dissabte, 27 de desembre del 2008

Petjades en el desert

Conte

Un home caminava pel desert. Viatjava d'un monestir a un altre. Abans de sortir havia rebut aquest ensenyament del seu Mestre:
&nbps;&nbps;— No tinguis por, Déu sempre caminarà al teu costat.
I era així. Ho podia comprovar perquè cada vegada que es girava sempre veia dos parells de petjades darrera seu, les seves i les de Déu que l'acompanyava. I així anava fent camí, confiadament. Però van començar les dificultats, es va quedar sense aigua, el sol era abrusador, i encara no es veia el nou monestir on es dirigia. Llavors, tornant a recordar l'ensenyament del seu Mestre, va intentar calmar-se tot mirant les petjades de darrera seu però... s'alarmà en veure'n tant sols un únic parell! On era Déu, ara que anaven maldades? Amb penes i treballs, abans que caigués la nit va aconseguir arribar, arrossengant-se, gairebé extenuat, al nou monestir. Va ser acollit pels monjos, i els va explicar la seva experiència de sentir-se abandonat per Déu just en el moment de més dificultat. Al que el Mestre li va respondre:
&nbps;&nbps;— Quan et vas girar i vas veure tant sols un parell de petjades darrera teu no eren les teves, eren les de Déu que t'havia pres en braços per dur-te fins aquí.


Conte hindú, reescrit de memòria
Foto: Isabel Barriel, a Primavera al desert

Context

Conferència al CCU, no en recordo ni l'any (potser en fa 20!, bufa!) ni l'autor. Tampoc n'he trobat, posteriorment, una versió escrita en cap llibre (potser l'ha recollit Anthony de Mello en un dels seus?) Només recordo que era un conte hindú. Per tant, m'he permès reescriure'l de memòria.

Comentari

Però m'ha quedat. I tant! Ha modelat la meva imatge de Déu des de la joventut. I m'ha ajudat a poder-ne “veure” (intuïr, comprehendre) la seva presència en l'absència o la seva absència en la presència, en la vida, en el camí, en els deserts viscuts. Tot un Misteri que transcendeix la capacitat racional de comprendre'l, de constrènyer-lo en conceptes abstractes. Tot un Misteri que es deixa abraçar en la comprensió intuïtiva de l'amor i de la fe més enllà de les paraules i de la raó.

Per això en les meves experiències de desert (per exemple la que vaig compartir en aquest escrit inacabat) no m'acostumo a preguntar «On és Déu?» o coses per l'estil. Sí, sóc jo que camino, amb els meus mitjans, les meves forces, les meves decisions, encertades o no, potser fins i tot m'he d'arrossegar o puc caure en un pou, però amb la confiança del que se sap estimat per la Vida, pel Qui és Vida i és Amor i es dóna i es buida completament, contínuament per a tots, en tot moment. Per fora no sóc diferent d'un ateu. I per dins no hi ha cap sentiment, sensació, emoció o experiència estrafolària. Tant sols una senzilla confiança en Qui m'ha donat la vida. D'això els savis (els de debò) en diuen fe:

La fe és una confiança molt senzilla en Déu,
un impuls de confiança indispensable,
represa un i altre cop en el transcurs de la vida.

Roger Schutz (1915-2005), conegut com a Germà Roger, prior de la Comunitat de Taizé fins al seu assassinat.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

El sabia el conte i em sembla molt ilustratiu pr poder mostrar el fet que Déu no ens deixa mai tot i que ens ho sembli en els moments d'angoixa, soletat, por, etc.

Josep

Èdgar Planas i Cantí ha dit...

Quina il·lusió compartir una experiència similar, Josep. Gràcies pel teu comentari. Una abraçada!