Enûma elish

Aquest és el títol original amb el qual era conegut a l'antiguitat, entre babilonis i assiris, l'avui anomenat Poema Babilònic de la Creació, una de les peces cabdals de la literatura de l'antiga Babilònia. Enûma elish és una expressió accàdia que significa literalment “quan a les altures”, i es tracta de les dues primeres paraules del poema.

Cita

Quan a les altures els cels no havien estat anomenats,
i a baix la terra no tenia nom,
ja hi era Apsu, el primordial, el seu procreador [*],
i també la creadora Tiàmat, la paridora de la totalitat.

Quan van barrejar les seves aigües,
no s'estenien les pastures, no es distingien els canyars,
quan cap dels déus no havia aparegut encara,
no havia estat pronunciat cap nom, i els destins no havien estat establerts,

aleshores els déus van ser creats enmig d'ells (dos):
Lahmu i Lahamu van aparèixer, els seus noms van ser pronunciats.

Enûma elish I 1-10 (això és, les línies 1 a la 10 de la tauleta I del poema, la recensió canònica del qual constava de 7 tauletes d'unes 160 línies cadascuna). [*] Nota d'I 3: «És a dir, el procreador, juntament amb Tiàmat, de les generacions divines que vindran».

Context

Lluís Feliu i Adelina Millet (2004) El Poema Babilònic de la Creació i altres cosmogonies menors. Barcelona: Servei de Publicacions de l'UAB, i Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Clàssics de l'Orient, 1). ISBN: 84-490-2366-1 (Servei Publicacions UAB). ISBN: 84-8415-638-9 (PAM).

Breu introducció històrica del poema

Tot i que el títol modern de Poema Babilònic de la Creació és el més acceptat actualment, no descriu exactament el contingut essencial del poema, ja que la creació de l'univers i de la humanitat ocupa una porció relativament petita de la composició; de fet, s'hauria d'anomenar “L'exaltació de Marduk”, el déu nacional de Babilònia, ja que és aquest el tema principal de l'obra.

L'Enûma elish el coneixem, gairebé complet, gràcies a més d'una seixantena de fragments de tauletes de fang manuscrites en escriptura cuneïforme i en llengua accàdia, molts d'ells duplicats i còpies, escampats en diversos arxius de les ciutats més importants de l'antiga Assíria i Babilònia. Especialment a l'anomenada Biblioteca d'Assurbanipal (668-627 aC), la més gran i més antiga biblioteca de l'antiguitat, a la ciutat de Nínive (la moderna Kuyunjik, prop de Mosul, a l'actual Kurdistan), d'on s'han recuperat un total de 30.000 tauletes i fragments de tauletes corresponents a uns 10.000 documents, la font principal de la gran majoria de textos literaris de la tradició sapiencial babilònica que coneixem avui: l'Enûma elish, el Poema de Gilgamesh, Atrahasis, El Descens d'Ishtar als Inferns, etc.

La majoria d'estudiosos situen la composició de l'Enûma elish durant el regnat del rei babiloni Nabucodonosor I (1125-1103 aC), és a dir, dins del darrer quart del segon mil·leni, escrit per al ritual del quart dia del festival de l'Any Nou (que era celebrat a la primavera), resultat d'una reforma religiosa emmarcada dins d'un període de renaixement polític en el qual s'intentava consolidar la creixent preeminència de Babilònia per sobre dels seus veïns.

L'Enûma elish, per altra banda, també va ser una peça literària de coneixement obligat per part dels escribes i erudits de Babilònia i Assíria, dins d'una tradició iniciada al tercer mil·leni i conformada al llarg de tres mil anys d'història. Alguns d'aquells erudits formaven part del cercle de confiança del rei com a consellers espirituals, astròlegs, endevins, exorcistes, metges, àugurs i, en definitiva, com a savis suposadament experts en interpretar els missatges que les divinitats enviaven als humans.

Resum esquemàtic de l'obra

Teogonia. El caos primordial aquós, el primer estadi del cosmos, és representat per una parella divina, Apsu, el mascle, el déu de les aigües dolces, i Tiàmat, la femella, la deessa de les aigües salades. Aquests creen Lahmu i Lahamu (noms de significat incert, alguns estudiosos els vinculen amb el llot primordial que es va crear dins la massa aquosa). Després són creats Ànshar (significa “tot el cel”, un déu masculí, identificat amb el déu nacional dels assiris, Ashur) i Kíshar (significa “tota la terra”, una deessa). Aquests, al seu torn, engendren Anu, el cap del panteó sumeroaccadi “clàssic” (significa “cel”, el pare dels déus, «l'hereu», «el primogènit»), la darrera generació dels déus “ancestrals”. Anu engendra Ea (significa “el senyor terra”, el déu de les aigües subterrànies, la divinitat benefactora per excel·lència), la primera generació del panteó “operatiu” sumerobabilònic.

L'inici del conflicte. Els déus joves no paren de fer soroll i no deixen descansar els déus ancestrals, en particular Apsu i Tiàmat. Apsu proposa a Tiàmat d'aniquilar-los perquè hi torni a haver silenci i pugui descansar però ella, com una bona mare, no vol destruir allò que ha engendrat. Ea descobreix els plans d'Apsu i el mata, i s'instal·la sumptuosament a l'Apsu (mot que passa a designar un “lloc”, un espai sagrat) amb Dankina, on concebeixen Marduk, «el més savi entre els savis, el més expert entre els déus», viril, fort, perfecte, excel·lent, «fill, sol, sol dels déus», etc. Però Marduk, jugant amb tempestes i inundacions també destorba Tiàmat, la qual aleshores decideix venjar la mort del seu espòs i crea un exèrcit d'éssers divins monstruosos dotats d'armes poderosíssimes amb Kingu al capdavant, el ministre i nou amant de Tiàmat, la qual l'eleva al rang de déu.

La recerca del paladí. Ea descobreix els plans de Tiàmat i els explica a Ànshar, el qual encoratja Ea a assumir-ne la seva responsabilitat i a enfrontar-se a Tiàmat. Però Ea, paralitzat de por davant de Tiàmat, renuncia a l'empresa. Al seu torn, Anu fa el mateix. De la posterior assemblea de déus convocada per Ànshar no en surt cap que gosi enfrontar-se a Tiàmat. Fins que Marduk, convençut pel seu pare Ea, es presenta voluntari. Els déus celebren un banquet, lloen Marduk, el seu paladí, i el coronen rei «sobre tot l'univers».

El gran combat. Marduk, revestit amb les seves armes, s'enfronta a Tiàmat en una batalla terrible. Ell li llença la xarxa, embolica Tiàmat, li fa entrar «el vent destructiu» per la boca, li llença una fletxa que parteix en dos «la seva ventresca i va dividir el seu cor» i, finalment, acaba amb la vida de Tiàmat, «la capdavantera». Aleshores l'exèrcit de Tiàmat és dipersat i Kingu, llur capità, és fet presoner.

La creació de l'univers. Marduk divideix el cos de Tiàmat en dues parts, «la va esqueixar en dos com un peix assecat: va col·locar una de les meitats tot ensostrant el cel» i amb l'altra «va cobrir i va assegurar la terra». (Més detalls a «Marduk crea l'univers», sobre la creació per combat.)

L'entronització de Marduk. Després de la creació de l'univers tots els déus lloen Marduk, es prosternen davant d'ell i el proclamen «rei-total», tot investint-lo amb els atributs de la reialesa: unció amb «oli de xiprer», vestit reial, aura i corona reials, armes reials i tron. Seguidament Marduk decideix crear Babilònia i el seu temple principal, l'Essàgil (significa “la casa del sostre alt”, el temple de Marduk a Babilònia).

La creació de la humanitat. Marduk té la necessitat de fer un prodigi encara més gran i decideix que es creïn «els homes primigenis, que se'ls imposin les obligacions dels déus i que aquells puguin descansar». Alehores «Ea, el savi, va crear els humans» de la sang de Kingu, el qui «va crear la guerra , va incitar Tiàmat i va començar la lluita». (Més detalls a «Ea crea la humanitat», sobre la creació per sacrifici.)

Els cinquanta noms. La darrera part del poema descriu i comenta els cinquanta noms de Marduk (50 és considerat un número sagrat pels babilonis) com a cap del panetó babilònic. Per exemple, Lugaldimmerankia, títol sumeri que significa literalment «el rei dels déus del cel i l'infern».

Comentari

Després d'haver llegit el llibre citat amb calma i tot sencer, em permeto expressar la meva opinió personal sobre aquesta joia religiosa, literària i política de l'antiguitat (de més de 3.000 anys!, al bressol de la Història de la humanitat, de quan es començava a escriure!). Per molt “curiós” que pugui semblar el contingut del poema a primera vista, comparteixo la següent opinió:

Sens dubte ha arribat el moment de començar a reunir els fragments, tant de la cultura occidental i moderna, que destaca en l'anàlisi i l'especialització, com de les diverses civilitzacions del món, cada una de les quals allotja les seves pròpies excel·lències i defectes. No podem permetre que cap religió, cultura o fragment de la realitat —tot i ser etiquetat de «residu» per una civilització posterior, o entès com a quelcom «superat» per algun grau superior de consciència— sigui oblidat, menyspreat o malbaratat si volem assolir aquella reconstrucció total de la realitat que avui dia ha arribat a ser imperativa.

Raimon Panikkar (1999) Colligite fragmenta, para una integración de la realidad. A: La intuición cosmoteándrica. Las tres dimensiones de la realidad. Valladolid: Trotta (Paradigmas, 24), p. 19. ISBN: 84-8164-307-6. — A continuació, en una nota a peu de pàgina, Raimon Panikkar cita Jn 6,12 (BCI).

En els propers escrits, doncs, miraré d'esbossar els dos o tres “detalls” del relat babilònic que m'han semblat més significatius i profunds, aquells que ressonen de manera més intensa en la meva pròpia interioritat, de manera similar a com ho he fet en la sèrie anterior sobre els relats de la creació bíblics. Les comparacions entre ambdós textos seran inevitables, tot i que secundàries, ja que ara mateix m'interessa més descobrir la capacitat espiritual universal de l'ésser humà d'apuntar vers la Veritat (per moltes barreges polítiques i religioses que ho puguin enterbolir) que no pas discriminar qui de tots té més bona “punteria”...

Amb tot, malgrat totes les possibles influències de l'Enûma elish a la Torà (algunes força evidents, tot i que he pogut comprovar personalment com la comparativa entre ambdós textos presentada per algunes fonts és massa simplista i superficial, i respon més a un prejudici a favor d'un text i en perjudici de l'altre que no pas a un estudi comparatiu profund, seriós i meditat), puc continuar afirmant que els relats que acaben essent elaborats i fets propis pel poble hebreu acaben assolint... una profunditat i una subtilesa insospitades (com he intentat posar de manifest en la sèrie d'escrits anterior complementada, gairebé sense voler-ho, amb la que comença), sense cap necessitat ni de sobre- ni d'infravalorar la profunditat pròpia del relat de l'Enûma elish.

Una abraçada!

Crèdits de les fotos. 1: “Tauleta de l'Enûma elish amb escriptura cuneïforme”, contribució a mythprojects.wikispaces.com. 2: “El déu Marduk”, de Wikimedia Commons. — Llicències: Creative Commons (1) i Domini públic (2).

Retalls relacionats

• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, tot situant-lo en el seu context històric, especialment amb l'Enûma elish.
• «Enûma elish», introducció al Poema Babilònic de la Creació.
• «Marduk crea l'univers», la creació per combat i el mitema del caos i l'ordre.
• «Ea crea la humanitat», la creació per sacrifici.
• «El mitema de la paraula creativa», la creació per la paraula a l'Enûma elish i a la Bíblia.