Sóc nota

I si Déu fos guitarrista?

«De quin Déu hem de parlar? Aquest que ens envia, qui és? Aquest Déu és un guitarrista, però aquest guitarrista no toca al pis de dalt; això ho hem de tenir molt clar i és el que hem de comunicar. Si pensem que Déu viu al pis de dalt i nosaltres vivim a baix sempre ens molestarà. Perquè resulta que, si algú ha tingut algú que apren a tocar la guitarra a la vora de casa seva, és un pal, perquè es posa a tocar en el moment més inoportú, perquè tu has de fer una feina, perquè tens son, perquè hi ha un malalt... I Déu, si considerem que viu al pis de dalt, ens molestarà sempre.

»Per tant, Déu és un guitarrista, però no toca al pis de dalt. Va pensar: “Vés a tocar amb ells”, i ens va enviar Jesús, el guitarrista que toca amb nosaltres. És bonic, això! Perquè Jesús va dir: “Jo tinc una melodia molt bona per a tu”, i jo li vaig dir: “Jo tinc la meva melodia”. I aquí comença el diàleg amb Jesús, perquè entre la seva música i la meva hi ha una diferència abismal. La meva música pràcticament està formada d'una nota, la meva rutina de cada dia: “Oh, estic cansat; mira quin horari em toca fer; em llevo al matí i he de preparar els esmorzars, he d'anar a la feina, he d'anar a comprar...”. I això un dia rere un altre, sempre és la mateixa nota.

»En canvi, Jesús té una melodia en què hi ha totes les notes, i és clar, nosaltres estem entossudits perquè la urgència de la nostra nota ens fa creure només allò que hem de fer. I Jesús ens dóna una melodia molt més ampla. Com que no ho enteníem, va dir: “Saps què?, vine a tocar amb mi, escolta'm i aprendràs aquest Esperit musical que jo tinc”. I ens va deixar l'Esperit, perquè diguéssim les coses quan calgués.

»I aquest Esperit és el mateix de Jesús, que ens fa obrir, a partir de la nota nostra de cada dia, tota la partitura per entendre tota la seva melodia. I organitzem un macroconcert amb l'Esperit i nosaltres! Això és el que ens agradaria! Doncs, per què no ho fem?»

Context

GALOBART, Jaume (2007) Ponència: “El catequista comunica des d'allò que és”. Jornades de formació per a catequistes: “El catequista en un món de comunicació”. La Pineda/Vilaseca. 9, 10 i 11 de novembre de 2007. Breu fragment de la ponència en què he canviat el mot original “pianista” pel de “guitarrista”, perquè no modifica el fons del sentit de la paràbola però em sembla que així entra més pels porus de la pell d'avui.

Comentari

En paraules meves...

Sóc nota. No sóc una nota, que sóc un home. Però sóc nota. En harmonia, en relació harmònica, o fins i tot dissonant, amb totes les altres notes. Si sonem tots alhora, amb la mateixa intensitat, en el mateix moment, no s'entendrà res, no ens comunicarem. Però si sonem amb ritme, al ritme del nostre cor, al ritme dels nostres cors podem establir totes les relacions possibles. Totes les notes tenen cabuda en el macroconcert de la vida.

Repeteixo...

Totes les notes tenen cabuda en el macroconcert de la Vida.

I això no és una idea bonica, un bell poema... caiguts de l'estratosfera espiritual. A la pràctica, a la vida, la realitat s'imposa: totes les notes són (som) part del macroconcert de la Vida. El que ens cal és trobar els ritmes, parar l'orella i escoltar i seguir el nostre bateria interior, el mateix i alhora diferent per a cada “nota”, per a cadascú: el nostre cor. És l'amor, reflex de l'Amor, el que ens dóna la llum, el consol i el coratge per sonar, vibrar, entonar quan cal o bé fer mutis, retirar-se d'escena, cedir la paraula quan convé. I això, amics meus, cadascú ho sap (si així ho desitja) perfectament... «Ara» i aquí. A ritme de rock, de vals o... de salsa, la salsa de la vida!

I quines són (som), totes les “notes”? Qui sóc jo? Qui és el meu proïsme? Aquell que plora, aquell que riu, aquell que comparteix, aquell que roba, aquell que ensenya, aquell que amaga, aquell que m'és amic, aquell que m'és enemic, aquell que m'acaricia, aquell que em pega, aquell que m'estima, aquell que em mata, aquell que pateix, aquell que consola, aquell que viu sol, aquell que viu amb bones relacions, aquell que es droga, aquell que té el cap despert, aquell que mor acompanyat, aquell que mor sol, aquell de dretes, aquell d'esquerres, aquell del Barça, aquell del Madrid, aquell de Sabadell i aquell de Terrasa, aquell creient, aquell ateu, aquell moderat, aquell integrista, aquell que no té res, aquell que té de tot, aquell que demana, aquell que no escolta, aquell que no ha trencat mai un plat, aquell que n'ha trencat molts, aquell que no toca de peus a terra, aquell que els té enfangats, aquell nadiu, aquell immigrant, aquell que sempre vol tenir raó, aquell a qui no li donen mai, aquell que m'és un dimoni, aquell que m'és un àngel, aquell que m'és un pesat, aquell que m'és un descans...

Cal que continuï?

Fotos: “U2 en concert, Kansas City, EUA (2001)”, de Scott Raymond. “Músic de carrer, Guanajuato, Mèxic (2007)”, de Tomascastelazo. (Llicències: Creative Commons).