Sóc jove

No sóc un jove. Sóc un adult. Però sóc jove. Perquè me'n sento. No és una qüestió física, externa (per bé que físicament fins avui no puc dir que tingui cap problema, de moment... «toca ferro», que diria aquell), sinó interior, una qüestió d'actituds i, per tant, a l'abast de qualsevol edat.

Avui “faig” 40 anys!

«Fer anys!» Quina expressió més estranya... Entesa com a sinònim de “celebrar” m'està molt bé (cada dia s'hauria de trobar quelcom per celebrar!, no?), però “fer”, ... “fer”? Què faig avui de diferent? Donar gràcies a la vida, a la Vida, a l'amor, a l'Amor, a la bellesa, a la Bellesa. A la tendresa, al silenci, a la sinceritat, a l'amistat, a la família... (amb majúscules, amb minúscules i de totes les formes!) Coses que intento “celebrar” (que vol dir viure!) cada dia, en l'«ara» de cada instant, amb tu, ... i amb tu, ... i amb tu també!

M'agradaria morir (ep!, quan toqui, que no tinc cap pressa!) amb un petit somriure als llavis. No com a premi a res d'especial, sinó simplement perquè, de fet, procuro viure amb un petit somriure als llavis. Procuro mirar el món, els altres, la vida des del somriure, des de la senzillesa i l'aparent precarietat i ingenuïtat del somriure. Me'n surto? Hehehe!, no ho sé, tampoc m'importa massa... que sinó no en sabria!

PER MOLTS ANYS A TOTS!
Llarga i intensa vida a tots!
Però...?, si la vida no té fi!, tant sols... es transforma!

Foto: “Quan jo en tenia pocs anys...”, d'Èdgar Planas.
Cançó: “Per molts anys”, de Jaume Barri.

Epíleg

Apa somriu, que Déu t'estima!

Cisco Barrachina (1941-1985), escolapi i ninotaire, un dels pares escolapis més estimats de la història recent de l'Escola Pia de Catalunya. — Aquesta cita és, també, el títol d'un llibre seu, pòstum, dedicat: «Als homes de cor jove, de qualsevol edat, que creuen en l'amor». «Apa, somriu! El cel és aquí. Gràcies.» — (Si, pel que sigui, tens la paraula “Déu” massa desgastada, posa-hi “Vida”... o la paraula que millor et “parli” al cor!)

Els infants aprenen a somriure dels seus pares.
Shinichi Suzuki
—
El teu somriure determina com veus i com penses el món que t'envolta.
Proverbi japonès

La possibilitat en D*u

Continuo desgranant alguns dels detalls que em semblen més extraordinaris i sorprenents dels mítics relats de la creació del nostrat llibre del Gènesi, el destil·lat d'una profunda i ancestral saviesa que amaga una veritat i un saber que sovint no es fa evident a primera vista.

Avui em centraré en el primer relat en conjunt: Gn 1,1-2,3 (BCI).

Segon detall: omet «era bo»...?

Al final de cada dia, després que el Senyor-Déu ha realitzat part de la seva obra creadora, el text diu: «Déu veié que tot això era bo». Ho diu cinc vegades exactament igual. Però al final del mític sisè dia, després que el Senyor-Déu «va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona»... no ho diu! Enlloc d'això acaba dient, referint-se a tota l'obra creadora en conjunt: «Déu veié que tot el que havia fet era molt bo». Per què?

D'entrada pot semblar una omissió innocent. Però... és un “detall” de gran importància i que conté un ensenyament, profund i cabdal, transmès pels rabins en àmbits jueus i que cada vegada s'està estenent més també en àmbits cristians (el vaig escoltar per segona o tercera vegada, fa uns quants anys, per boca d'un jueu en una curiosa i interessant conferència sobre tecnologia i innovació, no pas de temàtica religiosa).

En aquells “dies”, tot allò que fa Déu «és bo» perquè ja està fet, acabat, realitzat i, per tant, ja es pot dir «és bo»... o no, si no ho fos, però... l'important és que ja es pot dir. En canvi de l'ésser humà («l'home i la dona en relació», vaig subratllar en l'escrit de la setmana passada «La visió de D*u»)... no es pot dir (encara!) que «sigui bo», senzillament perquè no està fet del tot, no està acabat del tot, quan Déu el crea encara està «per realitzar» o, si es prefereix, «per realitzar-se». L'ésser humà... serà? Serà bo? Depèn! Depèn... d'ell mateix! Dit d'una altra manera:

El Senyor-Déu tant sols m'ha creat...
la possibilitat de ser!
(M'ha creat... a mitges?)

I, quan sóc? Quan esdevinc? Quan em faig existent? Quan em realitzo? De fet i realment, quan realitzo el «primer detall important», és a dir, quan em faig (part de la) “imatge d'un nosaltres”:

Jo sóc (esdevinc, em realitzo, em faig existent, viu!, ple!, complet!) quan tu em crides i em reconeixes i em dius «Tu», i quan «Jo» em desvetllo, m'alço i també et dic i et reconec a «Tu», diferent de «Jo». Aleshores s'esdevé un nou «Nosaltres». Aleshores, i no abans, podem dir a l'uníson: «Jo sóc perquè tu ets!».

Mentre el Senyor-Déu va creant objectes es pot dir «és bo». Però quan arriba a l'ésser humà i el desitja fer «a imatge nostra, semblant a nosaltres»... no pot crear un nou objecte i ja està! Seria una contradicció! L'únic que pot fer (que no és pas poc!) és crear (oferir!) la possibilitat per tal que el subjecte es desvetlli i es posi dempeus... de la mà, convidat, reconegut, per un altre subjecte. Mentrestant, Déu espera... I hi confia... Espera. Confiança. Respecte... No és això l'Amor...? En «Tu». En «Jo». En «Nosaltres». En la possibilitat de desvetllar-nos i de posar-nos dempeus en l'amor... en l'Amor.

Epíleg

Cançó: “Tinc un clavell per tu”, de Lluís Llach, de l'àlbum «T'estimo» (1948).
Crèdits de les fotos. 1: “Aprenent a caminar”, d'Eliya. — Llicències: Creative Commons (1)

Sort de la foto i la cançó que he trobat! Sinó, encara podria semblar que estic divagant sobre conceptes abstractes i allunyats de la realitat i la quotidianitat... La setmana vinent, un tercer “detall” del relat de la creació, en aquest cas ben... alliberador!

Una abraçada!

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».

Col·leccionistes de mapes

Cita

L'única funció que tenen les idees o els conceptes és que apunten cap a la transformació, com un senyal, una fletxa. Per allí —diu, mentre apunta amb el dit cap endavant—; per aquí —diu, mentre apunta amb el dit cap al seu interior—. En si mateixos els conceptes tenen poc valor. Igual que un mapa té poc valor si no l'utilitzes per arribar on vols arribar. Un mapa és només això. I hi ha gent que col·lecciona mapes. També en la vida espiritual.

—

Les col·leccions de mapes són els conceptes mentals, els quals s'han convertit en un obstacle. Tenen certa utilitat fins a cert punt. Aleshores arriba un punt en què els conceptes i les paraules no ens serveixen. L'essencial no són les paraules. L'essencial és el que succeeix dins de cadascú de vostès aquí... —[silenci llarg].

Eckhart Tolle, mestre espiritual i escriptor, canadenc d'origen alemany, llicenciat en Filosofia i Lletres a les universitats de Londres i Cambridge, autor del llibre «El Poder de l'Ara, un camí cap a la realització espiritual», traduït a 33 idiomes, i del posterior «Un Nou Món Ara», àmpliament considerats els dos llibres espirituals més influents del nostre temps. Al cor dels seus ensenyaments hi ha la transformació de la consciència, un despertar espiritual que Tolle veu com el pròxim pas en l'evolució humana. Un aspecte essencial d'aquest despertar, diu Tolle, consisteix a superar el nostre estat de consciència basat en l'ego. Això és un prerequisit no solament per a la felicitat personal sinó també per al final dels conflictes violents endèmics al nostre planeta.

Context

TOLLE, E. (2007) La nueva conciencia. En Barcelona. DVD de la conferencia y selección de citas. Gaia Ediciones. ISBN: 978-84-8445-209-6. Conferència sobre el poder de l'ara i la transformació de la consciència humana en el moment present, celebrada al Fòrum de Barcelona el passat 29-9-2007.

Comentari

Segueixo el fil de l'escrit de dijous passat, avui amb aquest fragment d'una conferència del mestre espiritual Eckhart Tolle.

A mitjans de la darrera tardor vàrem passar un cap de setmana nosaltres tres a casa d'una parella d'amics molt propers, en Toni i la Núria, en un poblet a la falda del Cadí-Moixeró. I, parlant parlant, la Núria em va recomanar aquesta conferència, que ella tenia en DVD. Aquella mateixa nit, mentre tots dormien, la vaig visionar. No se sentia ni el brunzir d'un mosquit...

Després de la presentació i d'una estona de silenci per preparar l'audiència, Eckhart Tolle va aparèixer, sense pressa, amb posat tímid, fràgil, pensatiu, el tors lleugerament inclinat cap endavant i amb un petit somriure feliç, potser lleugerament sorneguer, als llavis. Un cop al centre de l'escenari es va asseure en una butaca, sense arrepenjar-s'hi, al costat d'una planta i darrera d'un micròfon subjecte a un peu articulat. Amb l'esquena ben dreta però lleugerament inclinat cap al públic, les mans juntes damunt dels genolls, amb un espanyol amb deix germànic però ben entenedor, en pocs minuts se'ns va ficar a tots a la butxaca.

Dues hores, va durar. Intenses, senzilles, emocionants, solemnes, calmes, plenes. Plenes d'ensenyaments, simples i profunds, comprensibles però elevats. I plenes de silencis. Eckhart Tolle té una parlar suau i pausat, molt pausat, tot donant temps per assaborir tant la paraula com el silenci.

Silenci... Silenci... Silenci...

L'endemà al matí vàrem sortir tots cinc a buscar bolets. Quina meravella de dia! Quina calma! Amb quatre indicacions de la Núria ens vàrem dirigir camí amunt, de primer amb cotxe, després a peu, a la recerca d'uns prats on sabia que, potser, trobaríem bolets.

Indicacions, senyals, fletxes, “mapes”... per dirigir-nos a un “lloc”, els prats boletaires. Jo feia anys que no n'havia anat a buscar. Havia vist força episodis del programa de televisió «Caçadors de bolets», que m'havien proporcionat algunes bones idees, conceptes, consells... però que encara no havia posat mai en pràctica. Una bona “col·lecció de mapes” del bon boletaire, inútils per mi fins aleshores.

Després de menys d'una hora de caminar vàrem arribar a un petit prat sota una pineda plena, plena de fredolics! Quina passada! Havíem d'anar en compte on posàvem els peus! En poca estona vàrem omlir un bon cistellet. I més tard, en un prat de més amunt, gairebé vàrem acabar d'omplir el cistell gros. Qui ens ho hagués dit! Semblàvem tots criatures de l'edat de la nostra filla. Qui ens hagués vist!

Ja a la casa, els anfitrions varen netejar els bolets i un servidor, que m'agrada cuinar i menjar bé, vaig prepar sípia a la planxa amb fredolics, o millor fredolics amb sípia a la planxa. Òndia!, només de pensar-hi se'm torna a fer la boca aigua! Menjar, riure. Riure, menjar. Vàrem gaudir de la bona taula, de la bona companyia, de la bona amistat. Experiència. Vida. Ara bon record compartit.

Al capdavall, els “mapes” poden ser útils, es poden compartir. Però... no es poden menjar! Cal anar al “lloc” on apunten. Caminar-hi. Experimentar-lo. Viure'l. Gaudir-lo. Sols, o millor amb bona companyia. Un cop al “lloc”, els “mapes”... els podem desar ben plegadets a la butxaca del darrera! I qui diu “mapes” diu conceptes, diu paraules:

Ara que sobren les paraules,
ara que el vent bufa tan fort.
Avui que no em fa falta veure't,
ni tan sols parlar,
per saber que estàs al meu costat...
És Nadal al meu cor
quan somrius content de veure'm.

Fragment de la cançó “Quan somrius”, de Josep Thió, tema musical de l'espot promocional de Nadal 2001 de TV3. (De l'àlbum “Altres Cançons de Nadal”). La vols escoltar sencera? Gaudeix-la! Aquí la tens:

Fotos: “1592 Nova Doetecum”, de la Bibliothèque et Archives nationales du Québec (llicència: domini públic); “Boletada de fredolics”, són meves.

Un cop compartida la meva opinió sobre el lloc que ocupa la raó i la intel·ligència racional en la dimensió “Home” de la Relitat a través d'aquesta, diguem-ne, distreta metàfora viva (però que em servirà de base i fonament per, en un futur, “mullar-me” una mica més), en l'escrit del proper dijous m'endisaré en com crec que convé “mirar-nos” aquesta Realitat. A reveure!