Però l'omnipotència, com tota gran temptació humana que es preciï de ser-ho, és alhora un engany i, com es veurà de seguida, un dels més terribles i destructius!Per mirar de justificar aquesta intuïció sobre l'ésser humà, més encara, per mirar de justificar el títol (aparentment sensacionalista) de l'escrit d'avui em fonamentaré en un altre “detall”, aquest cop, del segon relat de la creació del Gènesi. (Perquè, efectivament, es tracta d'una intuïció... ben antiga!, que miraré d'actualitzar, de la mà de Marie Balmary, Raimon Panikkar i Ringu Tulku Rimpotxé, enllaçat amb les meves pròpies paraules i comprensió. Una comprensió en camí, no acabada, en recerca constant, però que ja ha passat per uns quants alliberaments, com el que intentaré comentar cap al final del retall d'avui.)
Quart detall: la «religió de la serp»
La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet. Preguntà, doncs, a la dona:Cita bíblica: Gn 3,1-7 (BCI).
— Així, Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?
La dona va respondre a la serp:
— Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí, però dels fruits de l'arbre que hi ha al mig del jardí, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem.
La serp li va replicar:
— No, no moriríeu pas! Déu sap que, si un dia en menjàveu, se us obririen els ulls i seríeu igual com déus: coneixeríeu el bé i el mal.
Llavors la dona, veient que el fruit de l'arbre era bo per a menjar i feia goig de veure, i que era temptador de tenir aquell coneixement, en va collir i en va menjar; i va donar-ne també al seu home, que en menjà amb ella. Llavors a tots dos se'ls obriren els ulls i es van adonar que anaven nus.
El fragment anterior condensa, magistralment, la temptació i l'engany d'una comprensió errònia de Déu a la qual, malauradament, estem tots exposats. Part del detall consisteix en què aquesta “religió” és professada, ni més ni menys, que per «la serp!», un animal que parla?, un animal imaginari!,... fals! I què diu? Si voleu ser igual com déus mengeu de tots els arbres del jardí! Tot es pot menjar!Quin és l'engany? «Seríeu igual com déus...». Aquest és l'engany, i no la temptació!, perquè, de fet, els éssers humans ja ho som (en possibilitat!) igual com déus: «Déu digué: —Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres...».
Quina és la temptació? «Menjar dels fruits de tots els arbres del jardí...». La serp em recorda que puc escollir (lliurement!) entre el JO-amb-TU en el NOSALTRES, o bé el JO = TOT (aquesta darrera opció presentada astutament com a més... atractiva!, com si fos més real, efectiva i realitzable?)
La religió de la serp no ens és pas desconeguda. Potser és la més estesa: Déu es reserva per a ell el coneixement total, i els humans no hi han d'aspirar. Un déu tirànic, gelós. D'on es dedueix la resta, presentada per la serp: l'home només pot arribar a la seva glòria transgredint aquella frontera.Marie Balmary, psicòloga, psicoanalista i escriptora francesa. — Font: BALMARY, Marie (2008) L'origen diví. Barcelona: Fragmenta (Assaig, 11), pp. 97 i 98. ISBN: 978-84-92416-12-7.—La serp diu: si no ho ets tot, si no ho saps tot, si no ho pots tot, no ets res. Curiosament, allò que no existeix, un animal que parla, afirma que només existeix allò que ho és tot. El no-res proposa la totalitat.
Aquest és, per mi, l'ensenyament fonamental d'aquest fragment del mític relat: que quan l'ésser humà transgredeix el límit es descobreix «tot nu» i, per tant, abocat ell mateix al no-res: Sense l'alteritat el JO mor! (Existeix una destrucció més mortífera que aquesta?) Per tant, fem atenció perquè la clau de volta per a l'existència de l'ésser humà és, en realitat (en realitat!), el NOSALTRES (i no el TOT!), imatge i semblança del NOSALTRES diví.
En què recolza l'atribut Totpoderós aplicat a Déu?
Arribats a aquest punt, i havent comprès que l'atribut totpoderós aplicat a l'Home és temptació i és engany (i potser el pitjor de tots!) no puc evitar de preguntar-me, ¿i què hi ha de l'atribut Totpoderós aplicat a Déu? Perquè, de fet, el matís més evident, habitual i tradicional que se sol donar a l'atribut Totpoderós quan s'aplica a Déu és ni més ni menys que «el qui tot ho pot!», totalment coincident amb... el que li dóna «la religió de la serp!» Com és possible aquesta paradoxa? En aquestes condicions, ¿és defensable aquest atribut? O bé és millor rebutjar-lo? ¿Em cal entomar i fer els malabarismes que calgui amb l'herència de la tradició del passat? O bé em convé més deixar anar llast per poder-me enlairar en la llibertat de l'esperit? (Sóc ben conscient que no sóc el primer ni en fer-me preguntes ni en cercar respostes. El que segueix és la meva resposta raonada, la meva opció personal... no definitiva!, sobre aquesta qüestió ben concreta.)
Per començar, sé prou bé que l'expressió «Déu totpoderós» i d'altres de similars apareixen explícitament a la Bíblia en vàries ocasions (per exemple, el resultat d'aquesta cerca a la Biblia Sacra Vulgata de tots els mots que comencin per “omnipot*”dóna 68 coincidències a l'AT, 1 a l'epístola als Corintis, i 9 a l'Apocalipsi). Són, però, les expressions amb què se sol traduir un d'entre els diversos noms de D*u de l'original en hebreu, El Shaddai, emprat ocasionalment (menys de 100 vegades, compareu-ho amb els milers i milers de vegades, de l'ordre de 10.000, en què són emprats altres noms de Déu a tota l'Escriptura) i tant sols per una de les quatre antigues tradicions (la més antiga?) que van contribuir a la redacció final i unitària de l'Escriptura hebrea. Però, i anant més enllà, també em pregunto: Què significava originalment pels hebreus El Shaddai? Déu totpoderós, o Totpoderós, n'és realment una bona traducció? Deixo la resposta oberta, però ofereixo algunes pistes.
Segons l'exegesi rabínica sobre el nom de D*u El Shaddai: «D'acord amb alguns punts de vista, deriva d'una arrel que significa “cobrir de beneficis”. D'acord al Midraix, significa “Aquell que diu Dai” (“dai” vol dir prou o suficient), i prové del fet que quan Déu va crear l'univers aquest es va expandir fins que Ell va dir “Dai!” (potser el primer registre de la teoria de l'expansió de l'univers?). Alguns fan notar que Shaddai és un acrònim de Shomer Daltot Yisrael, Guardià de les Portes d'Israel.» — Font: Judaism 101, una enciclopèdia del judaisme, una de les fonts de la Jewish Virtual Library.
I què hi diu la intuïció cristiana trinitària sobre Déu? Li sembla que li escau gaire bé l'epítet de Totpoderós?
Tot allò que el Pare és ho dóna al Fill. Tot allò que el Fill rep ho entrega alhora al Pare. Aquesta donació (al Pare, en última instància) és l'Esperit.Font: Raimon Panikkar (1998) La Trinidad. Una experiencia humana primordial. Madrid: Siruela (El Árbol del Paraíso, 14), p. 69. Panikkar està citant, al seu torn, sant Bonaventura.
Aparentment rebuscat, però alhora ben senzill. La intuïció cristiana de la trinitat apunta cap a un D*u que es dóna, que es buida completament a l'Altre, tot creant alteritat. Apunta cap a un D*u que no cerca ser-ho Tot, acaparar-ho Tot, dominar-ho Tot sinó que, paradoxalment, apunta cap a un D*u que Tot... ho dóna! Una “acció”, un “fer”, que des d'una mentalitat occidental (des del «segon ull», el recordeu?) potser sí que es pot confondre amb poder, amb el tot-poder, amb el qui tot ho pot... Però des de l'espiritualitat (des del «tercer ull», tot un altre nivell de comprensió) em sembla que es “veu” just... a l'inrevés? Bé, em sembla que es “veu” tan diferent que ni tant sols es pot dir que sigui ben bé a l'inrevés! (Ni tot poderós, ni gens poderós, sinó... tot el contrari!) Per exemple, des de l'espiritualitat tibetana:
Tot és vacuïtat, perquè no hi ha res que no depengui de la resta. Tot és per naturalesa interdependent i, per consegüent, buit d'existència pròpia.Ringu Tulku Rimpotxé, mestre buddhista tibetà, refugiat a l'Índia arran de la invasió xinesa, doctor en filosofia buddhista i gran erudit. — Font: Ringu Tulku Rimpotxé (2002) El budisme explicat als occidentals. Barcelona: Viena Edicions (Helios: 7), p. 24. ISBN: 84-8330-155-5.
Ja sé que tant Raimon Panikkar, com Ringu Tulku o l'espiritualitat hebrea de l'AT parlen de conceptes i de símbols que no són exactament idèntics. Però apunten, cadascú a la seva manera i des de la seva saviesa de veritables mestres, vers el fonament últim de la Realitat. Tot existeix en l'alteritat, en buidar-se en l'altre, en donar-se completament, en una essencial inter-in-dependència. Fins a l'extrem que m'atreveixo a afirmar que:
Déu no és o no seria Déu sense l'Home: Déu és Déu en i amb l'Home. I, alhora (naturalment!, recíprocament!, en harmonia!), l'Home és Home en i amb Déu.
No és cap demostració de res, tant sols una bella intuïció en harmonia amb la meva observació tranquil·la i silenciosa de la realitat que m'envolta. Res més.
Per tot això i a parer meu (desconec si és un parer gaire estès, de fet em preocupa poc si “pateixo” segons quin tipus de “rareses” en segons quins temes), l'atribut Totpoderós, o Omnipotent, (o fins i tot Absolut) aplicat a Déu crec que és un dels més desafortunats que mai s'hagi inventat l'ésser humà. Crec que és altament equívoc, perquè no ajuda gens a apuntar vers la bona direcció. I també crec que és altament tòxic, perquè alimenta (suposo que sense voler-ho, però el resultat és el mateix) la «religió de la serp», temptació i engany alhora! (I això darrer, amiga o amic lector, crec que és pitjor que gravíssim... pervers!, perquè aquesta temptació i engany disfressats de [pseudo]-religió oficial és molt més subjugant i difícil de detectar —i, per tant, d'alliberar-se'n— que si hom sap que li ho està “dient” una vulgar serpota imaginària que s'arrossega per terra... no?) Si un mot cal explicar-lo tant i cal acompanyar-lo sempre d'un «sembla que digui A però en realitat vull dir B» per tal que no s'interpreti malament, ¿per què no emprar-ne un altre? Que no en tenim a milers de mots al diccionari? I per què no diem «B» directament?
Per tot això, amiga o amic lector, em permeto compartir amb tu el meu credo personal el qual, dit més amb el cor que amb el cap, comença més o menys, si fa no fa, així:
«Crec en Déu, Pare totgenerós, donador del cel i de la terra...»
Crèdits de les fotos. 1: “Felices al bosc”, de Charles Pieters. 2: “Pomer”, d'Adam E Cole. — Llicències: Creative Commons (1, 2).
La setmana vinent, finalment, esbossaré un darrer i conclusiu “detall” dels mítics relats de la creació, per mi tant important com tots els que he anat esbossant fins ara, però que pràcticament només s'entén a partir del text original hebreu ja que (lamentablement!) la immensa majoria de traduccions l'han ben perdut pel camí! Amb aquest darrer hauré completat l'esbós de cinc “detalls” (com les cinc puntes d'una estrella) suficients (espero...) per intuir la profunda riquesa real, concreta i pràctica que contenen aquests textos tan antics de l'AT, massa sovint incompresos i menyspreats com a “simples rondalles de la vora del foc àmpliament superades pels (suposats!) coneixements actuals”. ¿Per la pre-potència (cegesa, de fet?) del coneixement racional?
Una abraçada!
Retalls relacionats
- «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
- «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
- «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
- «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
- «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
- «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada