Foto: “Pescador a l'alba, llac Palm, Backwaters, Kerela, India”, de Steve Weaver (amb una llicència Creative Commons).Aquest temps de silenci, més o menys llarg segons es miri, m'ha estat molt necessari per tal de poder atendre, amb tota la meva atenció i energia possibles, a una crida interior, cada vegada més intensa i indefugible, que m'urgia, amb vehemència, a la coherència, tant interna com externa, respecte de les meves certeses, que ja us dic que són molt poques, i respecte de les meves intuïcions sobre “allò que és”, que ja us dic que són molt vagues. Després d'un procés personal llarg, molt, molt més llarg que aquest temps de silenci, he guanyat en llibertat interior, com segurament no podia ser d'altra manera, i he fet el meu doble, o triple, salt mortal particular, endavant i cap amunt: m'he alliberat de la religió en general, i de la religió catòlica en particular. I dic que me n'he alliberat amb molta seriositat: ens n'hem alliberat jo, la meva fe, i la meva espiritualitat, per dir-ho d'alguna manera fàcil i ràpida.
És difícil d'explicar-ho en quatre ratlles, però suposo que ja es pot endevinar que no cal que patiu per mi. Ni tampoc hauríeu de patir per vosaltres: des d'aquí no tinc intenció de fer apologia sobre cap opció religiosa, ni a favor ni en contra. Sí de “fer bullir l'olla” tot facilitant un possible intercanvi d'opcions personals, amb totes les seves derivades, sense complexes, però també sense imposicions. Si he començat a explicar, mínimament, la meva és perquè, simplement, crec que pot ser enriquidora, o fins i tot esperançadora per a algú que estigui passant per turbulències de recerca interior més o menys similars a les meves, tot i que sense que calgui que arribem, necessàriament, al mateix possible “port”. O potser sí... en fi, qui ho sap! Tampoc és que em senti haver arribat a cap “port” definitiu, però...
Una de les poques coses que veig amb més claredat és que la riquesa de l'espiritualitat humana no té límits i que, en canvi, les religions, totes sense excepció, tenen una tendència intrínseca a posar límits allà on no n'hi ha, amb totes les seves definicions!, dogmes!, i lleis! Perquè, una cosa és l'ordre i una altra l'harmonia. Si bé se sol entendre que un cert ordre és necessari per moure's per la vida, un excés d'ordre, un ordre excessivament estricte ens torna obsessius, quan no acaba essent asfixiant, lesiu i fins mortal per a la vida mateixa. I, què és això, benvolguts, sinó un greu desordre? És a dir, justament el seu contrari! L'ordre dins de les religions, imposat amb mil i una estratagemes, no és, ni molt menys, dels lleugers i suaus, com ho pot ser el de les balisses marítimes, per exemple, que assenyalen possibles camins però sempre ben amples i oberts per totes bandes, sinó que és dels que s'han fet, ja ara i al mateix temps, el seu contrari: un desordre. I, sense entrar en detalls, dels més greus!
L'harmonia, en canvi, és part del vast univers de l'espiritualitat i de la consciència religiosa universals. L'harmonia, com la bellesa, o l'amor o la llibertat, és una de les poques realitats, o virtuts, que no té contrari i que, per tant, no es pot degradar, desvirtuar o pervertir. Perquè, ¿existeix una tal cosa com un excés d'harmonia? O un excés de bellesa, o d'amor, o de llibertat? Bé, no em refereixo a qualsevol cosa, a qualsevol harmonia, bellesa, amor o llibertat. Poseu-ho en majúscules si ho preferiu: Harmonia, Bellesa, Amor, Llibertat. Suposo que ja s'entén... Si existís un excés de tals coses, ¿és que conduïrien al seu hipotètic contrari? Oi que no? Per això deia que una cosa és l'ordre i una altra l'harmonia. El primer és propi de les religions. La segona és pròpia de l'espiritualitat. Estan relacionades entre si, sí, és clar. Però són coses completament diferents.
En continuarem parlant? Una abraçada!
Entrades
