La plenitud és amb tu

Retall per meditar

«A Déu, ningú no l'ha vist mai;
però si ens estimem, ell està en nosaltres
i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud.»

Cita bíblica: 1 Jn 4,12 (BCI) — Context: Forma part de la perícopa que sol dur per títol «Déu és amor» (1 Jn 4,7-21). L'Epíleg d'avui n'és el fragment final.

Aquest text cristià de finals del s. I és, potser, el millor resum dels darrers escrits, especialment del retall «La visió de D*u». De fet, és una de les “perles” de l'Evangeli que m'arriben més endins. No explica una doctrina de “llibre”, sinó que exposa el “destil·lat” d'una vida, i d'una vida plena. Diu: la plenitud de l'ésser humà no recolza en una teoria abstracta, contemplativa, elitista sinó en la relació amorosa, concreta, real, senzilla, sentida i a l'abast de tothom en el nosaltres. Per això, intuïtivament puc afirmar (en la línia de Sant Ireneu de Lió, en recordeu la cita en retalls anteriors?): la plenitud de l'Home i la plenitud de Déu són... la mateixa plenitud! No hi ha una plenitud humana i una altra de divina diferent, com si hi haguessin dos “regles” de mesura. No, el “regle” és exactament el mateix, en un autèntic i profund «Encontre en el desig», un encontre total i essencial.

Crèdit de la foto: “Amants a l'ombra”, d'Aesum. Davant la impossibilitat de fotografiar la plenitud de l'ésser humà en totes les seves facetes m'ha semblat que aquesta foto en podria ser un bon símbol. — Llicència: Creative Commons.

Epíleg

«Si algú afirmava: “Jo estimo Déu”, però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu.»

Cita bíblica: 1 Jn 4,20 (BCI)

En altres paraules, si algú estima el seu germà (el proïsme!) i... no sap dir res sobre Déu (si l'estima o no, o què sé jo...) no importa en absolut!, ha entès el fonamental! En canvi, si algú “diu” que estima Déu però és incapaç d'estimar el seu germà (el seu proïsme!) aleshores és senyal que no ha entès res de res!

Perquè, és ben conegut que Jesús va resumir tota la Llei (la Torà hebrea) a tant sols dos manaments: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos.» (Mt 22,34-40). Però és força menys conegut que des del mateix temps dels apòstols la semblança del segon es comprèn i es viu, de fet, com la plenitud del primer (d'aquí l'aparent capgirament!, què vol dir ser primer i ser segon? I alhora, observeu el curiós paral·lelisme entre aquesta semblança entre preceptes i la semblança del Gènesi entre l'ésser humà i Déu; l'ésser humà és la plenitud de Déu?, quin Déu tan humil i proper, no?, o quina enorme esperança que ens té posada? Hehehe!):

«Si compliu el manament regi de l'Escriptura: Estima els altres com a tu mateix, obreu bé.» (Jm 2,8)
—
«En efecte, tota la Llei troba la seva plenitud en un sol precepte: Estima els altres com a tu mateix.» (Ga 5,14; Rm 13,9)

Bona setmana!

Els noms de D*u

Cita

— Així és —acceptà Simon—. Un dia vaig comprendre alguna cosa que podria expressar amb les seves paraules: que Déu és la paraula més exagerada en tots els idiomes. Per això me l'estimo tant.
— Però això ho canvia tot. Dit d'aquesta manera, ja no és la mateixa història. Estem ben lluny del gran policia del cel, o de tots els sinistres muntatges de les religions, o potser hauria de dir de les pseudoreligions.

Marie Balmary, psicòloga i psicoanalista francesa, ni teòloga ni exegeta, ha posat en pràctica un mètode de lectura i interpretació en grup dels textos bíblics en la seva llengua original —hebreu i grec—, de manera semblant al que permet fer la psicoanàlisi. La seva obra gaudeix d'una gran difusió a França, i ha estat traduïda a l'anglès, el portuguès, l'holandès, l'italià, el grec, el japonès i ara al català.

Context

Breu fragment de la quarta conversa entre Simon, monjo catòlic que llegeix l'hebreu, i Ruth, psicoanalista atea de cultura jueva, personatges de ficció d'un assaig novel·lat autobiogràfic que m'ha captivat des de la primera pàgina fins a la darrera!, tant per la seva excel·lent qualitat literària com pel cos del seu contingut. Un dels pocs llibres que he llegit tot sencer i gairebé d'una tirada: BALMARY, Marie (2007) El monjo i la psicoanalista. Barcelona: Fragmenta (Assaig, 4), p. 63. ISBN: 978-84-935695-6-3. En una excel·lent traducció d'Andreu Trilla, estimat i venerable pare escolapi.

Comentari

M'ha semblat adient començar el «retall» d'avui amb aquesta cita, d'aparença més light, però molt representativa del meu propi sentir, com a contrapunt previ a l'apunt potser més dens que segueix.

En l'escrit de la setmana passada ja vaig avançar, dit d'una altra manera, que «la paraula (el símbol) no és “allò apuntat” (allò simbolitzat), sinó que simplement “hi apunta”, com si ens digués a cau d'orella: pssst!, cap allí...». Amb tot, hi ha qui dóna gairebé el mateix valor i reverència al símbol (la «paraula», el «nom»), que a allò simbolitzat (i aquí hauria d'escriure «Déu»... precisament una paraula!, un nom!, però... ja ens entenem, oi?). Potser pel temor que en malmetre el primer es pogués perdre, alhora, el camí, la pista, la guia vers el segon...? És possible. Però (i ho dic seriosament), realment... passaria això? O potser... justament tot el contrari? (En parlaré més extensament i matisada en algun altre escrit, però ho avanço breument: ¿no podria ser que “malmetre” el símbol signifiqués, de fet, un alliberament d'allò simbolitzat respecte del seu símbol, diguem-ne, segrestador? Almenys, des del punt de vista des d'on podem “mirar”: l'humà, no el diví. De moment no dic ni sí, ni no...)

Retall jueu

El significat dels noms. En el pensament, la cultura i la tradició jueves un nom no és una designació arbitrària, una combinació aleatòria de sons. El nom transmet la natura i l'essència d'allò anomenat, en representa la seva història i la seva reputació (el seu “bon nom”!). Per aquest motiu en el judaisme els noms de Déu, en totes les seves formes, són tractats amb una cura inusual, amb un respecte i una reverència extraordinaris.

Els noms hebreus de Déu. El tetragrama יהוה compost per les quatre lletres hebrees Yod-Hey-Vav-Hey (com sabeu l'hebreu s'escriu de dreta a esquerra, en un alfabet de 22 lletres, originalment només consonants), és el nom més important de Déu en la tradició jueva. És el nom inefable, indicible, distintiu, propi de Déu. L'origen (mític, simbòlic) d'aquest nom misteriós sembla ser que es troba a Ex 3,14. Transliterat en el nostre alfabet com YHVH, és també el nom més freqüent a la Bíblia jueva (part del nostre Antic Testament), on hi apareix més de 6.800 vegades (la meva font és confusa en aquest punt, però la xifra és plausible). En català sol ser traduït per Senyor, el Senyor o el Senyor-Déu (més avall queda més clar perquè).

Altres noms hebreus de Déu són, entre d'altres: Elohim (el primer nom que apareix a l'Escriptura, amb les variacions El, Eloha, Elohai, sol ser traduït per Déu), El Shaddai (traduït per Déu totpoderós), Tzva'ot (que significa Senyor de les hosts o dels exèrcits), etc.

Escriure el nom de Déu. La llei jueva no prohibeix escriure el nom de Déu, sinó la seva supressió o desfiguració. L'origen es troba a la part central del Deuteronomi (el darrer dels 5 llibres de la Torà), dins del recull de lleis i costums recollits com a comiat o testament de Moisès al llindar de la terra promesa, emmarcat dins d'una preocupació majúscula per evitar caure en un dels paranys més greus de qualsevol religió: la idolatria (adorar «el dit», enlloc d'«allò assenyalat»!). «Derroqueu els seus altars, esmicoleu els pilars sagrats, cremeu els bosquets sagrats i destrosseu les estàtues dels seus déus. Que d'aquests indrets en desaparegui el record. Quan donareu culte al Senyor, el vostre Déu, no feu com aquestes nacions.» (Dt 12,3-4).

D'aquí, els rabins van inferir-ne el manament (desconec exactament com!, ni amb quina lògica!, però fonts jueves així ho ensenyen) de no destruir cap cosa santa, i de no destruir o desfigurar cap nom de Déu. Recents decisions rabíniques especifiquen que aquest antic manament aplica tant sols a les «formes permanents» i, per tant, exclouen qualsevol representació d'un nom de Déu en mitjans impermanents (e.g. fitxers electrònics, monitors d'ordinador, canals de transmissió de dades, etc). En canvi, qualsevol forma impresa passa a ser, seguint aquesta lògica, una «forma permanent», havent-ne de tenir per tant la cura extrema que li correspon com a «objecte sagrat» que passa a ser.

Pronunciar el nom de Déu. Antigament, el nom propi de Déu YHVH era pronunciat com a part dels serveis diaris del Temple de Jerusalem. Fins i tot la Mixnà (ss. I-III), que recull i consolida la tradició oral des del temps de la llei escrita o Torà (ss. VI-V aC), en recomana el seu ús en salutacions quotidianes entre jueus (Berakhot 9:5). Però en temps del Talmud (s. V), font fonamental de la legislació, de les tradicions i de les exhortacions morals jueves, amb el Temple destruït i el poble en diàspora, els rabins ja no permeten pronunciar el nom propi de Déu en cap circumstància, sinó que es difon el costum de substituir-lo pel nom Adonai (que significa Senyor), o per Ha-Shem (literalment El Nom), sota... pena de mort! No és d'estranyar, doncs, que amb el pas del temps s'hagi acabat “oblidant” com es pronunciava exactament el mot YHVH (YHVH en són només les consonants, i fins i tot la lletra Vav no se sap si era realment consonàntica o vocàlica).

A partir del s. V els textos hebreus foren completats amb els signes diacrítics niqqud (signes emprats per representar vocals, absents anteriorment en l'escriptura hebrea). Però el mot YHVH fou completat amb els signes corresponents a les vocals del mot Adonai, enlloc dels que li haurien estat propis, per tal de recordar al lector que per molt que veiés escrit YHVH calia declamar Adonai. Aquest és l'origen de la confusió moderna que va donar lloc a creure que YHVH hauria estat pronunciat Jehovà. Jahvè es considera una aproximació més plausible, però tampoc és acceptada de manera definitiva pels experts. La realitat és que la pronunciació exacta del mot YHVH s'ha perdut en la nit dels temps.

Els noms no hebreus de Déu. Això és: Déu, Dios, Dieu, Deus, Dio, God, Gott... Actualment, les diverses escoles rabíniques encara no s'han posat d'acord sobre el nivell de santedat d'aquestes formes del nom de Déu. En qualsevol cas, alguns jueus dels anomenats reformistes (actualment hi ha, però, moltes altres maneres de ser jueu) inclouen aquests mots en el “joc” per evitar incórrer en la violació (fins i tot involuntària, per desconeixement del possible lector-impressor a través d'Internet) del manament derivat de Dt 12,4, consistent en escriure'ls en una «forma incompleta» donant lloc a, per exemple: D*u (en català), o G-d (en anglès).

Per saber-ne més

• «The Name of G-d», article de Judaism 101 i del Jewish Virtual Library, la font principal del retall anterior, junt amb les següents respostes de diversos rabins.
• «Why “G-d” instead of God?», reposta del rabí Jeffrey Wolfson Goldwasser, resposta del rabí Shraga Simmons (Jerusalem, Israel), resposta del rabí Aron Moss (Sydney, Australia).
• «Hebrew Names of God», de Hebrew for Christians, amb textos, transliteracions i àudios.

Personalment, comparteixo la preocupació, tan pròpia del pensament jueu, d'intentar detectar i defugir qualsevol forma d'idolatria. Però... molt em temo que aquest zel n'ha dut uns quants a caure en una nova forma d'idolatria molt més refinada i “culta”: tota aquesta rebuscada sacralització dels noms de Déu i els seus usos!

Amb tot, i compartint també l'esperit de sant Pau de «no donar escàndol als més febles» (Rm 14,13-23), us transmeto aquesta recomanació judaica, per tal que en feu l'ús que cregueu oportú:

«Sisplau, observeu que aquest escrit conté el nom de Déu.
Si l'imprimiu, sisplau tracteu-lo amb el respecte apropiat.»

Per altra banda, però, pres i entès com a símbol (que em sembla que és el que és), el mot D*u el trobo una troballa molt interessant, molt eloqüent, molt suggeridor per recordar d'una manera ben gràfica que: «Déu no és ni un objecte del pensament ni un concepte» (Raimon Panikkar).

En resum, entenc que el «nom» ni és únic (de fet en tenim un munt per triar i remenar!, i més que en podríem inventar!), ni conté allò simbolitzat (tant sols «hi apunta» —perdoneu que em repetixi tant, però... per cert, ha quedat clar? Hehehe!).

Ara bé, realment, ¿és aquest l'únic “camí”, partir d'un «nom»? (Que no deixa de ser l'expressió d'una «doctrina»...) Realment, ¿em cal un «nom» per... acabar-lo transcendint vers allò simbolitzat... [allò apuntat pel símbol «D*u»]? ¿No podria ser aquest un “camí” una mica massa racional, més aviat propi del “segon ull” i, per tant, coix ja d'entrada? «Mira, és per aquí, només cal que t'aprenguis, acceptis i et conformis en tots aquests conceptes... i ja està. Té! Apa, són 5.ooo €. Gràcies. — Següeeent?» Paraules... noms... conceptes... ideologies... doctrines... dogmes... normes... tots ells uns “caminadors” molt necessaris, sí, però... arriben a fer tanta nosa, també, pobrets!



Altres símbols (completament diferents!) em són tant o... molt més necessaris per aprendre a «caminar cap a...». Aquells que són “llum” per al «tercer ull», la mirada de l'amor, de la poesia, de la fe, de l'esperit... En l'escrit de la setmana que ve miraré d'oferir una mica de “llum” sobre el que em sembla que és un dels símbols (o “imatge”) més bàsics i fonamentals de (i que em sembla que em posen en relació més directa amb) D*u!

Una abraçada!

Crèdits de les fotos. 1: “Indicadors vers els Estanys de Tristaina, Andorra”, d'Èdgar Planas. 2: “El tetragrama YHVH en un rotlle de la Torà”, de Daniel Tibi, corresponent al fragment de Nm 18,27-30. 3: “Venerables jueus polonesos estudiant minuciosament un text de la Mixnà, 1924”, del YIVO Institute for Jewish Research de Nova York. 4: “Anell d'amor”, de Roger McLassus. — Llicències: Creative Commons (1, 2), Copyright, emprat segons termes d'ús (3), GFDL (4).

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».

I què és la veritat?

Cita

Vaig descobrir que allò que més ens apropa a la Veritat és l'amor. També vaig percebre que l'amor, entès com a no-violència, tenia pocs partidaris al món. Però mai vaig descobrir un doble sentit en relació amb la veritat, i ni tant sols els ateus posen objeccions a la necessitat del poder de la veritat. Tanmateix, en la seva passió per descobrir la veritat, els ateus no dubten en negar l'existència mateixa de Déu —cosa que és una conseqüència lògica, des del seu punt de vista. Degut a aquest raonament, vaig comprendre que, enlloc de dir «Déu és Veritat», he de dir «la Veritat és Déu».

—

De fet, la paraula sànscrita traduïda per Veritat és Sat, que significa, literalment, «allò que existeix».

—

«Aleshores, ¿què és la Veritat?» Aquesta és una pregunta difícil, però jo me l'he respost afirmant que és allò que ens diu la Veu Interior.

Mohandas K. Gandhi (1869-1948), conegut com a Mahatma Gandhi, líder polític i espiritual hindú i del moviment d'independència de l'Índia.

Context

GANDHI, M (2007) Mi religión. Santander: Sal Terrae (El pozo de Siquem, 216), pp. 82-83. ISBN: 978-84-293-1729-9. — Font original: GANDHI, M (31-12-1931) Young India, pp. 427-428, setmanari en llengua anglesa, sota la direcció de Gandhi, publicat a Ahmedabad des de 1919.

Comentari

Una descripció realment ben bella, profunda i subtil: «la Veritat és Déu». Més endavant, Gandhi afegeix: «Encara no l'he trobat, però no deixo de buscar-la». I, «moltes vegades he albirat en el meu caminar lleus espurnes de la Veritat Absoluta, que és Déu», però alhora «qui cerca la Veritat ha de ser més humil que la pols».

Amb tot, també és ben cert, i comparteixo la preocupació, que «la tendència a exagerar, a suprimir o a manipular la veritat, voluntàriament o involuntària, és una debilitat natural de l'ésser humà, i cal el silenci per superar aquest defecte.» Per aquest motiu subscric en consciència:

Procureu romandre ben a prop d'aquells que diuen que cerquen la veritat. Però fugiu-ne tant aviat com us diguin que l'han trobada.

Václav Havel, escriptor, dramaturg i polític txec. El darrer President de Txecoslovàquia (1989-1992) i el primer de la República Txeca (1993-2003).

Bona recomanació! Una actitud prudent que procuro aplicar tant en relació als altres com en relació a mi mateix: estic en “camí” cap a...... però encara no he arribat a cap “lloc” definitiu.

Retall cristià

Jesús contestà:
— Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.
Li diu Pilat:
— I què és la veritat?

Cita bíblica: Jn 18,37-38 (BCI)

Així acaba la perícopa de l'Evangeli de Joan, amb el silenci de Jesús. En canvi, l'escrit apòcrif (mot que simplement vol dir no canònic) anomenat «Evangeli de Nicodem», de caràcter gnòstic, amplia l'escena amb la curiosa resposta que posa en llavis de Jesús (feia molt de temps que n'havia sentit a parlar, per fi he tingut l'oportunitat de llegir-ho personalment):

— Què és la veritat?, li pregunta Pilat.
— La veritat prové del cel, li fa Jesús.
— A la terra no existeix la veritat?, diu Pilat.
— Ja ho veus, li replica Jesús: els qui diuen la veritat són jutjats pels qui exerceixen el poder a la terra.

AA. VV. (1990) Apòcrifs del Nou Testament. Barcelona: Proa (Clàssics del Cristianisme, 17), p. 238. ISBN: 84-7739-137-8. — El text citat es pot referenciar, similarment a com se sol citar la Bíblia, mitjançant la notació: EvNic III, 2.

Al cap i a la fi, potser m'agrada més la “versió” de Jn, potser trobo més eloqüent el silenci de Jesús per resposta que qualsevol intent d'explicació racional sobre què és o deixa de ser la veritat (o, la Veritat). Una veritat, una resposta, que només es pot comprendre des del silenci, des del cor, des de l'amor nu de paraules i de conceptes abstractes, des de l'amor que simplement és... i deixa ser.

Quan gairebé “toquem” el misteri de la vida (és a dir, les seves intríngulis, la seva essència no racionalitzable, no objectivable) i ens quedem sense paraules per poder-lo expressar o comunicar, ens solem acontentar en prendre paraules de tota la vida (conceptes, objectes mentals) i simplement les “modifiquem” posant-los la inicial en majúscula: Misteri, Vida, Veritat, Silenci, Paraula, Amor... Alguns també s'hi troben bé, i reconeguts, amb paraules, també en majúscula, com: Buit, Res, Il·lusió... Altres ens atrevim (amb el màxim respecte i humilitat) amb la paraula: Déu, o amb qualsevol de les seves “germanes”: Al·là, Tao, Nirvana, Brahman, Anatman...

La inicial en majúscula no significa que vulguem fer la paraula “més gran”, com per encabir-hi un concepte “més gros”, sinó que és un senyal, un toc d'alerta, que significa: «Ep!, la paraula (el concepte, l'objecte mental) no és la “cosa” (allò essencial, l'essència, allò que busco realment, allò que sóc, allò que és, allò inefable, inexpressable, inaudible, invisible...), sinó que simplement “hi apunta”. Pssst!, és cap allà...» A partir d'aquí, hi he de “caminar” jo... sí, jo sol, despullat de l'ego i de la ment, si realment ho desitjo i tinc prou coratge!

És això la fe? Aquest desig? Aquest coratge? Aquesta confiança senzilla en l'Altre? Aquest saber-se, comprendre's...?, (què?)... estimat?, ... desitjat?, ... donat?, ... «Pssst!, però si ja hi eres...»

Epíleg

Quan Jacob es desvetllà, va dir:
— Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia.

Cita bíblica: Gn 28,16 (BCI)

Retalls relacionats

• «Cercadors de la veritat», amb el conte “Els 3 savis cecs”.
• «Encontre en el silenci», el Silenci eloqüent de Déu.
• «La llibertat interior», cap a on assenyalo, jo?
• «Col·leccionistes de mapes», la funció dels conceptes i les idees.

Fotos: “Rosa blanca, davant del campanar de l'església d'Arties, Val d'Aran”, d'Èdgar Planas. “Mirant avall cap a la Terra”, núvols i llum solar sobre l'Oceà Índic, vist des del Discovery durant la missió STS-96 de 1999, de la NASA (llicència: per a ús personal, divulgatiu i no comercial)

En l'escrit de la setmana que ve miraré d'aprofundir i matisar alguns dels noms que utilitzem i s'han utilitzat per referir-nos a la dimensió Déu de la Realitat. Una abraçada!

Encontre en el desig

Cita

Mira aquest verset de sant Lluc: «La voluntat del pare és que res es perdi». Per nosaltres la paraula voluntat denota fortalesa, força de voluntat, sotmetre algú a la teva voluntat. Però en grec aquesta simple paraula de vuit lletres indica passió, foc, òrgans interns; pot significar estimat, desig, inclús desig sexual... — No, el que importa no és la paraula, sinó el que diu de Déu.

El personatge Martí Luter, interpretat per Joseph Fiennes, a la pel·lícula «Lutero (Luther)», d'Eric Till (Alemanya, 2003, 121 min: crítica), en una escena en què Luter està enfeinat traduint el Nou Testament del grec i el llatí a l'alemany. — Martí Luter (1483-1546) va ser un teòleg i sacerdot alemany i va iniciar, per mitjà dels seus escrits i qüestionaments religiosos, la Reforma Protestant.

Context

Es tracta d'una pel·lícula patrocinada per la mateixa Església Evangèlica Luterana, a través del Thrivent Financial for Lutherans, per la qual cosa és de bon suposar que, malgrat que no es tracti d'una pel·lícula documental i que s'hi hagin detectat algunes inexactituds, la majoria dels conceptes teològics expressats pel personatge Martí Luter gaudeixin de suficient credibilitat i valor històrics. Per exemple, el text de la cita que encapçala l'escrit d'avui.

Els textos evangèlics, en la nostra versió BCI, que he trobat més propers al que en Luter de ficció cita en aquest fragment de la pel·lícula són: «I la voluntat del qui m'ha enviat és aquesta: que jo no perdi res d'allò que ell m'ha donat» (Jn 6,35-40), «Igualment, el vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un de sol d'aquests petits» (Mt 18,10-14). Segur que n'hi deu haver més i de més ben trobats...

Comentari

No tinc la intenció d'escriure cap tractat teològic sobre el què i el com de «la voluntat de Déu». Tant sols desitjo comentar, argumentar i compartir com ha anat canviant, evolucionant la meva comprensió d'aquest concepte al llarg de la meva vida. Amb el ben entès que:

Dir coses sobre Déu, pensant que el concepte toca l'objecte (Déu) és una blasfèmia, ja que fem de Déu un objecte de pensament. Gregorios de Nyssa deia que la pitjor de les idolatries és fer de Deu un concepte. Déu no és ni un objecte ni un concepte.

Font: PANIKKAR, Raimon (2002) «Mort i resurrecció de la teologia». Textos. Lliçó inaugural del curs 2002-2003 a la seu de l'Institut Superior de Ciències Religioses de Vic.

Per això, repeteixo, escriuré sobre la meva personal i particular comprensió sobre la «voluntat de Déu», en cap cas sobre allò que Déu és. Simplement perquè se m'escapa, em transcendeix, per molt que a voltes em sembli que gairebé el pugui “veure”... amb els ulls del cor, és clar.

Durant molt de temps (molts anys, de fet) vaig viure la meva fe fent equilibris entre la «voluntat de Déu», la comprensió que «Déu és Amor» i tot el que succeïa a la meva vida, tot allò de bo i tot allò de dolent. Després de molt de temps de donar-hi voltes, vaig arribar a una primera conclusió que ho intentava harmonitzar: només allò que em passa i que sigui «bo» pot ser voluntat de Déu, pot venir d'Ell, mentre que allò que em passa i que sigui «dolent» (em causa un dolor o un sofriment extrems, sense sentit, absurds, destructius), no pot ser la seva voluntat, no pot sortir del qui és la Bondat plena, absoluta i infinita, el Pare ple de tendresa. Estava començant... a eliminar la paraula «prova» del meu diccionari intern, a adonar-me de la seva contradicció, del seu regust de projecció humana sobre allò que potser (m'ensumo, intueixo) és Déu. Així ho vaig viure durant un temps.

Però... de mica en mica em vaig anar adonant que aquesta també era una visió coixa de la Realitat. Avui (faig un salt!) crec i visc amb tota normalitat que: «Res del que em passa és voluntat de Déu!», ni allò que valoro com a realment «bo», ni allò que valoro com a realment «dolent». Fer aquest pas va ser per mi una gran alliberament interior (un profund uffff!), el desaferrament d'una creença limitant. Repeteixo:

Déu no intervé mai en res de la meva vida!,
en cap de les meves circumstàncies vitals!

Pot semblar molt fort, i que trenca molts conceptes, doctrines i dogmes (fins i tot pot semblar una conclusió... atea!), però, paradoxalment, no m'he allunyat de Déu, sinó que se m'ha fet molt, molt més proper, comprensible, real. És més, abans se'm feia molt difícil de “veure'l” enlloc (potser perquè “mirava” on no era), i ara gairebé el “veig” a tot arreu... Com explicar-ho?

Primer, quina podria ser la «voluntat de Déu», si és que n'hi ha alguna? Jo crec que sí, que es pot dir que n'hi ha una, però a mi m'agrada donar-li el matís de desig, passió, anhel... Quina podria ser, doncs? Crec (m'ensumo, intueixo) que és que aculli, que accepti, que entri en el seu Regne (ni més ni menys que el nucli central de tota la predicació de Jesús!), el Regne del cel, el Regne de l'Amor. I això es fa amb el cor, amb l'ànima, amb l'esperit, amb tota la persona! I no de boquilla, és clar, que és el que em sembla que ens està dient l'Evangeli: «No tothom qui em diu: “Senyor, Senyor”, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel.» (Mt 7,21). Llegit al revés potser s'entén més: aquell qui fa la voluntat del Pare (de cor i de veritat, i no de boquilla) entra al Regne del cel (amb... el cor!, és clar!, perquè de boquilla simplement i realment un... se'n queda fora!, per definició! —vaja, quin misteri, no?), i això és (ni més ni menys!) que la voluntat del Pare. És tant senzill que fins i tot un infant ho sol entendre. Pels adults de formació matemàtica és un simple A = B. Corol·lari:

La «voluntat de Déu»
no és una cosa que em passa (passiu),
sinó una cosa que faig (actiu).

És gros, oi? Tants anys com vaig trigar a veure-ho! I ho tenia davant dels nassos! (En un fragment de l'Evangeli tan breu i escoltat i llegit tants centenars de vegades!... però alhora tan dens!, el destil·lat d'una saviesa tan... transparent!, que... és clar, només es pot “veure” amb la mirada del cor, del «tercer ull», oi?) La voluntat del Pare del cel, es fa!... i no es “pateix”! És quelcom a què m'apunto! Lliurement!, i de tot cor! (Com ho puc dir més alt i més fort?) Com costa, però, desfer-se de les velles creences, dels vells esquemes mentals... desaferrar-s'hi.

Segon, en què consisteix «entrar al Regne del cel», o de Déu, o de l'Amor? Aquesta ja és més fàcil, oi? O no, depèn. Tanmateix, tant sols ho esbosso. Es tracta d'un lloc? «El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: “És aquí” o “És allà”. El Regne de Déu és enmig vostre» (Lc 17,20-21). No. Es tracta d'una actitud, l'actitud darrere del fer. Quina actitud tenen els nets de cor, els compassius, els qui treballen per la pau (Benaurances: Mt 5,1-12)? Quina actitud tenen els infants (Mc 10,13-16)? Bé, només cal obrir els ulls i observar-los... estimen!, sense fer ni fer-se gaires preguntes!, sense jutjar!, acullen, riuen, salten, viuen, donen...

Tercer, quin és «el meu desig», el meu anhel més profund? No sé tu (benvolguda lectora, benvolgut lector), però en el meu cas és amor... llibertat..., l'amor en la llibertat, la llibertat en l'amor... o alguna cosa així. Quina diferència hi ha, doncs, entre el meu desig (el més profund!) i el desig de Déu? Potser que Ell “escriuria” AMOR i LLIBERTAT (en majúscules, totals)? No és això un autèntic i profund encontre en el desig?

En resum (i, alhora, fent un pas més enllà) en la meva recerca personal de Déu i de la veritat (allò que és), i en la recerca de la meva essència (allò que sóc) em descobreixo que “jo sóc” en “Jo Sóc”, que el meu desig és el Desig, que la meva voluntat és la Voluntat. Dit d'una altra manera, potser (espero, ho intentaré) més comprensible: de fet, descobreixo que no m'he d'esforçar per «alinear la meva voluntat amb la voluntat de Déu» (com sembla que diuen alguns autors), sinó que em descobreixo que “sóc” alineat amb...! Que “jo sóc” en tant que alineat amb “Jo Sóc” (un dels molts noms de Déu, en parlaré en un proper escrit), i que “deixo de ser” (perdo la meva essència, el meu ésser, el meu jo autèntic) quan em descobreixo poc o gens alineat amb l'Ésser, amb “Jo Sóc”. D'aquí el destil·lat: «jo sóc en Jo Sóc». Així, la «voluntat/desig de Déu» no s'imposa damunt del meu, sinó que és el meu, és la plenitud i la realització del meu desig més autèntic! El desig de Déu és el meu “ésser” en plenitud!, que jo “sigui”!

La glòria de Déu és l'home vivent;
i la vida de l'home és la visió de Déu.

Sant Ireneu de Lió (Irenaeus, s.II-~202), bisbe de Lugdunum, a la Gàl·lia, aleshores part de l'Imperi Romà (actualment Lió, França), un dels Pares de l'Església, el conjunt doctrinal dels quals és considerat fonament de la fe i de l'ortodòxia cristianes. — Fragment de: «Adversus Haereses» IV,20:7 (“Contra les Heretgies”, les xifres indiquen el llibre, el capítol i el paràgraf). Una obra en cinc volums, escrita entorn del 180; tant sols es conserven uns pocs fragments de l'original en grec però nombroses còpies completes en llatí.

És per això que ara... gairebé “veig” Déu a tot arreu: només em cal observar l'ésser. El jo em remet al Jo, el tu em remet al Tu, el nosaltres em remet al Nosaltres.

Epíleg

El procés “Encarnació - Creu - Resurrecció” manifesta la culminació de la passió de Déu envers l'home. La fe cristiana es veu abocada a reconèixer Déu en la passió de Jesucrist i a descobrir la passió en Déu, és a dir, a entendre el sofriment de Crist com el sofriment del Déu apassionat.

Font: LAGUNA, José (2000) «I si Déu no fos perfecte?». Barcelona: Cristianisme i Justícia. (Quaderns, 102), p. 20. En aquest fragment J. Laguna està citant: MOLTMANN, Jürgen (1992) «La passión de Cristo y el dolor de Dios». Carthaginesia (8), p. 641-665. I també: CAMPANY, Tomàs (1994) «Selecciones de Teologia». Vol 33, Núm. 129.

Retalls relacionats

• «Sóc un ésser donat», un dels primers descobriments fonamentals.
• «Allibera'ns del mal», una de les primeres preguntes fonamentals.
• «Encontre en el silenci», un dels primers encontres amb “Jo Sóc”.

Fotos: “Lutero, d'Eric Till (2003)”, còpia en baixa definició del cartell de la pel·lícula (amb copyright, emprada sense perjudici dels seus propietaris). “Home sofrint estirant un carretó de deixalles, Nanjing, Xina (2008)”, de Stougard (llicència: Creative Commons). “Sortida del sol, Eaglehawk Neck, Tasmània (2009)”, de Noodle Snacks (llicència: Creative Commons).

Fa relativament poc he descobert que la meva comprensió actual de Déu (incompleta, inacabada, no definitiva) té semblances, té certa coherència, amb el Tao del taoisme, o amb el Txi (o Qi) de les filosofies religioses xineses. Això em fa pensar en què és la veritat... però bé, millor ho deixo per l'escrit de dijous vinent. Una abraçada!

La llibertat interior

Hem arribat ja al moll de l'os, al darrer i definitiu “pas”, d'aquest camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers la llibertat interior, vers aquesta llibertat essencial, autèntica... aquesta llibertat realment alliberadora. També miraré de respondre una pregunta que havia quedat a l'aire dies enrere: Tot això dels “passos” potser està molt bé, però... realment hi ha un “camí”?

Retalls relacionats

• «La llibertat essencial existeix?»
• «En procés d'alliberament»
• «El Senyor-Déu alliberador»
• «La llibertat interior»

En l'escrit d'avui em permeto començar pel final, per les conclusions (les meves, és clar, que no tenen perquè ser les “bones” per a tothom):

L'autèntica llibertat interior consisteix en adonar-se que:

No hi ha camí

El meu mestre sóc jo
El teu mestre ets tu

La llibertat interior conté la llibertat exterior
I no al revés

Aquestes tres afirmacions, amic, amiga, no són els tres nous axiomes fonamentals d'un nou corpus filosòfic ni teosòfic. Tant sols són tres possibles maneres diferents d'expressar un descobriment, una experiència que d'entrada potser pot semblar complexa però que, de fet, és ben senzilla, natural, latent i, sobretot, «d'aquest món». De seguida el relat. Al final, les conseqüències. M'hi vols acompanyar?

A qui li dono autoritat sobre mi?

La seriositat implica no acceptar cap autoritat, ni tant sols la de qui està parlant. Tal autoritat impedeix a l'ésser humà ser una llum per a sí mateix. Quan cadascú és llum per a sí mateix, només aleshores pot cooperar, estimar; només aleshores hi ha un sentit de comunió d'uns amb d'altres.

Jiddu Krishnamurti (1895-1986), nascut al sud de l'Índia i educat a Anglaterra, considerat un dels grans filòsofs dels temps moderns, religiós sense religió, orador, escriptor i educador, va rebutjar amb vehemència el paper de gurú que molts li volien assignar. — Font: KRISHNAMURTI, Jiddu (1993) La Libertad Interior. Barcelona: Kairós. ISBN: 978-84-724-5283-1. (Fragment del capítol: «1ª Conversación 7 de Julio de 1968».)

Llegir (i “entrar” en) les conferències del savi Jiddu Krishnamurti m'ha estat una experiència molt enriquidora (i, per tant, recomanable), però alhora i de primer ben desconcertant, tot un repte per la meva manera de pensar, de raonar. M'ha calgut “despullar-me”, desfer-me de vells esquemes, desaferrar-me'n. I, tanmateix, això m'ha permès redescobrir, tornar a assaborir, antigues conviccions que havien quedat cobertes per la pols del temps, enterbolides pel costum, pels hàbits... Una de fonamental: «Ningú té cap autoritat sobre mi».

Curiosament, avui no visc aquesta convicció amb orgull, altivesa o autosuficiència. La visc (paradoxalment!) amb humilitat, amb serenitat, amb silenci interior. Amb la mateixa humilitat com sé i entenc que jo, evidentment, tampoc sóc (ni aspiro a ser) “autoritat” per a ningú. Tant sols desitjo ser... un amic que estima (i que ja és!, i em costa prou!).

Qui és el meu mestre?

Només aleshores, quan la ment és lliure, lliure de veritat, és quan pot aprendre, una ment així és alhora mestre i deixeble. Hom cal que sigui alhora, per a sí mateix, tant el mestre com allò que és ensenyat. I això únicament és possible quan hi ha un sentit d'observació, de veure les coses en un mateix tal i com són.

Jiddu Krishnamurti, íbid.

Quina és la meva llum? Realment? Ara i aquí? Jo sóc, per a mi mateix, «llum». Jo sóc (tots som!) «fills de la llum» (Jn 12,36). La «llum» que em permet no caminar a les palpentes la trobo en mi mateix, en el meu interior. El silenci interior és el que em permet observar la realitat, veure-la tal i com és, i no tal i com voldria que fos. «Ningú pot viure ni “veure” la meva vida per mi, enlloc meu». La meva vida la visc, la “veig” jo.

Altre cop, aquesta convicció la visc (paradoxalment!) amb humilitat, amb senzillesa, amb naturalitat. Tampoc puc (ni desitjo) viure ni “veure” (jutjar?) la vida de ningú. Tant sols desitjo ser... una mà amiga, una veu amable, una espatlla consoladora, un braç encoratjador (i que ja és!, i em costa prou!).

Quin sistema o camí em cal seguir?

No hi ha camí que condueixi a la veritat. No existeix el camí de vostè o el meu. No hi ha un camí cristià cap a la veritat, ni un camí hindú tampoc. Un «camí» implica un procés estàtic. Hi ha un camí des d'aquí cap a aquell poble proper. El poble està ferm allà, arrelat en els edificis, i hi ha una carretera fins a ell. Però la veritat no és així; és una cosa viva, quelcom que es mou, i per això no hi pot haver un camí que ens porti a ella, ni de vostè ni meu ni dels altres.

Jiddu Krishnamurti , íbid. (Fragment del capítol: «9ª Conversación 25 de Julio de 1968».)

No hi ha cap camí traçat que em meni a la veritat, a la llibertat, a l'amor. Al nivell espiritual (el nivell abastable per «El tercer ull»), no hi ha camins. El meu camí és sota els meus peus (el teu camí és sota els teus peus), i enlloc més. La llibertat no té camí. L'amor no té camí. La veritat no té camí. És fort, oi? De fet, intuïtivament, és molt senzill, molt clar, molt evident, molt... antic.



Antonio Machado (1875-1939), «Caminante, no hay camino», poema versionat per Joan Manuel Serrat.

La llibertat interior és amor

I existeix una classe diferent de llibertat, un estat mental en què no hi ha cap esforç. Aquesta llibertat és amor, un estat de comunió, una dimensió completament diferent.

Jiddu Krishnamurti , íbid. (Fragment del capítol: «4ª Conversación 14 de Julio de 1968».)

Quan no hi ha por, hi ha llibertat. I quan existeix aquesta llibertat interna, psicològica, total, i no hi ha cap dependència, aleshores la ment no queda tocada per cap hàbit. Sap vostè? L'amor no és hàbit, no pot cultivar-se; els hàbits sí poden cultivar-se, i per la majoria de nosaltres, l'amor és quelcom que està molt lluny; mai hem conegut la seva qualitat, ni en coneixem tant sols la seva naturalesa. Per trobar l'amor, cal que hi hagi llibertat. Quan la ment està en completa calma, dins de la seva llibertat, aleshores sorgeix l'«impossible», que és l'amor.

Jiddu Krishnamurti , íbid. (Fragment del capítol: «7ª Conversación 21 de Julio de 1968».)

Per això entenc que la llibertat, l'amor, la veritat no em venen de fora, de l'exterior, sinó de dins, de l'interior, de la pau, del silenci, de la calma interior. Comprendre això però (paradoxalment!) no m'aïlla de l'exterior, del món, dels altres, sinó... tot el contrari! Com ja vaig avançar en un escrit anterior: «Transformant-me a mi mateixa transformo el món» (Concha Pinós).

Corol·lari, o ¿i ara què?

Prendre's seriosament tot això implica plantejar-se, replantejar-se, desaprendre moltes “veritats”. N'esbosso una d'elles, per altra banda ben complexa i comprometedora.

L'Evangeli posa en boca de Jesús de Natzaret: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida» (Jn 14,6). Què em vol dir l'evangelista? Com ho puc interpretar? D'entrada sembla que no encaixa amb el que he exposat fins ara, oi? Alguns biblistes diuen (en aquesta ocasió ho dic de memòria, però com veureu té sentit) que els Evangelis han conservat de Jesús tant sols dues o tres úniques frases breus, en arameu, pronunciades per ell mateix en persona sense cap mena de dubte: «Talita, cum!» (Mc 5,41), també «Efatà!» (Mc 7,34) i «Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani?» (Mc 15,34). Tota la resta, per molt bona voluntat i intenció que s'hi hagi posat, per molt que s'hagi deixat «bufar a l'Esperit», és interpretat (o pitjor, traduït!, al grec, al llatí...), passat pel sedàs de l'experiència i la comprensió humanes, embolcallat en diverses formes literàries. Fins i tot aquestes escasses i breus expressions «autèntiques i històriques» han fet córrer rius de tinta per interpretar-les! (Sobre la tercera, uf!, no puc evitar fer-vos notar que Jesús no diu el “seu” «Abbà, Abbà, ¿lemà sabactani?», sinó que en aquest lament utilitza una expressió monoteista de l'AT per referir-se a Déu, una comprensió de Déu que està morint allà, a la Creu, el mateix lloc on està naixent la nova comprensió trinitària... disculpeu, potser m'hi extendré en una altra ocasió.) Bé doncs, segons la meva experiència, comprensió i interpretació particulars (el meu sedàs!), arribats a aquest punt concret, exposo i comparteixo, humilment, la senzilla i aclaridora imatge següent.

No, no tinc cap problema ni és per a mi cap contradicció reconèixer, obertament, a Jesús de Natzaret com a mestre, com a mestre espiritual. I un dels més grans! O bé, emprant el terme equivalent hindú, com a gurú. Gurú és un terme d'origen sànscrit que significava, originàriament (amb el temps això s'ha anat tergiversant una mica), «un que assenyala», amb l'afegitó (important!) que això no significava l'assumpció de cap responsabilitat del «gurú» en lloc de l'«observador»... (Ah!, vet aquí, oi?) Així doncs, avui, ara i aquí, amb senzillesa i humilitat em pregunto: ¿em quedaré embadalit mirant «el dit» d'aquell que assenyala?, o bé ¿tindré el coratge de girar-me i observar «allò assenyalat»? M'imagino Jesús amb el dit assenyalant endavant, cap a...... I alhora amb el dit assenyalant cap al seu interior, cap a...... Igualet, igualet que Eckhart Tolle a «Col·leccionistes de mapes», igualet, igualet que... tants i tants d'altres... i tu?, cap a on assenyales?, i jo?, cap a on assenyalo? Jesús li va donar un nom a «allò assenyalat». Diuen que en deia, si fa no fa... el Regne del cel, (el Regne de l'amor potser en diríem avui si la paraula “amor” no la tinguéssim tan desgastada) sempre tant a prop i tant lluny alhora... oi?

Tinguem el coratge d'obrir els ulls del cor, de desplegar les ales de l'esperit i... volem en la llibertat de l'amor!

Fotos: “Nena bufant una dent de lleó seca”, de Wikimedia Commons (domini públic).

Una llibertat, però, que massa sovint és bufetejada pel mal, per l'anomenat mal del món. D'això, però, en parlaré en l'escrit del proper dijous. A reveure!

El Senyor-Déu alliberador

Hem fet ja un bon tros del camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers la llibertat interior. En l'escrit de la setmana passada vaig mostrar un primer “pas” que em semblava molt interessant: «el desaferrament». Avui miraré d'explicar quin paper em sembla que juguen «les creences» en tot aquest procés d'alliberament.

Un segon pas: creences

Les creences són com uns graons que ens ajuden a pujar, a enlairar-nos, però que quan comencem a volar ens cal alliberar-nos-en.

Miriam Subirana, doctora en Belles Arts, coach, conferenciant, escriptora, professora i artista, especialista en pensament positiu i en desenvolupament personal.

D'entrada, això potser podria semblar un descobriment molt modern, revolucionari, trencador, que potser ens ha arribat gràcies a la fecundació mútua amb el pensament i les religions orientals... Bé, podria ser, tot hi ajuda. Però em sembla que a les nostres contrades, en la nostra cultura i tradició més occidental, aquest descobriment també hi és més vell que... (en fi, acabeu la dita al vostre gust). Miraré d'il·lustrar-ho a continuació.

Retall bíblic
Abraham, Isaac i el Senyor-Déu alliberador

Les comunitats cristianes de tots els temps s'han esforçat per llegir la Bíblia no exclusivament com un llibre del passat, sinó com una paraula dita per al present. Llegits amb els ulls ben oberts i atents es pot copsar en els seus relats el batec d'un poble, d'una comunitat, en procés de descoberta i d'alliberament continus.

En el llibre del Gènesi per exemple (ni més ni menys que el primer de la Bíblia), s'explica que Abraham tenia cent anys quan li va néixer el seu fill Isaac. Un dia, però, el Senyor-Déu resulta que li va dir: «Abraham! Abraham! Pren Isaac, el teu fill únic, que tant estimes, i vés-te'n al país de Morià. Allà, a dalt de la muntanya que jo t'indicaré, ofereix-me'l en holocaust.» Bé, és una història arxiconeguda (que no vol dir arxicompresa!). Al moment culminant l'àngel del Senyor crida Abraham des del cel, li ho impedeix, l'omple de benediccions, i el proclama pare d'un descendència tan nombrosa «com les estrelles del cel i com els grans de sorra de la vora de la mar». Podeu llegir el relat sencer a: Gn 22,1-19 (BCI), una perícope que té el títol poc encertat (a parer meu, més avall ho justifico) de «El sacrifici d'Isaac».

Què és una perícope? D'on n'han sortit els seus títols? Quin propòsit tenen?

• Capítols i versets. «Els diversos llibres bíblics estan dividits en capítols. Aquesta divisió no existia en els textos originals, s'hi va afegir més tard per raons pràctiques.» També s'hi van afegir els números dels versets. «Aquesta divisió permet treballar amb molta comoditat amb els textos bíblics, ja que simplifica les relacions entre ells, n'estalvia la transcripció, i en facilita la citació.»


• Perícopes. El mot perícope «prové del grec “perikopein” que vol dir “tallar”». Les perícopes són «fragments curts de text, unitats literàries petites» que són «més manejables a l'hora de ser estudiades». També la «litúrgia cristiana va aconseguir molt bé subdividir el text evangèlic en petits paràgrafs, que s'havien de llegir en una celebració». Tot i així, actualment «no s'adiuen del tot amb els criteris rigorosos que els estudiosos de la Bíblia apliquen a l'hora de separar-les». És més, «una mala separació pot influir en una correcta interpretació del text».


• Títols de les perícopes. «Moltes edicions modernes de la traducció de la Bíblia solen intercalar entremig del text alguns títols explicatius que no figuren en la versió original. Aquests títols ajuden molt a la localització dels textos, però tenen l'inconvenient, a vegades, que en predeterminen la interpretació. No és el mateix titular “La paràbola del fill pròdig” que “La paràbola dels dos germans”.» O que “La paràbola del pare infinitament bo” (Lc 15,11-32), com alguns autors proposen actualment.

Font: SOLÀ, J M (2007) Textos bàsics de la Bíblia i el seu ressò en la cultura. Barcelona: Proa (Les Eines: 48), pp. 18-19 i 437. ISBN: 978-84-8437-978-2. — Josep M Solà és teòleg, biblista i professor de religió.

Llegim, també, a l'Ordenament General del Missal Romà:

En les versions populars, els textos no s'han de deixar sense els títols. Quan es cregui convenient, es podrà afegir al títol una monició que expliqui el sentit general de la perícope.

AA. VV. (2005) Ordenament General del Missal Romà. Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica. N. 117, p. 183. ISBN: 84-9805-060-X. (La negreta és meva.)

Un títol encapçala cada lectura. Tret sovint de les mateixes paraules del text, ha estat triat curosament per indicar el tema principal de la lectura i perquè, quan és necessari, es vegi, amb el títol, quina relació hi ha entre les lectures de la Missa.

Íbid. N. 123, p. 185. (La cursiva és de l'original, la negreta és meva.)

És a dir que els títols que encapçalen cada perícope de cada traducció de la Bíblia han estat afegits posteriorment segons la tradició particular o les necessitats de cada traductor o equip de traductors i, per tant, poden ser ben diferents entre sí. (Ho podeu comprovar vosaltres mateixos, per exemple mostrant en paral·lel les versions en tants idiomes com sigueu capaços d'entendre de: http://www.biblija.net/.) Per tant, és millor no fer-ne gaire cas, o millor dit, no fiar-se'n gens! Ni dels títols ni de les divisions! El millor és fer una lectura contínua de cada llibre prescindint de tots aquests “caminadors”.

El títol tradicional de «El sacrifici d'Isaac» és un exemple ben clar de mal títol (almenys a parer meu). Perquè més que ajudar a comprendre el text en realitat en dificulta i en confon la seva comprensió: el “sacrifici” no tant sols no és «el tema principal» de la perícope sinó que aquest mot ni tant sols apareix en «el text»! En tot cas, un títol més adequat (sempre a parer meu) podria ser: «El Senyor-Déu allibera Abraham d'oferir en holocaust el seu fill primogènit Isaac». I fins i tot jo hi afegiria una monició (com a mínim en les versions tipus “missal”) que podria dir, més o menys: «De com Abraham va descobrir com alliberar-se de la “tradició” i la “creença” d'haver d'oferir en holocaust el fill primogènit al fins aleshores déu protector però irascible de la tribu, explicant que havia estat aquell mateix déu, a través d'una “trobada” interior, qui l'havia “alliberat” de cometre tal barbaritat».

Per què? Perquè sembla ben clar que Abraham va comprehendre (o, almenys, els teòlegs de l'època que perfilen i redacten la història del mític patriarca) que aquella “tradició” i “creença” era contrària a la seva nova experiència i descobriment (la d'Abraham?, la d'un poble?, la d'una comunitat?) cada vegada més clara d'un déu no pas irascible (amb un cor de pedra?) sinó compassiu i bondadós (amb un cor de carn?)... el qual, justament, acabava de beneir Abraham amb un fill hiper-desitjat a les seves velleses! No sé vosaltres però a mi, aquests altres “caminadors” (o uns de semblants, potser més treballats i professionals que la meva proposta d'amateur) m'haurien ajudat una mica més a no trigar tant en comprendre aquesta lectura d'una tradició, d'un context i d'un llenguatge tan antics i diferents dels meus (nostres).

Una imatge: la pedra, el lloc i l'alpinista

Fer aquest “pas”, desfer-me de creences que s'han convertit en limitants i que em dificulten “volar”, créixer, continuar avançant vers el despertar de l'esperit de llibertat, realment implica un alliberament interior molt profund, un desaferrament que implica molta seriositat amb un mateix.

La imatge que me'n faig és la d'un alpinista: una pedra molt ben posada i segura m'ha ajudat a arribar al lloc on sóc, des d'on (potser) puc contemplar el paisatge amb una nova perspectiva. Però si vull continuar avançant i no caure en l'autocomplaença, si realment vull viure (fluir) enlloc de morir (quedar ancorat), em cal abandonar, allunyar-me d'aquell lloc, d'aquella pedra. Ni la pedra ni el lloc són mai els definitius, sinó que formen part del fluir, de l'aliment de la vida, d'allò donat per la Vida (alguns li diem Déu). Valorar-los (la pedra i el lloc) i alimentar-me'n entenc, naturalment, que és molt positiu. Fins i tot ajudar altres alpinistes a arribar-hi. Quedar-m'hi per sempre per venerar-los (la pedra i el lloc) no. Només es pot venerar la Vida. Fluint-hi. Vivint-hi.

Epíleg

Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare.

Cita bíblica: Jn 4,21.23 (BCI)

En l'escrit de dijous vinent el darrer i definitiu “pas” del camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers la llibertat interior. Ens hi trobarem?

Fotos: “El sacrifici d'Isaac” (sí, ves, li ha quedat aquest nom!), de Laurent de LaHire (1650), al museu de Belles Arts de New Orleans, Louisiana, EUA (domini públic). “Escalant la Valkyrie, The Roaches, Gran Bretanya”, de Gdr (llicència: GNU).

En procés d'alliberament

Després d'encetar un camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers la llibertat interior (bé, o ni que fos una breu passejada), en l'escrit de la setmana passada em vaig acabar preguntant com puc assolir (un diria conquerir!) aquesta llibertat essencial, autèntica... aquesta llibertat realment alliberadora. Tanmateix, però, avui també em pregunto: «realment... hi ha un “camí”»?

Aparentment, un diria que sí. Fins i tot intentaré mostrar-ne alguns “passos” molt interessants. Però al final... Uf! Bé, millor ho deixo pel final.

Un primer pas: desaferrament

La llibertat de la qual ens parla Miriam Subirana és un camí d'alliberament, de desaferrament de tot allò que ens subjuga i ens manté empresonats en un estat d'alienació mental, emocional i espiritual. Es tracta d'alliberar-nos del passat, de les ferides del passat, de les pors, dels lligams socials, les convencions, de la servitud del políticament correcte, de l'ego.

SUBIRANA, M (2008) Vivir en libertad: reflexión sobre los límites, los sueños y lo esencial. Barcelona: RBA Libros. Pròleg, de Francesc Torralba. ISBN: 978-84-9867-238-1. — Font: “Viure la llibertat” (5-6-2008), L'ofici de Viure, amb Gaspar Hernàndez, Catalunya Ràdio.

En aquesta interessant emissió de ràdio els convidats junt amb el conductor del programa (Miriam Subirana, Carles Claramunt, Francesc Torralba i Gaspar Hernàndez) reflexionen sobre com alliberar-nos dels límits que ens imposem a nosaltres mateixos, malgrat que els etiquetem (això ho dic jo) amb conceptes aparentment externs: destí, circumstàncies, persones que ens envolten, diners, complicacions amb la feina, amb la família, societat de consum... Uns límits que ens generen, ara sí, al nostre interior: angoixa, estrès, por, preocupació, memòria, desitjos, obsessions.

Només el desaferrament (ES: desasimiento, desapego; EN: detachment) em pot alliberar d'aquests límits, insisteixo, aparentment externs però que en realitat me'ls imposo jo mateix (d'aquí uns paràgrafs potser quedarà més clar).

Miriam Subirana és doctora en Belles Arts, coach, conferenciant, escriptora, professora i artista, especialista en pensament positiu i en desenvolupament personal, anterior presidenta de l'Associació Espiritual Mundial Brahma Kumaris. L'he escollit com a exemple il·lustratiu de com aquest ensenyament, el desaferrament, no exclusiu però sí de forta tradició oriental (hinduisme, buddhisme), està fecundant amb tota naturalitat el pensament i l'espiritualitat occidentals.

Personalment, entenc i visc el desaferrament almenys de dues maneres, diverses però complementàries.

Desaferrament entès com a
despossessió

En vaig començar a parlar, com aquell qui no vol la cosa, a «M'agrada que existeixis».

«M'agrada que existeixis» és —deia aleshores— un glop de saviesa (compartida, humana, antiga) destil·lada a còpia d'anys (meus, i de molts altres, potser de tothom!). És fruit de l'observació, silenciosa, sense fer preguntes, de la realitat tal i com és i de l'aprenentatge, inacabat, de gaudir-ne sense sofrir i sense causar sofriment. D'acceptar amb amor tal i com és la realitat tot alliberant-me del desig possessiu de l'«ego».

Un desig possessiu no només envers les coses —la bellesa d'un tros de natura, etc— sinó també, i sobretot, envers les persones. Amb l'excusa del “t'estimo” quantes vegades no he observat persones properes que cauen (caiem, caic!) en el “ja et canviaré”, quan no en el “ja t'arreglaré!”... I no penso tant en les pífies més sonades i evidents (i patètiques!) com en les més subtils, en els petits xantatges emocionals, en les preguntes “innocents”, en els petits gestos despreciatius, etc, etc, etc.

En resum, crec que aquest és el tipus d'alliberament interior, real, autèntic que proporciona la “pobresa de béns materials” (sempre que sigui una opció personal i no una imposició externa) i la “pobresa de béns personals” (si se'm permet l'expressió). Així és com entenc: «Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel» (Mt 19,21 — BCI). L'acció anar-vendre-donar i el tresor, de fet, per mi són el mateix: deixar de posseir, l'alliberament interior que ja implica fer aquest “pas”. Perquè, al meu entendre, el cel no és un lloc sinó una actitud. El cel és el meu cor. I tot plegat, a sobre, amb un benefici social evident i innegable!

Desaferrament entès com a
desidentificació

En certa manera en vaig començar a parlar a «Col·leccionistes de mapes» i, tal i com vaig avançar aleshores, avui em “mullaré” una mica més.

A la pregunta: «Qui sóc jo?», sovint contesto amb una història, un currículum, un personatge (memòria del passat), o bé amb parrafades filosòfiques o teològiques (conceptes, idees). Aquest tipus de respostes posen de manifest un problema humà fonamental: estic vivint una vida substitutòria (emprant una expressió típicament buddhista). Per què? Perquè m'identifico amb un personatge, amb la meva ment, amb un jo que pensa, que reflexiona, fins i tot amb un jo que observa. Aquest personatge, aquest “jo”, creat per la ment, és l'«ego». Però el meu «ego» no és el meu “jo autèntic”! El meu jo autèntic és (existeix) més enllà de la meva petita (o gran... qui ho sap!, he!, he!, he!) història personal i més enllà de la meva ment: memòria (del passat, de les ferides del passat), conceptes (les idees abstractes, els objectes de la ment), raó (el «segon ull» i tot el seu coneixement: lleis, doctrines, dogmes), reflexions (les preocupacions, les projeccions del passat vers el futur)... i desitjos, afeccions i emocions, afegirien els buddhistes. Repeteixo, el meu jo autèntic és (existeix) més enllà (darrera, al dessota, tant se val) de tot això creat per la meva ment, inclòs l'«ego».

Al meu entendre, si em vull alliberar de l'«ego» (tant si el tinc gaire “inflat” com gaire “desinflat”, he!, he!, he!), autèntic causant del meu trasbals interior (angoixa, estrès, por, preocupació, memòria, desitjos, obsessions), no es tracta pas ni de destruir-lo ni de domesticar-lo (com alguns autors sembla que defensin, un dispendi d'energia impracticable!), sinó simplement de deixar d'identificar-m'hi, de deixar-m'hi d'aferrar com qui s'agafa desesperadament a una planteta penjat en un precipici tement que no hi hagi res més on agafar-se («Que hay alguien máaas...?», cridava el de l'acudit de l'Eugenio). Sí, hi ha algú més, el jo autèntic, essencial, autènticament lliure i alliberat, més enllà de la història i de la ment.

En resum, crec que aquest és el tipus d'alliberament interior, real, autèntic que proporciona el que en podríem dir la “pobresa de béns espirituals” (si se'm permet l'expressió), d'un esperit lleuger capaç de volar ben amunt, gairebé sense esforç (l'esforç ve abans!, durant el procés de desaferrament!, però que, un cop clar, un cop “vist”, es pot esvanir en un segon!). Així és com entenc: «Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel!» (Mt 5,3 — BCI). La pobresa d'esperit i el Regne del cel, de fet, per mi són el mateix: deixar d'identificar-me amb l'ego, l'alliberament interior que ja implica fer aquest “pas”. Altre cop, el cel és el meu cor. I el benefici social en aquest cas?

Transformant-me a mi mateixa transformo el món.

Concha Pinós, buddhista i professora de ioga tibetà, activista espiritual, presidenta de la “Fundació Gandhiji Cultural”, membre de “Birmania por la paz”, llicenciada en Ciències Polítiques. — Font: Espiritualidad y Política.

Uf! Molta teca per un sol dia... El següent pas del procés d'alliberament que volia compartir el deixaré per l'escrit de dijous vinent. Fins aviat!

Fotos: “Caravana creuant el Mississippi glaçat (s. XIX)”, de Carl Christensen (domini públic). “Colònia de somorgollaires en un penya-segat al Mar de Barents”, de Michael Haferkamp (llicència: GNU).

El tercer ull

Cites

L'anomenat tercer ull és l'òrgan de la facultat que ens distingeix de la resta dels éssers vius i ens permet l'accés a una dimensió de la realitat que transcendeix, sense negar-ho, tot el que capten la intel·ligència i els sentits.

Raimon Panikkar, sacerdot cristià catòlic, casat, doctor en Filosofia, Ciències i Teologia, professor emèrit de la Universitat de Califòrnia (UCLA), un dels més prestigiosos defensors del diàleg interreligiós especialment amb subjectes i tradicions no occidentals, actualment viu a Tavertet on continua un intens treball d'investigació i divulgació.

L'home té tres ulls del coneixement, per sentir o per tocar la realitat: l'ull de la carn (oculus carnis), l'ull de la raó (oculus rationis) i l'ull de la fe (oculus fidei).

En parlen explícitament tres grans teòlegs i místics medievals cristians dels segles XII i XIII:

• Hug de Sant Víctor (1097-1141), teòleg i místic flamenc, prior de l'abadia de sant Víctor de París.
• Ricard de Sant Víctor (1110-1173), teòleg i místic escocès, canonge regular i finalment prior de l'abadia de sant Víctor de París, deixeble d'Hug i un dels grans teòlegs cristians dels segle XII.
• Sant Bonaventura (1221-1274), setè ministre general de l'Orde de Sant Francesc, teòleg escolàstic i filòsof medieval, contemporani de Tomàs d'Aquino, bisbe cardenal d'Albà, canonitzat i elevat a doctor de l'Església.

Context

Al meu entendre, un dels ensenyaments fonamentals que m'ha transmès el meu mestre cristià en Miquel Font, sobre el que n'ha escrit molt i n'hem parlat llargament. Si encara no l'heu llegit us recomano, per la seva brevetat i concisió, l'article (en format pdf):

SERRA NARCISO, X (2008) Las dimensiones de la vida humana. «Conscientes de una triple experiencia: sensible, inteligible y espiritual». Una meditación com Raimon Panikkar. Ponència del VIIIè Congrés Internacional d'Antropologia Filosòfica, Madrid, 16-19 de setembre de 2008.

Comentari

Quan en Miquel m'ho va anar ensenyant de seguida em vaig adonar de la seva transcendència. Tanta, que aquest inici de curs vaig decidir intentar reorientar els principals ensenyaments de la catequesi infantil (dels nens i nenes que s'estan preparant per a la primera comunió) per tal de basar-los en aquesta triple experiència primordial. (“Alça!”, potser pensarà algú...) Doncs sí!, però mirant d'adaptar-ho al seu nivell, és clar. Així que el primer dia de curs de catequesi vaig anar a comprar un ram de margarides ben gros i, amb tots els nostres grups reunits junts, després de les presentacions de rigor i altres activitats lúdico-formatives típiques del primer dia de classe, vàrem començar amb la “primera lliçó”.

«Tatxan! Què hi veieu aquí?», els vaig preguntar tot ensenyant-los el ram. «Són de veritat?», van córrer a dir alguns. «Sí, són de veritat. Oloreu-les si voleu.» Us podeu imaginar el petit rebombori d'una quarantena de nens i nenes estirant el coll mentre passava entre ells amb el ram de margarides? «Què hi veieu, què oloreu?». «Margarides! Un ram de margarides!», van anar contestant tots. Alguns feien cara de pòquer! M'imagino que deurien pensar: «Me equivocat de classe? Això és catequesi? Ara es fa així?» Estaven tots expectants. «Això ho dieu perquè ho heu vist amb aquests ulls i ho heu olorat amb aquest nas», els vaig dir mentre m'assenyalava els meus propis ulls i el meu propi nas. «D'això en diem el primer ull, l'ull dels sentits, la primera mirada sobre les coses. No us ha calgut fer pràcticament cap esforç, simplement recordar paraules, colors, olors. Us ensenyaré a mirar aquest mateix ram de margarides amb un altre ull, una altra mirada, d'una altra manera, completament nova i diferent.» Molts em van començar a mirar malament, com si es pensessin que els volia prendre el pèl o que els acabaria explicant un acudit dolent...

Aleshores els vaig treure de la cartera un article imprès de la Wikipedia titulat «Bellis perennis» el qual descrivia científicament la margarida comuna com una planta, magnoliophyta (divisió), magnoliopsida (classe), asteridae (subclasse), asterals (ordre), asteraceae (subfamília), etc, etc. «Si llegiu i estudieu aquest article o millor, el vostre llibre de Ciències de l'escola, aprendreu tantes coses de les margarides i de com viuen i com funcionen les plantes en general que us mirareu aquest ram de margarides d'una altra manera, amb un altre ull.» Van començar a canviar les cares mentre s'adonaven que els deia una veritat com un temple. «I això vol una mica d'esforç, oi? Per estudiar un ha de fer una mica de colzes, oi? Aquest esforç és el que ens permet obrir el segon ull, l'ull de la raó, la mirada del coneixement científic, racional. Amb aquest coneixement ja no veiem un simple ram de margarides, ara veiem un conjunt de Bellis perennis, amb tot el que això significa. Hem fet un salt, un salt cap amunt, molt important. Però no s'acaba aquí.»

Ara ja els tenia a la butxaca. Sabien que els parlava seriosament i, potser, tractant-los una miqueta més grans del que eren, els estava revelant un «secret» reservat, fins aleshores, als adults. Vaig deixar el ram a un costat, en vaig prendre una única margarida i vaig cridar una nena que s'aixequés i vingués allà davant amb mi. Es va fer silenci (si cada dia fos tan fàcil!). I li vaig dir: «Alba, pren aquesta flor, senyal del nostre amor i de la nostra amistat». Es va quedar un xic desconcertada, però, somrient, la va agafar. I dirigint-me a tota la colla vaig explicar-los: «Ara, l'Alba no té només una margarida, ni tampoc només una Bella perennis, ara té la seva flor, la nostra flor. Ja no la mira igual com abans. Per ella és única i té un significat que no està escrit en cap llibre de Ciències. Ara la mira amb el tercer ull, la mirada de la poesia, de l'amor, de la fe, de l'esperit...» Tots! Tots, nenes i nens, també en volien una! La seva! Espontàniament, van córrer cadascun al seu catequista i... després de posar una mica d'ordre per tal que fessin mitja fila els vàrem anar dient la frase i oferint-los la flor, d'un en un.

Com puc “obrir” l'atrofiat tercer ull?

Naixem amb el primer ull, els sentits, obert. La seva font és l'educació. Utilitzant-lo adquirim informació de l'entorn. De mica en mica anem “obrint” el segon ull, la raó. La seva font és l'esforç i l'estudi, i el seu fruit el coneixement, un salt espectacular respecte de la mera informació. Però, i el tercer ull? Com puc “obrir” el tercer ull? La seva font és la bonesa, la puresa de cor, la mirada transparent. Perquè només qui és o té bonesa és capaç de “veure” la Bondat (Mt 5,8). I el seu fruit és la saviesa, un salt extraordinari respecte del coneixement, per molt elaborat que aquest pugui arribar a ser. Una saviesa amagada pel coneixement i oculta per la informació. El camí del despertar vers la Llibertat.

Ara entenc d'una manera nova, per exemple, els següents textos bíblics:

• «Vés a dir a aquest poble: Escoltareu [primer ull], però no comprendreu [tercer ull]; mirareu bé [primer ull], però no hi veureu [tercer ull].» (Is 6,9; Mt 13,14; Ac 28,26)


• «El cec va alçar els ulls i deia: “Distingeixo les persones: les veig [primer ull] com si fossin arbres, però caminen.” Jesús tornà a imposar-li les mans sobre els ulls, i el cec hi veié clarament [tercer ull]. Estava guarit, i ho veia tot amb nitidesa.» (Mc 8,24-25)


• «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills [tercer ull] tot això que has amagat als savis i entesos [segon ull].» (Mt 11,25)

Al meu entendre, així com els excessos, la borratxera d'informació acostuma a ser perjudicial per elaborar un bon coneixement, un excés, una borratxera de coneixement pot arribar a ser perjudicial per “obrir” el tercer ull. Per això penso que es pot arribar a ser savi (tercer ull) sense haver estat abans reconegut il·lustre doctor (segon ull) en cap matèria especial. Amb tot, convé subratllar que la metàfora parla de tres sentits, distints però inseparables, d'una triple experiència: sensible, intel·ligible i espiritual.

Qualsevol visió amb un sol ull ens deforma la realitat perquè en darrer terme abarca només allò que cau dins del seu camp visual. Qualsevol visió monocular és mancada de perspectiva.

Raimon Panikkar

Amb el tercer ull es veu més enllà de (es transcendeix) la raó, els conceptes, les idees abstractes, les teories, les doctrines, els dogmes, les lleis. Però sense negar-los. Amb tots tres ulls es veu (es viu, es comprehèn, un s'adona de) la realitat “sencera”, tripartida, ternària, trinitària, tridimensional, la Realitat cosmoteàndrica.

Fotos: “Prat de margarides”, és meva. “Bellis perennis”, de Jacob Sturm (llicència: domini públic). “Dona índia amb bindi”, de Steve Evans (llicència: Creative Commons).

Després de compartir com crec que convé “mirar-nos” la Realitat, en l'escrit del proper dijous miraré d'aprofundir com, a parer meu, aquesta triple mirada no em condueix a la contemplació passiva des d'un “lloc” estrany, misteriós, alienat, sinó que m'aboca a la implicació, al compromís, a l'acció... a la vida en la Vida, «ara» i aquí. Fins aviat!