dijous, 11 de desembre del 2008

Dinar de Nadal amb els pobres

Dissabte passat vaig conèixer les simpàtiques Meritxell i Elisabet de la Comunitat de Sant'Egidio. Simplement em vaig acostar a demanar informació a l'estand que tenien al Portal de l'Àngel, mentre passejàvem tota la família en direcció a la Fira de Santa Llúcia, a l'Avinguda de la Catedral de Barcelona.

Ens van explicar entusiasmades les seves activitats d'ajuda als “amics del carrer”, de com estaven preparant un any més (des del 1982!) un digne dinar de Nadal amb els pobres, i de les necessitats més immediates d'ajuda i col·laboració que els calien.

Aquí en teniu un resum:

NECESSITEM

  • Menjar: plats cuinats pel dinar (canelons, pollastre rostit), embotits, formatges, fruita, torrons, polvorons, neules, oli, llegums cuits, sucs, llaunes, llet, galetes...

  • Regals: mantes, sacs de dormis, guants, bufandes, gorres, necessers, jerseis, mocadors de coll, ràdios, colònies, bosses de mà, bijuteria...
PUNT DE RECOLLIDA

Més tard vaig comprovar que al catàleg de Decathlon tenen moltes de les coses que els calen a molt bon preu...

També serà molt útil fer-se amb un grapat de guies «On menjar, dormir, rentar-se» que la comunitat de Sant'Egidio publica cada any pels sense sostre, una mena de “guia Michelin dels pobres”, una eina de supervivència indispensable pel qui està obligat a sortir-se'n tot sol al carrer. La Meritxell i l'Elisenda ens van comentar que al gener sortirà la nova edició local.

De vegades m'he preguntat si podia fer alguna cosa realista pels pobres, si els podia ajudar d'alguna manera útil, evitant córrer riscos excessius (des de que m'aixequin la camisa, passant per què em robin la cartera, fins a molestar-los o causar-los un major patiment de manera involuntària...). L'experiència fins ara em diu que els qui dormen al carrer són pobres de veritat, que són molt agraïts, i que t'ofereixen tot el que tenen, molt sovint en forma de “simples” benediccions, a canvi del poc que els pugui haver donat! Aquest contrast entre el donar i el rebre sempre m'ha trencat tots els esquemes...

Retall final

En temps de crisi no només convé “apretar-se el cinturó”,
sinó augmentar la solidaritat envers els més desfavorits.
Senzillament perquè afecta a moltes més persones. Aquesta reflexió, ensenyament, recomanació ha estat feta darrerament per diverses persones dignes de ser escoltades, vinculades amb responsabilitats diverses a les Esglésies cristianes, també la Catòlica (la que conec de més a la vora). I sé que no són (som) els únics en promoure-la i dur-la a la pràctica. Que bé!

3 comentaris:

Laia ha dit...

Vaig col·laborar amb ells, durant molt poc temps perquè malhauradament vaig caure molt malalta fet que m'impedia poder seguir col·laborant amb la Comunitat de Sant Egidio.
Però a partir de la meva curta experiència, puc dir que no sé ben bé si era tan important el plat de sopa calenta enmig de la fredor de la nit, o bé la conversa que establies amb ells... no sé qué els senta millor. Segurament les dues coses.

Èdgar Planas i Cantí ha dit...

Moltes gràcies Laia pel teu comentari, i per voler compartir la teva experiència. Una abraçada!

Un viejo amigo de Larra. ha dit...

Hola, soy Rubén. Hace cuatro años colaboré en la cena de Navidad y también en la repartición de comida de fin de año. Por motivos de tiempo ( siempre el tiempo) ya no volví más. Guardo muy buen recuerdo de aquella Navidad. Las mesas y los manteles habían ganado espacio a los púlpitos y la gente hablaba y reía en un lugar donde suele imperar el silencio. Nunca me olvidaré de aquellos días. Nunca fui tan feliz y tan triste a la vez. La Navidad de mi infancia había vuelto, al fin.