dijous, 12 de febrer del 2009

El tercer ull

Cites

L'anomenat tercer ull és l'òrgan de la facultat que ens distingeix de la resta dels éssers vius i ens permet l'accés a una dimensió de la realitat que transcendeix, sense negar-ho, tot el que capten la intel·ligència i els sentits.
Raimon Panikkar, sacerdot cristià catòlic, casat, doctor en Filosofia, Ciències i Teologia, professor emèrit de la Universitat de Califòrnia (UCLA), un dels més prestigiosos defensors del diàleg interreligiós especialment amb subjectes i tradicions no occidentals, actualment viu a Tavertet on continua un intens treball d'investigació i divulgació.

L'home té tres ulls del coneixement, per sentir o per tocar la realitat: l'ull de la carn (oculus carnis), l'ull de la raó (oculus rationis) i l'ull de la fe (oculus fidei).
En parlen explícitament tres grans teòlegs i místics medievals cristians dels segles XII i XIII:

  • Hug de Sant Víctor (1097-1141), teòleg i místic flamenc, prior de l'abadia de sant Víctor de París.
  • Ricard de Sant Víctor (1110-1173), teòleg i místic escocès, canonge regular i finalment prior de l'abadia de sant Víctor de París, deixeble d'Hug i un dels grans teòlegs cristians dels segle XII.
  • Sant Bonaventura (1221-1274), setè ministre general de l'Orde de Sant Francesc, teòleg escolàstic i filòsof medieval, contemporani de Tomàs d'Aquino, bisbe cardenal d'Albà, canonitzat i elevat a doctor de l'Església.
Context

Al meu entendre, un dels ensenyaments fonamentals que m'ha transmès el meu mestre cristià en Miquel Font, sobre el que n'ha escrit molt i n'hem parlat llargament. Si encara no l'heu llegit us recomano, per la seva brevetat i concisió, l'article (en format pdf):

SERRA NARCISO, X (2008) Las dimensiones de la vida humana. «Conscientes de una triple experiencia: sensible, inteligible y espiritual». Una meditación com Raimon Panikkar. Ponència del VIIIè Congrés Internacional d'Antropologia Filosòfica, Madrid, 16-19 de setembre de 2008.

Comentari

Quan en Miquel m'ho va anar ensenyant de seguida em vaig adonar de la seva transcendència. Tanta, que aquest inici de curs vaig decidir intentar reorientar els principals ensenyaments de la catequesi infantil (dels nens i nenes que s'estan preparant per a la primera comunió) per tal de basar-los en aquesta triple experiència primordial. (“Alça!”, potser pensarà algú...) Doncs sí!, però mirant d'adaptar-ho al seu nivell, és clar. Així que el primer dia de curs de catequesi vaig anar a comprar un ram de margarides ben gros i, amb tots els nostres grups reunits junts, després de les presentacions de rigor i altres activitats lúdico-formatives típiques del primer dia de classe, vàrem començar amb la “primera lliçó”.

«Tatxan! Què hi veieu aquí?», els vaig preguntar tot ensenyant-los el ram. «Són de veritat?», van córrer a dir alguns. «Sí, són de veritat. Oloreu-les si voleu.» Us podeu imaginar el petit rebombori d'una quarantena de nens i nenes estirant el coll mentre passava entre ells amb el ram de margarides? «Què hi veieu, què oloreu?». «Margarides! Un ram de margarides!», van anar contestant tots. Alguns feien cara de pòquer! M'imagino que deurien pensar: «Me equivocat de classe? Això és catequesi? Ara es fa així?» Estaven tots expectants. «Això ho dieu perquè ho heu vist amb aquests ulls i ho heu olorat amb aquest nas», els vaig dir mentre m'assenyalava els meus propis ulls i el meu propi nas. «D'això en diem el primer ull, l'ull dels sentits, la primera mirada sobre les coses. No us ha calgut fer pràcticament cap esforç, simplement recordar paraules, colors, olors. Us ensenyaré a mirar aquest mateix ram de margarides amb un altre ull, una altra mirada, d'una altra manera, completament nova i diferent.» Molts em van començar a mirar malament, com si es pensessin que els volia prendre el pèl o que els acabaria explicant un acudit dolent...

Aleshores els vaig treure de la cartera un article imprès de la Wikipedia titulat «Bellis perennis» el qual descrivia científicament la margarida comuna com una planta, magnoliophyta (divisió), magnoliopsida (classe), asteridae (subclasse), asterals (ordre), asteraceae (subfamília), etc, etc. «Si llegiu i estudieu aquest article o millor, el vostre llibre de Ciències de l'escola, aprendreu tantes coses de les margarides i de com viuen i com funcionen les plantes en general que us mirareu aquest ram de margarides d'una altra manera, amb un altre ull.» Van començar a canviar les cares mentre s'adonaven que els deia una veritat com un temple. «I això vol una mica d'esforç, oi? Per estudiar un ha de fer una mica de colzes, oi? Aquest esforç és el que ens permet obrir el segon ull, l'ull de la raó, la mirada del coneixement científic, racional. Amb aquest coneixement ja no veiem un simple ram de margarides, ara veiem un conjunt de Bellis perennis, amb tot el que això significa. Hem fet un salt, un salt cap amunt, molt important. Però no s'acaba aquí.»

Ara ja els tenia a la butxaca. Sabien que els parlava seriosament i, potser, tractant-los una miqueta més grans del que eren, els estava revelant un «secret» reservat, fins aleshores, als adults. Vaig deixar el ram a un costat, en vaig prendre una única margarida i vaig cridar una nena que s'aixequés i vingués allà davant amb mi. Es va fer silenci (si cada dia fos tan fàcil!). I li vaig dir: «Alba, pren aquesta flor, senyal del nostre amor i de la nostra amistat». Es va quedar un xic desconcertada, però, somrient, la va agafar. I dirigint-me a tota la colla vaig explicar-los: «Ara, l'Alba no té només una margarida, ni tampoc només una Bella perennis, ara té la seva flor, la nostra flor. Ja no la mira igual com abans. Per ella és única i té un significat que no està escrit en cap llibre de Ciències. Ara la mira amb el tercer ull, la mirada de la poesia, de l'amor, de la fe, de l'esperit...» Tots! Tots, nenes i nens, també en volien una! La seva! Espontàniament, van córrer cadascun al seu catequista i... després de posar una mica d'ordre per tal que fessin mitja fila els vàrem anar dient la frase i oferint-los la flor, d'un en un.

Com puc “obrir” l'atrofiat tercer ull?

Naixem amb el primer ull, els sentits, obert. La seva font és l'educació. Utilitzant-lo adquirim informació de l'entorn. De mica en mica anem “obrint” el segon ull, la raó. La seva font és l'esforç i l'estudi, i el seu fruit el coneixement, un salt espectacular respecte de la mera informació. Però, i el tercer ull? Com puc “obrir” el tercer ull? La seva font és la bonesa, la puresa de cor, la mirada transparent. Perquè només qui és o té bonesa és capaç de “veure” la Bondat (Mt 5,8). I el seu fruit és la saviesa, un salt extraordinari respecte del coneixement, per molt elaborat que aquest pugui arribar a ser. Una saviesa amagada pel coneixement i oculta per la informació. El camí del despertar vers la Llibertat.

Ara entenc d'una manera nova, per exemple, els següents textos bíblics:

  • «Vés a dir a aquest poble: Escoltareu [primer ull], però no comprendreu [tercer ull]; mirareu bé [primer ull], però no hi veureu [tercer ull].» (Is 6,9; Mt 13,14; Ac 28,26)

  • «El cec va alçar els ulls i deia: “Distingeixo les persones: les veig [primer ull] com si fossin arbres, però caminen.” Jesús tornà a imposar-li les mans sobre els ulls, i el cec hi veié clarament [tercer ull]. Estava guarit, i ho veia tot amb nitidesa.» (Mc 8,24-25)

  • «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills [tercer ull] tot això que has amagat als savis i entesos [segon ull].» (Mt 11,25)
Al meu entendre, així com els excessos, la borratxera d'informació acostuma a ser perjudicial per elaborar un bon coneixement, un excés, una borratxera de coneixement pot arribar a ser perjudicial per “obrir” el tercer ull. Per això penso que es pot arribar a ser savi (tercer ull) sense haver estat abans reconegut il·lustre doctor (segon ull) en cap matèria especial. Amb tot, convé subratllar que la metàfora parla de tres sentits, distints però inseparables, d'una triple experiència: sensible, intel·ligible i espiritual.

Qualsevol visió amb un sol ull ens deforma la realitat perquè en darrer terme abarca només allò que cau dins del seu camp visual. Qualsevol visió monocular és mancada de perspectiva.
Raimon Panikkar

Amb el tercer ull es veu més enllà de (es transcendeix) la raó, els conceptes, les idees abstractes, les teories, les doctrines, els dogmes, les lleis. Però sense negar-los. Amb tots tres ulls es veu (es viu, es comprehèn, un s'adona de) la realitat “sencera”, tripartida, ternària, trinitària, tridimensional, la Realitat cosmoteàndrica.

Fotos: “Prat de margarides”, és meva. “Bellis perennis”, de Jacob Sturm (llicència: domini públic). “Dona índia amb bindi”, de Steve Evans (llicència: Creative Commons).

Després de compartir com crec que convé “mirar-nos” la Realitat, en l'escrit del proper dijous miraré d'aprofundir com, a parer meu, aquesta triple mirada no em condueix a la contemplació passiva des d'un “lloc” estrany, misteriós, alienat, sinó que m'aboca a la implicació, al compromís, a l'acció... a la vida en la Vida, «ara» i aquí. Fins aviat!

6 comentaris:

Laia ha dit...

Increible! M'ha agradat molt. Gràcies. Una bona dinàmica i molt aclaridora... tinc per una bona estona per pensar, no m'ho acabaré!

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Déu n'hi do amb el post, és de campionat.

Em considero "fan" (quina paraula més horrible!) d'en Raimon Panikkar i agraeixo molt que ens proposis aquesta interessant reflexió.

Per cert, en Raimon realment és casat? Almenys no em consta que ell mateix ho proclami, i per això m'ha sorprès que ho posessis a la breu nota biogràfica.

Èdgar Planas i Cantí ha dit...

M'alegro molt que us hagi agradat. Gràcies pels vostres comentaris.

Quan vaig preparar la nota biogràfica de Raimon Panikkar vaig buscar diverses fonts (llibres, Internet) per tal de seleccionar-ne aquells aspectes més interessants, destacables i admirables per il·lustrar breument la seva brillant i dilatada trajectòria vital. Que fos casat ho vaig trobar casualment en el resum de la Conferència Anual (2003) de l'Associació Australiana per l'Estudi de les Religions, de la Universitat Catòlica Australiana, en la qual van comptar amb la presència del propi Panikkar. Gerard Hall, doctor en Teologia, llicenciat en Filosofia, director de l'Escola de Teologia de Brisbane, i aparent admirador de Panikkar, diu a “Introducing Panikkar” (tradueixo): «També es va casar (als setanta anys), segueix com a ministre sacerdot catòlic, però es concep a sí mateix com a monjo». Altres fonts d'Internet diuen el mateix, algunes de les quals es veu clarament que citen l'anterior. Per tot això, vaig donar una alta credibilitat a la font principal, amb independència de si és un fet molt o poc conegut al nostre país.

Personalment no em va estranyar ni me'n vaig fer cap problema. Simplement ho vaig trobar bonic i interessant d'incloure en la seva breu nota biogràfica. Potser es va acollir al Ritus Catòlic Oriental?, potser li van donar permís de viure com a Hindú?, ... els detalls no els conec. Reconec que és poc habitual però sé que no és l'únic cas de sacerdot catòlic casat. En aquestes circumstàncies en principi el que no podrà és ser ordenat bisbe. Però no sembla que els camins de Raimon Panikkar vagin en aquesta direcció de la religió tan... institucionalitzada (no ho sé, això últim tant sols és la meva opinió).

Espero que aquesta explicació atemperi els ànims. Una abraçada!

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Per a l'Edgar.

Que en Raimon a partir d'un cert moment vivia com a parella amb la Maria ja fa molt temps que era més o menys de domini públic, i t'asseguro que els meus ànims no s'han vist mai alterats per aquesta qüestió.

El meu nivell de relació amb en Raimon no m'ha portat mai a parlar amb ell d'aquest tema, però a través d'amics comuns m'havia arribat que aquest "matrimoni" venia condicionat més per altres factors que no eren els de realitzar una opció directa i clara per a la vida de parella, sinó més aviat per qüestions legals de drets sobre futures pensions.

I fins aquí és tot el que sé sobre el tema, i el meu comentari només era una petita observació sobre un petit detall que fins ara no m'havia trobat a les biografies que es publiquen per aquí, i en canvi no m'estranya gens que a Austràlia estinguin per menys punyetes.

Ah, i una darrera cosa. Que jo sàpiga ell depèn canònicament d'un bisbe de la Índia, i de jove havia tingut bones relacions amb en Joseph Ratzinger. Això potser explicaria que des de Roma encara no li hagin intentat tapar la boca, ja que altres teòlegs catòlics per molt menys que ell ja tenen a la Congregació per la doctrina de la fe seguint-los les petjades.

Èdgar Planas i Cantí ha dit...

Benvolgut Jordi, moltes gràcies per tota aquesta informació, ha estat molt aclaridora. Comptar amb lectors com tu és tot un luxe i un plaer.

Aprofito per agraïr-vos a tots els altres també la vostra presència, tant els que escriviu com els que (encara) no. Una abraçada a tots i a totes!

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Per a l'Edgar.

No sé pas si em mereixo tants agraïments, ja que només comparteixo una mica del poc que sé.

Jo en canvi us agreixo molt a tu i als altres col·legues del portal de "Foc Nou" els vostres blogs. De moment jo no m'hi atreveixo potser per un malsà sentit de la responsabilitat, i en canvi em sento molt més còmode i lliure participant mínimament en el vostre treball.

Fins la propera.