La possibilitat en D*u

Continuo desgranant alguns dels detalls que em semblen més extraordinaris i sorprenents dels mítics relats de la creació del nostrat llibre del Gènesi, el destil·lat d'una profunda i ancestral saviesa que amaga una veritat i un saber que sovint no es fa evident a primera vista.

Avui em centraré en el primer relat en conjunt: Gn 1,1-2,3 (BCI).

Segon detall: omet «era bo»...?

Al final de cada dia, després que el Senyor-Déu ha realitzat part de la seva obra creadora, el text diu: «Déu veié que tot això era bo». Ho diu cinc vegades exactament igual. Però al final del mític sisè dia, després que el Senyor-Déu «va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona»... no ho diu! Enlloc d'això acaba dient, referint-se a tota l'obra creadora en conjunt: «Déu veié que tot el que havia fet era molt bo». Per què?

D'entrada pot semblar una omissió innocent. Però... és un “detall” de gran importància i que conté un ensenyament, profund i cabdal, transmès pels rabins en àmbits jueus i que cada vegada s'està estenent més també en àmbits cristians (el vaig escoltar per segona o tercera vegada, fa uns quants anys, per boca d'un jueu en una curiosa i interessant conferència sobre tecnologia i innovació, no pas de temàtica religiosa).

En aquells “dies”, tot allò que fa Déu «és bo» perquè ja està fet, acabat, realitzat i, per tant, ja es pot dir «és bo»... o no, si no ho fos, però... l'important és que ja es pot dir. En canvi de l'ésser humà («l'home i la dona en relació», vaig subratllar en l'escrit de la setmana passada «La visió de D*u»)... no es pot dir (encara!) que «sigui bo», senzillament perquè no està fet del tot, no està acabat del tot, quan Déu el crea encara està «per realitzar» o, si es prefereix, «per realitzar-se». L'ésser humà... serà? Serà bo? Depèn! Depèn... d'ell mateix! Dit d'una altra manera:

El Senyor-Déu tant sols m'ha creat...
la possibilitat de ser!
(M'ha creat... a mitges?)

I, quan sóc? Quan esdevinc? Quan em faig existent? Quan em realitzo? De fet i realment, quan realitzo el «primer detall important», és a dir, quan em faig (part de la) “imatge d'un nosaltres”:

Jo sóc (esdevinc, em realitzo, em faig existent, viu!, ple!, complet!) quan tu em crides i em reconeixes i em dius «Tu», i quan «Jo» em desvetllo, m'alço i també et dic i et reconec a «Tu», diferent de «Jo». Aleshores s'esdevé un nou «Nosaltres». Aleshores, i no abans, podem dir a l'uníson: «Jo sóc perquè tu ets!».

Mentre el Senyor-Déu va creant objectes es pot dir «és bo». Però quan arriba a l'ésser humà i el desitja fer «a imatge nostra, semblant a nosaltres»... no pot crear un nou objecte i ja està! Seria una contradicció! L'únic que pot fer (que no és pas poc!) és crear (oferir!) la possibilitat per tal que el subjecte es desvetlli i es posi dempeus... de la mà, convidat, reconegut, per un altre subjecte. Mentrestant, Déu espera... I hi confia... Espera. Confiança. Respecte... No és això l'Amor...? En «Tu». En «Jo». En «Nosaltres». En la possibilitat de desvetllar-nos i de posar-nos dempeus en l'amor... en l'Amor.

Epíleg

Cançó: “Tinc un clavell per tu”, de Lluís Llach, de l'àlbum «T'estimo» (1948).
Crèdits de les fotos. 1: “Aprenent a caminar”, d'Eliya. — Llicències: Creative Commons (1)

Sort de la foto i la cançó que he trobat! Sinó, encara podria semblar que estic divagant sobre conceptes abstractes i allunyats de la realitat i la quotidianitat... La setmana vinent, un tercer “detall” del relat de la creació, en aquest cas ben... alliberador!

Una abraçada!

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».