Cercadors de la veritat

Conte: Els 3 savis cecs

Hi havia una vegada tres savis molt savis. Tot i que tots tres eren cecs! Com que no hi podien veure, s’havien acostumat a conèixer les coses tant sols tocant-les. Amb les seves mans s’adonaven de la mida, de la qualitat i de la calidesa de tot allò que es posava al seu abast.

Un dia, un circ va arribar al poble on vivien els tres savis cecs. Entre les coses meravelloses que van arribar amb el circ, hi havia un gran elefant blanc. I era tan extraordinari que tothom no feia més que parlar d’ell.

Els tres savis cecs també van voler conèixer l’elefant. Es van fer acompanyar fins el lloc on era i van demanar permís per poder-lo tocar. Com que l’animal era molt mansoi, no hi va haver cap inconvenient per tal que ho fessin.

El primer dels tres estirà les seves mans i va tocar la bèstia al cap. Va sentir sota els seus dits les enormes orelles i després els dos espectaculars ullals d’ivori que sobresortien de la petita boca. Va quedar tan admirat d’allò que havia conegut que immediatament va anar a contar els altres dos allò que havia après. Els va dir: «L’elefant és com un tronc, cobert a ambdós costats per dues flassades, d’on surten dues grans llances fredes i dures.»

Però resulta que quan li tocà el torn al segon savi, les seves mans tocaren l’animal a la panxa. Tractaren de rodejar el seu cos, però aquest era tan alt que no podia abastar-lo amb els dos braços oberts. Després de molt palpar, ell també va decidir explicar allò que havia après. Els hi dir: «L’elefant sembla un tambor col·locat damunt de quatre grans potes, i està folrat de cuiro amb pèl per fora.»

Llavors hi anà el tercer savi i va agafar l’animal justament per la cua, s’hi va penjar i va començar a gronxar-se com fan els nens amb una corda. Com que això li agradava a la bèstia, va estar molta estona divertint-se enmig de les rialles de tots. Quan va deixar el joc, va comentar allò que havia après. Ell també va dir: «Jo sé molt bé què és un elefant. És una corda forta i grossa, que té un pinzell a la punta. Serveix per gronxar-s’hi.»

Resulta que quan tornaren a casa i començaren a parlar entre ells del que havien descobert de l’elefant no es podien posar d’acord. Cadascú estava plenament segur d’allò que coneixia. I a més tenien la certesa que només hi havia un elefant i que tots tres estaven parlant del mateix, però el que deien semblava impossible de concordar.

Tant van parlar i discutir que gairebé es van barallar. Però a fi de comptes, com que tots tres eren molt savis, van decidir fer-se ajudar, i van anar a preguntar a un altre savi que havia tingut l’oportunitat de veure l’elefant amb els seus propis ulls. I llavors van descobrir que cadascun d’ells tenia raó. Una part de la raó. Perquè coneixien de l’elefant només la part que havien tocat. I van creure al qui l’havia vist i els parlava de l’elefant sencer.

Conte tradicional hindú

Breu comentari

No recordo els anys que fa que el vaig escoltar per primer cop, però en fa un munt! I encara el trobo fresc, suggerent, educatiu. Aquest conte dels 3 savis cecs narra una experiència i una “lliçó” de vida que molts d'altres savis (també més o menys “cecs”, com tots ho som per naturalesa, incapaços de “veure” amb completa nitidesa segons què!) també l'han expressat amb d'altres imatges ben suggerents:

Així com tots els rius desemboquen al mar,
totes les religions porten a Déu.

Mahatma Gandhi (1869-1948), líder polític i espiritual hindú i del moviment d'independència de l'Índia.

I és que sovint les persones (i també les institucions religioses, les polítiques, les monetàries...) pensem que estem en possessió de la “veritat” i que són els altres els qui estan equivocats. Però segurament ens estalviaríem més d’una discussió, i afavoriríem el diàleg, si amb humilitat reconeguéssim que la nostra “veritat” es complementa amb la dels altres.

Foto: “New Norfolk des del mirador de Pulpit Rock, Tasmania (2009)”, de Noodle Snacks (llicència: Creative Commons).

Vinyeta: “Els enfrontaments religiosos”, d'Andreu Faro (www.e-faro.info, reproduït amb permís de l'autor).

En l'escrit del proper dijous m'esplaiaré una mica més sobre la recerca de la veritat i, també, sobre què és això que alguns convenim en anomenar la Veritat.

Una abraçada!

La llibertat essencial existeix?

Cita

Al camp de concentració t'ho podien prendre tot menys una cosa: l'últim vestigi de llibertat per adoptar una actitud o una altra davant determinades condicions. I hi havia «una actitud o una altra»!

—

Aquesta llibertat espiritual de l'home, que fins al moment de la nostra darrera alenada ningú no ens pot robar, és la que fins al moment de la nostra darrera alenada també ens dóna l'ocasió de modelar-nos una vida plena de sentit.

Viktor E Frankl (1905-1997), psiquiatra i escriptor austríac, supervivent de l'Holocaust, fundador de la logoteràpia.

Context

FRANKL, V (2005) «La llibertat interior». A: L'home a la recerca de sentit. Barcelona: Edicions 62 (Llibres a l'abast, 384), p. 76-79. ISBN: 84-297-5582-9. Títol original: Trotzdem Ja Zum Leben Sagen; Ein Psychologe erlebt das Konzentrationslager (literalment: “Dient sí a la vida malgrat tot; les experiències d'un psicòleg a un camp de concentració”).

Comentari

A cada instant tinc l'opció de desprendre'm d'allò superflu i optar per allò essencial. Però... sóc realment lliure per decidir? Així acabava l'escrit de dijous passat. Però... què és la llibertat? De què parlem quan parlem de llibertat? I tanmateix, existeix realment la llibertat?

Al meu entendre, i seguint al meu aire diversos autors, quan parlem de llibertat ens referim a conceptes i a realitats molt diverses. No pretenc ser exhaustiu, ni potser gaire acadèmic en l'escrit d'avui, simplement desitjo fer un primer esbós d'un possible camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers allò que per mi és l'autèntica llibertat: la llibertat interior. Comencem?

Llibertat d'elecció

En primer lloc hi ha una llibertat en un sentit més efímer que consisteix en la llibertat d'escollir entre dues o més opcions. És el sentit que té a veure generalment amb elecció.

Francesc Torralba, doctor en Filosofia (1993) i en Teologia (1997), escriptor, professor de la URL.

Aquest és el tipus de llibertat bàsica, de nivell elemental, amb la que solen jugar els agents de màrqueting empresarial (llegeixi's “anuncis publicitaris” de la nostra societat de consum). I mira que en sabem tots plegats de “jugar-hi” i de deixar que “juguin” amb nosaltres!

Vinyeta: “Un home intel·ligent és aquell que només treballa el que és necessari, parla el que és necessari i compra el que és necessari”, www.e-faro.info, reproduït amb permís de l'autor.

Llibertat d'acció

Els mitjans violents ens proporcionaran una llibertat violenta.

Mahatma Gandhi (1869-1948), líder polític i espiritual hindú i del moviment d'independència de l'Índia.

La llibertat suposa responsabilitat, per això la major part d’homes tenen tanta por de la llibertat.

George Bernard Shaw (1856-1950), dramaturg irlandès, Premi Nobel de Literatura (1925) «pel seu treball marcat per l'idealisme i la humanitat, i la seva sàtira estimulant que infon sovint una bellesa poètica singular».

Llibertat? Responsabilitat? Por? Violència? Per a mi és força clar que tots aquests elements estan íntimament relacionats, especialment els dos primers. Ja ens trobem en una llibertat de nivell mitjà. Però la conclusió fàcil del “faig el que vull amb...” el meu cos, la meva vida, els meus diners, els meus talents, les meves coses, “... perquè sóc lliure”, per molt bona voluntat, bona intenció i bon sentit de la responsabilitat (fins i tot així!) que hi hagi al darrera em sembla que no deixa de ser una fugida cap endavant, un autoengany que m'allunya subtilment de l'autèntica llibertat. Perquè em fa creure que sóc lliure, gairebé igual com la llibertat d'elecció, quan de fet, autènticament, només actuant, fent o responent no em fa pas lliure. Més endavant m'explicaré millor.

Llibertat de pensament i de creences

La llibertat de creences és un dret plenament reconegut, tothom té dret a viure i professar les creences que desitgi, també en la via pública.

TORRALBA, F. (2008) «¿La llibertat de creences té límits?». Foc Nou, 410-411, Juny-Juliol.

La cita em serveix només d'esbós. Efectivament, la llibertat de pensament i de creences són llibertats importants. Al llarg de la història, tant la col·lectiva com, segurament també, la personal de cadascú, ens ha calgut lluitar i fins i tot sacrificar altres valors per defensar aquestes llibertats. I d'altres de molt similars: la llibertat de consciència, de religió, d'opinió, d'expressió, la llibertat política, etc.

D'aquí el gran avenç que ha representat per tota la humanitat la redacció de la Declaració Universal de Drets Humans (versió en català), adoptada i proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides, resolució 217 A (III), de 10 de desembre de 1948, la qual conté l'emergència dels “valors bàsics del món” després de la Segona Guerra Mundial, plasmats en un text de 30 articles. Justament aquest desembre passat en vàrem celebrar el seu 60è aniversari. Potser, després de tant de temps, caldria modificar-la i adaptar-la als nous reptes?

Per descomptat que no. Aquesta és una idea estúpida. La Declaració és aquí i no serà canviada. És aquí i és útil. La Declaració va ser un programa que no s'ha assolit encara fins ara.

Stéphane Hessel, diplomàtic, ambaixador i antic resistent francès. Nascut a Berlín el 1917, d'origen jueu, nacionalitzat francès el 1937, va ser membre de la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial, i deportat als camps de concentració de Buchenwald i Dora. És l'únic redactor viu de la Declaració Universal dels Drets Humans. — Font de la cita: BBC Mundo (Gerardo Lissardy).

Però, fins i tot aquestes llibertats, per bé que fonamentals, no són encara l'autèntica llibertat, la llibertat essencial, la llibertat en estat pur.

Però, aquesta llibertat essencial... existeix?

Finalment acabem de fer el tomb, i de la mà d'Stéphane Hessel arribem a Viktor E Frankl, també d'origen jueu i supervivent de l'Holocaust, un dels meus autors de capçalera i de la cita amb què he encetat l'escrit d'avui.

Sí, com ell crec que hi ha una llibertat essencial, espiritual, actitudinal, interna, interior. Digueu-li com vulgueu. Però existeix. I crec que pot aflorar no només en moments tan extrems com els viscuts en els camps d'extermini nazis, sinó també en la vida més quotidiana, més “normal”, mai exempta del tot però de preocupacions, de problemes, de pors, de temors, d'angoixes, d'obsessions, de violències, de dolors, de sofriment.

I si, com dic, reconec que existeix, com puc assolir aquesta llibertat essencial, autèntica, diguem-ne... realment alliberadora? Això, amics meus, em sembla que ho deixaré per l'escrit de dijous vinent. Una abraçada!

Fotos: “Ferdinand W Demara, el gran impostor, a la presó (1956)”, de l'arxiu fotogràfic històric de la revista LIFE (© Time Inc., amb llicència per a ús personal i no comercial). “Cavalls al mont Bianditz, Guipúzcoa”, de Mikel Ortega (llicència: Creative Commons).

No vull els teus diners

Retall d'una vida

La Mare Teresa de Calcuta va viure ajudant les persones «més pobres entre els pobres», com ella mateixa els anomenava. Va ajudar, va acompanyar i va socórrer a tothom, grans i petits, malalts i moribunds, tot donant-los aquella mà que tant necessitaven.

La subsistència i l'extensió de l'Obra de la Mare Teresa, sota el nom de «Missioneres de la Caritat» va ser possible gràcies, en part, als donatius realitzats per col·laboradors habituals o puntualment per personalitats destacades que la visitaven.

Un dia va visitar l'Obra un home molt ben vestit. Era un banquer australià. Després de presentar-se a la Mare Teresa li va oferir un xec. No tenia cap xifra escrita. Era un xec en blanc! Va dir a la Mare Teresa que hi escrivís la xifra que desitgés.

Però... la Mare Teresa li va rebutjar el xec! i, tot retornant-li, li va dir: «No vull els seus dòlars, el vull a vostè». Des d'aquell dia, cada dijous el banquer anava a ajudar les missioneres a rentar els malalts, a tallar-los les ungles, a jugar amb ells...

Font: Lucila María Toscana de Silvosa (2006) “Madre Teresa de Calcuta” — Foto: íbid.

Comentari

D'un temps ençà, cada any procuro fer-m'ho venir bé per explicar aquesta anècdota de la vida de la Mare Teresa de Calcuta als nens i nenes de catequesi. És molt interessant veure com van canviant les seves carones a mesura que avança el relat. Molts d'ells, quan visualitzen la Mare Teresa amb el xec en blanc a les mans, intenten imaginar els diners que li caldrien per solucionar la vida i els problemes de tots els pobres, de tots els marginats, de tots els malalts... Quan s'adonen que en realitat li rebutja el xec la majoria es queden ben contrariats! No ho entenen! Però després d'escoltar la resposta de la Mare Teresa i, especialment, la resposta del banquer, es queden tots pensatius... Realment, a certes edats, els nens i nenes són ben transparents! Aleshores, de mica en mica, anem aterrant a la realitat de cadascú, d'avui, d'ara, d'aquí, i ens preguntem com ens impliquem amb els altres, sobretot amb les persones que tenim més a la vora. Amb diners? A distància? Amb allò que tenim? Sense realment implicar-nos? O amb temps? Amb una relació personal? Amb allò que som? Una cosa treu l'altra? És realment un dilema?

En l'escrit de dijous passat ja vaig avançar que, al meu entendre, la triple mirada de la Realitat que aleshores vaig descriure i compartir no em condueix a una contemplació passiva i alienada sinó que m'aboca a la implicació, al compromís, a l'acció, a la vida en la Vida. Una interpel·lació que no només es posa de manifest en moments importants, solemnes, intensos, com el que va viure el banquer australià a l'Índia quan va voler anar a treure el nas a missions... A parer meu, la vida em compromet, m'implica, em fa toc!, toc! que es pot passar?, sense realment preguntar-me si ho vull, si em ve de gust (“ui!, això, ara i aquí, no toca!”), tant si he tingut temps de fer-me grans plantejaments filosòfico-espirituals com no (“quants «ulls» tinc oberts?”). La vida em truca «ara», en la quotidianitat, a cada instant, enmig de qualsevol relació. Forma part, de fet, de qualsevol relació, per simple, petita i desaparcebuda que em sembli que pugui passar.

La interpel·lació de la vida (o de la Vida) és ben senzilla i directa. Tan senzilla i directa com la petició de la Carta als Reis de l'infant d'aquesta vinyeta d'en FARO:

Vinyeta: “Els regals més valuosos no es compren amb diners”, www.e-faro.info, reproduït amb permís de l'autor. Gràcies FARO!

A cada instant tinc l'opció de desprendre'm d'allò superflu i optar per allò essencial. Però... sóc realment lliure per decidir? Uf! Això... serà objecte de l'escrit del proper dijous. Una abraçada!