No vull els teus diners

Retall d'una vida

La Mare Teresa de Calcuta va viure ajudant les persones «més pobres entre els pobres», com ella mateixa els anomenava. Va ajudar, va acompanyar i va socórrer a tothom, grans i petits, malalts i moribunds, tot donant-los aquella mà que tant necessitaven.

La subsistència i l'extensió de l'Obra de la Mare Teresa, sota el nom de «Missioneres de la Caritat» va ser possible gràcies, en part, als donatius realitzats per col·laboradors habituals o puntualment per personalitats destacades que la visitaven.

Un dia va visitar l'Obra un home molt ben vestit. Era un banquer australià. Després de presentar-se a la Mare Teresa li va oferir un xec. No tenia cap xifra escrita. Era un xec en blanc! Va dir a la Mare Teresa que hi escrivís la xifra que desitgés.

Però... la Mare Teresa li va rebutjar el xec! i, tot retornant-li, li va dir: «No vull els seus dòlars, el vull a vostè». Des d'aquell dia, cada dijous el banquer anava a ajudar les missioneres a rentar els malalts, a tallar-los les ungles, a jugar amb ells...

Font: Lucila María Toscana de Silvosa (2006) “Madre Teresa de Calcuta” — Foto: íbid.

Comentari

D'un temps ençà, cada any procuro fer-m'ho venir bé per explicar aquesta anècdota de la vida de la Mare Teresa de Calcuta als nens i nenes de catequesi. És molt interessant veure com van canviant les seves carones a mesura que avança el relat. Molts d'ells, quan visualitzen la Mare Teresa amb el xec en blanc a les mans, intenten imaginar els diners que li caldrien per solucionar la vida i els problemes de tots els pobres, de tots els marginats, de tots els malalts... Quan s'adonen que en realitat li rebutja el xec la majoria es queden ben contrariats! No ho entenen! Però després d'escoltar la resposta de la Mare Teresa i, especialment, la resposta del banquer, es queden tots pensatius... Realment, a certes edats, els nens i nenes són ben transparents! Aleshores, de mica en mica, anem aterrant a la realitat de cadascú, d'avui, d'ara, d'aquí, i ens preguntem com ens impliquem amb els altres, sobretot amb les persones que tenim més a la vora. Amb diners? A distància? Amb allò que tenim? Sense realment implicar-nos? O amb temps? Amb una relació personal? Amb allò que som? Una cosa treu l'altra? És realment un dilema?

En l'escrit de dijous passat ja vaig avançar que, al meu entendre, la triple mirada de la Realitat que aleshores vaig descriure i compartir no em condueix a una contemplació passiva i alienada sinó que m'aboca a la implicació, al compromís, a l'acció, a la vida en la Vida. Una interpel·lació que no només es posa de manifest en moments importants, solemnes, intensos, com el que va viure el banquer australià a l'Índia quan va voler anar a treure el nas a missions... A parer meu, la vida em compromet, m'implica, em fa toc!, toc! que es pot passar?, sense realment preguntar-me si ho vull, si em ve de gust (“ui!, això, ara i aquí, no toca!”), tant si he tingut temps de fer-me grans plantejaments filosòfico-espirituals com no (“quants «ulls» tinc oberts?”). La vida em truca «ara», en la quotidianitat, a cada instant, enmig de qualsevol relació. Forma part, de fet, de qualsevol relació, per simple, petita i desaparcebuda que em sembli que pugui passar.

La interpel·lació de la vida (o de la Vida) és ben senzilla i directa. Tan senzilla i directa com la petició de la Carta als Reis de l'infant d'aquesta vinyeta d'en FARO:

Vinyeta: “Els regals més valuosos no es compren amb diners”, www.e-faro.info, reproduït amb permís de l'autor. Gràcies FARO!

A cada instant tinc l'opció de desprendre'm d'allò superflu i optar per allò essencial. Però... sóc realment lliure per decidir? Uf! Això... serà objecte de l'escrit del proper dijous. Una abraçada!