Enûma elish

Aquest és el títol original amb el qual era conegut a l'antiguitat, entre babilonis i assiris, l'avui anomenat Poema Babilònic de la Creació, una de les peces cabdals de la literatura de l'antiga Babilònia. Enûma elish és una expressió accàdia que significa literalment “quan a les altures”, i es tracta de les dues primeres paraules del poema.

Cita

Quan a les altures els cels no havien estat anomenats,
i a baix la terra no tenia nom,
ja hi era Apsu, el primordial, el seu procreador [*],
i també la creadora Tiàmat, la paridora de la totalitat.

Quan van barrejar les seves aigües,
no s'estenien les pastures, no es distingien els canyars,
quan cap dels déus no havia aparegut encara,
no havia estat pronunciat cap nom, i els destins no havien estat establerts,

aleshores els déus van ser creats enmig d'ells (dos):
Lahmu i Lahamu van aparèixer, els seus noms van ser pronunciats.

Enûma elish I 1-10 (això és, les línies 1 a la 10 de la tauleta I del poema, la recensió canònica del qual constava de 7 tauletes d'unes 160 línies cadascuna). [*] Nota d'I 3: «És a dir, el procreador, juntament amb Tiàmat, de les generacions divines que vindran».

Context

Lluís Feliu i Adelina Millet (2004) El Poema Babilònic de la Creació i altres cosmogonies menors. Barcelona: Servei de Publicacions de l'UAB, i Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Clàssics de l'Orient, 1). ISBN: 84-490-2366-1 (Servei Publicacions UAB). ISBN: 84-8415-638-9 (PAM).

Breu introducció històrica del poema

Tot i que el títol modern de Poema Babilònic de la Creació és el més acceptat actualment, no descriu exactament el contingut essencial del poema, ja que la creació de l'univers i de la humanitat ocupa una porció relativament petita de la composició; de fet, s'hauria d'anomenar “L'exaltació de Marduk”, el déu nacional de Babilònia, ja que és aquest el tema principal de l'obra.

L'Enûma elish el coneixem, gairebé complet, gràcies a més d'una seixantena de fragments de tauletes de fang manuscrites en escriptura cuneïforme i en llengua accàdia, molts d'ells duplicats i còpies, escampats en diversos arxius de les ciutats més importants de l'antiga Assíria i Babilònia. Especialment a l'anomenada Biblioteca d'Assurbanipal (668-627 aC), la més gran i més antiga biblioteca de l'antiguitat, a la ciutat de Nínive (la moderna Kuyunjik, prop de Mosul, a l'actual Kurdistan), d'on s'han recuperat un total de 30.000 tauletes i fragments de tauletes corresponents a uns 10.000 documents, la font principal de la gran majoria de textos literaris de la tradició sapiencial babilònica que coneixem avui: l'Enûma elish, el Poema de Gilgamesh, Atrahasis, El Descens d'Ishtar als Inferns, etc.

La majoria d'estudiosos situen la composició de l'Enûma elish durant el regnat del rei babiloni Nabucodonosor I (1125-1103 aC), és a dir, dins del darrer quart del segon mil·leni, escrit per al ritual del quart dia del festival de l'Any Nou (que era celebrat a la primavera), resultat d'una reforma religiosa emmarcada dins d'un període de renaixement polític en el qual s'intentava consolidar la creixent preeminència de Babilònia per sobre dels seus veïns.

L'Enûma elish, per altra banda, també va ser una peça literària de coneixement obligat per part dels escribes i erudits de Babilònia i Assíria, dins d'una tradició iniciada al tercer mil·leni i conformada al llarg de tres mil anys d'història. Alguns d'aquells erudits formaven part del cercle de confiança del rei com a consellers espirituals, astròlegs, endevins, exorcistes, metges, àugurs i, en definitiva, com a savis suposadament experts en interpretar els missatges que les divinitats enviaven als humans.

Resum esquemàtic de l'obra

Teogonia. El caos primordial aquós, el primer estadi del cosmos, és representat per una parella divina, Apsu, el mascle, el déu de les aigües dolces, i Tiàmat, la femella, la deessa de les aigües salades. Aquests creen Lahmu i Lahamu (noms de significat incert, alguns estudiosos els vinculen amb el llot primordial que es va crear dins la massa aquosa). Després són creats Ànshar (significa “tot el cel”, un déu masculí, identificat amb el déu nacional dels assiris, Ashur) i Kíshar (significa “tota la terra”, una deessa). Aquests, al seu torn, engendren Anu, el cap del panteó sumeroaccadi “clàssic” (significa “cel”, el pare dels déus, «l'hereu», «el primogènit»), la darrera generació dels déus “ancestrals”. Anu engendra Ea (significa “el senyor terra”, el déu de les aigües subterrànies, la divinitat benefactora per excel·lència), la primera generació del panteó “operatiu” sumerobabilònic.

L'inici del conflicte. Els déus joves no paren de fer soroll i no deixen descansar els déus ancestrals, en particular Apsu i Tiàmat. Apsu proposa a Tiàmat d'aniquilar-los perquè hi torni a haver silenci i pugui descansar però ella, com una bona mare, no vol destruir allò que ha engendrat. Ea descobreix els plans d'Apsu i el mata, i s'instal·la sumptuosament a l'Apsu (mot que passa a designar un “lloc”, un espai sagrat) amb Dankina, on concebeixen Marduk, «el més savi entre els savis, el més expert entre els déus», viril, fort, perfecte, excel·lent, «fill, sol, sol dels déus», etc. Però Marduk, jugant amb tempestes i inundacions també destorba Tiàmat, la qual aleshores decideix venjar la mort del seu espòs i crea un exèrcit d'éssers divins monstruosos dotats d'armes poderosíssimes amb Kingu al capdavant, el ministre i nou amant de Tiàmat, la qual l'eleva al rang de déu.

La recerca del paladí. Ea descobreix els plans de Tiàmat i els explica a Ànshar, el qual encoratja Ea a assumir-ne la seva responsabilitat i a enfrontar-se a Tiàmat. Però Ea, paralitzat de por davant de Tiàmat, renuncia a l'empresa. Al seu torn, Anu fa el mateix. De la posterior assemblea de déus convocada per Ànshar no en surt cap que gosi enfrontar-se a Tiàmat. Fins que Marduk, convençut pel seu pare Ea, es presenta voluntari. Els déus celebren un banquet, lloen Marduk, el seu paladí, i el coronen rei «sobre tot l'univers».

El gran combat. Marduk, revestit amb les seves armes, s'enfronta a Tiàmat en una batalla terrible. Ell li llença la xarxa, embolica Tiàmat, li fa entrar «el vent destructiu» per la boca, li llença una fletxa que parteix en dos «la seva ventresca i va dividir el seu cor» i, finalment, acaba amb la vida de Tiàmat, «la capdavantera». Aleshores l'exèrcit de Tiàmat és dipersat i Kingu, llur capità, és fet presoner.

La creació de l'univers. Marduk divideix el cos de Tiàmat en dues parts, «la va esqueixar en dos com un peix assecat: va col·locar una de les meitats tot ensostrant el cel» i amb l'altra «va cobrir i va assegurar la terra». (Més detalls a «Marduk crea l'univers», sobre la creació per combat.)

L'entronització de Marduk. Després de la creació de l'univers tots els déus lloen Marduk, es prosternen davant d'ell i el proclamen «rei-total», tot investint-lo amb els atributs de la reialesa: unció amb «oli de xiprer», vestit reial, aura i corona reials, armes reials i tron. Seguidament Marduk decideix crear Babilònia i el seu temple principal, l'Essàgil (significa “la casa del sostre alt”, el temple de Marduk a Babilònia).

La creació de la humanitat. Marduk té la necessitat de fer un prodigi encara més gran i decideix que es creïn «els homes primigenis, que se'ls imposin les obligacions dels déus i que aquells puguin descansar». Alehores «Ea, el savi, va crear els humans» de la sang de Kingu, el qui «va crear la guerra , va incitar Tiàmat i va començar la lluita». (Més detalls a «Ea crea la humanitat», sobre la creació per sacrifici.)

Els cinquanta noms. La darrera part del poema descriu i comenta els cinquanta noms de Marduk (50 és considerat un número sagrat pels babilonis) com a cap del panetó babilònic. Per exemple, Lugaldimmerankia, títol sumeri que significa literalment «el rei dels déus del cel i l'infern».

Comentari

Després d'haver llegit el llibre citat amb calma i tot sencer, em permeto expressar la meva opinió personal sobre aquesta joia religiosa, literària i política de l'antiguitat (de més de 3.000 anys!, al bressol de la Història de la humanitat, de quan es començava a escriure!). Per molt “curiós” que pugui semblar el contingut del poema a primera vista, comparteixo la següent opinió:

Sens dubte ha arribat el moment de començar a reunir els fragments, tant de la cultura occidental i moderna, que destaca en l'anàlisi i l'especialització, com de les diverses civilitzacions del món, cada una de les quals allotja les seves pròpies excel·lències i defectes. No podem permetre que cap religió, cultura o fragment de la realitat —tot i ser etiquetat de «residu» per una civilització posterior, o entès com a quelcom «superat» per algun grau superior de consciència— sigui oblidat, menyspreat o malbaratat si volem assolir aquella reconstrucció total de la realitat que avui dia ha arribat a ser imperativa.

Raimon Panikkar (1999) Colligite fragmenta, para una integración de la realidad. A: La intuición cosmoteándrica. Las tres dimensiones de la realidad. Valladolid: Trotta (Paradigmas, 24), p. 19. ISBN: 84-8164-307-6. — A continuació, en una nota a peu de pàgina, Raimon Panikkar cita Jn 6,12 (BCI).

En els propers escrits, doncs, miraré d'esbossar els dos o tres “detalls” del relat babilònic que m'han semblat més significatius i profunds, aquells que ressonen de manera més intensa en la meva pròpia interioritat, de manera similar a com ho he fet en la sèrie anterior sobre els relats de la creació bíblics. Les comparacions entre ambdós textos seran inevitables, tot i que secundàries, ja que ara mateix m'interessa més descobrir la capacitat espiritual universal de l'ésser humà d'apuntar vers la Veritat (per moltes barreges polítiques i religioses que ho puguin enterbolir) que no pas discriminar qui de tots té més bona “punteria”...

Amb tot, malgrat totes les possibles influències de l'Enûma elish a la Torà (algunes força evidents, tot i que he pogut comprovar personalment com la comparativa entre ambdós textos presentada per algunes fonts és massa simplista i superficial, i respon més a un prejudici a favor d'un text i en perjudici de l'altre que no pas a un estudi comparatiu profund, seriós i meditat), puc continuar afirmant que els relats que acaben essent elaborats i fets propis pel poble hebreu acaben assolint... una profunditat i una subtilesa insospitades (com he intentat posar de manifest en la sèrie d'escrits anterior complementada, gairebé sense voler-ho, amb la que comença), sense cap necessitat ni de sobre- ni d'infravalorar la profunditat pròpia del relat de l'Enûma elish.

Una abraçada!

Crèdits de les fotos. 1: “Tauleta de l'Enûma elish amb escriptura cuneïforme”, contribució a mythprojects.wikispaces.com. 2: “El déu Marduk”, de Wikimedia Commons. — Llicències: Creative Commons (1) i Domini públic (2).

Retalls relacionats

• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, tot situant-lo en el seu context històric, especialment amb l'Enûma elish.
• «Enûma elish», introducció al Poema Babilònic de la Creació.
• «Marduk crea l'univers», la creació per combat i el mitema del caos i l'ordre.
• «Ea crea la humanitat», la creació per sacrifici.
• «El mitema de la paraula creativa», la creació per la paraula a l'Enûma elish i a la Bíblia.

No-omnipotents, com D*u

L'omnipotència sempre ha estat una de les grans temptacions de l'ésser humà, de cada ésser humà: el desig de tenir-ho tot sota el meu control, de tenir-ho tot sotmès a la meva voluntat. El desig (desordenat!) de ser omnipotent, o totpoderós (em permeto recordar que són sinònims), consisteix en desitjar expandir el JO sobre la TOTALITAT. És el JO = TOT (ho vaig començar a esbossar cap al final d'un escrit anterior, «La visió de D*u»).

Però l'omnipotència, com tota gran temptació humana que es preciï de ser-ho, és alhora un engany i, com es veurà de seguida, un dels més terribles i destructius!

Per mirar de justificar aquesta intuïció sobre l'ésser humà, més encara, per mirar de justificar el títol (aparentment sensacionalista) de l'escrit d'avui em fonamentaré en un altre “detall”, aquest cop, del segon relat de la creació del Gènesi. (Perquè, efectivament, es tracta d'una intuïció... ben antiga!, que miraré d'actualitzar, de la mà de Marie Balmary, Raimon Panikkar i Ringu Tulku Rimpotxé, enllaçat amb les meves pròpies paraules i comprensió. Una comprensió en camí, no acabada, en recerca constant, però que ja ha passat per uns quants alliberaments, com el que intentaré comentar cap al final del retall d'avui.)

Quart detall: la «religió de la serp»

La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet. Preguntà, doncs, a la dona:
— Així, Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?
La dona va respondre a la serp:
— Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí, però dels fruits de l'arbre que hi ha al mig del jardí, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem.
La serp li va replicar:
— No, no moriríeu pas! Déu sap que, si un dia en menjàveu, se us obririen els ulls i seríeu igual com déus: coneixeríeu el bé i el mal.
Llavors la dona, veient que el fruit de l'arbre era bo per a menjar i feia goig de veure, i que era temptador de tenir aquell coneixement, en va collir i en va menjar; i va donar-ne també al seu home, que en menjà amb ella. Llavors a tots dos se'ls obriren els ulls i es van adonar que anaven nus.

Cita bíblica: Gn 3,1-7 (BCI).

El fragment anterior condensa, magistralment, la temptació i l'engany d'una comprensió errònia de Déu a la qual, malauradament, estem tots exposats. Part del detall consisteix en què aquesta “religió” és professada, ni més ni menys, que per «la serp!», un animal que parla?, un animal imaginari!,... fals! I què diu? Si voleu ser igual com déus mengeu de tots els arbres del jardí! Tot es pot menjar!

Quin és l'engany? «Seríeu igual com déus...». Aquest és l'engany, i no la temptació!, perquè, de fet, els éssers humans ja ho som (en possibilitat!) igual com déus: «Déu digué: —Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres...».

Quina és la temptació? «Menjar dels fruits de tots els arbres del jardí...». La serp em recorda que puc escollir (lliurement!) entre el JO-amb-TU en el NOSALTRES, o bé el JO = TOT (aquesta darrera opció presentada astutament com a més... atractiva!, com si fos més real, efectiva i realitzable?)

La religió de la serp no ens és pas desconeguda. Potser és la més estesa: Déu es reserva per a ell el coneixement total, i els humans no hi han d'aspirar. Un déu tirànic, gelós. D'on es dedueix la resta, presentada per la serp: l'home només pot arribar a la seva glòria transgredint aquella frontera.

—

La serp diu: si no ho ets tot, si no ho saps tot, si no ho pots tot, no ets res. Curiosament, allò que no existeix, un animal que parla, afirma que només existeix allò que ho és tot. El no-res proposa la totalitat.

Marie Balmary, psicòloga, psicoanalista i escriptora francesa. — Font: BALMARY, Marie (2008) L'origen diví. Barcelona: Fragmenta (Assaig, 11), pp. 97 i 98. ISBN: 978-84-92416-12-7.

Aquest és, per mi, l'ensenyament fonamental d'aquest fragment del mític relat: que quan l'ésser humà transgredeix el límit es descobreix «tot nu» i, per tant, abocat ell mateix al no-res: Sense l'alteritat el JO mor! (Existeix una destrucció més mortífera que aquesta?) Per tant, fem atenció perquè la clau de volta per a l'existència de l'ésser humà és, en realitat (en realitat!), el NOSALTRES (i no el TOT!), imatge i semblança del NOSALTRES diví.

En què recolza l'atribut Totpoderós aplicat a Déu?

Arribats a aquest punt, i havent comprès que l'atribut totpoderós aplicat a l'Home és temptació i és engany (i potser el pitjor de tots!) no puc evitar de preguntar-me, ¿i què hi ha de l'atribut Totpoderós aplicat a Déu? Perquè, de fet, el matís més evident, habitual i tradicional que se sol donar a l'atribut Totpoderós quan s'aplica a Déu és ni més ni menys que «el qui tot ho pot!», totalment coincident amb... el que li dóna «la religió de la serp!» Com és possible aquesta paradoxa? En aquestes condicions, ¿és defensable aquest atribut? O bé és millor rebutjar-lo? ¿Em cal entomar i fer els malabarismes que calgui amb l'herència de la tradició del passat? O bé em convé més deixar anar llast per poder-me enlairar en la llibertat de l'esperit? (Sóc ben conscient que no sóc el primer ni en fer-me preguntes ni en cercar respostes. El que segueix és la meva resposta raonada, la meva opció personal... no definitiva!, sobre aquesta qüestió ben concreta.)

Per començar, sé prou bé que l'expressió «Déu totpoderós» i d'altres de similars apareixen explícitament a la Bíblia en vàries ocasions (per exemple, el resultat d'aquesta cerca a la Biblia Sacra Vulgata de tots els mots que comencin per “omnipot*”dóna 68 coincidències a l'AT, 1 a l'epístola als Corintis, i 9 a l'Apocalipsi). Són, però, les expressions amb què se sol traduir un d'entre els diversos noms de D*u de l'original en hebreu, El Shaddai, emprat ocasionalment (menys de 100 vegades, compareu-ho amb els milers i milers de vegades, de l'ordre de 10.000, en què són emprats altres noms de Déu a tota l'Escriptura) i tant sols per una de les quatre antigues tradicions (la més antiga?) que van contribuir a la redacció final i unitària de l'Escriptura hebrea. Però, i anant més enllà, també em pregunto: Què significava originalment pels hebreus El Shaddai? Déu totpoderós, o Totpoderós, n'és realment una bona traducció? Deixo la resposta oberta, però ofereixo algunes pistes.

Segons l'exegesi rabínica sobre el nom de D*u El Shaddai: «D'acord amb alguns punts de vista, deriva d'una arrel que significa “cobrir de beneficis”. D'acord al Midraix, significa “Aquell que diu Dai” (“dai” vol dir prou o suficient), i prové del fet que quan Déu va crear l'univers aquest es va expandir fins que Ell va dir “Dai!” (potser el primer registre de la teoria de l'expansió de l'univers?). Alguns fan notar que Shaddai és un acrònim de Shomer Daltot Yisrael, Guardià de les Portes d'Israel.» — Font: Judaism 101, una enciclopèdia del judaisme, una de les fonts de la Jewish Virtual Library.

I què hi diu la intuïció cristiana trinitària sobre Déu? Li sembla que li escau gaire bé l'epítet de Totpoderós?

Tot allò que el Pare és ho dóna al Fill. Tot allò que el Fill rep ho entrega alhora al Pare. Aquesta donació (al Pare, en última instància) és l'Esperit.

Font: Raimon Panikkar (1998) La Trinidad. Una experiencia humana primordial. Madrid: Siruela (El Árbol del Paraíso, 14), p. 69. Panikkar està citant, al seu torn, sant Bonaventura.

Aparentment rebuscat, però alhora ben senzill. La intuïció cristiana de la trinitat apunta cap a un D*u que es dóna, que es buida completament a l'Altre, tot creant alteritat. Apunta cap a un D*u que no cerca ser-ho Tot, acaparar-ho Tot, dominar-ho Tot sinó que, paradoxalment, apunta cap a un D*u que Tot... ho dóna! Una “acció”, un “fer”, que des d'una mentalitat occidental (des del «segon ull», el recordeu?) potser sí que es pot confondre amb poder, amb el tot-poder, amb el qui tot ho pot... Però des de l'espiritualitat (des del «tercer ull», tot un altre nivell de comprensió) em sembla que es “veu” just... a l'inrevés? Bé, em sembla que es “veu” tan diferent que ni tant sols es pot dir que sigui ben bé a l'inrevés! (Ni tot poderós, ni gens poderós, sinó... tot el contrari!) Per exemple, des de l'espiritualitat tibetana:

Tot és vacuïtat, perquè no hi ha res que no depengui de la resta. Tot és per naturalesa interdependent i, per consegüent, buit d'existència pròpia.

Ringu Tulku Rimpotxé, mestre buddhista tibetà, refugiat a l'Índia arran de la invasió xinesa, doctor en filosofia buddhista i gran erudit. — Font: Ringu Tulku Rimpotxé (2002) El budisme explicat als occidentals. Barcelona: Viena Edicions (Helios: 7), p. 24. ISBN: 84-8330-155-5.

Ja sé que tant Raimon Panikkar, com Ringu Tulku o l'espiritualitat hebrea de l'AT parlen de conceptes i de símbols que no són exactament idèntics. Però apunten, cadascú a la seva manera i des de la seva saviesa de veritables mestres, vers el fonament últim de la Realitat. Tot existeix en l'alteritat, en buidar-se en l'altre, en donar-se completament, en una essencial inter-in-dependència. Fins a l'extrem que m'atreveixo a afirmar que:

Déu no és o no seria Déu sense l'Home: Déu és Déu en i amb l'Home. I, alhora (naturalment!, recíprocament!, en harmonia!), l'Home és Home en i amb Déu.

No és cap demostració de res, tant sols una bella intuïció en harmonia amb la meva observació tranquil·la i silenciosa de la realitat que m'envolta. Res més.

Per tot això i a parer meu (desconec si és un parer gaire estès, de fet em preocupa poc si “pateixo” segons quin tipus de “rareses” en segons quins temes), l'atribut Totpoderós, o Omnipotent, (o fins i tot Absolut) aplicat a Déu crec que és un dels més desafortunats que mai s'hagi inventat l'ésser humà. Crec que és altament equívoc, perquè no ajuda gens a apuntar vers la bona direcció. I també crec que és altament tòxic, perquè alimenta (suposo que sense voler-ho, però el resultat és el mateix) la «religió de la serp», temptació i engany alhora! (I això darrer, amiga o amic lector, crec que és pitjor que gravíssim... pervers!, perquè aquesta temptació i engany disfressats de [pseudo]-religió oficial és molt més subjugant i difícil de detectar —i, per tant, d'alliberar-se'n— que si hom sap que li ho està “dient” una vulgar serpota imaginària que s'arrossega per terra... no?) Si un mot cal explicar-lo tant i cal acompanyar-lo sempre d'un «sembla que digui A però en realitat vull dir B» per tal que no s'interpreti malament, ¿per què no emprar-ne un altre? Que no en tenim a milers de mots al diccionari? I per què no diem «B» directament?

Per tot això, amiga o amic lector, em permeto compartir amb tu el meu credo personal el qual, dit més amb el cor que amb el cap, comença més o menys, si fa no fa, així:

«Crec en Déu, Pare totgenerós, donador del cel i de la terra...»

Crèdits de les fotos. 1: “Felices al bosc”, de Charles Pieters. 2: “Pomer”, d'Adam E Cole. — Llicències: Creative Commons (1, 2).

La setmana vinent, finalment, esbossaré un darrer i conclusiu “detall” dels mítics relats de la creació, per mi tant important com tots els que he anat esbossant fins ara, però que pràcticament només s'entén a partir del text original hebreu ja que (lamentablement!) la immensa majoria de traduccions l'han ben perdut pel camí! Amb aquest darrer hauré completat l'esbós de cinc “detalls” (com les cinc puntes d'una estrella) suficients (espero...) per intuir la profunda riquesa real, concreta i pràctica que contenen aquests textos tan antics de l'AT, massa sovint incompresos i menyspreats com a “simples rondalles de la vora del foc àmpliament superades pels (suposats!) coneixements actuals”. ¿Per la pre-potència (cegesa, de fet?) del coneixement racional?

Una abraçada!

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».

Descoberta de l'espiritualitat

Retall d'una vida

«Recordo amb molta claredat una descoberta decisiva: quan vaig arribar a comprendre perquè un mestre d'escola, una persona important en aquell ambient, sempre parlava de la gent humil amb gran veneració; sempre feia ressaltar allò que no compta, allò amagat, allò menyspreat per les multituds, allò que és un missatge d'un món invisible, espiritual.

—

»El fet que aquest ensenyament em vingués sovint a través de persones no creients ha donat a la meva espiritualitat, des del principi, una dimensió universal. Ja no em podia imaginar una frontera entre allò que veia en aquestes persones i el que jo entenia com a missatge de l'evangeli.

—

»La descoberta de l'espiritualitat l'he fet a través de les persones, a través de la “carn” de la vida.»

Cristina Kaufmann (1939-2006), religiosa contemplativa del Carmel de Mataró. — Font: KAUFMANN, Cristina (2007) «El camí d'una vida». A: La Transparència de l'Invisible (1). Badalona: Claret (Torsimany, 11), p. 27. ISBN: 978-84-8297-985-4.

Foto: “Flor a terra del porxo”, de Written Voice (llic.: Creative Commons).

L'espiritualitat... una de les dimensions de l'ésser humà més bàsiques i fonamentals, però alhora, més difícil d'explicar i de definir. Per què? L'espiritualitat adopta moltes i diverses formes arreu del planeta, tot creuant les fronteres de les cultures i les religions (o no religions!, perquè l'espiritualitat n'és independent!). Fins i tot és ben possible que cadascú desperti, adopti i desenvolupi la seva pròpia forma espiritual personal i intransferible. Però hi ha quelcom de comú, bàsic i fonamental en totes les seves formes que ens permet comprendre l'espiritualitat com a quelcom compartit entre tots els éssers humans, fins i tot com a quelcom que ens permet qualificar si un ésser viu és, de fet, un ésser humà.

L'espiritualitat com a tal no és una doctrina concreta, no està adscrita a cap religió, culte o veneració concrets, ni tampoc depèn de cap filosofia, cultura o tradició concretes. Tampoc és una col·lecció de conceptes, ni una col·lecció de respostes concretes a preguntes concretes. L'espiritualitat és l'actitud interior de cada ésser humà conscient, despert i atent davant la vida, és el “lloc” on es manifesta «el misteri insondable i invisible» (Cristina Kaufmann), és «el conreu del món interior per alliberar-lo i qualificar-lo» (Ramon M Nogués), és «una manera determinada d'enfrontar-se a la condició humana», és «l'actitud bàsica de l'home respecte al seu fi últim» (Raimon Panikkar), «no està pressionada per ideologies, ni dogmes, ni suposicions de cap mena, sinó que s'interessa en el fet, en allò que és, i en transcendir-lo» (Jiddu Krishnamurti), és «la riquesa humana que sosté el nostre país» (Mahatma Amma).

Per això i al meu entendre, l'espiritualitat és quelcom que defineix, que fa ser qui és, a l'ésser humà, a tot ésser humà. L'ésser humà és, en tant que ésser humà (és a dir, per definició), un ésser espiritual, o, si es prefereix, un ésser amb espiritualitat.

Una abraçada!

Retalls relacionats

• «Sortim de l'aiguabarreig conceptual?»
• «Despertar espiritual amb bon humor»
• «Darshan, l'abraçada de l'Amma»

Els noms de D*u

Cita

— Així és —acceptà Simon—. Un dia vaig comprendre alguna cosa que podria expressar amb les seves paraules: que Déu és la paraula més exagerada en tots els idiomes. Per això me l'estimo tant.
— Però això ho canvia tot. Dit d'aquesta manera, ja no és la mateixa història. Estem ben lluny del gran policia del cel, o de tots els sinistres muntatges de les religions, o potser hauria de dir de les pseudoreligions.

Marie Balmary, psicòloga i psicoanalista francesa, ni teòloga ni exegeta, ha posat en pràctica un mètode de lectura i interpretació en grup dels textos bíblics en la seva llengua original —hebreu i grec—, de manera semblant al que permet fer la psicoanàlisi. La seva obra gaudeix d'una gran difusió a França, i ha estat traduïda a l'anglès, el portuguès, l'holandès, l'italià, el grec, el japonès i ara al català.

Context

Breu fragment de la quarta conversa entre Simon, monjo catòlic que llegeix l'hebreu, i Ruth, psicoanalista atea de cultura jueva, personatges de ficció d'un assaig novel·lat autobiogràfic que m'ha captivat des de la primera pàgina fins a la darrera!, tant per la seva excel·lent qualitat literària com pel cos del seu contingut. Un dels pocs llibres que he llegit tot sencer i gairebé d'una tirada: BALMARY, Marie (2007) El monjo i la psicoanalista. Barcelona: Fragmenta (Assaig, 4), p. 63. ISBN: 978-84-935695-6-3. En una excel·lent traducció d'Andreu Trilla, estimat i venerable pare escolapi.

Comentari

M'ha semblat adient començar el «retall» d'avui amb aquesta cita, d'aparença més light, però molt representativa del meu propi sentir, com a contrapunt previ a l'apunt potser més dens que segueix.

En l'escrit de la setmana passada ja vaig avançar, dit d'una altra manera, que «la paraula (el símbol) no és “allò apuntat” (allò simbolitzat), sinó que simplement “hi apunta”, com si ens digués a cau d'orella: pssst!, cap allí...». Amb tot, hi ha qui dóna gairebé el mateix valor i reverència al símbol (la «paraula», el «nom»), que a allò simbolitzat (i aquí hauria d'escriure «Déu»... precisament una paraula!, un nom!, però... ja ens entenem, oi?). Potser pel temor que en malmetre el primer es pogués perdre, alhora, el camí, la pista, la guia vers el segon...? És possible. Però (i ho dic seriosament), realment... passaria això? O potser... justament tot el contrari? (En parlaré més extensament i matisada en algun altre escrit, però ho avanço breument: ¿no podria ser que “malmetre” el símbol signifiqués, de fet, un alliberament d'allò simbolitzat respecte del seu símbol, diguem-ne, segrestador? Almenys, des del punt de vista des d'on podem “mirar”: l'humà, no el diví. De moment no dic ni sí, ni no...)

Retall jueu

El significat dels noms. En el pensament, la cultura i la tradició jueves un nom no és una designació arbitrària, una combinació aleatòria de sons. El nom transmet la natura i l'essència d'allò anomenat, en representa la seva història i la seva reputació (el seu “bon nom”!). Per aquest motiu en el judaisme els noms de Déu, en totes les seves formes, són tractats amb una cura inusual, amb un respecte i una reverència extraordinaris.

Els noms hebreus de Déu. El tetragrama יהוה compost per les quatre lletres hebrees Yod-Hey-Vav-Hey (com sabeu l'hebreu s'escriu de dreta a esquerra, en un alfabet de 22 lletres, originalment només consonants), és el nom més important de Déu en la tradició jueva. És el nom inefable, indicible, distintiu, propi de Déu. L'origen (mític, simbòlic) d'aquest nom misteriós sembla ser que es troba a Ex 3,14. Transliterat en el nostre alfabet com YHVH, és també el nom més freqüent a la Bíblia jueva (part del nostre Antic Testament), on hi apareix més de 6.800 vegades (la meva font és confusa en aquest punt, però la xifra és plausible). En català sol ser traduït per Senyor, el Senyor o el Senyor-Déu (més avall queda més clar perquè).

Altres noms hebreus de Déu són, entre d'altres: Elohim (el primer nom que apareix a l'Escriptura, amb les variacions El, Eloha, Elohai, sol ser traduït per Déu), El Shaddai (traduït per Déu totpoderós), Tzva'ot (que significa Senyor de les hosts o dels exèrcits), etc.

Escriure el nom de Déu. La llei jueva no prohibeix escriure el nom de Déu, sinó la seva supressió o desfiguració. L'origen es troba a la part central del Deuteronomi (el darrer dels 5 llibres de la Torà), dins del recull de lleis i costums recollits com a comiat o testament de Moisès al llindar de la terra promesa, emmarcat dins d'una preocupació majúscula per evitar caure en un dels paranys més greus de qualsevol religió: la idolatria (adorar «el dit», enlloc d'«allò assenyalat»!). «Derroqueu els seus altars, esmicoleu els pilars sagrats, cremeu els bosquets sagrats i destrosseu les estàtues dels seus déus. Que d'aquests indrets en desaparegui el record. Quan donareu culte al Senyor, el vostre Déu, no feu com aquestes nacions.» (Dt 12,3-4).

D'aquí, els rabins van inferir-ne el manament (desconec exactament com!, ni amb quina lògica!, però fonts jueves així ho ensenyen) de no destruir cap cosa santa, i de no destruir o desfigurar cap nom de Déu. Recents decisions rabíniques especifiquen que aquest antic manament aplica tant sols a les «formes permanents» i, per tant, exclouen qualsevol representació d'un nom de Déu en mitjans impermanents (e.g. fitxers electrònics, monitors d'ordinador, canals de transmissió de dades, etc). En canvi, qualsevol forma impresa passa a ser, seguint aquesta lògica, una «forma permanent», havent-ne de tenir per tant la cura extrema que li correspon com a «objecte sagrat» que passa a ser.

Pronunciar el nom de Déu. Antigament, el nom propi de Déu YHVH era pronunciat com a part dels serveis diaris del Temple de Jerusalem. Fins i tot la Mixnà (ss. I-III), que recull i consolida la tradició oral des del temps de la llei escrita o Torà (ss. VI-V aC), en recomana el seu ús en salutacions quotidianes entre jueus (Berakhot 9:5). Però en temps del Talmud (s. V), font fonamental de la legislació, de les tradicions i de les exhortacions morals jueves, amb el Temple destruït i el poble en diàspora, els rabins ja no permeten pronunciar el nom propi de Déu en cap circumstància, sinó que es difon el costum de substituir-lo pel nom Adonai (que significa Senyor), o per Ha-Shem (literalment El Nom), sota... pena de mort! No és d'estranyar, doncs, que amb el pas del temps s'hagi acabat “oblidant” com es pronunciava exactament el mot YHVH (YHVH en són només les consonants, i fins i tot la lletra Vav no se sap si era realment consonàntica o vocàlica).

A partir del s. V els textos hebreus foren completats amb els signes diacrítics niqqud (signes emprats per representar vocals, absents anteriorment en l'escriptura hebrea). Però el mot YHVH fou completat amb els signes corresponents a les vocals del mot Adonai, enlloc dels que li haurien estat propis, per tal de recordar al lector que per molt que veiés escrit YHVH calia declamar Adonai. Aquest és l'origen de la confusió moderna que va donar lloc a creure que YHVH hauria estat pronunciat Jehovà. Jahvè es considera una aproximació més plausible, però tampoc és acceptada de manera definitiva pels experts. La realitat és que la pronunciació exacta del mot YHVH s'ha perdut en la nit dels temps.

Els noms no hebreus de Déu. Això és: Déu, Dios, Dieu, Deus, Dio, God, Gott... Actualment, les diverses escoles rabíniques encara no s'han posat d'acord sobre el nivell de santedat d'aquestes formes del nom de Déu. En qualsevol cas, alguns jueus dels anomenats reformistes (actualment hi ha, però, moltes altres maneres de ser jueu) inclouen aquests mots en el “joc” per evitar incórrer en la violació (fins i tot involuntària, per desconeixement del possible lector-impressor a través d'Internet) del manament derivat de Dt 12,4, consistent en escriure'ls en una «forma incompleta» donant lloc a, per exemple: D*u (en català), o G-d (en anglès).

Per saber-ne més

• «The Name of G-d», article de Judaism 101 i del Jewish Virtual Library, la font principal del retall anterior, junt amb les següents respostes de diversos rabins.
• «Why “G-d” instead of God?», reposta del rabí Jeffrey Wolfson Goldwasser, resposta del rabí Shraga Simmons (Jerusalem, Israel), resposta del rabí Aron Moss (Sydney, Australia).
• «Hebrew Names of God», de Hebrew for Christians, amb textos, transliteracions i àudios.

Personalment, comparteixo la preocupació, tan pròpia del pensament jueu, d'intentar detectar i defugir qualsevol forma d'idolatria. Però... molt em temo que aquest zel n'ha dut uns quants a caure en una nova forma d'idolatria molt més refinada i “culta”: tota aquesta rebuscada sacralització dels noms de Déu i els seus usos!

Amb tot, i compartint també l'esperit de sant Pau de «no donar escàndol als més febles» (Rm 14,13-23), us transmeto aquesta recomanació judaica, per tal que en feu l'ús que cregueu oportú:

«Sisplau, observeu que aquest escrit conté el nom de Déu.
Si l'imprimiu, sisplau tracteu-lo amb el respecte apropiat.»

Per altra banda, però, pres i entès com a símbol (que em sembla que és el que és), el mot D*u el trobo una troballa molt interessant, molt eloqüent, molt suggeridor per recordar d'una manera ben gràfica que: «Déu no és ni un objecte del pensament ni un concepte» (Raimon Panikkar).

En resum, entenc que el «nom» ni és únic (de fet en tenim un munt per triar i remenar!, i més que en podríem inventar!), ni conté allò simbolitzat (tant sols «hi apunta» —perdoneu que em repetixi tant, però... per cert, ha quedat clar? Hehehe!).

Ara bé, realment, ¿és aquest l'únic “camí”, partir d'un «nom»? (Que no deixa de ser l'expressió d'una «doctrina»...) Realment, ¿em cal un «nom» per... acabar-lo transcendint vers allò simbolitzat... [allò apuntat pel símbol «D*u»]? ¿No podria ser aquest un “camí” una mica massa racional, més aviat propi del “segon ull” i, per tant, coix ja d'entrada? «Mira, és per aquí, només cal que t'aprenguis, acceptis i et conformis en tots aquests conceptes... i ja està. Té! Apa, són 5.ooo €. Gràcies. — Següeeent?» Paraules... noms... conceptes... ideologies... doctrines... dogmes... normes... tots ells uns “caminadors” molt necessaris, sí, però... arriben a fer tanta nosa, també, pobrets!



Altres símbols (completament diferents!) em són tant o... molt més necessaris per aprendre a «caminar cap a...». Aquells que són “llum” per al «tercer ull», la mirada de l'amor, de la poesia, de la fe, de l'esperit... En l'escrit de la setmana que ve miraré d'oferir una mica de “llum” sobre el que em sembla que és un dels símbols (o “imatge”) més bàsics i fonamentals de (i que em sembla que em posen en relació més directa amb) D*u!

Una abraçada!

Crèdits de les fotos. 1: “Indicadors vers els Estanys de Tristaina, Andorra”, d'Èdgar Planas. 2: “El tetragrama YHVH en un rotlle de la Torà”, de Daniel Tibi, corresponent al fragment de Nm 18,27-30. 3: “Venerables jueus polonesos estudiant minuciosament un text de la Mixnà, 1924”, del YIVO Institute for Jewish Research de Nova York. 4: “Anell d'amor”, de Roger McLassus. — Llicències: Creative Commons (1, 2), Copyright, emprat segons termes d'ús (3), GFDL (4).

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».

Encontre en el desig

Cita

Mira aquest verset de sant Lluc: «La voluntat del pare és que res es perdi». Per nosaltres la paraula voluntat denota fortalesa, força de voluntat, sotmetre algú a la teva voluntat. Però en grec aquesta simple paraula de vuit lletres indica passió, foc, òrgans interns; pot significar estimat, desig, inclús desig sexual... — No, el que importa no és la paraula, sinó el que diu de Déu.

El personatge Martí Luter, interpretat per Joseph Fiennes, a la pel·lícula «Lutero (Luther)», d'Eric Till (Alemanya, 2003, 121 min: crítica), en una escena en què Luter està enfeinat traduint el Nou Testament del grec i el llatí a l'alemany. — Martí Luter (1483-1546) va ser un teòleg i sacerdot alemany i va iniciar, per mitjà dels seus escrits i qüestionaments religiosos, la Reforma Protestant.

Context

Es tracta d'una pel·lícula patrocinada per la mateixa Església Evangèlica Luterana, a través del Thrivent Financial for Lutherans, per la qual cosa és de bon suposar que, malgrat que no es tracti d'una pel·lícula documental i que s'hi hagin detectat algunes inexactituds, la majoria dels conceptes teològics expressats pel personatge Martí Luter gaudeixin de suficient credibilitat i valor històrics. Per exemple, el text de la cita que encapçala l'escrit d'avui.

Els textos evangèlics, en la nostra versió BCI, que he trobat més propers al que en Luter de ficció cita en aquest fragment de la pel·lícula són: «I la voluntat del qui m'ha enviat és aquesta: que jo no perdi res d'allò que ell m'ha donat» (Jn 6,35-40), «Igualment, el vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un de sol d'aquests petits» (Mt 18,10-14). Segur que n'hi deu haver més i de més ben trobats...

Comentari

No tinc la intenció d'escriure cap tractat teològic sobre el què i el com de «la voluntat de Déu». Tant sols desitjo comentar, argumentar i compartir com ha anat canviant, evolucionant la meva comprensió d'aquest concepte al llarg de la meva vida. Amb el ben entès que:

Dir coses sobre Déu, pensant que el concepte toca l'objecte (Déu) és una blasfèmia, ja que fem de Déu un objecte de pensament. Gregorios de Nyssa deia que la pitjor de les idolatries és fer de Deu un concepte. Déu no és ni un objecte ni un concepte.

Font: PANIKKAR, Raimon (2002) «Mort i resurrecció de la teologia». Textos. Lliçó inaugural del curs 2002-2003 a la seu de l'Institut Superior de Ciències Religioses de Vic.

Per això, repeteixo, escriuré sobre la meva personal i particular comprensió sobre la «voluntat de Déu», en cap cas sobre allò que Déu és. Simplement perquè se m'escapa, em transcendeix, per molt que a voltes em sembli que gairebé el pugui “veure”... amb els ulls del cor, és clar.

Durant molt de temps (molts anys, de fet) vaig viure la meva fe fent equilibris entre la «voluntat de Déu», la comprensió que «Déu és Amor» i tot el que succeïa a la meva vida, tot allò de bo i tot allò de dolent. Després de molt de temps de donar-hi voltes, vaig arribar a una primera conclusió que ho intentava harmonitzar: només allò que em passa i que sigui «bo» pot ser voluntat de Déu, pot venir d'Ell, mentre que allò que em passa i que sigui «dolent» (em causa un dolor o un sofriment extrems, sense sentit, absurds, destructius), no pot ser la seva voluntat, no pot sortir del qui és la Bondat plena, absoluta i infinita, el Pare ple de tendresa. Estava començant... a eliminar la paraula «prova» del meu diccionari intern, a adonar-me de la seva contradicció, del seu regust de projecció humana sobre allò que potser (m'ensumo, intueixo) és Déu. Així ho vaig viure durant un temps.

Però... de mica en mica em vaig anar adonant que aquesta també era una visió coixa de la Realitat. Avui (faig un salt!) crec i visc amb tota normalitat que: «Res del que em passa és voluntat de Déu!», ni allò que valoro com a realment «bo», ni allò que valoro com a realment «dolent». Fer aquest pas va ser per mi una gran alliberament interior (un profund uffff!), el desaferrament d'una creença limitant. Repeteixo:

Déu no intervé mai en res de la meva vida!,
en cap de les meves circumstàncies vitals!

Pot semblar molt fort, i que trenca molts conceptes, doctrines i dogmes (fins i tot pot semblar una conclusió... atea!), però, paradoxalment, no m'he allunyat de Déu, sinó que se m'ha fet molt, molt més proper, comprensible, real. És més, abans se'm feia molt difícil de “veure'l” enlloc (potser perquè “mirava” on no era), i ara gairebé el “veig” a tot arreu... Com explicar-ho?

Primer, quina podria ser la «voluntat de Déu», si és que n'hi ha alguna? Jo crec que sí, que es pot dir que n'hi ha una, però a mi m'agrada donar-li el matís de desig, passió, anhel... Quina podria ser, doncs? Crec (m'ensumo, intueixo) que és que aculli, que accepti, que entri en el seu Regne (ni més ni menys que el nucli central de tota la predicació de Jesús!), el Regne del cel, el Regne de l'Amor. I això es fa amb el cor, amb l'ànima, amb l'esperit, amb tota la persona! I no de boquilla, és clar, que és el que em sembla que ens està dient l'Evangeli: «No tothom qui em diu: “Senyor, Senyor”, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel.» (Mt 7,21). Llegit al revés potser s'entén més: aquell qui fa la voluntat del Pare (de cor i de veritat, i no de boquilla) entra al Regne del cel (amb... el cor!, és clar!, perquè de boquilla simplement i realment un... se'n queda fora!, per definició! —vaja, quin misteri, no?), i això és (ni més ni menys!) que la voluntat del Pare. És tant senzill que fins i tot un infant ho sol entendre. Pels adults de formació matemàtica és un simple A = B. Corol·lari:

La «voluntat de Déu»
no és una cosa que em passa (passiu),
sinó una cosa que faig (actiu).

És gros, oi? Tants anys com vaig trigar a veure-ho! I ho tenia davant dels nassos! (En un fragment de l'Evangeli tan breu i escoltat i llegit tants centenars de vegades!... però alhora tan dens!, el destil·lat d'una saviesa tan... transparent!, que... és clar, només es pot “veure” amb la mirada del cor, del «tercer ull», oi?) La voluntat del Pare del cel, es fa!... i no es “pateix”! És quelcom a què m'apunto! Lliurement!, i de tot cor! (Com ho puc dir més alt i més fort?) Com costa, però, desfer-se de les velles creences, dels vells esquemes mentals... desaferrar-s'hi.

Segon, en què consisteix «entrar al Regne del cel», o de Déu, o de l'Amor? Aquesta ja és més fàcil, oi? O no, depèn. Tanmateix, tant sols ho esbosso. Es tracta d'un lloc? «El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: “És aquí” o “És allà”. El Regne de Déu és enmig vostre» (Lc 17,20-21). No. Es tracta d'una actitud, l'actitud darrere del fer. Quina actitud tenen els nets de cor, els compassius, els qui treballen per la pau (Benaurances: Mt 5,1-12)? Quina actitud tenen els infants (Mc 10,13-16)? Bé, només cal obrir els ulls i observar-los... estimen!, sense fer ni fer-se gaires preguntes!, sense jutjar!, acullen, riuen, salten, viuen, donen...

Tercer, quin és «el meu desig», el meu anhel més profund? No sé tu (benvolguda lectora, benvolgut lector), però en el meu cas és amor... llibertat..., l'amor en la llibertat, la llibertat en l'amor... o alguna cosa així. Quina diferència hi ha, doncs, entre el meu desig (el més profund!) i el desig de Déu? Potser que Ell “escriuria” AMOR i LLIBERTAT (en majúscules, totals)? No és això un autèntic i profund encontre en el desig?

En resum (i, alhora, fent un pas més enllà) en la meva recerca personal de Déu i de la veritat (allò que és), i en la recerca de la meva essència (allò que sóc) em descobreixo que “jo sóc” en “Jo Sóc”, que el meu desig és el Desig, que la meva voluntat és la Voluntat. Dit d'una altra manera, potser (espero, ho intentaré) més comprensible: de fet, descobreixo que no m'he d'esforçar per «alinear la meva voluntat amb la voluntat de Déu» (com sembla que diuen alguns autors), sinó que em descobreixo que “sóc” alineat amb...! Que “jo sóc” en tant que alineat amb “Jo Sóc” (un dels molts noms de Déu, en parlaré en un proper escrit), i que “deixo de ser” (perdo la meva essència, el meu ésser, el meu jo autèntic) quan em descobreixo poc o gens alineat amb l'Ésser, amb “Jo Sóc”. D'aquí el destil·lat: «jo sóc en Jo Sóc». Així, la «voluntat/desig de Déu» no s'imposa damunt del meu, sinó que és el meu, és la plenitud i la realització del meu desig més autèntic! El desig de Déu és el meu “ésser” en plenitud!, que jo “sigui”!

La glòria de Déu és l'home vivent;
i la vida de l'home és la visió de Déu.

Sant Ireneu de Lió (Irenaeus, s.II-~202), bisbe de Lugdunum, a la Gàl·lia, aleshores part de l'Imperi Romà (actualment Lió, França), un dels Pares de l'Església, el conjunt doctrinal dels quals és considerat fonament de la fe i de l'ortodòxia cristianes. — Fragment de: «Adversus Haereses» IV,20:7 (“Contra les Heretgies”, les xifres indiquen el llibre, el capítol i el paràgraf). Una obra en cinc volums, escrita entorn del 180; tant sols es conserven uns pocs fragments de l'original en grec però nombroses còpies completes en llatí.

És per això que ara... gairebé “veig” Déu a tot arreu: només em cal observar l'ésser. El jo em remet al Jo, el tu em remet al Tu, el nosaltres em remet al Nosaltres.

Epíleg

El procés “Encarnació - Creu - Resurrecció” manifesta la culminació de la passió de Déu envers l'home. La fe cristiana es veu abocada a reconèixer Déu en la passió de Jesucrist i a descobrir la passió en Déu, és a dir, a entendre el sofriment de Crist com el sofriment del Déu apassionat.

Font: LAGUNA, José (2000) «I si Déu no fos perfecte?». Barcelona: Cristianisme i Justícia. (Quaderns, 102), p. 20. En aquest fragment J. Laguna està citant: MOLTMANN, Jürgen (1992) «La passión de Cristo y el dolor de Dios». Carthaginesia (8), p. 641-665. I també: CAMPANY, Tomàs (1994) «Selecciones de Teologia». Vol 33, Núm. 129.

Retalls relacionats

• «Sóc un ésser donat», un dels primers descobriments fonamentals.
• «Allibera'ns del mal», una de les primeres preguntes fonamentals.
• «Encontre en el silenci», un dels primers encontres amb “Jo Sóc”.

Fotos: “Lutero, d'Eric Till (2003)”, còpia en baixa definició del cartell de la pel·lícula (amb copyright, emprada sense perjudici dels seus propietaris). “Home sofrint estirant un carretó de deixalles, Nanjing, Xina (2008)”, de Stougard (llicència: Creative Commons). “Sortida del sol, Eaglehawk Neck, Tasmània (2009)”, de Noodle Snacks (llicència: Creative Commons).

Fa relativament poc he descobert que la meva comprensió actual de Déu (incompleta, inacabada, no definitiva) té semblances, té certa coherència, amb el Tao del taoisme, o amb el Txi (o Qi) de les filosofies religioses xineses. Això em fa pensar en què és la veritat... però bé, millor ho deixo per l'escrit de dijous vinent. Una abraçada!

El tercer ull

Cites

L'anomenat tercer ull és l'òrgan de la facultat que ens distingeix de la resta dels éssers vius i ens permet l'accés a una dimensió de la realitat que transcendeix, sense negar-ho, tot el que capten la intel·ligència i els sentits.

Raimon Panikkar, sacerdot cristià catòlic, casat, doctor en Filosofia, Ciències i Teologia, professor emèrit de la Universitat de Califòrnia (UCLA), un dels més prestigiosos defensors del diàleg interreligiós especialment amb subjectes i tradicions no occidentals, actualment viu a Tavertet on continua un intens treball d'investigació i divulgació.

L'home té tres ulls del coneixement, per sentir o per tocar la realitat: l'ull de la carn (oculus carnis), l'ull de la raó (oculus rationis) i l'ull de la fe (oculus fidei).

En parlen explícitament tres grans teòlegs i místics medievals cristians dels segles XII i XIII:

• Hug de Sant Víctor (1097-1141), teòleg i místic flamenc, prior de l'abadia de sant Víctor de París.
• Ricard de Sant Víctor (1110-1173), teòleg i místic escocès, canonge regular i finalment prior de l'abadia de sant Víctor de París, deixeble d'Hug i un dels grans teòlegs cristians dels segle XII.
• Sant Bonaventura (1221-1274), setè ministre general de l'Orde de Sant Francesc, teòleg escolàstic i filòsof medieval, contemporani de Tomàs d'Aquino, bisbe cardenal d'Albà, canonitzat i elevat a doctor de l'Església.

Context

Al meu entendre, un dels ensenyaments fonamentals que m'ha transmès el meu mestre cristià en Miquel Font, sobre el que n'ha escrit molt i n'hem parlat llargament. Si encara no l'heu llegit us recomano, per la seva brevetat i concisió, l'article (en format pdf):

SERRA NARCISO, X (2008) Las dimensiones de la vida humana. «Conscientes de una triple experiencia: sensible, inteligible y espiritual». Una meditación com Raimon Panikkar. Ponència del VIIIè Congrés Internacional d'Antropologia Filosòfica, Madrid, 16-19 de setembre de 2008.

Comentari

Quan en Miquel m'ho va anar ensenyant de seguida em vaig adonar de la seva transcendència. Tanta, que aquest inici de curs vaig decidir intentar reorientar els principals ensenyaments de la catequesi infantil (dels nens i nenes que s'estan preparant per a la primera comunió) per tal de basar-los en aquesta triple experiència primordial. (“Alça!”, potser pensarà algú...) Doncs sí!, però mirant d'adaptar-ho al seu nivell, és clar. Així que el primer dia de curs de catequesi vaig anar a comprar un ram de margarides ben gros i, amb tots els nostres grups reunits junts, després de les presentacions de rigor i altres activitats lúdico-formatives típiques del primer dia de classe, vàrem començar amb la “primera lliçó”.

«Tatxan! Què hi veieu aquí?», els vaig preguntar tot ensenyant-los el ram. «Són de veritat?», van córrer a dir alguns. «Sí, són de veritat. Oloreu-les si voleu.» Us podeu imaginar el petit rebombori d'una quarantena de nens i nenes estirant el coll mentre passava entre ells amb el ram de margarides? «Què hi veieu, què oloreu?». «Margarides! Un ram de margarides!», van anar contestant tots. Alguns feien cara de pòquer! M'imagino que deurien pensar: «Me equivocat de classe? Això és catequesi? Ara es fa així?» Estaven tots expectants. «Això ho dieu perquè ho heu vist amb aquests ulls i ho heu olorat amb aquest nas», els vaig dir mentre m'assenyalava els meus propis ulls i el meu propi nas. «D'això en diem el primer ull, l'ull dels sentits, la primera mirada sobre les coses. No us ha calgut fer pràcticament cap esforç, simplement recordar paraules, colors, olors. Us ensenyaré a mirar aquest mateix ram de margarides amb un altre ull, una altra mirada, d'una altra manera, completament nova i diferent.» Molts em van començar a mirar malament, com si es pensessin que els volia prendre el pèl o que els acabaria explicant un acudit dolent...

Aleshores els vaig treure de la cartera un article imprès de la Wikipedia titulat «Bellis perennis» el qual descrivia científicament la margarida comuna com una planta, magnoliophyta (divisió), magnoliopsida (classe), asteridae (subclasse), asterals (ordre), asteraceae (subfamília), etc, etc. «Si llegiu i estudieu aquest article o millor, el vostre llibre de Ciències de l'escola, aprendreu tantes coses de les margarides i de com viuen i com funcionen les plantes en general que us mirareu aquest ram de margarides d'una altra manera, amb un altre ull.» Van començar a canviar les cares mentre s'adonaven que els deia una veritat com un temple. «I això vol una mica d'esforç, oi? Per estudiar un ha de fer una mica de colzes, oi? Aquest esforç és el que ens permet obrir el segon ull, l'ull de la raó, la mirada del coneixement científic, racional. Amb aquest coneixement ja no veiem un simple ram de margarides, ara veiem un conjunt de Bellis perennis, amb tot el que això significa. Hem fet un salt, un salt cap amunt, molt important. Però no s'acaba aquí.»

Ara ja els tenia a la butxaca. Sabien que els parlava seriosament i, potser, tractant-los una miqueta més grans del que eren, els estava revelant un «secret» reservat, fins aleshores, als adults. Vaig deixar el ram a un costat, en vaig prendre una única margarida i vaig cridar una nena que s'aixequés i vingués allà davant amb mi. Es va fer silenci (si cada dia fos tan fàcil!). I li vaig dir: «Alba, pren aquesta flor, senyal del nostre amor i de la nostra amistat». Es va quedar un xic desconcertada, però, somrient, la va agafar. I dirigint-me a tota la colla vaig explicar-los: «Ara, l'Alba no té només una margarida, ni tampoc només una Bella perennis, ara té la seva flor, la nostra flor. Ja no la mira igual com abans. Per ella és única i té un significat que no està escrit en cap llibre de Ciències. Ara la mira amb el tercer ull, la mirada de la poesia, de l'amor, de la fe, de l'esperit...» Tots! Tots, nenes i nens, també en volien una! La seva! Espontàniament, van córrer cadascun al seu catequista i... després de posar una mica d'ordre per tal que fessin mitja fila els vàrem anar dient la frase i oferint-los la flor, d'un en un.

Com puc “obrir” l'atrofiat tercer ull?

Naixem amb el primer ull, els sentits, obert. La seva font és l'educació. Utilitzant-lo adquirim informació de l'entorn. De mica en mica anem “obrint” el segon ull, la raó. La seva font és l'esforç i l'estudi, i el seu fruit el coneixement, un salt espectacular respecte de la mera informació. Però, i el tercer ull? Com puc “obrir” el tercer ull? La seva font és la bonesa, la puresa de cor, la mirada transparent. Perquè només qui és o té bonesa és capaç de “veure” la Bondat (Mt 5,8). I el seu fruit és la saviesa, un salt extraordinari respecte del coneixement, per molt elaborat que aquest pugui arribar a ser. Una saviesa amagada pel coneixement i oculta per la informació. El camí del despertar vers la Llibertat.

Ara entenc d'una manera nova, per exemple, els següents textos bíblics:

• «Vés a dir a aquest poble: Escoltareu [primer ull], però no comprendreu [tercer ull]; mirareu bé [primer ull], però no hi veureu [tercer ull].» (Is 6,9; Mt 13,14; Ac 28,26)


• «El cec va alçar els ulls i deia: “Distingeixo les persones: les veig [primer ull] com si fossin arbres, però caminen.” Jesús tornà a imposar-li les mans sobre els ulls, i el cec hi veié clarament [tercer ull]. Estava guarit, i ho veia tot amb nitidesa.» (Mc 8,24-25)


• «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills [tercer ull] tot això que has amagat als savis i entesos [segon ull].» (Mt 11,25)

Al meu entendre, així com els excessos, la borratxera d'informació acostuma a ser perjudicial per elaborar un bon coneixement, un excés, una borratxera de coneixement pot arribar a ser perjudicial per “obrir” el tercer ull. Per això penso que es pot arribar a ser savi (tercer ull) sense haver estat abans reconegut il·lustre doctor (segon ull) en cap matèria especial. Amb tot, convé subratllar que la metàfora parla de tres sentits, distints però inseparables, d'una triple experiència: sensible, intel·ligible i espiritual.

Qualsevol visió amb un sol ull ens deforma la realitat perquè en darrer terme abarca només allò que cau dins del seu camp visual. Qualsevol visió monocular és mancada de perspectiva.

Raimon Panikkar

Amb el tercer ull es veu més enllà de (es transcendeix) la raó, els conceptes, les idees abstractes, les teories, les doctrines, els dogmes, les lleis. Però sense negar-los. Amb tots tres ulls es veu (es viu, es comprehèn, un s'adona de) la realitat “sencera”, tripartida, ternària, trinitària, tridimensional, la Realitat cosmoteàndrica.

Fotos: “Prat de margarides”, és meva. “Bellis perennis”, de Jacob Sturm (llicència: domini públic). “Dona índia amb bindi”, de Steve Evans (llicència: Creative Commons).

Després de compartir com crec que convé “mirar-nos” la Realitat, en l'escrit del proper dijous miraré d'aprofundir com, a parer meu, aquesta triple mirada no em condueix a la contemplació passiva des d'un “lloc” estrany, misteriós, alienat, sinó que m'aboca a la implicació, al compromís, a l'acció... a la vida en la Vida, «ara» i aquí. Fins aviat!

La triple ressonància de la Realitat

Cita

El propòsit d'aquest treball és afinar les nostres oïdes per escoltar no només la música de les esferes o només els sons de la creativitat humana o només els cants dels àngels divins, sinó també la triple ressonància de la Realitat.

—

És l'experiència no-dualista o advaita que constitueix la clau de les pàgines d'aquest estudi.

Raimon Panikkar, sacerdot cristià catòlic, casat, doctor en Filosofia, Ciències i Teologia, professor emèrit de la Universitat de Califòrnia (UCLA), un dels més prestigiosos defensors del diàleg interreligiós especialment amb subjectes i tradicions no occidentals, actualment viu a Tavertet on continua un intens treball d'investigació i divulgació.

Context

PANIKKAR, R (1999) La intuición cosmoteándrica. Las tres dimensiones de la realidad. Valladolid: Trotta (Paradigmas, 24), p. 11 i 15. ISBN: 84-8164-307-6.

Comentari

En l'escrit de dijous passat vaig prometre que aprofundiria una mica més sobre la meva visió de la Realitat, de la qual ja en vaig fer algunes pinzellades. És en la genialitat de Raimon Panikkar que vaig trobar la verbalització i l'oportunitat d'una primera realització de la meva pròpia comprensió i visió incipients, inacabades, incompletes encara. Talment com si les seves paraules m'haguéssin permès connectar amb una llum interior que, ja hi era, ja, però amagada darrera d'un espès vel, el vel de l'excessiva racionalitat tant típicament occidental:

Aquesta visió ens ve a dir que la realitat no està formada ni per un bloc únic indistint —sigui aquest diví, espiritual o material— ni tampoc està format per tres blocs o un món de tres nivells —el món dels déus (o de la Transcendència), el món dels homes (o de la Consciència) i el món físic (o de la Matèria)—, com si d'un edifici de tres pisos es tractés. La realitat està construïda per tres dimensions enllaçades les unes amb les altres, com la perichôrêsis trinitària, de manera que no només l'una no existeix sense l'altra sinó que estan imbricades inter-in-dependentment. No es pot parlar de cap d'aquestes tres dimensions com a realitats a se, com subsistents en elles mateixes amb independència de les altres. Tant Déu, el Món o l'Home presos independentment, o a se, sense relació amb les altres dimensions de la realitat són simples abstraccions de la nostra ment. Aquesta intuïció cosmoteàndrica, crec, resol una sèrie d'antinòmies de les que la ment contemporània sembla no poder-se desempallegar. Aquesta podria constituir la base per a una nova visió de la realitat.

Íbid, p. 16.

“Cosmoteàndric” (adj.) és un neologisme encunyat per Panikkar que resulta simplement de la unió dels tres mots grecs thêos (Déu), anthrôpos (Home) i kosmos (Món) en un ordre més eufònic (i.e. acústicament més harmònic).

La clau (com l'anomena Panikkar) per comprendre aquesta nova visió de la Realitat, la novetat radical (per a una mentalitat occidental com la meva!) és l'experiència no-dualista, adualista (com l'anomena Panikkar en altres escrits) o advaita (terme d'origen sànscrit). I en diu “experiència” perquè no es tracta d'una nova teoria d'un il·luminat caiguda d'enlloc sinó la destil·lació de la saviesa i la consciència humanes que ha anat impregnant la majoria de les cosmovisions dels darrers 6.000 anys d'història.

La mentalitat contemporània occidental, en absolutitzar l'ús de la raó pura, ens ha dut a un carreró sense sortida: el dualisme. En desitjar desxifrar el misteri que ens envolta els éssers humans necessitem fer distincions, manegar conceptes, és a dir objectes mentals (fins aquí molt bé), però la raó els ha acabat convertint en separacions, dicotomies poc menys que insuperables: ànima i cos, subjecte i objecte, llum i foscor, bé i mal, interior i exterior... Fins i tot s'ha arribat a afirmar, com aquell qui res: «El Cel té raons que la Terra no coneix», «L'Home és lliure i no necessita de Déu», «La Terra està al servei incondicional de l'ésser humà», etc.

El canvi radical consisteix en reorientar-nos cap a orient (mai millor dit!) per superar el model mental dualista de la realitat mitjançant l'experiència adual de la realitat. L'adualisme no nega les distincions a les que s'arriba mitjançant l'ús de la raó, simplement no les absolutitza ni s'hi identifica, tot prenent consciència que les fronteres, les separacions formen part de les abstraccions, dels objectes mentals, no de la realitat a se. En el fons costa més d'explicar que d'entendre.

L'experiència adual de la realitat condueix necessàriament (al meu entendre) a una transformació personal, a un canvi en les relacions amb la interioritat, amb els altres, amb el món, amb el Tot. Com? Tant sols n'esbosso tres exemples concrets.

Primer exemple.

La «interioritat» no és el lloc on jo em retiro per decisió pròpia, sinó adonar-me que jo estic dintre d'Algú.

Cristina Kaufmann (1939-2006), religiosa contemplativa del Carmel de Mataró. — Font: KAUFMANN, C (2007) «Interioritat i mística cristiana». A: La Transparència de l'Invisible (1). Badalona: Claret (Torsimany, 11), p. 92. ISBN: 978-84-8297-985-4.

Segon exemple.

Sóc un ésser humà que viu la interdependència. Vull transformar el món amb les eines que conec. Quines són aquestes eines? El ioga, la meditació, la resolució dels conflictes des d'una acció compassiva i alhora activa...

Concha Pinós, buddhista i professora de ioga tibetà, activista espiritual, presidenta de la “Fundació Gandhiji Cultural”, membre de “Birmania por la paz”, llicenciada en Ciències Polítiques. Sempre que en té l'ocasió manifesta: «Crec que els drets humans només es poden defensar des de la no política. Sóc practicant buddhista.» — Font: «Transformándome a mí misma, transformo el mundo», entrevista al blog “Espiritualidad y Política” realitzada per Koldo Aldai.

Tercer exemple. La meva pròpia i senzilla experiència. De mica en mica, i sobretot d'ençà de la meva opció personal per la pràctica sovintejada de la meditació zen, ha anat millorant la meva comprehensió (i.e. comprensió intuïtiva) de la meva ubicació real en la Realitat, cosa que ha afectat positivament la qualitat de la meva relació amb totes les dimensions de la Realitat. I per exemple, honestament i humilment, sense haver-m'ho proposat a priori, la meva dona es va adonar d'aquesta (petita però real i efectiva) transformació personal! Una micona... però se'n va adonar! Li ho podeu preguntar...

Foto: “Blue jay”, de Wikimedia Commons, nominada imatge de l'any 2006 (amb llicència GNU).

En l'escrit del proper dijous parlaré una mica més sobre l'ús adequat de la raó i la intel·ligència racional al meu entendre. A reveure!