Lliures, com D*u

Retorno als dos versets centrals del mític primer relat de la creació hebreu, el “destil·lat” d'una saviesa ancestral que... encara amaga molts detalls poc evidents a primer cop d'ull. Sortosament, la nostra traducció en català conserva el matís de l'original hebreu que desitjo destacar avui (però he trobat diverses versions en altres idiomes, sobretot les més “modernes”, que l'han ben perdut!):

Déu digué:
— Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen.
Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona.

Cita bíblica: Gn 1,26-27 (BCI).

Tercer detall: i la «semblança»...?

Una lectura atenta i pausada d'aquest breu retall bíblic permet adonar-nos que Déu primer diu que farà una cosa: «Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres», però després... en fa una altra? «Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu». Per què aquesta diferència entre el desig diví, expressat en primer lloc (verset 26), i allò que finalment fa... o pot fer (verset 27)? Es tracta d'una relliscada d'un antic copista i, per tant, no significa res d'especial, o bé és quelcom que conté un ensenyament?

El paral·lelisme entre els dos versets, un recurs literari clàssic de la literatura semítica en general i dels escrits bíblics en particular, no fa més que posar de manifest i ressaltar la seva diferència! Un “detall” que ja va ser observat i comentat pels Pares de l'Església, d'entre els quals Orígenes (183-253), exegeta, pensador i escriptor cristià, i Basili de Cesarea (329-379), teòleg i bisbe de Cesarea, conegut com a sant Basili el Gran. Expressat en paraules actuals:

Aquell déu només fa les coses a mitges, i això ens és assenyalat precisament per la repetició de la primera frase, mentre que la segona queda aparentment en suspens. L'humà és creat, doncs, en imatge d'Elohim, però no com a semblança seva.

Marie Balmary, psicòloga, psicoanalista i escriptora francesa. — Font: BALMARY, Marie (2008) L'origen diví. Déu no ha creat l'home. Barcelona: Fragmenta (Assaig, 11), p. 118. ISBN: 978-84-92416-12-7.

Així, doncs, la imatge és cosa de Déu, però la semblança, ai!, sembla que és cosa... de cadascú (teva!, meva!). En la imatge «jo» encara no sóc, tant sols sóc possibilitat, tant sols hi ha un objecte (possessió, domini, sotmetiment!). És en la semblança que «jo», subjecte (lliure!, alliberat!), em desvetllo, m'alço i sóc. Aleshores, lliurement, «jo sóc», justament a imatge i (ara sí!) semblança de Jo Sóc, de YHVH. I, per tant, imatge i semblança d'un «Nosaltres». I, per tant, la meva existència em remet a la teva existència, a «tu». (Tot lliga!, tots els “detalls” que he anat esbossant fins ara estan estretament relacionats i es confirmen els uns als altres. S'intueix?)

Sant Basili ens ho explica amb una senzilla imatge, ben bella i entenedora:

«Déu ha permès que siguem els artífexs de la semblança divina, a fi que ens pertoqui la recompensa del nostre treball, perquè no siguem ja com aquells retrats que surten de la mà d'un pintor com uns objectes inerts, a fi que la nostra semblança no resulti en lloança d'algú altre. En efecte, quan veus un retrat tan semblant al model, no lloes el retrat, sinó que n'admires el pintor. Així doncs, perquè pugui ser jo i no un altre el destinatari d'aquella admiració i lloança, Déu m'ha deixat la cura d'esdevenir semblança seva.»

Crèdits de les fotos. 1: “La paleta de colors del pintor”, de Rionda. — Llicències: Creative Commons (1)

La setmana vinent esbossaré un nou “detall” ben sorprenent (una pinzellada dels mítics relats?), en la línia i estretament relacionat amb els ja esbossats fins ara, però que podria deixar alguns ensenyaments suposadament religiosos... a contrapeu!

Una abraçada!

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».