Què volem dir quan diem Església?

Sovint tinc la sensació que l'homonímia i la polisèmia més que simplificar-nos la vida ens la compliquen d'allò més. I el cas del mot “Església” no n'és pas una excepció. Què volem dir quan diem Església? Com que jo em considero un cristià “simplificat”, no catòlic, em permeto articular la meva argumentació sense complexes i amb tota llibertat, sense necessitat de fer equilibris estranys per salvar res, perquè actualment ja no tinc res ni per perdre ni per salvar en l'estricte àmbit de les religions. Dit això, què volem dir quan diem Església? A què ens referim quan, per exemple, ens plantegem si una altra Església és possible? O, per exemple, quan ens qüestionem la nostra pertinença o adhesió a ella? A què ens estem referint realment?

Al meu entendre, els mots “Església” i, més concretament, “Església Catòlica” signifiquen una cosa, i els mots “església catòlica” una altra de ben diferent (em permeto emprar lletres capitals en la primera accepció per poder distingir els dos significats). Per exemple, jo puc dir que recentment m'he alliberat de la meva antiga adhesió a l'Església Catòlica, però que en canvi avui sóc més conscient que mai de la meva pertinença a l'església catòlica. Per què? Què vol dir això?

Per una banda, l'Església Catòlica és... bé, aquí em remeto a l'extensa literatura sobre el tema. Simplement em permeto resumir-ho (i simplificar-ho) dient, senzillament, que: és una institució. Bé, i potser caldria puntualitzar: religiosa. Fins aquí res de nou, oi? Per tant, crec que es pot concloure (simplificant i sense entrar en detalls) que l'adhesió o no a la institució religiosa Església Catòlica és un acte voluntari i coherent amb les pròpies conviccions religioses i, per tant, és temporal i transitòria (per bé que aquesta temporalitat i transitorietat pugui durar i abastar gairebé la totalitat de la vida d'una persona mentre “transita” per aquesta vida).

En canvi, els termes església catòlica, al meu entendre (si bé és ben conegut que etimològicament signifiquen assemblea universal, avui i en aquest escrit em permeto deixar de banda el que en diguin els diccionaris, que no deixen de ser els “entendre” d'altres, per molt il·lustres i il·lustrats que puguin ser) es refereixen, no a una Institució, sinó a tots els fills i filles de Déu. Sí, bé, amb aquesta expressió corro el risc de semblar una mica cursi i antiquat, però m'és igual: no he trobat una manera més sintètica i alhora prou completa i entenedora de dir-ho. Tots els fills i filles de Déu (estiguin reunits en assemblea o estiguin fent altres coses). I qui se suposa que són, aquests? Només els qui quan se'ls pregunta diuen el credo A? O potser només els qui diuen el B? O potser només els qui diuen que no en tenen cap, de credo? Només els qui externament porten el cap cobert amb quipà, o només els qui porten hijab, o només aquells que van amb gorra de beisbol o potser només aquells que duen la cabellera voleiant al vent? Només els qui realitzen uns ritus segons la litúrgia A, o només els qui en realitzen segons la B, o potser només els qui s'inventen ritus nous cada dia i segons l'ocasió, o encara només aquells que diuen que no en fan cap? Qui son totes les filles i tots els fills de Déu?

Foto: “Gentada a la Rambla, Sant Jordi 2005”, de Txapulín (amb una llicència Creative Commons).

La pertinença a l'església catòlica (o bé ser filla o fill de Déu) té a veure amb l'essència de l'ésser i, per tant, és un descobriment, no una adhesió voluntària. Totes les religions ajuden a fer aquest descobriment, tot anomenant-ho amb altres mots locals (inculturats) diferents dels d'església catòlica (recordeu el conte dels tres savis cecs?) Però també és cert que totes les religions, al mateix temps i ben sorpenentment, ho emmascaren i ho compliquen d'allò més: amb l'excusa que és tan súper important, ho donen a conèixer amb lletres capitals (Església Catòlica), i s'ho fan “meu i de ningú més”, i acaben segrestant i corrompent el sentit original i ple dels termes, que no tenien cap necessitat d'emprar les lletres capitals per a comunicar el seu significat.

Al principi he dit que em considero un cristià “simplificat”, no catòlic. Bé, potser hauria de rectificar i dir (escriure) per ser coherent amb el formalisme de l'escrit d'avui, que en realitat sóc un no Catòlic. No em preocupa si quan ho dic sona igual (homonímia). No em preocupa si no s'acaba d'entendre (polisèmia). Allò que és, és, sense necessitat que sigui entès.

En aquest sentit, i com em preguntava discretament al principi, una altra Església és possible? Sí, bé, sempre es poden canviar coses, és clar, per mirar de millorar les Institucions, només cal copar els llocs de poder adequats i... Quan jo era Catòlic aquesta qüestió em causava un profund sofriment i malestar, perquè encara no era capaç de veure ni de comprendre la diferència entre Església Catòlica i església catòlica, tal i com he esbossat aquí. Avui l'evidència em diu que l'Església Catòlica mai no serà capaç de recuperar el significat original dels termes església catòlica: renunciar a les lletres capitals dels termes equivaldria a renunciar a la capitalitat de la Institució, un contrasentit endogen de primer ordre! I això una Institució, la que sigui, no ho farà mai, mai de la vida: seria un suïcidi en tota regla!

Jo, sí que puc. Amb la mort sorprenentment indolora (i alliberadora!, i transformadora!) del relat Resurrexit que vaig presentar en l'escrit anterior. La meva particular resposta simbòlica, però alhora ben real (soferta en pròpia carn!, i amb conseqüències ben concretes en la vida real), per a superar aquest i tots els altres contrasentits endògens propis de les religions, els “vells carrerons sense sortida” esbossats poèticament en el relat (i que és possible que m'entretingui a concretar una mica més en escrits posteriors).

Avui, la meva pregunta equivalent a l'anterior seria: una altra església catòlica és possible? Que, a la vista de tot plegat, equival a preguntar-me: una altra humanitat és possible? Aquesta pregunta ja no apunta a quelcom extern a mi (a una Institució, per molt adherit o enganxat que hi pugui estar o haver estat) sinó que apunta a la meva pròpia essència, al nosaltres, el de totes i tots, un terreny en el qual la millora, la renovació, la transformació i el compromís ja no són causa directa de malestar ni de sofriment perquè deixen d'estar relacionats amb copar necessàriament cap lloc de poder exclusiu reservat a uns pocs privilegiats sinó que són elements engrescadors i vivificants que es troben al simple i directe abast de tot-hom i, com no podia ser d'altra manera, també de tota dona:

Transformant-me a mi mateixa transformo el món.

Concha Pinós, buddhista i professora de ioga tibetà, activista espiritual, presidenta de la “Fundació Gandhiji Cultural”, membre de “Birmania por la paz”, llicenciada en Ciències Polítiques. — Font: Espiritualidad y Política.

Veig que acabo l'escrit d'avui citant una dona buddhista. Podria, perfectament i sense cap problema, haver-ne citat una de catòlica, o de Catòlica. O una d'agnòstica. Voldria aclarir que és perquè m'adhereixo a què diu Concha Pinós amb independència (i alhora amb profund respecte) per les seves adhesions personals particulars. Les que siguin. Quan parlo del nosaltres ho faig seriosament i crec en el que dic.

Una abraçada... universal!

Sóc jove

No sóc un jove. Sóc un adult. Però sóc jove. Perquè me'n sento. No és una qüestió física, externa (per bé que físicament fins avui no puc dir que tingui cap problema, de moment... «toca ferro», que diria aquell), sinó interior, una qüestió d'actituds i, per tant, a l'abast de qualsevol edat.

Avui “faig” 40 anys!

«Fer anys!» Quina expressió més estranya... Entesa com a sinònim de “celebrar” m'està molt bé (cada dia s'hauria de trobar quelcom per celebrar!, no?), però “fer”, ... “fer”? Què faig avui de diferent? Donar gràcies a la vida, a la Vida, a l'amor, a l'Amor, a la bellesa, a la Bellesa. A la tendresa, al silenci, a la sinceritat, a l'amistat, a la família... (amb majúscules, amb minúscules i de totes les formes!) Coses que intento “celebrar” (que vol dir viure!) cada dia, en l'«ara» de cada instant, amb tu, ... i amb tu, ... i amb tu també!

M'agradaria morir (ep!, quan toqui, que no tinc cap pressa!) amb un petit somriure als llavis. No com a premi a res d'especial, sinó simplement perquè, de fet, procuro viure amb un petit somriure als llavis. Procuro mirar el món, els altres, la vida des del somriure, des de la senzillesa i l'aparent precarietat i ingenuïtat del somriure. Me'n surto? Hehehe!, no ho sé, tampoc m'importa massa... que sinó no en sabria!

PER MOLTS ANYS A TOTS!
Llarga i intensa vida a tots!
Però...?, si la vida no té fi!, tant sols... es transforma!

Foto: “Quan jo en tenia pocs anys...”, d'Èdgar Planas.
Cançó: “Per molts anys”, de Jaume Barri.

Epíleg

Apa somriu, que Déu t'estima!

Cisco Barrachina (1941-1985), escolapi i ninotaire, un dels pares escolapis més estimats de la història recent de l'Escola Pia de Catalunya. — Aquesta cita és, també, el títol d'un llibre seu, pòstum, dedicat: «Als homes de cor jove, de qualsevol edat, que creuen en l'amor». «Apa, somriu! El cel és aquí. Gràcies.» — (Si, pel que sigui, tens la paraula “Déu” massa desgastada, posa-hi “Vida”... o la paraula que millor et “parli” al cor!)

Els infants aprenen a somriure dels seus pares.
Shinichi Suzuki
—
El teu somriure determina com veus i com penses el món que t'envolta.
Proverbi japonès

Sóc nota

I si Déu fos guitarrista?

«De quin Déu hem de parlar? Aquest que ens envia, qui és? Aquest Déu és un guitarrista, però aquest guitarrista no toca al pis de dalt; això ho hem de tenir molt clar i és el que hem de comunicar. Si pensem que Déu viu al pis de dalt i nosaltres vivim a baix sempre ens molestarà. Perquè resulta que, si algú ha tingut algú que apren a tocar la guitarra a la vora de casa seva, és un pal, perquè es posa a tocar en el moment més inoportú, perquè tu has de fer una feina, perquè tens son, perquè hi ha un malalt... I Déu, si considerem que viu al pis de dalt, ens molestarà sempre.

»Per tant, Déu és un guitarrista, però no toca al pis de dalt. Va pensar: “Vés a tocar amb ells”, i ens va enviar Jesús, el guitarrista que toca amb nosaltres. És bonic, això! Perquè Jesús va dir: “Jo tinc una melodia molt bona per a tu”, i jo li vaig dir: “Jo tinc la meva melodia”. I aquí comença el diàleg amb Jesús, perquè entre la seva música i la meva hi ha una diferència abismal. La meva música pràcticament està formada d'una nota, la meva rutina de cada dia: “Oh, estic cansat; mira quin horari em toca fer; em llevo al matí i he de preparar els esmorzars, he d'anar a la feina, he d'anar a comprar...”. I això un dia rere un altre, sempre és la mateixa nota.

»En canvi, Jesús té una melodia en què hi ha totes les notes, i és clar, nosaltres estem entossudits perquè la urgència de la nostra nota ens fa creure només allò que hem de fer. I Jesús ens dóna una melodia molt més ampla. Com que no ho enteníem, va dir: “Saps què?, vine a tocar amb mi, escolta'm i aprendràs aquest Esperit musical que jo tinc”. I ens va deixar l'Esperit, perquè diguéssim les coses quan calgués.

»I aquest Esperit és el mateix de Jesús, que ens fa obrir, a partir de la nota nostra de cada dia, tota la partitura per entendre tota la seva melodia. I organitzem un macroconcert amb l'Esperit i nosaltres! Això és el que ens agradaria! Doncs, per què no ho fem?»

Context

GALOBART, Jaume (2007) Ponència: “El catequista comunica des d'allò que és”. Jornades de formació per a catequistes: “El catequista en un món de comunicació”. La Pineda/Vilaseca. 9, 10 i 11 de novembre de 2007. Breu fragment de la ponència en què he canviat el mot original “pianista” pel de “guitarrista”, perquè no modifica el fons del sentit de la paràbola però em sembla que així entra més pels porus de la pell d'avui.

Comentari

En paraules meves...

Sóc nota. No sóc una nota, que sóc un home. Però sóc nota. En harmonia, en relació harmònica, o fins i tot dissonant, amb totes les altres notes. Si sonem tots alhora, amb la mateixa intensitat, en el mateix moment, no s'entendrà res, no ens comunicarem. Però si sonem amb ritme, al ritme del nostre cor, al ritme dels nostres cors podem establir totes les relacions possibles. Totes les notes tenen cabuda en el macroconcert de la vida.

Repeteixo...

Totes les notes tenen cabuda en el macroconcert de la Vida.

I això no és una idea bonica, un bell poema... caiguts de l'estratosfera espiritual. A la pràctica, a la vida, la realitat s'imposa: totes les notes són (som) part del macroconcert de la Vida. El que ens cal és trobar els ritmes, parar l'orella i escoltar i seguir el nostre bateria interior, el mateix i alhora diferent per a cada “nota”, per a cadascú: el nostre cor. És l'amor, reflex de l'Amor, el que ens dóna la llum, el consol i el coratge per sonar, vibrar, entonar quan cal o bé fer mutis, retirar-se d'escena, cedir la paraula quan convé. I això, amics meus, cadascú ho sap (si així ho desitja) perfectament... «Ara» i aquí. A ritme de rock, de vals o... de salsa, la salsa de la vida!

I quines són (som), totes les “notes”? Qui sóc jo? Qui és el meu proïsme? Aquell que plora, aquell que riu, aquell que comparteix, aquell que roba, aquell que ensenya, aquell que amaga, aquell que m'és amic, aquell que m'és enemic, aquell que m'acaricia, aquell que em pega, aquell que m'estima, aquell que em mata, aquell que pateix, aquell que consola, aquell que viu sol, aquell que viu amb bones relacions, aquell que es droga, aquell que té el cap despert, aquell que mor acompanyat, aquell que mor sol, aquell de dretes, aquell d'esquerres, aquell del Barça, aquell del Madrid, aquell de Sabadell i aquell de Terrasa, aquell creient, aquell ateu, aquell moderat, aquell integrista, aquell que no té res, aquell que té de tot, aquell que demana, aquell que no escolta, aquell que no ha trencat mai un plat, aquell que n'ha trencat molts, aquell que no toca de peus a terra, aquell que els té enfangats, aquell nadiu, aquell immigrant, aquell que sempre vol tenir raó, aquell a qui no li donen mai, aquell que m'és un dimoni, aquell que m'és un àngel, aquell que m'és un pesat, aquell que m'és un descans...

Cal que continuï?

Fotos: “U2 en concert, Kansas City, EUA (2001)”, de Scott Raymond. “Músic de carrer, Guanajuato, Mèxic (2007)”, de Tomascastelazo. (Llicències: Creative Commons).

No-creats, com D*u

Fa força temps que em desagrada ser tractat com una criatura. Crec que és ben normal, això ho fa l'edat. Però també fa força anys, segurament uns quants menys, que en el fons del fons em sento estranyament humiliat en ser tractat com a creatura. I fins no fa gaire creia que això, en canvi, no podia ser gaire normal, ni tant sols confessable. Fins que, de mica en mica, vaig anar tenint ocasió de llegir (i de comprendre mínimament!) les intuïcions no condicionades de diversos autors, mestres i savis. Recentment, de la mà de Marie Balmary (amb un discurs profundament respectuós però alhora lliure, alliberat i altament alliberador!) crec que he acabat de completar la meva “reconciliació” personal amb els mítics relats bíblics de la creació dels quals, avui, n'esbossaré el darrer i conclusiu “detall” a mode de brodat que intenta enllaçar en harmonia amb tots els anteriors.

D'entrada demano excuses pel títol de l'escrit d'avui (d'aparença potser encara més sensacionalista que el de la setmana passada). No, no és cap “reclam” per intentar cridar l'atenció sinó que és quelcom que... bé, que té molt sentit! És més, és quelcom que sempre que hem obert la Bíblia per les primeres pàgines ens ha passat per davant dels ulls... ai!, amagat, això sí, darrera d'una traducció... habitualment ben matussera de l'original hebreu!

Retorno justament, una vegada més, als dos versets centrals del mític primer relat de la creació, els quals no paren de sorprendre'ns amb més i més “detalls”:

Déu digué:
— Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen.
Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona.

Cita bíblica: Gn 1,26-27 (BCI).

Cinquè detall: on «Déu no crea ni l'home ni la dona»...?

Alça! Com que no? Però si ho acabem de llegir! Sí, però... resulta que l'original hebreu no diu exactament això! L'original hebreu diu (traduït literalment sense “floritures per tal que soni millor”):

Elohim diu:
— Farem Adam, el terrós, en la nostra imatge, com semblança de nosaltres. Ells sotmetran el peix del mar, el volàtil dels cels, la bèstia, tota la terra, tot rèptil que s'arrossega damunt la terra.
Elohim crea el terrós en la seva imatge, en imatge d'Elohim el crea, mascle i femella els crea.

Font: BALMARY, Marie (2008) L'origen diví. Déu no ha creat l'home. Barcelona: Fragmenta (Assaig, 11), p. 75. ISBN: 978-84-92416-12-7. — Marie Balmary, psicòloga, psicoanalista i escriptora francesa, reprodueix la traducció d'André Chouraqui. Amb tot, ella mateixa també sap llegir i interpretar l'hebreu. Amb «una fidelitat estricta a la lletra, recupera el que els segles han deformat», i no dubta en «qüestionar dos mil anys de tradició exegètica».

Una primera anàlisi ens permet observar el següent. El mot “home” en hebreu és ish, i el mot “dona” és isha. Ambdós són totalment absents en tot el primer relat. En canvi, al final d'aquest fragment hi ha escrit “mascle i femella”, que, evidentment, no és exactament el mateix. Per altra banda, el mot adam (en hebreu no hi ha majúscules) és un terme genèric per designar l'ésser humà, el qual comparteix arrel amb el mot adamah, un altre terme genèric per designar la terra, el qual evoca la terra rogenca del desert pedregós. Per això adam pot ser traduït per “el terrós”, tret d'adamah. I també per “l'humà”, mot igualment genèric, d'ascendència llatina, i que comparteix deliciosament arrel amb el mot humus, justament “terra” en llatí, el qual a nosaltres ens pot evocar la matèria negrosa i nutrient del sòl.

Així, doncs, el relat presenta l'adam (el terrós, l'humà) el qual és creat «mascle i femella». Per què no és creat «home i dona»? Què es deu voler significar amb aquesta matís?

La separació efectuada pel Creador en els elements (la llum separada de les tenebres, les aigües de dalt de les de baix, el dia de la nit), en el camp de la paraula només pot ser proposada; al subjecte li pertoca decidir si vol complir o transgredir la prohibició de confusió i d'aquesta manera efectuar la separació creadora o no.

Marie Balmary, íbid, p. 93.

«Mascle i femella» és la separació proposada pel Creador, l'oferiment que farà possible el posterior adveniment del subjecte. «Home i dona» («dona i home») és el despertar del subjecte, del TU separat de JO. Separats i units alhora. En unió, però sense confusió ni fusió. En comú-unió, en llibertat, en plenitud, en relació d'amor. Separats i units alhora en un NOSALTRES. En canvi:

Dir que l'home és creat, equival a dir-li que la vida li ha arribat sense comptar amb ell, que no hi ha tingut cap paper actiu. Si l'home és un objecte vivent creat per un totpoderós al qual ho deu tot, ¿què té de feliç això?

Marie Balmary, íbid, p. 23.

Dir que l'home (o la dona) és creat impediria l'adveniment del subjecte, faria impossible la realització (lliure i alliberadora) del «semblant a nosaltres», el desig pregon de Déu i, alhora, el desig pregon de l'ésser humà, el desig de ser amb la dignitat del subjecte, lliure i alliberat del ser un mer objecte.

Per això, no és fins al segon relat de la creació, després que adam desperta d'un «son profund», que apareixen, ara sí, la dona i l'home presentats l'un davant de l'altre just en el moment en què es produeix el profund reconeixement mutu del separat-i-unit-alhora: «os dels meus ossos i carn de la meva carn». En una línia totalment oposada a la que proposa la «religió de la serp»:

Renunciar a ser l'altre no significa renunciar a ser un mateix, tot al contrari... ¡Una perversió de la mística converteix el déu separador en el gran posseïdor, al qual l'humà s'hauria de lliurar en la fusió! Quantes vegades el vocabulari anomenat religiós ens arriba en aquest estat...

Marie Balmary, íbid, p. 96.

Per tot això, amiga o amic lector, em permeto compartir amb tu una vegada més un dels fragments centrals del meu credo personal el qual, dit més amb el cor que amb el cap, fa més o menys així:

«Crec en cada home i dona, engendrats, no pas creats, amb la mateixa dignitat del Pare/Mare, i a qui tota cosa ha estat donada i confiada, també la llibertat, per tal de fer possible la realització plena i lliure del nosaltres humà, universal, a imatge i semblança del nosaltres diví.»

Crèdits de les fotos. 1: “Mare i filla”, al Congo, de Ferdinand Reus. 2: “Plantes al desert del Negev”, a Israel, de Brewbooks. 3: “Els ulls del desert”, a Mauritània, de Ferdinand Reus. — Llicències: Creative Commons (1, 2 i 3).

Al principi d'aquesta sèrie de retalls entorn dels relats bíblics de la creació ja vaig exposar que tenien evidents ressonàncies i influències d'altres relats fundadors de la humanitat, particularment els de la rica, prestigiosa i multicultural Babilònia (c.f. Enûma Elish, el Poema Babilònic de la Creació). Però els relats que acaben essent elaborats i fets propis pel poble hebreu acaben assolint... una profunditat i una subtilesa insospitades! Amb tot, ¿quantes vegades i en quants llocs ben diversos l'ésser humà ha estat capaç d'apuntar (poc o molt) vers la bona direcció? (En un altre nivell de coses, quantes vegades i en quants llocs l'ésser humà ha estat capaç de descobrir —o de redescobrir— la roda, per exemple?)

Fins ben aviat!

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».

Lliures, com D*u

Retorno als dos versets centrals del mític primer relat de la creació hebreu, el “destil·lat” d'una saviesa ancestral que... encara amaga molts detalls poc evidents a primer cop d'ull. Sortosament, la nostra traducció en català conserva el matís de l'original hebreu que desitjo destacar avui (però he trobat diverses versions en altres idiomes, sobretot les més “modernes”, que l'han ben perdut!):

Déu digué:
— Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen.
Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona.

Cita bíblica: Gn 1,26-27 (BCI).

Tercer detall: i la «semblança»...?

Una lectura atenta i pausada d'aquest breu retall bíblic permet adonar-nos que Déu primer diu que farà una cosa: «Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres», però després... en fa una altra? «Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu». Per què aquesta diferència entre el desig diví, expressat en primer lloc (verset 26), i allò que finalment fa... o pot fer (verset 27)? Es tracta d'una relliscada d'un antic copista i, per tant, no significa res d'especial, o bé és quelcom que conté un ensenyament?

El paral·lelisme entre els dos versets, un recurs literari clàssic de la literatura semítica en general i dels escrits bíblics en particular, no fa més que posar de manifest i ressaltar la seva diferència! Un “detall” que ja va ser observat i comentat pels Pares de l'Església, d'entre els quals Orígenes (183-253), exegeta, pensador i escriptor cristià, i Basili de Cesarea (329-379), teòleg i bisbe de Cesarea, conegut com a sant Basili el Gran. Expressat en paraules actuals:

Aquell déu només fa les coses a mitges, i això ens és assenyalat precisament per la repetició de la primera frase, mentre que la segona queda aparentment en suspens. L'humà és creat, doncs, en imatge d'Elohim, però no com a semblança seva.

Marie Balmary, psicòloga, psicoanalista i escriptora francesa. — Font: BALMARY, Marie (2008) L'origen diví. Déu no ha creat l'home. Barcelona: Fragmenta (Assaig, 11), p. 118. ISBN: 978-84-92416-12-7.

Així, doncs, la imatge és cosa de Déu, però la semblança, ai!, sembla que és cosa... de cadascú (teva!, meva!). En la imatge «jo» encara no sóc, tant sols sóc possibilitat, tant sols hi ha un objecte (possessió, domini, sotmetiment!). És en la semblança que «jo», subjecte (lliure!, alliberat!), em desvetllo, m'alço i sóc. Aleshores, lliurement, «jo sóc», justament a imatge i (ara sí!) semblança de Jo Sóc, de YHVH. I, per tant, imatge i semblança d'un «Nosaltres». I, per tant, la meva existència em remet a la teva existència, a «tu». (Tot lliga!, tots els “detalls” que he anat esbossant fins ara estan estretament relacionats i es confirmen els uns als altres. S'intueix?)

Sant Basili ens ho explica amb una senzilla imatge, ben bella i entenedora:

«Déu ha permès que siguem els artífexs de la semblança divina, a fi que ens pertoqui la recompensa del nostre treball, perquè no siguem ja com aquells retrats que surten de la mà d'un pintor com uns objectes inerts, a fi que la nostra semblança no resulti en lloança d'algú altre. En efecte, quan veus un retrat tan semblant al model, no lloes el retrat, sinó que n'admires el pintor. Així doncs, perquè pugui ser jo i no un altre el destinatari d'aquella admiració i lloança, Déu m'ha deixat la cura d'esdevenir semblança seva.»

Crèdits de les fotos. 1: “La paleta de colors del pintor”, de Rionda. — Llicències: Creative Commons (1)

La setmana vinent esbossaré un nou “detall” ben sorprenent (una pinzellada dels mítics relats?), en la línia i estretament relacionat amb els ja esbossats fins ara, però que podria deixar alguns ensenyaments suposadament religiosos... a contrapeu!

Una abraçada!

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».

La possibilitat en D*u

Continuo desgranant alguns dels detalls que em semblen més extraordinaris i sorprenents dels mítics relats de la creació del nostrat llibre del Gènesi, el destil·lat d'una profunda i ancestral saviesa que amaga una veritat i un saber que sovint no es fa evident a primera vista.

Avui em centraré en el primer relat en conjunt: Gn 1,1-2,3 (BCI).

Segon detall: omet «era bo»...?

Al final de cada dia, després que el Senyor-Déu ha realitzat part de la seva obra creadora, el text diu: «Déu veié que tot això era bo». Ho diu cinc vegades exactament igual. Però al final del mític sisè dia, després que el Senyor-Déu «va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona»... no ho diu! Enlloc d'això acaba dient, referint-se a tota l'obra creadora en conjunt: «Déu veié que tot el que havia fet era molt bo». Per què?

D'entrada pot semblar una omissió innocent. Però... és un “detall” de gran importància i que conté un ensenyament, profund i cabdal, transmès pels rabins en àmbits jueus i que cada vegada s'està estenent més també en àmbits cristians (el vaig escoltar per segona o tercera vegada, fa uns quants anys, per boca d'un jueu en una curiosa i interessant conferència sobre tecnologia i innovació, no pas de temàtica religiosa).

En aquells “dies”, tot allò que fa Déu «és bo» perquè ja està fet, acabat, realitzat i, per tant, ja es pot dir «és bo»... o no, si no ho fos, però... l'important és que ja es pot dir. En canvi de l'ésser humà («l'home i la dona en relació», vaig subratllar en l'escrit de la setmana passada «La visió de D*u»)... no es pot dir (encara!) que «sigui bo», senzillament perquè no està fet del tot, no està acabat del tot, quan Déu el crea encara està «per realitzar» o, si es prefereix, «per realitzar-se». L'ésser humà... serà? Serà bo? Depèn! Depèn... d'ell mateix! Dit d'una altra manera:

El Senyor-Déu tant sols m'ha creat...
la possibilitat de ser!
(M'ha creat... a mitges?)

I, quan sóc? Quan esdevinc? Quan em faig existent? Quan em realitzo? De fet i realment, quan realitzo el «primer detall important», és a dir, quan em faig (part de la) “imatge d'un nosaltres”:

Jo sóc (esdevinc, em realitzo, em faig existent, viu!, ple!, complet!) quan tu em crides i em reconeixes i em dius «Tu», i quan «Jo» em desvetllo, m'alço i també et dic i et reconec a «Tu», diferent de «Jo». Aleshores s'esdevé un nou «Nosaltres». Aleshores, i no abans, podem dir a l'uníson: «Jo sóc perquè tu ets!».

Mentre el Senyor-Déu va creant objectes es pot dir «és bo». Però quan arriba a l'ésser humà i el desitja fer «a imatge nostra, semblant a nosaltres»... no pot crear un nou objecte i ja està! Seria una contradicció! L'únic que pot fer (que no és pas poc!) és crear (oferir!) la possibilitat per tal que el subjecte es desvetlli i es posi dempeus... de la mà, convidat, reconegut, per un altre subjecte. Mentrestant, Déu espera... I hi confia... Espera. Confiança. Respecte... No és això l'Amor...? En «Tu». En «Jo». En «Nosaltres». En la possibilitat de desvetllar-nos i de posar-nos dempeus en l'amor... en l'Amor.

Epíleg

Cançó: “Tinc un clavell per tu”, de Lluís Llach, de l'àlbum «T'estimo» (1948).
Crèdits de les fotos. 1: “Aprenent a caminar”, d'Eliya. — Llicències: Creative Commons (1)

Sort de la foto i la cançó que he trobat! Sinó, encara podria semblar que estic divagant sobre conceptes abstractes i allunyats de la realitat i la quotidianitat... La setmana vinent, un tercer “detall” del relat de la creació, en aquest cas ben... alliberador!

Una abraçada!

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».

La visió de D*u

Quan em pregunto quin és el símbol més adequat de Déu, quina és la millor imatge que me'n puc fer, on es reflecteix millor el seu “rostre”, la seva essència, el seu Ser, o bé en què deu consistir «la visió de Déu» (una expressió de Sant Ireneu de Lió que vaig citar a l'escrit «Encontre en el desig» i que en jordi_morrós va proposar d'aprofundir-hi)... no en trobo la resposta ni en la ciència, ni en la filosofia especulativa. Sinó... en el relat poètic i simbòlic: en el mite!

El mite (del grec μύθος, mythos), és la creació literària simbòlica per excel·lència, resultat de la saviesa ancestral de les generacions passades, la qual amaga una veritat i un saber que no es fa evident a primera vista. Plató (427 aC-347 aC), l'eminent filòsof de la Grècia clàssica, considerà el mythos com l'art d'expressar veritats que escapen al raonament. I no dubtà a emprar-lo, per exemple, per introduir la seva Teoria de les idees (c.f. el famós “Mite de la caverna”, al seu tractat «La República», 514a-517a). És ben curiós que la seva teoria fos un dels fonaments del posterior idealisme i, sobretot, del racionalisme més exacerbat... suposadament a les antípodes de la saviesa i el coneixement mític i simbòlic!

Bé, doncs, per respondre a la pregunta em remunto tant enrere com entorn del s. VI aC, en temps de Siddharta Gautama (Buddha) i de Lao Tse (Laozi) a l'Orient. Mentre que a mig camí, a l'anomenat Creixent Fèrtil de l'Orient Mitjà...

Retall bíblic

Després del fosc període a l'exili (598-538 aC) a la Babilònia del rei Nabucodonosor II, el poble d'Israel és autoritzat per Cir, rei de Pèrsia, a retornar al seu país, a reorganitzar-lo i a reconstruir-ne el temple de Jerusalem (Esd 1,2-4). Som en temps d'Esdres, sacerdot i mestre de la Llei, impulsor de l'activitat reformadora jueva. Som, també, en temps de la redacció definitiva unitària de la Torà (el Pentateuc en diem els cristians, els cinc primers llibres de la Bíblia), resultat de la fusió de diverses tradicions molt antigues i de molt diversa procedència.

Fins no fa gaire, els biblistes proposaven distingir entre quatre corrents o tradicions principals per explicar la formació del Pentateuc, amb el seu estil, vocabulari i punt de vista propi: la tradició jahvista, l'elohista, la deuteronomista i la sacerdotal. Actualment, però, aquestes distincions es consideren una simplificació, per bé que encara són ben útils com a primera aproximació per l'estudi exegètic.

«Davant la desfeta, tant social com religiosa durant l'exili a Babilònia, un grup de sacerdots enceten una relectura de les tradicions ancestrals, dediquen hores a una profunda meditació que els ajudi a esbrinar les raons del desastre, però, sobretot, mantenen encesa la flama de la fe d'Israel i obren una esperança que ha de portar la reconstrucció religiosa i social del poble d'Israel.» — Font: SOLÀ, Josep Maria (2007) Textos bàsics de la Bíblia i el seu ressò en la cultura. Barcelona: Proa (Les Eines, 48), p.61. ISBN: 978-84-8437-978-2.

Ens situem, doncs, també i en particular, en temps de la redacció final dels relats de la creació (el llibre del Gènesi en relata dos!), amb evidents ressonàncies i influències d'altres relats fundadors de la humanitat, particularment els de la rica, prestigiosa i multicultural Babilònia (c.f. Enûma Elish, el Poema Babilònic de la Creació). Però els relats que acaben essent elaborats i fets propis pel poble hebreu acaben assolint... una profunditat i una subtilesa insospitades!

En la meva opinió, potser calia el sofriment d'un poble sencer, deportat i a l'exili, per poder assolir aquest nivell de... destil·lat! En els propers escrits n'aniré desgranant alguns detalls d'entre la seva enorme riquesa, només uns pocs però justament aquells que a parer meu són més... crucials per a respondre preguntes cabdals sobre l'ésser humà i la relació amb la dimensió Déu de la Realitat!

Una traducció dels relats originals

Trobareu una traducció dels relats complets, escrits originalment en hebreu (un “detall” que convé no oblidar), per exemple, aquí:

• Primer relat: Gn 1,1-2,3 (BCI).
• Segon relat: Gn 2,4-5,32 (BCI).

No, no es tracta de la millor traducció ja que, per tal que soni bé en català (o en castellà, o en anglès, o en francès, o en llatí), s'han perdut matisos de l'original hebreu (que tenen la seva importància!, l'etern «traductore traditore»). Però bé, de moment ja en tinc prou pel que desitjo destacar avui. D'entrada només em centraré en un parell de versets que, en la seva versió traduïda, ja contenen (conserven!, uf!) el primer detall important, per mi potser el més important de tots (per bé que, com veureu... sol ser passat per alt!, llàstima!), i que em permetrà respondre a la pregunta plantejada al principi de l'escrit:

Déu digué:
— Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen.
Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona.

Cita bíblica: Gn 1,26-27 (BCI).

Primer detall important: nosaltres...?, quin nosaltres?

«Déu digué: — Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres...» L'ésser humà (i dic ésser humà i no home no per ser, suposadament, políticament correcte, sinó que... bé, s'entendrà de seguida), dic, l'ésser humà és (som!) imatge... d'un nosaltres! Que estrany! A la Bíblia hebrea (bona part del nostre Antic Testament) Déu gairebé sempre parla i es comunica en sigular: «JO dic», «JO faig». I més tractant-se d'un Déu (o millor dit, d'una comprensió de Déu) monoteista: «ESCOLTA, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'ÚNIC» (Dt 6,4).

En canvi aquí (i en poquíssims altres llocs de l'AT, ho podeu comprovar!) quan el redactor del text posa en boca de Déu el propòsit que té en aquell mític sisè dia de la creació, el fa parlar i comunicar-se en plural: «NOSALTRES farem». Per què aquest canvi? Per què aquesta “anomalia”? Per què aquest detall? Per què aquesta subtilesa? Perquè crec que està expressant una veritat i un saber que no es fa evident a primera vista, una intuïció, una experiència, una observació, que bé es podria expressar d'aquesta manera:

La imatge de Déu en el Gènesi és l'home i la dona en relació. No l'home.

Marie Balmary, psicòloga, psicoanalista i escriptora francesa. — Font: BALMARY, Marie (2007) El monjo i la psicoanalista. Barcelona: Fragmenta (Assaig, 4), p. 9. ISBN: 978-84-935695-6-3.

Així doncs, la imatge de Déu que estava cercant, la «visió de Déu» (emprant una expressió de Sant Ireneu de Lió), la imatge més transparent de Déu resulta que és tan “transparent” que... no és “veu”! Però... és ben real, profunda i concreta: la visió de Déu és el nosaltres, el pont humà (diví?) entre un tu i un jo, el vincle (amorós!), la relació (de confiança!) d'aquell que se sap amb i en l'altre (al teu costat!, al meu costat!). I, a més... sense “menjar-nos” l'un a l'altre (emprant una expressió ben bíblica), sense deixar de ser tu, i sense deixar de ser jo, sinó tot el contrari, fent-nos, deixant-nos, reconeixent-nos mútuament un espai vital per a cadascú, i un espai vital per al nosaltres! Un nosaltres real i complet per a un jo real i complet i per a un tu real i complet!

La relació humana (i humanitzadora!)
en el nosaltres (entre tu, i jo, i tu, i tu també...)
és (som!) la imatge i la semblança de Déu,
és (som!) la visió de Déu.

Vincles, relacions, lligams... que fan (fem!) xarxa, una xarxa, acollidora, integradora (“pescadora” d'éssers humans a la deriva?, d'aquells qui encara no han trobat un tu que els reconegui?, un tu que digui a cadascú personalment: «Sí, tu ets! Aixeca't!»). Una xarxa font de l'ésser («Jo sóc! M'alço!», «Tu ets! Aixeca't!», «Nosaltres som! Posem-nos dempeus!»), font del creixement i de la realització més profunda del més pur i genuí desig de ser!, de ser humà! Amb tu, en tu. Gràcies a tu. I, també, és clar, gràcies a mi. En «radical inter-in-dependència», en profunda unió sense causar ni la pròpia ni la mútua destrucció (emprant una expressió de Raimon Panikkar).

Potser la “imatge” més popular de Déu

Vol dir això que m'he de desfer de la “imatge” (visió borrosa) de Déu consistent en un home vell, amb cabells blancs, llarga barba, panxa prominent i, potser, amb sabatilles? I el rostre?, amable i somrient?, o bé greu i enfadat?, ...? Hehehe! Bé... depèn! Sí, depèn! Si la persona concreta que se m'acosta respon a aquesta descripció... i a més ens oferim mútuament la possibilitat d'establir una relació afectiva i de confiança entre tots dos tot creant un nou espai, un (nou?) nosaltres... aleshores la imatge anterior és prou bona... tot i que incompleta! Sí, incompleta! Perquè jo també hauria de veure'm i saber-me part de la imatge, del símbol, de la «visió» de Déu... junt i en relació amb aquell vell!

La visió de Déu no és quelcom (una cosa!)
extern a mi (que em ve de “fora”!),
sinó que jo en formo part (a “dins”!)
essent, fent, vivint, creant cada nou nosaltres.

La destrucció de la «visió de D*u» equival a la destrucció de l'ésser humà

Fent un senzill paral·lelisme amb l'escrit de la setmana passada, «Els noms de D*u», ¿existeix alguna manera de destruir la imatge de Déu? Sí, i entenc que només una! Destruint el NOSALTRES, destruint (menjant-me!) l'altre, que no resti cap TU dempeus! Cosa que implica, alhora i per definició (almenys intuïtivament així m'ho sembla), la destrucció (la mort!) del JO (l'autèntic JO, el qual, probablement, prèviament s'havia “aixecat” en el NOSALTRES... o potser encara no del tot!). I sense el JO (l'autèntic JO) evidentment l'ésser humà queda reduït... al no-res! Paradoxalment, doncs, quan l'ésser humà es vol fer omnipotent (JO=TOT) en realitat queda reduït al no-res! Sense l'alteritat humana el JO mor! Així doncs, la clau de volta per a l'existència de l'ésser humà és justament el NOSALTRES, el qual troba el seu fonament justament en el ja intuït NOSALTRES diví del relat mític del Gènesi. Una intuïció estretament relacionada amb la intuïció de «La triple ressonància de la Realitat» la qual, segles més tard, acabaria desenvocant en la intuïció trinitària (i, per tant, no estrictament monoteista) de Déu.

Epíleg

Desitges veure Déu?

Estima, i veuràs Déu.

Més encara, desitges Tu ser com Déu?

Estima, i miraràs com Déu mira.

Crèdits de les fotos. 1: “Amants a l'ombra”, d'Aesum. 2: “Jardins penjants de Babilònia”, gravat acolorit del s. XVI. 3: “Adam i Eva islàmics”, pintura de Manafi al-Hayawan, a Maragh, la Mongòlia iraniana. — Llicències: Creative Commons (1), domini públic (2, 3).

Uf! Tinc la sensació d'haver fet una gran marrada per arribar a una conclusió, una resposta ben simple, per bé que també ben “rodona”! És ben curiós com, de vegades, ens costa de veure i comprendre allò més simple, proper i “rodó” mentre que sovint acusem certa tendència a perdre'ns (o a deixar que ens perdin...) en complexitats... força estrafolàries. I encara trobo més sorprenent que aquesta saviesa tan senzilla, però alhora tan profunda i elaborada, faci... tants mil·lenis que ja s'ensenyava! En el proper escrit d'entre setmana m'endinsaré en un segon “detall” del primer relat bíblic de la creació amb unes conseqüències també... ben sorprenents!

Fins aviat!

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».

Vídeo: Eleveu les vostres veus

Allà on les paraules fan curt, potser hi arriba el cant, poesia i música alhora. Els darrers escrits i comentaris, tan d'aquí com de la resta de la Blogsfera Cristiana, m'han suggerit compartir aquesta petita meravella musical, una de les que em tallen la respiració (pel meu gust la lletra té un aire excessivament escatològic, poc d'ara i aquí, però amb tot està prou bé —si en trobeu una traducció millor us agraïré que l'envieu, gràcies a l'avançada.— La música és impressionant!, ara i aquí!, hehehe!).

Us la dedico a tots vosaltres i, de manera especial, a l'Ester, la Bruna, la Laia, la Cristina, en Miquel, en Jordi, en Sergi (bufa!, de cop m'ha vingut una torrentada de noms i de rostres...), a tots els qui en elevar la nostra veu elevem també la nostra ànima, el nostre esperit i ens aixequem i ens posem dempeus en la vida, en l'aventura de ser, de ser humà, de ser dona, de ser home. Gràcies a tots i a totes... per ser-hi!

Bona setmana!

Secret Garden, grup
Earthsongs, àlbum
Raise Your Voices, cançó


Raise your voices! Raice your voices!
Praise to Him — the Living Word
To the heavens high ascending
Raise your voices to the Lord

Eleveu les veus! Eleveu les veus!
Lloeu-lo — la Paraula viva
Cap als cels amunt
Eleveu les veus al Senyor

Though the night be dark and fearful
Though we face the dimming day
Though the heart be sad and tearful
Trust Him, He will light the way

Encara que la nit sigui fosca i esfereïdora
Encara que afrontem l'enfosquiment del dia
Encara que el cor estigui trist i plorós
Confiem en Ell, ens il·luminarà el camí

(chorus —tornada)

Through the mists in this vale of sorrow
Through the glass we but darkly see
We will rise again tomorrow
Then, our eyes will lifted be

A través de la boira en aquesta vall de tristeses
A través del vidre que ens permet entreveure-hi misteriosament
Ens aixecarem altra vegada demà
Aleshores, els nostre ulls seran elevats

(chorus —tornada)

Long the road that has no ending
Far the path that has no turn
And the soul is never wending
To the place it first was born
See the host of angels singing
When they hear that trumpet sound
When the piper's call is ringing
Then shall my soul be ever homeward bound

Al llarg del camí sense fi
Lluny pel sender sense retorn
I l'ànima ja no camina més
Vers l'indret on primer va néixer
Presencieu els estols d'àngels cantant
Quan escolten que sona la trompeta
Quan repica la crida del flautista
Aleshores la meva ànima serà sempre retornada a casa

(chorus —tornada)

Mountains tall and seas will thunder
One unceasing chorus ring
Hean'v and earth will sleep no longer
Then the universe as one will sing

Muntanyes altes i mars retrunyiran
Un cor cantarà incesantment
Cel i terra no dormiran mai més
Aleshores l'univers cantarà a una sola veu

(chorus —tornada)

El Senyor-Déu alliberador

Hem fet ja un bon tros del camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers la llibertat interior. En l'escrit de la setmana passada vaig mostrar un primer “pas” que em semblava molt interessant: «el desaferrament». Avui miraré d'explicar quin paper em sembla que juguen «les creences» en tot aquest procés d'alliberament.

Un segon pas: creences

Les creences són com uns graons que ens ajuden a pujar, a enlairar-nos, però que quan comencem a volar ens cal alliberar-nos-en.

Miriam Subirana, doctora en Belles Arts, coach, conferenciant, escriptora, professora i artista, especialista en pensament positiu i en desenvolupament personal.

D'entrada, això potser podria semblar un descobriment molt modern, revolucionari, trencador, que potser ens ha arribat gràcies a la fecundació mútua amb el pensament i les religions orientals... Bé, podria ser, tot hi ajuda. Però em sembla que a les nostres contrades, en la nostra cultura i tradició més occidental, aquest descobriment també hi és més vell que... (en fi, acabeu la dita al vostre gust). Miraré d'il·lustrar-ho a continuació.

Retall bíblic
Abraham, Isaac i el Senyor-Déu alliberador

Les comunitats cristianes de tots els temps s'han esforçat per llegir la Bíblia no exclusivament com un llibre del passat, sinó com una paraula dita per al present. Llegits amb els ulls ben oberts i atents es pot copsar en els seus relats el batec d'un poble, d'una comunitat, en procés de descoberta i d'alliberament continus.

En el llibre del Gènesi per exemple (ni més ni menys que el primer de la Bíblia), s'explica que Abraham tenia cent anys quan li va néixer el seu fill Isaac. Un dia, però, el Senyor-Déu resulta que li va dir: «Abraham! Abraham! Pren Isaac, el teu fill únic, que tant estimes, i vés-te'n al país de Morià. Allà, a dalt de la muntanya que jo t'indicaré, ofereix-me'l en holocaust.» Bé, és una història arxiconeguda (que no vol dir arxicompresa!). Al moment culminant l'àngel del Senyor crida Abraham des del cel, li ho impedeix, l'omple de benediccions, i el proclama pare d'un descendència tan nombrosa «com les estrelles del cel i com els grans de sorra de la vora de la mar». Podeu llegir el relat sencer a: Gn 22,1-19 (BCI), una perícope que té el títol poc encertat (a parer meu, més avall ho justifico) de «El sacrifici d'Isaac».

Què és una perícope? D'on n'han sortit els seus títols? Quin propòsit tenen?

• Capítols i versets. «Els diversos llibres bíblics estan dividits en capítols. Aquesta divisió no existia en els textos originals, s'hi va afegir més tard per raons pràctiques.» També s'hi van afegir els números dels versets. «Aquesta divisió permet treballar amb molta comoditat amb els textos bíblics, ja que simplifica les relacions entre ells, n'estalvia la transcripció, i en facilita la citació.»


• Perícopes. El mot perícope «prové del grec “perikopein” que vol dir “tallar”». Les perícopes són «fragments curts de text, unitats literàries petites» que són «més manejables a l'hora de ser estudiades». També la «litúrgia cristiana va aconseguir molt bé subdividir el text evangèlic en petits paràgrafs, que s'havien de llegir en una celebració». Tot i així, actualment «no s'adiuen del tot amb els criteris rigorosos que els estudiosos de la Bíblia apliquen a l'hora de separar-les». És més, «una mala separació pot influir en una correcta interpretació del text».


• Títols de les perícopes. «Moltes edicions modernes de la traducció de la Bíblia solen intercalar entremig del text alguns títols explicatius que no figuren en la versió original. Aquests títols ajuden molt a la localització dels textos, però tenen l'inconvenient, a vegades, que en predeterminen la interpretació. No és el mateix titular “La paràbola del fill pròdig” que “La paràbola dels dos germans”.» O que “La paràbola del pare infinitament bo” (Lc 15,11-32), com alguns autors proposen actualment.

Font: SOLÀ, J M (2007) Textos bàsics de la Bíblia i el seu ressò en la cultura. Barcelona: Proa (Les Eines: 48), pp. 18-19 i 437. ISBN: 978-84-8437-978-2. — Josep M Solà és teòleg, biblista i professor de religió.

Llegim, també, a l'Ordenament General del Missal Romà:

En les versions populars, els textos no s'han de deixar sense els títols. Quan es cregui convenient, es podrà afegir al títol una monició que expliqui el sentit general de la perícope.

AA. VV. (2005) Ordenament General del Missal Romà. Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica. N. 117, p. 183. ISBN: 84-9805-060-X. (La negreta és meva.)

Un títol encapçala cada lectura. Tret sovint de les mateixes paraules del text, ha estat triat curosament per indicar el tema principal de la lectura i perquè, quan és necessari, es vegi, amb el títol, quina relació hi ha entre les lectures de la Missa.

Íbid. N. 123, p. 185. (La cursiva és de l'original, la negreta és meva.)

És a dir que els títols que encapçalen cada perícope de cada traducció de la Bíblia han estat afegits posteriorment segons la tradició particular o les necessitats de cada traductor o equip de traductors i, per tant, poden ser ben diferents entre sí. (Ho podeu comprovar vosaltres mateixos, per exemple mostrant en paral·lel les versions en tants idiomes com sigueu capaços d'entendre de: http://www.biblija.net/.) Per tant, és millor no fer-ne gaire cas, o millor dit, no fiar-se'n gens! Ni dels títols ni de les divisions! El millor és fer una lectura contínua de cada llibre prescindint de tots aquests “caminadors”.

El títol tradicional de «El sacrifici d'Isaac» és un exemple ben clar de mal títol (almenys a parer meu). Perquè més que ajudar a comprendre el text en realitat en dificulta i en confon la seva comprensió: el “sacrifici” no tant sols no és «el tema principal» de la perícope sinó que aquest mot ni tant sols apareix en «el text»! En tot cas, un títol més adequat (sempre a parer meu) podria ser: «El Senyor-Déu allibera Abraham d'oferir en holocaust el seu fill primogènit Isaac». I fins i tot jo hi afegiria una monició (com a mínim en les versions tipus “missal”) que podria dir, més o menys: «De com Abraham va descobrir com alliberar-se de la “tradició” i la “creença” d'haver d'oferir en holocaust el fill primogènit al fins aleshores déu protector però irascible de la tribu, explicant que havia estat aquell mateix déu, a través d'una “trobada” interior, qui l'havia “alliberat” de cometre tal barbaritat».

Per què? Perquè sembla ben clar que Abraham va comprehendre (o, almenys, els teòlegs de l'època que perfilen i redacten la història del mític patriarca) que aquella “tradició” i “creença” era contrària a la seva nova experiència i descobriment (la d'Abraham?, la d'un poble?, la d'una comunitat?) cada vegada més clara d'un déu no pas irascible (amb un cor de pedra?) sinó compassiu i bondadós (amb un cor de carn?)... el qual, justament, acabava de beneir Abraham amb un fill hiper-desitjat a les seves velleses! No sé vosaltres però a mi, aquests altres “caminadors” (o uns de semblants, potser més treballats i professionals que la meva proposta d'amateur) m'haurien ajudat una mica més a no trigar tant en comprendre aquesta lectura d'una tradició, d'un context i d'un llenguatge tan antics i diferents dels meus (nostres).

Una imatge: la pedra, el lloc i l'alpinista

Fer aquest “pas”, desfer-me de creences que s'han convertit en limitants i que em dificulten “volar”, créixer, continuar avançant vers el despertar de l'esperit de llibertat, realment implica un alliberament interior molt profund, un desaferrament que implica molta seriositat amb un mateix.

La imatge que me'n faig és la d'un alpinista: una pedra molt ben posada i segura m'ha ajudat a arribar al lloc on sóc, des d'on (potser) puc contemplar el paisatge amb una nova perspectiva. Però si vull continuar avançant i no caure en l'autocomplaença, si realment vull viure (fluir) enlloc de morir (quedar ancorat), em cal abandonar, allunyar-me d'aquell lloc, d'aquella pedra. Ni la pedra ni el lloc són mai els definitius, sinó que formen part del fluir, de l'aliment de la vida, d'allò donat per la Vida (alguns li diem Déu). Valorar-los (la pedra i el lloc) i alimentar-me'n entenc, naturalment, que és molt positiu. Fins i tot ajudar altres alpinistes a arribar-hi. Quedar-m'hi per sempre per venerar-los (la pedra i el lloc) no. Només es pot venerar la Vida. Fluint-hi. Vivint-hi.

Epíleg

Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare.

Cita bíblica: Jn 4,21.23 (BCI)

En l'escrit de dijous vinent el darrer i definitiu “pas” del camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers la llibertat interior. Ens hi trobarem?

Fotos: “El sacrifici d'Isaac” (sí, ves, li ha quedat aquest nom!), de Laurent de LaHire (1650), al museu de Belles Arts de New Orleans, Louisiana, EUA (domini públic). “Escalant la Valkyrie, The Roaches, Gran Bretanya”, de Gdr (llicència: GNU).

En procés d'alliberament

Després d'encetar un camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers la llibertat interior (bé, o ni que fos una breu passejada), en l'escrit de la setmana passada em vaig acabar preguntant com puc assolir (un diria conquerir!) aquesta llibertat essencial, autèntica... aquesta llibertat realment alliberadora. Tanmateix, però, avui també em pregunto: «realment... hi ha un “camí”»?

Aparentment, un diria que sí. Fins i tot intentaré mostrar-ne alguns “passos” molt interessants. Però al final... Uf! Bé, millor ho deixo pel final.

Un primer pas: desaferrament

La llibertat de la qual ens parla Miriam Subirana és un camí d'alliberament, de desaferrament de tot allò que ens subjuga i ens manté empresonats en un estat d'alienació mental, emocional i espiritual. Es tracta d'alliberar-nos del passat, de les ferides del passat, de les pors, dels lligams socials, les convencions, de la servitud del políticament correcte, de l'ego.

SUBIRANA, M (2008) Vivir en libertad: reflexión sobre los límites, los sueños y lo esencial. Barcelona: RBA Libros. Pròleg, de Francesc Torralba. ISBN: 978-84-9867-238-1. — Font: “Viure la llibertat” (5-6-2008), L'ofici de Viure, amb Gaspar Hernàndez, Catalunya Ràdio.

En aquesta interessant emissió de ràdio els convidats junt amb el conductor del programa (Miriam Subirana, Carles Claramunt, Francesc Torralba i Gaspar Hernàndez) reflexionen sobre com alliberar-nos dels límits que ens imposem a nosaltres mateixos, malgrat que els etiquetem (això ho dic jo) amb conceptes aparentment externs: destí, circumstàncies, persones que ens envolten, diners, complicacions amb la feina, amb la família, societat de consum... Uns límits que ens generen, ara sí, al nostre interior: angoixa, estrès, por, preocupació, memòria, desitjos, obsessions.

Només el desaferrament (ES: desasimiento, desapego; EN: detachment) em pot alliberar d'aquests límits, insisteixo, aparentment externs però que en realitat me'ls imposo jo mateix (d'aquí uns paràgrafs potser quedarà més clar).

Miriam Subirana és doctora en Belles Arts, coach, conferenciant, escriptora, professora i artista, especialista en pensament positiu i en desenvolupament personal, anterior presidenta de l'Associació Espiritual Mundial Brahma Kumaris. L'he escollit com a exemple il·lustratiu de com aquest ensenyament, el desaferrament, no exclusiu però sí de forta tradició oriental (hinduisme, buddhisme), està fecundant amb tota naturalitat el pensament i l'espiritualitat occidentals.

Personalment, entenc i visc el desaferrament almenys de dues maneres, diverses però complementàries.

Desaferrament entès com a
despossessió

En vaig començar a parlar, com aquell qui no vol la cosa, a «M'agrada que existeixis».

«M'agrada que existeixis» és —deia aleshores— un glop de saviesa (compartida, humana, antiga) destil·lada a còpia d'anys (meus, i de molts altres, potser de tothom!). És fruit de l'observació, silenciosa, sense fer preguntes, de la realitat tal i com és i de l'aprenentatge, inacabat, de gaudir-ne sense sofrir i sense causar sofriment. D'acceptar amb amor tal i com és la realitat tot alliberant-me del desig possessiu de l'«ego».

Un desig possessiu no només envers les coses —la bellesa d'un tros de natura, etc— sinó també, i sobretot, envers les persones. Amb l'excusa del “t'estimo” quantes vegades no he observat persones properes que cauen (caiem, caic!) en el “ja et canviaré”, quan no en el “ja t'arreglaré!”... I no penso tant en les pífies més sonades i evidents (i patètiques!) com en les més subtils, en els petits xantatges emocionals, en les preguntes “innocents”, en els petits gestos despreciatius, etc, etc, etc.

En resum, crec que aquest és el tipus d'alliberament interior, real, autèntic que proporciona la “pobresa de béns materials” (sempre que sigui una opció personal i no una imposició externa) i la “pobresa de béns personals” (si se'm permet l'expressió). Així és com entenc: «Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel» (Mt 19,21 — BCI). L'acció anar-vendre-donar i el tresor, de fet, per mi són el mateix: deixar de posseir, l'alliberament interior que ja implica fer aquest “pas”. Perquè, al meu entendre, el cel no és un lloc sinó una actitud. El cel és el meu cor. I tot plegat, a sobre, amb un benefici social evident i innegable!

Desaferrament entès com a
desidentificació

En certa manera en vaig començar a parlar a «Col·leccionistes de mapes» i, tal i com vaig avançar aleshores, avui em “mullaré” una mica més.

A la pregunta: «Qui sóc jo?», sovint contesto amb una història, un currículum, un personatge (memòria del passat), o bé amb parrafades filosòfiques o teològiques (conceptes, idees). Aquest tipus de respostes posen de manifest un problema humà fonamental: estic vivint una vida substitutòria (emprant una expressió típicament buddhista). Per què? Perquè m'identifico amb un personatge, amb la meva ment, amb un jo que pensa, que reflexiona, fins i tot amb un jo que observa. Aquest personatge, aquest “jo”, creat per la ment, és l'«ego». Però el meu «ego» no és el meu “jo autèntic”! El meu jo autèntic és (existeix) més enllà de la meva petita (o gran... qui ho sap!, he!, he!, he!) història personal i més enllà de la meva ment: memòria (del passat, de les ferides del passat), conceptes (les idees abstractes, els objectes de la ment), raó (el «segon ull» i tot el seu coneixement: lleis, doctrines, dogmes), reflexions (les preocupacions, les projeccions del passat vers el futur)... i desitjos, afeccions i emocions, afegirien els buddhistes. Repeteixo, el meu jo autèntic és (existeix) més enllà (darrera, al dessota, tant se val) de tot això creat per la meva ment, inclòs l'«ego».

Al meu entendre, si em vull alliberar de l'«ego» (tant si el tinc gaire “inflat” com gaire “desinflat”, he!, he!, he!), autèntic causant del meu trasbals interior (angoixa, estrès, por, preocupació, memòria, desitjos, obsessions), no es tracta pas ni de destruir-lo ni de domesticar-lo (com alguns autors sembla que defensin, un dispendi d'energia impracticable!), sinó simplement de deixar d'identificar-m'hi, de deixar-m'hi d'aferrar com qui s'agafa desesperadament a una planteta penjat en un precipici tement que no hi hagi res més on agafar-se («Que hay alguien máaas...?», cridava el de l'acudit de l'Eugenio). Sí, hi ha algú més, el jo autèntic, essencial, autènticament lliure i alliberat, més enllà de la història i de la ment.

En resum, crec que aquest és el tipus d'alliberament interior, real, autèntic que proporciona el que en podríem dir la “pobresa de béns espirituals” (si se'm permet l'expressió), d'un esperit lleuger capaç de volar ben amunt, gairebé sense esforç (l'esforç ve abans!, durant el procés de desaferrament!, però que, un cop clar, un cop “vist”, es pot esvanir en un segon!). Així és com entenc: «Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel!» (Mt 5,3 — BCI). La pobresa d'esperit i el Regne del cel, de fet, per mi són el mateix: deixar d'identificar-me amb l'ego, l'alliberament interior que ja implica fer aquest “pas”. Altre cop, el cel és el meu cor. I el benefici social en aquest cas?

Transformant-me a mi mateixa transformo el món.

Concha Pinós, buddhista i professora de ioga tibetà, activista espiritual, presidenta de la “Fundació Gandhiji Cultural”, membre de “Birmania por la paz”, llicenciada en Ciències Polítiques. — Font: Espiritualidad y Política.

Uf! Molta teca per un sol dia... El següent pas del procés d'alliberament que volia compartir el deixaré per l'escrit de dijous vinent. Fins aviat!

Fotos: “Caravana creuant el Mississippi glaçat (s. XIX)”, de Carl Christensen (domini públic). “Colònia de somorgollaires en un penya-segat al Mar de Barents”, de Michael Haferkamp (llicència: GNU).

La llibertat essencial existeix?

Cita

Al camp de concentració t'ho podien prendre tot menys una cosa: l'últim vestigi de llibertat per adoptar una actitud o una altra davant determinades condicions. I hi havia «una actitud o una altra»!

—

Aquesta llibertat espiritual de l'home, que fins al moment de la nostra darrera alenada ningú no ens pot robar, és la que fins al moment de la nostra darrera alenada també ens dóna l'ocasió de modelar-nos una vida plena de sentit.

Viktor E Frankl (1905-1997), psiquiatra i escriptor austríac, supervivent de l'Holocaust, fundador de la logoteràpia.

Context

FRANKL, V (2005) «La llibertat interior». A: L'home a la recerca de sentit. Barcelona: Edicions 62 (Llibres a l'abast, 384), p. 76-79. ISBN: 84-297-5582-9. Títol original: Trotzdem Ja Zum Leben Sagen; Ein Psychologe erlebt das Konzentrationslager (literalment: “Dient sí a la vida malgrat tot; les experiències d'un psicòleg a un camp de concentració”).

Comentari

A cada instant tinc l'opció de desprendre'm d'allò superflu i optar per allò essencial. Però... sóc realment lliure per decidir? Així acabava l'escrit de dijous passat. Però... què és la llibertat? De què parlem quan parlem de llibertat? I tanmateix, existeix realment la llibertat?

Al meu entendre, i seguint al meu aire diversos autors, quan parlem de llibertat ens referim a conceptes i a realitats molt diverses. No pretenc ser exhaustiu, ni potser gaire acadèmic en l'escrit d'avui, simplement desitjo fer un primer esbós d'un possible camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers allò que per mi és l'autèntica llibertat: la llibertat interior. Comencem?

Llibertat d'elecció

En primer lloc hi ha una llibertat en un sentit més efímer que consisteix en la llibertat d'escollir entre dues o més opcions. És el sentit que té a veure generalment amb elecció.

Francesc Torralba, doctor en Filosofia (1993) i en Teologia (1997), escriptor, professor de la URL.

Aquest és el tipus de llibertat bàsica, de nivell elemental, amb la que solen jugar els agents de màrqueting empresarial (llegeixi's “anuncis publicitaris” de la nostra societat de consum). I mira que en sabem tots plegats de “jugar-hi” i de deixar que “juguin” amb nosaltres!

Vinyeta: “Un home intel·ligent és aquell que només treballa el que és necessari, parla el que és necessari i compra el que és necessari”, www.e-faro.info, reproduït amb permís de l'autor.

Llibertat d'acció

Els mitjans violents ens proporcionaran una llibertat violenta.

Mahatma Gandhi (1869-1948), líder polític i espiritual hindú i del moviment d'independència de l'Índia.

La llibertat suposa responsabilitat, per això la major part d’homes tenen tanta por de la llibertat.

George Bernard Shaw (1856-1950), dramaturg irlandès, Premi Nobel de Literatura (1925) «pel seu treball marcat per l'idealisme i la humanitat, i la seva sàtira estimulant que infon sovint una bellesa poètica singular».

Llibertat? Responsabilitat? Por? Violència? Per a mi és força clar que tots aquests elements estan íntimament relacionats, especialment els dos primers. Ja ens trobem en una llibertat de nivell mitjà. Però la conclusió fàcil del “faig el que vull amb...” el meu cos, la meva vida, els meus diners, els meus talents, les meves coses, “... perquè sóc lliure”, per molt bona voluntat, bona intenció i bon sentit de la responsabilitat (fins i tot així!) que hi hagi al darrera em sembla que no deixa de ser una fugida cap endavant, un autoengany que m'allunya subtilment de l'autèntica llibertat. Perquè em fa creure que sóc lliure, gairebé igual com la llibertat d'elecció, quan de fet, autènticament, només actuant, fent o responent no em fa pas lliure. Més endavant m'explicaré millor.

Llibertat de pensament i de creences

La llibertat de creences és un dret plenament reconegut, tothom té dret a viure i professar les creences que desitgi, també en la via pública.

TORRALBA, F. (2008) «¿La llibertat de creences té límits?». Foc Nou, 410-411, Juny-Juliol.

La cita em serveix només d'esbós. Efectivament, la llibertat de pensament i de creences són llibertats importants. Al llarg de la història, tant la col·lectiva com, segurament també, la personal de cadascú, ens ha calgut lluitar i fins i tot sacrificar altres valors per defensar aquestes llibertats. I d'altres de molt similars: la llibertat de consciència, de religió, d'opinió, d'expressió, la llibertat política, etc.

D'aquí el gran avenç que ha representat per tota la humanitat la redacció de la Declaració Universal de Drets Humans (versió en català), adoptada i proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides, resolució 217 A (III), de 10 de desembre de 1948, la qual conté l'emergència dels “valors bàsics del món” després de la Segona Guerra Mundial, plasmats en un text de 30 articles. Justament aquest desembre passat en vàrem celebrar el seu 60è aniversari. Potser, després de tant de temps, caldria modificar-la i adaptar-la als nous reptes?

Per descomptat que no. Aquesta és una idea estúpida. La Declaració és aquí i no serà canviada. És aquí i és útil. La Declaració va ser un programa que no s'ha assolit encara fins ara.

Stéphane Hessel, diplomàtic, ambaixador i antic resistent francès. Nascut a Berlín el 1917, d'origen jueu, nacionalitzat francès el 1937, va ser membre de la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial, i deportat als camps de concentració de Buchenwald i Dora. És l'únic redactor viu de la Declaració Universal dels Drets Humans. — Font de la cita: BBC Mundo (Gerardo Lissardy).

Però, fins i tot aquestes llibertats, per bé que fonamentals, no són encara l'autèntica llibertat, la llibertat essencial, la llibertat en estat pur.

Però, aquesta llibertat essencial... existeix?

Finalment acabem de fer el tomb, i de la mà d'Stéphane Hessel arribem a Viktor E Frankl, també d'origen jueu i supervivent de l'Holocaust, un dels meus autors de capçalera i de la cita amb què he encetat l'escrit d'avui.

Sí, com ell crec que hi ha una llibertat essencial, espiritual, actitudinal, interna, interior. Digueu-li com vulgueu. Però existeix. I crec que pot aflorar no només en moments tan extrems com els viscuts en els camps d'extermini nazis, sinó també en la vida més quotidiana, més “normal”, mai exempta del tot però de preocupacions, de problemes, de pors, de temors, d'angoixes, d'obsessions, de violències, de dolors, de sofriment.

I si, com dic, reconec que existeix, com puc assolir aquesta llibertat essencial, autèntica, diguem-ne... realment alliberadora? Això, amics meus, em sembla que ho deixaré per l'escrit de dijous vinent. Una abraçada!

Fotos: “Ferdinand W Demara, el gran impostor, a la presó (1956)”, de l'arxiu fotogràfic històric de la revista LIFE (© Time Inc., amb llicència per a ús personal i no comercial). “Cavalls al mont Bianditz, Guipúzcoa”, de Mikel Ortega (llicència: Creative Commons).