El viatge de la vida

Retall per meditar... i fer camí

«Aquesta és la història de com a un Baggins li esdevingué una aventura, i de com va trobar-se fent i dient coses del tot inesperades. És possible que perdés el respecte dels seus veïns, però va guanyar-hi... —bé, si va guanyar-hi o no alguna cosa, això ho veureu al final.»

J.R.R. Tolkien (1983) El Hòbbit, o viatge d'anada i tornada. Barcelona: La Magrana (L'Esparver, 26), p. 10. ISBN: 84-7410-129-8 — L'obra original, “The Hobbit, or There and Back Again”, va ser publicada per primera vegada a la Gran Bretanya per George Allen & Unwin el 1937. D'aleshores ençà s'estima que se n'han venut uns 100 milions de còpies arreu del món.


Crèdit de la foto: “Matí boirós”, de Carnagevisors. — Llicència: Creative Commons.

S'acosten les vacances d'agost, un temps de canvi de ritmes, tant si es poden fer vacances més o menys de veritat com si, fet i fet, es treballa, potser fins i tot a un ritme més frenètic. Sigui com sigui, l'agost és un temps de canvi de ritmes. I, pels qui tenim la mitja sort de poder gaudir uns quants dies d'un ritme una mica més lent i relaxat, en família o amb els amics, a ciutat, a la platja o en plena natura, també és un temps per mirar la vida, potser, amb uns altres ulls. Potser és el temps per planificar i fer un petit o gran viatge? Per anar a on? Per anar a la recerca de què? Per a guanyar-hi... què?

Durant bona part de l'any he estat fent un petit viatge d'anada i tornada gairebé diari... a la feina. Acostumo a fer-ne el darrer tros a peu; excepte quan plou i m'he deixat el paraigües o bé si pel motiu que sigui hi estic arribant massa tard; en aquests casos empalmo el metro amb l'autobús. La resta de dies en sortir de l'estació camino, però aleshores no prenc pas el camí més curt sinó el que em duu per carrers i avingudes... amb més arbres. M'encanta passejar per sota els arbres! Per mi gairebé és una necessitat vital. Fins i tot tinc la sort d'haver de creuar, al biaix, un bon tram d'un parc públic. Lledoners, oms, tipuanes, freixes, robínies i mèlies, entre d'altres arbres dels quals encara en desconec el nom, m'acompanyen durant aquest meu “viatge” d'anada i tornada gairebé diari.

A l'anada, cada dia a la mateixa cantonada, em creuo amb una venedora de cupons de l'ONCE. Encara avui en desconec el seu nom, però és ben visible que ella és ben bé l'ànima d'aquella cantonada, potser fins i tot de tota la barriada! Quan no la veig venent el cupó, la trobo escoltant les penes i desgràcies de tothom qui se li acosta, per als qui sempre té una paraula adequada i, sobretot, un somriure ben alegre, quan no una riallada. I no pas de les que fereixen sinó de les que saben treure ferro, amb la subtilesa de qui ha viscut tant com per haver après l'art de saber girar la truita just al moment que semblava que s'havia de cremar sense remei...

Un dia, que casualment estava sola, ens varem creuar les “mirades” i ens varem saludar per primera vegada. Em vaig adonar que jo ja li resultava familiar, que ella també em tenia “vist”. Com em va poder reconèixer si era ben evident que amb prou feines si s'hi veia ni mai m'havia sentit la veu abans?

Sé que existeixen sistemes electrònics de reconeixement automatitzat de persones basats en l'anàlisi sistemàtic d'imatges captades per càmeres de vídeo, els quals, curiosament, no es fixen en cap paràmetre facial, sinó en un conjunt de punts fàcils d'identificar de tot el cos, com ara els de les diverses articulacions i, simplement, n'identifiquen i n'analitzen tant la posició com el moviment relatius mentre la persona camina i es belluga. ¿Potser va ser així com la noia dels cupons em va poder reconèixer, a mi i a tothom del barri que circuli una hora o altra per la seva cantonada?

Des d'aquell dia, sempre que podem ens desitgem un «Bon dia!», amb un petit somriure (bé, el d'ella sempre és especialment gran!) acompanyat d'un lleuger assentiment amb el cap. I durant uns instants fem un breu camí plegats, amb el cor, amb la intenció, un breu “viatge” que de seguida torna a ser el de cadascú... però, certament, ja ben diferent! I estic segur que tots dos sabem que aquella salutació, aquell desig compartit i expressat, aquell «Bon dia!» no és ni automàtic ni maquinal, ni tampoc difús, indefinit, distant o superficial com sí que ho deu ser la pressumpta taca grisa sobre fons clar amb què me li presento a la seva vista... Sinó que és humà, ben humà!, el desig d'un JO que s'expressa i es dóna a un TU. Un desig que cada dia és nou; que cada dia és diferent; que cada dia és d'un altre color; que cada dia és possible. O no... tot depèn! Depèn... de tantes coses! Fins a cert punt, també depèn... de mi mateix! I d'ella, naturalment!

Cada viatge humà, gran, mitjà o petit, a l'altre extrem del món, a la cantonada de casa o de camí a la feina, sol o ben acompanyat, comença amb un desig, el desig per a la vida, el desig de ser, el desig d'esdevenir. De ser i d'esdevenir... què? És que cal concretar-ho? Al meu entendre, per molt estrany que pugui semblar a primera vista, em sembla que ni cal ni tampoc és gens convenient de concretar-ho! En desitjar ser i esdevenir n'hi ha ben bé prou... per ser!, i per esdevenir! Qualsevol complement del verb «ser» que hi volgués posar (per exemple: ser «acceptat», ser «el primer», ...) sé (per pròpia experiència, és a dir: «sóc jo que parlo») que se'm faria de seguida un miratge, un fals “objecte”... de desig!, el qual distrauria la meva atenció plena vers allò essencial:

El simple i transparent desig de ser. I ser!
El simple i pur desig d'esdevenir. I esdevenir!

Com els arbres... ... ... ... ... ... ... (si, pel motiu que sigui, encara no has tingut ocasió d'observar-los amb aquests “ulls”, benvolgut lector o lectora, et ben recomano que ho facis) ... ... ... ... ... ... ...

Bé, amb franquesa, els “desitjos” (imaginaris?) dels arbres els ben desconec. Però el que sí que puc contemplar cada dia (i donar-ne fe!) és que... cada arbre que m'he trobat i em trobo arreu és, que cada arbre esdevé. Així de senzill. Així de real. Així de... complicat d'explicar i difícil de “veure”?

Bona setmana!