M'agrada que existeixis

Proverbi

M'agrada que existeixis.
Amo tu sis.

Proverbi llatí (l'original en llatí no sé si està ben escrit...). El va mencionar, com a un dels seus aforismes preferits, Xavier Rubert de Ventós, filòsof, professor universitari (catedràtic d'Estètica), escriptor i polític català, en una entrevista a la ràdio.

Comentari

Aquest proverbi l'he trobat fa poc, però l'aprenentatge que conté, llarg, lent, inacabat, arrenca en la meva preadolescència, un temps mític, especial pel desenvolupament personal de cadascú.

En aquells anys solíem passar els estius, tota la família, en un poblet del prepirineu osonenc, Cantonigròs. Hi pujàvem molts caps de setmana; habitualment també per Setmana Santa i les vacances de Nadal. No ens sentíem especialment privilegiats, ja que aleshores era molt habitual tenir una segona casa d'estiueig en algun poble, sovint amb contractes de lloguer de paraula, com era el nostre cas. No com ara, que amb prou feines es pot pagar i mantenir una sola casa, o pis per ser més exactes.

M'agradava molt anar amb bicicleta. Vull dir fer quilòmetres per la carretera local (la C-153, la que unia i uneix encara Vic i Camprodón). Un matí d'hivern, mentre tornava cap a casa, entresuat, després d'un d'aquells revolts solitaris carretera amunt, es va obrir un petit espectacle natural davant meu que fins i tot em va fer baixar de la bicicleta. Allà, en una raconada, s'obria un prat de pastura, arrecerat, lleugerament rectangular, amb un pendent suau, irregular que baixava fins on era jo, envoltat d'alzines i roures alts, esfullats els uns, fosques les altres, emblanquinats tots, amb clapes de neu verge escampades per aquí per allà. Havia començat a tocar-hi el sol i el gebre i la humitat s'estaven evaporant davant meu! El baf del prat pujava uns pocs metres fins a fondre's altre cop en la suavitat de l'aire. Amb la vista no donava a l'abast! I vaig intentar respirar silenciosament per poder, alhora, escoltar els subtils sons de la natura...

Tenia un cor jovencell i aquell espectacle va encendre en mi un desig. Un desig contradictori. Contradictori amb la realitat. Volia posseir aquell lloc, fer-me'l meu, poder-ne gaudir sempre que volgués, o que ho necessités. Podria venir amb una excavadora i emportar-me'l... però, a on? Podria fer-ne un diorama, com els dels pessebres, però... quina feinada!, i aconseguiria reproduir-lo tot, amb exactitud total? Podria fer-ne una foto, o fer-ne un muntatge fotogràfic però... d'on trauria els diners per comprar un rodet en color i portar-lo a revelar? I ¿no em sentia decebut gairebé sempre amb els resultats que aconseguia amb la meva càmera respecte del que havia vist amb els meus propis ulls? Ahhg! De gaudir amb l'extraordinari espectacle vaig passar a sentir-me profundament amoïnat!

Durant setmanes, mesos, cada vegada que passava amb bicicleta per aquella raconada de la carretera em parava, o bé reduïa la velocitat, per gaudir de la seva extraordinària bellesa. I si aquella bellesa era allà, al costat de la carretera, dels camins traçats, quanta més bellesa no hi deuria haver més enllà, per descobrir... Una bellesa... sempre igual? No, anava canviant! Una bellesa canviant... viva! Que estrany per mi. I per què el meu desig de posseir-la? I per què el meu desig no es podia realitzar sense destruir aquell lloc? I per què aquell lloc no restava igual de bell per sempre més? I per què el canvi? No ho entenia bé, sabia que se m'escapaven un munt de coses. Tampoc vaig saber què fer-ne del meu desig, però hi vaig rumiar durant molt de temps. I vaig continuar observant la bellesa de la natura, en aquell i en d'altres llocs, des de la quietud de les preguntes, o des del simple observar silenciós. Observant i prou. Observant des del silenci. Des d'una incipient... pau interior.

«M'agrada que existeixis» és un glop de saviesa (compartida, humana, antiga) destil·lada a còpia d'anys (meus i de molts altres, potser de tothom!). És fruit de l'observació de la realitat tal i com és i de l'aprenentatge, inacabat, de gaudir-ne sense sofrir-la. D'estimar-la pel que és, tal i com és i no per com voldria, desitjaria que fos. Una realitat que inclou la natura, el món natural i animal, el món instintiu i emotiu, i com m'hi relaciono. Una realitat que també inclou les persones, el món social (i animal? he!, he!, he!), el món racional, i com m'hi relaciono. Una realitat que inclou també, d'una manera o altra, a Déu, el món espiritual, la Vida, i com m'hi relaciono. La Realitat. En la qual, jo, tal i com sóc, també hi participo, m'hi relaciono i en formo part. «Ara», avui i per sempre. He dit!* (Hi aprofundiré una mica més en l'escrit de dijous vinent).

Nota: «He dit!*» vol dir que el que acabo de dir pot sonar seriós i rumiat, però que no t'ho prenguis gaire seriosament perquè jo tampoc ho faig. No he arribat a cap “lloc” definitiu. Continuo observant. Observant i aprenent... i agraint els xarrups de saviesa que m'ofereix la Realitat.

Fotos: Mai vaig arribar a fer cap foto d'aquell prat extraordinari, però n'he trobat que hi tenen certa retirada per poder il·lustrar una mica aquest escrit. “Ice encased trees and bushes in winter”, de Jon Zander; “Lingsberg meadow”, de Berig; “Prague Milikovsky forest meadow”, de Packa (totes amb una llicència Creative Commons).