Despertar espiritual amb bon humor

Cita

El que sento... ho oblido.
El que veig... ho recordo.
El que experimento... ho comprenc.

Confuci (551 aC-479 aC), pensador i filòsof social xinès

Context

Així començava el dossier «Creativitat al servei de l'evangelització. Eix d'animació i llenguatge bíblic-simbòlic», de la Lourdes Montfort, en un curs de formació per a catequistes de la nostra parròquia, Sant Josep de Calassanç, ara farà uns tres anys.

Comentari

Amb aquest ja fa sis anys que porto grups de catequesi infantil en els quals ajudem i acompanyem nens i nenes d'entre vuit i deu anys en el seu petit, de mica en mica, despertar de la consciència espiritual. I la setmana que ve reprendrem el curs amb una reunió amb els pares i mares, els autèntics protagonistes i responsables de la formació espiritual dels respectius fills i filles. En aquesta engrescadora (i de vegades esgotadora!) tasca em sento alhora mestre (sense grans pretensions, però amb un profund sentit de responsabilitat) i deixeble (aprenc més dels propis nens i nenes del que ells es pensen).

Aquest camí plegats vers el despertar de la consciència espiritual els cristians el fem juntament amb la descoberta, de mica en mica, de Crist, l'Amic de tots i de tothom que no falla mai a ningú, el Misteri que ens obre i ens descobreix el camí de la nostra vida en relació amb la Vida que es dóna contínuament i del tot, Aquell que camina des de sempre al nostre costat, Aquell que fins i tot ens agafa en braços sempre que cal. Una descoberta de Crist que ens porta a estimar-lo en descobrir-nos estimats. Un amor, un consol, un escalf interior que ens porta a seguir-lo en descobrir-nos cridats. Com? Cap a on? Per fer què? Uf! Uf! Uf! Això depèn d'Ell... i de cadascú! En aquells moments decisius, íntims els catequistes ens hem de saber fer fonedissos i deixar fer, deixar fer a l'Esperit del Crist... Per què tots som alhora mestres i deixebles els uns dels altres, però de Mestre «bo només n'hi ha un» (Mc 10,17-18).

Aquest camí plegats els cristians catòlics el fem tot sabent-nos Església Catòlica, que en principi vol dir oberta al món sencer, amb vocació universal. Però, honestament, he de confessar que per a mi aquesta no és la millor Església, ni del món mundial ni de l'univers creat. Més aviat veig que està carregada de contradiccions, algunes d'elles tant profundes i arrelades que ni molts dels de dins són capaços de veure-les. (Miraré d'anar-les desgranant de mica en mica en futurs escrits, sense pressa, si trobo bones formes sense que sembli que agafo l'escombra...) Tanmateix, mira, ves, aquesta Església Catòlica és el meu «boig conegut». Encara que em sembla que, per més inri, de mica en mica es va convertint, a més, en «un cec assegut vora el camí, demanant caritat» (Lc 18,35-43). Marginada i pobra potser encara no (quan?, aviat?), però boja i cega... he!, he!, he! Malgrat tot confio que quan arribi el moment adequat (adequat per a cadascú) siguem “guarits” (cosa que depèn de cadascú més que d'Ell: «Vés, la teva fe t'ha salvat» Mc 10,52) i recuperem la vista i una mica de seny, tant individualment com col·lectiva. I també confio que un dia o altre siguem capaços, col·lectivament, de «llançar el mantell» (Mc 10,50), signe de la vida vella i passada, i també signe de poder, d'autoritat i de superioritat (Jn 13,4); tal com van fer el cec Bartimeu (amb coratge i decisió, després d'expressar el seu desig i de sentir la crida però abans de ser guarit), i també el mateix Jesús (en un gest profètic durant el seu darrer sopar). Digueu-me il·lús, però... hi confio. Uf! O no... jo què sé, que no sóc profeta clarivident!, perquè la resposta col·lectiva depèn... de la llibertat exercida col·lectivament! I, de moment, tal i com està el pati (o “el percal”, com diuen en espanyol castís; o, ¿com es diu en lingua latina?) ho veig una micona complicat... Quan ho farem? Ad calendas?

I mentrestant?, que vol dir «ara», avui, ara mateix, aquí... Doncs mireu, anem fent («gràcies a Déu!», afegiria el meu avi), anem fent camí, plegats (que vol dir procurant de no assenyalar-nos mútuament amb el dit: «tu ets blat!», o: «tu ets jull!») i, sobretot, amb bon humor. Perquè l'últim que s'hauria de perdre, més que l'esperança, em sembla a mi que hauria de ser el bon humor! BON ANY 9!

Fotos: “Niu de tords”, d'Andreas Trepte (amb llicència Creative Commons). “Merles a la posta de sol”, de Jerry Segraves (de domini públic). “Pallassos al 29è Aplec Pasqual”, és meva.