L'atenció plena a la vida

Retall per meditar... i fer camí

«D’ella mateixa [Marie Balmary] he copiat aquesta citació de Simone Weil: “L’atenció és la forma més rara i més pura de la generositat”. Una generositat que pot xocar de front amb els interessos més o menys camuflats dels qui volen fer dels textos o de les idees el seu patrimoni particular.»

Andreu Trilla (2008) Presentació de Marie Balmary. Barcelona: Institut Français de Barcelone. — Acte de presentació, el 12 de març de 2008, del llibre «El monjo i la psicoanalista» de l'escriptora i psicoanalista francesa Marie Balmary. Més informació, junt amb el context de la cita, al web de l'Editorial Fragmenta.

Crèdit de la foto: “Ulls”, de Tadolo. — Llicència: Creative Commons.

Simone Weil (1909-1943), filòsofa francesa d'origen jueu, és citada per Marie Balmary. Al seu torn, Marie Balmary és citada per Andreu Trilla. El qual, al seu torn és citat per... mi. Un petit exemple de com la veritat i la saviesa poden anar passant de mà en mà, de boca en boca per alimentar la ment i, sobretot, el cor de les persones amb qui ens anem relacionant al llarg dels nostres dies, tant si és en viu i en directe com a través de la seva obra, escrita o en la forma que s'escaigui.

Amb tot, la foto és un altre petit exemple (petit?) de com la veritat i la saviesa poden ser sempre i altre cop redescobertes amb els ulls adequats, amb l'atenció adequada, amb la generositat de cor adequada... les dels infants!

S'acosten les vacances d'agost, un temps de canvi de ritmes, tant si es poden fer vacances més o menys de veritat com si, fet i fet, es treballa, potser fins i tot a un ritme més frenètic. Sigui com sigui, l'agost és un temps de canvi de ritmes. I també és un temps per gaudir i mirar la vida, potser, amb uns altres ulls.

S'acosta un temps ben adequat i especial per obrir altre cop el ulls... a l'entorn, a l'altre, a la vida! I viure, reviure, refer-se, refer lligams i ser agraït tot prenent consciència que:

«L'atenció és la forma més rara i més pura de la generositat.»
Simone Weil

Bona setmana!

El viatge de la vida

Retall per meditar... i fer camí

«Aquesta és la història de com a un Baggins li esdevingué una aventura, i de com va trobar-se fent i dient coses del tot inesperades. És possible que perdés el respecte dels seus veïns, però va guanyar-hi... —bé, si va guanyar-hi o no alguna cosa, això ho veureu al final.»

J.R.R. Tolkien (1983) El Hòbbit, o viatge d'anada i tornada. Barcelona: La Magrana (L'Esparver, 26), p. 10. ISBN: 84-7410-129-8 — L'obra original, “The Hobbit, or There and Back Again”, va ser publicada per primera vegada a la Gran Bretanya per George Allen & Unwin el 1937. D'aleshores ençà s'estima que se n'han venut uns 100 milions de còpies arreu del món.


Crèdit de la foto: “Matí boirós”, de Carnagevisors. — Llicència: Creative Commons.

S'acosten les vacances d'agost, un temps de canvi de ritmes, tant si es poden fer vacances més o menys de veritat com si, fet i fet, es treballa, potser fins i tot a un ritme més frenètic. Sigui com sigui, l'agost és un temps de canvi de ritmes. I, pels qui tenim la mitja sort de poder gaudir uns quants dies d'un ritme una mica més lent i relaxat, en família o amb els amics, a ciutat, a la platja o en plena natura, també és un temps per mirar la vida, potser, amb uns altres ulls. Potser és el temps per planificar i fer un petit o gran viatge? Per anar a on? Per anar a la recerca de què? Per a guanyar-hi... què?

Durant bona part de l'any he estat fent un petit viatge d'anada i tornada gairebé diari... a la feina. Acostumo a fer-ne el darrer tros a peu; excepte quan plou i m'he deixat el paraigües o bé si pel motiu que sigui hi estic arribant massa tard; en aquests casos empalmo el metro amb l'autobús. La resta de dies en sortir de l'estació camino, però aleshores no prenc pas el camí més curt sinó el que em duu per carrers i avingudes... amb més arbres. M'encanta passejar per sota els arbres! Per mi gairebé és una necessitat vital. Fins i tot tinc la sort d'haver de creuar, al biaix, un bon tram d'un parc públic. Lledoners, oms, tipuanes, freixes, robínies i mèlies, entre d'altres arbres dels quals encara en desconec el nom, m'acompanyen durant aquest meu “viatge” d'anada i tornada gairebé diari.

A l'anada, cada dia a la mateixa cantonada, em creuo amb una venedora de cupons de l'ONCE. Encara avui en desconec el seu nom, però és ben visible que ella és ben bé l'ànima d'aquella cantonada, potser fins i tot de tota la barriada! Quan no la veig venent el cupó, la trobo escoltant les penes i desgràcies de tothom qui se li acosta, per als qui sempre té una paraula adequada i, sobretot, un somriure ben alegre, quan no una riallada. I no pas de les que fereixen sinó de les que saben treure ferro, amb la subtilesa de qui ha viscut tant com per haver après l'art de saber girar la truita just al moment que semblava que s'havia de cremar sense remei...

Un dia, que casualment estava sola, ens varem creuar les “mirades” i ens varem saludar per primera vegada. Em vaig adonar que jo ja li resultava familiar, que ella també em tenia “vist”. Com em va poder reconèixer si era ben evident que amb prou feines si s'hi veia ni mai m'havia sentit la veu abans?

Sé que existeixen sistemes electrònics de reconeixement automatitzat de persones basats en l'anàlisi sistemàtic d'imatges captades per càmeres de vídeo, els quals, curiosament, no es fixen en cap paràmetre facial, sinó en un conjunt de punts fàcils d'identificar de tot el cos, com ara els de les diverses articulacions i, simplement, n'identifiquen i n'analitzen tant la posició com el moviment relatius mentre la persona camina i es belluga. ¿Potser va ser així com la noia dels cupons em va poder reconèixer, a mi i a tothom del barri que circuli una hora o altra per la seva cantonada?

Des d'aquell dia, sempre que podem ens desitgem un «Bon dia!», amb un petit somriure (bé, el d'ella sempre és especialment gran!) acompanyat d'un lleuger assentiment amb el cap. I durant uns instants fem un breu camí plegats, amb el cor, amb la intenció, un breu “viatge” que de seguida torna a ser el de cadascú... però, certament, ja ben diferent! I estic segur que tots dos sabem que aquella salutació, aquell desig compartit i expressat, aquell «Bon dia!» no és ni automàtic ni maquinal, ni tampoc difús, indefinit, distant o superficial com sí que ho deu ser la pressumpta taca grisa sobre fons clar amb què me li presento a la seva vista... Sinó que és humà, ben humà!, el desig d'un JO que s'expressa i es dóna a un TU. Un desig que cada dia és nou; que cada dia és diferent; que cada dia és d'un altre color; que cada dia és possible. O no... tot depèn! Depèn... de tantes coses! Fins a cert punt, també depèn... de mi mateix! I d'ella, naturalment!

Cada viatge humà, gran, mitjà o petit, a l'altre extrem del món, a la cantonada de casa o de camí a la feina, sol o ben acompanyat, comença amb un desig, el desig per a la vida, el desig de ser, el desig d'esdevenir. De ser i d'esdevenir... què? És que cal concretar-ho? Al meu entendre, per molt estrany que pugui semblar a primera vista, em sembla que ni cal ni tampoc és gens convenient de concretar-ho! En desitjar ser i esdevenir n'hi ha ben bé prou... per ser!, i per esdevenir! Qualsevol complement del verb «ser» que hi volgués posar (per exemple: ser «acceptat», ser «el primer», ...) sé (per pròpia experiència, és a dir: «sóc jo que parlo») que se'm faria de seguida un miratge, un fals “objecte”... de desig!, el qual distrauria la meva atenció plena vers allò essencial:

El simple i transparent desig de ser. I ser!
El simple i pur desig d'esdevenir. I esdevenir!

Com els arbres... ... ... ... ... ... ... (si, pel motiu que sigui, encara no has tingut ocasió d'observar-los amb aquests “ulls”, benvolgut lector o lectora, et ben recomano que ho facis) ... ... ... ... ... ... ...

Bé, amb franquesa, els “desitjos” (imaginaris?) dels arbres els ben desconec. Però el que sí que puc contemplar cada dia (i donar-ne fe!) és que... cada arbre que m'he trobat i em trobo arreu és, que cada arbre esdevé. Així de senzill. Així de real. Així de... complicat d'explicar i difícil de “veure”?

Bona setmana!

Religions sense compassió?

Retall per meditar

Fa molt de temps quatre homes es dirigien a un congrés religiós i van haver de passar la nit en una illa. Era una nit molt freda. Cada viatger duia una capsa de llumins i un paquet de llenya, però cadascú creia que era l'únic que els duia.

Un d'ells pensà: “Pel medalló que porta penjat, crec que aquell home pertany a alguna altra religió. Si encenc foc ell també es beneficiarà de la calor. Per què hauria d'utilitzar la meva preciosa llenya per tal que s'escalfi ell?”

El segon home pensà: “Aquella persona és d'un altre país que sempre ha estat combatent contra nosaltres. Ni somniant li permetria que se sentís còmode amb la meva llenya!”

El tercer home mirà un dels altres i pensà: “Conec aquell individu. Pertany a una secta que sempre ha estat creant problemes a la meva religió. No malgastaré la meva llenya per beneficiar-lo!”

El quart home pensà: “La pell d'aquell home és d'un altre color, i no el puc suportar. De cap manera utilitzaré la meva llenya perquè s'escalfi!”

Finalment, cap d'ells va ser capaç d'encendre la seva llenya per escalfar als altres i, d'aquesta manera, l'endemà els van trobar a tots morts de fred.

Conte tradicional hindú

«De manera semblant, alimentem l'enemistat envers els altres en nom de la religió, la nacionalitat, el color de la pell i la casta, sense mostrar cap mena de compassió envers el proïsme.»

Mata Amritanandamayi Devi, més coneguda com a Amma, mestra i líder espiritual hindú, reconeguda mundialment per la seva enorme obra caritativa i reverenciada per alguns com un Mahatma (Gran ànima), i popularment coneguda com “la santa que abraça”. — Font: Sri Mata Amritanandamayi Devi (2008) La compasión: el único camino hacia la Paz. Amritapuri, India: Fundación Filokalia, Amigos de Amma, p. 28, ISBN: 978-84-95613-34-9

Realment, són aquesta mena de “religions” i de comportaments “civilitzats” el que desitgem de debò, en el fons del cor? És així com es pot ser testimoni viu d'imatge i semblança d'un «Nosaltres»?


Crèdits de les fotos. 1: “Escultura de gel, festival de Norwich, Norfolk, Gran Bretanya”, de Leo Reynolds. 2: “Escalfant-se”, de rcarver. — Llicències: Creative Commons (1, 2).

Bona setmana!

Sóc nota

I si Déu fos guitarrista?

«De quin Déu hem de parlar? Aquest que ens envia, qui és? Aquest Déu és un guitarrista, però aquest guitarrista no toca al pis de dalt; això ho hem de tenir molt clar i és el que hem de comunicar. Si pensem que Déu viu al pis de dalt i nosaltres vivim a baix sempre ens molestarà. Perquè resulta que, si algú ha tingut algú que apren a tocar la guitarra a la vora de casa seva, és un pal, perquè es posa a tocar en el moment més inoportú, perquè tu has de fer una feina, perquè tens son, perquè hi ha un malalt... I Déu, si considerem que viu al pis de dalt, ens molestarà sempre.

»Per tant, Déu és un guitarrista, però no toca al pis de dalt. Va pensar: “Vés a tocar amb ells”, i ens va enviar Jesús, el guitarrista que toca amb nosaltres. És bonic, això! Perquè Jesús va dir: “Jo tinc una melodia molt bona per a tu”, i jo li vaig dir: “Jo tinc la meva melodia”. I aquí comença el diàleg amb Jesús, perquè entre la seva música i la meva hi ha una diferència abismal. La meva música pràcticament està formada d'una nota, la meva rutina de cada dia: “Oh, estic cansat; mira quin horari em toca fer; em llevo al matí i he de preparar els esmorzars, he d'anar a la feina, he d'anar a comprar...”. I això un dia rere un altre, sempre és la mateixa nota.

»En canvi, Jesús té una melodia en què hi ha totes les notes, i és clar, nosaltres estem entossudits perquè la urgència de la nostra nota ens fa creure només allò que hem de fer. I Jesús ens dóna una melodia molt més ampla. Com que no ho enteníem, va dir: “Saps què?, vine a tocar amb mi, escolta'm i aprendràs aquest Esperit musical que jo tinc”. I ens va deixar l'Esperit, perquè diguéssim les coses quan calgués.

»I aquest Esperit és el mateix de Jesús, que ens fa obrir, a partir de la nota nostra de cada dia, tota la partitura per entendre tota la seva melodia. I organitzem un macroconcert amb l'Esperit i nosaltres! Això és el que ens agradaria! Doncs, per què no ho fem?»

Context

GALOBART, Jaume (2007) Ponència: “El catequista comunica des d'allò que és”. Jornades de formació per a catequistes: “El catequista en un món de comunicació”. La Pineda/Vilaseca. 9, 10 i 11 de novembre de 2007. Breu fragment de la ponència en què he canviat el mot original “pianista” pel de “guitarrista”, perquè no modifica el fons del sentit de la paràbola però em sembla que així entra més pels porus de la pell d'avui.

Comentari

En paraules meves...

Sóc nota. No sóc una nota, que sóc un home. Però sóc nota. En harmonia, en relació harmònica, o fins i tot dissonant, amb totes les altres notes. Si sonem tots alhora, amb la mateixa intensitat, en el mateix moment, no s'entendrà res, no ens comunicarem. Però si sonem amb ritme, al ritme del nostre cor, al ritme dels nostres cors podem establir totes les relacions possibles. Totes les notes tenen cabuda en el macroconcert de la vida.

Repeteixo...

Totes les notes tenen cabuda en el macroconcert de la Vida.

I això no és una idea bonica, un bell poema... caiguts de l'estratosfera espiritual. A la pràctica, a la vida, la realitat s'imposa: totes les notes són (som) part del macroconcert de la Vida. El que ens cal és trobar els ritmes, parar l'orella i escoltar i seguir el nostre bateria interior, el mateix i alhora diferent per a cada “nota”, per a cadascú: el nostre cor. És l'amor, reflex de l'Amor, el que ens dóna la llum, el consol i el coratge per sonar, vibrar, entonar quan cal o bé fer mutis, retirar-se d'escena, cedir la paraula quan convé. I això, amics meus, cadascú ho sap (si així ho desitja) perfectament... «Ara» i aquí. A ritme de rock, de vals o... de salsa, la salsa de la vida!

I quines són (som), totes les “notes”? Qui sóc jo? Qui és el meu proïsme? Aquell que plora, aquell que riu, aquell que comparteix, aquell que roba, aquell que ensenya, aquell que amaga, aquell que m'és amic, aquell que m'és enemic, aquell que m'acaricia, aquell que em pega, aquell que m'estima, aquell que em mata, aquell que pateix, aquell que consola, aquell que viu sol, aquell que viu amb bones relacions, aquell que es droga, aquell que té el cap despert, aquell que mor acompanyat, aquell que mor sol, aquell de dretes, aquell d'esquerres, aquell del Barça, aquell del Madrid, aquell de Sabadell i aquell de Terrasa, aquell creient, aquell ateu, aquell moderat, aquell integrista, aquell que no té res, aquell que té de tot, aquell que demana, aquell que no escolta, aquell que no ha trencat mai un plat, aquell que n'ha trencat molts, aquell que no toca de peus a terra, aquell que els té enfangats, aquell nadiu, aquell immigrant, aquell que sempre vol tenir raó, aquell a qui no li donen mai, aquell que m'és un dimoni, aquell que m'és un àngel, aquell que m'és un pesat, aquell que m'és un descans...

Cal que continuï?

Fotos: “U2 en concert, Kansas City, EUA (2001)”, de Scott Raymond. “Músic de carrer, Guanajuato, Mèxic (2007)”, de Tomascastelazo. (Llicències: Creative Commons).