No-creats, com D*u

Fa força temps que em desagrada ser tractat com una criatura. Crec que és ben normal, això ho fa l'edat. Però també fa força anys, segurament uns quants menys, que en el fons del fons em sento estranyament humiliat en ser tractat com a creatura. I fins no fa gaire creia que això, en canvi, no podia ser gaire normal, ni tant sols confessable. Fins que, de mica en mica, vaig anar tenint ocasió de llegir (i de comprendre mínimament!) les intuïcions no condicionades de diversos autors, mestres i savis. Recentment, de la mà de Marie Balmary (amb un discurs profundament respectuós però alhora lliure, alliberat i altament alliberador!) crec que he acabat de completar la meva “reconciliació” personal amb els mítics relats bíblics de la creació dels quals, avui, n'esbossaré el darrer i conclusiu “detall” a mode de brodat que intenta enllaçar en harmonia amb tots els anteriors.

D'entrada demano excuses pel títol de l'escrit d'avui (d'aparença potser encara més sensacionalista que el de la setmana passada). No, no és cap “reclam” per intentar cridar l'atenció sinó que és quelcom que... bé, que té molt sentit! És més, és quelcom que sempre que hem obert la Bíblia per les primeres pàgines ens ha passat per davant dels ulls... ai!, amagat, això sí, darrera d'una traducció... habitualment ben matussera de l'original hebreu!

Retorno justament, una vegada més, als dos versets centrals del mític primer relat de la creació, els quals no paren de sorprendre'ns amb més i més “detalls”:

Déu digué:
— Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen.
Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona.

Cita bíblica: Gn 1,26-27 (BCI).

Cinquè detall: on «Déu no crea ni l'home ni la dona»...?

Alça! Com que no? Però si ho acabem de llegir! Sí, però... resulta que l'original hebreu no diu exactament això! L'original hebreu diu (traduït literalment sense “floritures per tal que soni millor”):

Elohim diu:
— Farem Adam, el terrós, en la nostra imatge, com semblança de nosaltres. Ells sotmetran el peix del mar, el volàtil dels cels, la bèstia, tota la terra, tot rèptil que s'arrossega damunt la terra.
Elohim crea el terrós en la seva imatge, en imatge d'Elohim el crea, mascle i femella els crea.

Font: BALMARY, Marie (2008) L'origen diví. Déu no ha creat l'home. Barcelona: Fragmenta (Assaig, 11), p. 75. ISBN: 978-84-92416-12-7. — Marie Balmary, psicòloga, psicoanalista i escriptora francesa, reprodueix la traducció d'André Chouraqui. Amb tot, ella mateixa també sap llegir i interpretar l'hebreu. Amb «una fidelitat estricta a la lletra, recupera el que els segles han deformat», i no dubta en «qüestionar dos mil anys de tradició exegètica».

Una primera anàlisi ens permet observar el següent. El mot “home” en hebreu és ish, i el mot “dona” és isha. Ambdós són totalment absents en tot el primer relat. En canvi, al final d'aquest fragment hi ha escrit “mascle i femella”, que, evidentment, no és exactament el mateix. Per altra banda, el mot adam (en hebreu no hi ha majúscules) és un terme genèric per designar l'ésser humà, el qual comparteix arrel amb el mot adamah, un altre terme genèric per designar la terra, el qual evoca la terra rogenca del desert pedregós. Per això adam pot ser traduït per “el terrós”, tret d'adamah. I també per “l'humà”, mot igualment genèric, d'ascendència llatina, i que comparteix deliciosament arrel amb el mot humus, justament “terra” en llatí, el qual a nosaltres ens pot evocar la matèria negrosa i nutrient del sòl.

Així, doncs, el relat presenta l'adam (el terrós, l'humà) el qual és creat «mascle i femella». Per què no és creat «home i dona»? Què es deu voler significar amb aquesta matís?

La separació efectuada pel Creador en els elements (la llum separada de les tenebres, les aigües de dalt de les de baix, el dia de la nit), en el camp de la paraula només pot ser proposada; al subjecte li pertoca decidir si vol complir o transgredir la prohibició de confusió i d'aquesta manera efectuar la separació creadora o no.

Marie Balmary, íbid, p. 93.

«Mascle i femella» és la separació proposada pel Creador, l'oferiment que farà possible el posterior adveniment del subjecte. «Home i dona» («dona i home») és el despertar del subjecte, del TU separat de JO. Separats i units alhora. En unió, però sense confusió ni fusió. En comú-unió, en llibertat, en plenitud, en relació d'amor. Separats i units alhora en un NOSALTRES. En canvi:

Dir que l'home és creat, equival a dir-li que la vida li ha arribat sense comptar amb ell, que no hi ha tingut cap paper actiu. Si l'home és un objecte vivent creat per un totpoderós al qual ho deu tot, ¿què té de feliç això?

Marie Balmary, íbid, p. 23.

Dir que l'home (o la dona) és creat impediria l'adveniment del subjecte, faria impossible la realització (lliure i alliberadora) del «semblant a nosaltres», el desig pregon de Déu i, alhora, el desig pregon de l'ésser humà, el desig de ser amb la dignitat del subjecte, lliure i alliberat del ser un mer objecte.

Per això, no és fins al segon relat de la creació, després que adam desperta d'un «son profund», que apareixen, ara sí, la dona i l'home presentats l'un davant de l'altre just en el moment en què es produeix el profund reconeixement mutu del separat-i-unit-alhora: «os dels meus ossos i carn de la meva carn». En una línia totalment oposada a la que proposa la «religió de la serp»:

Renunciar a ser l'altre no significa renunciar a ser un mateix, tot al contrari... ¡Una perversió de la mística converteix el déu separador en el gran posseïdor, al qual l'humà s'hauria de lliurar en la fusió! Quantes vegades el vocabulari anomenat religiós ens arriba en aquest estat...

Marie Balmary, íbid, p. 96.

Per tot això, amiga o amic lector, em permeto compartir amb tu una vegada més un dels fragments centrals del meu credo personal el qual, dit més amb el cor que amb el cap, fa més o menys així:

«Crec en cada home i dona, engendrats, no pas creats, amb la mateixa dignitat del Pare/Mare, i a qui tota cosa ha estat donada i confiada, també la llibertat, per tal de fer possible la realització plena i lliure del nosaltres humà, universal, a imatge i semblança del nosaltres diví.»

Crèdits de les fotos. 1: “Mare i filla”, al Congo, de Ferdinand Reus. 2: “Plantes al desert del Negev”, a Israel, de Brewbooks. 3: “Els ulls del desert”, a Mauritània, de Ferdinand Reus. — Llicències: Creative Commons (1, 2 i 3).

Al principi d'aquesta sèrie de retalls entorn dels relats bíblics de la creació ja vaig exposar que tenien evidents ressonàncies i influències d'altres relats fundadors de la humanitat, particularment els de la rica, prestigiosa i multicultural Babilònia (c.f. Enûma Elish, el Poema Babilònic de la Creació). Però els relats que acaben essent elaborats i fets propis pel poble hebreu acaben assolint... una profunditat i una subtilesa insospitades! Amb tot, ¿quantes vegades i en quants llocs ben diversos l'ésser humà ha estat capaç d'apuntar (poc o molt) vers la bona direcció? (En un altre nivell de coses, quantes vegades i en quants llocs l'ésser humà ha estat capaç de descobrir —o de redescobrir— la roda, per exemple?)

Fins ben aviat!

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».