Sóc un home nou

Cita

Saber que algú ha estat una mica més feliç perquè tu has viscut.

Ralph W. Emerson (1803-1882), escriptor, filòsof i poeta nord americà

Context

A la secció final «El camí de la felicitat segons...» del programa de ràdio L'ofici de viure de Catalunya Ràdio, conduït per Gaspar Hernàndez, del passat 3-10-2008 (50:59) «Receptes per a l'èxit». Ara em ve com anell al dit.

Comentari

Som a primers d'any, un bon moment per replantejar-se els bons propòsits. Una llambregada vers el futur... Pel nou any? Per la resta de la vida? Els darrers anys, sobretot d'ençà de la mort del meu pare (la mort propera sempre és una experiència important que ens deixa una emprempta profunda), he anat destil·lant un propòsit de llarg recorregut, un motiu per a l'existència, un sentit per a la vida. De fet és un desig senzill, sense grans pretensions i que, en gran mesura, depèn de mi:

M'agradaria que el dia del meu enterrament algú dels presents li comentés a la persona del seu costat, amb discreció i com aquell qui no vol la cosa, potser amb una llagrimeta de sincera emotivitat: “Recordo el dia [no-sé-quin] que l'Èdgar [ara allà de cos present] em va dir [o fer o què-se-jo]...” tal cosa (el que sigui!) que per un instant li hagués omplert i escalfat un petit racó del seu cor. Per mi aquest instant de felicitat en la vida d'una altra persona (la que sigui!) val una vida sencera. La meva!

Ja està dit! Queda dit! I compartit!

Per què aquesta referència al “dia del meu enterrament”? No és una mica tètric? Quin mal rotllo, no? Doncs mira, no. És una estratègia (hi he arribat tot sol sense voler però després he sabut que no l'he inventada jo —no me'n donaran el Nobel ni sortiré a la Wikipèdia, macatxis!) per “veure” tota la vida en la seva globalitat i per centrar-me en “viure” l'«ara» amb la màxima plenitud. Els historiadors expliquen que ja a l'Antic Egipte, durant les festes al palau del faraó, tenien per costum que una parella d'esclaus, en un moment donat, passegessin un esquelet entre els convidats. Ja era la mateixa estratègia, amb el mateix propòsit! Resulta que psicòlegs, psiquatres, coachs i mestres espirituals diversos d'avui dia recomanen visualitzar això, el “dia del propi enterrament”, etc, etc. Per què esperar a patir un càncer incurable per “despertar”? Si, ben mirat, “despert” es viu millor!, més intensament!, més autènticament!, més feliçment!, més tocant de peus a terra i a prop dels altres!, més...! Aquest propòsit vital, tan senzill, m'ajuda a sentir-me i a procurar ser «un home nou» a cada instant...

Fotos: “Posta de sol” i “Tardor al llac” de Wikimedia Commons (amb llicència Creative Commons)