L'ésser i el no-ésser

Retall per meditar

«Quan tots els homes reconeixen el bell com a tal,
sorgeix el reconeixement del lleig.
Quan tots els homes reconeixen el bo com a tal,
sorgeix el reconeixement del dolent.

Així, l'ésser i el no-ésser s'engendren mútuament;
el difícil i el fàcil es complementen mútuament;
el llarg i el curt contrasten entre ells;
l'alt i el baix són l'un la mesura de l'altre;
el to i la veu s'harmonitzen mútuament;
davant i darrere s'acompanyen mútuament.»

Lao Tse (1997) Poema II (fragment). A: «Tao Te King. El llibre del Tao». Barcelona: J. J. de Olañeta, Editor. (Els petits llibres de la saviesa: 10). ISBN: 84-7651-675-4. — Lao Tse (~s.IV aC), o Laozi (segons el nou sistema Pinyin de transcripció del xinès 老子 [lǎo zǐ]), filòsof llegendari de l'antiga Xina, mítica figura central del Taoisme, i considerat autor del «Tao Te King». Lao Tse significa “Vell Mestre”.


Crèdit de la foto: “Guèiser al riu Firehole”, àrees geotèrmiques del Parc Nacional de Yellowstone, Wyoming, EUA, de Mila Zinkova. — Llicència: Creative Commons.

Un bell i subtil poema taoista que ve a complementar el darrer retall («No-omnipotents, com D*u») on, després d'esbossar com detectar i superar la «religió de la serp», vaig acabar afirmant que: Déu és Déu en i amb l'Home i, alhora (naturalment!, recíprocament!, en harmonia!), l'Home és Home en i amb Déu. Avui, tot fent un petit pas més enllà, em pregunto: qui crea a qui? I no en el sentit d'inventar o de projectar mentalment (com ho podrien interpretar els qui es queden a la superfície sense encara haver despertat mínimament a la dimensió espiritual de l'ésser humà, tant si es presenten com a “creients” com si s'anomenen “ateus” —perquè, sí, crec que la dimensió espiritual de l'ésser humà és transversal a qualsevol consideració religiosa, com vaig avançar al retall «Descoberta de l'espiritualitat»). Sinó que m'ho pregunto en el sentit de qui fa possible l'assoliment de la plenitud de l'existir de l'altre, de l'Altre? Qui crea a qui?

En el proper escrit, la meva resposta explícita (ni la millor, ni la bona, ni la única, simplement la meva... —quina és la teva?).

Bona setmana!