Què volem dir quan diem Església?

Sovint tinc la sensació que l'homonímia i la polisèmia més que simplificar-nos la vida ens la compliquen d'allò més. I el cas del mot “Església” no n'és pas una excepció. Què volem dir quan diem Església? Com que jo em considero un cristià “simplificat”, no catòlic, em permeto articular la meva argumentació sense complexes i amb tota llibertat, sense necessitat de fer equilibris estranys per salvar res, perquè actualment ja no tinc res ni per perdre ni per salvar en l'estricte àmbit de les religions. Dit això, què volem dir quan diem Església? A què ens referim quan, per exemple, ens plantegem si una altra Església és possible? O, per exemple, quan ens qüestionem la nostra pertinença o adhesió a ella? A què ens estem referint realment?

Al meu entendre, els mots “Església” i, més concretament, “Església Catòlica” signifiquen una cosa, i els mots “església catòlica” una altra de ben diferent (em permeto emprar lletres capitals en la primera accepció per poder distingir els dos significats). Per exemple, jo puc dir que recentment m'he alliberat de la meva antiga adhesió a l'Església Catòlica, però que en canvi avui sóc més conscient que mai de la meva pertinença a l'església catòlica. Per què? Què vol dir això?

Per una banda, l'Església Catòlica és... bé, aquí em remeto a l'extensa literatura sobre el tema. Simplement em permeto resumir-ho (i simplificar-ho) dient, senzillament, que: és una institució. Bé, i potser caldria puntualitzar: religiosa. Fins aquí res de nou, oi? Per tant, crec que es pot concloure (simplificant i sense entrar en detalls) que l'adhesió o no a la institució religiosa Església Catòlica és un acte voluntari i coherent amb les pròpies conviccions religioses i, per tant, és temporal i transitòria (per bé que aquesta temporalitat i transitorietat pugui durar i abastar gairebé la totalitat de la vida d'una persona mentre “transita” per aquesta vida).

En canvi, els termes església catòlica, al meu entendre (si bé és ben conegut que etimològicament signifiquen assemblea universal, avui i en aquest escrit em permeto deixar de banda el que en diguin els diccionaris, que no deixen de ser els “entendre” d'altres, per molt il·lustres i il·lustrats que puguin ser) es refereixen, no a una Institució, sinó a tots els fills i filles de Déu. Sí, bé, amb aquesta expressió corro el risc de semblar una mica cursi i antiquat, però m'és igual: no he trobat una manera més sintètica i alhora prou completa i entenedora de dir-ho. Tots els fills i filles de Déu (estiguin reunits en assemblea o estiguin fent altres coses). I qui se suposa que són, aquests? Només els qui quan se'ls pregunta diuen el credo A? O potser només els qui diuen el B? O potser només els qui diuen que no en tenen cap, de credo? Només els qui externament porten el cap cobert amb quipà, o només els qui porten hijab, o només aquells que van amb gorra de beisbol o potser només aquells que duen la cabellera voleiant al vent? Només els qui realitzen uns ritus segons la litúrgia A, o només els qui en realitzen segons la B, o potser només els qui s'inventen ritus nous cada dia i segons l'ocasió, o encara només aquells que diuen que no en fan cap? Qui son totes les filles i tots els fills de Déu?

Foto: “Gentada a la Rambla, Sant Jordi 2005”, de Txapulín (amb una llicència Creative Commons).

La pertinença a l'església catòlica (o bé ser filla o fill de Déu) té a veure amb l'essència de l'ésser i, per tant, és un descobriment, no una adhesió voluntària. Totes les religions ajuden a fer aquest descobriment, tot anomenant-ho amb altres mots locals (inculturats) diferents dels d'església catòlica (recordeu el conte dels tres savis cecs?) Però també és cert que totes les religions, al mateix temps i ben sorpenentment, ho emmascaren i ho compliquen d'allò més: amb l'excusa que és tan súper important, ho donen a conèixer amb lletres capitals (Església Catòlica), i s'ho fan “meu i de ningú més”, i acaben segrestant i corrompent el sentit original i ple dels termes, que no tenien cap necessitat d'emprar les lletres capitals per a comunicar el seu significat.

Al principi he dit que em considero un cristià “simplificat”, no catòlic. Bé, potser hauria de rectificar i dir (escriure) per ser coherent amb el formalisme de l'escrit d'avui, que en realitat sóc un no Catòlic. No em preocupa si quan ho dic sona igual (homonímia). No em preocupa si no s'acaba d'entendre (polisèmia). Allò que és, és, sense necessitat que sigui entès.

En aquest sentit, i com em preguntava discretament al principi, una altra Església és possible? Sí, bé, sempre es poden canviar coses, és clar, per mirar de millorar les Institucions, només cal copar els llocs de poder adequats i... Quan jo era Catòlic aquesta qüestió em causava un profund sofriment i malestar, perquè encara no era capaç de veure ni de comprendre la diferència entre Església Catòlica i església catòlica, tal i com he esbossat aquí. Avui l'evidència em diu que l'Església Catòlica mai no serà capaç de recuperar el significat original dels termes església catòlica: renunciar a les lletres capitals dels termes equivaldria a renunciar a la capitalitat de la Institució, un contrasentit endogen de primer ordre! I això una Institució, la que sigui, no ho farà mai, mai de la vida: seria un suïcidi en tota regla!

Jo, sí que puc. Amb la mort sorprenentment indolora (i alliberadora!, i transformadora!) del relat Resurrexit que vaig presentar en l'escrit anterior. La meva particular resposta simbòlica, però alhora ben real (soferta en pròpia carn!, i amb conseqüències ben concretes en la vida real), per a superar aquest i tots els altres contrasentits endògens propis de les religions, els “vells carrerons sense sortida” esbossats poèticament en el relat (i que és possible que m'entretingui a concretar una mica més en escrits posteriors).

Avui, la meva pregunta equivalent a l'anterior seria: una altra església catòlica és possible? Que, a la vista de tot plegat, equival a preguntar-me: una altra humanitat és possible? Aquesta pregunta ja no apunta a quelcom extern a mi (a una Institució, per molt adherit o enganxat que hi pugui estar o haver estat) sinó que apunta a la meva pròpia essència, al nosaltres, el de totes i tots, un terreny en el qual la millora, la renovació, la transformació i el compromís ja no són causa directa de malestar ni de sofriment perquè deixen d'estar relacionats amb copar necessàriament cap lloc de poder exclusiu reservat a uns pocs privilegiats sinó que són elements engrescadors i vivificants que es troben al simple i directe abast de tot-hom i, com no podia ser d'altra manera, també de tota dona:

Transformant-me a mi mateixa transformo el món.

Concha Pinós, buddhista i professora de ioga tibetà, activista espiritual, presidenta de la “Fundació Gandhiji Cultural”, membre de “Birmania por la paz”, llicenciada en Ciències Polítiques. — Font: Espiritualidad y Política.

Veig que acabo l'escrit d'avui citant una dona buddhista. Podria, perfectament i sense cap problema, haver-ne citat una de catòlica, o de Catòlica. O una d'agnòstica. Voldria aclarir que és perquè m'adhereixo a què diu Concha Pinós amb independència (i alhora amb profund respecte) per les seves adhesions personals particulars. Les que siguin. Quan parlo del nosaltres ho faig seriosament i crec en el que dic.

Una abraçada... universal!

En procés d'alliberament

Després d'encetar un camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers la llibertat interior (bé, o ni que fos una breu passejada), en l'escrit de la setmana passada em vaig acabar preguntant com puc assolir (un diria conquerir!) aquesta llibertat essencial, autèntica... aquesta llibertat realment alliberadora. Tanmateix, però, avui també em pregunto: «realment... hi ha un “camí”»?

Aparentment, un diria que sí. Fins i tot intentaré mostrar-ne alguns “passos” molt interessants. Però al final... Uf! Bé, millor ho deixo pel final.

Un primer pas: desaferrament

La llibertat de la qual ens parla Miriam Subirana és un camí d'alliberament, de desaferrament de tot allò que ens subjuga i ens manté empresonats en un estat d'alienació mental, emocional i espiritual. Es tracta d'alliberar-nos del passat, de les ferides del passat, de les pors, dels lligams socials, les convencions, de la servitud del políticament correcte, de l'ego.

SUBIRANA, M (2008) Vivir en libertad: reflexión sobre los límites, los sueños y lo esencial. Barcelona: RBA Libros. Pròleg, de Francesc Torralba. ISBN: 978-84-9867-238-1. — Font: “Viure la llibertat” (5-6-2008), L'ofici de Viure, amb Gaspar Hernàndez, Catalunya Ràdio.

En aquesta interessant emissió de ràdio els convidats junt amb el conductor del programa (Miriam Subirana, Carles Claramunt, Francesc Torralba i Gaspar Hernàndez) reflexionen sobre com alliberar-nos dels límits que ens imposem a nosaltres mateixos, malgrat que els etiquetem (això ho dic jo) amb conceptes aparentment externs: destí, circumstàncies, persones que ens envolten, diners, complicacions amb la feina, amb la família, societat de consum... Uns límits que ens generen, ara sí, al nostre interior: angoixa, estrès, por, preocupació, memòria, desitjos, obsessions.

Només el desaferrament (ES: desasimiento, desapego; EN: detachment) em pot alliberar d'aquests límits, insisteixo, aparentment externs però que en realitat me'ls imposo jo mateix (d'aquí uns paràgrafs potser quedarà més clar).

Miriam Subirana és doctora en Belles Arts, coach, conferenciant, escriptora, professora i artista, especialista en pensament positiu i en desenvolupament personal, anterior presidenta de l'Associació Espiritual Mundial Brahma Kumaris. L'he escollit com a exemple il·lustratiu de com aquest ensenyament, el desaferrament, no exclusiu però sí de forta tradició oriental (hinduisme, buddhisme), està fecundant amb tota naturalitat el pensament i l'espiritualitat occidentals.

Personalment, entenc i visc el desaferrament almenys de dues maneres, diverses però complementàries.

Desaferrament entès com a
despossessió

En vaig començar a parlar, com aquell qui no vol la cosa, a «M'agrada que existeixis».

«M'agrada que existeixis» és —deia aleshores— un glop de saviesa (compartida, humana, antiga) destil·lada a còpia d'anys (meus, i de molts altres, potser de tothom!). És fruit de l'observació, silenciosa, sense fer preguntes, de la realitat tal i com és i de l'aprenentatge, inacabat, de gaudir-ne sense sofrir i sense causar sofriment. D'acceptar amb amor tal i com és la realitat tot alliberant-me del desig possessiu de l'«ego».

Un desig possessiu no només envers les coses —la bellesa d'un tros de natura, etc— sinó també, i sobretot, envers les persones. Amb l'excusa del “t'estimo” quantes vegades no he observat persones properes que cauen (caiem, caic!) en el “ja et canviaré”, quan no en el “ja t'arreglaré!”... I no penso tant en les pífies més sonades i evidents (i patètiques!) com en les més subtils, en els petits xantatges emocionals, en les preguntes “innocents”, en els petits gestos despreciatius, etc, etc, etc.

En resum, crec que aquest és el tipus d'alliberament interior, real, autèntic que proporciona la “pobresa de béns materials” (sempre que sigui una opció personal i no una imposició externa) i la “pobresa de béns personals” (si se'm permet l'expressió). Així és com entenc: «Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel» (Mt 19,21 — BCI). L'acció anar-vendre-donar i el tresor, de fet, per mi són el mateix: deixar de posseir, l'alliberament interior que ja implica fer aquest “pas”. Perquè, al meu entendre, el cel no és un lloc sinó una actitud. El cel és el meu cor. I tot plegat, a sobre, amb un benefici social evident i innegable!

Desaferrament entès com a
desidentificació

En certa manera en vaig començar a parlar a «Col·leccionistes de mapes» i, tal i com vaig avançar aleshores, avui em “mullaré” una mica més.

A la pregunta: «Qui sóc jo?», sovint contesto amb una història, un currículum, un personatge (memòria del passat), o bé amb parrafades filosòfiques o teològiques (conceptes, idees). Aquest tipus de respostes posen de manifest un problema humà fonamental: estic vivint una vida substitutòria (emprant una expressió típicament buddhista). Per què? Perquè m'identifico amb un personatge, amb la meva ment, amb un jo que pensa, que reflexiona, fins i tot amb un jo que observa. Aquest personatge, aquest “jo”, creat per la ment, és l'«ego». Però el meu «ego» no és el meu “jo autèntic”! El meu jo autèntic és (existeix) més enllà de la meva petita (o gran... qui ho sap!, he!, he!, he!) història personal i més enllà de la meva ment: memòria (del passat, de les ferides del passat), conceptes (les idees abstractes, els objectes de la ment), raó (el «segon ull» i tot el seu coneixement: lleis, doctrines, dogmes), reflexions (les preocupacions, les projeccions del passat vers el futur)... i desitjos, afeccions i emocions, afegirien els buddhistes. Repeteixo, el meu jo autèntic és (existeix) més enllà (darrera, al dessota, tant se val) de tot això creat per la meva ment, inclòs l'«ego».

Al meu entendre, si em vull alliberar de l'«ego» (tant si el tinc gaire “inflat” com gaire “desinflat”, he!, he!, he!), autèntic causant del meu trasbals interior (angoixa, estrès, por, preocupació, memòria, desitjos, obsessions), no es tracta pas ni de destruir-lo ni de domesticar-lo (com alguns autors sembla que defensin, un dispendi d'energia impracticable!), sinó simplement de deixar d'identificar-m'hi, de deixar-m'hi d'aferrar com qui s'agafa desesperadament a una planteta penjat en un precipici tement que no hi hagi res més on agafar-se («Que hay alguien máaas...?», cridava el de l'acudit de l'Eugenio). Sí, hi ha algú més, el jo autèntic, essencial, autènticament lliure i alliberat, més enllà de la història i de la ment.

En resum, crec que aquest és el tipus d'alliberament interior, real, autèntic que proporciona el que en podríem dir la “pobresa de béns espirituals” (si se'm permet l'expressió), d'un esperit lleuger capaç de volar ben amunt, gairebé sense esforç (l'esforç ve abans!, durant el procés de desaferrament!, però que, un cop clar, un cop “vist”, es pot esvanir en un segon!). Així és com entenc: «Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel!» (Mt 5,3 — BCI). La pobresa d'esperit i el Regne del cel, de fet, per mi són el mateix: deixar d'identificar-me amb l'ego, l'alliberament interior que ja implica fer aquest “pas”. Altre cop, el cel és el meu cor. I el benefici social en aquest cas?

Transformant-me a mi mateixa transformo el món.

Concha Pinós, buddhista i professora de ioga tibetà, activista espiritual, presidenta de la “Fundació Gandhiji Cultural”, membre de “Birmania por la paz”, llicenciada en Ciències Polítiques. — Font: Espiritualidad y Política.

Uf! Molta teca per un sol dia... El següent pas del procés d'alliberament que volia compartir el deixaré per l'escrit de dijous vinent. Fins aviat!

Fotos: “Caravana creuant el Mississippi glaçat (s. XIX)”, de Carl Christensen (domini públic). “Colònia de somorgollaires en un penya-segat al Mar de Barents”, de Michael Haferkamp (llicència: GNU).

La triple ressonància de la Realitat

Cita

El propòsit d'aquest treball és afinar les nostres oïdes per escoltar no només la música de les esferes o només els sons de la creativitat humana o només els cants dels àngels divins, sinó també la triple ressonància de la Realitat.

—

És l'experiència no-dualista o advaita que constitueix la clau de les pàgines d'aquest estudi.

Raimon Panikkar, sacerdot cristià catòlic, casat, doctor en Filosofia, Ciències i Teologia, professor emèrit de la Universitat de Califòrnia (UCLA), un dels més prestigiosos defensors del diàleg interreligiós especialment amb subjectes i tradicions no occidentals, actualment viu a Tavertet on continua un intens treball d'investigació i divulgació.

Context

PANIKKAR, R (1999) La intuición cosmoteándrica. Las tres dimensiones de la realidad. Valladolid: Trotta (Paradigmas, 24), p. 11 i 15. ISBN: 84-8164-307-6.

Comentari

En l'escrit de dijous passat vaig prometre que aprofundiria una mica més sobre la meva visió de la Realitat, de la qual ja en vaig fer algunes pinzellades. És en la genialitat de Raimon Panikkar que vaig trobar la verbalització i l'oportunitat d'una primera realització de la meva pròpia comprensió i visió incipients, inacabades, incompletes encara. Talment com si les seves paraules m'haguéssin permès connectar amb una llum interior que, ja hi era, ja, però amagada darrera d'un espès vel, el vel de l'excessiva racionalitat tant típicament occidental:

Aquesta visió ens ve a dir que la realitat no està formada ni per un bloc únic indistint —sigui aquest diví, espiritual o material— ni tampoc està format per tres blocs o un món de tres nivells —el món dels déus (o de la Transcendència), el món dels homes (o de la Consciència) i el món físic (o de la Matèria)—, com si d'un edifici de tres pisos es tractés. La realitat està construïda per tres dimensions enllaçades les unes amb les altres, com la perichôrêsis trinitària, de manera que no només l'una no existeix sense l'altra sinó que estan imbricades inter-in-dependentment. No es pot parlar de cap d'aquestes tres dimensions com a realitats a se, com subsistents en elles mateixes amb independència de les altres. Tant Déu, el Món o l'Home presos independentment, o a se, sense relació amb les altres dimensions de la realitat són simples abstraccions de la nostra ment. Aquesta intuïció cosmoteàndrica, crec, resol una sèrie d'antinòmies de les que la ment contemporània sembla no poder-se desempallegar. Aquesta podria constituir la base per a una nova visió de la realitat.

Íbid, p. 16.

“Cosmoteàndric” (adj.) és un neologisme encunyat per Panikkar que resulta simplement de la unió dels tres mots grecs thêos (Déu), anthrôpos (Home) i kosmos (Món) en un ordre més eufònic (i.e. acústicament més harmònic).

La clau (com l'anomena Panikkar) per comprendre aquesta nova visió de la Realitat, la novetat radical (per a una mentalitat occidental com la meva!) és l'experiència no-dualista, adualista (com l'anomena Panikkar en altres escrits) o advaita (terme d'origen sànscrit). I en diu “experiència” perquè no es tracta d'una nova teoria d'un il·luminat caiguda d'enlloc sinó la destil·lació de la saviesa i la consciència humanes que ha anat impregnant la majoria de les cosmovisions dels darrers 6.000 anys d'història.

La mentalitat contemporània occidental, en absolutitzar l'ús de la raó pura, ens ha dut a un carreró sense sortida: el dualisme. En desitjar desxifrar el misteri que ens envolta els éssers humans necessitem fer distincions, manegar conceptes, és a dir objectes mentals (fins aquí molt bé), però la raó els ha acabat convertint en separacions, dicotomies poc menys que insuperables: ànima i cos, subjecte i objecte, llum i foscor, bé i mal, interior i exterior... Fins i tot s'ha arribat a afirmar, com aquell qui res: «El Cel té raons que la Terra no coneix», «L'Home és lliure i no necessita de Déu», «La Terra està al servei incondicional de l'ésser humà», etc.

El canvi radical consisteix en reorientar-nos cap a orient (mai millor dit!) per superar el model mental dualista de la realitat mitjançant l'experiència adual de la realitat. L'adualisme no nega les distincions a les que s'arriba mitjançant l'ús de la raó, simplement no les absolutitza ni s'hi identifica, tot prenent consciència que les fronteres, les separacions formen part de les abstraccions, dels objectes mentals, no de la realitat a se. En el fons costa més d'explicar que d'entendre.

L'experiència adual de la realitat condueix necessàriament (al meu entendre) a una transformació personal, a un canvi en les relacions amb la interioritat, amb els altres, amb el món, amb el Tot. Com? Tant sols n'esbosso tres exemples concrets.

Primer exemple.

La «interioritat» no és el lloc on jo em retiro per decisió pròpia, sinó adonar-me que jo estic dintre d'Algú.

Cristina Kaufmann (1939-2006), religiosa contemplativa del Carmel de Mataró. — Font: KAUFMANN, C (2007) «Interioritat i mística cristiana». A: La Transparència de l'Invisible (1). Badalona: Claret (Torsimany, 11), p. 92. ISBN: 978-84-8297-985-4.

Segon exemple.

Sóc un ésser humà que viu la interdependència. Vull transformar el món amb les eines que conec. Quines són aquestes eines? El ioga, la meditació, la resolució dels conflictes des d'una acció compassiva i alhora activa...

Concha Pinós, buddhista i professora de ioga tibetà, activista espiritual, presidenta de la “Fundació Gandhiji Cultural”, membre de “Birmania por la paz”, llicenciada en Ciències Polítiques. Sempre que en té l'ocasió manifesta: «Crec que els drets humans només es poden defensar des de la no política. Sóc practicant buddhista.» — Font: «Transformándome a mí misma, transformo el mundo», entrevista al blog “Espiritualidad y Política” realitzada per Koldo Aldai.

Tercer exemple. La meva pròpia i senzilla experiència. De mica en mica, i sobretot d'ençà de la meva opció personal per la pràctica sovintejada de la meditació zen, ha anat millorant la meva comprehensió (i.e. comprensió intuïtiva) de la meva ubicació real en la Realitat, cosa que ha afectat positivament la qualitat de la meva relació amb totes les dimensions de la Realitat. I per exemple, honestament i humilment, sense haver-m'ho proposat a priori, la meva dona es va adonar d'aquesta (petita però real i efectiva) transformació personal! Una micona... però se'n va adonar! Li ho podeu preguntar...

Foto: “Blue jay”, de Wikimedia Commons, nominada imatge de l'any 2006 (amb llicència GNU).

En l'escrit del proper dijous parlaré una mica més sobre l'ús adequat de la raó i la intel·ligència racional al meu entendre. A reveure!