú creia que era l'únic que els duia.

Un d'ells pensà: “Pel medalló que porta penjat, crec que aquell home pertany a alguna altra religió. Si encenc foc ell també es beneficiarà de la calor. Per què hauria d'utilitzar la meva preciosa llenya per tal que s'escalfi ell?”

El segon home pensà: “Aquella persona és d'un altre país que sempre ha estat combatent contra nosaltres. Ni somniant li permetria que se sentís còmode amb la meva llenya!”

El tercer home mirà un dels altres i pensà: “Conec aquell individu. Pertany a una secta que sempre ha estat creant problemes a la meva religió. No malgastaré la meva llenya per beneficiar-lo!”

El quart home pensà: “La pell d'aquell home és d'un altre color, i no el puc suportar. De cap manera utilitzaré la meva llenya perquè s'escalfi!”

Finalment, cap d'ells va ser capaç d'encendre la seva llenya per escalfar als altres i, d'aquesta manera, l'endemà els van trobar a tots morts de fred.

Conte tradicional hindú

«De manera semblant, alimentem l'enemistat envers els altres en nom de la religió, la nacionalitat, el color de la pell i la casta, sense mostrar cap mena de compassió envers el proïsme.»

Mata Amritanandamayi Devi, més coneguda com a Amma, mestra i líder espiritual hindú, reconeguda mundialment per la seva enorme obra caritativa i reverenciada per alguns com un Mahatma (Gran ànima), i popularment coneguda com “la santa que abraça”. — Font: Sri Mata Amritanandamayi Devi (2008) La compasión: el único camino hacia la Paz. Amritapuri, India: Fundación Filokalia, Amigos de Amma, p. 28, ISBN: 978-84-95613-34-9

Realment, són aquesta mena de “religions” i de comportaments “civilitzats” el que desitgem de debò, en el fons del cor? És així com es pot ser testimoni viu d'imatge i semblança d'un «Nosaltres»?


Crèdits de les fotos. 1: “Escultura de gel, festival de Norwich, Norfolk, Gran Bretanya”, de Leo Reynolds. 2: “Escalfant-se”, de rcarver. — Llicències: Creative Commons (1, 2).

Bona setmana!

Sóc nota

I si Déu fos guitarrista?

«De quin Déu hem de parlar? Aquest que ens envia, qui és? Aquest Déu és un guitarrista, però aquest guitarrista no toca al pis de dalt; això ho hem de tenir molt clar i és el que hem de comunicar. Si pensem que Déu viu al pis de dalt i nosaltres vivim a baix sempre ens molestarà. Perquè resulta que, si algú ha tingut algú que apren a tocar la guitarra a la vora de casa seva, és un pal, perquè es posa a tocar en el moment més inoportú, perquè tu has de fer una feina, perquè tens son, perquè hi ha un malalt... I Déu, si considerem que viu al pis de dalt, ens molestarà sempre.

»Per tant, Déu és un guitarrista, però no toca al pis de dalt. Va pensar: “Vés a tocar amb ells”, i ens va enviar Jesús, el guitarrista que toca amb nosaltres. És bonic, això! Perquè Jesús va dir: “Jo tinc una melodia molt bona per a tu”, i jo li vaig dir: “Jo tinc la meva melodia”. I aquí comença el diàleg amb Jesús, perquè entre la seva música i la meva hi ha una diferència abismal. La meva música pràcticament està formada d'una nota, la meva rutina de cada dia: “Oh, estic cansat; mira quin horari em toca fer; em llevo al matí i he de preparar els esmorzars, he d'anar a la feina, he d'anar a comprar...”. I això un dia rere un altre, sempre és la mateixa nota.

»En canvi, Jesús té una melodia en què hi ha totes les notes, i és clar, nosaltres estem entossudits perquè la urgència de la nostra nota ens fa creure només allò que hem de fer. I Jesús ens dóna una melodia molt més ampla. Com que no ho enteníem, va dir: “Saps què?, vine a tocar amb mi, escolta'm i aprendràs aquest Esperit musical que jo tinc”. I ens va deixar l'Esperit, perquè diguéssim les coses quan calgués.

»I aquest Esperit és el mateix de Jesús, que ens fa obrir, a partir de la nota nostra de cada dia, tota la partitura per entendre tota la seva melodia. I organitzem un macroconcert amb l'Esperit i nosaltres! Això és el que ens agradaria! Doncs, per què no ho fem?»

Context

GALOBART, Jaume (2007) Ponència: “El catequista comunica des d'allò que és”. Jornades de formació per a catequistes: “El catequista en un món de comunicació”. La Pineda/Vilaseca. 9, 10 i 11 de novembre de 2007. Breu fragment de la ponència en què he canviat el mot original “pianista” pel de “guitarrista”, perquè no modifica el fons del sentit de la paràbola però em sembla que així entra més pels porus de la pell d'avui.

Comentari

En paraules meves...

Sóc nota. No sóc una nota, que sóc un home. Però sóc nota. En harmonia, en relació harmònica, o fins i tot dissonant, amb totes les altres notes. Si sonem tots alhora, amb la mateixa intensitat, en el mateix moment, no s'entendrà res, no ens comunicarem. Però si sonem amb ritme, al ritme del nostre cor, al ritme dels nostres cors podem establir totes les relacions possibles. Totes les notes tenen cabuda en el macroconcert de la vida.

Repeteixo...

Totes les notes tenen cabuda en el macroconcert de la Vida.

I això no és una idea bonica, un bell poema... caiguts de l'estratosfera espiritual. A la pràctica, a la vida, la realitat s'imposa: totes les notes són (som) part del macroconcert de la Vida. El que ens cal és trobar els ritmes, parar l'orella i escoltar i seguir el nostre bateria interior, el mateix i alhora diferent per a cada “nota”, per a cadascú: el nostre cor. És l'amor, reflex de l'Amor, el que ens dóna la llum, el consol i el coratge per sonar, vibrar, entonar quan cal o bé fer mutis, retirar-se d'escena, cedir la paraula quan convé. I això, amics meus, cadascú ho sap (si així ho desitja) perfectament... «Ara» i aquí. A ritme de rock, de vals o... de salsa, la salsa de la vida!

I quines són (som), totes les “notes”? Qui sóc jo? Qui és el meu proïsme? Aquell que plora, aquell que riu, aquell que comparteix, aquell que roba, aquell que ensenya, aquell que amaga, aquell que m'és amic, aquell que m'és enemic, aquell que m'acaricia, aquell que em pega, aquell que m'estima, aquell que em mata, aquell que pateix, aquell que consola, aquell que viu sol, aquell que viu amb bones relacions, aquell que es droga, aquell que té el cap despert, aquell que mor acompanyat, aquell que mor sol, aquell de dretes, aquell d'esquerres, aquell del Barça, aquell del Madrid, aquell de Sabadell i aquell de Terrasa, aquell creient, aquell ateu, aquell moderat, aquell integrista, aquell que no té res, aquell que té de tot, aquell que demana, aquell que no escolta, aquell que no ha trencat mai un plat, aquell que n'ha trencat molts, aquell que no toca de peus a terra, aquell que els té enfangats, aquell nadiu, aquell immigrant, aquell que sempre vol tenir raó, aquell a qui no li donen mai, aquell que m'és un dimoni, aquell que m'és un àngel, aquell que m'és un pesat, aquell que m'és un descans...

Cal que continuï?

Fotos: “U2 en concert, Kansas City, EUA (2001)”, de Scott Raymond. “Músic de carrer, Guanajuato, Mèxic (2007)”, de Tomascastelazo. (Llicències: Creative Commons).

Homenatge a Vicenç Ferrer

Retall d'una vida

Vicenç Ferrer i Moncho (Barcelona, 5 de maig de 1920 - Anantapur, 19 de juny de 2009), una de les figures més rellevants del nostre segle en l'àmbit de la Cooperació, va morir recentment a Anantapur, la Índia, on hi ha estat treballant durant els darrers 40 anys de la seva vida.

El següent reportatge «Vicenç Ferrer, de prop», ens ofereix una breu i senzilla mirada a la seva vida i la seva obra gràcies a una estada de deu dies de l'equip del programa “Entre línies” de TV3 a la ciutat d'Anantapur per conviure amb ell, la seva dona, l'Ana, i un dels seus tres fills, en Monxo, que s'han convertit en un suport essencial i en la garantia de futur de la seva obra.

L'acció de la Fundació Vicente Ferrer arriba a 1.500 pobles en una extensió equivalent al País Basc.

«Nosaltres, des que vam començar aquí, l'objectiu va ser fer el bé concret. No escriure plànols i sistemes... Què podem fer per aquesta família? Pot ser un treball, pot ser una casa, plantar arbres, les organitzacions de les dones a cada poble... Tot això bé de l'apadrinament, eh?»

Vicenç Ferrer

Altres vídeos

• «Com volia canviar el món, des de l'Índia, Vicenç Ferrer?» Un reportatge de l'equip de “(S)avis”, encapçalat per la periodista Núria Solé, de l'abril de 2008.
• Cerqueu “Vicenç Ferrer” al web 3 a la carta.

Epíleg

«Per què s'ha fet tot lo que estem fent?
Perquè les necessitats són molt urgents,
i hem de posar mans a l'obra.»

Vicenç Ferrer

Bona setmana!

Enûma elish

Aquest és el títol original amb el qual era conegut a l'antiguitat, entre babilonis i assiris, l'avui anomenat Poema Babilònic de la Creació, una de les peces cabdals de la literatura de l'antiga Babilònia. Enûma elish és una expressió accàdia que significa literalment “quan a les altures”, i es tracta de les dues primeres paraules del poema.

Cita

Quan a les altures els cels no havien estat anomenats,
i a baix la terra no tenia nom,
ja hi era Apsu, el primordial, el seu procreador [*],
i també la creadora Tiàmat, la paridora de la totalitat.

Quan van barrejar les seves aigües,
no s'estenien les pastures, no es distingien els canyars,
quan cap dels déus no havia aparegut encara,
no havia estat pronunciat cap nom, i els destins no havien estat establerts,

aleshores els déus van ser creats enmig d'ells (dos):
Lahmu i Lahamu van aparèixer, els seus noms van ser pronunciats.

Enûma elish I 1-10 (això és, les línies 1 a la 10 de la tauleta I del poema, la recensió canònica del qual constava de 7 tauletes d'unes 160 línies cadascuna). [*] Nota d'I 3: «És a dir, el procreador, juntament amb Tiàmat, de les generacions divines que vindran».

Context

Lluís Feliu i Adelina Millet (2004) El Poema Babilònic de la Creació i altres cosmogonies menors. Barcelona: Servei de Publicacions de l'UAB, i Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Clàssics de l'Orient, 1). ISBN: 84-490-2366-1 (Servei Publicacions UAB). ISBN: 84-8415-638-9 (PAM).

Breu introducció històrica del poema

Tot i que el títol modern de Poema Babilònic de la Creació és el més acceptat actualment, no descriu exactament el contingut essencial del poema, ja que la creació de l'univers i de la humanitat ocupa una porció relativament petita de la composició; de fet, s'hauria d'anomenar “L'exaltació de Marduk”, el déu nacional de Babilònia, ja que és aquest el tema principal de l'obra.

L'Enûma elish el coneixem, gairebé complet, gràcies a més d'una seixantena de fragments de tauletes de fang manuscrites en escriptura cuneïforme i en llengua accàdia, molts d'ells duplicats i còpies, escampats en diversos arxius de les ciutats més importants de l'antiga Assíria i Babilònia. Especialment a l'anomenada Biblioteca d'Assurbanipal (668-627 aC), la més gran i més antiga biblioteca de l'antiguitat, a la ciutat de Nínive (la moderna Kuyunjik, prop de Mosul, a l'actual Kurdistan), d'on s'han recuperat un total de 30.000 tauletes i fragments de tauletes corresponents a uns 10.000 documents, la font principal de la gran majoria de textos literaris de la tradició sapiencial babilònica que coneixem avui: l'Enûma elish, el Poema de Gilgamesh, Atrahasis, El Descens d'Ishtar als Inferns, etc.

La majoria d'estudiosos situen la composició de l'Enûma elish durant el regnat del rei babiloni Nabucodonosor I (1125-1103 aC), és a dir, dins del darrer quart del segon mil·leni, escrit per al ritual del quart dia del festival de l'Any Nou (que era celebrat a la primavera), resultat d'una reforma religiosa emmarcada dins d'un període de renaixement polític en el qual s'intentava consolidar la creixent preeminència de Babilònia per sobre dels seus veïns.

L'Enûma elish, per altra banda, també va ser una peça literària de coneixement obligat per part dels escribes i erudits de Babilònia i Assíria, dins d'una tradició iniciada al tercer mil·leni i conformada al llarg de tres mil anys d'història. Alguns d'aquells erudits formaven part del cercle de confiança del rei com a consellers espirituals, astròlegs, endevins, exorcistes, metges, àugurs i, en definitiva, com a savis suposadament experts en interpretar els missatges que les divinitats enviaven als humans.

Resum esquemàtic de l'obra

Teogonia. El caos primordial aquós, el primer estadi del cosmos, és representat per una parella divina, Apsu, el mascle, el déu de les aigües dolces, i Tiàmat, la femella, la deessa de les aigües salades. Aquests creen Lahmu i Lahamu (noms de significat incert, alguns estudiosos els vinculen amb el llot primordial que es va crear dins la massa aquosa). Després són creats Ànshar (significa “tot el cel”, un déu masculí, identificat amb el déu nacional dels assiris, Ashur) i Kíshar (significa “tota la terra”, una deessa). Aquests, al seu torn, engendren Anu, el cap del panteó sumeroaccadi “clàssic” (significa “cel”, el pare dels déus, «l'hereu», «el primogènit»), la darrera generació dels déus “ancestrals”. Anu engendra Ea (significa “el senyor terra”, el déu de les aigües subterrànies, la divinitat benefactora per excel·lència), la primera generació del panteó “operatiu” sumerobabilònic.

L'inici del conflicte. Els déus joves no paren de fer soroll i no deixen descansar els déus ancestrals, en particular Apsu i Tiàmat. Apsu proposa a Tiàmat d'aniquilar-los perquè hi torni a haver silenci i pugui descansar però ella, com una bona mare, no vol destruir allò que ha engendrat. Ea descobreix els plans d'Apsu i el mata, i s'instal·la sumptuosament a l'Apsu (mot que passa a designar un “lloc”, un espai sagrat) amb Dankina, on concebeixen Marduk, «el més savi entre els savis, el més expert entre els déus», viril, fort, perfecte, excel·lent, «fill, sol, sol dels déus», etc. Però Marduk, jugant amb tempestes i inundacions també destorba Tiàmat, la qual aleshores decideix venjar la mort del seu espòs i crea un exèrcit d'éssers divins monstruosos dotats d'armes poderosíssimes amb Kingu al capdavant, el ministre i nou amant de Tiàmat, la qual l'eleva al rang de déu.

La recerca del paladí. Ea descobreix els plans de Tiàmat i els explica a Ànshar, el qual encoratja Ea a assumir-ne la seva responsabilitat i a enfrontar-se a Tiàmat. Però Ea, paralitzat de por davant de Tiàmat, renuncia a l'empresa. Al seu torn, Anu fa el mateix. De la posterior assemblea de déus convocada per Ànshar no en surt cap que gosi enfrontar-se a Tiàmat. Fins que Marduk, convençut pel seu pare Ea, es presenta voluntari. Els déus celebren un banquet, lloen Marduk, el seu paladí, i el coronen rei «sobre tot l'univers».

El gran combat. Marduk, revestit amb les seves armes, s'enfronta a Tiàmat en una batalla terrible. Ell li llença la xarxa, embolica Tiàmat, li fa entrar «el vent destructiu» per la boca, li llença una fletxa que parteix en dos «la seva ventresca i va dividir el seu cor» i, finalment, acaba amb la vida de Tiàmat, «la capdavantera». Aleshores l'exèrcit de Tiàmat és dipersat i Kingu, llur capità, és fet presoner.

La creació de l'univers. Marduk divideix el cos de Tiàmat en dues parts, «la va esqueixar en dos com un peix assecat: va col·locar una de les meitats tot ensostrant el cel» i amb l'altra «va cobrir i va assegurar la terra». (Més detalls a «Marduk crea l'univers», sobre la creació per combat.)

L'entronització de Marduk. Després de la creació de l'univers tots els déus lloen Marduk, es prosternen davant d'ell i el proclamen «rei-total», tot investint-lo amb els atributs de la reialesa: unció amb «oli de xiprer», vestit reial, aura i corona reials, armes reials i tron. Seguidament Marduk decideix crear Babilònia i el seu temple principal, l'Essàgil (significa “la casa del sostre alt”, el temple de Marduk a Babilònia).

La creació de la humanitat. Marduk té la necessitat de fer un prodigi encara més gran i decideix que es creïn «els homes primigenis, que se'ls imposin les obligacions dels déus i que aquells puguin descansar». Alehores «Ea, el savi, va crear els humans» de la sang de Kingu, el qui «va crear la guerra , va incitar Tiàmat i va començar la lluita». (Més detalls a «Ea crea la humanitat», sobre la creació per sacrifici.)

Els cinquanta noms. La darrera part del poema descriu i comenta els cinquanta noms de Marduk (50 és considerat un número sagrat pels babilonis) com a cap del panetó babilònic. Per exemple, Lugaldimmerankia, títol sumeri que significa literalment «el rei dels déus del cel i l'infern».

Comentari

Després d'haver llegit el llibre citat amb calma i tot sencer, em permeto expressar la meva opinió personal sobre aquesta joia religiosa, literària i política de l'antiguitat (de més de 3.000 anys!, al bressol de la Història de la humanitat, de quan es començava a escriure!). Per molt “curiós” que pugui semblar el contingut del poema a primera vista, comparteixo la següent opinió:

Sens dubte ha arribat el moment de començar a reunir els fragments, tant de la cultura occidental i moderna, que destaca en l'anàlisi i l'especialització, com de les diverses civilitzacions del món, cada una de les quals allotja les seves pròpies excel·lències i defectes. No podem permetre que cap religió, cultura o fragment de la realitat —tot i ser etiquetat de «residu» per una civilització posterior, o entès com a quelcom «superat» per algun grau superior de consciència— sigui oblidat, menyspreat o malbaratat si volem assolir aquella reconstrucció total de la realitat que avui dia ha arribat a ser imperativa.

Raimon Panikkar (1999) Colligite fragmenta, para una integración de la realidad. A: La intuición cosmoteándrica. Las tres dimensiones de la realidad. Valladolid: Trotta (Paradigmas, 24), p. 19. ISBN: 84-8164-307-6. — A continuació, en una nota a peu de pàgina, Raimon Panikkar cita Jn 6,12 (BCI).

En els propers escrits, doncs, miraré d'esbossar els dos o tres “detalls” del relat babilònic que m'han semblat més significatius i profunds, aquells que ressonen de manera més intensa en la meva pròpia interioritat, de manera similar a com ho he fet en la sèrie anterior sobre els relats de la creació bíblics. Les comparacions entre ambdós textos seran inevitables, tot i que secundàries, ja que ara mateix m'interessa més descobrir la capacitat espiritual universal de l'ésser humà d'apuntar vers la Veritat (per moltes barreges polítiques i religioses que ho puguin enterbolir) que no pas discriminar qui de tots té més bona “punteria”...

Amb tot, malgrat totes les possibles influències de l'Enûma elish a la Torà (algunes força evidents, tot i que he pogut comprovar personalment com la comparativa entre ambdós textos presentada per algunes fonts és massa simplista i superficial, i respon més a un prejudici a favor d'un text i en perjudici de l'altre que no pas a un estudi comparatiu profund, seriós i meditat), puc continuar afirmant que els relats que acaben essent elaborats i fets propis pel poble hebreu acaben assolint... una profunditat i una subtilesa insospitades (com he intentat posar de manifest en la sèrie d'escrits anterior complementada, gairebé sense voler-ho, amb la que comença), sense cap necessitat ni de sobre- ni d'infravalorar la profunditat pròpia del relat de l'Enûma elish.

Una abraçada!

Crèdits de les fotos. 1: “Tauleta de l'Enûma elish amb escriptura cuneïforme”, contribució a mythprojects.wikispaces.com. 2: “El déu Marduk”, de Wikimedia Commons. — Llicències: Creative Commons (1) i Domini públic (2).

Retalls relacionats

• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, tot situant-lo en el seu context històric, especialment amb l'Enûma elish.
• «Enûma elish», introducció al Poema Babilònic de la Creació.
• «Marduk crea l'univers», la creació per combat i el mitema del caos i l'ordre.
• «Ea crea la humanitat», la creació per sacrifici.
• «El mitema de la paraula creativa», la creació per la paraula a l'Enûma elish i a la Bíblia.