Vídeo: Cançó de la Terra

S'acosta el Dia Mundial del Medi Ambient, una bona ocasió per reflexionar una mica més sobre la nostra relació amb el món que ens envolta. Més encara, que ens acull i ens alimenta...! I que per tant no ens hi juguem doctrines o idees abstractes sinó la vida d'avui i la de demà, la nostra salut i la dels nostres fills. I no em refereixo només a la salut física, sinó també a la psíquica i a l'espiritual.

Les imatges, la poesia i la música sempre m'han estat bones companyes per mirar de veure-hi més enllà dels conceptes racionals. Per exemple, aquest ben aconseguit videoclip, rodat en tres localitzacions reals de diferents continents, l'Amazones, Croàcia i Tanzània, sotmeses a alguna forma de pressió i de sofriment causada per l'home:

Michael Jackson, cantant

Earth Song, single

En trobareu la lletra sencera, per exemple, aquí a YouTube.

Retall d'agenda

Divendres, 5 de juny
» Dia Mundial del Medi Ambient
Un dels principals vehicles de les Nacions Unides per fomentar la sensibilització mundial sobre el medi ambient i per promoure'n l'atenció i l'acció política.

» Estrena del film documental «Home» (Llar)
Una pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand que mostra espectaculars imatges de l'actuació humana sobre el medi ambient. Serà estrenada alhora als cinemes i a YouTube! Notícia a La Vanguardia. Tràiler i Making-Of a YouTube.

La possibilitat en D*u

Continuo desgranant alguns dels detalls que em semblen més extraordinaris i sorprenents dels mítics relats de la creació del nostrat llibre del Gènesi, el destil·lat d'una profunda i ancestral saviesa que amaga una veritat i un saber que sovint no es fa evident a primera vista.

Avui em centraré en el primer relat en conjunt: Gn 1,1-2,3 (BCI).

Segon detall: omet «era bo»...?

Al final de cada dia, després que el Senyor-Déu ha realitzat part de la seva obra creadora, el text diu: «Déu veié que tot això era bo». Ho diu cinc vegades exactament igual. Però al final del mític sisè dia, després que el Senyor-Déu «va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona»... no ho diu! Enlloc d'això acaba dient, referint-se a tota l'obra creadora en conjunt: «Déu veié que tot el que havia fet era molt bo». Per què?

D'entrada pot semblar una omissió innocent. Però... és un “detall” de gran importància i que conté un ensenyament, profund i cabdal, transmès pels rabins en àmbits jueus i que cada vegada s'està estenent més també en àmbits cristians (el vaig escoltar per segona o tercera vegada, fa uns quants anys, per boca d'un jueu en una curiosa i interessant conferència sobre tecnologia i innovació, no pas de temàtica religiosa).

En aquells “dies”, tot allò que fa Déu «és bo» perquè ja està fet, acabat, realitzat i, per tant, ja es pot dir «és bo»... o no, si no ho fos, però... l'important és que ja es pot dir. En canvi de l'ésser humà («l'home i la dona en relació», vaig subratllar en l'escrit de la setmana passada «La visió de D*u»)... no es pot dir (encara!) que «sigui bo», senzillament perquè no està fet del tot, no està acabat del tot, quan Déu el crea encara està «per realitzar» o, si es prefereix, «per realitzar-se». L'ésser humà... serà? Serà bo? Depèn! Depèn... d'ell mateix! Dit d'una altra manera:

El Senyor-Déu tant sols m'ha creat...
la possibilitat de ser!
(M'ha creat... a mitges?)

I, quan sóc? Quan esdevinc? Quan em faig existent? Quan em realitzo? De fet i realment, quan realitzo el «primer detall important», és a dir, quan em faig (part de la) “imatge d'un nosaltres”:

Jo sóc (esdevinc, em realitzo, em faig existent, viu!, ple!, complet!) quan tu em crides i em reconeixes i em dius «Tu», i quan «Jo» em desvetllo, m'alço i també et dic i et reconec a «Tu», diferent de «Jo». Aleshores s'esdevé un nou «Nosaltres». Aleshores, i no abans, podem dir a l'uníson: «Jo sóc perquè tu ets!».

Mentre el Senyor-Déu va creant objectes es pot dir «és bo». Però quan arriba a l'ésser humà i el desitja fer «a imatge nostra, semblant a nosaltres»... no pot crear un nou objecte i ja està! Seria una contradicció! L'únic que pot fer (que no és pas poc!) és crear (oferir!) la possibilitat per tal que el subjecte es desvetlli i es posi dempeus... de la mà, convidat, reconegut, per un altre subjecte. Mentrestant, Déu espera... I hi confia... Espera. Confiança. Respecte... No és això l'Amor...? En «Tu». En «Jo». En «Nosaltres». En la possibilitat de desvetllar-nos i de posar-nos dempeus en l'amor... en l'Amor.

Epíleg

Cançó: “Tinc un clavell per tu”, de Lluís Llach, de l'àlbum «T'estimo» (1948).
Crèdits de les fotos. 1: “Aprenent a caminar”, d'Eliya. — Llicències: Creative Commons (1)

Sort de la foto i la cançó que he trobat! Sinó, encara podria semblar que estic divagant sobre conceptes abstractes i allunyats de la realitat i la quotidianitat... La setmana vinent, un tercer “detall” del relat de la creació, en aquest cas ben... alliberador!

Una abraçada!

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».

Allò cert sembla fals

Retall per meditar

«No hi ha res més bla i feble que l'aigua,
però res no la supera a vèncer el que és dur.
Res no pot substituir-la.

»El feble venç el fort
i el tou venç el dur.
Això és quelcom que tothom sap,
però que ningú no practica.

»Per això el savi diu:
Qui suporta els oprobis del món
és qui preserva el reialme.
Qui es carrega les desgràcies del món
és el rei del món.

»Les paraules vertaderes semblen falses.»

Lao Tse (1997) Poema LXXVIII. A: «Tao Te King. El llibre del Tao». Barcelona: J. J. de Olañeta, Editor. (Els petits llibres de la saviesa: 13). ISBN: 84-7651-675-4. — Lao Tse (~s.IV aC), o Laozi (segons el nou sistema Pinyin de transcripció del xinès 老子 [lǎo zǐ]), filòsof llegendari de l'antiga Xina, mítica figura central del Taoisme, i considerat autor del «Tao Te King». Lao Tse significa “Vell Mestre”.

Crèdit de la foto: “Horseshoe Bend, Arizona”, un dels meandres més famosos del riu Colorado, prop de la població de Page, a l'estat d'Arizona, EUA, de Luca Galuzzi. — Llicència: Creative Commons.

L'aigua viva, l'aigua que flueix, s'obre pas a través del obstacles amb tota naturalitat i sense deixar de ser allò que és: aigua. És molt probable que des de temps immemorials l'aigua viva, l'aigua que flueix, hagi estat el símbol universal de vida. En algunes cultures i per extensió és ben sabut que també ha estat símbol de mort. Però... no només ha estat el símbol d'un concepte (abstracte!) sinó també i sobretot d'una realitat (concreta!)... de la meva vida, de la teva vida. Una vida que se sent i se sap viva quan... flueix! Com, l'aigua! Una vida viva, una vida que flueix és capaç de «vèncer el fort» i fins és la «reina del món». Tot i que d'entrada pugui semblar fals... això (intuïtivament!) cau pel seu propi pes, és ben cert.

Aquest ensenyament, ben genuí de l'espiritualitat oriental (un dels fonamentals!), també pot ser expressat en paraules potser una mica més pròpies de l'espiritualitat cristiana: una vida viva, una vida fluïda és aquella que transcorre amb la feblesa (força?) de l'amor, el perdó i la compassió.

Bona setmana!

La visió de D*u

Quan em pregunto quin és el símbol més adequat de Déu, quina és la millor imatge que me'n puc fer, on es reflecteix millor el seu “rostre”, la seva essència, el seu Ser, o bé en què deu consistir «la visió de Déu» (una expressió de Sant Ireneu de Lió que vaig citar a l'escrit «Encontre en el desig» i que en jordi_morrós va proposar d'aprofundir-hi)... no en trobo la resposta ni en la ciència, ni en la filosofia especulativa. Sinó... en el relat poètic i simbòlic: en el mite!

El mite (del grec μύθος, mythos), és la creació literària simbòlica per excel·lència, resultat de la saviesa ancestral de les generacions passades, la qual amaga una veritat i un saber que no es fa evident a primera vista. Plató (427 aC-347 aC), l'eminent filòsof de la Grècia clàssica, considerà el mythos com l'art d'expressar veritats que escapen al raonament. I no dubtà a emprar-lo, per exemple, per introduir la seva Teoria de les idees (c.f. el famós “Mite de la caverna”, al seu tractat «La República», 514a-517a). És ben curiós que la seva teoria fos un dels fonaments del posterior idealisme i, sobretot, del racionalisme més exacerbat... suposadament a les antípodes de la saviesa i el coneixement mític i simbòlic!

Bé, doncs, per respondre a la pregunta em remunto tant enrere com entorn del s. VI aC, en temps de Siddharta Gautama (Buddha) i de Lao Tse (Laozi) a l'Orient. Mentre que a mig camí, a l'anomenat Creixent Fèrtil de l'Orient Mitjà...

Retall bíblic

Després del fosc període a l'exili (598-538 aC) a la Babilònia del rei Nabucodonosor II, el poble d'Israel és autoritzat per Cir, rei de Pèrsia, a retornar al seu país, a reorganitzar-lo i a reconstruir-ne el temple de Jerusalem (Esd 1,2-4). Som en temps d'Esdres, sacerdot i mestre de la Llei, impulsor de l'activitat reformadora jueva. Som, també, en temps de la redacció definitiva unitària de la Torà (el Pentateuc en diem els cristians, els cinc primers llibres de la Bíblia), resultat de la fusió de diverses tradicions molt antigues i de molt diversa procedència.

Fins no fa gaire, els biblistes proposaven distingir entre quatre corrents o tradicions principals per explicar la formació del Pentateuc, amb el seu estil, vocabulari i punt de vista propi: la tradició jahvista, l'elohista, la deuteronomista i la sacerdotal. Actualment, però, aquestes distincions es consideren una simplificació, per bé que encara són ben útils com a primera aproximació per l'estudi exegètic.

«Davant la desfeta, tant social com religiosa durant l'exili a Babilònia, un grup de sacerdots enceten una relectura de les tradicions ancestrals, dediquen hores a una profunda meditació que els ajudi a esbrinar les raons del desastre, però, sobretot, mantenen encesa la flama de la fe d'Israel i obren una esperança que ha de portar la reconstrucció religiosa i social del poble d'Israel.» — Font: SOLÀ, Josep Maria (2007) Textos bàsics de la Bíblia i el seu ressò en la cultura. Barcelona: Proa (Les Eines, 48), p.61. ISBN: 978-84-8437-978-2.

Ens situem, doncs, també i en particular, en temps de la redacció final dels relats de la creació (el llibre del Gènesi en relata dos!), amb evidents ressonàncies i influències d'altres relats fundadors de la humanitat, particularment els de la rica, prestigiosa i multicultural Babilònia (c.f. Enûma Elish, el Poema Babilònic de la Creació). Però els relats que acaben essent elaborats i fets propis pel poble hebreu acaben assolint... una profunditat i una subtilesa insospitades!

En la meva opinió, potser calia el sofriment d'un poble sencer, deportat i a l'exili, per poder assolir aquest nivell de... destil·lat! En els propers escrits n'aniré desgranant alguns detalls d'entre la seva enorme riquesa, només uns pocs però justament aquells que a parer meu són més... crucials per a respondre preguntes cabdals sobre l'ésser humà i la relació amb la dimensió Déu de la Realitat!

Una traducció dels relats originals

Trobareu una traducció dels relats complets, escrits originalment en hebreu (un “detall” que convé no oblidar), per exemple, aquí:

• Primer relat: Gn 1,1-2,3 (BCI).
• Segon relat: Gn 2,4-5,32 (BCI).

No, no es tracta de la millor traducció ja que, per tal que soni bé en català (o en castellà, o en anglès, o en francès, o en llatí), s'han perdut matisos de l'original hebreu (que tenen la seva importància!, l'etern «traductore traditore»). Però bé, de moment ja en tinc prou pel que desitjo destacar avui. D'entrada només em centraré en un parell de versets que, en la seva versió traduïda, ja contenen (conserven!, uf!) el primer detall important, per mi potser el més important de tots (per bé que, com veureu... sol ser passat per alt!, llàstima!), i que em permetrà respondre a la pregunta plantejada al principi de l'escrit:

Déu digué:
— Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen.
Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona.

Cita bíblica: Gn 1,26-27 (BCI).

Primer detall important: nosaltres...?, quin nosaltres?

«Déu digué: — Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres...» L'ésser humà (i dic ésser humà i no home no per ser, suposadament, políticament correcte, sinó que... bé, s'entendrà de seguida), dic, l'ésser humà és (som!) imatge... d'un nosaltres! Que estrany! A la Bíblia hebrea (bona part del nostre Antic Testament) Déu gairebé sempre parla i es comunica en sigular: «JO dic», «JO faig». I més tractant-se d'un Déu (o millor dit, d'una comprensió de Déu) monoteista: «ESCOLTA, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'ÚNIC» (Dt 6,4).

En canvi aquí (i en poquíssims altres llocs de l'AT, ho podeu comprovar!) quan el redactor del text posa en boca de Déu el propòsit que té en aquell mític sisè dia de la creació, el fa parlar i comunicar-se en plural: «NOSALTRES farem». Per què aquest canvi? Per què aquesta “anomalia”? Per què aquest detall? Per què aquesta subtilesa? Perquè crec que està expressant una veritat i un saber que no es fa evident a primera vista, una intuïció, una experiència, una observació, que bé es podria expressar d'aquesta manera:

La imatge de Déu en el Gènesi és l'home i la dona en relació. No l'home.

Marie Balmary, psicòloga, psicoanalista i escriptora francesa. — Font: BALMARY, Marie (2007) El monjo i la psicoanalista. Barcelona: Fragmenta (Assaig, 4), p. 9. ISBN: 978-84-935695-6-3.

Així doncs, la imatge de Déu que estava cercant, la «visió de Déu» (emprant una expressió de Sant Ireneu de Lió), la imatge més transparent de Déu resulta que és tan “transparent” que... no és “veu”! Però... és ben real, profunda i concreta: la visió de Déu és el nosaltres, el pont humà (diví?) entre un tu i un jo, el vincle (amorós!), la relació (de confiança!) d'aquell que se sap amb i en l'altre (al teu costat!, al meu costat!). I, a més... sense “menjar-nos” l'un a l'altre (emprant una expressió ben bíblica), sense deixar de ser tu, i sense deixar de ser jo, sinó tot el contrari, fent-nos, deixant-nos, reconeixent-nos mútuament un espai vital per a cadascú, i un espai vital per al nosaltres! Un nosaltres real i complet per a un jo real i complet i per a un tu real i complet!

La relació humana (i humanitzadora!)
en el nosaltres (entre tu, i jo, i tu, i tu també...)
és (som!) la imatge i la semblança de Déu,
és (som!) la visió de Déu.

Vincles, relacions, lligams... que fan (fem!) xarxa, una xarxa, acollidora, integradora (“pescadora” d'éssers humans a la deriva?, d'aquells qui encara no han trobat un tu que els reconegui?, un tu que digui a cadascú personalment: «Sí, tu ets! Aixeca't!»). Una xarxa font de l'ésser («Jo sóc! M'alço!», «Tu ets! Aixeca't!», «Nosaltres som! Posem-nos dempeus!»), font del creixement i de la realització més profunda del més pur i genuí desig de ser!, de ser humà! Amb tu, en tu. Gràcies a tu. I, també, és clar, gràcies a mi. En «radical inter-in-dependència», en profunda unió sense causar ni la pròpia ni la mútua destrucció (emprant una expressió de Raimon Panikkar).

Potser la “imatge” més popular de Déu

Vol dir això que m'he de desfer de la “imatge” (visió borrosa) de Déu consistent en un home vell, amb cabells blancs, llarga barba, panxa prominent i, potser, amb sabatilles? I el rostre?, amable i somrient?, o bé greu i enfadat?, ...? Hehehe! Bé... depèn! Sí, depèn! Si la persona concreta que se m'acosta respon a aquesta descripció... i a més ens oferim mútuament la possibilitat d'establir una relació afectiva i de confiança entre tots dos tot creant un nou espai, un (nou?) nosaltres... aleshores la imatge anterior és prou bona... tot i que incompleta! Sí, incompleta! Perquè jo també hauria de veure'm i saber-me part de la imatge, del símbol, de la «visió» de Déu... junt i en relació amb aquell vell!

La visió de Déu no és quelcom (una cosa!)
extern a mi (que em ve de “fora”!),
sinó que jo en formo part (a “dins”!)
essent, fent, vivint, creant cada nou nosaltres.

La destrucció de la «visió de D*u» equival a la destrucció de l'ésser humà

Fent un senzill paral·lelisme amb l'escrit de la setmana passada, «Els noms de D*u», ¿existeix alguna manera de destruir la imatge de Déu? Sí, i entenc que només una! Destruint el NOSALTRES, destruint (menjant-me!) l'altre, que no resti cap TU dempeus! Cosa que implica, alhora i per definició (almenys intuïtivament així m'ho sembla), la destrucció (la mort!) del JO (l'autèntic JO, el qual, probablement, prèviament s'havia “aixecat” en el NOSALTRES... o potser encara no del tot!). I sense el JO (l'autèntic JO) evidentment l'ésser humà queda reduït... al no-res! Paradoxalment, doncs, quan l'ésser humà es vol fer omnipotent (JO=TOT) en realitat queda reduït al no-res! Sense l'alteritat humana el JO mor! Així doncs, la clau de volta per a l'existència de l'ésser humà és justament el NOSALTRES, el qual troba el seu fonament justament en el ja intuït NOSALTRES diví del relat mític del Gènesi. Una intuïció estretament relacionada amb la intuïció de «La triple ressonància de la Realitat» la qual, segles més tard, acabaria desenvocant en la intuïció trinitària (i, per tant, no estrictament monoteista) de Déu.

Epíleg

Desitges veure Déu?

Estima, i veuràs Déu.

Més encara, desitges Tu ser com Déu?

Estima, i miraràs com Déu mira.

Crèdits de les fotos. 1: “Amants a l'ombra”, d'Aesum. 2: “Jardins penjants de Babilònia”, gravat acolorit del s. XVI. 3: “Adam i Eva islàmics”, pintura de Manafi al-Hayawan, a Maragh, la Mongòlia iraniana. — Llicències: Creative Commons (1), domini públic (2, 3).

Uf! Tinc la sensació d'haver fet una gran marrada per arribar a una conclusió, una resposta ben simple, per bé que també ben “rodona”! És ben curiós com, de vegades, ens costa de veure i comprendre allò més simple, proper i “rodó” mentre que sovint acusem certa tendència a perdre'ns (o a deixar que ens perdin...) en complexitats... força estrafolàries. I encara trobo més sorprenent que aquesta saviesa tan senzilla, però alhora tan profunda i elaborada, faci... tants mil·lenis que ja s'ensenyava! En el proper escrit d'entre setmana m'endinsaré en un segon “detall” del primer relat bíblic de la creació amb unes conseqüències també... ben sorprenents!

Fins aviat!

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».

Descoberta de l'espiritualitat

Retall d'una vida

«Recordo amb molta claredat una descoberta decisiva: quan vaig arribar a comprendre perquè un mestre d'escola, una persona important en aquell ambient, sempre parlava de la gent humil amb gran veneració; sempre feia ressaltar allò que no compta, allò amagat, allò menyspreat per les multituds, allò que és un missatge d'un món invisible, espiritual.

—

»El fet que aquest ensenyament em vingués sovint a través de persones no creients ha donat a la meva espiritualitat, des del principi, una dimensió universal. Ja no em podia imaginar una frontera entre allò que veia en aquestes persones i el que jo entenia com a missatge de l'evangeli.

—

»La descoberta de l'espiritualitat l'he fet a través de les persones, a través de la “carn” de la vida.»

Cristina Kaufmann (1939-2006), religiosa contemplativa del Carmel de Mataró. — Font: KAUFMANN, Cristina (2007) «El camí d'una vida». A: La Transparència de l'Invisible (1). Badalona: Claret (Torsimany, 11), p. 27. ISBN: 978-84-8297-985-4.

Foto: “Flor a terra del porxo”, de Written Voice (llic.: Creative Commons).

L'espiritualitat... una de les dimensions de l'ésser humà més bàsiques i fonamentals, però alhora, més difícil d'explicar i de definir. Per què? L'espiritualitat adopta moltes i diverses formes arreu del planeta, tot creuant les fronteres de les cultures i les religions (o no religions!, perquè l'espiritualitat n'és independent!). Fins i tot és ben possible que cadascú desperti, adopti i desenvolupi la seva pròpia forma espiritual personal i intransferible. Però hi ha quelcom de comú, bàsic i fonamental en totes les seves formes que ens permet comprendre l'espiritualitat com a quelcom compartit entre tots els éssers humans, fins i tot com a quelcom que ens permet qualificar si un ésser viu és, de fet, un ésser humà.

L'espiritualitat com a tal no és una doctrina concreta, no està adscrita a cap religió, culte o veneració concrets, ni tampoc depèn de cap filosofia, cultura o tradició concretes. Tampoc és una col·lecció de conceptes, ni una col·lecció de respostes concretes a preguntes concretes. L'espiritualitat és l'actitud interior de cada ésser humà conscient, despert i atent davant la vida, és el “lloc” on es manifesta «el misteri insondable i invisible» (Cristina Kaufmann), és «el conreu del món interior per alliberar-lo i qualificar-lo» (Ramon M Nogués), és «una manera determinada d'enfrontar-se a la condició humana», és «l'actitud bàsica de l'home respecte al seu fi últim» (Raimon Panikkar), «no està pressionada per ideologies, ni dogmes, ni suposicions de cap mena, sinó que s'interessa en el fet, en allò que és, i en transcendir-lo» (Jiddu Krishnamurti), és «la riquesa humana que sosté el nostre país» (Mahatma Amma).

Per això i al meu entendre, l'espiritualitat és quelcom que defineix, que fa ser qui és, a l'ésser humà, a tot ésser humà. L'ésser humà és, en tant que ésser humà (és a dir, per definició), un ésser espiritual, o, si es prefereix, un ésser amb espiritualitat.

Una abraçada!

Retalls relacionats

• «Sortim de l'aiguabarreig conceptual?»
• «Despertar espiritual amb bon humor»
• «Darshan, l'abraçada de l'Amma»

Els noms de D*u

Cita

— Així és —acceptà Simon—. Un dia vaig comprendre alguna cosa que podria expressar amb les seves paraules: que Déu és la paraula més exagerada en tots els idiomes. Per això me l'estimo tant.
— Però això ho canvia tot. Dit d'aquesta manera, ja no és la mateixa història. Estem ben lluny del gran policia del cel, o de tots els sinistres muntatges de les religions, o potser hauria de dir de les pseudoreligions.

Marie Balmary, psicòloga i psicoanalista francesa, ni teòloga ni exegeta, ha posat en pràctica un mètode de lectura i interpretació en grup dels textos bíblics en la seva llengua original —hebreu i grec—, de manera semblant al que permet fer la psicoanàlisi. La seva obra gaudeix d'una gran difusió a França, i ha estat traduïda a l'anglès, el portuguès, l'holandès, l'italià, el grec, el japonès i ara al català.

Context

Breu fragment de la quarta conversa entre Simon, monjo catòlic que llegeix l'hebreu, i Ruth, psicoanalista atea de cultura jueva, personatges de ficció d'un assaig novel·lat autobiogràfic que m'ha captivat des de la primera pàgina fins a la darrera!, tant per la seva excel·lent qualitat literària com pel cos del seu contingut. Un dels pocs llibres que he llegit tot sencer i gairebé d'una tirada: BALMARY, Marie (2007) El monjo i la psicoanalista. Barcelona: Fragmenta (Assaig, 4), p. 63. ISBN: 978-84-935695-6-3. En una excel·lent traducció d'Andreu Trilla, estimat i venerable pare escolapi.

Comentari

M'ha semblat adient començar el «retall» d'avui amb aquesta cita, d'aparença més light, però molt representativa del meu propi sentir, com a contrapunt previ a l'apunt potser més dens que segueix.

En l'escrit de la setmana passada ja vaig avançar, dit d'una altra manera, que «la paraula (el símbol) no és “allò apuntat” (allò simbolitzat), sinó que simplement “hi apunta”, com si ens digués a cau d'orella: pssst!, cap allí...». Amb tot, hi ha qui dóna gairebé el mateix valor i reverència al símbol (la «paraula», el «nom»), que a allò simbolitzat (i aquí hauria d'escriure «Déu»... precisament una paraula!, un nom!, però... ja ens entenem, oi?). Potser pel temor que en malmetre el primer es pogués perdre, alhora, el camí, la pista, la guia vers el segon...? És possible. Però (i ho dic seriosament), realment... passaria això? O potser... justament tot el contrari? (En parlaré més extensament i matisada en algun altre escrit, però ho avanço breument: ¿no podria ser que “malmetre” el símbol signifiqués, de fet, un alliberament d'allò simbolitzat respecte del seu símbol, diguem-ne, segrestador? Almenys, des del punt de vista des d'on podem “mirar”: l'humà, no el diví. De moment no dic ni sí, ni no...)

Retall jueu

El significat dels noms. En el pensament, la cultura i la tradició jueves un nom no és una designació arbitrària, una combinació aleatòria de sons. El nom transmet la natura i l'essència d'allò anomenat, en representa la seva història i la seva reputació (el seu “bon nom”!). Per aquest motiu en el judaisme els noms de Déu, en totes les seves formes, són tractats amb una cura inusual, amb un respecte i una reverència extraordinaris.

Els noms hebreus de Déu. El tetragrama יהוה compost per les quatre lletres hebrees Yod-Hey-Vav-Hey (com sabeu l'hebreu s'escriu de dreta a esquerra, en un alfabet de 22 lletres, originalment només consonants), és el nom més important de Déu en la tradició jueva. És el nom inefable, indicible, distintiu, propi de Déu. L'origen (mític, simbòlic) d'aquest nom misteriós sembla ser que es troba a Ex 3,14. Transliterat en el nostre alfabet com YHVH, és també el nom més freqüent a la Bíblia jueva (part del nostre Antic Testament), on hi apareix més de 6.800 vegades (la meva font és confusa en aquest punt, però la xifra és plausible). En català sol ser traduït per Senyor, el Senyor o el Senyor-Déu (més avall queda més clar perquè).

Altres noms hebreus de Déu són, entre d'altres: Elohim (el primer nom que apareix a l'Escriptura, amb les variacions El, Eloha, Elohai, sol ser traduït per Déu), El Shaddai (traduït per Déu totpoderós), Tzva'ot (que significa Senyor de les hosts o dels exèrcits), etc.

Escriure el nom de Déu. La llei jueva no prohibeix escriure el nom de Déu, sinó la seva supressió o desfiguració. L'origen es troba a la part central del Deuteronomi (el darrer dels 5 llibres de la Torà), dins del recull de lleis i costums recollits com a comiat o testament de Moisès al llindar de la terra promesa, emmarcat dins d'una preocupació majúscula per evitar caure en un dels paranys més greus de qualsevol religió: la idolatria (adorar «el dit», enlloc d'«allò assenyalat»!). «Derroqueu els seus altars, esmicoleu els pilars sagrats, cremeu els bosquets sagrats i destrosseu les estàtues dels seus déus. Que d'aquests indrets en desaparegui el record. Quan donareu culte al Senyor, el vostre Déu, no feu com aquestes nacions.» (Dt 12,3-4).

D'aquí, els rabins van inferir-ne el manament (desconec exactament com!, ni amb quina lògica!, però fonts jueves així ho ensenyen) de no destruir cap cosa santa, i de no destruir o desfigurar cap nom de Déu. Recents decisions rabíniques especifiquen que aquest antic manament aplica tant sols a les «formes permanents» i, per tant, exclouen qualsevol representació d'un nom de Déu en mitjans impermanents (e.g. fitxers electrònics, monitors d'ordinador, canals de transmissió de dades, etc). En canvi, qualsevol forma impresa passa a ser, seguint aquesta lògica, una «forma permanent», havent-ne de tenir per tant la cura extrema que li correspon com a «objecte sagrat» que passa a ser.

Pronunciar el nom de Déu. Antigament, el nom propi de Déu YHVH era pronunciat com a part dels serveis diaris del Temple de Jerusalem. Fins i tot la Mixnà (ss. I-III), que recull i consolida la tradició oral des del temps de la llei escrita o Torà (ss. VI-V aC), en recomana el seu ús en salutacions quotidianes entre jueus (Berakhot 9:5). Però en temps del Talmud (s. V), font fonamental de la legislació, de les tradicions i de les exhortacions morals jueves, amb el Temple destruït i el poble en diàspora, els rabins ja no permeten pronunciar el nom propi de Déu en cap circumstància, sinó que es difon el costum de substituir-lo pel nom Adonai (que significa Senyor), o per Ha-Shem (literalment El Nom), sota... pena de mort! No és d'estranyar, doncs, que amb el pas del temps s'hagi acabat “oblidant” com es pronunciava exactament el mot YHVH (YHVH en són només les consonants, i fins i tot la lletra Vav no se sap si era realment consonàntica o vocàlica).

A partir del s. V els textos hebreus foren completats amb els signes diacrítics niqqud (signes emprats per representar vocals, absents anteriorment en l'escriptura hebrea). Però el mot YHVH fou completat amb els signes corresponents a les vocals del mot Adonai, enlloc dels que li haurien estat propis, per tal de recordar al lector que per molt que veiés escrit YHVH calia declamar Adonai. Aquest és l'origen de la confusió moderna que va donar lloc a creure que YHVH hauria estat pronunciat Jehovà. Jahvè es considera una aproximació més plausible, però tampoc és acceptada de manera definitiva pels experts. La realitat és que la pronunciació exacta del mot YHVH s'ha perdut en la nit dels temps.

Els noms no hebreus de Déu. Això és: Déu, Dios, Dieu, Deus, Dio, God, Gott... Actualment, les diverses escoles rabíniques encara no s'han posat d'acord sobre el nivell de santedat d'aquestes formes del nom de Déu. En qualsevol cas, alguns jueus dels anomenats reformistes (actualment hi ha, però, moltes altres maneres de ser jueu) inclouen aquests mots en el “joc” per evitar incórrer en la violació (fins i tot involuntària, per desconeixement del possible lector-impressor a través d'Internet) del manament derivat de Dt 12,4, consistent en escriure'ls en una «forma incompleta» donant lloc a, per exemple: D*u (en català), o G-d (en anglès).

Per saber-ne més

• «The Name of G-d», article de Judaism 101 i del Jewish Virtual Library, la font principal del retall anterior, junt amb les següents respostes de diversos rabins.
• «Why “G-d” instead of God?», reposta del rabí Jeffrey Wolfson Goldwasser, resposta del rabí Shraga Simmons (Jerusalem, Israel), resposta del rabí Aron Moss (Sydney, Australia).
• «Hebrew Names of God», de Hebrew for Christians, amb textos, transliteracions i àudios.

Personalment, comparteixo la preocupació, tan pròpia del pensament jueu, d'intentar detectar i defugir qualsevol forma d'idolatria. Però... molt em temo que aquest zel n'ha dut uns quants a caure en una nova forma d'idolatria molt més refinada i “culta”: tota aquesta rebuscada sacralització dels noms de Déu i els seus usos!

Amb tot, i compartint també l'esperit de sant Pau de «no donar escàndol als més febles» (Rm 14,13-23), us transmeto aquesta recomanació judaica, per tal que en feu l'ús que cregueu oportú:

«Sisplau, observeu que aquest escrit conté el nom de Déu.
Si l'imprimiu, sisplau tracteu-lo amb el respecte apropiat.»

Per altra banda, però, pres i entès com a símbol (que em sembla que és el que és), el mot D*u el trobo una troballa molt interessant, molt eloqüent, molt suggeridor per recordar d'una manera ben gràfica que: «Déu no és ni un objecte del pensament ni un concepte» (Raimon Panikkar).

En resum, entenc que el «nom» ni és únic (de fet en tenim un munt per triar i remenar!, i més que en podríem inventar!), ni conté allò simbolitzat (tant sols «hi apunta» —perdoneu que em repetixi tant, però... per cert, ha quedat clar? Hehehe!).

Ara bé, realment, ¿és aquest l'únic “camí”, partir d'un «nom»? (Que no deixa de ser l'expressió d'una «doctrina»...) Realment, ¿em cal un «nom» per... acabar-lo transcendint vers allò simbolitzat... [allò apuntat pel símbol «D*u»]? ¿No podria ser aquest un “camí” una mica massa racional, més aviat propi del “segon ull” i, per tant, coix ja d'entrada? «Mira, és per aquí, només cal que t'aprenguis, acceptis i et conformis en tots aquests conceptes... i ja està. Té! Apa, són 5.ooo €. Gràcies. — Següeeent?» Paraules... noms... conceptes... ideologies... doctrines... dogmes... normes... tots ells uns “caminadors” molt necessaris, sí, però... arriben a fer tanta nosa, també, pobrets!



Altres símbols (completament diferents!) em són tant o... molt més necessaris per aprendre a «caminar cap a...». Aquells que són “llum” per al «tercer ull», la mirada de l'amor, de la poesia, de la fe, de l'esperit... En l'escrit de la setmana que ve miraré d'oferir una mica de “llum” sobre el que em sembla que és un dels símbols (o “imatge”) més bàsics i fonamentals de (i que em sembla que em posen en relació més directa amb) D*u!

Una abraçada!

Crèdits de les fotos. 1: “Indicadors vers els Estanys de Tristaina, Andorra”, d'Èdgar Planas. 2: “El tetragrama YHVH en un rotlle de la Torà”, de Daniel Tibi, corresponent al fragment de Nm 18,27-30. 3: “Venerables jueus polonesos estudiant minuciosament un text de la Mixnà, 1924”, del YIVO Institute for Jewish Research de Nova York. 4: “Anell d'amor”, de Roger McLassus. — Llicències: Creative Commons (1, 2), Copyright, emprat segons termes d'ús (3), GFDL (4).

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».

La veritat és aquí

Retall per meditar

«La veritat no pertany al passat. La veritat del passat són les cendres de la memòria, i la memòria pertany al temps, ¿quina veritat hi pot haver en les cendres mortes de l'ahir? La veritat és quelcom viu, no pot estar reduïda en els límits del temps.

—

»La veritat es manifestarà únicament quan [vostè] estigui lliure de dolor, de l'ansietat i de l'agressivitat, que ara omplen el seu cor i la seva ment.

—

»La veritat és aquí, on mai mirem.

—

»La veritat no es troba en cap lloc distant; la veritat està en l'observació d'allò que és. Veure's un mateix tal i com és —des d'aquell estat d'adonar-se en el qual no entra cap forma d'elecció— és el principi i el final de tota cerca.»

Jiddu Krishnamurti (1895-1986), nascut al sud de l'Índia i educat a Anglaterra, considerat un dels grans filòsofs dels temps moderns, religiós sense religió, orador, escriptor i educador, va rebutjar amb vehemència el paper de gurú que molts li volien assignar. — Font: KRISHNAMURTI, Jiddu (2008) Relación y amor, la verdadera revolución. Barcelona: Kairós, pp. 13, 14, 18 i 47. ISBN: 978-84-7245-676-1.

Crèdit de la foto: “Ocells al meu porxo”, de Bob AuBuchon. — Llicència: Creative Commons.

Alguna vegada m'he sorprès a mi mateix buscant les ulleres sense adonar-me que les duia posades: les tenia tant a prop que ni les veia ni les notava! Amb les petites o grans certeses de la vida (poques!, per cert...) m'ha passat quelcom de semblant més sovint del que m'hauria agradat: les he tingut davant dels nassos i fins les he mirat durant molt de temps però sense haver-les sabut veure ni molt menys comprendre, perquè em pensava (tenia el pre-judici) que les trobaria més enllà, més lluny, allà a fora no sé on, en un altre “lloc”, distant, recòndit, llunyà... gairebé inabastable.

Però... amb el temps m'he anat adonant que la veritat (d'alguna manera...) de fet és amb mi, a “casa” meva, al meu abast. I que, al mateix temps, la veritat (d'alguna manera també...) de fet és amb tu, a “casa” teva, al teu abast. Per això sóc poc amic de discutir qui la té, perquè entenc que la veritat no és quelcom que es pugui prendre o agafar per mitjà de la raó o del discurs elaborat del “savi”, sinó que és quelcom que tant sols es pot acollir i veure (entreveure!) des d'un cor... humil i silenciós.

Bona setmana!

I què és la veritat?

Cita

Vaig descobrir que allò que més ens apropa a la Veritat és l'amor. També vaig percebre que l'amor, entès com a no-violència, tenia pocs partidaris al món. Però mai vaig descobrir un doble sentit en relació amb la veritat, i ni tant sols els ateus posen objeccions a la necessitat del poder de la veritat. Tanmateix, en la seva passió per descobrir la veritat, els ateus no dubten en negar l'existència mateixa de Déu —cosa que és una conseqüència lògica, des del seu punt de vista. Degut a aquest raonament, vaig comprendre que, enlloc de dir «Déu és Veritat», he de dir «la Veritat és Déu».

—

De fet, la paraula sànscrita traduïda per Veritat és Sat, que significa, literalment, «allò que existeix».

—

«Aleshores, ¿què és la Veritat?» Aquesta és una pregunta difícil, però jo me l'he respost afirmant que és allò que ens diu la Veu Interior.

Mohandas K. Gandhi (1869-1948), conegut com a Mahatma Gandhi, líder polític i espiritual hindú i del moviment d'independència de l'Índia.

Context

GANDHI, M (2007) Mi religión. Santander: Sal Terrae (El pozo de Siquem, 216), pp. 82-83. ISBN: 978-84-293-1729-9. — Font original: GANDHI, M (31-12-1931) Young India, pp. 427-428, setmanari en llengua anglesa, sota la direcció de Gandhi, publicat a Ahmedabad des de 1919.

Comentari

Una descripció realment ben bella, profunda i subtil: «la Veritat és Déu». Més endavant, Gandhi afegeix: «Encara no l'he trobat, però no deixo de buscar-la». I, «moltes vegades he albirat en el meu caminar lleus espurnes de la Veritat Absoluta, que és Déu», però alhora «qui cerca la Veritat ha de ser més humil que la pols».

Amb tot, també és ben cert, i comparteixo la preocupació, que «la tendència a exagerar, a suprimir o a manipular la veritat, voluntàriament o involuntària, és una debilitat natural de l'ésser humà, i cal el silenci per superar aquest defecte.» Per aquest motiu subscric en consciència:

Procureu romandre ben a prop d'aquells que diuen que cerquen la veritat. Però fugiu-ne tant aviat com us diguin que l'han trobada.

Václav Havel, escriptor, dramaturg i polític txec. El darrer President de Txecoslovàquia (1989-1992) i el primer de la República Txeca (1993-2003).

Bona recomanació! Una actitud prudent que procuro aplicar tant en relació als altres com en relació a mi mateix: estic en “camí” cap a...... però encara no he arribat a cap “lloc” definitiu.

Retall cristià

Jesús contestà:
— Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.
Li diu Pilat:
— I què és la veritat?

Cita bíblica: Jn 18,37-38 (BCI)

Així acaba la perícopa de l'Evangeli de Joan, amb el silenci de Jesús. En canvi, l'escrit apòcrif (mot que simplement vol dir no canònic) anomenat «Evangeli de Nicodem», de caràcter gnòstic, amplia l'escena amb la curiosa resposta que posa en llavis de Jesús (feia molt de temps que n'havia sentit a parlar, per fi he tingut l'oportunitat de llegir-ho personalment):

— Què és la veritat?, li pregunta Pilat.
— La veritat prové del cel, li fa Jesús.
— A la terra no existeix la veritat?, diu Pilat.
— Ja ho veus, li replica Jesús: els qui diuen la veritat són jutjats pels qui exerceixen el poder a la terra.

AA. VV. (1990) Apòcrifs del Nou Testament. Barcelona: Proa (Clàssics del Cristianisme, 17), p. 238. ISBN: 84-7739-137-8. — El text citat es pot referenciar, similarment a com se sol citar la Bíblia, mitjançant la notació: EvNic III, 2.

Al cap i a la fi, potser m'agrada més la “versió” de Jn, potser trobo més eloqüent el silenci de Jesús per resposta que qualsevol intent d'explicació racional sobre què és o deixa de ser la veritat (o, la Veritat). Una veritat, una resposta, que només es pot comprendre des del silenci, des del cor, des de l'amor nu de paraules i de conceptes abstractes, des de l'amor que simplement és... i deixa ser.

Quan gairebé “toquem” el misteri de la vida (és a dir, les seves intríngulis, la seva essència no racionalitzable, no objectivable) i ens quedem sense paraules per poder-lo expressar o comunicar, ens solem acontentar en prendre paraules de tota la vida (conceptes, objectes mentals) i simplement les “modifiquem” posant-los la inicial en majúscula: Misteri, Vida, Veritat, Silenci, Paraula, Amor... Alguns també s'hi troben bé, i reconeguts, amb paraules, també en majúscula, com: Buit, Res, Il·lusió... Altres ens atrevim (amb el màxim respecte i humilitat) amb la paraula: Déu, o amb qualsevol de les seves “germanes”: Al·là, Tao, Nirvana, Brahman, Anatman...

La inicial en majúscula no significa que vulguem fer la paraula “més gran”, com per encabir-hi un concepte “més gros”, sinó que és un senyal, un toc d'alerta, que significa: «Ep!, la paraula (el concepte, l'objecte mental) no és la “cosa” (allò essencial, l'essència, allò que busco realment, allò que sóc, allò que és, allò inefable, inexpressable, inaudible, invisible...), sinó que simplement “hi apunta”. Pssst!, és cap allà...» A partir d'aquí, hi he de “caminar” jo... sí, jo sol, despullat de l'ego i de la ment, si realment ho desitjo i tinc prou coratge!

És això la fe? Aquest desig? Aquest coratge? Aquesta confiança senzilla en l'Altre? Aquest saber-se, comprendre's...?, (què?)... estimat?, ... desitjat?, ... donat?, ... «Pssst!, però si ja hi eres...»

Epíleg

Quan Jacob es desvetllà, va dir:
— Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia.

Cita bíblica: Gn 28,16 (BCI)

Retalls relacionats

• «Cercadors de la veritat», amb el conte “Els 3 savis cecs”.
• «Encontre en el silenci», el Silenci eloqüent de Déu.
• «La llibertat interior», cap a on assenyalo, jo?
• «Col·leccionistes de mapes», la funció dels conceptes i les idees.

Fotos: “Rosa blanca, davant del campanar de l'església d'Arties, Val d'Aran”, d'Èdgar Planas. “Mirant avall cap a la Terra”, núvols i llum solar sobre l'Oceà Índic, vist des del Discovery durant la missió STS-96 de 1999, de la NASA (llicència: per a ús personal, divulgatiu i no comercial)

En l'escrit de la setmana que ve miraré d'aprofundir i matisar alguns dels noms que utilitzem i s'han utilitzat per referir-nos a la dimensió Déu de la Realitat. Una abraçada!

Vídeo: Ave Maria de Gounod per Celtic Woman

L'“Ave Maria”, de Charles Gounod, cantada per Chloë Agnew, vocalista del grup Celtic Woman. Quina millor combinació per acompanyar l'inici d'aquest mes de maig d'avui, d'«ara»?



Ave Maria

gratia plena
Dominus te cum
Benedicta tu in mulieribus
et benedictus fructus
ventris tui Jésus.
Sancta Maria
Mater Dei [*]
Maria
ora pro nobis
nobis peccatoribus
nunc et in hora
in hora mortis nostrae.
Amen, amen.

[*] En les versions protestants enlloc de "Mater Dei" es repeteix "Sancta Maria".

Es diu que Charles Gounod (1818-1883), mentre tocava el Preludi en Do Major (BWV 846) del Clavicèmbal Ben Temperat de J. S. Bach, es va inspirar i va compondre una melodia que va anomenar “Meditació sobre el Preludi 1 en C de Bach”, a la qual posteriorment (1859) va adaptar la lletra de l'“Ave Maria”.

Celtic Woman és un grup musical compost per sis dones irlandeses el repertori de les quals s'extén des de les melodies celtes tradicionals fins a cançons modernes. Són: Méav Ní Mhaolchatha, Órla Fallon, Lisa Kelly, Chloë Agnew (vocalistes), Máiréad Nesbitt (violinista), i Hayley Westenra, la darrera en unir-s'hi, neozelandesa d'ascendència irlandesa, una de les extraordinàries veus angelicals de la banda sonora del film «El Senyor dels Anells». Hayley Westenra també ha versionat un “Ave Maria”, preciós, també per acompanyar una meditació amb els ulls i les orelles ben obertes, i el cor ben atent!