La plenitud és amb tu

Retall per meditar

«A Déu, ningú no l'ha vist mai;
però si ens estimem, ell està en nosaltres
i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud.»

Cita bíblica: 1 Jn 4,12 (BCI) — Context: Forma part de la perícopa que sol dur per títol «Déu és amor» (1 Jn 4,7-21). L'Epíleg d'avui n'és el fragment final.

Aquest text cristià de finals del s. I és, potser, el millor resum dels darrers escrits, especialment del retall «La visió de D*u». De fet, és una de les “perles” de l'Evangeli que m'arriben més endins. No explica una doctrina de “llibre”, sinó que exposa el “destil·lat” d'una vida, i d'una vida plena. Diu: la plenitud de l'ésser humà no recolza en una teoria abstracta, contemplativa, elitista sinó en la relació amorosa, concreta, real, senzilla, sentida i a l'abast de tothom en el nosaltres. Per això, intuïtivament puc afirmar (en la línia de Sant Ireneu de Lió, en recordeu la cita en retalls anteriors?): la plenitud de l'Home i la plenitud de Déu són... la mateixa plenitud! No hi ha una plenitud humana i una altra de divina diferent, com si hi haguessin dos “regles” de mesura. No, el “regle” és exactament el mateix, en un autèntic i profund «Encontre en el desig», un encontre total i essencial.

Crèdit de la foto: “Amants a l'ombra”, d'Aesum. Davant la impossibilitat de fotografiar la plenitud de l'ésser humà en totes les seves facetes m'ha semblat que aquesta foto en podria ser un bon símbol. — Llicència: Creative Commons.

Epíleg

«Si algú afirmava: “Jo estimo Déu”, però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu.»

Cita bíblica: 1 Jn 4,20 (BCI)

En altres paraules, si algú estima el seu germà (el proïsme!) i... no sap dir res sobre Déu (si l'estima o no, o què sé jo...) no importa en absolut!, ha entès el fonamental! En canvi, si algú “diu” que estima Déu però és incapaç d'estimar el seu germà (el seu proïsme!) aleshores és senyal que no ha entès res de res!

Perquè, és ben conegut que Jesús va resumir tota la Llei (la Torà hebrea) a tant sols dos manaments: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos.» (Mt 22,34-40). Però és força menys conegut que des del mateix temps dels apòstols la semblança del segon es comprèn i es viu, de fet, com la plenitud del primer (d'aquí l'aparent capgirament!, què vol dir ser primer i ser segon? I alhora, observeu el curiós paral·lelisme entre aquesta semblança entre preceptes i la semblança del Gènesi entre l'ésser humà i Déu; l'ésser humà és la plenitud de Déu?, quin Déu tan humil i proper, no?, o quina enorme esperança que ens té posada? Hehehe!):

«Si compliu el manament regi de l'Escriptura: Estima els altres com a tu mateix, obreu bé.» (Jm 2,8)
—
«En efecte, tota la Llei troba la seva plenitud en un sol precepte: Estima els altres com a tu mateix.» (Ga 5,14; Rm 13,9)

Bona setmana!