Què volem dir quan diem Església?

Sovint tinc la sensació que l'homonímia i la polisèmia més que simplificar-nos la vida ens la compliquen d'allò més. I el cas del mot “Església” no n'és pas una excepció. Què volem dir quan diem Església? Com que jo em considero un cristià “simplificat”, no catòlic, em permeto articular la meva argumentació sense complexes i amb tota llibertat, sense necessitat de fer equilibris estranys per salvar res, perquè actualment ja no tinc res ni per perdre ni per salvar en l'estricte àmbit de les religions. Dit això, què volem dir quan diem Església? A què ens referim quan, per exemple, ens plantegem si una altra Església és possible? O, per exemple, quan ens qüestionem la nostra pertinença o adhesió a ella? A què ens estem referint realment?

Al meu entendre, els mots “Església” i, més concretament, “Església Catòlica” signifiquen una cosa, i els mots “església catòlica” una altra de ben diferent (em permeto emprar lletres capitals en la primera accepció per poder distingir els dos significats). Per exemple, jo puc dir que recentment m'he alliberat de la meva antiga adhesió a l'Església Catòlica, però que en canvi avui sóc més conscient que mai de la meva pertinença a l'església catòlica. Per què? Què vol dir això?

Per una banda, l'Església Catòlica és... bé, aquí em remeto a l'extensa literatura sobre el tema. Simplement em permeto resumir-ho (i simplificar-ho) dient, senzillament, que: és una institució. Bé, i potser caldria puntualitzar: religiosa. Fins aquí res de nou, oi? Per tant, crec que es pot concloure (simplificant i sense entrar en detalls) que l'adhesió o no a la institució religiosa Església Catòlica és un acte voluntari i coherent amb les pròpies conviccions religioses i, per tant, és temporal i transitòria (per bé que aquesta temporalitat i transitorietat pugui durar i abastar gairebé la totalitat de la vida d'una persona mentre “transita” per aquesta vida).

En canvi, els termes església catòlica, al meu entendre (si bé és ben conegut que etimològicament signifiquen assemblea universal, avui i en aquest escrit em permeto deixar de banda el que en diguin els diccionaris, que no deixen de ser els “entendre” d'altres, per molt il·lustres i il·lustrats que puguin ser) es refereixen, no a una Institució, sinó a tots els fills i filles de Déu. Sí, bé, amb aquesta expressió corro el risc de semblar una mica cursi i antiquat, però m'és igual: no he trobat una manera més sintètica i alhora prou completa i entenedora de dir-ho. Tots els fills i filles de Déu (estiguin reunits en assemblea o estiguin fent altres coses). I qui se suposa que són, aquests? Només els qui quan se'ls pregunta diuen el credo A? O potser només els qui diuen el B? O potser només els qui diuen que no en tenen cap, de credo? Només els qui externament porten el cap cobert amb quipà, o només els qui porten hijab, o només aquells que van amb gorra de beisbol o potser només aquells que duen la cabellera voleiant al vent? Només els qui realitzen uns ritus segons la litúrgia A, o només els qui en realitzen segons la B, o potser només els qui s'inventen ritus nous cada dia i segons l'ocasió, o encara només aquells que diuen que no en fan cap? Qui son totes les filles i tots els fills de Déu?

Foto: “Gentada a la Rambla, Sant Jordi 2005”, de Txapulín (amb una llicència Creative Commons).

La pertinença a l'església catòlica (o bé ser filla o fill de Déu) té a veure amb l'essència de l'ésser i, per tant, és un descobriment, no una adhesió voluntària. Totes les religions ajuden a fer aquest descobriment, tot anomenant-ho amb altres mots locals (inculturats) diferents dels d'església catòlica (recordeu el conte dels tres savis cecs?) Però també és cert que totes les religions, al mateix temps i ben sorpenentment, ho emmascaren i ho compliquen d'allò més: amb l'excusa que és tan súper important, ho donen a conèixer amb lletres capitals (Església Catòlica), i s'ho fan “meu i de ningú més”, i acaben segrestant i corrompent el sentit original i ple dels termes, que no tenien cap necessitat d'emprar les lletres capitals per a comunicar el seu significat.

Al principi he dit que em considero un cristià “simplificat”, no catòlic. Bé, potser hauria de rectificar i dir (escriure) per ser coherent amb el formalisme de l'escrit d'avui, que en realitat sóc un no Catòlic. No em preocupa si quan ho dic sona igual (homonímia). No em preocupa si no s'acaba d'entendre (polisèmia). Allò que és, és, sense necessitat que sigui entès.

En aquest sentit, i com em preguntava discretament al principi, una altra Església és possible? Sí, bé, sempre es poden canviar coses, és clar, per mirar de millorar les Institucions, només cal copar els llocs de poder adequats i... Quan jo era Catòlic aquesta qüestió em causava un profund sofriment i malestar, perquè encara no era capaç de veure ni de comprendre la diferència entre Església Catòlica i església catòlica, tal i com he esbossat aquí. Avui l'evidència em diu que l'Església Catòlica mai no serà capaç de recuperar el significat original dels termes església catòlica: renunciar a les lletres capitals dels termes equivaldria a renunciar a la capitalitat de la Institució, un contrasentit endogen de primer ordre! I això una Institució, la que sigui, no ho farà mai, mai de la vida: seria un suïcidi en tota regla!

Jo, sí que puc. Amb la mort sorprenentment indolora (i alliberadora!, i transformadora!) del relat Resurrexit que vaig presentar en l'escrit anterior. La meva particular resposta simbòlica, però alhora ben real (soferta en pròpia carn!, i amb conseqüències ben concretes en la vida real), per a superar aquest i tots els altres contrasentits endògens propis de les religions, els “vells carrerons sense sortida” esbossats poèticament en el relat (i que és possible que m'entretingui a concretar una mica més en escrits posteriors).

Avui, la meva pregunta equivalent a l'anterior seria: una altra església catòlica és possible? Que, a la vista de tot plegat, equival a preguntar-me: una altra humanitat és possible? Aquesta pregunta ja no apunta a quelcom extern a mi (a una Institució, per molt adherit o enganxat que hi pugui estar o haver estat) sinó que apunta a la meva pròpia essència, al nosaltres, el de totes i tots, un terreny en el qual la millora, la renovació, la transformació i el compromís ja no són causa directa de malestar ni de sofriment perquè deixen d'estar relacionats amb copar necessàriament cap lloc de poder exclusiu reservat a uns pocs privilegiats sinó que són elements engrescadors i vivificants que es troben al simple i directe abast de tot-hom i, com no podia ser d'altra manera, també de tota dona:

Transformant-me a mi mateixa transformo el món.

Concha Pinós, buddhista i professora de ioga tibetà, activista espiritual, presidenta de la “Fundació Gandhiji Cultural”, membre de “Birmania por la paz”, llicenciada en Ciències Polítiques. — Font: Espiritualidad y Política.

Veig que acabo l'escrit d'avui citant una dona buddhista. Podria, perfectament i sense cap problema, haver-ne citat una de catòlica, o de Catòlica. O una d'agnòstica. Voldria aclarir que és perquè m'adhereixo a què diu Concha Pinós amb independència (i alhora amb profund respecte) per les seves adhesions personals particulars. Les que siguin. Quan parlo del nosaltres ho faig seriosament i crec en el que dic.

Una abraçada... universal!

Relat: Resurrexit

Benvolguts, em plau fer-vos a mans un relat, basat en fets reals, sobre un episodi que vaig viure en primera persona a primers de novembre de 2008. Això és, efectivament, fins i tot abans d'engegar la primera època de «Retalls de Calaix», sí. Es tracta d'un relat novel·lat —i, per tant, amb un cert valor literari afegit,— no de la crònica estricta dels fets, per bé que el suc és el de debò. Però bé, els cristians ja estem acostumats a aquestes formes més elaborades de comunicació des de fa qui-sap-lo, oi? Es tracta del relat novel·lat sobre un episodi que va marcar i que posa els fonaments d'un dels punts d'inflexió més importants del meu camí personal més recent: el meu personal i particular alliberament de la religió en general i de la religió catòlica en particular. Un fet que, finalment, vaig decidir posar clarament de manifest, per coherència i per transparència, abans d'obrir la segona època del bloc.

Situat, doncs, tant en l'espai com en el temps, aquest relat posa de manifest, com a mínim, un parell de qüestions que em semblen prou interessants de destacar. Primera, que els canvis personals de major embergadura, els vitals, sempre es cuinen a foc lent. Molt lent. Altrament, jo no els sabria qualificar de canvis vitals, sinó tant sols de precipitats. —A mi m'agrada la cuina i, si bé a casa tot sovint tirem d'una certa “cuina ràpida”, per pura subsistència!, per fer l'escudella de Nadal, per posar un exemple, m'hi puc passar, gustosament, tot el sant matí. La diferència? Us ho dic o us ho explico?

Segona, que les transformacions personals, si realment són d'embergadura, no es queden en la superfície de les aparences ni tampoc responen al toc de les trompetes que anuncien —o denuncien!— les circumstàncies del moment, sinó que baixen fins al moll de l'os i toquen el fonament de la pròpia vida —de la Vida en general i de la meva vida en particular, en el meu cas.— Altrament, jo tampoc no les sabria qualificar de transformacions vitals, sinó tant sols de circumstancials.

Bé, dit això, i ja sense més preàmbuls, us convido a llegir i a gaudir del relat. Espero que us agradi! Si no, també m'ho podeu dir. Gràcies!

• Relat: Resurrexit
  En format PDF (FreePDFHosting.com)

Foto: “Mallerenga blava”, de Frank Drebin (amb una llicència Creative Commons).

Segona època

Hola de nou! Després d'un cert temps de silenci, m'ha semblat prou interessant i profitós reprendre una certa activitat a través d'aquest meu (nostre?) bloc. Gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris entusiastes demanant-me que tornés. Des d'aquí us envio el meu més sincer agraïment, i també les meves disculpes per no haver-vos contestat un per un per escrit. És que, bé... en el seu moment no sabia per on començar! Considereu-vos, si us plau, contestats i contestades mitjançant aquest primer escrit d'aquesta nova època del bloc. I dic nova perquè com totes les coses vives, aquesta també flueix, canvia i es renova i, per tant, serà ben normal que no sigui exactament igual que durant la seva primera època, malgrat que, al mateix temps, s'hi pugui ben assemblar.

Foto: “Pescador a l'alba, llac Palm, Backwaters, Kerela, India”, de Steve Weaver (amb una llicència Creative Commons).

Aquest temps de silenci, més o menys llarg segons es miri, m'ha estat molt necessari per tal de poder atendre, amb tota la meva atenció i energia possibles, a una crida interior, cada vegada més intensa i indefugible, que m'urgia, amb vehemència, a la coherència, tant interna com externa, respecte de les meves certeses, que ja us dic que són molt poques, i respecte de les meves intuïcions sobre “allò que és”, que ja us dic que són molt vagues. Després d'un procés personal llarg, molt, molt més llarg que aquest temps de silenci, he guanyat en llibertat interior, com segurament no podia ser d'altra manera, i he fet el meu doble, o triple, salt mortal particular, endavant i cap amunt: m'he alliberat de la religió en general, i de la religió catòlica en particular. I dic que me n'he alliberat amb molta seriositat: ens n'hem alliberat jo, la meva fe, i la meva espiritualitat, per dir-ho d'alguna manera fàcil i ràpida.

És difícil d'explicar-ho en quatre ratlles, però suposo que ja es pot endevinar que no cal que patiu per mi. Ni tampoc hauríeu de patir per vosaltres: des d'aquí no tinc intenció de fer apologia sobre cap opció religiosa, ni a favor ni en contra. Sí de “fer bullir l'olla” tot facilitant un possible intercanvi d'opcions personals, amb totes les seves derivades, sense complexes, però també sense imposicions. Si he començat a explicar, mínimament, la meva és perquè, simplement, crec que pot ser enriquidora, o fins i tot esperançadora per a algú que estigui passant per turbulències de recerca interior més o menys similars a les meves, tot i que sense que calgui que arribem, necessàriament, al mateix possible “port”. O potser sí... en fi, qui ho sap! Tampoc és que em senti haver arribat a cap “port” definitiu, però...

Una de les poques coses que veig amb més claredat és que la riquesa de l'espiritualitat humana no té límits i que, en canvi, les religions, totes sense excepció, tenen una tendència intrínseca a posar límits allà on no n'hi ha, amb totes les seves definicions!, dogmes!, i lleis! Perquè, una cosa és l'ordre i una altra l'harmonia. Si bé se sol entendre que un cert ordre és necessari per moure's per la vida, un excés d'ordre, un ordre excessivament estricte ens torna obsessius, quan no acaba essent asfixiant, lesiu i fins mortal per a la vida mateixa. I, què és això, benvolguts, sinó un greu desordre? És a dir, justament el seu contrari! L'ordre dins de les religions, imposat amb mil i una estratagemes, no és, ni molt menys, dels lleugers i suaus, com ho pot ser el de les balisses marítimes, per exemple, que assenyalen possibles camins però sempre ben amples i oberts per totes bandes, sinó que és dels que s'han fet, ja ara i al mateix temps, el seu contrari: un desordre. I, sense entrar en detalls, dels més greus!

L'harmonia, en canvi, és part del vast univers de l'espiritualitat i de la consciència religiosa universals. L'harmonia, com la bellesa, o l'amor o la llibertat, és una de les poques realitats, o virtuts, que no té contrari i que, per tant, no es pot degradar, desvirtuar o pervertir. Perquè, ¿existeix una tal cosa com un excés d'harmonia? O un excés de bellesa, o d'amor, o de llibertat? Bé, no em refereixo a qualsevol cosa, a qualsevol harmonia, bellesa, amor o llibertat. Poseu-ho en majúscules si ho preferiu: Harmonia, Bellesa, Amor, Llibertat. Suposo que ja s'entén... Si existís un excés de tals coses, ¿és que conduïrien al seu hipotètic contrari? Oi que no? Per això deia que una cosa és l'ordre i una altra l'harmonia. El primer és propi de les religions. La segona és pròpia de l'espiritualitat. Estan relacionades entre si, sí, és clar. Però són coses completament diferents.

En continuarem parlant? Una abraçada!