Sóc un home vell...

Cita

Sóc un home vell que he tingut molts problemes, la majoria dels quals mai no han existit.

Mark Twian (1835-1910), pseudònim de Samuel L. Clemens, humorista, novel·lista, escriptor i conferenciant nord americà

Context

BAYDA, E. (2002) «Practicant amb el sofriment emocional». A: L'essència del zen. Com portar la meditació a la vida. Barcelona: Viena Editorial (Helios, 14), p. 124. ISBN: 84-8330-288-8

Comentari

Un ensenyament típicament oriental, dit amb paraules occidentals, i expressat amb bon sentit de l'humor. Quina combinació podria ser millor? Som a finals d'any, un bon moment per fer balanç. Una llambregada vers el passat... D'allò que he fet, d'allò que he après, d'allò que he donat, d'allò que he rebut. El millor regal? Haver experimentat la importància de l'«ara» a través de la senzilla pràctica de la meditació zen. Un “antídot”, una “via” que dissol, com si fos un terròs de sucre en el cafè, la visió, el sentir-me un «home vell que té molts problemes...». Portar l'experiència de l'«ara» (o del temps kairós, com el vaig anomenar en un escrit anterior) al pla conscient, nu de pensaments ha estat clau per (començar a) aprendre a no sentir-me “esclavitzat” pel passat o “atemorit” pel futur. El passat ja no és, i el futur encara no és. Només és l'«ara». La cita, amb certa ironia, de Mark Twain trobo que ho expressa amb molt d'encert.

Retall oriental

La tradició zen anomena samadhi a l'estat de concentració en el qual estem totalment absorts en l'objecte de meditació. En estar plenament concentrats en la respiració, en la flama d'una espelma o en un so (com ara un cant o una música), ocasionalment podrem fins i tot arribar a perdre la sensació de ser un «jo».

En aquest estat experimento (ocasionalment i sense pretensions) la unió amb Tot, amb tots els éssers, amb la Vida, amb Déu (li diem alguns), amb la Bonesa, amb la Compassió. Un Regal «pel benefici de tots els éssers», com els agrada dir als somrients monjos buddhistes. Un Regal que m'he alegrat de poder compartir amb les persones més properes, i ara també amb tu, benvolgut lector, benvolguda lectora.

Fotos: “Símbol enso” i “Flor de lotus” de Wikimedia Commons (amb llicència GNU)

Autobusos ateus aquest gener

Aquest “retall de premsa” no, no és cap innocentada, per bé que d'entrada sembla ben divertit. He escollit de comentar-lo aquest final d'any perquè m'ha semblat realment molt interessant, un signe dels temps molt engrescador.

Retall de premsa

«Probablement no hi ha Déu, així que deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida.» Els autobusos de Londres lluïran aquest eslògan a partir d'aquest gener. Es tracta de la primera campanya ateista al Regne Unit finançada amb donacions anònimes. I ha estat un èxit! Ja han aconseguit ingressar el cost de publicitat de durant un mes per a dos grups de 30 autobusos, enlloc d'un sol vehicle com pretenien de primer. A Washington preparen una campanya similar.

Aquesta campanya de posar eslògans alternatius als autobusos de Londres farà pensar la gent —i pensar és anatema contra la religió.

Richard C. Dawkins, ateu, etòleg, catedràtic a la Universitat d'Oxford, vice-president de la British Humanist Association (BHA), l'organització promotora de la campanya ateista

Aquesta campanya serà una bona cosa si aconsegueix que la gent es comprometi amb les preguntes més profundes de la vida.

Jenny Ellis, pastor de l'Església metodista

Notícia completa

• “No God” slogans for city's buses (BBC NEWS, 21-10-2008)
• Los ateos se hacen fuertes (EL PAÍS, 24-10-2008)

Comentari

La British Humanist Association és una organització èticament compromesa però no religiosa que promou acabar amb la privilegiada posició de la religió en la llei, l'educació i els mitjans de comunicació. Ni privilegis ni discriminació, diuen. La seva visió és la d'un món on les persones puguin viure una bona vida en base a la raó, l'experiència i els valors humans compartits. Els ateus s'estàn organitzant! Quan veurem campanyes semblants a la de Londres o la de Washington a les nostres ciutats? Les seves opinions i propostes seran respectades? Som prou oberts al diàleg tranquil i respectuós? Ho sabrem aprofitar col·lectivament per repensar l'essencial de les nostres opcions religioses? Les de cadascú? Siguin les que siguin?

En realitat, i per sort, a casa nostra aquest diàleg, si bé poc cridaner, no és nou. L'Associació d'Ateus de Catalunya fa temps que participa a l'Associació Unesco pel Diàleg Interreligiós (AUDIR), junt amb una desena de tradicions religioses diferents de la Plataforma Interreligiosa de Ginebra. Només cal fixar-se com, de fet, el lema del bus ateu britànic s'allunya elegantment del dogmatisme: el “probablement” és ben significatiu. Es tracta d'una acció “bel·ligerant” ben moderada que ja m'agradaria veure en els fonamentalismes religiosos (cristians, musulmans, jueus... d'arreu)!

Una darrera qüestió. «Però podem viure sense Déu?» Evidentment la resposta no és unànime, depèn de cadascú. Els ateus, per exemple, neguen l'existència de Déu. Però no oblidem els buddhistes, una tradició mil·lenària que es manté en el més estricte silenci sobre la qüestió. O la mística cristiana adulta quan afirma: «Vivim com sense Déu, però des de Déu i amb Déu». En algun altre escrit m'hi extendré més!

Foto: “Albada des de l'Apollo 12”, NASA (1969)

Petjades en el desert

Conte

Un home caminava pel desert. Viatjava d'un monestir a un altre. Abans de sortir havia rebut aquest ensenyament del seu Mestre:
&nbps;&nbps;— No tinguis por, Déu sempre caminarà al teu costat.
I era així. Ho podia comprovar perquè cada vegada que es girava sempre veia dos parells de petjades darrera seu, les seves i les de Déu que l'acompanyava. I així anava fent camí, confiadament. Però van començar les dificultats, es va quedar sense aigua, el sol era abrusador, i encara no es veia el nou monestir on es dirigia. Llavors, tornant a recordar l'ensenyament del seu Mestre, va intentar calmar-se tot mirant les petjades de darrera seu però... s'alarmà en veure'n tant sols un únic parell! On era Déu, ara que anaven maldades? Amb penes i treballs, abans que caigués la nit va aconseguir arribar, arrossengant-se, gairebé extenuat, al nou monestir. Va ser acollit pels monjos, i els va explicar la seva experiència de sentir-se abandonat per Déu just en el moment de més dificultat. Al que el Mestre li va respondre:
&nbps;&nbps;— Quan et vas girar i vas veure tant sols un parell de petjades darrera teu no eren les teves, eren les de Déu que t'havia pres en braços per dur-te fins aquí.

Conte hindú, reescrit de memòria
Foto: Isabel Barriel, a Primavera al desert

Context

Conferència al CCU, no en recordo ni l'any (potser en fa 20!, bufa!) ni l'autor. Tampoc n'he trobat, posteriorment, una versió escrita en cap llibre (potser l'ha recollit Anthony de Mello en un dels seus?) Només recordo que era un conte hindú. Per tant, m'he permès reescriure'l de memòria.

Comentari

Però m'ha quedat. I tant! Ha modelat la meva imatge de Déu des de la joventut. I m'ha ajudat a poder-ne “veure” (intuïr, comprehendre) la seva presència en l'absència o la seva absència en la presència, en la vida, en el camí, en els deserts viscuts. Tot un Misteri que transcendeix la capacitat racional de comprendre'l, de constrènyer-lo en conceptes abstractes. Tot un Misteri que es deixa abraçar en la comprensió intuïtiva de l'amor i de la fe més enllà de les paraules i de la raó.

Per això en les meves experiències de desert (per exemple la que vaig compartir en aquest escrit inacabat) no m'acostumo a preguntar «On és Déu?» o coses per l'estil. Sí, sóc jo que camino, amb els meus mitjans, les meves forces, les meves decisions, encertades o no, potser fins i tot m'he d'arrossegar o puc caure en un pou, però amb la confiança del que se sap estimat per la Vida, pel Qui és Vida i és Amor i es dóna i es buida completament, contínuament per a tots, en tot moment. Per fora no sóc diferent d'un ateu. I per dins no hi ha cap sentiment, sensació, emoció o experiència estrafolària. Tant sols una senzilla confiança en Qui m'ha donat la vida. D'això els savis (els de debò) en diuen fe:

La fe és una confiança molt senzilla en Déu,
un impuls de confiança indispensable,
represa un i altre cop en el transcurs de la vida.

Roger Schutz (1915-2005), conegut com a Germà Roger, prior de la Comunitat de Taizé fins al seu assassinat.

Faula nadalenca

«El nou Nadal anava prenent forma. Al principi va ser difícil acostumar-se a unes festes sense compres i a un arbre sense regals. Però la necessitat obliga. Quan van tancar els últims bancs perquè al govern se li van acabar els diners amb què els mantenia les targetes de crèdit es van reciclar com a retallables de plàstic perquè els nens construïssin les seves pròpies joguines amb els materials que anaven trobant...»

Manuel Castells, sociòleg i professor universitari espanyol, catedràtic de Sociologia i d'Urbanisme a la Universitat de Califòrnia, Berkeley, i director de l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la Universitat Oberta de Catalunya.

Trobareu el text complet a:

• CASTELLS, M. (20-12-2008) “Fábula Navideña”. A: La Vanguardia
• CASTELLS, M. (21-12-2008) “Fábula Navideña”. A: Espiritualidad y Política

BON NADAL!

Vídeo: Es dimoni escoat

Per endinsar-nos en el Nadal amb bon humor, bon ritme i bons desitjos, acompanyats de l'aire fresc del grup de música folk de Mallorca «Música Nostra»:



Vídeo: M7, TV del Grupo Serra, Mallorca (Telenova fins el 2002)
Música: Música Nostra

BON NADAL I FELIÇ ANY NOU!

El secret de la guineu

Conte (fragment)

  — Adéu —va dir la guineu—. Aquí tens el meu secret. És molt senzill: només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls.
  — L'essencial és invisible als ulls —va repetir el petit príncep, per recordar-se'n.
  — És el temps que has perdut amb la rosa, que la fa tan important.
  — És el temps que he perdut amb la rosa... —va repetir el petit príncep, per recordar-se'n.
  — Els homes han oblidat aquesta veritat —va dir la guineu—. Tu no l'has d'oblidar. Et fas responsable per sempre d'allò que has domesticat. Ets responsable de la teva rosa...
  — Sóc responsable de la meva rosa... —va repetir el petit príncep, per recordar-se'n.

Context

SAINT-EXUPÉRY, A (1990) «Capítol XXI». A: El petit príncep. Barcelona: Salamandra, p. 66-74. ISBN: 978-84-7888-721-7

Aquí tens el meu secret. És molt senzill:
només s'hi veu bé amb el cor.
L'essencial és invisible als ulls.

Antoine de Saint-Exupéry (1900-1944), escriptor i aviador francès.

Comentari

Una lectura escolar d'entre 9 i 12 anys. Així el “venen” encara a les llibreries. No em va agradar gens. No vaig entendre res, o gairebé res. Em va semblar el conte d'un aviador que mantenia el seu pensament als núvols, fora de l'abast d'una ment infantil com la meva. Vaig pensar que ho deixaria “per quan sigui més gran, a veure si entenc perquè agrada tant”. Ni tant sols em vaig esforçar a fer creure “als grans” que el trobés interessant, com semblava que fós “la moda”...

Ja m'he “fet gran” (com diuen «Els Pets» això “ho cura el temps”). Ara comprenc que «El petit príncep» és un clàssic atemporal que expressa de manera molt poètica i sintètica grans veritats existencials. La que destaco avui és la que m'agrada més, el “secret de la guineu”, un animaló bellugadís i tafaner que encarna l'astúcia com pocs. L'observació que fa al petit príncep és molt aguda perquè només s'entén si s'ha après mínimament a mirar les coses, als altres, amb uns altres ulls, els ulls “del cor”. Si no, “no s'hi veu bé” i passa completament desaparcebut, com si fós transparent. Amb quins ulls, sinó, es pot veure bé l'amistat? I la tendresa? I la bonesa? I la compassió? I la generositat? I la bellesa? I l'humor? I...

Hi hauria d'haver una guineu als nostres Pessebres, no creieu? Ai!, no!, que nosaltres hi posem l'àngel anunciador, que li dóna un aire més místic, com de cotó fluix amb ales... (He!, he!, he!, és broma!, espero que no us ho prengueu malament...)

Quan res té sentit...

Cita

El que ens cal en aquests casos és capgirar totes les preguntes sobre el sentit de la vida: hem d'aprendre i hem d'ensenyar a les persones desesperades que el sentit de la vida de fet en cap cas no depèn d'allò que encara esperem de la vida, sinó més aviat, i de manera exclusiva, d'allò que la vida espera de nosaltres!

Viktor E Frankl (1905-1997), psiquiatra i escriptor austríac, supervivent de l'Holocaust, fundador de la logoteràpia. (Nota: la cursiva de la cita és del propi autor.)

Context

FRANKL, V (2005) «Preguntar-se pel sentit de la vida». A: L'home a la recerca de sentit. Barcelona: Edicions 62 (Llibres a l'abast, 384), p. 89-90. ISBN: 84-297-5582-9. Títol original: Trotzdem Ja Zum Leben Sagen; Ein Psychologe erlebt das Konzentrationslager (literalment: “Dient sí a la vida malgrat tot; les experiències d'un psicòleg a un camp de concentració”).

Comentari

L'any 2005 va fer 60 anys d'aquest primer llibre de Viktor E Frankl, traduït a una vintena de llengües. És un dels meus autors de capçalera i els seus llibres m'han ajudat molt des de fa ja una pila d'anys. No he arribat a l'extrem de patir la desgràcia ni la brutalitat d'una guerra, però en una ocasió (que destaca per damunt d'altres de menors) em vaig sentir especialment perforat pel dolor, pel desconcert total, per la impotència, pel sense sentit. Em sentia contínuament desbordat per preguntes de l'estil: «Què m'està passant?», «Què estic fent aquí?», «Quin sentit té tot això?», «Per què m'està passant tot això a mi?», etc. En un estat de schock de tal magnitud les receptes apreses, les teories meditades, fins i tot l'experiència prèvia, no em servien de res. De res! No podia més! Era a la universitat. Ho vaig parar tot i em vaig centrar, durant un temps a priori indeterminat, exclusivament a la recerca... de sentit!

On? A les catedrals del saber humà sense que et demanin cap explicació a canvi (no hauria sabut per on començar!) ni que intentin vendre't la moto (em sentia especialment vulnerable!): les biblioteques i les llibreries! Em vaig passar hores fullejant, buscant i remenant... Fins que vaig trobar un llibre sobre el sofriment que, després de devorar-lo... l'hauria volgut cremar! Quina superficialitat! Era més una exhibició de coneixements teòrics i conceptuals de l'autor que no pas un llegat de saviesa existencial. Una estafa, ja t'ho diré! No en vull dir l'autor perquè actualment s'ha fet un nom, i...

Però a les referències bibliogràfiques del final del “llibretó” em va cridar l'atenció un títol: FRANKL, V. El hombre doliente. Fundamentos antropológicos de la psicoterapia. Herder. Em sentia realment fet un “homo patiens”! Me'l vaig anar a comprar. Durant vàries setmanes, de cara a la família, vaig mantenir la rutina diària habitual, però enlloc d'entrar al bullici del campus universitari m'asseia a un banc d'un carrer tranquil, o bé m'arribava fins als jardins del Parc de Cervantes. Vaig estar de sort perquè aquells dies van ser gairebé tots especialment assolellats. I llegia. Llegia. Llegia i meditava. Amb calma i sense pressa. Quan era l'hora anava a dinar. I quan era l'hora tornava cap a casa. Jo i el meu sofriment i el meu silenci.

De mica en mica vaig aprendre a adonar-me de coses importants, vitals, essencials. La primera, vaig aprendre a acceptar el sofriment. La segona, vaig comprendre que el sofriment no sóc jo, que no em determina, però que depèn en gran mesura de la meva actitud interior. Així que, de mica en mica, vaig aprendre a prendre consciència de quina era la meva actitud interior, a entendre-la, a amanyagar-la, a modificar-la. En certa manera, vaig deixar de parar la mà (de manera passiva i autocompassiva) tot esperant que la vida em donés la solució, o el sentit; i em vaig anar aixecant de les meves profunditats, tot prenent les regnes i responent jo mateix (de manera activa) als reptes que m'estava plantejant la pròpia vida. En això va consistir el meu canvi d'actitud i, alhora, de pensament.

Al cap d'unes tres setmanes va venir, finalment, l'acció. Vaig comprendre, amb poques teories i molta pràctica (interior, prèvia), com podia afrontar les “causes” (persones i circumstàncies) que m'havien desencadenat aquell atzucac i que... eren les mateixes!, no havien canviat! Ah!, però, qui havia canviat era jo... Vaig tornar a la universitat amb energia renovada i amb un estat d'ànim sorprenentment alt, vaig demanar els apunts de les classes perdudes, vaig fer-me un pla d'acció orientat al dia a dia sense pensar en objectius finals. I... després d'un esforç tenaç i amb convenciment em vaig acabar traient el curs amb dignitat! Tota una satisfacció!

I les “causes”? He!, he!, he!, encara van durar uns quants anys i uns quants disgustos més... però n'havia fet uns bons “anticossos”! I Déu? No dic que sóc “cristià per convicció”? No l'he mencionat enlloc! He, he!, he!, no tinc cap problema en parlar-ne però... potser millor en un proper escrit!

Fotos: Èdgar Planas.

En quin temps visc? Cronos i Kairós

Proverbi

Vosaltres, els europeus, teniu els rellotges,
però nosaltres tenim el temps.

Proverbi africà

Context

El vaig trobar, temps enrera, tafanejant per Internet, a Proverbia.net.

Comentari

Un dels aforismes de la saviesa popular d'arreu del món que més m'agraden, pel seu llenguatge senzill i casolà però, alhora, de profunda saviesa.

Ja els filòsofs de la Grècia clàssica empraven dues paraules diferents per designar el temps: cronos i kairós. La primera és l'arrel de múltiples mots en diverses llengües modernes. La segona sembla que no té un equivalent precís en cap altra llengua actual, almenys de les properes a la nostra.

En la mitologia grega Cronos és el déu del temps real i inexorable, el transcurs del qual ens duu inevitablement a la mort. És el temps seqüencial i cronològic, mesurable i planificat. És el temps del rellotge. Té naturalesa quantitativa.

Kairós, en canvi, és la forma qualitativa del temps, no mesurable. És l'oportunitat. En la mitologia grega Kairós és el déu del temps interior dels homes, el temps dels somnis i de l'esperit, el temps de la consciència desperta, el que persistentment ens retorna a la vida. És el moment just, el moment oportú, el moment madur, el moment perfecte per fer quelcom o per prendre una decisió existencial, d'aquelles que et poden canviar el transcurs de la vida. És un “temps entre el temps”, un no-temps, un temps etern, un temps creatiu, un temps madur, el temps de l'esperit, de l'essència de la vida, del repte.

Kairós és l'«ara». Quan ens trobem totalment absorts pel moment present és quan ens trobem immersos en el temps “kairós”, aliens al pas del temps “cronos”. Com pot ser que no tinguem una paraula precisa en la nostra llengua per expressar una experiència tan profunda, humana i universal? L'haurem d'inventar? En proposeu alguna?

Retall cristià

És sabut que Pau de Tars, l'Apòstol dels Gentils, gaudia d'una especial habilitat per conversar amb els filòsofs grecs del seu temps (c.f. Ac 17,18-21). Ell va escriure la meitat dels llibres del Nou Testament i va contribuir a redefinir el concepte kairós pels seus lectors. Així, els escriptors del Nou Testament (escrit en grec però des de la cultura i mentalitat hebrea) utilitzen la paraula kairós (i no cronos) per designar el moment de Déu, de l'acció salvífica de Déu que “passa”, que irromp en el temps dels homes. Aquest “temps oportú”, o “temps favorable”, amb un significat donat per Déu, sembla ser el sentit de les expressions «en la plenitud del temps» (c.f. Ga 4,4; Ef 1,10 ) i «s'ha acomplert el temps» (Mc 1,15).

En fi, la realitat impecable dels moments kairós és que són especials, còsmics i, reconegut o no, fins i tot divins.

Retall per recordar

Enmig del temps ordinari (cronos),
s'esdevé el temps extraordinari (kairós).

Mark R Freier, coach, Whatif Enterprises, a: «What is Kairós»

Vídeo: Drets humans, 60 anys després

Retall de premsa

«Des que es va subscriure fa 60 anys la Declaració Universal de Drets Humans s'han registrat grans avanços en el camp dels drets humans en tot el món. La "guerra freda" va acabar, l'apartheid va ser enderrocat i, en el 60 aniversari de la Declaració, un afroamericà ha estat elegit per primera vegada per a ocupar la presidència dels Estats Units d'Amèrica, un país on moltes persones negres ni tan sols tenien dret de vot quan es va signar la Declaració el 1948.»

Font: flama.info, Agència Cristiana de Notícies

Però...

Però els abusos contra els drets humans segueixen sent tan omnipresents en el món dels nostres dies com ho eren quan capdavanters de països de tot el món van signar la Declaració. En el seu 60è aniversari, la Declaració Universal de Drets Humans és una promesa traïda, encara és un desafiament:



Vídeo: Amnistia Internacional

Retall per promoure

Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.

Article 1 de la Declaració Universal de Drets Humans

Document: Declaració Universal de Drets Humans (versió en català), adoptada i proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides, resolució 217 A (III), de 10 de desembre de 1948.

Font: United Nations Information Centre

L'ésAdir amb La Marató 2008

Retall de premsa

Amb motiu de La Marató de TV3, dedicada aquest any a les malalties mentals greus, l'ésAdir i el Termcat han elaborat, coordinadament, un recull d'orientacions lingüístiques per contribuir a una divulgació correcta i precisa dels principals termes que s'hi faran servir: denominacions, definicions, calcs de l'anglès, dubtes i errors habituals, enllaços externs, etc.

• esAdir.cat, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA)

Cites il·lustratives

Quan parlis, procura que les paraules siguin millor que el silenci.

Proverbi indi

No hi ha mirall que millor reflexi la imatge de l'home
que les seves paraules.

Joan Lluís Vives i Marc (1492-1540), humanista i filòsof valencià.

Comentari

Malgrat que el llenguatge verbal constitueixi tant sols el 7% de la comunicació interpersonal (segons l'arxifamós, i sovint mal interpretat, estudi del Dr Albert Mehrabian, potser m'hi referiré en un futur escrit), el cert és que habitualment ens cal emprar paraules per comunicar-nos. La destresa en la bona comunicació i el bon criteri estan íntimament relacionats amb el mestratge en l'ús de com més paraules, com més conceptes, millor. I per mi “bo” vol dir també “respectuós”. D'aquí l'interès que m'ha despertat la notícia: l'ésAdir inclou un resum de les recomanacions de la FECAFAMM per a un llenguatge (doncs això) respectuós sobre un tema tan sensible com poden ser les persones afectades per alguna malaltia mental.

Dinar de Nadal amb els pobres

Dissabte passat vaig conèixer les simpàtiques Meritxell i Elisabet de la Comunitat de Sant'Egidio. Simplement em vaig acostar a demanar informació a l'estand que tenien al Portal de l'Àngel, mentre passejàvem tota la família en direcció a la Fira de Santa Llúcia, a l'Avinguda de la Catedral de Barcelona.

Ens van explicar entusiasmades les seves activitats d'ajuda als “amics del carrer”, de com estaven preparant un any més (des del 1982!) un digne dinar de Nadal amb els pobres, i de les necessitats més immediates d'ajuda i col·laboració que els calien.

Aquí en teniu un resum:

NECESSITEM

• Menjar: plats cuinats pel dinar (canelons, pollastre rostit), embotits, formatges, fruita, torrons, polvorons, neules, oli, llegums cuits, sucs, llaunes, llet, galetes...


• Regals: mantes, sacs de dormis, guants, bufandes, gorres, necessers, jerseis, mocadors de coll, ràdios, colònies, bosses de mà, bijuteria...

PUNT DE RECOLLIDA

• Del 15 al 23 de desembre, de 18 a 21h, a la Basílica dels Sants Just i Pastor (al C/ Rera de Sant Just s/n, 08002 Barcelona).


• Divendres 19, dissabte 20 i dilluns 22 de desembre, de 18 a 21h, ens pots venir a ajudar a preparar el dinar de Nadal.


• També ens pots venir a ajudar el mateix dia 25.

Més tard vaig comprovar que al catàleg de Decathlon tenen moltes de les coses que els calen a molt bon preu...

També serà molt útil fer-se amb un grapat de guies «On menjar, dormir, rentar-se» que la comunitat de Sant'Egidio publica cada any pels sense sostre, una mena de “guia Michelin dels pobres”, una eina de supervivència indispensable pel qui està obligat a sortir-se'n tot sol al carrer. La Meritxell i l'Elisenda ens van comentar que al gener sortirà la nova edició local.

De vegades m'he preguntat si podia fer alguna cosa realista pels pobres, si els podia ajudar d'alguna manera útil, evitant córrer riscos excessius (des de que m'aixequin la camisa, passant per què em robin la cartera, fins a molestar-los o causar-los un major patiment de manera involuntària...). L'experiència fins ara em diu que els qui dormen al carrer són pobres de veritat, que són molt agraïts, i que t'ofereixen tot el que tenen, molt sovint en forma de “simples” benediccions, a canvi del poc que els pugui haver donat! Aquest contrast entre el donar i el rebre sempre m'ha trencat tots els esquemes...

Retall final

En temps de crisi no només convé “apretar-se el cinturó”,
sinó augmentar la solidaritat envers els més desfavorits.

Senzillament perquè afecta a moltes més persones. Aquesta reflexió, ensenyament, recomanació ha estat feta darrerament per diverses persones dignes de ser escoltades, vinculades amb responsabilitats diverses a les Esglésies cristianes, també la Catòlica (la que conec de més a la vora). I sé que no són (som) els únics en promoure-la i dur-la a la pràctica. Que bé!

Crec en l'ésser humà

Cita

Vaig descobrir una cosa fonamental en què molts anys després vaig basar el meu model de reinserció: les brutals manques afectives en les quals es mou l'individu són l'excusa per continuar sent com són, i solucionar-les és la clau perquè canviïn. Vaig intentar arribar a aquestes persones cuirassades a través de l'afecte, i aquest ha estat el meu fil conductor.

Faustino García, educador de presons, creador d'un model alternatiu de presons referència a Espanya

Context

Entrevista d'Ima Sanchís a “un home qualsevol” (emprant una expressió de l'escriptor Jordi Carbonell) a «La Contra» de divendres passat, la contraportada del diari La Vanguardia: «Donar afecte als presos ha estat el meu fil conductor».

Faustino García: «54 anys. Vaig néixer i visc a Avilés (Asturias). Estic separat i tinc dues filles. Llicenciat en Criminologia. De 1980 a 1984 vaig ser funcionari en centres penitenciaris, i a partir d'aleshores vaig passar a ser educador. La meva política és l'entesa social. Crec en l'ésser humà.»

Per què va escollir ser celador? «Als 15 anys era voluntari en barris marginals; després vaig ser militant clandestí en el PSOE i vaig estudiar Dret, però el vaig abandonar per treballar en la construcció: volia integrar-me al moviment obrer. Anys després també vaig abandonar la política, no volia acatar certes regles del joc i vaig acabar en un centre penitenciari, on podia sentir-me realitzat.»

...! «Sempre he cregut en la potencialitat de l'ésser humà, i els fets i el temps m'han donat la raó.»

Com aconseguia arribar als presos? «El meu primer dia, en fer el recompte de presos, els vaig donar el bon dia. Allò va causar un impacte brutal, perquè al final es troben dos éssers humans i el que compta és el que hi ha sota de l'uniforme. No he tingut problemes per arribar als interns, ni tan sols amb els d'alta conflictivitat. Ho he fet mirant-los als ulls amb una transparència total.»

Quina era la seva funció? «Pot ser obrir i tancar portes i fer recomptes, o estendre'ls la mà i ajudar-los a sortir de la situació emocional en la qual es troben. Amb un intern pots o no conversar, i si ho fas, pot ser de temes banals o sobre els temes més profunds relacionats amb la seva pròpia vida.»

[...]

Comentari

En ser preguntat en què o en Qui creu, Faustino García respon: «Crec en l'ésser humà.» No és una creença abstracta, en l'àmbit del pensament, de la ideologia, de la religió formal. És una creença concreta, que respon a un anhel, a un desig, a la recerca de sentir-se realitzat, a una manera d'entendre la vida, ja des de la tendra juventut, que l'empeny al compromís amb els altres, amb la societat. No troba la millor resposta de seguida... o potser sí! Les opcions personals es manifesten en com es camina, no tant en el camí concret.

A la meva manera, jo també crec en l'ésser humà, que és possible un món més humanitzat i humanitzador, més obert i respectuós, més just i solidari, sense importar el color polític (o apolític) ni el color religiós (o “areligiós”) de cadascú. I aquesta entrevista n'és un exemple ben concret.

Sortim de l'aiguabarreig conceptual?

Cita

Déu, la fe, l'espiritualitat, les creences i les religions són cinc conceptes fonamentals, cinc àmbits o aspectes diversos que poden conviure o contraposar-se, tant en la vida personal com en el desplegament social.

Ramon M Nogués, doctor en Biologia i escolapi

Context

NOGUÉS, R M «Panorama conceptual». A: Déus, creences i neurones. Un acostament científic a la religió. 2007. Barcelona. Fragmenta (col·lecció Assaig, núm. 2). p. 13-25. ISBN: 978-84-935695-1-8

Comentari

La distinció clara i aclaridora entre aquests cinc conceptes, tradicionalment presentats com un monòlit indisociable, m'ha ajudat molt a comprendre'm millor a mi mateix i a comprendre millor els altres, sobretot a escala global (diferents déus o no-déus, diferents experiències de fe, diferents formes d'espiritualitat, diferents construccions de creences, diferents edificis religiosos) i no tant sols a escala local (fins fa poc amb molt poca diversitat). Estic convençut que, en cadascú, un cert nivell de relativització i d'intercanvi entre aquestes “formes” (expressions, creences, tradicions), lluny de ser una traïció als “continguts” (la vida en la Vida) és una preciosa oportunitat d'enriquiment, de transformació, de creixement, d'humanització, d'entesa, de diàleg, de saviesa, de santificació.

A tall d'exemple cito un brevíssim comentari sobre cada concepte en paraules d'en Ramon M Nogués, conscient que ni és el primer, ni l'únic, ni potser el millor de tots els possibles:

DÉU. És el nom que donem a una realitat transcendent respecte de les realitats que poden ser objecte de percepció i observació sensorial.

LA FE. Fa referència a una actitud de la persona que s'inclina a la confiança més o menys raonable en la realitat suprasensible.

L'ESPIRITUALITAT. Designa el conreu del món interior per alliberar-lo i qualificar-lo.

LES CREENCES. Són un ampli grup de realitats mentals que il·lustren, vesteixen o disfressen les actituds de fe.

LES RELIGIONS. Són construccions insitucionals, mentals, doctrinals, rituals, administratives, etc., que intenten donar vertebració social a les experiències de transcendència.

Aclarir conceptes sempre ajuda a apropar-nos millor a la realitat, a obrir la ment i el cor, a eixamplar horitzons, a cometre menys equívocs (no és que em faci por equivocar-me, el que temo és fer un mal innecessari als altres en voler-los jutjar). Relativitzar aquests mateixos conceptes sempre ajuda a no obsessionar-se en creure que es pot capir i constrènyer la realitat (impermanent, diferenciada però no segmentada) dins de “simples” objectes mentals: els conceptes! El primer punt (aclarir) és l'objecte d'aquest escrit. El segon punt (relativitzar) el deixo a la discreció de cadascú.

Amb tot, el diàleg interreligiós (i també l'intrareligiós) ¿en quin d'aquests cinc àmbits és practicat actualment? ¿En quin s'hauria de practicar per no convertir-se en un diàleg de sords? I la veritat ¿què és? On és? Qui la posseeix? Uf! Uf! Uf! Això serà objecte d'un altre escrit...

Compromís per la no-violència

Cita

Sigues el canvi que busques en el món.
— i —
No hi ha camí per la pau. La pau és el camí.

Mahatma Gandhi (1869-1948), líder polític i espiritual hindú i del moviment d'independència de l'Índia.

Context

Una de les iniciatives de durant la sessió plenària del «I Fòrum Humà Europeu, encontres per a la transformació personal i social», la plataforma escollida per donar a conèixer l'Aliança per una Nova Humanitat (ANH), celebrat al World Trade Center de Barcelona els dies 7 al 9 de novembre de 2008:



Vídeo: I take de vow (ANH), Deepak Chopra
Produït per: Sinergia Medios Audiovisuales
A: Vimeo

Deepak Chopra, metge i escriptor hindú, és el president i cofundador d'Aliança per una Nova Humanitat (ANH), una associació creada amb l'objectiu de connectar totes les persones i col·lectius que treballen, mitjançant la seva transformació personal i l'acció social, per crear un món just, sostenible i en pau.

Trobareu molta més informació sobre el I Fòrum Humà Europeu, ANH i Deepak Chopra a un dels meus blocs de referència: Espiritualidad y política.

Comentari

Un compromís per la no-violència
en els meus pensaments,
les meves paraules
i les meves accions...

Un compromís per la pau...

La pau és el camí...

Jo també m'hi comprometo!
I tu?

Vídeo: Planeta Terra per sempre

Un regal pels sentits!
Tres minuts de glòria!
Gaudiu-los!



Vist a: La Huella Digital

Sóc un ésser donat

Cita

Sóc, per a mi, allò absolutament donat.

Romano Guardini (1885–1968), teòleg catòlic alemany

Context

M'ho va ensenyar (recordar) el meu mestre cristià i amic en Miquel Font, junt amb la cita del Nou Testament: «Què tens que no ho hagis rebut?» (1Co 4,7)

Comentari

Aquesta descoberta, amb unes altres paraules, no va ser la primera, però sí una de fonamental, una que tracta dels fonaments de l'existència. I que he anat redescobrint i assaborint en diverses ocasions. La darrera, de la mà d'en Miquel Font d'una banda, i de la meditació zen de l'altra.

En les meves estones de pregària/meditació personals sovint m'experimento com a «ésser donat»: la meva vida m'és donada, el meu esperit m'és donat, la meva existència m'és donada, la meva essència m'és donada... Tot el que sóc m'ha estat donat i res del que sóc ho sóc per mi mateix. No és una idea feliç, és una intuïció. Viscuda. Experimentada. L'actitud bàsica que se'n deriva de manera natural és l'agraïment: agraïment a la Vida, a Déu (li diem alguns).

Aquest coneixement (sapiencial, no intel·lectual) transforma de manera radical la meva relació amb la vida, no només amb la meva sinó sobretot amb la de tots els altres éssers. Tota vida és donada, i per tant desitjada. Tal i com és. Tal i com ha estat donada. Donada. Acceptada. Acollida. Estimada. Diferents matisos d'una mateixa Realitat, en la qual tots som tot en Tot.

La pedra és el camí

Cita

Les dificultats no són obstacles en el camí; són el camí mateix. Són oportunitats per despertar.

Ezra Bayda, mestre zen

Context

BAYDA, E. (2002) «Patinant sobre una prima capa de gel». A: L'essència del zen. Com portar la meditació a la vida. Barcelona: Viena Editorial (col·lecció Helios, núm. 14), p. 23. ISBN: 84-8330-288-8

Comentari

Un aprenentatge recent. La metàfora del camí per a referir-nos al viure la vida sembla ser universal. La pedra, símbol d'una dificultat no esperada ni desitjada, és considerada sovint en la nostra mentalitat occidental quelcom a evitar, quelcom del que cal escapolir-nos com més aviat millor. Així, l'expressió popular “una pedra en el camí” sol entendre's com un entrebanc entre jo i el meu objectiu, un “això no hauria d'estar passant, carai!”.

En la mentalitat oriental, en canvi, aquesta comprensió dualista de la realitat es dissol, i es considera amb tota normalitat que “la pedra és el camí”. Aquest és un dels ensenyaments bàsics de la filosofia zen (una filosofia de l'acció), el qual ens proposa aprendre a veure, acceptar, reconèixer que les dificultats són precisament el camí. Que són una oportunitat per posar-nos en guàrdia davant de les nostres expectatives, exigències, anhels i creences limitants; una crida a despertar la nostra consciència; una obertura a acceptar el que sigui que la vida ens porti; una invitació a girar la nostra atenció cap a l'interior. I que, per tant, més ens val que no intentem escapolir-nos-en.

Se'm feia difícil d'entedre-ho intel·lectualment, racionalment. Amb la pràctica de la meditació és quan descobreixo que això té un sentit real més enllà de les paraules, senzillament perquè esdevé experiència directa que enriqueix de manera ben concreta la meva vida, el meu “camí”, la meva maduració, el meu creixement interior. D'entrada confesso que costa una mica, però és un canvi de perspectiva no per radical menys necessari per intentar viure amb plenitud, aquí i ara, amb els meus 83 problemes (com ens ensenya Buddha)!

Per què sóc estimat per Déu?

Cita

Déu no m'estima perquè sóc bo i bell;
sóc bo i bell perquè Déu m'estima.

Sant Bernat de Claravall (1090-1153), monjo cistercenc francès i abat del monestir de Clairvaux

Context

No el recordo, no ho vaig aprendre d'un llibre del propi sant Bernat sinó d'un altre autor que el citava.

Comentari

Una cita de les que m'agraden més i que fa més temps que recordo i que procuro posar en pràctica en relació als altres. Breu, concisa i amb molt de suc. Per què sóc estimat per Déu? Perquè sóc bo? Perquè sóc guapo? Perquè m'ho mereixo d'una o altra manera? No! Senzillament, és al revés de com se sol (solia) pensar... La bonesa i la bellesa esclaten lliurement en descobrir-me estimat per la Vida sense condicions prèvies! Que fort! I ja fa gairebé 1.000 anys que un cristià ho va saber expressar amb tanta claredat i gosadia...

L'ésser humà habita més enllà dels sentits

Cita

L'ésser humà habita més enllà dels sentits.

Víctor-M Amela, periodista

Context

A «La Contra» d'avui, la contraportada de l'edició impresa del diari La Vanguardia, el periodista Víctor-M Amela entrevista a Gennet Corcuera, la primera sordcega universitària d'Espanya: «Ser sordcega no importa, el que importa és que sóc feliç».

El perdiodista ens explica que la seva amiga Juani Álvarez (que no és ni sordmuda ni cega) va fer d'intèrpret durant l'entrevista mitjançant el llenguatge dactilològic: la Gennet parla movent les mans a velocitat sorprenent! Quan el perdiodista pregunta, «la Juani mou les seves mans, la Gennet els les toca... i ens entenem», ens explica. I afegeix: «Llàstima que no hi hagi una càmera de televisió que assisteixi a aquest espectacle fascinant de comunicació humana! La Gennet aixeca el món amb el tacte. Transmet placidesa, enteresa i intel·ligència. L'ésser humà habita més enllà dels sentits. Ha estat a Barcelona de la mà de la Fundació ONCE per a l'atenció de persones sordcegues, 6.000 a Espanya, de les quals podem aprendre molt!»

Comentari

Fascinant! Sorprenent! I tant si tenim (tinc) molt a aprendre!

Premiat el documental «Cristina Kaufmann: Re-crear soledats»

Benvolguts,

potser us interessarà saber que en Joan Grané, realitzador de TV3 ("la teva!"), junt amb el seu germà Francesc (director i guionista del film) han guanyat, el passat 19 d'octubre de 2008, el primer premi de la 22a edició del Prix Farel Internacional de Neuchâtel (Suïssa) amb el DVD «Cristina Kaufmann: Re-crear soledats», dins la Catégorie moyenne de documentals d'entre 20 i 40 minuts. Aquest és l'únic concurs al món on es presenten films sobre totes les religions del món i de totes les tradicions espirituals: buddhista, hindú, jueva, cristiana, islàmica, tradicions aborígens d'arreu, etc.

Per si no el coneixeu encara (i si no, disculpeu el rotllo!), es tracta d'una entrevista inèdita a la carmelita descalça Cristina Kaufmann, religiosa contemplativa del Carmel de Mataró, en què, a través dels gestos, les paraules i les mirades, continua fent després de la seva mort (primavera del 2006) una de les coses que més bé sabia fer en vida: acompanyar les persones en el camí cap a Déu.

A la web de la productora Eulogos Media en trobareu tota la informació: aquí.

Si esteu interessats en el DVD el podeu trobar a diverses llibreries (jo el vaig trobar, ja fa temps, a la Llibreria Claret).

Una abraçada,

Nova web d'«Una mà de contes»

Benvolguts,

si teniu fills, néts, nebots... o bé simplement us moveu d'una manera o altra en l'àmbit educatiu, tant el professional (els que cobren) com l'amateur (els que paguem), potser us interessarà saber que el programa de Televisió de Catalunya «Una mà de contes», Premi Nacional de Cultura 2007, que podeu veure a les tardes pel K3, ofereix des de finals de novembre un espai a Internet a l'abast de tothom amb més de 100 contes, eines i propostes didàctiques per fer desenvolupar la creativitat i endinsar-se en el món de l'art i la literatura infantils.

• http://www.unamadecontes.cat/
• Trobareu més informació al dossier de premsa de presentació de la nova web del programa: aquí.

Una abraçada,

Benvinguda

Hola!

Has arribat al meu bloc personal «Retalls de Calaix», un espai on intento posar una mica d'ordre a notícies, contes, cites, pensaments i comentaris de diversos autors i personatges que tenen una especial rellevància en la construcció del meu propi pensament... sense deixar de tocar de peus a terra. Si trobes res que t'agradi i et sigui útil pren-ho amb tota llibertat, i si em vols deixar algun comentari fes-ho també ben lliurement.

Fins aviat!

Quant a mi (primera època)

Sóc barceloní, una ciutat gran i diversa. Casat, amb una filla. Enginyer de Telecomunicació, actualment treballo a Televisió de Catalunya. En actitud de recerca constant, amb molt poques certeses, cristià per convicció (m'he deixat seduir?) i catòlic per casualitat (sóc d'aquesta barriada), amb un profund respecte per totes les troballes espirituals (personals, socials, d'arreu) i poc amic de polèmiques dogmàtiques. «Quin és el meu estil de vida?» em sembla una pregunta molt més constructiva que «Quina és l'autèntica religió?». Una abraçada!

Febrer del 2009

La creació d'aquest bloc va ser, realment, com treure'm un tap, i les primeres setmanes vaig estar immers en una efervescència creativa i comunicativa molt excitants però poc sostenibles. Passada la rauxa inicial he començat una segona etapa en què procuro publicar regularment només dos escrits per setmana, amb les excepcions pertinents.

L'escrit dels diumenges pretenc que sigui breu, meditatiu, una invitació per començar la setmana amb bon peu. Per això el solc anomenar «Retall per meditar», de tant en tant «Vídeo:», potser amb una nota al final de l'escrit que anomeno «Retall d'agenda» sobre algun “aniversari” rellevant de durant la setmana, ja s'anirà concretant.

L'escrit dels dijous m'agrada que sigui més llarg, més treballat, amb l'excusa d'una cita, d'un conte, d'un proverbi, d'un llibre, d'un autor, d'una notícia, destil·lat a través de la meva experiència personal.

Pretensions? Poques. Ordenar el meu discurs. Compartir-lo. Contrastar-lo. Gaudir escrivint coses “meves”. I llegint coses “teves”. Comunicar-nos.

Entra! I si t'hi sents a gust, gaudeix-ne tu també!

Març del 2009

M'he adonat que més sovint del que em pensava estic prenent cites de la Bíblia, amb tota la meva llibertat, com una font més per intentar il·lustrar allò que desitjo comunicar. Per aquest motiu, m'agradaria aclarir els següents punts.

1. Per bé que tinc formació i experiència catequètica dins de l'Església Catòlica, no sóc ni exegeta ni teòleg de professió i, per tant, el sentit que li pugui donar als textos pot, en alguna ocasió, no acabar de coincidir amb el sentit típic i “oficial” segons la Congregació per a la Doctrina de la Fe. Personalment no em preocupa en absolut, però ho deixo dit perquè ningú es pugui sentir estafat.

2. En cap cas pretenc citar la Bíblia amb la intenció de voler aparentar tenir més raó amb allò que exposo, ni desitjo conscientment forçar el text per fer-li dir allò que em vagui o em convingui.

3. Simplement, la Bíblia (en general, i els Evangelis en particular) forma part del meu bagatge cultural, religiós i espiritual (de fet en aquest darrer àmbit hi té un lloc preferent!), i la cito amb la mateixa llibertat i respecte amb què procuro citar qualsevol altra font.

4. En el cas concret de la Bíblia, però, a més, desitjo oferir el meu humil i senzill testimoni de com aquests textos, per bé que per una banda són ben antics, per l'altra són encara ben “vius” i, per tant, encara poden “parlar” (i ben bé que “parlen”!) al cor de cada persona d'avui (per exemple el meu...), tingui molta o poca formació teòrica prèvia.

En definitiva, doncs, quan m'atreveixo a citar la Bíblia m'agradaria que es comprengués que ho faig des del cor, des de la meva experiència i vivència personals (el meu sedàs!), i poc des de la raó o des de la càtedra (tot i que tampoc em considero un analfabet en el tema...).

Amb afecte!