Els noms de D*u

Cita

— Així és —acceptà Simon—. Un dia vaig comprendre alguna cosa que podria expressar amb les seves paraules: que Déu és la paraula més exagerada en tots els idiomes. Per això me l'estimo tant.
— Però això ho canvia tot. Dit d'aquesta manera, ja no és la mateixa història. Estem ben lluny del gran policia del cel, o de tots els sinistres muntatges de les religions, o potser hauria de dir de les pseudoreligions.

Marie Balmary, psicòloga i psicoanalista francesa, ni teòloga ni exegeta, ha posat en pràctica un mètode de lectura i interpretació en grup dels textos bíblics en la seva llengua original —hebreu i grec—, de manera semblant al que permet fer la psicoanàlisi. La seva obra gaudeix d'una gran difusió a França, i ha estat traduïda a l'anglès, el portuguès, l'holandès, l'italià, el grec, el japonès i ara al català.

Context

Breu fragment de la quarta conversa entre Simon, monjo catòlic que llegeix l'hebreu, i Ruth, psicoanalista atea de cultura jueva, personatges de ficció d'un assaig novel·lat autobiogràfic que m'ha captivat des de la primera pàgina fins a la darrera!, tant per la seva excel·lent qualitat literària com pel cos del seu contingut. Un dels pocs llibres que he llegit tot sencer i gairebé d'una tirada: BALMARY, Marie (2007) El monjo i la psicoanalista. Barcelona: Fragmenta (Assaig, 4), p. 63. ISBN: 978-84-935695-6-3. En una excel·lent traducció d'Andreu Trilla, estimat i venerable pare escolapi.

Comentari

M'ha semblat adient començar el «retall» d'avui amb aquesta cita, d'aparença més light, però molt representativa del meu propi sentir, com a contrapunt previ a l'apunt potser més dens que segueix.

En l'escrit de la setmana passada ja vaig avançar, dit d'una altra manera, que «la paraula (el símbol) no és “allò apuntat” (allò simbolitzat), sinó que simplement “hi apunta”, com si ens digués a cau d'orella: pssst!, cap allí...». Amb tot, hi ha qui dóna gairebé el mateix valor i reverència al símbol (la «paraula», el «nom»), que a allò simbolitzat (i aquí hauria d'escriure «Déu»... precisament una paraula!, un nom!, però... ja ens entenem, oi?). Potser pel temor que en malmetre el primer es pogués perdre, alhora, el camí, la pista, la guia vers el segon...? És possible. Però (i ho dic seriosament), realment... passaria això? O potser... justament tot el contrari? (En parlaré més extensament i matisada en algun altre escrit, però ho avanço breument: ¿no podria ser que “malmetre” el símbol signifiqués, de fet, un alliberament d'allò simbolitzat respecte del seu símbol, diguem-ne, segrestador? Almenys, des del punt de vista des d'on podem “mirar”: l'humà, no el diví. De moment no dic ni sí, ni no...)

Retall jueu

El significat dels noms. En el pensament, la cultura i la tradició jueves un nom no és una designació arbitrària, una combinació aleatòria de sons. El nom transmet la natura i l'essència d'allò anomenat, en representa la seva història i la seva reputació (el seu “bon nom”!). Per aquest motiu en el judaisme els noms de Déu, en totes les seves formes, són tractats amb una cura inusual, amb un respecte i una reverència extraordinaris.

Els noms hebreus de Déu. El tetragrama יהוה compost per les quatre lletres hebrees Yod-Hey-Vav-Hey (com sabeu l'hebreu s'escriu de dreta a esquerra, en un alfabet de 22 lletres, originalment només consonants), és el nom més important de Déu en la tradició jueva. És el nom inefable, indicible, distintiu, propi de Déu. L'origen (mític, simbòlic) d'aquest nom misteriós sembla ser que es troba a Ex 3,14. Transliterat en el nostre alfabet com YHVH, és també el nom més freqüent a la Bíblia jueva (part del nostre Antic Testament), on hi apareix més de 6.800 vegades (la meva font és confusa en aquest punt, però la xifra és plausible). En català sol ser traduït per Senyor, el Senyor o el Senyor-Déu (més avall queda més clar perquè).

Altres noms hebreus de Déu són, entre d'altres: Elohim (el primer nom que apareix a l'Escriptura, amb les variacions El, Eloha, Elohai, sol ser traduït per Déu), El Shaddai (traduït per Déu totpoderós), Tzva'ot (que significa Senyor de les hosts o dels exèrcits), etc.

Escriure el nom de Déu. La llei jueva no prohibeix escriure el nom de Déu, sinó la seva supressió o desfiguració. L'origen es troba a la part central del Deuteronomi (el darrer dels 5 llibres de la Torà), dins del recull de lleis i costums recollits com a comiat o testament de Moisès al llindar de la terra promesa, emmarcat dins d'una preocupació majúscula per evitar caure en un dels paranys més greus de qualsevol religió: la idolatria (adorar «el dit», enlloc d'«allò assenyalat»!). «Derroqueu els seus altars, esmicoleu els pilars sagrats, cremeu els bosquets sagrats i destrosseu les estàtues dels seus déus. Que d'aquests indrets en desaparegui el record. Quan donareu culte al Senyor, el vostre Déu, no feu com aquestes nacions.» (Dt 12,3-4).

D'aquí, els rabins van inferir-ne el manament (desconec exactament com!, ni amb quina lògica!, però fonts jueves així ho ensenyen) de no destruir cap cosa santa, i de no destruir o desfigurar cap nom de Déu. Recents decisions rabíniques especifiquen que aquest antic manament aplica tant sols a les «formes permanents» i, per tant, exclouen qualsevol representació d'un nom de Déu en mitjans impermanents (e.g. fitxers electrònics, monitors d'ordinador, canals de transmissió de dades, etc). En canvi, qualsevol forma impresa passa a ser, seguint aquesta lògica, una «forma permanent», havent-ne de tenir per tant la cura extrema que li correspon com a «objecte sagrat» que passa a ser.

Pronunciar el nom de Déu. Antigament, el nom propi de Déu YHVH era pronunciat com a part dels serveis diaris del Temple de Jerusalem. Fins i tot la Mixnà (ss. I-III), que recull i consolida la tradició oral des del temps de la llei escrita o Torà (ss. VI-V aC), en recomana el seu ús en salutacions quotidianes entre jueus (Berakhot 9:5). Però en temps del Talmud (s. V), font fonamental de la legislació, de les tradicions i de les exhortacions morals jueves, amb el Temple destruït i el poble en diàspora, els rabins ja no permeten pronunciar el nom propi de Déu en cap circumstància, sinó que es difon el costum de substituir-lo pel nom Adonai (que significa Senyor), o per Ha-Shem (literalment El Nom), sota... pena de mort! No és d'estranyar, doncs, que amb el pas del temps s'hagi acabat “oblidant” com es pronunciava exactament el mot YHVH (YHVH en són només les consonants, i fins i tot la lletra Vav no se sap si era realment consonàntica o vocàlica).

A partir del s. V els textos hebreus foren completats amb els signes diacrítics niqqud (signes emprats per representar vocals, absents anteriorment en l'escriptura hebrea). Però el mot YHVH fou completat amb els signes corresponents a les vocals del mot Adonai, enlloc dels que li haurien estat propis, per tal de recordar al lector que per molt que veiés escrit YHVH calia declamar Adonai. Aquest és l'origen de la confusió moderna que va donar lloc a creure que YHVH hauria estat pronunciat Jehovà. Jahvè es considera una aproximació més plausible, però tampoc és acceptada de manera definitiva pels experts. La realitat és que la pronunciació exacta del mot YHVH s'ha perdut en la nit dels temps.

Els noms no hebreus de Déu. Això és: Déu, Dios, Dieu, Deus, Dio, God, Gott... Actualment, les diverses escoles rabíniques encara no s'han posat d'acord sobre el nivell de santedat d'aquestes formes del nom de Déu. En qualsevol cas, alguns jueus dels anomenats reformistes (actualment hi ha, però, moltes altres maneres de ser jueu) inclouen aquests mots en el “joc” per evitar incórrer en la violació (fins i tot involuntària, per desconeixement del possible lector-impressor a través d'Internet) del manament derivat de Dt 12,4, consistent en escriure'ls en una «forma incompleta» donant lloc a, per exemple: D*u (en català), o G-d (en anglès).

Per saber-ne més

• «The Name of G-d», article de Judaism 101 i del Jewish Virtual Library, la font principal del retall anterior, junt amb les següents respostes de diversos rabins.
• «Why “G-d” instead of God?», reposta del rabí Jeffrey Wolfson Goldwasser, resposta del rabí Shraga Simmons (Jerusalem, Israel), resposta del rabí Aron Moss (Sydney, Australia).
• «Hebrew Names of God», de Hebrew for Christians, amb textos, transliteracions i àudios.

Personalment, comparteixo la preocupació, tan pròpia del pensament jueu, d'intentar detectar i defugir qualsevol forma d'idolatria. Però... molt em temo que aquest zel n'ha dut uns quants a caure en una nova forma d'idolatria molt més refinada i “culta”: tota aquesta rebuscada sacralització dels noms de Déu i els seus usos!

Amb tot, i compartint també l'esperit de sant Pau de «no donar escàndol als més febles» (Rm 14,13-23), us transmeto aquesta recomanació judaica, per tal que en feu l'ús que cregueu oportú:

«Sisplau, observeu que aquest escrit conté el nom de Déu.
Si l'imprimiu, sisplau tracteu-lo amb el respecte apropiat.»

Per altra banda, però, pres i entès com a símbol (que em sembla que és el que és), el mot D*u el trobo una troballa molt interessant, molt eloqüent, molt suggeridor per recordar d'una manera ben gràfica que: «Déu no és ni un objecte del pensament ni un concepte» (Raimon Panikkar).

En resum, entenc que el «nom» ni és únic (de fet en tenim un munt per triar i remenar!, i més que en podríem inventar!), ni conté allò simbolitzat (tant sols «hi apunta» —perdoneu que em repetixi tant, però... per cert, ha quedat clar? Hehehe!).

Ara bé, realment, ¿és aquest l'únic “camí”, partir d'un «nom»? (Que no deixa de ser l'expressió d'una «doctrina»...) Realment, ¿em cal un «nom» per... acabar-lo transcendint vers allò simbolitzat... [allò apuntat pel símbol «D*u»]? ¿No podria ser aquest un “camí” una mica massa racional, més aviat propi del “segon ull” i, per tant, coix ja d'entrada? «Mira, és per aquí, només cal que t'aprenguis, acceptis i et conformis en tots aquests conceptes... i ja està. Té! Apa, són 5.ooo €. Gràcies. — Següeeent?» Paraules... noms... conceptes... ideologies... doctrines... dogmes... normes... tots ells uns “caminadors” molt necessaris, sí, però... arriben a fer tanta nosa, també, pobrets!



Altres símbols (completament diferents!) em són tant o... molt més necessaris per aprendre a «caminar cap a...». Aquells que són “llum” per al «tercer ull», la mirada de l'amor, de la poesia, de la fe, de l'esperit... En l'escrit de la setmana que ve miraré d'oferir una mica de “llum” sobre el que em sembla que és un dels símbols (o “imatge”) més bàsics i fonamentals de (i que em sembla que em posen en relació més directa amb) D*u!

Una abraçada!

Crèdits de les fotos. 1: “Indicadors vers els Estanys de Tristaina, Andorra”, d'Èdgar Planas. 2: “El tetragrama YHVH en un rotlle de la Torà”, de Daniel Tibi, corresponent al fragment de Nm 18,27-30. 3: “Venerables jueus polonesos estudiant minuciosament un text de la Mixnà, 1924”, del YIVO Institute for Jewish Research de Nova York. 4: “Anell d'amor”, de Roger McLassus. — Llicències: Creative Commons (1, 2), Copyright, emprat segons termes d'ús (3), GFDL (4).

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».