Religions sense compassió?

Retall per meditar

Fa molt de temps quatre homes es dirigien a un congrés religiós i van haver de passar la nit en una illa. Era una nit molt freda. Cada viatger duia una capsa de llumins i un paquet de llenya, però cadascú creia que era l'únic que els duia.

Un d'ells pensà: “Pel medalló que porta penjat, crec que aquell home pertany a alguna altra religió. Si encenc foc ell també es beneficiarà de la calor. Per què hauria d'utilitzar la meva preciosa llenya per tal que s'escalfi ell?”

El segon home pensà: “Aquella persona és d'un altre país que sempre ha estat combatent contra nosaltres. Ni somniant li permetria que se sentís còmode amb la meva llenya!”

El tercer home mirà un dels altres i pensà: “Conec aquell individu. Pertany a una secta que sempre ha estat creant problemes a la meva religió. No malgastaré la meva llenya per beneficiar-lo!”

El quart home pensà: “La pell d'aquell home és d'un altre color, i no el puc suportar. De cap manera utilitzaré la meva llenya perquè s'escalfi!”

Finalment, cap d'ells va ser capaç d'encendre la seva llenya per escalfar als altres i, d'aquesta manera, l'endemà els van trobar a tots morts de fred.

Conte tradicional hindú

«De manera semblant, alimentem l'enemistat envers els altres en nom de la religió, la nacionalitat, el color de la pell i la casta, sense mostrar cap mena de compassió envers el proïsme.»

Mata Amritanandamayi Devi, més coneguda com a Amma, mestra i líder espiritual hindú, reconeguda mundialment per la seva enorme obra caritativa i reverenciada per alguns com un Mahatma (Gran ànima), i popularment coneguda com “la santa que abraça”. — Font: Sri Mata Amritanandamayi Devi (2008) La compasión: el único camino hacia la Paz. Amritapuri, India: Fundación Filokalia, Amigos de Amma, p. 28, ISBN: 978-84-95613-34-9

Realment, són aquesta mena de “religions” i de comportaments “civilitzats” el que desitgem de debò, en el fons del cor? És així com es pot ser testimoni viu d'imatge i semblança d'un «Nosaltres»?


Crèdits de les fotos. 1: “Escultura de gel, festival de Norwich, Norfolk, Gran Bretanya”, de Leo Reynolds. 2: “Escalfant-se”, de rcarver. — Llicències: Creative Commons (1, 2).

Bona setmana!

Cercadors de la veritat

Conte: Els 3 savis cecs

Hi havia una vegada tres savis molt savis. Tot i que tots tres eren cecs! Com que no hi podien veure, s’havien acostumat a conèixer les coses tant sols tocant-les. Amb les seves mans s’adonaven de la mida, de la qualitat i de la calidesa de tot allò que es posava al seu abast.

Un dia, un circ va arribar al poble on vivien els tres savis cecs. Entre les coses meravelloses que van arribar amb el circ, hi havia un gran elefant blanc. I era tan extraordinari que tothom no feia més que parlar d’ell.

Els tres savis cecs també van voler conèixer l’elefant. Es van fer acompanyar fins el lloc on era i van demanar permís per poder-lo tocar. Com que l’animal era molt mansoi, no hi va haver cap inconvenient per tal que ho fessin.

El primer dels tres estirà les seves mans i va tocar la bèstia al cap. Va sentir sota els seus dits les enormes orelles i després els dos espectaculars ullals d’ivori que sobresortien de la petita boca. Va quedar tan admirat d’allò que havia conegut que immediatament va anar a contar els altres dos allò que havia après. Els va dir: «L’elefant és com un tronc, cobert a ambdós costats per dues flassades, d’on surten dues grans llances fredes i dures.»

Però resulta que quan li tocà el torn al segon savi, les seves mans tocaren l’animal a la panxa. Tractaren de rodejar el seu cos, però aquest era tan alt que no podia abastar-lo amb els dos braços oberts. Després de molt palpar, ell també va decidir explicar allò que havia après. Els hi dir: «L’elefant sembla un tambor col·locat damunt de quatre grans potes, i està folrat de cuiro amb pèl per fora.»

Llavors hi anà el tercer savi i va agafar l’animal justament per la cua, s’hi va penjar i va començar a gronxar-se com fan els nens amb una corda. Com que això li agradava a la bèstia, va estar molta estona divertint-se enmig de les rialles de tots. Quan va deixar el joc, va comentar allò que havia après. Ell també va dir: «Jo sé molt bé què és un elefant. És una corda forta i grossa, que té un pinzell a la punta. Serveix per gronxar-s’hi.»

Resulta que quan tornaren a casa i començaren a parlar entre ells del que havien descobert de l’elefant no es podien posar d’acord. Cadascú estava plenament segur d’allò que coneixia. I a més tenien la certesa que només hi havia un elefant i que tots tres estaven parlant del mateix, però el que deien semblava impossible de concordar.

Tant van parlar i discutir que gairebé es van barallar. Però a fi de comptes, com que tots tres eren molt savis, van decidir fer-se ajudar, i van anar a preguntar a un altre savi que havia tingut l’oportunitat de veure l’elefant amb els seus propis ulls. I llavors van descobrir que cadascun d’ells tenia raó. Una part de la raó. Perquè coneixien de l’elefant només la part que havien tocat. I van creure al qui l’havia vist i els parlava de l’elefant sencer.

Conte tradicional hindú

Breu comentari

No recordo els anys que fa que el vaig escoltar per primer cop, però en fa un munt! I encara el trobo fresc, suggerent, educatiu. Aquest conte dels 3 savis cecs narra una experiència i una “lliçó” de vida que molts d'altres savis (també més o menys “cecs”, com tots ho som per naturalesa, incapaços de “veure” amb completa nitidesa segons què!) també l'han expressat amb d'altres imatges ben suggerents:

Així com tots els rius desemboquen al mar,
totes les religions porten a Déu.

Mahatma Gandhi (1869-1948), líder polític i espiritual hindú i del moviment d'independència de l'Índia.

I és que sovint les persones (i també les institucions religioses, les polítiques, les monetàries...) pensem que estem en possessió de la “veritat” i que són els altres els qui estan equivocats. Però segurament ens estalviaríem més d’una discussió, i afavoriríem el diàleg, si amb humilitat reconeguéssim que la nostra “veritat” es complementa amb la dels altres.

Foto: “New Norfolk des del mirador de Pulpit Rock, Tasmania (2009)”, de Noodle Snacks (llicència: Creative Commons).

Vinyeta: “Els enfrontaments religiosos”, d'Andreu Faro (www.e-faro.info, reproduït amb permís de l'autor).

En l'escrit del proper dijous m'esplaiaré una mica més sobre la recerca de la veritat i, també, sobre què és això que alguns convenim en anomenar la Veritat.

Una abraçada!

Petjades en el desert

Conte

Un home caminava pel desert. Viatjava d'un monestir a un altre. Abans de sortir havia rebut aquest ensenyament del seu Mestre:
&nbps;&nbps;— No tinguis por, Déu sempre caminarà al teu costat.
I era així. Ho podia comprovar perquè cada vegada que es girava sempre veia dos parells de petjades darrera seu, les seves i les de Déu que l'acompanyava. I així anava fent camí, confiadament. Però van començar les dificultats, es va quedar sense aigua, el sol era abrusador, i encara no es veia el nou monestir on es dirigia. Llavors, tornant a recordar l'ensenyament del seu Mestre, va intentar calmar-se tot mirant les petjades de darrera seu però... s'alarmà en veure'n tant sols un únic parell! On era Déu, ara que anaven maldades? Amb penes i treballs, abans que caigués la nit va aconseguir arribar, arrossengant-se, gairebé extenuat, al nou monestir. Va ser acollit pels monjos, i els va explicar la seva experiència de sentir-se abandonat per Déu just en el moment de més dificultat. Al que el Mestre li va respondre:
&nbps;&nbps;— Quan et vas girar i vas veure tant sols un parell de petjades darrera teu no eren les teves, eren les de Déu que t'havia pres en braços per dur-te fins aquí.

Conte hindú, reescrit de memòria
Foto: Isabel Barriel, a Primavera al desert

Context

Conferència al CCU, no en recordo ni l'any (potser en fa 20!, bufa!) ni l'autor. Tampoc n'he trobat, posteriorment, una versió escrita en cap llibre (potser l'ha recollit Anthony de Mello en un dels seus?) Només recordo que era un conte hindú. Per tant, m'he permès reescriure'l de memòria.

Comentari

Però m'ha quedat. I tant! Ha modelat la meva imatge de Déu des de la joventut. I m'ha ajudat a poder-ne “veure” (intuïr, comprehendre) la seva presència en l'absència o la seva absència en la presència, en la vida, en el camí, en els deserts viscuts. Tot un Misteri que transcendeix la capacitat racional de comprendre'l, de constrènyer-lo en conceptes abstractes. Tot un Misteri que es deixa abraçar en la comprensió intuïtiva de l'amor i de la fe més enllà de les paraules i de la raó.

Per això en les meves experiències de desert (per exemple la que vaig compartir en aquest escrit inacabat) no m'acostumo a preguntar «On és Déu?» o coses per l'estil. Sí, sóc jo que camino, amb els meus mitjans, les meves forces, les meves decisions, encertades o no, potser fins i tot m'he d'arrossegar o puc caure en un pou, però amb la confiança del que se sap estimat per la Vida, pel Qui és Vida i és Amor i es dóna i es buida completament, contínuament per a tots, en tot moment. Per fora no sóc diferent d'un ateu. I per dins no hi ha cap sentiment, sensació, emoció o experiència estrafolària. Tant sols una senzilla confiança en Qui m'ha donat la vida. D'això els savis (els de debò) en diuen fe:

La fe és una confiança molt senzilla en Déu,
un impuls de confiança indispensable,
represa un i altre cop en el transcurs de la vida.

Roger Schutz (1915-2005), conegut com a Germà Roger, prior de la Comunitat de Taizé fins al seu assassinat.

Faula nadalenca

«El nou Nadal anava prenent forma. Al principi va ser difícil acostumar-se a unes festes sense compres i a un arbre sense regals. Però la necessitat obliga. Quan van tancar els últims bancs perquè al govern se li van acabar els diners amb què els mantenia les targetes de crèdit es van reciclar com a retallables de plàstic perquè els nens construïssin les seves pròpies joguines amb els materials que anaven trobant...»

Manuel Castells, sociòleg i professor universitari espanyol, catedràtic de Sociologia i d'Urbanisme a la Universitat de Califòrnia, Berkeley, i director de l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la Universitat Oberta de Catalunya.

Trobareu el text complet a:

• CASTELLS, M. (20-12-2008) “Fábula Navideña”. A: La Vanguardia
• CASTELLS, M. (21-12-2008) “Fábula Navideña”. A: Espiritualidad y Política

BON NADAL!

El secret de la guineu

Conte (fragment)

  — Adéu —va dir la guineu—. Aquí tens el meu secret. És molt senzill: només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls.
  — L'essencial és invisible als ulls —va repetir el petit príncep, per recordar-se'n.
  — És el temps que has perdut amb la rosa, que la fa tan important.
  — És el temps que he perdut amb la rosa... —va repetir el petit príncep, per recordar-se'n.
  — Els homes han oblidat aquesta veritat —va dir la guineu—. Tu no l'has d'oblidar. Et fas responsable per sempre d'allò que has domesticat. Ets responsable de la teva rosa...
  — Sóc responsable de la meva rosa... —va repetir el petit príncep, per recordar-se'n.

Context

SAINT-EXUPÉRY, A (1990) «Capítol XXI». A: El petit príncep. Barcelona: Salamandra, p. 66-74. ISBN: 978-84-7888-721-7

Aquí tens el meu secret. És molt senzill:
només s'hi veu bé amb el cor.
L'essencial és invisible als ulls.

Antoine de Saint-Exupéry (1900-1944), escriptor i aviador francès.

Comentari

Una lectura escolar d'entre 9 i 12 anys. Així el “venen” encara a les llibreries. No em va agradar gens. No vaig entendre res, o gairebé res. Em va semblar el conte d'un aviador que mantenia el seu pensament als núvols, fora de l'abast d'una ment infantil com la meva. Vaig pensar que ho deixaria “per quan sigui més gran, a veure si entenc perquè agrada tant”. Ni tant sols em vaig esforçar a fer creure “als grans” que el trobés interessant, com semblava que fós “la moda”...

Ja m'he “fet gran” (com diuen «Els Pets» això “ho cura el temps”). Ara comprenc que «El petit príncep» és un clàssic atemporal que expressa de manera molt poètica i sintètica grans veritats existencials. La que destaco avui és la que m'agrada més, el “secret de la guineu”, un animaló bellugadís i tafaner que encarna l'astúcia com pocs. L'observació que fa al petit príncep és molt aguda perquè només s'entén si s'ha après mínimament a mirar les coses, als altres, amb uns altres ulls, els ulls “del cor”. Si no, “no s'hi veu bé” i passa completament desaparcebut, com si fós transparent. Amb quins ulls, sinó, es pot veure bé l'amistat? I la tendresa? I la bonesa? I la compassió? I la generositat? I la bellesa? I l'humor? I...

Hi hauria d'haver una guineu als nostres Pessebres, no creieu? Ai!, no!, que nosaltres hi posem l'àngel anunciador, que li dóna un aire més místic, com de cotó fluix amb ales... (He!, he!, he!, és broma!, espero que no us ho prengueu malament...)

Nova web d'«Una mà de contes»

Benvolguts,

si teniu fills, néts, nebots... o bé simplement us moveu d'una manera o altra en l'àmbit educatiu, tant el professional (els que cobren) com l'amateur (els que paguem), potser us interessarà saber que el programa de Televisió de Catalunya «Una mà de contes», Premi Nacional de Cultura 2007, que podeu veure a les tardes pel K3, ofereix des de finals de novembre un espai a Internet a l'abast de tothom amb més de 100 contes, eines i propostes didàctiques per fer desenvolupar la creativitat i endinsar-se en el món de l'art i la literatura infantils.

• http://www.unamadecontes.cat/
• Trobareu més informació al dossier de premsa de presentació de la nova web del programa: aquí.

Una abraçada,