La llibertat essencial existeix?

Cita

Al camp de concentració t'ho podien prendre tot menys una cosa: l'últim vestigi de llibertat per adoptar una actitud o una altra davant determinades condicions. I hi havia «una actitud o una altra»!

—

Aquesta llibertat espiritual de l'home, que fins al moment de la nostra darrera alenada ningú no ens pot robar, és la que fins al moment de la nostra darrera alenada també ens dóna l'ocasió de modelar-nos una vida plena de sentit.

Viktor E Frankl (1905-1997), psiquiatra i escriptor austríac, supervivent de l'Holocaust, fundador de la logoteràpia.

Context

FRANKL, V (2005) «La llibertat interior». A: L'home a la recerca de sentit. Barcelona: Edicions 62 (Llibres a l'abast, 384), p. 76-79. ISBN: 84-297-5582-9. Títol original: Trotzdem Ja Zum Leben Sagen; Ein Psychologe erlebt das Konzentrationslager (literalment: “Dient sí a la vida malgrat tot; les experiències d'un psicòleg a un camp de concentració”).

Comentari

A cada instant tinc l'opció de desprendre'm d'allò superflu i optar per allò essencial. Però... sóc realment lliure per decidir? Així acabava l'escrit de dijous passat. Però... què és la llibertat? De què parlem quan parlem de llibertat? I tanmateix, existeix realment la llibertat?

Al meu entendre, i seguint al meu aire diversos autors, quan parlem de llibertat ens referim a conceptes i a realitats molt diverses. No pretenc ser exhaustiu, ni potser gaire acadèmic en l'escrit d'avui, simplement desitjo fer un primer esbós d'un possible camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers allò que per mi és l'autèntica llibertat: la llibertat interior. Comencem?

Llibertat d'elecció

En primer lloc hi ha una llibertat en un sentit més efímer que consisteix en la llibertat d'escollir entre dues o més opcions. És el sentit que té a veure generalment amb elecció.

Francesc Torralba, doctor en Filosofia (1993) i en Teologia (1997), escriptor, professor de la URL.

Aquest és el tipus de llibertat bàsica, de nivell elemental, amb la que solen jugar els agents de màrqueting empresarial (llegeixi's “anuncis publicitaris” de la nostra societat de consum). I mira que en sabem tots plegats de “jugar-hi” i de deixar que “juguin” amb nosaltres!

Vinyeta: “Un home intel·ligent és aquell que només treballa el que és necessari, parla el que és necessari i compra el que és necessari”, www.e-faro.info, reproduït amb permís de l'autor.

Llibertat d'acció

Els mitjans violents ens proporcionaran una llibertat violenta.

Mahatma Gandhi (1869-1948), líder polític i espiritual hindú i del moviment d'independència de l'Índia.

La llibertat suposa responsabilitat, per això la major part d’homes tenen tanta por de la llibertat.

George Bernard Shaw (1856-1950), dramaturg irlandès, Premi Nobel de Literatura (1925) «pel seu treball marcat per l'idealisme i la humanitat, i la seva sàtira estimulant que infon sovint una bellesa poètica singular».

Llibertat? Responsabilitat? Por? Violència? Per a mi és força clar que tots aquests elements estan íntimament relacionats, especialment els dos primers. Ja ens trobem en una llibertat de nivell mitjà. Però la conclusió fàcil del “faig el que vull amb...” el meu cos, la meva vida, els meus diners, els meus talents, les meves coses, “... perquè sóc lliure”, per molt bona voluntat, bona intenció i bon sentit de la responsabilitat (fins i tot així!) que hi hagi al darrera em sembla que no deixa de ser una fugida cap endavant, un autoengany que m'allunya subtilment de l'autèntica llibertat. Perquè em fa creure que sóc lliure, gairebé igual com la llibertat d'elecció, quan de fet, autènticament, només actuant, fent o responent no em fa pas lliure. Més endavant m'explicaré millor.

Llibertat de pensament i de creences

La llibertat de creences és un dret plenament reconegut, tothom té dret a viure i professar les creences que desitgi, també en la via pública.

TORRALBA, F. (2008) «¿La llibertat de creences té límits?». Foc Nou, 410-411, Juny-Juliol.

La cita em serveix només d'esbós. Efectivament, la llibertat de pensament i de creences són llibertats importants. Al llarg de la història, tant la col·lectiva com, segurament també, la personal de cadascú, ens ha calgut lluitar i fins i tot sacrificar altres valors per defensar aquestes llibertats. I d'altres de molt similars: la llibertat de consciència, de religió, d'opinió, d'expressió, la llibertat política, etc.

D'aquí el gran avenç que ha representat per tota la humanitat la redacció de la Declaració Universal de Drets Humans (versió en català), adoptada i proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides, resolució 217 A (III), de 10 de desembre de 1948, la qual conté l'emergència dels “valors bàsics del món” després de la Segona Guerra Mundial, plasmats en un text de 30 articles. Justament aquest desembre passat en vàrem celebrar el seu 60è aniversari. Potser, després de tant de temps, caldria modificar-la i adaptar-la als nous reptes?

Per descomptat que no. Aquesta és una idea estúpida. La Declaració és aquí i no serà canviada. És aquí i és útil. La Declaració va ser un programa que no s'ha assolit encara fins ara.

Stéphane Hessel, diplomàtic, ambaixador i antic resistent francès. Nascut a Berlín el 1917, d'origen jueu, nacionalitzat francès el 1937, va ser membre de la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial, i deportat als camps de concentració de Buchenwald i Dora. És l'únic redactor viu de la Declaració Universal dels Drets Humans. — Font de la cita: BBC Mundo (Gerardo Lissardy).

Però, fins i tot aquestes llibertats, per bé que fonamentals, no són encara l'autèntica llibertat, la llibertat essencial, la llibertat en estat pur.

Però, aquesta llibertat essencial... existeix?

Finalment acabem de fer el tomb, i de la mà d'Stéphane Hessel arribem a Viktor E Frankl, també d'origen jueu i supervivent de l'Holocaust, un dels meus autors de capçalera i de la cita amb què he encetat l'escrit d'avui.

Sí, com ell crec que hi ha una llibertat essencial, espiritual, actitudinal, interna, interior. Digueu-li com vulgueu. Però existeix. I crec que pot aflorar no només en moments tan extrems com els viscuts en els camps d'extermini nazis, sinó també en la vida més quotidiana, més “normal”, mai exempta del tot però de preocupacions, de problemes, de pors, de temors, d'angoixes, d'obsessions, de violències, de dolors, de sofriment.

I si, com dic, reconec que existeix, com puc assolir aquesta llibertat essencial, autèntica, diguem-ne... realment alliberadora? Això, amics meus, em sembla que ho deixaré per l'escrit de dijous vinent. Una abraçada!

Fotos: “Ferdinand W Demara, el gran impostor, a la presó (1956)”, de l'arxiu fotogràfic històric de la revista LIFE (© Time Inc., amb llicència per a ús personal i no comercial). “Cavalls al mont Bianditz, Guipúzcoa”, de Mikel Ortega (llicència: Creative Commons).

Quan res té sentit...

Cita

El que ens cal en aquests casos és capgirar totes les preguntes sobre el sentit de la vida: hem d'aprendre i hem d'ensenyar a les persones desesperades que el sentit de la vida de fet en cap cas no depèn d'allò que encara esperem de la vida, sinó més aviat, i de manera exclusiva, d'allò que la vida espera de nosaltres!

Viktor E Frankl (1905-1997), psiquiatra i escriptor austríac, supervivent de l'Holocaust, fundador de la logoteràpia. (Nota: la cursiva de la cita és del propi autor.)

Context

FRANKL, V (2005) «Preguntar-se pel sentit de la vida». A: L'home a la recerca de sentit. Barcelona: Edicions 62 (Llibres a l'abast, 384), p. 89-90. ISBN: 84-297-5582-9. Títol original: Trotzdem Ja Zum Leben Sagen; Ein Psychologe erlebt das Konzentrationslager (literalment: “Dient sí a la vida malgrat tot; les experiències d'un psicòleg a un camp de concentració”).

Comentari

L'any 2005 va fer 60 anys d'aquest primer llibre de Viktor E Frankl, traduït a una vintena de llengües. És un dels meus autors de capçalera i els seus llibres m'han ajudat molt des de fa ja una pila d'anys. No he arribat a l'extrem de patir la desgràcia ni la brutalitat d'una guerra, però en una ocasió (que destaca per damunt d'altres de menors) em vaig sentir especialment perforat pel dolor, pel desconcert total, per la impotència, pel sense sentit. Em sentia contínuament desbordat per preguntes de l'estil: «Què m'està passant?», «Què estic fent aquí?», «Quin sentit té tot això?», «Per què m'està passant tot això a mi?», etc. En un estat de schock de tal magnitud les receptes apreses, les teories meditades, fins i tot l'experiència prèvia, no em servien de res. De res! No podia més! Era a la universitat. Ho vaig parar tot i em vaig centrar, durant un temps a priori indeterminat, exclusivament a la recerca... de sentit!

On? A les catedrals del saber humà sense que et demanin cap explicació a canvi (no hauria sabut per on començar!) ni que intentin vendre't la moto (em sentia especialment vulnerable!): les biblioteques i les llibreries! Em vaig passar hores fullejant, buscant i remenant... Fins que vaig trobar un llibre sobre el sofriment que, després de devorar-lo... l'hauria volgut cremar! Quina superficialitat! Era més una exhibició de coneixements teòrics i conceptuals de l'autor que no pas un llegat de saviesa existencial. Una estafa, ja t'ho diré! No en vull dir l'autor perquè actualment s'ha fet un nom, i...

Però a les referències bibliogràfiques del final del “llibretó” em va cridar l'atenció un títol: FRANKL, V. El hombre doliente. Fundamentos antropológicos de la psicoterapia. Herder. Em sentia realment fet un “homo patiens”! Me'l vaig anar a comprar. Durant vàries setmanes, de cara a la família, vaig mantenir la rutina diària habitual, però enlloc d'entrar al bullici del campus universitari m'asseia a un banc d'un carrer tranquil, o bé m'arribava fins als jardins del Parc de Cervantes. Vaig estar de sort perquè aquells dies van ser gairebé tots especialment assolellats. I llegia. Llegia. Llegia i meditava. Amb calma i sense pressa. Quan era l'hora anava a dinar. I quan era l'hora tornava cap a casa. Jo i el meu sofriment i el meu silenci.

De mica en mica vaig aprendre a adonar-me de coses importants, vitals, essencials. La primera, vaig aprendre a acceptar el sofriment. La segona, vaig comprendre que el sofriment no sóc jo, que no em determina, però que depèn en gran mesura de la meva actitud interior. Així que, de mica en mica, vaig aprendre a prendre consciència de quina era la meva actitud interior, a entendre-la, a amanyagar-la, a modificar-la. En certa manera, vaig deixar de parar la mà (de manera passiva i autocompassiva) tot esperant que la vida em donés la solució, o el sentit; i em vaig anar aixecant de les meves profunditats, tot prenent les regnes i responent jo mateix (de manera activa) als reptes que m'estava plantejant la pròpia vida. En això va consistir el meu canvi d'actitud i, alhora, de pensament.

Al cap d'unes tres setmanes va venir, finalment, l'acció. Vaig comprendre, amb poques teories i molta pràctica (interior, prèvia), com podia afrontar les “causes” (persones i circumstàncies) que m'havien desencadenat aquell atzucac i que... eren les mateixes!, no havien canviat! Ah!, però, qui havia canviat era jo... Vaig tornar a la universitat amb energia renovada i amb un estat d'ànim sorprenentment alt, vaig demanar els apunts de les classes perdudes, vaig fer-me un pla d'acció orientat al dia a dia sense pensar en objectius finals. I... després d'un esforç tenaç i amb convenciment em vaig acabar traient el curs amb dignitat! Tota una satisfacció!

I les “causes”? He!, he!, he!, encara van durar uns quants anys i uns quants disgustos més... però n'havia fet uns bons “anticossos”! I Déu? No dic que sóc “cristià per convicció”? No l'he mencionat enlloc! He, he!, he!, no tinc cap problema en parlar-ne però... potser millor en un proper escrit!

Fotos: Èdgar Planas.