Encontre en el desig

Cita

Mira aquest verset de sant Lluc: «La voluntat del pare és que res es perdi». Per nosaltres la paraula voluntat denota fortalesa, força de voluntat, sotmetre algú a la teva voluntat. Però en grec aquesta simple paraula de vuit lletres indica passió, foc, òrgans interns; pot significar estimat, desig, inclús desig sexual... — No, el que importa no és la paraula, sinó el que diu de Déu.

El personatge Martí Luter, interpretat per Joseph Fiennes, a la pel·lícula «Lutero (Luther)», d'Eric Till (Alemanya, 2003, 121 min: crítica), en una escena en què Luter està enfeinat traduint el Nou Testament del grec i el llatí a l'alemany. — Martí Luter (1483-1546) va ser un teòleg i sacerdot alemany i va iniciar, per mitjà dels seus escrits i qüestionaments religiosos, la Reforma Protestant.

Context

Es tracta d'una pel·lícula patrocinada per la mateixa Església Evangèlica Luterana, a través del Thrivent Financial for Lutherans, per la qual cosa és de bon suposar que, malgrat que no es tracti d'una pel·lícula documental i que s'hi hagin detectat algunes inexactituds, la majoria dels conceptes teològics expressats pel personatge Martí Luter gaudeixin de suficient credibilitat i valor històrics. Per exemple, el text de la cita que encapçala l'escrit d'avui.

Els textos evangèlics, en la nostra versió BCI, que he trobat més propers al que en Luter de ficció cita en aquest fragment de la pel·lícula són: «I la voluntat del qui m'ha enviat és aquesta: que jo no perdi res d'allò que ell m'ha donat» (Jn 6,35-40), «Igualment, el vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un de sol d'aquests petits» (Mt 18,10-14). Segur que n'hi deu haver més i de més ben trobats...

Comentari

No tinc la intenció d'escriure cap tractat teològic sobre el què i el com de «la voluntat de Déu». Tant sols desitjo comentar, argumentar i compartir com ha anat canviant, evolucionant la meva comprensió d'aquest concepte al llarg de la meva vida. Amb el ben entès que:

Dir coses sobre Déu, pensant que el concepte toca l'objecte (Déu) és una blasfèmia, ja que fem de Déu un objecte de pensament. Gregorios de Nyssa deia que la pitjor de les idolatries és fer de Deu un concepte. Déu no és ni un objecte ni un concepte.

Font: PANIKKAR, Raimon (2002) «Mort i resurrecció de la teologia». Textos. Lliçó inaugural del curs 2002-2003 a la seu de l'Institut Superior de Ciències Religioses de Vic.

Per això, repeteixo, escriuré sobre la meva personal i particular comprensió sobre la «voluntat de Déu», en cap cas sobre allò que Déu és. Simplement perquè se m'escapa, em transcendeix, per molt que a voltes em sembli que gairebé el pugui “veure”... amb els ulls del cor, és clar.

Durant molt de temps (molts anys, de fet) vaig viure la meva fe fent equilibris entre la «voluntat de Déu», la comprensió que «Déu és Amor» i tot el que succeïa a la meva vida, tot allò de bo i tot allò de dolent. Després de molt de temps de donar-hi voltes, vaig arribar a una primera conclusió que ho intentava harmonitzar: només allò que em passa i que sigui «bo» pot ser voluntat de Déu, pot venir d'Ell, mentre que allò que em passa i que sigui «dolent» (em causa un dolor o un sofriment extrems, sense sentit, absurds, destructius), no pot ser la seva voluntat, no pot sortir del qui és la Bondat plena, absoluta i infinita, el Pare ple de tendresa. Estava començant... a eliminar la paraula «prova» del meu diccionari intern, a adonar-me de la seva contradicció, del seu regust de projecció humana sobre allò que potser (m'ensumo, intueixo) és Déu. Així ho vaig viure durant un temps.

Però... de mica en mica em vaig anar adonant que aquesta també era una visió coixa de la Realitat. Avui (faig un salt!) crec i visc amb tota normalitat que: «Res del que em passa és voluntat de Déu!», ni allò que valoro com a realment «bo», ni allò que valoro com a realment «dolent». Fer aquest pas va ser per mi una gran alliberament interior (un profund uffff!), el desaferrament d'una creença limitant. Repeteixo:

Déu no intervé mai en res de la meva vida!,
en cap de les meves circumstàncies vitals!

Pot semblar molt fort, i que trenca molts conceptes, doctrines i dogmes (fins i tot pot semblar una conclusió... atea!), però, paradoxalment, no m'he allunyat de Déu, sinó que se m'ha fet molt, molt més proper, comprensible, real. És més, abans se'm feia molt difícil de “veure'l” enlloc (potser perquè “mirava” on no era), i ara gairebé el “veig” a tot arreu... Com explicar-ho?

Primer, quina podria ser la «voluntat de Déu», si és que n'hi ha alguna? Jo crec que sí, que es pot dir que n'hi ha una, però a mi m'agrada donar-li el matís de desig, passió, anhel... Quina podria ser, doncs? Crec (m'ensumo, intueixo) que és que aculli, que accepti, que entri en el seu Regne (ni més ni menys que el nucli central de tota la predicació de Jesús!), el Regne del cel, el Regne de l'Amor. I això es fa amb el cor, amb l'ànima, amb l'esperit, amb tota la persona! I no de boquilla, és clar, que és el que em sembla que ens està dient l'Evangeli: «No tothom qui em diu: “Senyor, Senyor”, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel.» (Mt 7,21). Llegit al revés potser s'entén més: aquell qui fa la voluntat del Pare (de cor i de veritat, i no de boquilla) entra al Regne del cel (amb... el cor!, és clar!, perquè de boquilla simplement i realment un... se'n queda fora!, per definició! —vaja, quin misteri, no?), i això és (ni més ni menys!) que la voluntat del Pare. És tant senzill que fins i tot un infant ho sol entendre. Pels adults de formació matemàtica és un simple A = B. Corol·lari:

La «voluntat de Déu»
no és una cosa que em passa (passiu),
sinó una cosa que faig (actiu).

És gros, oi? Tants anys com vaig trigar a veure-ho! I ho tenia davant dels nassos! (En un fragment de l'Evangeli tan breu i escoltat i llegit tants centenars de vegades!... però alhora tan dens!, el destil·lat d'una saviesa tan... transparent!, que... és clar, només es pot “veure” amb la mirada del cor, del «tercer ull», oi?) La voluntat del Pare del cel, es fa!... i no es “pateix”! És quelcom a què m'apunto! Lliurement!, i de tot cor! (Com ho puc dir més alt i més fort?) Com costa, però, desfer-se de les velles creences, dels vells esquemes mentals... desaferrar-s'hi.

Segon, en què consisteix «entrar al Regne del cel», o de Déu, o de l'Amor? Aquesta ja és més fàcil, oi? O no, depèn. Tanmateix, tant sols ho esbosso. Es tracta d'un lloc? «El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: “És aquí” o “És allà”. El Regne de Déu és enmig vostre» (Lc 17,20-21). No. Es tracta d'una actitud, l'actitud darrere del fer. Quina actitud tenen els nets de cor, els compassius, els qui treballen per la pau (Benaurances: Mt 5,1-12)? Quina actitud tenen els infants (Mc 10,13-16)? Bé, només cal obrir els ulls i observar-los... estimen!, sense fer ni fer-se gaires preguntes!, sense jutjar!, acullen, riuen, salten, viuen, donen...

Tercer, quin és «el meu desig», el meu anhel més profund? No sé tu (benvolguda lectora, benvolgut lector), però en el meu cas és amor... llibertat..., l'amor en la llibertat, la llibertat en l'amor... o alguna cosa així. Quina diferència hi ha, doncs, entre el meu desig (el més profund!) i el desig de Déu? Potser que Ell “escriuria” AMOR i LLIBERTAT (en majúscules, totals)? No és això un autèntic i profund encontre en el desig?

En resum (i, alhora, fent un pas més enllà) en la meva recerca personal de Déu i de la veritat (allò que és), i en la recerca de la meva essència (allò que sóc) em descobreixo que “jo sóc” en “Jo Sóc”, que el meu desig és el Desig, que la meva voluntat és la Voluntat. Dit d'una altra manera, potser (espero, ho intentaré) més comprensible: de fet, descobreixo que no m'he d'esforçar per «alinear la meva voluntat amb la voluntat de Déu» (com sembla que diuen alguns autors), sinó que em descobreixo que “sóc” alineat amb...! Que “jo sóc” en tant que alineat amb “Jo Sóc” (un dels molts noms de Déu, en parlaré en un proper escrit), i que “deixo de ser” (perdo la meva essència, el meu ésser, el meu jo autèntic) quan em descobreixo poc o gens alineat amb l'Ésser, amb “Jo Sóc”. D'aquí el destil·lat: «jo sóc en Jo Sóc». Així, la «voluntat/desig de Déu» no s'imposa damunt del meu, sinó que és el meu, és la plenitud i la realització del meu desig més autèntic! El desig de Déu és el meu “ésser” en plenitud!, que jo “sigui”!

La glòria de Déu és l'home vivent;
i la vida de l'home és la visió de Déu.

Sant Ireneu de Lió (Irenaeus, s.II-~202), bisbe de Lugdunum, a la Gàl·lia, aleshores part de l'Imperi Romà (actualment Lió, França), un dels Pares de l'Església, el conjunt doctrinal dels quals és considerat fonament de la fe i de l'ortodòxia cristianes. — Fragment de: «Adversus Haereses» IV,20:7 (“Contra les Heretgies”, les xifres indiquen el llibre, el capítol i el paràgraf). Una obra en cinc volums, escrita entorn del 180; tant sols es conserven uns pocs fragments de l'original en grec però nombroses còpies completes en llatí.

És per això que ara... gairebé “veig” Déu a tot arreu: només em cal observar l'ésser. El jo em remet al Jo, el tu em remet al Tu, el nosaltres em remet al Nosaltres.

Epíleg

El procés “Encarnació - Creu - Resurrecció” manifesta la culminació de la passió de Déu envers l'home. La fe cristiana es veu abocada a reconèixer Déu en la passió de Jesucrist i a descobrir la passió en Déu, és a dir, a entendre el sofriment de Crist com el sofriment del Déu apassionat.

Font: LAGUNA, José (2000) «I si Déu no fos perfecte?». Barcelona: Cristianisme i Justícia. (Quaderns, 102), p. 20. En aquest fragment J. Laguna està citant: MOLTMANN, Jürgen (1992) «La passión de Cristo y el dolor de Dios». Carthaginesia (8), p. 641-665. I també: CAMPANY, Tomàs (1994) «Selecciones de Teologia». Vol 33, Núm. 129.

Retalls relacionats

• «Sóc un ésser donat», un dels primers descobriments fonamentals.
• «Allibera'ns del mal», una de les primeres preguntes fonamentals.
• «Encontre en el silenci», un dels primers encontres amb “Jo Sóc”.

Fotos: “Lutero, d'Eric Till (2003)”, còpia en baixa definició del cartell de la pel·lícula (amb copyright, emprada sense perjudici dels seus propietaris). “Home sofrint estirant un carretó de deixalles, Nanjing, Xina (2008)”, de Stougard (llicència: Creative Commons). “Sortida del sol, Eaglehawk Neck, Tasmània (2009)”, de Noodle Snacks (llicència: Creative Commons).

Fa relativament poc he descobert que la meva comprensió actual de Déu (incompleta, inacabada, no definitiva) té semblances, té certa coherència, amb el Tao del taoisme, o amb el Txi (o Qi) de les filosofies religioses xineses. Això em fa pensar en què és la veritat... però bé, millor ho deixo per l'escrit de dijous vinent. Una abraçada!