Allò cert sembla fals

Retall per meditar

«No hi ha res més bla i feble que l'aigua,
però res no la supera a vèncer el que és dur.
Res no pot substituir-la.

»El feble venç el fort
i el tou venç el dur.
Això és quelcom que tothom sap,
però que ningú no practica.

»Per això el savi diu:
Qui suporta els oprobis del món
és qui preserva el reialme.
Qui es carrega les desgràcies del món
és el rei del món.

»Les paraules vertaderes semblen falses.»

Lao Tse (1997) Poema LXXVIII. A: «Tao Te King. El llibre del Tao». Barcelona: J. J. de Olañeta, Editor. (Els petits llibres de la saviesa: 13). ISBN: 84-7651-675-4. — Lao Tse (~s.IV aC), o Laozi (segons el nou sistema Pinyin de transcripció del xinès 老子 [lǎo zǐ]), filòsof llegendari de l'antiga Xina, mítica figura central del Taoisme, i considerat autor del «Tao Te King». Lao Tse significa “Vell Mestre”.

Crèdit de la foto: “Horseshoe Bend, Arizona”, un dels meandres més famosos del riu Colorado, prop de la població de Page, a l'estat d'Arizona, EUA, de Luca Galuzzi. — Llicència: Creative Commons.

L'aigua viva, l'aigua que flueix, s'obre pas a través del obstacles amb tota naturalitat i sense deixar de ser allò que és: aigua. És molt probable que des de temps immemorials l'aigua viva, l'aigua que flueix, hagi estat el símbol universal de vida. En algunes cultures i per extensió és ben sabut que també ha estat símbol de mort. Però... no només ha estat el símbol d'un concepte (abstracte!) sinó també i sobretot d'una realitat (concreta!)... de la meva vida, de la teva vida. Una vida que se sent i se sap viva quan... flueix! Com, l'aigua! Una vida viva, una vida que flueix és capaç de «vèncer el fort» i fins és la «reina del món». Tot i que d'entrada pugui semblar fals... això (intuïtivament!) cau pel seu propi pes, és ben cert.

Aquest ensenyament, ben genuí de l'espiritualitat oriental (un dels fonamentals!), també pot ser expressat en paraules potser una mica més pròpies de l'espiritualitat cristiana: una vida viva, una vida fluïda és aquella que transcorre amb la feblesa (força?) de l'amor, el perdó i la compassió.

Bona setmana!

La veritat és aquí

Retall per meditar

«La veritat no pertany al passat. La veritat del passat són les cendres de la memòria, i la memòria pertany al temps, ¿quina veritat hi pot haver en les cendres mortes de l'ahir? La veritat és quelcom viu, no pot estar reduïda en els límits del temps.

—

»La veritat es manifestarà únicament quan [vostè] estigui lliure de dolor, de l'ansietat i de l'agressivitat, que ara omplen el seu cor i la seva ment.

—

»La veritat és aquí, on mai mirem.

—

»La veritat no es troba en cap lloc distant; la veritat està en l'observació d'allò que és. Veure's un mateix tal i com és —des d'aquell estat d'adonar-se en el qual no entra cap forma d'elecció— és el principi i el final de tota cerca.»

Jiddu Krishnamurti (1895-1986), nascut al sud de l'Índia i educat a Anglaterra, considerat un dels grans filòsofs dels temps moderns, religiós sense religió, orador, escriptor i educador, va rebutjar amb vehemència el paper de gurú que molts li volien assignar. — Font: KRISHNAMURTI, Jiddu (2008) Relación y amor, la verdadera revolución. Barcelona: Kairós, pp. 13, 14, 18 i 47. ISBN: 978-84-7245-676-1.

Crèdit de la foto: “Ocells al meu porxo”, de Bob AuBuchon. — Llicència: Creative Commons.

Alguna vegada m'he sorprès a mi mateix buscant les ulleres sense adonar-me que les duia posades: les tenia tant a prop que ni les veia ni les notava! Amb les petites o grans certeses de la vida (poques!, per cert...) m'ha passat quelcom de semblant més sovint del que m'hauria agradat: les he tingut davant dels nassos i fins les he mirat durant molt de temps però sense haver-les sabut veure ni molt menys comprendre, perquè em pensava (tenia el pre-judici) que les trobaria més enllà, més lluny, allà a fora no sé on, en un altre “lloc”, distant, recòndit, llunyà... gairebé inabastable.

Però... amb el temps m'he anat adonant que la veritat (d'alguna manera...) de fet és amb mi, a “casa” meva, al meu abast. I que, al mateix temps, la veritat (d'alguna manera també...) de fet és amb tu, a “casa” teva, al teu abast. Per això sóc poc amic de discutir qui la té, perquè entenc que la veritat no és quelcom que es pugui prendre o agafar per mitjà de la raó o del discurs elaborat del “savi”, sinó que és quelcom que tant sols es pot acollir i veure (entreveure!) des d'un cor... humil i silenciós.

Bona setmana!

I què és la veritat?

Cita

Vaig descobrir que allò que més ens apropa a la Veritat és l'amor. També vaig percebre que l'amor, entès com a no-violència, tenia pocs partidaris al món. Però mai vaig descobrir un doble sentit en relació amb la veritat, i ni tant sols els ateus posen objeccions a la necessitat del poder de la veritat. Tanmateix, en la seva passió per descobrir la veritat, els ateus no dubten en negar l'existència mateixa de Déu —cosa que és una conseqüència lògica, des del seu punt de vista. Degut a aquest raonament, vaig comprendre que, enlloc de dir «Déu és Veritat», he de dir «la Veritat és Déu».

—

De fet, la paraula sànscrita traduïda per Veritat és Sat, que significa, literalment, «allò que existeix».

—

«Aleshores, ¿què és la Veritat?» Aquesta és una pregunta difícil, però jo me l'he respost afirmant que és allò que ens diu la Veu Interior.

Mohandas K. Gandhi (1869-1948), conegut com a Mahatma Gandhi, líder polític i espiritual hindú i del moviment d'independència de l'Índia.

Context

GANDHI, M (2007) Mi religión. Santander: Sal Terrae (El pozo de Siquem, 216), pp. 82-83. ISBN: 978-84-293-1729-9. — Font original: GANDHI, M (31-12-1931) Young India, pp. 427-428, setmanari en llengua anglesa, sota la direcció de Gandhi, publicat a Ahmedabad des de 1919.

Comentari

Una descripció realment ben bella, profunda i subtil: «la Veritat és Déu». Més endavant, Gandhi afegeix: «Encara no l'he trobat, però no deixo de buscar-la». I, «moltes vegades he albirat en el meu caminar lleus espurnes de la Veritat Absoluta, que és Déu», però alhora «qui cerca la Veritat ha de ser més humil que la pols».

Amb tot, també és ben cert, i comparteixo la preocupació, que «la tendència a exagerar, a suprimir o a manipular la veritat, voluntàriament o involuntària, és una debilitat natural de l'ésser humà, i cal el silenci per superar aquest defecte.» Per aquest motiu subscric en consciència:

Procureu romandre ben a prop d'aquells que diuen que cerquen la veritat. Però fugiu-ne tant aviat com us diguin que l'han trobada.

Václav Havel, escriptor, dramaturg i polític txec. El darrer President de Txecoslovàquia (1989-1992) i el primer de la República Txeca (1993-2003).

Bona recomanació! Una actitud prudent que procuro aplicar tant en relació als altres com en relació a mi mateix: estic en “camí” cap a...... però encara no he arribat a cap “lloc” definitiu.

Retall cristià

Jesús contestà:
— Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.
Li diu Pilat:
— I què és la veritat?

Cita bíblica: Jn 18,37-38 (BCI)

Així acaba la perícopa de l'Evangeli de Joan, amb el silenci de Jesús. En canvi, l'escrit apòcrif (mot que simplement vol dir no canònic) anomenat «Evangeli de Nicodem», de caràcter gnòstic, amplia l'escena amb la curiosa resposta que posa en llavis de Jesús (feia molt de temps que n'havia sentit a parlar, per fi he tingut l'oportunitat de llegir-ho personalment):

— Què és la veritat?, li pregunta Pilat.
— La veritat prové del cel, li fa Jesús.
— A la terra no existeix la veritat?, diu Pilat.
— Ja ho veus, li replica Jesús: els qui diuen la veritat són jutjats pels qui exerceixen el poder a la terra.

AA. VV. (1990) Apòcrifs del Nou Testament. Barcelona: Proa (Clàssics del Cristianisme, 17), p. 238. ISBN: 84-7739-137-8. — El text citat es pot referenciar, similarment a com se sol citar la Bíblia, mitjançant la notació: EvNic III, 2.

Al cap i a la fi, potser m'agrada més la “versió” de Jn, potser trobo més eloqüent el silenci de Jesús per resposta que qualsevol intent d'explicació racional sobre què és o deixa de ser la veritat (o, la Veritat). Una veritat, una resposta, que només es pot comprendre des del silenci, des del cor, des de l'amor nu de paraules i de conceptes abstractes, des de l'amor que simplement és... i deixa ser.

Quan gairebé “toquem” el misteri de la vida (és a dir, les seves intríngulis, la seva essència no racionalitzable, no objectivable) i ens quedem sense paraules per poder-lo expressar o comunicar, ens solem acontentar en prendre paraules de tota la vida (conceptes, objectes mentals) i simplement les “modifiquem” posant-los la inicial en majúscula: Misteri, Vida, Veritat, Silenci, Paraula, Amor... Alguns també s'hi troben bé, i reconeguts, amb paraules, també en majúscula, com: Buit, Res, Il·lusió... Altres ens atrevim (amb el màxim respecte i humilitat) amb la paraula: Déu, o amb qualsevol de les seves “germanes”: Al·là, Tao, Nirvana, Brahman, Anatman...

La inicial en majúscula no significa que vulguem fer la paraula “més gran”, com per encabir-hi un concepte “més gros”, sinó que és un senyal, un toc d'alerta, que significa: «Ep!, la paraula (el concepte, l'objecte mental) no és la “cosa” (allò essencial, l'essència, allò que busco realment, allò que sóc, allò que és, allò inefable, inexpressable, inaudible, invisible...), sinó que simplement “hi apunta”. Pssst!, és cap allà...» A partir d'aquí, hi he de “caminar” jo... sí, jo sol, despullat de l'ego i de la ment, si realment ho desitjo i tinc prou coratge!

És això la fe? Aquest desig? Aquest coratge? Aquesta confiança senzilla en l'Altre? Aquest saber-se, comprendre's...?, (què?)... estimat?, ... desitjat?, ... donat?, ... «Pssst!, però si ja hi eres...»

Epíleg

Quan Jacob es desvetllà, va dir:
— Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia.

Cita bíblica: Gn 28,16 (BCI)

Retalls relacionats

• «Cercadors de la veritat», amb el conte “Els 3 savis cecs”.
• «Encontre en el silenci», el Silenci eloqüent de Déu.
• «La llibertat interior», cap a on assenyalo, jo?
• «Col·leccionistes de mapes», la funció dels conceptes i les idees.

Fotos: “Rosa blanca, davant del campanar de l'església d'Arties, Val d'Aran”, d'Èdgar Planas. “Mirant avall cap a la Terra”, núvols i llum solar sobre l'Oceà Índic, vist des del Discovery durant la missió STS-96 de 1999, de la NASA (llicència: per a ús personal, divulgatiu i no comercial)

En l'escrit de la setmana que ve miraré d'aprofundir i matisar alguns dels noms que utilitzem i s'han utilitzat per referir-nos a la dimensió Déu de la Realitat. Una abraçada!

Cercadors de la veritat

Conte: Els 3 savis cecs

Hi havia una vegada tres savis molt savis. Tot i que tots tres eren cecs! Com que no hi podien veure, s’havien acostumat a conèixer les coses tant sols tocant-les. Amb les seves mans s’adonaven de la mida, de la qualitat i de la calidesa de tot allò que es posava al seu abast.

Un dia, un circ va arribar al poble on vivien els tres savis cecs. Entre les coses meravelloses que van arribar amb el circ, hi havia un gran elefant blanc. I era tan extraordinari que tothom no feia més que parlar d’ell.

Els tres savis cecs també van voler conèixer l’elefant. Es van fer acompanyar fins el lloc on era i van demanar permís per poder-lo tocar. Com que l’animal era molt mansoi, no hi va haver cap inconvenient per tal que ho fessin.

El primer dels tres estirà les seves mans i va tocar la bèstia al cap. Va sentir sota els seus dits les enormes orelles i després els dos espectaculars ullals d’ivori que sobresortien de la petita boca. Va quedar tan admirat d’allò que havia conegut que immediatament va anar a contar els altres dos allò que havia après. Els va dir: «L’elefant és com un tronc, cobert a ambdós costats per dues flassades, d’on surten dues grans llances fredes i dures.»

Però resulta que quan li tocà el torn al segon savi, les seves mans tocaren l’animal a la panxa. Tractaren de rodejar el seu cos, però aquest era tan alt que no podia abastar-lo amb els dos braços oberts. Després de molt palpar, ell també va decidir explicar allò que havia après. Els hi dir: «L’elefant sembla un tambor col·locat damunt de quatre grans potes, i està folrat de cuiro amb pèl per fora.»

Llavors hi anà el tercer savi i va agafar l’animal justament per la cua, s’hi va penjar i va començar a gronxar-se com fan els nens amb una corda. Com que això li agradava a la bèstia, va estar molta estona divertint-se enmig de les rialles de tots. Quan va deixar el joc, va comentar allò que havia après. Ell també va dir: «Jo sé molt bé què és un elefant. És una corda forta i grossa, que té un pinzell a la punta. Serveix per gronxar-s’hi.»

Resulta que quan tornaren a casa i començaren a parlar entre ells del que havien descobert de l’elefant no es podien posar d’acord. Cadascú estava plenament segur d’allò que coneixia. I a més tenien la certesa que només hi havia un elefant i que tots tres estaven parlant del mateix, però el que deien semblava impossible de concordar.

Tant van parlar i discutir que gairebé es van barallar. Però a fi de comptes, com que tots tres eren molt savis, van decidir fer-se ajudar, i van anar a preguntar a un altre savi que havia tingut l’oportunitat de veure l’elefant amb els seus propis ulls. I llavors van descobrir que cadascun d’ells tenia raó. Una part de la raó. Perquè coneixien de l’elefant només la part que havien tocat. I van creure al qui l’havia vist i els parlava de l’elefant sencer.

Conte tradicional hindú

Breu comentari

No recordo els anys que fa que el vaig escoltar per primer cop, però en fa un munt! I encara el trobo fresc, suggerent, educatiu. Aquest conte dels 3 savis cecs narra una experiència i una “lliçó” de vida que molts d'altres savis (també més o menys “cecs”, com tots ho som per naturalesa, incapaços de “veure” amb completa nitidesa segons què!) també l'han expressat amb d'altres imatges ben suggerents:

Així com tots els rius desemboquen al mar,
totes les religions porten a Déu.

Mahatma Gandhi (1869-1948), líder polític i espiritual hindú i del moviment d'independència de l'Índia.

I és que sovint les persones (i també les institucions religioses, les polítiques, les monetàries...) pensem que estem en possessió de la “veritat” i que són els altres els qui estan equivocats. Però segurament ens estalviaríem més d’una discussió, i afavoriríem el diàleg, si amb humilitat reconeguéssim que la nostra “veritat” es complementa amb la dels altres.

Foto: “New Norfolk des del mirador de Pulpit Rock, Tasmania (2009)”, de Noodle Snacks (llicència: Creative Commons).

Vinyeta: “Els enfrontaments religiosos”, d'Andreu Faro (www.e-faro.info, reproduït amb permís de l'autor).

En l'escrit del proper dijous m'esplaiaré una mica més sobre la recerca de la veritat i, també, sobre què és això que alguns convenim en anomenar la Veritat.

Una abraçada!