Allibera'ns del mal

Retall d'una vida

Agnes Gonxha Bojaxhiu va néixer a Skopje, Iugoslàvia, el 27 d'agost de 1910. Als 18 anys va ingressar a la Congregació de “Notre Dame de Lorette”, a Irlanda. Acabat el seu postulat es va dirigir a l'Índia per fer el seu noviciat. El 1937 va fer els últims vots a Darjeeling. Va prendre el nom de Teresa en honor a “Teresa Martin”, la monja francesa coneguda com a “Santa Teresa de Lisieux“ o “Santa Tereseta del Nen Jesús”, la qual havia estat canonitzada el 1925 i seria declarada Doctora de l'Església el 1997.

L'especial crida de Déu a la Mare Teresa per dedicar-se «als més pobres entre els pobres», sorgeix el 10 de setembre de 1946 quan, caminant pels carrers de Calcuta, es va topar amb el cos d'una dona moribunda. Rates i formigues es passejaven per les seves nafres. «La vaig aixecar, vaig caminar fins un Hospital proper i vaig demanar un llit per a ella». La dona va morir en aquell llit: el primer, l'únic i el darrer llit que va tenir en la seva vida. Aquest encontre casual va canviar la vida de la Mare Teresa perquè en aquesta dona va veure Crist agonitzant.

Ella explica que sentia una veu interior que li martellejava el seu cor i que li repetia: «Has de fer alguna cosa», «No pots quedar-te amb els braços creuats», «Si tu no comences, ningú no començarà». En viure aquella forta experiència va vibrar per dins i es preguntava per què Déu permetia allò. En el silenci d'aquella nit, va trobar la resposta; Déu li va dir: «És clar que he fet alguna cosa per solucionar això, t'he fet a tu!».

Font: Lucila María Toscana de Silvosa (2006) “Madre Teresa de Calcuta” — Foto: “Calcuta, Bengala, India, setembre de 1946”, dona hindú amb els seus dos fills mentre mengen un dels seus dos àpats diaris d'arròs, refugiats a un centre d'acollida dirigit per la Lliga Musulmana al Lady Bradbourne College, durant els aldarulls comunals entre musulmans i hindús que acabarien amb milers de morts. De l'arxiu fotogràfic històric de la revista LIFE (© Time Inc., amb llicència per a ús personal i no comercial).

Comentari

Recordo, de fa força anys, un conte hindú que relatava una experiència molt similar d'un jove que havia nascut, havia estat educat i havia passat tota la vida dins d'un santuari on tot era bell i bo «gràcies al bon Déu». Un dia va sortir per primer cop a voltar món i es va topar amb la lletjor i pitjor, amb el mal i el sofriment d'un poble entaforat dins d'una vall totalment desvalgut, «deixat de la mà de Déu». I va exclamar tot exaltat, similarment a la Mare Teresa de Calcuta: «Déu meu!, què fas per tota aquesta gent?». El conte explica que una veu dolça, suau i profunda li va respondre des d'un núvol blanc proper: «Fill meu, ¿encara no ho has entès?, t'he fet a tu!».

Fill meu, filla meva, t'he fet a tu... “Veure” això va canviar de cop la meva comprensió (intuïtiva, no racional) de Déu, del mal, del bé... I, de mica en mica, la meva comprensió de valors tan importants com la llibertat, el respecte... Una comprensió que encara no ha arribat a cap “lloc” definitiu.

La pregunta racional sobre «el per què el mal?»... no l'he sabut contestar mai, ni n'he trobat cap resposta satisfactòria de ningú. La pregunta, també racional, sobre «d'on prové el mal?» en canvi, sí que m'ha permès aclarir alguns conceptes, desaprendre o reaprendre algunes veritats (que no totes, ni de bon tros!).

El mal prové del Món? Crec que el Món, per ell mateix, no és capaç ni de fer, ni de distingir entre el bé i el mal. Al Món no hi ha ni bé ni mal, sinó “només” lleis: les físiques, les químiques, la de la gravetat, les electromagnètiques...

El mal prové de l'Home? Doncs sí, crec que sí, crec que el mal és la cara fosca de la llibertat, de la possibilitat de ser i d'actuar irresponsablement, sovint el resultat de la subjugació a l'ansietat, a la culpabilitat i als temors de tota mena. En paraules d'un savi:

Veient tota aquesta complexa relació humana, aquest complex de condicionaments, la pugna, la lluita, la por a la mort, la soledat, la desesperació, la manca d'amor, la brutalitat, l'agressivitat, allò que som, ens preguntem: ¿és possible transcedir-ho completament i quedar-ne totalment lliures?

—

Estem fets així; els nostres judicis, els nostres valors, els nostres requeriments socials, les nostres relacions, etc, es basen en aquest principi essencial del plaer i en la seva autoexpressió. I quan es frustra, quan es frena, es torça, s'eludeix, aleshores hi ha ira, agressivitat, cosa que es converteix en una forma més de plaer.

Jiddu Krishnamurti (1895-1986), nascut al sud de l'Índia i educat a Anglaterra, considerat un dels grans filòsofs dels temps moderns, religiós sense religió, orador, escriptor i educador, va rebutjar amb vehemència el paper de gurú que molts li volien assignar. — Font: KRISHNAMURTI, Jiddu (1993) La Libertad Interior. Barcelona: Kairós. ISBN: 978-84-724-5283-1.

El mal prové de Déu o d'un suposat «àngel caigut»? Uf!, on m'estic ficant...

Amb franquesa i humilitat, mai no he aconseguit fer-me la pregunta intel·lectual “correcta” sobre el mal: el seu origen?, les seves causes?, el seu sentit?... Les respostes també intel·lectuals em deixen perdut, empantanat, desorientat, confós, quan no les trobo ridícules, absurdes, com ara tots els mites, mitologies, «àngels caiguts»... i d'altres balbucejos de la raó. No.

Amb tot, intuïtivament, seriosament i amb sinceritat, crec que de Déu només en pot venir allò que Ell (diuen que, i jo també crec que) és: Bonesa, Compassió, Amor... I és precisament aquesta senzilla intuïció la que em dóna la senzilla resposta (intuïtiva) a un complex problema que no em sé plantejar racionalment: l'amor! L'amor és la resposta natural al mal. L'amor en la llibertat. L'amor alliberador.

Per això, el fragment del Parenostre «Allibera'ns del mal» (Mt 6,13) no l'entenc com se'l sol qualificar tradicionalment, com una petició (com aquell qui traspassa la responsabilitat, la «patata calenta» a les mans de l'Altre!), sinó com un lament, un crit d'auxili, un reconèixer amb humilitat la feblesa i la dificultat per alliberar-me del meu propi mal, del mal que jo faig (de les «temptacions» diu generalitzant just el fragment anterior de la mateixa pregària, oi?), un reconèixer amb humilitat que de vegades escullo no estimar, de vegades escullo no fer el bé, de vegades escullo ni tant sols tenir en compte els altres, ni tampoc l'Altre, ni el Món... Per mi aquest breu però dens fragment és lament, però és també (alhora!, paradoxalment!) acció de gràcies en la confiança i la responsabilitat: «en Tu trobo com alliberar-me del mal: estimant!, com Tu! Gràcies Pare (gràcies germans) per donar-me les “eines” (per ajudar-nos) a “veure-ho”!».

Epíleg

L'amor no és plaer, l'amor és benaurança, quelcom enterament diferent. I quan tot això es vegi amb molta claredat i un visqui d'aquesta manera, no verbalment ni en un món d'incomprensió, sinó quan tot això sigui molt clar, molt senzill — aleshores potser hi hagi una vida sense principi ni fi, una vida d'intemporalitat.

Jiddu Krishnamurti , íbid.

Retalls relacionats

• «Demana i se't donarà», com prego quan prego amb paraules?
• «La pedra és el camí», com afronto el mal que em trobo pel “camí”?

Fotos: “La mà d'un bebè”, de Wikimedia Commons (llicència: domini públic).

Però Déu, que és Amor, també és Silenci... un silenci que, quan se'm fa feixuc, quan em fallen les forces em fa bramar: on ets?, què hi dius?, què respons? D'això, però, en parlaré en l'escrit del proper dijous. Una abraçada!