Sóc nota

I si Déu fos guitarrista?

«De quin Déu hem de parlar? Aquest que ens envia, qui és? Aquest Déu és un guitarrista, però aquest guitarrista no toca al pis de dalt; això ho hem de tenir molt clar i és el que hem de comunicar. Si pensem que Déu viu al pis de dalt i nosaltres vivim a baix sempre ens molestarà. Perquè resulta que, si algú ha tingut algú que apren a tocar la guitarra a la vora de casa seva, és un pal, perquè es posa a tocar en el moment més inoportú, perquè tu has de fer una feina, perquè tens son, perquè hi ha un malalt... I Déu, si considerem que viu al pis de dalt, ens molestarà sempre.

»Per tant, Déu és un guitarrista, però no toca al pis de dalt. Va pensar: “Vés a tocar amb ells”, i ens va enviar Jesús, el guitarrista que toca amb nosaltres. És bonic, això! Perquè Jesús va dir: “Jo tinc una melodia molt bona per a tu”, i jo li vaig dir: “Jo tinc la meva melodia”. I aquí comença el diàleg amb Jesús, perquè entre la seva música i la meva hi ha una diferència abismal. La meva música pràcticament està formada d'una nota, la meva rutina de cada dia: “Oh, estic cansat; mira quin horari em toca fer; em llevo al matí i he de preparar els esmorzars, he d'anar a la feina, he d'anar a comprar...”. I això un dia rere un altre, sempre és la mateixa nota.

»En canvi, Jesús té una melodia en què hi ha totes les notes, i és clar, nosaltres estem entossudits perquè la urgència de la nostra nota ens fa creure només allò que hem de fer. I Jesús ens dóna una melodia molt més ampla. Com que no ho enteníem, va dir: “Saps què?, vine a tocar amb mi, escolta'm i aprendràs aquest Esperit musical que jo tinc”. I ens va deixar l'Esperit, perquè diguéssim les coses quan calgués.

»I aquest Esperit és el mateix de Jesús, que ens fa obrir, a partir de la nota nostra de cada dia, tota la partitura per entendre tota la seva melodia. I organitzem un macroconcert amb l'Esperit i nosaltres! Això és el que ens agradaria! Doncs, per què no ho fem?»

Context

GALOBART, Jaume (2007) Ponència: “El catequista comunica des d'allò que és”. Jornades de formació per a catequistes: “El catequista en un món de comunicació”. La Pineda/Vilaseca. 9, 10 i 11 de novembre de 2007. Breu fragment de la ponència en què he canviat el mot original “pianista” pel de “guitarrista”, perquè no modifica el fons del sentit de la paràbola però em sembla que així entra més pels porus de la pell d'avui.

Comentari

En paraules meves...

Sóc nota. No sóc una nota, que sóc un home. Però sóc nota. En harmonia, en relació harmònica, o fins i tot dissonant, amb totes les altres notes. Si sonem tots alhora, amb la mateixa intensitat, en el mateix moment, no s'entendrà res, no ens comunicarem. Però si sonem amb ritme, al ritme del nostre cor, al ritme dels nostres cors podem establir totes les relacions possibles. Totes les notes tenen cabuda en el macroconcert de la vida.

Repeteixo...

Totes les notes tenen cabuda en el macroconcert de la Vida.

I això no és una idea bonica, un bell poema... caiguts de l'estratosfera espiritual. A la pràctica, a la vida, la realitat s'imposa: totes les notes són (som) part del macroconcert de la Vida. El que ens cal és trobar els ritmes, parar l'orella i escoltar i seguir el nostre bateria interior, el mateix i alhora diferent per a cada “nota”, per a cadascú: el nostre cor. És l'amor, reflex de l'Amor, el que ens dóna la llum, el consol i el coratge per sonar, vibrar, entonar quan cal o bé fer mutis, retirar-se d'escena, cedir la paraula quan convé. I això, amics meus, cadascú ho sap (si així ho desitja) perfectament... «Ara» i aquí. A ritme de rock, de vals o... de salsa, la salsa de la vida!

I quines són (som), totes les “notes”? Qui sóc jo? Qui és el meu proïsme? Aquell que plora, aquell que riu, aquell que comparteix, aquell que roba, aquell que ensenya, aquell que amaga, aquell que m'és amic, aquell que m'és enemic, aquell que m'acaricia, aquell que em pega, aquell que m'estima, aquell que em mata, aquell que pateix, aquell que consola, aquell que viu sol, aquell que viu amb bones relacions, aquell que es droga, aquell que té el cap despert, aquell que mor acompanyat, aquell que mor sol, aquell de dretes, aquell d'esquerres, aquell del Barça, aquell del Madrid, aquell de Sabadell i aquell de Terrasa, aquell creient, aquell ateu, aquell moderat, aquell integrista, aquell que no té res, aquell que té de tot, aquell que demana, aquell que no escolta, aquell que no ha trencat mai un plat, aquell que n'ha trencat molts, aquell que no toca de peus a terra, aquell que els té enfangats, aquell nadiu, aquell immigrant, aquell que sempre vol tenir raó, aquell a qui no li donen mai, aquell que m'és un dimoni, aquell que m'és un àngel, aquell que m'és un pesat, aquell que m'és un descans...

Cal que continuï?

Fotos: “U2 en concert, Kansas City, EUA (2001)”, de Scott Raymond. “Músic de carrer, Guanajuato, Mèxic (2007)”, de Tomascastelazo. (Llicències: Creative Commons).

No-creats, com D*u

Fa força temps que em desagrada ser tractat com una criatura. Crec que és ben normal, això ho fa l'edat. Però també fa força anys, segurament uns quants menys, que en el fons del fons em sento estranyament humiliat en ser tractat com a creatura. I fins no fa gaire creia que això, en canvi, no podia ser gaire normal, ni tant sols confessable. Fins que, de mica en mica, vaig anar tenint ocasió de llegir (i de comprendre mínimament!) les intuïcions no condicionades de diversos autors, mestres i savis. Recentment, de la mà de Marie Balmary (amb un discurs profundament respectuós però alhora lliure, alliberat i altament alliberador!) crec que he acabat de completar la meva “reconciliació” personal amb els mítics relats bíblics de la creació dels quals, avui, n'esbossaré el darrer i conclusiu “detall” a mode de brodat que intenta enllaçar en harmonia amb tots els anteriors.

D'entrada demano excuses pel títol de l'escrit d'avui (d'aparença potser encara més sensacionalista que el de la setmana passada). No, no és cap “reclam” per intentar cridar l'atenció sinó que és quelcom que... bé, que té molt sentit! És més, és quelcom que sempre que hem obert la Bíblia per les primeres pàgines ens ha passat per davant dels ulls... ai!, amagat, això sí, darrera d'una traducció... habitualment ben matussera de l'original hebreu!

Retorno justament, una vegada més, als dos versets centrals del mític primer relat de la creació, els quals no paren de sorprendre'ns amb més i més “detalls”:

Déu digué:
— Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen.
Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona.

Cita bíblica: Gn 1,26-27 (BCI).

Cinquè detall: on «Déu no crea ni l'home ni la dona»...?

Alça! Com que no? Però si ho acabem de llegir! Sí, però... resulta que l'original hebreu no diu exactament això! L'original hebreu diu (traduït literalment sense “floritures per tal que soni millor”):

Elohim diu:
— Farem Adam, el terrós, en la nostra imatge, com semblança de nosaltres. Ells sotmetran el peix del mar, el volàtil dels cels, la bèstia, tota la terra, tot rèptil que s'arrossega damunt la terra.
Elohim crea el terrós en la seva imatge, en imatge d'Elohim el crea, mascle i femella els crea.

Font: BALMARY, Marie (2008) L'origen diví. Déu no ha creat l'home. Barcelona: Fragmenta (Assaig, 11), p. 75. ISBN: 978-84-92416-12-7. — Marie Balmary, psicòloga, psicoanalista i escriptora francesa, reprodueix la traducció d'André Chouraqui. Amb tot, ella mateixa també sap llegir i interpretar l'hebreu. Amb «una fidelitat estricta a la lletra, recupera el que els segles han deformat», i no dubta en «qüestionar dos mil anys de tradició exegètica».

Una primera anàlisi ens permet observar el següent. El mot “home” en hebreu és ish, i el mot “dona” és isha. Ambdós són totalment absents en tot el primer relat. En canvi, al final d'aquest fragment hi ha escrit “mascle i femella”, que, evidentment, no és exactament el mateix. Per altra banda, el mot adam (en hebreu no hi ha majúscules) és un terme genèric per designar l'ésser humà, el qual comparteix arrel amb el mot adamah, un altre terme genèric per designar la terra, el qual evoca la terra rogenca del desert pedregós. Per això adam pot ser traduït per “el terrós”, tret d'adamah. I també per “l'humà”, mot igualment genèric, d'ascendència llatina, i que comparteix deliciosament arrel amb el mot humus, justament “terra” en llatí, el qual a nosaltres ens pot evocar la matèria negrosa i nutrient del sòl.

Així, doncs, el relat presenta l'adam (el terrós, l'humà) el qual és creat «mascle i femella». Per què no és creat «home i dona»? Què es deu voler significar amb aquesta matís?

La separació efectuada pel Creador en els elements (la llum separada de les tenebres, les aigües de dalt de les de baix, el dia de la nit), en el camp de la paraula només pot ser proposada; al subjecte li pertoca decidir si vol complir o transgredir la prohibició de confusió i d'aquesta manera efectuar la separació creadora o no.

Marie Balmary, íbid, p. 93.

«Mascle i femella» és la separació proposada pel Creador, l'oferiment que farà possible el posterior adveniment del subjecte. «Home i dona» («dona i home») és el despertar del subjecte, del TU separat de JO. Separats i units alhora. En unió, però sense confusió ni fusió. En comú-unió, en llibertat, en plenitud, en relació d'amor. Separats i units alhora en un NOSALTRES. En canvi:

Dir que l'home és creat, equival a dir-li que la vida li ha arribat sense comptar amb ell, que no hi ha tingut cap paper actiu. Si l'home és un objecte vivent creat per un totpoderós al qual ho deu tot, ¿què té de feliç això?

Marie Balmary, íbid, p. 23.

Dir que l'home (o la dona) és creat impediria l'adveniment del subjecte, faria impossible la realització (lliure i alliberadora) del «semblant a nosaltres», el desig pregon de Déu i, alhora, el desig pregon de l'ésser humà, el desig de ser amb la dignitat del subjecte, lliure i alliberat del ser un mer objecte.

Per això, no és fins al segon relat de la creació, després que adam desperta d'un «son profund», que apareixen, ara sí, la dona i l'home presentats l'un davant de l'altre just en el moment en què es produeix el profund reconeixement mutu del separat-i-unit-alhora: «os dels meus ossos i carn de la meva carn». En una línia totalment oposada a la que proposa la «religió de la serp»:

Renunciar a ser l'altre no significa renunciar a ser un mateix, tot al contrari... ¡Una perversió de la mística converteix el déu separador en el gran posseïdor, al qual l'humà s'hauria de lliurar en la fusió! Quantes vegades el vocabulari anomenat religiós ens arriba en aquest estat...

Marie Balmary, íbid, p. 96.

Per tot això, amiga o amic lector, em permeto compartir amb tu una vegada més un dels fragments centrals del meu credo personal el qual, dit més amb el cor que amb el cap, fa més o menys així:

«Crec en cada home i dona, engendrats, no pas creats, amb la mateixa dignitat del Pare/Mare, i a qui tota cosa ha estat donada i confiada, també la llibertat, per tal de fer possible la realització plena i lliure del nosaltres humà, universal, a imatge i semblança del nosaltres diví.»

Crèdits de les fotos. 1: “Mare i filla”, al Congo, de Ferdinand Reus. 2: “Plantes al desert del Negev”, a Israel, de Brewbooks. 3: “Els ulls del desert”, a Mauritània, de Ferdinand Reus. — Llicències: Creative Commons (1, 2 i 3).

Al principi d'aquesta sèrie de retalls entorn dels relats bíblics de la creació ja vaig exposar que tenien evidents ressonàncies i influències d'altres relats fundadors de la humanitat, particularment els de la rica, prestigiosa i multicultural Babilònia (c.f. Enûma Elish, el Poema Babilònic de la Creació). Però els relats que acaben essent elaborats i fets propis pel poble hebreu acaben assolint... una profunditat i una subtilesa insospitades! Amb tot, ¿quantes vegades i en quants llocs ben diversos l'ésser humà ha estat capaç d'apuntar (poc o molt) vers la bona direcció? (En un altre nivell de coses, quantes vegades i en quants llocs l'ésser humà ha estat capaç de descobrir —o de redescobrir— la roda, per exemple?)

Fins ben aviat!

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».

No-omnipotents, com D*u

L'omnipotència sempre ha estat una de les grans temptacions de l'ésser humà, de cada ésser humà: el desig de tenir-ho tot sota el meu control, de tenir-ho tot sotmès a la meva voluntat. El desig (desordenat!) de ser omnipotent, o totpoderós (em permeto recordar que són sinònims), consisteix en desitjar expandir el JO sobre la TOTALITAT. És el JO = TOT (ho vaig començar a esbossar cap al final d'un escrit anterior, «La visió de D*u»).

Però l'omnipotència, com tota gran temptació humana que es preciï de ser-ho, és alhora un engany i, com es veurà de seguida, un dels més terribles i destructius!

Per mirar de justificar aquesta intuïció sobre l'ésser humà, més encara, per mirar de justificar el títol (aparentment sensacionalista) de l'escrit d'avui em fonamentaré en un altre “detall”, aquest cop, del segon relat de la creació del Gènesi. (Perquè, efectivament, es tracta d'una intuïció... ben antiga!, que miraré d'actualitzar, de la mà de Marie Balmary, Raimon Panikkar i Ringu Tulku Rimpotxé, enllaçat amb les meves pròpies paraules i comprensió. Una comprensió en camí, no acabada, en recerca constant, però que ja ha passat per uns quants alliberaments, com el que intentaré comentar cap al final del retall d'avui.)

Quart detall: la «religió de la serp»

La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet. Preguntà, doncs, a la dona:
— Així, Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?
La dona va respondre a la serp:
— Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí, però dels fruits de l'arbre que hi ha al mig del jardí, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem.
La serp li va replicar:
— No, no moriríeu pas! Déu sap que, si un dia en menjàveu, se us obririen els ulls i seríeu igual com déus: coneixeríeu el bé i el mal.
Llavors la dona, veient que el fruit de l'arbre era bo per a menjar i feia goig de veure, i que era temptador de tenir aquell coneixement, en va collir i en va menjar; i va donar-ne també al seu home, que en menjà amb ella. Llavors a tots dos se'ls obriren els ulls i es van adonar que anaven nus.

Cita bíblica: Gn 3,1-7 (BCI).

El fragment anterior condensa, magistralment, la temptació i l'engany d'una comprensió errònia de Déu a la qual, malauradament, estem tots exposats. Part del detall consisteix en què aquesta “religió” és professada, ni més ni menys, que per «la serp!», un animal que parla?, un animal imaginari!,... fals! I què diu? Si voleu ser igual com déus mengeu de tots els arbres del jardí! Tot es pot menjar!

Quin és l'engany? «Seríeu igual com déus...». Aquest és l'engany, i no la temptació!, perquè, de fet, els éssers humans ja ho som (en possibilitat!) igual com déus: «Déu digué: —Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres...».

Quina és la temptació? «Menjar dels fruits de tots els arbres del jardí...». La serp em recorda que puc escollir (lliurement!) entre el JO-amb-TU en el NOSALTRES, o bé el JO = TOT (aquesta darrera opció presentada astutament com a més... atractiva!, com si fos més real, efectiva i realitzable?)

La religió de la serp no ens és pas desconeguda. Potser és la més estesa: Déu es reserva per a ell el coneixement total, i els humans no hi han d'aspirar. Un déu tirànic, gelós. D'on es dedueix la resta, presentada per la serp: l'home només pot arribar a la seva glòria transgredint aquella frontera.

—

La serp diu: si no ho ets tot, si no ho saps tot, si no ho pots tot, no ets res. Curiosament, allò que no existeix, un animal que parla, afirma que només existeix allò que ho és tot. El no-res proposa la totalitat.

Marie Balmary, psicòloga, psicoanalista i escriptora francesa. — Font: BALMARY, Marie (2008) L'origen diví. Barcelona: Fragmenta (Assaig, 11), pp. 97 i 98. ISBN: 978-84-92416-12-7.

Aquest és, per mi, l'ensenyament fonamental d'aquest fragment del mític relat: que quan l'ésser humà transgredeix el límit es descobreix «tot nu» i, per tant, abocat ell mateix al no-res: Sense l'alteritat el JO mor! (Existeix una destrucció més mortífera que aquesta?) Per tant, fem atenció perquè la clau de volta per a l'existència de l'ésser humà és, en realitat (en realitat!), el NOSALTRES (i no el TOT!), imatge i semblança del NOSALTRES diví.

En què recolza l'atribut Totpoderós aplicat a Déu?

Arribats a aquest punt, i havent comprès que l'atribut totpoderós aplicat a l'Home és temptació i és engany (i potser el pitjor de tots!) no puc evitar de preguntar-me, ¿i què hi ha de l'atribut Totpoderós aplicat a Déu? Perquè, de fet, el matís més evident, habitual i tradicional que se sol donar a l'atribut Totpoderós quan s'aplica a Déu és ni més ni menys que «el qui tot ho pot!», totalment coincident amb... el que li dóna «la religió de la serp!» Com és possible aquesta paradoxa? En aquestes condicions, ¿és defensable aquest atribut? O bé és millor rebutjar-lo? ¿Em cal entomar i fer els malabarismes que calgui amb l'herència de la tradició del passat? O bé em convé més deixar anar llast per poder-me enlairar en la llibertat de l'esperit? (Sóc ben conscient que no sóc el primer ni en fer-me preguntes ni en cercar respostes. El que segueix és la meva resposta raonada, la meva opció personal... no definitiva!, sobre aquesta qüestió ben concreta.)

Per començar, sé prou bé que l'expressió «Déu totpoderós» i d'altres de similars apareixen explícitament a la Bíblia en vàries ocasions (per exemple, el resultat d'aquesta cerca a la Biblia Sacra Vulgata de tots els mots que comencin per “omnipot*”dóna 68 coincidències a l'AT, 1 a l'epístola als Corintis, i 9 a l'Apocalipsi). Són, però, les expressions amb què se sol traduir un d'entre els diversos noms de D*u de l'original en hebreu, El Shaddai, emprat ocasionalment (menys de 100 vegades, compareu-ho amb els milers i milers de vegades, de l'ordre de 10.000, en què són emprats altres noms de Déu a tota l'Escriptura) i tant sols per una de les quatre antigues tradicions (la més antiga?) que van contribuir a la redacció final i unitària de l'Escriptura hebrea. Però, i anant més enllà, també em pregunto: Què significava originalment pels hebreus El Shaddai? Déu totpoderós, o Totpoderós, n'és realment una bona traducció? Deixo la resposta oberta, però ofereixo algunes pistes.

Segons l'exegesi rabínica sobre el nom de D*u El Shaddai: «D'acord amb alguns punts de vista, deriva d'una arrel que significa “cobrir de beneficis”. D'acord al Midraix, significa “Aquell que diu Dai” (“dai” vol dir prou o suficient), i prové del fet que quan Déu va crear l'univers aquest es va expandir fins que Ell va dir “Dai!” (potser el primer registre de la teoria de l'expansió de l'univers?). Alguns fan notar que Shaddai és un acrònim de Shomer Daltot Yisrael, Guardià de les Portes d'Israel.» — Font: Judaism 101, una enciclopèdia del judaisme, una de les fonts de la Jewish Virtual Library.

I què hi diu la intuïció cristiana trinitària sobre Déu? Li sembla que li escau gaire bé l'epítet de Totpoderós?

Tot allò que el Pare és ho dóna al Fill. Tot allò que el Fill rep ho entrega alhora al Pare. Aquesta donació (al Pare, en última instància) és l'Esperit.

Font: Raimon Panikkar (1998) La Trinidad. Una experiencia humana primordial. Madrid: Siruela (El Árbol del Paraíso, 14), p. 69. Panikkar està citant, al seu torn, sant Bonaventura.

Aparentment rebuscat, però alhora ben senzill. La intuïció cristiana de la trinitat apunta cap a un D*u que es dóna, que es buida completament a l'Altre, tot creant alteritat. Apunta cap a un D*u que no cerca ser-ho Tot, acaparar-ho Tot, dominar-ho Tot sinó que, paradoxalment, apunta cap a un D*u que Tot... ho dóna! Una “acció”, un “fer”, que des d'una mentalitat occidental (des del «segon ull», el recordeu?) potser sí que es pot confondre amb poder, amb el tot-poder, amb el qui tot ho pot... Però des de l'espiritualitat (des del «tercer ull», tot un altre nivell de comprensió) em sembla que es “veu” just... a l'inrevés? Bé, em sembla que es “veu” tan diferent que ni tant sols es pot dir que sigui ben bé a l'inrevés! (Ni tot poderós, ni gens poderós, sinó... tot el contrari!) Per exemple, des de l'espiritualitat tibetana:

Tot és vacuïtat, perquè no hi ha res que no depengui de la resta. Tot és per naturalesa interdependent i, per consegüent, buit d'existència pròpia.

Ringu Tulku Rimpotxé, mestre buddhista tibetà, refugiat a l'Índia arran de la invasió xinesa, doctor en filosofia buddhista i gran erudit. — Font: Ringu Tulku Rimpotxé (2002) El budisme explicat als occidentals. Barcelona: Viena Edicions (Helios: 7), p. 24. ISBN: 84-8330-155-5.

Ja sé que tant Raimon Panikkar, com Ringu Tulku o l'espiritualitat hebrea de l'AT parlen de conceptes i de símbols que no són exactament idèntics. Però apunten, cadascú a la seva manera i des de la seva saviesa de veritables mestres, vers el fonament últim de la Realitat. Tot existeix en l'alteritat, en buidar-se en l'altre, en donar-se completament, en una essencial inter-in-dependència. Fins a l'extrem que m'atreveixo a afirmar que:

Déu no és o no seria Déu sense l'Home: Déu és Déu en i amb l'Home. I, alhora (naturalment!, recíprocament!, en harmonia!), l'Home és Home en i amb Déu.

No és cap demostració de res, tant sols una bella intuïció en harmonia amb la meva observació tranquil·la i silenciosa de la realitat que m'envolta. Res més.

Per tot això i a parer meu (desconec si és un parer gaire estès, de fet em preocupa poc si “pateixo” segons quin tipus de “rareses” en segons quins temes), l'atribut Totpoderós, o Omnipotent, (o fins i tot Absolut) aplicat a Déu crec que és un dels més desafortunats que mai s'hagi inventat l'ésser humà. Crec que és altament equívoc, perquè no ajuda gens a apuntar vers la bona direcció. I també crec que és altament tòxic, perquè alimenta (suposo que sense voler-ho, però el resultat és el mateix) la «religió de la serp», temptació i engany alhora! (I això darrer, amiga o amic lector, crec que és pitjor que gravíssim... pervers!, perquè aquesta temptació i engany disfressats de [pseudo]-religió oficial és molt més subjugant i difícil de detectar —i, per tant, d'alliberar-se'n— que si hom sap que li ho està “dient” una vulgar serpota imaginària que s'arrossega per terra... no?) Si un mot cal explicar-lo tant i cal acompanyar-lo sempre d'un «sembla que digui A però en realitat vull dir B» per tal que no s'interpreti malament, ¿per què no emprar-ne un altre? Que no en tenim a milers de mots al diccionari? I per què no diem «B» directament?

Per tot això, amiga o amic lector, em permeto compartir amb tu el meu credo personal el qual, dit més amb el cor que amb el cap, comença més o menys, si fa no fa, així:

«Crec en Déu, Pare totgenerós, donador del cel i de la terra...»

Crèdits de les fotos. 1: “Felices al bosc”, de Charles Pieters. 2: “Pomer”, d'Adam E Cole. — Llicències: Creative Commons (1, 2).

La setmana vinent, finalment, esbossaré un darrer i conclusiu “detall” dels mítics relats de la creació, per mi tant important com tots els que he anat esbossant fins ara, però que pràcticament només s'entén a partir del text original hebreu ja que (lamentablement!) la immensa majoria de traduccions l'han ben perdut pel camí! Amb aquest darrer hauré completat l'esbós de cinc “detalls” (com les cinc puntes d'una estrella) suficients (espero...) per intuir la profunda riquesa real, concreta i pràctica que contenen aquests textos tan antics de l'AT, massa sovint incompresos i menyspreats com a “simples rondalles de la vora del foc àmpliament superades pels (suposats!) coneixements actuals”. ¿Per la pre-potència (cegesa, de fet?) del coneixement racional?

Una abraçada!

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».

Lliures, com D*u

Retorno als dos versets centrals del mític primer relat de la creació hebreu, el “destil·lat” d'una saviesa ancestral que... encara amaga molts detalls poc evidents a primer cop d'ull. Sortosament, la nostra traducció en català conserva el matís de l'original hebreu que desitjo destacar avui (però he trobat diverses versions en altres idiomes, sobretot les més “modernes”, que l'han ben perdut!):

Déu digué:
— Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen.
Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona.

Cita bíblica: Gn 1,26-27 (BCI).

Tercer detall: i la «semblança»...?

Una lectura atenta i pausada d'aquest breu retall bíblic permet adonar-nos que Déu primer diu que farà una cosa: «Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres», però després... en fa una altra? «Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu». Per què aquesta diferència entre el desig diví, expressat en primer lloc (verset 26), i allò que finalment fa... o pot fer (verset 27)? Es tracta d'una relliscada d'un antic copista i, per tant, no significa res d'especial, o bé és quelcom que conté un ensenyament?

El paral·lelisme entre els dos versets, un recurs literari clàssic de la literatura semítica en general i dels escrits bíblics en particular, no fa més que posar de manifest i ressaltar la seva diferència! Un “detall” que ja va ser observat i comentat pels Pares de l'Església, d'entre els quals Orígenes (183-253), exegeta, pensador i escriptor cristià, i Basili de Cesarea (329-379), teòleg i bisbe de Cesarea, conegut com a sant Basili el Gran. Expressat en paraules actuals:

Aquell déu només fa les coses a mitges, i això ens és assenyalat precisament per la repetició de la primera frase, mentre que la segona queda aparentment en suspens. L'humà és creat, doncs, en imatge d'Elohim, però no com a semblança seva.

Marie Balmary, psicòloga, psicoanalista i escriptora francesa. — Font: BALMARY, Marie (2008) L'origen diví. Déu no ha creat l'home. Barcelona: Fragmenta (Assaig, 11), p. 118. ISBN: 978-84-92416-12-7.

Així, doncs, la imatge és cosa de Déu, però la semblança, ai!, sembla que és cosa... de cadascú (teva!, meva!). En la imatge «jo» encara no sóc, tant sols sóc possibilitat, tant sols hi ha un objecte (possessió, domini, sotmetiment!). És en la semblança que «jo», subjecte (lliure!, alliberat!), em desvetllo, m'alço i sóc. Aleshores, lliurement, «jo sóc», justament a imatge i (ara sí!) semblança de Jo Sóc, de YHVH. I, per tant, imatge i semblança d'un «Nosaltres». I, per tant, la meva existència em remet a la teva existència, a «tu». (Tot lliga!, tots els “detalls” que he anat esbossant fins ara estan estretament relacionats i es confirmen els uns als altres. S'intueix?)

Sant Basili ens ho explica amb una senzilla imatge, ben bella i entenedora:

«Déu ha permès que siguem els artífexs de la semblança divina, a fi que ens pertoqui la recompensa del nostre treball, perquè no siguem ja com aquells retrats que surten de la mà d'un pintor com uns objectes inerts, a fi que la nostra semblança no resulti en lloança d'algú altre. En efecte, quan veus un retrat tan semblant al model, no lloes el retrat, sinó que n'admires el pintor. Així doncs, perquè pugui ser jo i no un altre el destinatari d'aquella admiració i lloança, Déu m'ha deixat la cura d'esdevenir semblança seva.»

Crèdits de les fotos. 1: “La paleta de colors del pintor”, de Rionda. — Llicències: Creative Commons (1)

La setmana vinent esbossaré un nou “detall” ben sorprenent (una pinzellada dels mítics relats?), en la línia i estretament relacionat amb els ja esbossats fins ara, però que podria deixar alguns ensenyaments suposadament religiosos... a contrapeu!

Una abraçada!

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».

La possibilitat en D*u

Continuo desgranant alguns dels detalls que em semblen més extraordinaris i sorprenents dels mítics relats de la creació del nostrat llibre del Gènesi, el destil·lat d'una profunda i ancestral saviesa que amaga una veritat i un saber que sovint no es fa evident a primera vista.

Avui em centraré en el primer relat en conjunt: Gn 1,1-2,3 (BCI).

Segon detall: omet «era bo»...?

Al final de cada dia, després que el Senyor-Déu ha realitzat part de la seva obra creadora, el text diu: «Déu veié que tot això era bo». Ho diu cinc vegades exactament igual. Però al final del mític sisè dia, després que el Senyor-Déu «va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona»... no ho diu! Enlloc d'això acaba dient, referint-se a tota l'obra creadora en conjunt: «Déu veié que tot el que havia fet era molt bo». Per què?

D'entrada pot semblar una omissió innocent. Però... és un “detall” de gran importància i que conté un ensenyament, profund i cabdal, transmès pels rabins en àmbits jueus i que cada vegada s'està estenent més també en àmbits cristians (el vaig escoltar per segona o tercera vegada, fa uns quants anys, per boca d'un jueu en una curiosa i interessant conferència sobre tecnologia i innovació, no pas de temàtica religiosa).

En aquells “dies”, tot allò que fa Déu «és bo» perquè ja està fet, acabat, realitzat i, per tant, ja es pot dir «és bo»... o no, si no ho fos, però... l'important és que ja es pot dir. En canvi de l'ésser humà («l'home i la dona en relació», vaig subratllar en l'escrit de la setmana passada «La visió de D*u»)... no es pot dir (encara!) que «sigui bo», senzillament perquè no està fet del tot, no està acabat del tot, quan Déu el crea encara està «per realitzar» o, si es prefereix, «per realitzar-se». L'ésser humà... serà? Serà bo? Depèn! Depèn... d'ell mateix! Dit d'una altra manera:

El Senyor-Déu tant sols m'ha creat...
la possibilitat de ser!
(M'ha creat... a mitges?)

I, quan sóc? Quan esdevinc? Quan em faig existent? Quan em realitzo? De fet i realment, quan realitzo el «primer detall important», és a dir, quan em faig (part de la) “imatge d'un nosaltres”:

Jo sóc (esdevinc, em realitzo, em faig existent, viu!, ple!, complet!) quan tu em crides i em reconeixes i em dius «Tu», i quan «Jo» em desvetllo, m'alço i també et dic i et reconec a «Tu», diferent de «Jo». Aleshores s'esdevé un nou «Nosaltres». Aleshores, i no abans, podem dir a l'uníson: «Jo sóc perquè tu ets!».

Mentre el Senyor-Déu va creant objectes es pot dir «és bo». Però quan arriba a l'ésser humà i el desitja fer «a imatge nostra, semblant a nosaltres»... no pot crear un nou objecte i ja està! Seria una contradicció! L'únic que pot fer (que no és pas poc!) és crear (oferir!) la possibilitat per tal que el subjecte es desvetlli i es posi dempeus... de la mà, convidat, reconegut, per un altre subjecte. Mentrestant, Déu espera... I hi confia... Espera. Confiança. Respecte... No és això l'Amor...? En «Tu». En «Jo». En «Nosaltres». En la possibilitat de desvetllar-nos i de posar-nos dempeus en l'amor... en l'Amor.

Epíleg

Cançó: “Tinc un clavell per tu”, de Lluís Llach, de l'àlbum «T'estimo» (1948).
Crèdits de les fotos. 1: “Aprenent a caminar”, d'Eliya. — Llicències: Creative Commons (1)

Sort de la foto i la cançó que he trobat! Sinó, encara podria semblar que estic divagant sobre conceptes abstractes i allunyats de la realitat i la quotidianitat... La setmana vinent, un tercer “detall” del relat de la creació, en aquest cas ben... alliberador!

Una abraçada!

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».

La visió de D*u

Quan em pregunto quin és el símbol més adequat de Déu, quina és la millor imatge que me'n puc fer, on es reflecteix millor el seu “rostre”, la seva essència, el seu Ser, o bé en què deu consistir «la visió de Déu» (una expressió de Sant Ireneu de Lió que vaig citar a l'escrit «Encontre en el desig» i que en jordi_morrós va proposar d'aprofundir-hi)... no en trobo la resposta ni en la ciència, ni en la filosofia especulativa. Sinó... en el relat poètic i simbòlic: en el mite!

El mite (del grec μύθος, mythos), és la creació literària simbòlica per excel·lència, resultat de la saviesa ancestral de les generacions passades, la qual amaga una veritat i un saber que no es fa evident a primera vista. Plató (427 aC-347 aC), l'eminent filòsof de la Grècia clàssica, considerà el mythos com l'art d'expressar veritats que escapen al raonament. I no dubtà a emprar-lo, per exemple, per introduir la seva Teoria de les idees (c.f. el famós “Mite de la caverna”, al seu tractat «La República», 514a-517a). És ben curiós que la seva teoria fos un dels fonaments del posterior idealisme i, sobretot, del racionalisme més exacerbat... suposadament a les antípodes de la saviesa i el coneixement mític i simbòlic!

Bé, doncs, per respondre a la pregunta em remunto tant enrere com entorn del s. VI aC, en temps de Siddharta Gautama (Buddha) i de Lao Tse (Laozi) a l'Orient. Mentre que a mig camí, a l'anomenat Creixent Fèrtil de l'Orient Mitjà...

Retall bíblic

Després del fosc període a l'exili (598-538 aC) a la Babilònia del rei Nabucodonosor II, el poble d'Israel és autoritzat per Cir, rei de Pèrsia, a retornar al seu país, a reorganitzar-lo i a reconstruir-ne el temple de Jerusalem (Esd 1,2-4). Som en temps d'Esdres, sacerdot i mestre de la Llei, impulsor de l'activitat reformadora jueva. Som, també, en temps de la redacció definitiva unitària de la Torà (el Pentateuc en diem els cristians, els cinc primers llibres de la Bíblia), resultat de la fusió de diverses tradicions molt antigues i de molt diversa procedència.

Fins no fa gaire, els biblistes proposaven distingir entre quatre corrents o tradicions principals per explicar la formació del Pentateuc, amb el seu estil, vocabulari i punt de vista propi: la tradició jahvista, l'elohista, la deuteronomista i la sacerdotal. Actualment, però, aquestes distincions es consideren una simplificació, per bé que encara són ben útils com a primera aproximació per l'estudi exegètic.

«Davant la desfeta, tant social com religiosa durant l'exili a Babilònia, un grup de sacerdots enceten una relectura de les tradicions ancestrals, dediquen hores a una profunda meditació que els ajudi a esbrinar les raons del desastre, però, sobretot, mantenen encesa la flama de la fe d'Israel i obren una esperança que ha de portar la reconstrucció religiosa i social del poble d'Israel.» — Font: SOLÀ, Josep Maria (2007) Textos bàsics de la Bíblia i el seu ressò en la cultura. Barcelona: Proa (Les Eines, 48), p.61. ISBN: 978-84-8437-978-2.

Ens situem, doncs, també i en particular, en temps de la redacció final dels relats de la creació (el llibre del Gènesi en relata dos!), amb evidents ressonàncies i influències d'altres relats fundadors de la humanitat, particularment els de la rica, prestigiosa i multicultural Babilònia (c.f. Enûma Elish, el Poema Babilònic de la Creació). Però els relats que acaben essent elaborats i fets propis pel poble hebreu acaben assolint... una profunditat i una subtilesa insospitades!

En la meva opinió, potser calia el sofriment d'un poble sencer, deportat i a l'exili, per poder assolir aquest nivell de... destil·lat! En els propers escrits n'aniré desgranant alguns detalls d'entre la seva enorme riquesa, només uns pocs però justament aquells que a parer meu són més... crucials per a respondre preguntes cabdals sobre l'ésser humà i la relació amb la dimensió Déu de la Realitat!

Una traducció dels relats originals

Trobareu una traducció dels relats complets, escrits originalment en hebreu (un “detall” que convé no oblidar), per exemple, aquí:

• Primer relat: Gn 1,1-2,3 (BCI).
• Segon relat: Gn 2,4-5,32 (BCI).

No, no es tracta de la millor traducció ja que, per tal que soni bé en català (o en castellà, o en anglès, o en francès, o en llatí), s'han perdut matisos de l'original hebreu (que tenen la seva importància!, l'etern «traductore traditore»). Però bé, de moment ja en tinc prou pel que desitjo destacar avui. D'entrada només em centraré en un parell de versets que, en la seva versió traduïda, ja contenen (conserven!, uf!) el primer detall important, per mi potser el més important de tots (per bé que, com veureu... sol ser passat per alt!, llàstima!), i que em permetrà respondre a la pregunta plantejada al principi de l'escrit:

Déu digué:
— Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen.
Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona.

Cita bíblica: Gn 1,26-27 (BCI).

Primer detall important: nosaltres...?, quin nosaltres?

«Déu digué: — Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres...» L'ésser humà (i dic ésser humà i no home no per ser, suposadament, políticament correcte, sinó que... bé, s'entendrà de seguida), dic, l'ésser humà és (som!) imatge... d'un nosaltres! Que estrany! A la Bíblia hebrea (bona part del nostre Antic Testament) Déu gairebé sempre parla i es comunica en sigular: «JO dic», «JO faig». I més tractant-se d'un Déu (o millor dit, d'una comprensió de Déu) monoteista: «ESCOLTA, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'ÚNIC» (Dt 6,4).

En canvi aquí (i en poquíssims altres llocs de l'AT, ho podeu comprovar!) quan el redactor del text posa en boca de Déu el propòsit que té en aquell mític sisè dia de la creació, el fa parlar i comunicar-se en plural: «NOSALTRES farem». Per què aquest canvi? Per què aquesta “anomalia”? Per què aquest detall? Per què aquesta subtilesa? Perquè crec que està expressant una veritat i un saber que no es fa evident a primera vista, una intuïció, una experiència, una observació, que bé es podria expressar d'aquesta manera:

La imatge de Déu en el Gènesi és l'home i la dona en relació. No l'home.

Marie Balmary, psicòloga, psicoanalista i escriptora francesa. — Font: BALMARY, Marie (2007) El monjo i la psicoanalista. Barcelona: Fragmenta (Assaig, 4), p. 9. ISBN: 978-84-935695-6-3.

Així doncs, la imatge de Déu que estava cercant, la «visió de Déu» (emprant una expressió de Sant Ireneu de Lió), la imatge més transparent de Déu resulta que és tan “transparent” que... no és “veu”! Però... és ben real, profunda i concreta: la visió de Déu és el nosaltres, el pont humà (diví?) entre un tu i un jo, el vincle (amorós!), la relació (de confiança!) d'aquell que se sap amb i en l'altre (al teu costat!, al meu costat!). I, a més... sense “menjar-nos” l'un a l'altre (emprant una expressió ben bíblica), sense deixar de ser tu, i sense deixar de ser jo, sinó tot el contrari, fent-nos, deixant-nos, reconeixent-nos mútuament un espai vital per a cadascú, i un espai vital per al nosaltres! Un nosaltres real i complet per a un jo real i complet i per a un tu real i complet!

La relació humana (i humanitzadora!)
en el nosaltres (entre tu, i jo, i tu, i tu també...)
és (som!) la imatge i la semblança de Déu,
és (som!) la visió de Déu.

Vincles, relacions, lligams... que fan (fem!) xarxa, una xarxa, acollidora, integradora (“pescadora” d'éssers humans a la deriva?, d'aquells qui encara no han trobat un tu que els reconegui?, un tu que digui a cadascú personalment: «Sí, tu ets! Aixeca't!»). Una xarxa font de l'ésser («Jo sóc! M'alço!», «Tu ets! Aixeca't!», «Nosaltres som! Posem-nos dempeus!»), font del creixement i de la realització més profunda del més pur i genuí desig de ser!, de ser humà! Amb tu, en tu. Gràcies a tu. I, també, és clar, gràcies a mi. En «radical inter-in-dependència», en profunda unió sense causar ni la pròpia ni la mútua destrucció (emprant una expressió de Raimon Panikkar).

Potser la “imatge” més popular de Déu

Vol dir això que m'he de desfer de la “imatge” (visió borrosa) de Déu consistent en un home vell, amb cabells blancs, llarga barba, panxa prominent i, potser, amb sabatilles? I el rostre?, amable i somrient?, o bé greu i enfadat?, ...? Hehehe! Bé... depèn! Sí, depèn! Si la persona concreta que se m'acosta respon a aquesta descripció... i a més ens oferim mútuament la possibilitat d'establir una relació afectiva i de confiança entre tots dos tot creant un nou espai, un (nou?) nosaltres... aleshores la imatge anterior és prou bona... tot i que incompleta! Sí, incompleta! Perquè jo també hauria de veure'm i saber-me part de la imatge, del símbol, de la «visió» de Déu... junt i en relació amb aquell vell!

La visió de Déu no és quelcom (una cosa!)
extern a mi (que em ve de “fora”!),
sinó que jo en formo part (a “dins”!)
essent, fent, vivint, creant cada nou nosaltres.

La destrucció de la «visió de D*u» equival a la destrucció de l'ésser humà

Fent un senzill paral·lelisme amb l'escrit de la setmana passada, «Els noms de D*u», ¿existeix alguna manera de destruir la imatge de Déu? Sí, i entenc que només una! Destruint el NOSALTRES, destruint (menjant-me!) l'altre, que no resti cap TU dempeus! Cosa que implica, alhora i per definició (almenys intuïtivament així m'ho sembla), la destrucció (la mort!) del JO (l'autèntic JO, el qual, probablement, prèviament s'havia “aixecat” en el NOSALTRES... o potser encara no del tot!). I sense el JO (l'autèntic JO) evidentment l'ésser humà queda reduït... al no-res! Paradoxalment, doncs, quan l'ésser humà es vol fer omnipotent (JO=TOT) en realitat queda reduït al no-res! Sense l'alteritat humana el JO mor! Així doncs, la clau de volta per a l'existència de l'ésser humà és justament el NOSALTRES, el qual troba el seu fonament justament en el ja intuït NOSALTRES diví del relat mític del Gènesi. Una intuïció estretament relacionada amb la intuïció de «La triple ressonància de la Realitat» la qual, segles més tard, acabaria desenvocant en la intuïció trinitària (i, per tant, no estrictament monoteista) de Déu.

Epíleg

Desitges veure Déu?

Estima, i veuràs Déu.

Més encara, desitges Tu ser com Déu?

Estima, i miraràs com Déu mira.

Crèdits de les fotos. 1: “Amants a l'ombra”, d'Aesum. 2: “Jardins penjants de Babilònia”, gravat acolorit del s. XVI. 3: “Adam i Eva islàmics”, pintura de Manafi al-Hayawan, a Maragh, la Mongòlia iraniana. — Llicències: Creative Commons (1), domini públic (2, 3).

Uf! Tinc la sensació d'haver fet una gran marrada per arribar a una conclusió, una resposta ben simple, per bé que també ben “rodona”! És ben curiós com, de vegades, ens costa de veure i comprendre allò més simple, proper i “rodó” mentre que sovint acusem certa tendència a perdre'ns (o a deixar que ens perdin...) en complexitats... força estrafolàries. I encara trobo més sorprenent que aquesta saviesa tan senzilla, però alhora tan profunda i elaborada, faci... tants mil·lenis que ja s'ensenyava! En el proper escrit d'entre setmana m'endinsaré en un segon “detall” del primer relat bíblic de la creació amb unes conseqüències també... ben sorprenents!

Fins aviat!

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».

Els noms de D*u

Cita

— Així és —acceptà Simon—. Un dia vaig comprendre alguna cosa que podria expressar amb les seves paraules: que Déu és la paraula més exagerada en tots els idiomes. Per això me l'estimo tant.
— Però això ho canvia tot. Dit d'aquesta manera, ja no és la mateixa història. Estem ben lluny del gran policia del cel, o de tots els sinistres muntatges de les religions, o potser hauria de dir de les pseudoreligions.

Marie Balmary, psicòloga i psicoanalista francesa, ni teòloga ni exegeta, ha posat en pràctica un mètode de lectura i interpretació en grup dels textos bíblics en la seva llengua original —hebreu i grec—, de manera semblant al que permet fer la psicoanàlisi. La seva obra gaudeix d'una gran difusió a França, i ha estat traduïda a l'anglès, el portuguès, l'holandès, l'italià, el grec, el japonès i ara al català.

Context

Breu fragment de la quarta conversa entre Simon, monjo catòlic que llegeix l'hebreu, i Ruth, psicoanalista atea de cultura jueva, personatges de ficció d'un assaig novel·lat autobiogràfic que m'ha captivat des de la primera pàgina fins a la darrera!, tant per la seva excel·lent qualitat literària com pel cos del seu contingut. Un dels pocs llibres que he llegit tot sencer i gairebé d'una tirada: BALMARY, Marie (2007) El monjo i la psicoanalista. Barcelona: Fragmenta (Assaig, 4), p. 63. ISBN: 978-84-935695-6-3. En una excel·lent traducció d'Andreu Trilla, estimat i venerable pare escolapi.

Comentari

M'ha semblat adient començar el «retall» d'avui amb aquesta cita, d'aparença més light, però molt representativa del meu propi sentir, com a contrapunt previ a l'apunt potser més dens que segueix.

En l'escrit de la setmana passada ja vaig avançar, dit d'una altra manera, que «la paraula (el símbol) no és “allò apuntat” (allò simbolitzat), sinó que simplement “hi apunta”, com si ens digués a cau d'orella: pssst!, cap allí...». Amb tot, hi ha qui dóna gairebé el mateix valor i reverència al símbol (la «paraula», el «nom»), que a allò simbolitzat (i aquí hauria d'escriure «Déu»... precisament una paraula!, un nom!, però... ja ens entenem, oi?). Potser pel temor que en malmetre el primer es pogués perdre, alhora, el camí, la pista, la guia vers el segon...? És possible. Però (i ho dic seriosament), realment... passaria això? O potser... justament tot el contrari? (En parlaré més extensament i matisada en algun altre escrit, però ho avanço breument: ¿no podria ser que “malmetre” el símbol signifiqués, de fet, un alliberament d'allò simbolitzat respecte del seu símbol, diguem-ne, segrestador? Almenys, des del punt de vista des d'on podem “mirar”: l'humà, no el diví. De moment no dic ni sí, ni no...)

Retall jueu

El significat dels noms. En el pensament, la cultura i la tradició jueves un nom no és una designació arbitrària, una combinació aleatòria de sons. El nom transmet la natura i l'essència d'allò anomenat, en representa la seva història i la seva reputació (el seu “bon nom”!). Per aquest motiu en el judaisme els noms de Déu, en totes les seves formes, són tractats amb una cura inusual, amb un respecte i una reverència extraordinaris.

Els noms hebreus de Déu. El tetragrama יהוה compost per les quatre lletres hebrees Yod-Hey-Vav-Hey (com sabeu l'hebreu s'escriu de dreta a esquerra, en un alfabet de 22 lletres, originalment només consonants), és el nom més important de Déu en la tradició jueva. És el nom inefable, indicible, distintiu, propi de Déu. L'origen (mític, simbòlic) d'aquest nom misteriós sembla ser que es troba a Ex 3,14. Transliterat en el nostre alfabet com YHVH, és també el nom més freqüent a la Bíblia jueva (part del nostre Antic Testament), on hi apareix més de 6.800 vegades (la meva font és confusa en aquest punt, però la xifra és plausible). En català sol ser traduït per Senyor, el Senyor o el Senyor-Déu (més avall queda més clar perquè).

Altres noms hebreus de Déu són, entre d'altres: Elohim (el primer nom que apareix a l'Escriptura, amb les variacions El, Eloha, Elohai, sol ser traduït per Déu), El Shaddai (traduït per Déu totpoderós), Tzva'ot (que significa Senyor de les hosts o dels exèrcits), etc.

Escriure el nom de Déu. La llei jueva no prohibeix escriure el nom de Déu, sinó la seva supressió o desfiguració. L'origen es troba a la part central del Deuteronomi (el darrer dels 5 llibres de la Torà), dins del recull de lleis i costums recollits com a comiat o testament de Moisès al llindar de la terra promesa, emmarcat dins d'una preocupació majúscula per evitar caure en un dels paranys més greus de qualsevol religió: la idolatria (adorar «el dit», enlloc d'«allò assenyalat»!). «Derroqueu els seus altars, esmicoleu els pilars sagrats, cremeu els bosquets sagrats i destrosseu les estàtues dels seus déus. Que d'aquests indrets en desaparegui el record. Quan donareu culte al Senyor, el vostre Déu, no feu com aquestes nacions.» (Dt 12,3-4).

D'aquí, els rabins van inferir-ne el manament (desconec exactament com!, ni amb quina lògica!, però fonts jueves així ho ensenyen) de no destruir cap cosa santa, i de no destruir o desfigurar cap nom de Déu. Recents decisions rabíniques especifiquen que aquest antic manament aplica tant sols a les «formes permanents» i, per tant, exclouen qualsevol representació d'un nom de Déu en mitjans impermanents (e.g. fitxers electrònics, monitors d'ordinador, canals de transmissió de dades, etc). En canvi, qualsevol forma impresa passa a ser, seguint aquesta lògica, una «forma permanent», havent-ne de tenir per tant la cura extrema que li correspon com a «objecte sagrat» que passa a ser.

Pronunciar el nom de Déu. Antigament, el nom propi de Déu YHVH era pronunciat com a part dels serveis diaris del Temple de Jerusalem. Fins i tot la Mixnà (ss. I-III), que recull i consolida la tradició oral des del temps de la llei escrita o Torà (ss. VI-V aC), en recomana el seu ús en salutacions quotidianes entre jueus (Berakhot 9:5). Però en temps del Talmud (s. V), font fonamental de la legislació, de les tradicions i de les exhortacions morals jueves, amb el Temple destruït i el poble en diàspora, els rabins ja no permeten pronunciar el nom propi de Déu en cap circumstància, sinó que es difon el costum de substituir-lo pel nom Adonai (que significa Senyor), o per Ha-Shem (literalment El Nom), sota... pena de mort! No és d'estranyar, doncs, que amb el pas del temps s'hagi acabat “oblidant” com es pronunciava exactament el mot YHVH (YHVH en són només les consonants, i fins i tot la lletra Vav no se sap si era realment consonàntica o vocàlica).

A partir del s. V els textos hebreus foren completats amb els signes diacrítics niqqud (signes emprats per representar vocals, absents anteriorment en l'escriptura hebrea). Però el mot YHVH fou completat amb els signes corresponents a les vocals del mot Adonai, enlloc dels que li haurien estat propis, per tal de recordar al lector que per molt que veiés escrit YHVH calia declamar Adonai. Aquest és l'origen de la confusió moderna que va donar lloc a creure que YHVH hauria estat pronunciat Jehovà. Jahvè es considera una aproximació més plausible, però tampoc és acceptada de manera definitiva pels experts. La realitat és que la pronunciació exacta del mot YHVH s'ha perdut en la nit dels temps.

Els noms no hebreus de Déu. Això és: Déu, Dios, Dieu, Deus, Dio, God, Gott... Actualment, les diverses escoles rabíniques encara no s'han posat d'acord sobre el nivell de santedat d'aquestes formes del nom de Déu. En qualsevol cas, alguns jueus dels anomenats reformistes (actualment hi ha, però, moltes altres maneres de ser jueu) inclouen aquests mots en el “joc” per evitar incórrer en la violació (fins i tot involuntària, per desconeixement del possible lector-impressor a través d'Internet) del manament derivat de Dt 12,4, consistent en escriure'ls en una «forma incompleta» donant lloc a, per exemple: D*u (en català), o G-d (en anglès).

Per saber-ne més

• «The Name of G-d», article de Judaism 101 i del Jewish Virtual Library, la font principal del retall anterior, junt amb les següents respostes de diversos rabins.
• «Why “G-d” instead of God?», reposta del rabí Jeffrey Wolfson Goldwasser, resposta del rabí Shraga Simmons (Jerusalem, Israel), resposta del rabí Aron Moss (Sydney, Australia).
• «Hebrew Names of God», de Hebrew for Christians, amb textos, transliteracions i àudios.

Personalment, comparteixo la preocupació, tan pròpia del pensament jueu, d'intentar detectar i defugir qualsevol forma d'idolatria. Però... molt em temo que aquest zel n'ha dut uns quants a caure en una nova forma d'idolatria molt més refinada i “culta”: tota aquesta rebuscada sacralització dels noms de Déu i els seus usos!

Amb tot, i compartint també l'esperit de sant Pau de «no donar escàndol als més febles» (Rm 14,13-23), us transmeto aquesta recomanació judaica, per tal que en feu l'ús que cregueu oportú:

«Sisplau, observeu que aquest escrit conté el nom de Déu.
Si l'imprimiu, sisplau tracteu-lo amb el respecte apropiat.»

Per altra banda, però, pres i entès com a símbol (que em sembla que és el que és), el mot D*u el trobo una troballa molt interessant, molt eloqüent, molt suggeridor per recordar d'una manera ben gràfica que: «Déu no és ni un objecte del pensament ni un concepte» (Raimon Panikkar).

En resum, entenc que el «nom» ni és únic (de fet en tenim un munt per triar i remenar!, i més que en podríem inventar!), ni conté allò simbolitzat (tant sols «hi apunta» —perdoneu que em repetixi tant, però... per cert, ha quedat clar? Hehehe!).

Ara bé, realment, ¿és aquest l'únic “camí”, partir d'un «nom»? (Que no deixa de ser l'expressió d'una «doctrina»...) Realment, ¿em cal un «nom» per... acabar-lo transcendint vers allò simbolitzat... [allò apuntat pel símbol «D*u»]? ¿No podria ser aquest un “camí” una mica massa racional, més aviat propi del “segon ull” i, per tant, coix ja d'entrada? «Mira, és per aquí, només cal que t'aprenguis, acceptis i et conformis en tots aquests conceptes... i ja està. Té! Apa, són 5.ooo €. Gràcies. — Següeeent?» Paraules... noms... conceptes... ideologies... doctrines... dogmes... normes... tots ells uns “caminadors” molt necessaris, sí, però... arriben a fer tanta nosa, també, pobrets!



Altres símbols (completament diferents!) em són tant o... molt més necessaris per aprendre a «caminar cap a...». Aquells que són “llum” per al «tercer ull», la mirada de l'amor, de la poesia, de la fe, de l'esperit... En l'escrit de la setmana que ve miraré d'oferir una mica de “llum” sobre el que em sembla que és un dels símbols (o “imatge”) més bàsics i fonamentals de (i que em sembla que em posen en relació més directa amb) D*u!

Una abraçada!

Crèdits de les fotos. 1: “Indicadors vers els Estanys de Tristaina, Andorra”, d'Èdgar Planas. 2: “El tetragrama YHVH en un rotlle de la Torà”, de Daniel Tibi, corresponent al fragment de Nm 18,27-30. 3: “Venerables jueus polonesos estudiant minuciosament un text de la Mixnà, 1924”, del YIVO Institute for Jewish Research de Nova York. 4: “Anell d'amor”, de Roger McLassus. — Llicències: Creative Commons (1, 2), Copyright, emprat segons termes d'ús (3), GFDL (4).

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».

La quietud creativa

Retall per meditar

«El Tao mai no actua,
i això no obstant fa totes les coses.
Si els reis i els barons s'atinguessin al Tao,
el món es reformaria per si sol.
Si un cop reformat aparegués el desig d'obrar,
caldria contenir-lo amb la Simplicitat original sense nom.
La Simplicitat original sense nom no té desigs.
L'absència de desigs produeix el repòs.
I el món es pacifica per si sol.»

Lao Tse (1997) Poema XXXVII. A: «Tao Te King. El llibre del Tao». Barcelona: J. J. de Olañeta, Editor. (Els petits llibres de la saviesa: 13). ISBN: 84-7651-675-4. — Lao Tse (~s.IV aC), o Laozi (segons el nou sistema Pinyin de transcripció del xinès 老子 [lǎo zǐ]), filòsof llegendari de l'antiga Xina, mítica figura central del Taoisme, i considerat autor del «Tao Te King». Lao Tse significa “Vell Mestre”. — El taoisme és un dels tres grans corrents del pensament xinès tradicional, en el qual cal distingir d'una banda una doctrina misticofilosòfica (taoisme sapiencial de l'època Zhou) i de l'altra una tradició i un culte religiosos (taoisme religiós posterior). Actualment, els propis taoistes solen presentar el taoisme més com “una manera de viure” que no pas com una religió “a la clàssica”.

«Fer-no-fent» (Wey-Wu-Wey) és un dels conceptes clau del taoisme. Expressat amb les meves paraules (i segons la meva pròpia experiència i comprensió), no es tracta ni de cercar l'acció “activista” ni la no-acció “passiva”, sinó d'adonar-me que l'acció “alineada amb el Tao” és l'acció justa, oportuna, precisa, fluïda, amorosa, tova, suau. Comprenc que aquesta és, justament, l'acció realment transformadora, l'acció que em condueix (ens condueix!, sol entenc que no vaig enlloc) vers la pau i la felicitat plena i compartida.

Ja vaig avançar en el darrer escrit que la meva comprensió actual de Déu (incompleta, inacabada, no definitiva) té semblances, té certa coherència, amb el Tao del taoisme (per bé que no siguin conceptes o símbols idèntics). Perquè, entre altres coses, comparteixo aquesta intuïció: «Déu no fa res, però en Ell es fa tot».

Foto: “Cascada de Hopetoun, al bosc de Beech, prop del Parc Natural d'Otwey, Austràlia”, de David Iliff (llicència: Creative Commons).

Encontre en el desig

Cita

Mira aquest verset de sant Lluc: «La voluntat del pare és que res es perdi». Per nosaltres la paraula voluntat denota fortalesa, força de voluntat, sotmetre algú a la teva voluntat. Però en grec aquesta simple paraula de vuit lletres indica passió, foc, òrgans interns; pot significar estimat, desig, inclús desig sexual... — No, el que importa no és la paraula, sinó el que diu de Déu.

El personatge Martí Luter, interpretat per Joseph Fiennes, a la pel·lícula «Lutero (Luther)», d'Eric Till (Alemanya, 2003, 121 min: crítica), en una escena en què Luter està enfeinat traduint el Nou Testament del grec i el llatí a l'alemany. — Martí Luter (1483-1546) va ser un teòleg i sacerdot alemany i va iniciar, per mitjà dels seus escrits i qüestionaments religiosos, la Reforma Protestant.

Context

Es tracta d'una pel·lícula patrocinada per la mateixa Església Evangèlica Luterana, a través del Thrivent Financial for Lutherans, per la qual cosa és de bon suposar que, malgrat que no es tracti d'una pel·lícula documental i que s'hi hagin detectat algunes inexactituds, la majoria dels conceptes teològics expressats pel personatge Martí Luter gaudeixin de suficient credibilitat i valor històrics. Per exemple, el text de la cita que encapçala l'escrit d'avui.

Els textos evangèlics, en la nostra versió BCI, que he trobat més propers al que en Luter de ficció cita en aquest fragment de la pel·lícula són: «I la voluntat del qui m'ha enviat és aquesta: que jo no perdi res d'allò que ell m'ha donat» (Jn 6,35-40), «Igualment, el vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un de sol d'aquests petits» (Mt 18,10-14). Segur que n'hi deu haver més i de més ben trobats...

Comentari

No tinc la intenció d'escriure cap tractat teològic sobre el què i el com de «la voluntat de Déu». Tant sols desitjo comentar, argumentar i compartir com ha anat canviant, evolucionant la meva comprensió d'aquest concepte al llarg de la meva vida. Amb el ben entès que:

Dir coses sobre Déu, pensant que el concepte toca l'objecte (Déu) és una blasfèmia, ja que fem de Déu un objecte de pensament. Gregorios de Nyssa deia que la pitjor de les idolatries és fer de Deu un concepte. Déu no és ni un objecte ni un concepte.

Font: PANIKKAR, Raimon (2002) «Mort i resurrecció de la teologia». Textos. Lliçó inaugural del curs 2002-2003 a la seu de l'Institut Superior de Ciències Religioses de Vic.

Per això, repeteixo, escriuré sobre la meva personal i particular comprensió sobre la «voluntat de Déu», en cap cas sobre allò que Déu és. Simplement perquè se m'escapa, em transcendeix, per molt que a voltes em sembli que gairebé el pugui “veure”... amb els ulls del cor, és clar.

Durant molt de temps (molts anys, de fet) vaig viure la meva fe fent equilibris entre la «voluntat de Déu», la comprensió que «Déu és Amor» i tot el que succeïa a la meva vida, tot allò de bo i tot allò de dolent. Després de molt de temps de donar-hi voltes, vaig arribar a una primera conclusió que ho intentava harmonitzar: només allò que em passa i que sigui «bo» pot ser voluntat de Déu, pot venir d'Ell, mentre que allò que em passa i que sigui «dolent» (em causa un dolor o un sofriment extrems, sense sentit, absurds, destructius), no pot ser la seva voluntat, no pot sortir del qui és la Bondat plena, absoluta i infinita, el Pare ple de tendresa. Estava començant... a eliminar la paraula «prova» del meu diccionari intern, a adonar-me de la seva contradicció, del seu regust de projecció humana sobre allò que potser (m'ensumo, intueixo) és Déu. Així ho vaig viure durant un temps.

Però... de mica en mica em vaig anar adonant que aquesta també era una visió coixa de la Realitat. Avui (faig un salt!) crec i visc amb tota normalitat que: «Res del que em passa és voluntat de Déu!», ni allò que valoro com a realment «bo», ni allò que valoro com a realment «dolent». Fer aquest pas va ser per mi una gran alliberament interior (un profund uffff!), el desaferrament d'una creença limitant. Repeteixo:

Déu no intervé mai en res de la meva vida!,
en cap de les meves circumstàncies vitals!

Pot semblar molt fort, i que trenca molts conceptes, doctrines i dogmes (fins i tot pot semblar una conclusió... atea!), però, paradoxalment, no m'he allunyat de Déu, sinó que se m'ha fet molt, molt més proper, comprensible, real. És més, abans se'm feia molt difícil de “veure'l” enlloc (potser perquè “mirava” on no era), i ara gairebé el “veig” a tot arreu... Com explicar-ho?

Primer, quina podria ser la «voluntat de Déu», si és que n'hi ha alguna? Jo crec que sí, que es pot dir que n'hi ha una, però a mi m'agrada donar-li el matís de desig, passió, anhel... Quina podria ser, doncs? Crec (m'ensumo, intueixo) que és que aculli, que accepti, que entri en el seu Regne (ni més ni menys que el nucli central de tota la predicació de Jesús!), el Regne del cel, el Regne de l'Amor. I això es fa amb el cor, amb l'ànima, amb l'esperit, amb tota la persona! I no de boquilla, és clar, que és el que em sembla que ens està dient l'Evangeli: «No tothom qui em diu: “Senyor, Senyor”, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel.» (Mt 7,21). Llegit al revés potser s'entén més: aquell qui fa la voluntat del Pare (de cor i de veritat, i no de boquilla) entra al Regne del cel (amb... el cor!, és clar!, perquè de boquilla simplement i realment un... se'n queda fora!, per definició! —vaja, quin misteri, no?), i això és (ni més ni menys!) que la voluntat del Pare. És tant senzill que fins i tot un infant ho sol entendre. Pels adults de formació matemàtica és un simple A = B. Corol·lari:

La «voluntat de Déu»
no és una cosa que em passa (passiu),
sinó una cosa que faig (actiu).

És gros, oi? Tants anys com vaig trigar a veure-ho! I ho tenia davant dels nassos! (En un fragment de l'Evangeli tan breu i escoltat i llegit tants centenars de vegades!... però alhora tan dens!, el destil·lat d'una saviesa tan... transparent!, que... és clar, només es pot “veure” amb la mirada del cor, del «tercer ull», oi?) La voluntat del Pare del cel, es fa!... i no es “pateix”! És quelcom a què m'apunto! Lliurement!, i de tot cor! (Com ho puc dir més alt i més fort?) Com costa, però, desfer-se de les velles creences, dels vells esquemes mentals... desaferrar-s'hi.

Segon, en què consisteix «entrar al Regne del cel», o de Déu, o de l'Amor? Aquesta ja és més fàcil, oi? O no, depèn. Tanmateix, tant sols ho esbosso. Es tracta d'un lloc? «El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: “És aquí” o “És allà”. El Regne de Déu és enmig vostre» (Lc 17,20-21). No. Es tracta d'una actitud, l'actitud darrere del fer. Quina actitud tenen els nets de cor, els compassius, els qui treballen per la pau (Benaurances: Mt 5,1-12)? Quina actitud tenen els infants (Mc 10,13-16)? Bé, només cal obrir els ulls i observar-los... estimen!, sense fer ni fer-se gaires preguntes!, sense jutjar!, acullen, riuen, salten, viuen, donen...

Tercer, quin és «el meu desig», el meu anhel més profund? No sé tu (benvolguda lectora, benvolgut lector), però en el meu cas és amor... llibertat..., l'amor en la llibertat, la llibertat en l'amor... o alguna cosa així. Quina diferència hi ha, doncs, entre el meu desig (el més profund!) i el desig de Déu? Potser que Ell “escriuria” AMOR i LLIBERTAT (en majúscules, totals)? No és això un autèntic i profund encontre en el desig?

En resum (i, alhora, fent un pas més enllà) en la meva recerca personal de Déu i de la veritat (allò que és), i en la recerca de la meva essència (allò que sóc) em descobreixo que “jo sóc” en “Jo Sóc”, que el meu desig és el Desig, que la meva voluntat és la Voluntat. Dit d'una altra manera, potser (espero, ho intentaré) més comprensible: de fet, descobreixo que no m'he d'esforçar per «alinear la meva voluntat amb la voluntat de Déu» (com sembla que diuen alguns autors), sinó que em descobreixo que “sóc” alineat amb...! Que “jo sóc” en tant que alineat amb “Jo Sóc” (un dels molts noms de Déu, en parlaré en un proper escrit), i que “deixo de ser” (perdo la meva essència, el meu ésser, el meu jo autèntic) quan em descobreixo poc o gens alineat amb l'Ésser, amb “Jo Sóc”. D'aquí el destil·lat: «jo sóc en Jo Sóc». Així, la «voluntat/desig de Déu» no s'imposa damunt del meu, sinó que és el meu, és la plenitud i la realització del meu desig més autèntic! El desig de Déu és el meu “ésser” en plenitud!, que jo “sigui”!

La glòria de Déu és l'home vivent;
i la vida de l'home és la visió de Déu.

Sant Ireneu de Lió (Irenaeus, s.II-~202), bisbe de Lugdunum, a la Gàl·lia, aleshores part de l'Imperi Romà (actualment Lió, França), un dels Pares de l'Església, el conjunt doctrinal dels quals és considerat fonament de la fe i de l'ortodòxia cristianes. — Fragment de: «Adversus Haereses» IV,20:7 (“Contra les Heretgies”, les xifres indiquen el llibre, el capítol i el paràgraf). Una obra en cinc volums, escrita entorn del 180; tant sols es conserven uns pocs fragments de l'original en grec però nombroses còpies completes en llatí.

És per això que ara... gairebé “veig” Déu a tot arreu: només em cal observar l'ésser. El jo em remet al Jo, el tu em remet al Tu, el nosaltres em remet al Nosaltres.

Epíleg

El procés “Encarnació - Creu - Resurrecció” manifesta la culminació de la passió de Déu envers l'home. La fe cristiana es veu abocada a reconèixer Déu en la passió de Jesucrist i a descobrir la passió en Déu, és a dir, a entendre el sofriment de Crist com el sofriment del Déu apassionat.

Font: LAGUNA, José (2000) «I si Déu no fos perfecte?». Barcelona: Cristianisme i Justícia. (Quaderns, 102), p. 20. En aquest fragment J. Laguna està citant: MOLTMANN, Jürgen (1992) «La passión de Cristo y el dolor de Dios». Carthaginesia (8), p. 641-665. I també: CAMPANY, Tomàs (1994) «Selecciones de Teologia». Vol 33, Núm. 129.

Retalls relacionats

• «Sóc un ésser donat», un dels primers descobriments fonamentals.
• «Allibera'ns del mal», una de les primeres preguntes fonamentals.
• «Encontre en el silenci», un dels primers encontres amb “Jo Sóc”.

Fotos: “Lutero, d'Eric Till (2003)”, còpia en baixa definició del cartell de la pel·lícula (amb copyright, emprada sense perjudici dels seus propietaris). “Home sofrint estirant un carretó de deixalles, Nanjing, Xina (2008)”, de Stougard (llicència: Creative Commons). “Sortida del sol, Eaglehawk Neck, Tasmània (2009)”, de Noodle Snacks (llicència: Creative Commons).

Fa relativament poc he descobert que la meva comprensió actual de Déu (incompleta, inacabada, no definitiva) té semblances, té certa coherència, amb el Tao del taoisme, o amb el Txi (o Qi) de les filosofies religioses xineses. Això em fa pensar en què és la veritat... però bé, millor ho deixo per l'escrit de dijous vinent. Una abraçada!