L'atenció plena a la vida

Retall per meditar... i fer camí

«D’ella mateixa [Marie Balmary] he copiat aquesta citació de Simone Weil: “L’atenció és la forma més rara i més pura de la generositat”. Una generositat que pot xocar de front amb els interessos més o menys camuflats dels qui volen fer dels textos o de les idees el seu patrimoni particular.»

Andreu Trilla (2008) Presentació de Marie Balmary. Barcelona: Institut Français de Barcelone. — Acte de presentació, el 12 de març de 2008, del llibre «El monjo i la psicoanalista» de l'escriptora i psicoanalista francesa Marie Balmary. Més informació, junt amb el context de la cita, al web de l'Editorial Fragmenta.

Crèdit de la foto: “Ulls”, de Tadolo. — Llicència: Creative Commons.

Simone Weil (1909-1943), filòsofa francesa d'origen jueu, és citada per Marie Balmary. Al seu torn, Marie Balmary és citada per Andreu Trilla. El qual, al seu torn és citat per... mi. Un petit exemple de com la veritat i la saviesa poden anar passant de mà en mà, de boca en boca per alimentar la ment i, sobretot, el cor de les persones amb qui ens anem relacionant al llarg dels nostres dies, tant si és en viu i en directe com a través de la seva obra, escrita o en la forma que s'escaigui.

Amb tot, la foto és un altre petit exemple (petit?) de com la veritat i la saviesa poden ser sempre i altre cop redescobertes amb els ulls adequats, amb l'atenció adequada, amb la generositat de cor adequada... les dels infants!

S'acosten les vacances d'agost, un temps de canvi de ritmes, tant si es poden fer vacances més o menys de veritat com si, fet i fet, es treballa, potser fins i tot a un ritme més frenètic. Sigui com sigui, l'agost és un temps de canvi de ritmes. I també és un temps per gaudir i mirar la vida, potser, amb uns altres ulls.

S'acosta un temps ben adequat i especial per obrir altre cop el ulls... a l'entorn, a l'altre, a la vida! I viure, reviure, refer-se, refer lligams i ser agraït tot prenent consciència que:

«L'atenció és la forma més rara i més pura de la generositat.»
Simone Weil

Bona setmana!

El viatge de la vida

Retall per meditar... i fer camí

«Aquesta és la història de com a un Baggins li esdevingué una aventura, i de com va trobar-se fent i dient coses del tot inesperades. És possible que perdés el respecte dels seus veïns, però va guanyar-hi... —bé, si va guanyar-hi o no alguna cosa, això ho veureu al final.»

J.R.R. Tolkien (1983) El Hòbbit, o viatge d'anada i tornada. Barcelona: La Magrana (L'Esparver, 26), p. 10. ISBN: 84-7410-129-8 — L'obra original, “The Hobbit, or There and Back Again”, va ser publicada per primera vegada a la Gran Bretanya per George Allen & Unwin el 1937. D'aleshores ençà s'estima que se n'han venut uns 100 milions de còpies arreu del món.


Crèdit de la foto: “Matí boirós”, de Carnagevisors. — Llicència: Creative Commons.

S'acosten les vacances d'agost, un temps de canvi de ritmes, tant si es poden fer vacances més o menys de veritat com si, fet i fet, es treballa, potser fins i tot a un ritme més frenètic. Sigui com sigui, l'agost és un temps de canvi de ritmes. I, pels qui tenim la mitja sort de poder gaudir uns quants dies d'un ritme una mica més lent i relaxat, en família o amb els amics, a ciutat, a la platja o en plena natura, també és un temps per mirar la vida, potser, amb uns altres ulls. Potser és el temps per planificar i fer un petit o gran viatge? Per anar a on? Per anar a la recerca de què? Per a guanyar-hi... què?

Durant bona part de l'any he estat fent un petit viatge d'anada i tornada gairebé diari... a la feina. Acostumo a fer-ne el darrer tros a peu; excepte quan plou i m'he deixat el paraigües o bé si pel motiu que sigui hi estic arribant massa tard; en aquests casos empalmo el metro amb l'autobús. La resta de dies en sortir de l'estació camino, però aleshores no prenc pas el camí més curt sinó el que em duu per carrers i avingudes... amb més arbres. M'encanta passejar per sota els arbres! Per mi gairebé és una necessitat vital. Fins i tot tinc la sort d'haver de creuar, al biaix, un bon tram d'un parc públic. Lledoners, oms, tipuanes, freixes, robínies i mèlies, entre d'altres arbres dels quals encara en desconec el nom, m'acompanyen durant aquest meu “viatge” d'anada i tornada gairebé diari.

A l'anada, cada dia a la mateixa cantonada, em creuo amb una venedora de cupons de l'ONCE. Encara avui en desconec el seu nom, però és ben visible que ella és ben bé l'ànima d'aquella cantonada, potser fins i tot de tota la barriada! Quan no la veig venent el cupó, la trobo escoltant les penes i desgràcies de tothom qui se li acosta, per als qui sempre té una paraula adequada i, sobretot, un somriure ben alegre, quan no una riallada. I no pas de les que fereixen sinó de les que saben treure ferro, amb la subtilesa de qui ha viscut tant com per haver après l'art de saber girar la truita just al moment que semblava que s'havia de cremar sense remei...

Un dia, que casualment estava sola, ens varem creuar les “mirades” i ens varem saludar per primera vegada. Em vaig adonar que jo ja li resultava familiar, que ella també em tenia “vist”. Com em va poder reconèixer si era ben evident que amb prou feines si s'hi veia ni mai m'havia sentit la veu abans?

Sé que existeixen sistemes electrònics de reconeixement automatitzat de persones basats en l'anàlisi sistemàtic d'imatges captades per càmeres de vídeo, els quals, curiosament, no es fixen en cap paràmetre facial, sinó en un conjunt de punts fàcils d'identificar de tot el cos, com ara els de les diverses articulacions i, simplement, n'identifiquen i n'analitzen tant la posició com el moviment relatius mentre la persona camina i es belluga. ¿Potser va ser així com la noia dels cupons em va poder reconèixer, a mi i a tothom del barri que circuli una hora o altra per la seva cantonada?

Des d'aquell dia, sempre que podem ens desitgem un «Bon dia!», amb un petit somriure (bé, el d'ella sempre és especialment gran!) acompanyat d'un lleuger assentiment amb el cap. I durant uns instants fem un breu camí plegats, amb el cor, amb la intenció, un breu “viatge” que de seguida torna a ser el de cadascú... però, certament, ja ben diferent! I estic segur que tots dos sabem que aquella salutació, aquell desig compartit i expressat, aquell «Bon dia!» no és ni automàtic ni maquinal, ni tampoc difús, indefinit, distant o superficial com sí que ho deu ser la pressumpta taca grisa sobre fons clar amb què me li presento a la seva vista... Sinó que és humà, ben humà!, el desig d'un JO que s'expressa i es dóna a un TU. Un desig que cada dia és nou; que cada dia és diferent; que cada dia és d'un altre color; que cada dia és possible. O no... tot depèn! Depèn... de tantes coses! Fins a cert punt, també depèn... de mi mateix! I d'ella, naturalment!

Cada viatge humà, gran, mitjà o petit, a l'altre extrem del món, a la cantonada de casa o de camí a la feina, sol o ben acompanyat, comença amb un desig, el desig per a la vida, el desig de ser, el desig d'esdevenir. De ser i d'esdevenir... què? És que cal concretar-ho? Al meu entendre, per molt estrany que pugui semblar a primera vista, em sembla que ni cal ni tampoc és gens convenient de concretar-ho! En desitjar ser i esdevenir n'hi ha ben bé prou... per ser!, i per esdevenir! Qualsevol complement del verb «ser» que hi volgués posar (per exemple: ser «acceptat», ser «el primer», ...) sé (per pròpia experiència, és a dir: «sóc jo que parlo») que se'm faria de seguida un miratge, un fals “objecte”... de desig!, el qual distrauria la meva atenció plena vers allò essencial:

El simple i transparent desig de ser. I ser!
El simple i pur desig d'esdevenir. I esdevenir!

Com els arbres... ... ... ... ... ... ... (si, pel motiu que sigui, encara no has tingut ocasió d'observar-los amb aquests “ulls”, benvolgut lector o lectora, et ben recomano que ho facis) ... ... ... ... ... ... ...

Bé, amb franquesa, els “desitjos” (imaginaris?) dels arbres els ben desconec. Però el que sí que puc contemplar cada dia (i donar-ne fe!) és que... cada arbre que m'he trobat i em trobo arreu és, que cada arbre esdevé. Així de senzill. Així de real. Així de... complicat d'explicar i difícil de “veure”?

Bona setmana!

Religions sense compassió?

Retall per meditar

Fa molt de temps quatre homes es dirigien a un congrés religiós i van haver de passar la nit en una illa. Era una nit molt freda. Cada viatger duia una capsa de llumins i un paquet de llenya, però cadascú creia que era l'únic que els duia.

Un d'ells pensà: “Pel medalló que porta penjat, crec que aquell home pertany a alguna altra religió. Si encenc foc ell també es beneficiarà de la calor. Per què hauria d'utilitzar la meva preciosa llenya per tal que s'escalfi ell?”

El segon home pensà: “Aquella persona és d'un altre país que sempre ha estat combatent contra nosaltres. Ni somniant li permetria que se sentís còmode amb la meva llenya!”

El tercer home mirà un dels altres i pensà: “Conec aquell individu. Pertany a una secta que sempre ha estat creant problemes a la meva religió. No malgastaré la meva llenya per beneficiar-lo!”

El quart home pensà: “La pell d'aquell home és d'un altre color, i no el puc suportar. De cap manera utilitzaré la meva llenya perquè s'escalfi!”

Finalment, cap d'ells va ser capaç d'encendre la seva llenya per escalfar als altres i, d'aquesta manera, l'endemà els van trobar a tots morts de fred.

Conte tradicional hindú

«De manera semblant, alimentem l'enemistat envers els altres en nom de la religió, la nacionalitat, el color de la pell i la casta, sense mostrar cap mena de compassió envers el proïsme.»

Mata Amritanandamayi Devi, més coneguda com a Amma, mestra i líder espiritual hindú, reconeguda mundialment per la seva enorme obra caritativa i reverenciada per alguns com un Mahatma (Gran ànima), i popularment coneguda com “la santa que abraça”. — Font: Sri Mata Amritanandamayi Devi (2008) La compasión: el único camino hacia la Paz. Amritapuri, India: Fundación Filokalia, Amigos de Amma, p. 28, ISBN: 978-84-95613-34-9

Realment, són aquesta mena de “religions” i de comportaments “civilitzats” el que desitgem de debò, en el fons del cor? És així com es pot ser testimoni viu d'imatge i semblança d'un «Nosaltres»?


Crèdits de les fotos. 1: “Escultura de gel, festival de Norwich, Norfolk, Gran Bretanya”, de Leo Reynolds. 2: “Escalfant-se”, de rcarver. — Llicències: Creative Commons (1, 2).

Bona setmana!

Caminem amb les seves sabates

Retall per meditar

«Els refugiats han fugit de neteges ètniques,
persecucions religioses,
conflictes polítics,
i guerres.

»Han sobreviscut la fam,
les malalties,
els desastres naturals,
i la mort.

»Han suportat l'esgotament,
les privacions,
la destrucció,
i la desesperació.

»Han esperat mesos, fins i tot anys,
han deixat enrere tot el que coneixien,
han viatjat a un lloc nou i estrany,
per trobar seguretat i tornar a començar.

»Els refugiats han experimentat el pitjor.
Ara necessiten el millor de nosaltres.

»Ajudem les nostres comunitats a donar la benvinguda als refugiats.
Ahir, avui i cada dia.»

Font: text ben eloqüent que acompanya un vídeo de YouTube amb imatges massa dures per mostrar-les directament aquí. Crec que les paraules poden ajudar a la mobilització local, en canvi segons quines imatges potser poden arribar a paralitzar en provocar una certa impressió “d'impotència global”. Per contra, em permeto recomanar el vídeo d'Intermon-Oxfam.

Crèdit de la foto: “Dona retornada a la República Centreafricana procedent del Txad després de 5 anys a l'exili”, on reconstrueix casa seva tot treballant en la teulada amb la palla del fons, el passat febrer de 2008; de hdptcar. — Llicència: Creative Commons.

La definició de refugiat d'acord amb una convenció de les Nacions Unides és «una persona que està fora del seu país de nacionalitat o residència habitual, té un temor fundat de persecució a causa de la seva raça, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social particular o opinió política, i no pugui o no es vulgui acollir a la protecció de tal país, o de tornar a ell, per temor a la persecució». L'ONU va establir l'Oficina de l'Alt Comissionat de Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) el 1950 per tractar qüestions relatives als refugiats a tot el món.

Actualment s'estima que hi ha (tenim, som) uns 40 milions de persones desplaçades i refugiades al món, de les quals 7 milions en tant sols 4 països africans: el Congo (entre desplaçats interns i refugiats procedents d'Angola, Rwanda, Burundi, Uganda, el Sudan i la República del Congo), el Txad (entre desplaçats interns i refugiats procedents del Sudan i la República Centreafricana), el Sudan (entre desplaçats interns i refugiats procedents d'Eritrea, el Txad, Etiòpia, Uganda i la República Centreafricana) i Somàlia (amb més d'1 milió de desplaçats interns, a banda dels milers, desenes de milers o centenars de milers acollits a Djibouti, Etiòpia, Kènia, la República de Sud-àfrica, els EUA i el Yemen). Però la llista és molt, molt més llarga... — Font: Intermon-Oxfam i The World Factbook de la CIA.

Bona setmana!

Retall d'agenda

Dissabte, 20 de juny
» Dia Mundial dels Refugiats
Un dels principals vehicles de les Nacions Unides per fomentar la sensibilització mundial sobre els refugiats del món en general i del refugiats de l'Àfrica en particular.

L'ésser i el no-ésser

Retall per meditar

«Quan tots els homes reconeixen el bell com a tal,
sorgeix el reconeixement del lleig.
Quan tots els homes reconeixen el bo com a tal,
sorgeix el reconeixement del dolent.

Així, l'ésser i el no-ésser s'engendren mútuament;
el difícil i el fàcil es complementen mútuament;
el llarg i el curt contrasten entre ells;
l'alt i el baix són l'un la mesura de l'altre;
el to i la veu s'harmonitzen mútuament;
davant i darrere s'acompanyen mútuament.»

Lao Tse (1997) Poema II (fragment). A: «Tao Te King. El llibre del Tao». Barcelona: J. J. de Olañeta, Editor. (Els petits llibres de la saviesa: 10). ISBN: 84-7651-675-4. — Lao Tse (~s.IV aC), o Laozi (segons el nou sistema Pinyin de transcripció del xinès 老子 [lǎo zǐ]), filòsof llegendari de l'antiga Xina, mítica figura central del Taoisme, i considerat autor del «Tao Te King». Lao Tse significa “Vell Mestre”.


Crèdit de la foto: “Guèiser al riu Firehole”, àrees geotèrmiques del Parc Nacional de Yellowstone, Wyoming, EUA, de Mila Zinkova. — Llicència: Creative Commons.

Un bell i subtil poema taoista que ve a complementar el darrer retall («No-omnipotents, com D*u») on, després d'esbossar com detectar i superar la «religió de la serp», vaig acabar afirmant que: Déu és Déu en i amb l'Home i, alhora (naturalment!, recíprocament!, en harmonia!), l'Home és Home en i amb Déu. Avui, tot fent un petit pas més enllà, em pregunto: qui crea a qui? I no en el sentit d'inventar o de projectar mentalment (com ho podrien interpretar els qui es queden a la superfície sense encara haver despertat mínimament a la dimensió espiritual de l'ésser humà, tant si es presenten com a “creients” com si s'anomenen “ateus” —perquè, sí, crec que la dimensió espiritual de l'ésser humà és transversal a qualsevol consideració religiosa, com vaig avançar al retall «Descoberta de l'espiritualitat»). Sinó que m'ho pregunto en el sentit de qui fa possible l'assoliment de la plenitud de l'existir de l'altre, de l'Altre? Qui crea a qui?

En el proper escrit, la meva resposta explícita (ni la millor, ni la bona, ni la única, simplement la meva... —quina és la teva?).

Bona setmana!

La plenitud és amb tu

Retall per meditar

«A Déu, ningú no l'ha vist mai;
però si ens estimem, ell està en nosaltres
i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud.»

Cita bíblica: 1 Jn 4,12 (BCI) — Context: Forma part de la perícopa que sol dur per títol «Déu és amor» (1 Jn 4,7-21). L'Epíleg d'avui n'és el fragment final.

Aquest text cristià de finals del s. I és, potser, el millor resum dels darrers escrits, especialment del retall «La visió de D*u». De fet, és una de les “perles” de l'Evangeli que m'arriben més endins. No explica una doctrina de “llibre”, sinó que exposa el “destil·lat” d'una vida, i d'una vida plena. Diu: la plenitud de l'ésser humà no recolza en una teoria abstracta, contemplativa, elitista sinó en la relació amorosa, concreta, real, senzilla, sentida i a l'abast de tothom en el nosaltres. Per això, intuïtivament puc afirmar (en la línia de Sant Ireneu de Lió, en recordeu la cita en retalls anteriors?): la plenitud de l'Home i la plenitud de Déu són... la mateixa plenitud! No hi ha una plenitud humana i una altra de divina diferent, com si hi haguessin dos “regles” de mesura. No, el “regle” és exactament el mateix, en un autèntic i profund «Encontre en el desig», un encontre total i essencial.

Crèdit de la foto: “Amants a l'ombra”, d'Aesum. Davant la impossibilitat de fotografiar la plenitud de l'ésser humà en totes les seves facetes m'ha semblat que aquesta foto en podria ser un bon símbol. — Llicència: Creative Commons.

Epíleg

«Si algú afirmava: “Jo estimo Déu”, però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu.»

Cita bíblica: 1 Jn 4,20 (BCI)

En altres paraules, si algú estima el seu germà (el proïsme!) i... no sap dir res sobre Déu (si l'estima o no, o què sé jo...) no importa en absolut!, ha entès el fonamental! En canvi, si algú “diu” que estima Déu però és incapaç d'estimar el seu germà (el seu proïsme!) aleshores és senyal que no ha entès res de res!

Perquè, és ben conegut que Jesús va resumir tota la Llei (la Torà hebrea) a tant sols dos manaments: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos.» (Mt 22,34-40). Però és força menys conegut que des del mateix temps dels apòstols la semblança del segon es comprèn i es viu, de fet, com la plenitud del primer (d'aquí l'aparent capgirament!, què vol dir ser primer i ser segon? I alhora, observeu el curiós paral·lelisme entre aquesta semblança entre preceptes i la semblança del Gènesi entre l'ésser humà i Déu; l'ésser humà és la plenitud de Déu?, quin Déu tan humil i proper, no?, o quina enorme esperança que ens té posada? Hehehe!):

«Si compliu el manament regi de l'Escriptura: Estima els altres com a tu mateix, obreu bé.» (Jm 2,8)
—
«En efecte, tota la Llei troba la seva plenitud en un sol precepte: Estima els altres com a tu mateix.» (Ga 5,14; Rm 13,9)

Bona setmana!

Allò cert sembla fals

Retall per meditar

«No hi ha res més bla i feble que l'aigua,
però res no la supera a vèncer el que és dur.
Res no pot substituir-la.

»El feble venç el fort
i el tou venç el dur.
Això és quelcom que tothom sap,
però que ningú no practica.

»Per això el savi diu:
Qui suporta els oprobis del món
és qui preserva el reialme.
Qui es carrega les desgràcies del món
és el rei del món.

»Les paraules vertaderes semblen falses.»

Lao Tse (1997) Poema LXXVIII. A: «Tao Te King. El llibre del Tao». Barcelona: J. J. de Olañeta, Editor. (Els petits llibres de la saviesa: 13). ISBN: 84-7651-675-4. — Lao Tse (~s.IV aC), o Laozi (segons el nou sistema Pinyin de transcripció del xinès 老子 [lǎo zǐ]), filòsof llegendari de l'antiga Xina, mítica figura central del Taoisme, i considerat autor del «Tao Te King». Lao Tse significa “Vell Mestre”.

Crèdit de la foto: “Horseshoe Bend, Arizona”, un dels meandres més famosos del riu Colorado, prop de la població de Page, a l'estat d'Arizona, EUA, de Luca Galuzzi. — Llicència: Creative Commons.

L'aigua viva, l'aigua que flueix, s'obre pas a través del obstacles amb tota naturalitat i sense deixar de ser allò que és: aigua. És molt probable que des de temps immemorials l'aigua viva, l'aigua que flueix, hagi estat el símbol universal de vida. En algunes cultures i per extensió és ben sabut que també ha estat símbol de mort. Però... no només ha estat el símbol d'un concepte (abstracte!) sinó també i sobretot d'una realitat (concreta!)... de la meva vida, de la teva vida. Una vida que se sent i se sap viva quan... flueix! Com, l'aigua! Una vida viva, una vida que flueix és capaç de «vèncer el fort» i fins és la «reina del món». Tot i que d'entrada pugui semblar fals... això (intuïtivament!) cau pel seu propi pes, és ben cert.

Aquest ensenyament, ben genuí de l'espiritualitat oriental (un dels fonamentals!), també pot ser expressat en paraules potser una mica més pròpies de l'espiritualitat cristiana: una vida viva, una vida fluïda és aquella que transcorre amb la feblesa (força?) de l'amor, el perdó i la compassió.

Bona setmana!

La veritat és aquí

Retall per meditar

«La veritat no pertany al passat. La veritat del passat són les cendres de la memòria, i la memòria pertany al temps, ¿quina veritat hi pot haver en les cendres mortes de l'ahir? La veritat és quelcom viu, no pot estar reduïda en els límits del temps.

—

»La veritat es manifestarà únicament quan [vostè] estigui lliure de dolor, de l'ansietat i de l'agressivitat, que ara omplen el seu cor i la seva ment.

—

»La veritat és aquí, on mai mirem.

—

»La veritat no es troba en cap lloc distant; la veritat està en l'observació d'allò que és. Veure's un mateix tal i com és —des d'aquell estat d'adonar-se en el qual no entra cap forma d'elecció— és el principi i el final de tota cerca.»

Jiddu Krishnamurti (1895-1986), nascut al sud de l'Índia i educat a Anglaterra, considerat un dels grans filòsofs dels temps moderns, religiós sense religió, orador, escriptor i educador, va rebutjar amb vehemència el paper de gurú que molts li volien assignar. — Font: KRISHNAMURTI, Jiddu (2008) Relación y amor, la verdadera revolución. Barcelona: Kairós, pp. 13, 14, 18 i 47. ISBN: 978-84-7245-676-1.

Crèdit de la foto: “Ocells al meu porxo”, de Bob AuBuchon. — Llicència: Creative Commons.

Alguna vegada m'he sorprès a mi mateix buscant les ulleres sense adonar-me que les duia posades: les tenia tant a prop que ni les veia ni les notava! Amb les petites o grans certeses de la vida (poques!, per cert...) m'ha passat quelcom de semblant més sovint del que m'hauria agradat: les he tingut davant dels nassos i fins les he mirat durant molt de temps però sense haver-les sabut veure ni molt menys comprendre, perquè em pensava (tenia el pre-judici) que les trobaria més enllà, més lluny, allà a fora no sé on, en un altre “lloc”, distant, recòndit, llunyà... gairebé inabastable.

Però... amb el temps m'he anat adonant que la veritat (d'alguna manera...) de fet és amb mi, a “casa” meva, al meu abast. I que, al mateix temps, la veritat (d'alguna manera també...) de fet és amb tu, a “casa” teva, al teu abast. Per això sóc poc amic de discutir qui la té, perquè entenc que la veritat no és quelcom que es pugui prendre o agafar per mitjà de la raó o del discurs elaborat del “savi”, sinó que és quelcom que tant sols es pot acollir i veure (entreveure!) des d'un cor... humil i silenciós.

Bona setmana!

La quietud creativa

Retall per meditar

«El Tao mai no actua,
i això no obstant fa totes les coses.
Si els reis i els barons s'atinguessin al Tao,
el món es reformaria per si sol.
Si un cop reformat aparegués el desig d'obrar,
caldria contenir-lo amb la Simplicitat original sense nom.
La Simplicitat original sense nom no té desigs.
L'absència de desigs produeix el repòs.
I el món es pacifica per si sol.»

Lao Tse (1997) Poema XXXVII. A: «Tao Te King. El llibre del Tao». Barcelona: J. J. de Olañeta, Editor. (Els petits llibres de la saviesa: 13). ISBN: 84-7651-675-4. — Lao Tse (~s.IV aC), o Laozi (segons el nou sistema Pinyin de transcripció del xinès 老子 [lǎo zǐ]), filòsof llegendari de l'antiga Xina, mítica figura central del Taoisme, i considerat autor del «Tao Te King». Lao Tse significa “Vell Mestre”. — El taoisme és un dels tres grans corrents del pensament xinès tradicional, en el qual cal distingir d'una banda una doctrina misticofilosòfica (taoisme sapiencial de l'època Zhou) i de l'altra una tradició i un culte religiosos (taoisme religiós posterior). Actualment, els propis taoistes solen presentar el taoisme més com “una manera de viure” que no pas com una religió “a la clàssica”.

«Fer-no-fent» (Wey-Wu-Wey) és un dels conceptes clau del taoisme. Expressat amb les meves paraules (i segons la meva pròpia experiència i comprensió), no es tracta ni de cercar l'acció “activista” ni la no-acció “passiva”, sinó d'adonar-me que l'acció “alineada amb el Tao” és l'acció justa, oportuna, precisa, fluïda, amorosa, tova, suau. Comprenc que aquesta és, justament, l'acció realment transformadora, l'acció que em condueix (ens condueix!, sol entenc que no vaig enlloc) vers la pau i la felicitat plena i compartida.

Ja vaig avançar en el darrer escrit que la meva comprensió actual de Déu (incompleta, inacabada, no definitiva) té semblances, té certa coherència, amb el Tao del taoisme (per bé que no siguin conceptes o símbols idèntics). Perquè, entre altres coses, comparteixo aquesta intuïció: «Déu no fa res, però en Ell es fa tot».

Foto: “Cascada de Hopetoun, al bosc de Beech, prop del Parc Natural d'Otwey, Austràlia”, de David Iliff (llicència: Creative Commons).

Per tu ploro...

Retall per meditar

Si plores per haver perdut el sol,
les llàgrimes t'impediran veure les estrelles.

Rabindranath Tagore (1861-1941), escriptor indi. Probablement l'aforisme més famós i repetit del món.

Foto: “Explosió de la Supernova Bonanza” a la galàxia nana irregular NGC 1569, de 25 milions d'anys d'antiguitat i a 11 milions d'anys-llum de la Terra, un vigorós planter d'activitat de naixement d'estrelles, amb enormes bombolles que foraden el cos principal de la galàxia. Les “fàbriques d'estrelles” de la galàxia també estan creant grups d'estrelles de blau intens. — Crèdit del text i de la foto: NASA/Hubble (llicència: per a ús personal, divulgatiu i no comercial).

“El sepulcre... buit!”

Aquesta nit els cristians catòlics i els evangèlics (els ortodoxos d'avui en vuit) celebrem la Vetlla Pasqual, un anticip joiós del «diumenge de Pasqua de la Resurrecció del Senyor». La resurrecció de Jesús, un fet meta-històric (potser en algun altre escrit m'entretindré a explicar què significa tot això per mi), em convida a pensar, a reflexionar, a meditar sobre:

• Que la vida és un regal, i al meu entendre un regal per sempre (c.f. «Sóc un ésser donat»)


• Que l'amor no és un concepte abstracte, que cal expressar-lo i encomanar-lo (c.f. «Darshan, l'abraçada de l'Amma»)


• La importància de l'agraïment per les petites coses autèntiques de cada dia, d'«ara» (c.f. «El dia més bell»)


• Que els somnis es poden fer realitat (c.f. «Tinc un somni»)

Una forta abraçada!

Què duc al sarró de la vida?

Retall per meditar

Al moment de morir
l'únic que t'emportes
és allò que has donat.

Anònim, que vol dir que una pila de persones han pensat el mateix.

Foto: “Creu de terme davant del Monestir de Sant Cugat del Vallès”, d'Èdgar Planas. El monestir és una antiga abadia benedictina construïda entre els segles IX i XIV, la qual destaca pel seu impressionant claustre, un clar exemple de l'art romànic català, construït el segle XII, i per la gran rosassa gòtica de la façana principal, del segle XIV.

“En la buidor del silenci d'un sepulcre...”

Avui els cristians catòlics i els evangèlics (els ortodoxos d'avui en vuit) celebrem el «divendres sant de la mort del Senyor». La mort de Jesús, un fet històric, em convida a pensar, a reflexionar, a meditar sobre:

• Com afrontar la meva pròpia mort, i com això pot influïr positivament en la meva vida i en la dels altres (c.f. «Sóc un home nou»)


• Com afrontar el silenci de Déu (c.f. «Encontre en el silenci»)


• Com afrontar la buidor existencial, alguns cops terrible com una fiblada al cor de la vida (c.f. «Quan res té sentit...», «Petjades en el desert»)


• Com afrontar el mal del món (c.f. «Allibera'ns del mal», «La pedra és el camí»)

Una forta abraçada!

I si Déu s'aparegués als afamats?

Retall per meditar

Si Déu s'aparegués als afamats,
només gosaria fer-ho en forma d'aliment.

Mahatma Gandhi (1869-1948), líder polític i espiritual hindú i del moviment d'independència de l'Índia.

Foto: “Refugiats belgues (1940)”, de l'arxiu fotogràfic històric de la revista LIFE (© Time Inc., amb llicència per a ús personal i no comercial).

“Prengué el pa, el partí i els el donà...”

Avui els cristians catòlics i els evangèlics (els ortodoxos d'avui en vuit) celebrem el «dijous sant del Sopar del Senyor».

El relat del darrer sopar de Jesús amb els seus amics i amigues més propers, just abans de la seva Passió, és pres com a origen de la institució del sagrament de l'Eucaristia, central i comú en totes les Esglésies cristianes (Catòlica, Evangèlica, Ortodoxa, i totes les variants orientals).

Al mateix temps, és el relat que resumeix una vida, un estil de vida, d'aquells qui, com Jesús, es parteixen, es repareteixen i es donen de mil maneres a tots els afamats i els assedegats de tota mena i condició del món. Del nostre Món. «Ara» i aquí.

Afamats i assedegats de què? De què tinc fam i set, jo? De què tens fam i set, tu?

Una abraçada!

Vídeo: La lliçó del rossinyol

Retall per meditar

Diu una llegenda de fa molts i molts anys que en havent reunit un grup de deixebles en una clariana d'un bosc, Buddha es disposava a comunicar-los, una vegada més, els seus ensenyaments. Quan tothom feia silenci disposat a escoltar el gran mestre un ocell va arribar volant i es va posar d'alt d'una branca de l'arbre sota el qual Buddha estava assegut.

L'ocell es va posar a piular durant una bona estona:



Quan l'ocell va haver acabat de cantar, d'un saltiró va emprendre altre cop el vol. Aleshores, Buddha va trencar el silenci i va dir:

«No tinc res més a afegir.»

S'alçà i va marxar pausadament davant la sorpresa i el desconcert dels seus deixebles.

Siddharta Gautama (~560 aC-~480 aC), conegut com a Buddha (el Conscient, l'Il·luminat), savi llegendari de finals del període vèdic de l'antiga Índia, mestre fundador espiritual del buddhisme.

BONA PASQUA!

Les qualitats del silenci

Retall per meditar

«El silenci posseeix moltes qualitats. Existeix el silenci entre dos sorolls, el silenci entre dues notes, i el silenci que s'expandeix en l'interval entre dos pensaments. Existeix, també, un silenci peculiar, assossegat, penetrant, que emana en fer-se fosc al camp; hi ha el silenci a través del qual se senten els lladrucs d'un gos que arriben des de la distància, o el xiulet d'un tren segons va pujant el pendent; existeix el silenci d'un casa quan tothom dorm, i la seva peculiar intensitat quan un es desperta a mitjanit i escolta l'esgarip del mussol a la vall; així com el silenci que precedeix la resposta de la femella del mussol. Hi ha el silenci d'un vella casa deserta, el silenci d'una muntanya, i el silenci de dos éssers humans quan ambdós han vist el mateix, han sentit el mateix, i han actuat.

—

»La meditació d'una ment que està en complet silenci és la benedicció que l'ésser humà sempre ha buscat. Aquest silenci conté totes les qualitats del silenci.»

Jiddu Krishnamurti (1895-1986), nascut al sud de l'Índia i educat a Anglaterra, considerat un dels grans filòsofs dels temps moderns, religiós sense religió, orador, escriptor i educador, va rebutjar amb vehemència el paper de gurú que molts li volien assignar. — Font: KRISHNAMURTI, Jiddu (2008) Relación y amor, la verdadera revolución. Barcelona: Kairós, pp. 37 i 38. ISBN: 978-84-7245-676-1.

Foto: “Alts oficials al pont de comandament de l'USS Augusta observant (en silenci) la invasió de Normandia (juny, 1944)”, del U.S. Naval History and Heritage Command (llicència: domini públic).

Foto: “Oració (en silenci) a l'església de la Reconciliació, de la comunitat ecumènica internacional de Taizé (2006)”, de Damir Jelic (llicència: GNU).

Foto: “Infant observant (en silenci) la bellesa de la natura a la Vall d'Aran (2008)”, d'Èdgar Planas.

El màrtir dels pobres

Retall per meditar

«Si em maten ressuscitaré en el poble salvadoreny.
—
»Alegres de córrer com Jesús els mateixos riscos en identificar-nos amb les cuases dels desposseïts.
—
»No hi pot haver una pau forta si no hi ha veritat que la sustenti. Només hi haurà pau quan es respectin els drets de l'home.»

Óscar Arnulfo Romero (1917-1980), sacerdot catòlic salvadoreny de l'orde claretiana (1942), format a Roma sota el mestratge de Mons. Giovanni Batista Montini (futur papa Pau VI), ordenat bisbe auxiliar de San Salvador (1970) i arquebisbe (1977) pel papa Pau VI.

Des del seu prominent lloc, Monsenyor Oscar Arnulfo Romero va estendre els seus braços als més necessitats. A través de les seves homilies i les seves accions diàries es va convertir en la consciència crítica de la nació. Pel seu apostolat a favor de la pau i els drets humans va ser nominat al Premi Nobel de la Pau el 1979. Al vespre del 24 de març de 1980, mentre oficiava una missa a la Capella de l'Hospital de La Divina Providencia, Monsenyor Óscar Arnulfo Romero és assassinat d'un tret al cor. Davant el Vaticà actualment es desenvolupa el procés de la seva beatificació. Els humils l'han començat a anomenar “Sant Romero d'Amèrica”.

Foto: “Mons. Óscar Romero”, de Comités Monseñor Óscar Romero.

Per saber-ne més:

• Página de Monseñor Romero (Servicios Koinonía)
• Monseñor Romero (Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes)

Retall per escoltar

“¡Cese la represión!”, Monsenyor Óscar Romero, durant l'homilia el dia abans del seu assassinat (Homilia 23 de març de 1980, VIII p. 382).

Retall d'agenda

Dimarts, 24 de març
» Martiri de Monsenyor Óscar Romero
Aniversari de la mort de Monsenyor Óscar Arnulfo Romero, exarquebisbe de San Salvador, El Salvador.

Retall cultural

Foto: “Galeria de màrtirs del s. XX a l'Abadia de Westmister”, de Montrealais (llicència: Creative Commons). D'esquerra a dreta: [1] Maximilian Kolbe, [2] Manche Masemola, [3] Janani Luwum, [4] Isabel Fiódorovna de Rusia, [5] Martin Luther King, [6] Óscar Romero, [7] Dietrich Bonhoeffer, [8] Esther John, [9] Lucian Tapiedi, i [10] Wang Zhiming. Si la galeria fos més gran segur que n'hi hauria molts i moltes més, d'arreu del món, de casa nostra i de les antípodes, de renom i de poc coneguts...

Una confederació utòpica?

Dies enrere vaig estar “fullejant” la versió digital del diari Haaretz, un rotatiu respectat i de referència a Israel, de perfil liberal, editat en hebreu, i en anglès junt amb l'International Herald Tribune (l'edició global del New York Times). De seguida em va cridar l'atenció el següent anunci de la pàgina principal: Confederació Israel - Palestina - Jordània.

No entenc del tot ni els termes ni les implicacions socials, polítiques ni de cap índole de l'esborrany d'Acord de Confederació, proposat per David Myr i els Amics de la Confederació, entre «un Estat Palestí a Cisjordània i a la Franja de Gaza, l'Estat d'Israel i el Regne de Jordània». Perquè em cau lluny, no sóc de cap d'aquests països i tant sols els vaig visitar una setmana d'aviat farà deu anys. Però és un exemple ben clar, un recordatori, que quan em miro els problemes del món de més a la vora sempre m'acabo adonant que ni tot és tan blanc ni tot és tan negre. I, sobretot, que de (suposadament!) “dolents”, de (suposadament!) “bons” i de (suposadament!) “mitges tintes” n'hi ha a tot arreu. A tot arreu!

La primera part del retall d'avui és un petit resum d'aquesta sorprenent (almenys per mi!) proposta. La segona part, la foto, no hi està directament relacionada, però em sembla que il·lustra molt bé el comentari anterior sobre els prejudicis a ditància.

Retall per meditar

«Decanta't del mal i fes el bé,
busca la pau, procura aconseguir-la.»
Salm 34,15 (BCI)

«Avui, tots els líders israelians proclamen el lema “pau i seguretat”. Tanmateix, ningú suggereix explícitament com implementar-ho. És, doncs, pel bé d'aquesta “pau i seguretat” que suggerim un esborrany d'Acord de Confederació entre Israel, Palestina i Jordània, com a primer pas vers en un projecte de major escala: el Mercat Comú de l'Orient Mitjà.

»Emplacem tots els polítics i tots els cossos acadèmics i públics que donin suport a l'acord de “pau i confederació”, tant de la regió de l'Orient Mitjà com a escala mundial, que suggereixin millores concretes a aquest document. Farem el millor de la nostra part per examinar-los tots i, si són trobats apropiats pels redactors del present esborrany, seran inclosos en futures versions.

»Quan l'esborrany es completi, serà conferit als líders de la confederació i a tots els líders mundials.»

David Myr, Amics de la Confederació Israel-Palestina-Jordània.

Foto suggerent per a la reflexió (sense relació directa amb David Myr ni la seva proposta, però sí amb el «retall» d'avui): “Jueus ultra-ortodoxos del grup Neturei Karta protesten contra Israel”, de Peter (llicència: Creative Commons). El cartell diu: «Free Palestine. End Israeli Occupation. www.palestinecampaign.org».

Sóc dona

No sóc una dona. Però sóc dona. I també sóc home. Les dues coses alhora. Perquè, en essència, en són una de sola. I això no només és vàlid avui, sinó sempre. Avui és el Dia de les Nacions Unides per als Drets de les Dones i la Pau Internacional. Va ser declarat l’any 1977 per les Nacions Unides amb motiu de l’Any Internacional de la Dona (1975), per eliminar tota mena de discriminació contra les dones i els seus drets, i per posar en relleu la igualtat entre els gèneres, i promoure el desenvolupament i la pau. Cal continuar lluitant en aquest sentit, perquè malauradament encara resta molt camí per fer.

No sóc una dona. Però jo també sóc dona, també m'incumbeix. També són els meus drets. I també són els meus deures. En la meva opinió, hauríem de procurar tots plegats que les distincions, ben vàlides i legítimes des d'un punt de vista racional, deixem de convertir-les com autòmats en diferències, barreres infranquejables que ens fragmenten la consciència i ens malmeten l'esperit.

• Distincions: objectes mentals, conceptes, allò que veiem amb l'ull de la raó i del coneixement (el «segon ull», amb tendència a convertir-nos en simples «Col·leccionistes de mapes»).


• Diferències: allò que transcendim amb l'ull de l'esperit i de la saviesa («El tercer ull»), amb el qual podem “veure” la realitat tal i com és, no fragmentada.

Convé que fem o que refem (també m'ho dic, recomano i recordo a mi mateix), aquest camí: el camí del despertar vers la Llibertat.

Retall per meditar

«Som els autors de la nostra pròpia història.
—
És més intel·ligent tenir esperança que no tenir-la,
procurar de fer coses que no procurar-ho.
—
Res aconsegueix la persona que diu que no es pot fer.»

Eleanor Roosevelt (1884-1962), novaiorquesa, esposa de Franklin D Roosevelt, Primera Dama dels EUA durant la presidència del seu marit (1933-1945), diplomàtica i activista pels drets humans, primera presidenta de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides (1946-1952), comitè on es va redactar la Declaració Universal de Drets Humans (versió en català), adoptada i proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides, resolució 217 A (III), de 10 de desembre de 1948. — Font de la cita: “Eleanor Roosevelt: Reseña biográfica”, edició en espanyol del web America.gov del Departament d'Estat dels Estats Units.


Foto: “L'ex primera dama Eleanor Roosevelt en camí per fer un pic-nic amb un grup de nens (1948)”, de l'arxiu fotogràfic històric de la revista LIFE (© Time Inc., amb llicència per a ús personal i no comercial).

Vídeo: Jardí zen

Un viatge al Japó a través de paisatges tradicionals, cites i proverbis japonesos, acompanyats d'una bonica melodia meditativa.

Música de Meditació Japonesa
Kokin Gumi, grup
Zen Garden, àlbum
Daylight, cançó



Escriuré pau a les teves ales i volaràs arreu del món.
Sadako Sasaki
—
Els infants aprenen a somriure dels seus pares.
Shinichi Suzuki
—
Cau set vegades. Posa't dempeus vuit.
Proverbi japonès
—
Aquell qui, per molt desesperada que sigui la situació, doni esperança als altres, és un líder veritable.
Daisaku Ikeda
—
Visió sense acció és somniar despert.
Acció sense visió és un malson.
Proverbi japonès
—
La terra és una mare treballadora que dóna el millor de si per tenir cura de nosaltres.
Tonio
—
Començar és fàcil. Continuar és dur.
Proverbi japonès
—
No parladora és la flor
(algunes coses més val deixar-les de banda).
Proverbi japonès
—
El teu somriure determina com veus i com penses el món que t'envolta.
Proverbi japonès

Retall d'agenda

Divendres, 6 de març
» Dia Mundial de la Pregària
Es va iniciar l'any 1887 per iniciativa de cristians de diferents continents.

Diumenge, 8 de març
» Dia de les Nacions Unides per als Drets de les Dones
A favor de la igualtat entre els sexes i per a la defensa de les condicions de vida i de treball de les dones.

El primer pas de la compassió

Retall per meditar

«El primer pas per desenvolupar la compassió és tractar a tots aquells objectes que veiem com a inanimats —ja siguin roques, sorra, pedres, llenya, etc— amb amor i respecte. Si podem sentir amor i afecte envers aquells objectes inanimats, aleshores serà fàcil desenvolupar amor i compassió envers els arbres, arbustos, ocells, animals, la vida dels mars, rius, muntanyes i tota la resta de la Naturalesa. Si podem assolir aquest estat, aleshores tindrem automàticament compassió envers tota la humanitat.»

Mata Amritanandamayi Devi, més coneguda com a Amma, mestra i líder espiritual hindú, reconeguda mundialment per la seva enorme obra caritativa i reverenciada per alguns com un Mahatma (Gran ànima), i popularment coneguda com “la santa que abraça”. — Font: Sri Mata Amritanandamayi Devi (2008) La compasión: el único camino hacia la Paz. Amritapuri, India: Fundación Filokalia, Amigos de Amma, p. 31, ISBN: 978-84-95613-34-9

Foto: “Rosa del desert”, de Sven Teschke (llicència: Creative Commons).

La forma del cor

Retall per meditar

El meu cor s'ha fet capaç d'adoptar totes les formes:
És pastura de gaseles
I monastir de monjos cristians
Temple d'ídols
Kaaba dels pelegrins
Taules de la llei jueva
I el llibre de l'Alcorà
Jo visc en la religió de l'amor
Qualsevol rumb que prenguin els camells
Allà hi ha la meva religió i la meva fe.

Ibn 'Arabi (1165-1240), místic sufí, filòsof, poeta, viatger i savi musulmà, és un dels grans mestres espirituals del món. Conegut com a Muhyiddin (el Vivificador de la Religió) i Shaykh al-Akbar (el Gran Mestre), Ibn 'Arabi va néixer al si de la cultura moresca d'Al-Andalus, l'extraordinari centre d'una pròspera fecundació mútua entre els pensaments jueu, cristià i islàmic, i el centre a través del qual els principals treballs científics i filosòfics de l'antiguitat foren transmesos al nord d'Europa. Va viatjar extensament pel món islàmic i va morir a Damasc als 75 anys. — Font: The Muhyiddin Ibn 'Arabi Society.

Foto: “Una caravana de camells davant les piràmides de Gizeh, Egipte (1962)”, de l'arxiu fotogràfic històric de la revista LIFE (© Time Inc., amb llicència per a ús personal i no comercial).