Notícies, contes, cites, pensaments i comentaris que omplen de contingut el meu calaix personal en l'apassionant recerca d'allò essencial de la vida, tot procurant mantenir els peus a terra
Vicenç Ferrer i Moncho(Barcelona, 5 de maig de 1920 - Anantapur, 19 de juny de 2009), una de les figures més rellevants del nostre segle en l'àmbit de la Cooperació, va morir recentment a Anantapur, la Índia, on hi ha estat treballant durant els darrers 40 anys de la seva vida.
El següent reportatge «Vicenç Ferrer, de prop», ens ofereix una breu i senzilla mirada a la seva vida i la seva obra gràcies a una estada de deu dies de l'equip del programa “Entre línies” de TV3 a la ciutat d'Anantapur per conviure amb ell, la seva dona, l'Ana, i un dels seus tres fills, en Monxo, que s'han convertit en un suport essencial i en la garantia de futur de la seva obra.
L'acció de la Fundació Vicente Ferrer arriba a 1.500 pobles en una extensió equivalent al País Basc.
«Nosaltres, des que vam començar aquí, l'objectiu va ser fer el bé concret. No escriure plànols i sistemes... Què podem fer per aquesta família? Pot ser un treball, pot ser una casa, plantar arbres, les organitzacions de les dones a cada poble... Tot això bé de l'apadrinament, eh?»
S'acosta el Dia Mundial del Medi Ambient, una bona ocasió per reflexionar una mica més sobre la nostra relació amb el món que ens envolta. Més encara, que ens acull i ens alimenta...! I que per tant no ens hi juguem doctrines o idees abstractes sinó la vida d'avui i la de demà, la nostra salut i la dels nostres fills. I no em refereixo només a la salut física, sinó també a la psíquica i a l'espiritual.
Les imatges, la poesia i la música sempre m'han estat bones companyes per mirar de veure-hi més enllà dels conceptes racionals. Per exemple, aquest ben aconseguit videoclip, rodat en tres localitzacions reals de diferents continents, l'Amazones, Croàcia i Tanzània, sotmeses a alguna forma de pressió i de sofriment causada per l'home:
En trobareu la lletra sencera, per exemple, aquí a YouTube.
Retall d'agenda
Divendres, 5 de juny » Dia Mundial del Medi Ambient Un dels principals vehicles de les Nacions Unides per fomentar la sensibilització mundial sobre el medi ambient i per promoure'n l'atenció i l'acció política.
» Estrena del film documental «Home» (Llar) Una pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand que mostra espectaculars imatges de l'actuació humana sobre el medi ambient. Serà estrenada alhora als cinemes i a YouTube! Notícia a La Vanguardia. Tràiler i Making-Of a YouTube.
L'“Ave Maria”, de Charles Gounod, cantada per Chloë Agnew, vocalista del grup Celtic Woman. Quina millor combinació per acompanyar l'inici d'aquest mes de maig d'avui, d'«ara»?
Ave Maria
gratia plena Dominus te cum Benedicta tu in mulieribus et benedictus fructus ventris tui Jésus. Sancta Maria Mater Dei [*] Maria ora pro nobis nobis peccatoribus nunc et in hora in hora mortis nostrae. Amen, amen.
[*] En les versions protestants enlloc de "Mater Dei" es repeteix "Sancta Maria".
Es diu que Charles Gounod (1818-1883), mentre tocava el Preludi en Do Major (BWV 846) del Clavicèmbal Ben Temperat de J. S. Bach, es va inspirar i va compondre una melodia que va anomenar “Meditació sobre el Preludi 1 en C de Bach”, a la qual posteriorment (1859) va adaptar la lletra de l'“Ave Maria”.
Celtic Womanés un grup musical compost per sis dones irlandeses el repertori de les quals s'extén des de les melodies celtes tradicionals fins a cançons modernes. Són: Méav Ní Mhaolchatha, Órla Fallon, Lisa Kelly, Chloë Agnew (vocalistes), Máiréad Nesbitt (violinista), i Hayley Westenra, la darrera en unir-s'hi, neozelandesa d'ascendència irlandesa, una de les extraordinàries veus angelicals de la banda sonora del film «El Senyor dels Anells». Hayley Westenra també ha versionat un “Ave Maria”, preciós, també per acompanyar una meditació amb els ulls i les orelles ben obertes, i el cor ben atent!
Allà on les paraules fan curt, potser hi arriba el cant, poesia i música alhora. Els darrers escrits i comentaris, tan d'aquí com de la resta de la Blogsfera Cristiana, m'han suggerit compartir aquesta petita meravella musical, una de les que em tallen la respiració (pel meu gust la lletra té un aire excessivament escatològic, poc d'ara i aquí, però amb tot està prou bé —si en trobeu una traducció millor us agraïré que l'envieu, gràcies a l'avançada.— La música és impressionant!, ara i aquí!, hehehe!).
Us la dedico a tots vosaltres i, de manera especial, a l'Ester, la Bruna, la Laia, la Cristina, en Miquel, en Jordi, en Sergi (bufa!, de cop m'ha vingut una torrentada de noms i de rostres...), a tots els qui en elevar la nostra veu elevem també la nostra ànima, el nostre esperit i ens aixequem i ens posem dempeus en la vida, en l'aventura de ser, de ser humà, de ser dona, de ser home. Gràcies a tots i a totes... per ser-hi!
Bona setmana!
Secret Garden, grup Earthsongs, àlbum Raise Your Voices, cançó
Raise your voices! Raice your voices! Praise to Him — the Living Word To the heavens high ascending Raise your voices to the Lord
Eleveu les veus! Eleveu les veus! Lloeu-lo — la Paraula viva Cap als cels amunt Eleveu les veus al Senyor
Though the night be dark and fearful Though we face the dimming day Though the heart be sad and tearful Trust Him, He will light the way
Encara que la nit sigui fosca i esfereïdora Encara que afrontem l'enfosquiment del dia Encara que el cor estigui trist i plorós Confiem en Ell, ens il·luminarà el camí
(chorus —tornada)
Through the mists in this vale of sorrow Through the glass we but darkly see We will rise again tomorrow Then, our eyes will lifted be
A través de la boira en aquesta vall de tristeses A través del vidre que ens permet entreveure-hi misteriosament Ens aixecarem altra vegada demà Aleshores, els nostre ulls seran elevats
(chorus —tornada)
Long the road that has no ending Far the path that has no turn And the soul is never wending To the place it first was born See the host of angels singing When they hear that trumpet sound When the piper's call is ringing Then shall my soul be ever homeward bound
Al llarg del camí sense fi Lluny pel sender sense retorn I l'ànima ja no camina més Vers l'indret on primer va néixer Presencieu els estols d'àngels cantant Quan escolten que sona la trompeta Quan repica la crida del flautista Aleshores la meva ànima serà sempre retornada a casa
(chorus —tornada)
Mountains tall and seas will thunder One unceasing chorus ring Hean'v and earth will sleep no longer Then the universe as one will sing
Muntanyes altes i mars retrunyiran Un cor cantarà incesantment Cel i terra no dormiran mai més Aleshores l'univers cantarà a una sola veu
Diu una llegenda de fa molts i molts anys que en havent reunit un grup de deixebles en una clariana d'un bosc, Buddha es disposava a comunicar-los, una vegada més, els seus ensenyaments. Quan tothom feia silenci disposat a escoltar el gran mestre un ocell va arribar volant i es va posar d'alt d'una branca de l'arbre sota el qual Buddha estava assegut.
L'ocell es va posar a piular durant una bona estona:
Quan l'ocell va haver acabat de cantar, d'un saltiró va emprendre altre cop el vol. Aleshores, Buddha va trencar el silenci i va dir:
«No tinc res més a afegir.»
S'alçà i va marxar pausadament davant la sorpresa i el desconcert dels seus deixebles.
Siddharta Gautama (~560 aC-~480 aC), conegut com a Buddha (el Conscient, l'Il·luminat), savi llegendari de finals del període vèdic de l'antiga Índia, mestre fundador espiritual del buddhisme.
Hem arribat ja al moll de l'os, al darrer i definitiu “pas”, d'aquest camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers la llibertat interior, vers aquesta llibertat essencial, autèntica... aquesta llibertat realment alliberadora. També miraré de respondre una pregunta que havia quedat a l'aire dies enrere: Tot això dels “passos” potser està molt bé, però... realment hi ha un “camí”?
En l'escrit d'avui em permeto començar pel final, per les conclusions (les meves, és clar, que no tenen perquè ser les “bones” per a tothom):
L'autèntica llibertat interior consisteix en adonar-se que:
No hi ha camí
El meu mestre sóc jo El teu mestre ets tu
La llibertat interior conté la llibertat exterior I no al revés
Aquestes tres afirmacions, amic, amiga, no són els tres nous axiomes fonamentals d'un nou corpus filosòfic ni teosòfic. Tant sols són tres possibles maneres diferents d'expressar un descobriment, una experiència que d'entrada potser pot semblar complexa però que, de fet, és ben senzilla, natural, latent i, sobretot, «d'aquest món». De seguida el relat. Al final, les conseqüències. M'hi vols acompanyar?
A qui li dono autoritat sobre mi?
La seriositat implica no acceptar cap autoritat, ni tant sols la de qui està parlant. Tal autoritat impedeix a l'ésser humà ser una llum per a sí mateix. Quan cadascú és llum per a sí mateix, només aleshores pot cooperar, estimar; només aleshores hi ha un sentit de comunió d'uns amb d'altres.
Jiddu Krishnamurti(1895-1986), nascut al sud de l'Índia i educat a Anglaterra, considerat un dels grans filòsofs dels temps moderns, religiós sense religió, orador, escriptor i educador, va rebutjar amb vehemència el paper de gurú que molts li volien assignar. — Font: KRISHNAMURTI, Jiddu (1993) La Libertad Interior. Barcelona: Kairós. ISBN: 978-84-724-5283-1. (Fragment del capítol: «1ª Conversación 7 de Julio de 1968».)
Llegir (i “entrar” en) les conferències del savi Jiddu Krishnamurti m'ha estat una experiència molt enriquidora (i, per tant, recomanable), però alhora i de primer ben desconcertant, tot un repte per la meva manera de pensar, de raonar. M'ha calgut “despullar-me”, desfer-me de vells esquemes, desaferrar-me'n. I, tanmateix, això m'ha permès redescobrir, tornar a assaborir, antigues conviccions que havien quedat cobertes per la pols del temps, enterbolides pel costum, pels hàbits... Una de fonamental: «Ningú té cap autoritat sobre mi».
Curiosament, avui no visc aquesta convicció amb orgull, altivesa o autosuficiència. La visc (paradoxalment!) amb humilitat, amb serenitat, amb silenci interior. Amb la mateixa humilitat com sé i entenc que jo, evidentment, tampoc sóc (ni aspiro a ser) “autoritat” per a ningú. Tant sols desitjo ser... un amic que estima (i que ja és!, i em costa prou!).
Qui és el meu mestre?
Només aleshores, quan la ment és lliure, lliure de veritat, és quan pot aprendre, una ment així és alhora mestre i deixeble. Hom cal que sigui alhora, per a sí mateix, tant el mestre com allò que és ensenyat. I això únicament és possible quan hi ha un sentit d'observació, de veure les coses en un mateix tal i com són.
Jiddu Krishnamurti, íbid.
Quina és la meva llum? Realment? Ara i aquí? Jo sóc, per a mi mateix, «llum». Jo sóc (tots som!) «fills de la llum» (Jn 12,36). La «llum» que em permet no caminar a les palpentes la trobo en mi mateix, en el meu interior. El silenci interior és el que em permet observar la realitat, veure-la tal i com és, i no tal i com voldria que fos. «Ningú pot viure ni “veure” la meva vida per mi, enlloc meu». La meva vida la visc, la “veig” jo.
Altre cop, aquesta convicció la visc (paradoxalment!) amb humilitat, amb senzillesa, amb naturalitat. Tampoc puc (ni desitjo) viure ni “veure” (jutjar?) la vida de ningú. Tant sols desitjo ser... una mà amiga, una veu amable, una espatlla consoladora, un braç encoratjador (i que ja és!, i em costa prou!).
Quin sistema o camí em cal seguir?
No hi ha camí que condueixi a la veritat. No existeix el camí de vostè o el meu. No hi ha un camí cristià cap a la veritat, ni un camí hindú tampoc. Un «camí» implica un procés estàtic. Hi ha un camí des d'aquí cap a aquell poble proper. El poble està ferm allà, arrelat en els edificis, i hi ha una carretera fins a ell. Però la veritat no és així; és una cosa viva, quelcom que es mou, i per això no hi pot haver un camí que ens porti a ella, ni de vostè ni meu ni dels altres.
Jiddu Krishnamurti , íbid. (Fragment del capítol: «9ª Conversación 25 de Julio de 1968».)
No hi ha cap camí traçat que em meni a la veritat, a la llibertat, a l'amor. Al nivell espiritual (el nivell abastable per «El tercer ull»), no hi ha camins. El meu camí és sota els meus peus (el teu camí és sota els teus peus), i enlloc més. La llibertat no té camí. L'amor no té camí. La veritat no té camí. És fort, oi? De fet, intuïtivament, és molt senzill, molt clar, molt evident, molt... antic.
Antonio Machado (1875-1939), «Caminante, no hay camino», poema versionat per Joan Manuel Serrat.
La llibertat interior és amor
I existeix una classe diferent de llibertat, un estat mental en què no hi ha cap esforç. Aquesta llibertat és amor, un estat de comunió, una dimensió completament diferent.
Jiddu Krishnamurti , íbid. (Fragment del capítol: «4ª Conversación 14 de Julio de 1968».)
Quan no hi ha por, hi ha llibertat. I quan existeix aquesta llibertat interna, psicològica, total, i no hi ha cap dependència, aleshores la ment no queda tocada per cap hàbit. Sap vostè? L'amor no és hàbit, no pot cultivar-se; els hàbits sí poden cultivar-se, i per la majoria de nosaltres, l'amor és quelcom que està molt lluny; mai hem conegut la seva qualitat, ni en coneixem tant sols la seva naturalesa. Per trobar l'amor, cal que hi hagi llibertat. Quan la ment està en completa calma, dins de la seva llibertat, aleshores sorgeix l'«impossible», que és l'amor.
Jiddu Krishnamurti , íbid. (Fragment del capítol: «7ª Conversación 21 de Julio de 1968».)
Per això entenc que la llibertat, l'amor, la veritat no em venen de fora, de l'exterior, sinó de dins, de l'interior, de la pau, del silenci, de la calma interior. Comprendre això però (paradoxalment!) no m'aïlla de l'exterior, del món, dels altres, sinó... tot el contrari! Com ja vaig avançar en un escrit anterior: «Transformant-me a mi mateixa transformo el món» (Concha Pinós).
Corol·lari, o ¿i ara què?
Prendre's seriosament tot això implica plantejar-se, replantejar-se, desaprendre moltes “veritats”. N'esbosso una d'elles, per altra banda ben complexa i comprometedora.
L'Evangeli posa en boca de Jesús de Natzaret: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida» (Jn 14,6). Què em vol dir l'evangelista? Com ho puc interpretar? D'entrada sembla que no encaixa amb el que he exposat fins ara, oi? Alguns biblistes diuen (en aquesta ocasió ho dic de memòria, però com veureu té sentit) que els Evangelis han conservat de Jesús tant sols dues o tres úniques frases breus, en arameu, pronunciades per ell mateix en persona sense cap mena de dubte: «Talita, cum!» (Mc 5,41), també «Efatà!» (Mc 7,34) i «Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani?» (Mc 15,34). Tota la resta, per molt bona voluntat i intenció que s'hi hagi posat, per molt que s'hagi deixat «bufar a l'Esperit», és interpretat (o pitjor, traduït!, al grec, al llatí...), passat pel sedàs de l'experiència i la comprensió humanes, embolcallat en diverses formes literàries. Fins i tot aquestes escasses i breus expressions «autèntiques i històriques» han fet córrer rius de tinta per interpretar-les! (Sobre la tercera, uf!, no puc evitar fer-vos notar que Jesús no diu el “seu” «Abbà, Abbà, ¿lemà sabactani?», sinó que en aquest lament utilitza una expressió monoteista de l'AT per referir-se a Déu, una comprensió de Déu que està morint allà, a la Creu, el mateix lloc on està naixent la nova comprensió trinitària... disculpeu, potser m'hi extendré en una altra ocasió.) Bé doncs, segons la meva experiència, comprensió i interpretació particulars (el meu sedàs!), arribats a aquest punt concret, exposo i comparteixo, humilment, la senzilla i aclaridora imatge següent.
No, no tinc cap problema ni és per a mi cap contradicció reconèixer, obertament, a Jesús de Natzaret com a mestre, com a mestre espiritual. I un dels més grans! O bé, emprant el terme equivalent hindú, com a gurú. Gurú és un terme d'origen sànscrit que significava, originàriament (amb el temps això s'ha anat tergiversant una mica), «un que assenyala», amb l'afegitó (important!) que això no significava l'assumpció de cap responsabilitat del «gurú» en lloc de l'«observador»... (Ah!, vet aquí, oi?) Així doncs, avui, ara i aquí, amb senzillesa i humilitat em pregunto: ¿em quedaré embadalit mirant «el dit» d'aquell que assenyala?, o bé ¿tindré el coratge de girar-me i observar «allò assenyalat»? M'imagino Jesús amb el dit assenyalant endavant, cap a...... I alhora amb el dit assenyalant cap al seu interior, cap a...... Igualet, igualet que Eckhart Tolle a «Col·leccionistes de mapes», igualet, igualet que... tants i tants d'altres... i tu?, cap a on assenyales?, i jo?, cap a on assenyalo? Jesús li va donar un nom a «allò assenyalat». Diuen que en deia, si fa no fa... el Regne del cel, (el Regne de l'amor potser en diríem avui si la paraula “amor” no la tinguéssim tan desgastada) sempre tant a prop i tant lluny alhora... oi?
Tinguem el coratge d'obrir els ulls del cor, de desplegar les ales de l'esperit i... volem en la llibertat de l'amor!
Una llibertat, però, que massa sovint és bufetejada pel mal, per l'anomenat mal del món. D'això, però, en parlaré en l'escrit del proper dijous. A reveure!
Escriuré pau a les teves ales i volaràs arreu del món. Sadako Sasaki — Els infants aprenen a somriure dels seus pares. Shinichi Suzuki — Cau set vegades. Posa't dempeus vuit. Proverbi japonès — Aquell qui, per molt desesperada que sigui la situació, doni esperança als altres, és un líder veritable. Daisaku Ikeda — Visió sense acció és somniar despert. Acció sense visió és un malson. Proverbi japonès — La terra és una mare treballadora que dóna el millor de si per tenir cura de nosaltres. Tonio — Començar és fàcil. Continuar és dur. Proverbi japonès — No parladora és la flor (algunes coses més val deixar-les de banda). Proverbi japonès — El teu somriure determina com veus i com penses el món que t'envolta. Proverbi japonès
Retall d'agenda
Divendres, 6 de març » Dia Mundial de la Pregària Es va iniciar l'any 1887 per iniciativa de cristians de diferents continents.
Diumenge, 8 de març » Dia de les Nacions Unides per als Drets de les Dones A favor de la igualtat entre els sexes i per a la defensa de les condicions de vida i de treball de les dones.
El famós fragment “Méditation” per a violí, un entreacte executat abans del tancament de la cortina entre escenes de l'Acte II de l'òpera “Thaïs” (1894), de Jules Massenet (1842-1912), compositor popular d'òpera lírica francesa.
Mayuko Kamio (21 anys), violí
Koichiro Harada, director
Orquestra Filharmònica del Japó
“Thaïs” és una òpera en tres actes, amb libretto de Louis Gallet basat en la novel·la del mateix nom d'Anatole France. Va ser estrenada a l'Òpera a París el 16 de març de 1894 i protagonitzada per la soprano americana Sybil Sanderson, per a qui Massenet havia escrit el paper principal. Ambientada a l'Egipte romà, la història presenta un monjo cenobita, Athanaël, que intenta convertir Thaïs, una cortesana d'Alexandria i devota de Venus, al cristianisme; Athanaël, però, s'adona massa tard que en realitat s'acaba enamorant bojament de Thaïs. L'argument de l'obra va provocar, fa més de 100 anys, força controvèrsia, ja que en un cas així no es parlava d'un simple enamorament (com potser diríem avui, per molt esbojarrat i trencador que fos) sinó de luxúria (un dels set “pecats capitals”, justament l'oposat a la castedat per la qual el monjo se suposava que havia fet vots perpetus). En fi, cada època té les seves... coses. La nostra segur que també.
Controvèrsies a banda, la música de Massenet és ben coneguda pel seu encant i boniques melodies. Espero que aquest fragment també t'agradi tant com a mi!
Concert núm. 4 en fa menor, Op. 8, RV 297, “L'inverno” (L'hivern), d'Antonio Vivaldi (1678-1741). El darrer del conjunt de quatre concerts per a violí i orquestra que componen “Le quattro Stagioni” (Les quatre estacions), compost el 1723.
Allegro non molto Tremolem de fred a la neu glacial, en la respiració dura d'un vent horrible; correm, donant cops amb els peus en tot moment, petant de dents en un fred extrem.
Largo Davant del foc ens passen els dies, pacífics i satisfets, mentre a fora plou a bots i a barrals.
Allegro Trepitgem el camí gelat lentament i cautelosa, per por d'entrebancar-nos i caure. Llavors de sobte rellisquem, ens estavellem contra terra, ens aixequem i arrenquem a córrer damunt del gel que s’esquerda. Sentim com la glaçada tramuntana s’escola dins de casa, malgrat les portes tancades i barrades... Això és l’hivern que, no obstant això, porta les seves pròpies delícies.
Text: traducció lliure (no en sé més!) del sonet que acompanya el concert; no se sap del cert si va ser escrit pel propi Vivaldi.
Per endinsar-nos en el Nadal amb bon humor, bon ritme i bons desitjos, acompanyats de l'aire fresc del grup de música folk de Mallorca «Música Nostra»:
Vídeo: M7, TV del Grupo Serra, Mallorca (Telenova fins el 2002) Música: Música Nostra
«Des que es va subscriure fa 60 anys la Declaració Universal de Drets Humans s'han registrat grans avanços en el camp dels drets humans en tot el món. La "guerra freda" va acabar, l'apartheid va ser enderrocat i, en el 60 aniversari de la Declaració, un afroamericà ha estat elegit per primera vegada per a ocupar la presidència dels Estats Units d'Amèrica, un país on moltes persones negres ni tan sols tenien dret de vot quan es va signar la Declaració el 1948.»
Però els abusos contra els drets humans segueixen sent tan omnipresents en el món dels nostres dies com ho eren quan capdavanters de països de tot el món van signar la Declaració. En el seu 60è aniversari, la Declaració Universal de Drets Humans és una promesa traïda, encara és un desafiament:
Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.
Article 1 de la Declaració Universal de Drets Humans
Sóc barceloní, una ciutat gran i diversa. Casat, amb una filla. Enginyer de Telecomunicació, actualment treballo a Televisió de Catalunya. En actitud de recerca constant, amb molt poques certeses, antic catòlic, persona de fe i espititualitat fonamentalment cristianes però no només, amb un profund interès, respecte i admiració per l'espiritualitat i la consciència religiosa d'arreu i de tots els temps més enllà de l'estricte àmbit de les religions organitzades. Una abraçada!
squid
-
Dane finansowe: informacje giełdowe, kursy walut. Aplikacja Squid umożliwia
w szybki i łatwy sposób przeglądanie Newsów lub Wiadomości z różnych
źródeł. Ar...
Coscubiela, ESADE i els bisbes
-
Joan Coscubiela va ser sindicalista i, al menys fins a la data, és vigent
professor associat d'ESADE, alhora que candidat per ICV a les Eleccions
Generals...
Abu Madian
-
Abu Madian: Figura central en el sufismo del mundo islámico occidental, y
uno de los principales eslabones en las cadenas iniciáticas del sufismo
oriental,...
Entrepans de polític
-
Venim d’unes eleccions municipals estranyes, i d’una campanya electoral
convulsa. Ho explicaríem com un conte i semblaria creïble; ho explicaríem
tal com ...
CatalunyaReligió.cat
-
Benvolguts amics lectors, a partir d'ara les actualitzacions d'aquest bloc
les trobareu a www.catalunyareligio.cat.Els qui rebeu un avís per correu
electrò...
Entrades
