Retalls de Calaix: Interludi: I jo... qui sóc?

Cita

Atreveix-te a ser, a pensar i actuar per tu mateix,
sense por de morir en l'intent.
I atreveix-t'hi apassionadament,
sense prohibir-te allò que pugui semblar impossible.

Anònim, que vol dir que una pila de persones han pensat, expressat i viscut més o menys el mateix.

L'important és no deixar de fer-se preguntes.

Albert Einstein (1879-1955), potser el científic més important i conegut del s. XX.

Comentari

Benvolguda lectora, benvolgut lector, avui em veig en la necessitat de trencar el fil dels escrits d'entre setmana amb aquest interludi, per tal d'aclarir una qüestió... que per mi és cabdal.

Des que vaig iniciar l'aventura de bloguista, porto ja una setantena d'escrits (entre publicats i en preparació). En cadascun d'ells, com ja deus haver endevinat, hi dedico força temps i hi intento abocar el millor de mi mateix per tal que puguin tenir (potser...) un interès humà i general més enllà del meu “exercici” personal i particular de recerca i de creixement.

L'escrit de la setmana passada, «Encontre en el desig», ha estat el que fins ara m'ha costat més d'enllestir. El vaig arribar a reescriure (de dalt a baix!) fins a quatre vegades abans de trobar la forma, l'expressió i les cites adequades, abans d'atrevir-me a programar-ne la seva publicació definitiva. Per què?

Perquè... per molt que en llegir-lo el meu discurs et pogués haver semblat lineal, senzill, clar, tranquil, treballat, alliberador, enriquidor... bé... això darrer per mi sí que ho ha estat però, alhora, darrera seu hi ha hagut un cert... bé... un bon trasbals interior previ! I, en el fons... no desitjava ser motiu de trasbals per a ningú! «Encontre en el desig» ha estat possible després d'una batalla interior entre el meu jo (la meva persona) i la sensació d'haver estat segrestat per una autoritat exterior sense rostre, difícilment identificable: allò políticament correcte?, allò religiosament correcte?, allò socialment reconegut com a cert, veritable i inqüestionable?

Dit això, el que em preocupa més ara és aclarir-te, també, el següent.

Amb els meu escrits no pretenc ni fer escola, ni parlar “ex cathedra” (no pretenc dir la darrera paraula en res!), ni tenir o demostrar tenir més o menys raó en cap qüestió (per moltes cites en que sembli que em recolzi). Tant sols desitjo parlar-te des del cor, des de la sinceritat, des de l'experiència d'una persona que (com tu!) se sap, es reconeix i desitja caminar en recerca permanent de la veritat. I desitjo, també, compartir amb tothom qui ho vulgui (amb tu?) les petites o grans troballes que he anat fent, de vegades sol (m'agrada molt passar estones tot sol!, en silenci, o escoltant música, passejant, o escrivint, o llegint...), a voltes en companyia i de la mà d'altres persones (ben estimables i estimades!) que m'han permès i ajudat a créixer, a fer petits (o grans!) “passos” endavant (uf!, i ja en són uns quants i no un de sol!) vers... la plenitud de vida. Però desitjo aclarir, també, que cada “pas” que he fet... l'he fet jo! Personalment! I lliurement! I només he fet aquells “passos” que he cregut, personalment i lliurement, que calia, convenia i desitjava fer.

I, per fi, l'entre línies dels meus escrits, allò que m'agradaria que en quedés: ésser un testimoni, una invitació a la recerca personal en llibertat vers l'horitzó de la plenitud de l'ésser humà... de com ser plenament humà ara i aquí, en coherència, harmonia i sintonia amb el propi jo, el de cadascú! Difícil? I jo... qui sóc? Com puc distingir allò que realment sóc, allò que realment és, la Realitat... de debò i de veritat, dels meus pardalets al cap? (O pitjor, dels pardalets al cap dels altres que hem diuen què hauria de fer o de pensar? —I, per tu, jo també sóc altres, és clar!) Hehehe...! En això consisteix... l'art de viure! Quelcom que, com tot art, s'aprèn... fent-ho! I caient! I tornant-hi! Per això la meva opció no és el «vine i segueix-me» d'un mestre, sinó un senzill i humil: vine, entra i surt tantes vegades com vulguis i pren tot allò que desitgis de cor i amb tota llibertat... i si no trobes res que sigui del teu interès o que no sintonitzi gens ni mica amb tu no pateixis (que jo tampoc ho faig), perquè no tinc vocació de font universal ni segurament tinc aigua fresca i bona al gust i necessitat de tothom... A més, cadascú té el seu moment, el seu tempo, que convé que ens respectem mútuament, per tal de poder fer els propis descobriments vitals en primera persona...

D'aquí la primera cita d'aquest interludi. Perquè, de fet, estic fermament convençut que només essent jo mateix (i, alhora i sobretot!, respectant-te la possibilitat que tu també siguis!) puc assolir la vida de veritat i transcendir la mort (ara i aquí!). La mort en vida. Simbòlicament parlant. Realment parlant?

Foto: “Necessito un glop”, de Mosilager (llicència: Creative Commons).

Retalls relacionats

Al cap i a la fi tots els retalls estan relacionats entre ells, però aquí, potser, en destacaria un parell:

«Benvinguda» (1-12-2008, ampliada el 03-2009)
«La llibertat interior» (19-3-2009)

La següent llista l'aniré ampliant de mica en mica (potser no són els retalls més ben... retallats, hehehe!, però em fa il·lusió disposar-los junts):