Descoberta de l'espiritualitat

Retall d'una vida

«Recordo amb molta claredat una descoberta decisiva: quan vaig arribar a comprendre perquè un mestre d'escola, una persona important en aquell ambient, sempre parlava de la gent humil amb gran veneració; sempre feia ressaltar allò que no compta, allò amagat, allò menyspreat per les multituds, allò que és un missatge d'un món invisible, espiritual.

—

»El fet que aquest ensenyament em vingués sovint a través de persones no creients ha donat a la meva espiritualitat, des del principi, una dimensió universal. Ja no em podia imaginar una frontera entre allò que veia en aquestes persones i el que jo entenia com a missatge de l'evangeli.

—

»La descoberta de l'espiritualitat l'he fet a través de les persones, a través de la “carn” de la vida.»

Cristina Kaufmann (1939-2006), religiosa contemplativa del Carmel de Mataró. — Font: KAUFMANN, Cristina (2007) «El camí d'una vida». A: La Transparència de l'Invisible (1). Badalona: Claret (Torsimany, 11), p. 27. ISBN: 978-84-8297-985-4.

Foto: “Flor a terra del porxo”, de Written Voice (llic.: Creative Commons).

L'espiritualitat... una de les dimensions de l'ésser humà més bàsiques i fonamentals, però alhora, més difícil d'explicar i de definir. Per què? L'espiritualitat adopta moltes i diverses formes arreu del planeta, tot creuant les fronteres de les cultures i les religions (o no religions!, perquè l'espiritualitat n'és independent!). Fins i tot és ben possible que cadascú desperti, adopti i desenvolupi la seva pròpia forma espiritual personal i intransferible. Però hi ha quelcom de comú, bàsic i fonamental en totes les seves formes que ens permet comprendre l'espiritualitat com a quelcom compartit entre tots els éssers humans, fins i tot com a quelcom que ens permet qualificar si un ésser viu és, de fet, un ésser humà.

L'espiritualitat com a tal no és una doctrina concreta, no està adscrita a cap religió, culte o veneració concrets, ni tampoc depèn de cap filosofia, cultura o tradició concretes. Tampoc és una col·lecció de conceptes, ni una col·lecció de respostes concretes a preguntes concretes. L'espiritualitat és l'actitud interior de cada ésser humà conscient, despert i atent davant la vida, és el “lloc” on es manifesta «el misteri insondable i invisible» (Cristina Kaufmann), és «el conreu del món interior per alliberar-lo i qualificar-lo» (Ramon M Nogués), és «una manera determinada d'enfrontar-se a la condició humana», és «l'actitud bàsica de l'home respecte al seu fi últim» (Raimon Panikkar), «no està pressionada per ideologies, ni dogmes, ni suposicions de cap mena, sinó que s'interessa en el fet, en allò que és, i en transcendir-lo» (Jiddu Krishnamurti), és «la riquesa humana que sosté el nostre país» (Mahatma Amma).

Per això i al meu entendre, l'espiritualitat és quelcom que defineix, que fa ser qui és, a l'ésser humà, a tot ésser humà. L'ésser humà és, en tant que ésser humà (és a dir, per definició), un ésser espiritual, o, si es prefereix, un ésser amb espiritualitat.

Una abraçada!

Retalls relacionats

• «Sortim de l'aiguabarreig conceptual?»
• «Despertar espiritual amb bon humor»
• «Darshan, l'abraçada de l'Amma»

Encontre en el silenci

Cita

El silenci és una gran ajuda per un cercador de la Veritat com jo. En actitud de silenci, l'ànima troba el camí cap a la llum més clara, i allò que sembla esquiu i enganyós es torna clar com el cristall. La nostra vida és una llarga i àrdua cerca de la Veritat, i l'ànima requereix serenitat interior per assolir la seva plenitud.

El silenci s'ha convertit en una necessitat física i espiritual per mi. Al principi el vaig adoptar per alleujar la sensació de pressió i, més tard, perquè volia tenir temps per escriure. No obstant, després de practicar-lo durant algun temps, en vaig descobrir el seu valor espiritual. De sobte, la meva ment es va inundar de llum i vaig comprendre que en el temps de silenci podia mantenir la més profunda comunió amb Déu. I ara sento que estic fet naturalment per al silenci.

Mohandas K. Gandhi (1869-1948), conegut com a Mahatma Gandhi, líder polític i espiritual hindú i del moviment d'independència de l'Índia.

Context

GANDHI, M (2007) Mi religión. Santander: Sal Terrae (El pozo de Siquem, 216), pp. 177-178. ISBN: 978-84-293-1729-9. — Font original: GANDHI, M (10-09-1938) Harijan, pp. 373-374, setmanari en llengua anglesa, editat per Gandhi i d'altres, publicat a Ahmedabad des de 1932.

Comentari

Hem parlat en diverses ocasions, amistats properes i molt properes, sobre el silenci, el valor i el sentit del silenci i, més concretament, sobre el silenci de Déu. El silenci de Déu! Títol de diversos llibres, de diversos debats oberts en grup, de diversos conflictes de fe interns, ara resolts, ara reincidents. «Per què el silenci de Déu?» em sembla, seriosament, una “mala” pregunta, una pregunta... equivocada. Perquè... em sembla (intueixo, comprehenc, crec) que (de fet!) «Déu és Silenci». I no és que em vulgui escapolir per la tangent! Miraré d'explicar-me.

Em remunto tant enrere com a mitjans del segle II:

Del Silenci del Pare surt la Paraula de Fill.

Sant Ireneu de Lió (~115-~202), Irenaeus (s. II), bisbe de Lugdunum, a la Gàl·lia, aleshores part de l'Imperi Romà (actualment Lió, França), un dels Pares de l'Església, el conjunt doctrinal dels quals és considerat fonament de la fe i de l'ortodòxia cristianes.

Frase lapidària, emmarcada dins del context de l'experiència i la comprensió trinitària de Déu. Del Silenci (primoridal, matriu, font, origen) sorgeix la Paraula (expressió habitual en la nostra llengua avui), el Verb (expressió més antiga basada en el terme llatí “Verbum” —c.f. Biblia Sacra Vulgata, dels ss. IV-V), el Logos (expressió més filosòfica basada en el terme grec “λoγος”, la llengua en què van ser escrits tots els evangelis, i el terme que l'evangelista Joan va emprar a Jn 1,1.14; 1 Jn 1,1 —finals del s. I). En la doctrina del Logos, derivada de l'evangeli de Joan, aquest (és a dir, el Fill, l'Ungit, el Crist) és identificat amb el Pare, és a dir, amb la Saviesa divina (c.f. Sv 9) i amb el principi vital creador de l'univers (c.f. Gn 1,3): «Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare» (Jn 14,9).

Al meu entendre, la Paraula, la Saviesa, el Logos només es pot “veure” (o “escoltar”!) i comprendre (conèixer!, estimar!) amb el «tercer ull», la mirada de l'amor, de la fe, de la poesia, de l'esperit. Aquest Coneixement, nu de paraules i de conceptes, és invisible i imperceptible (és silenci absolut!) pel «segon ull», la mirada de la raó, de la ideologia, de la doctrina, del dogma: «Vés a dir a aquest poble: Escoltareu, però no comprendreu; mirareu bé, però no hi veureu.» (Is 6,9; Mt 13,14; Mc 4,12; Lc 8,10; Ac 28,26) .

El Silenci només es pot “veure” (o “escoltar”!) des del silenci. Només em puc obrir al Silenci, establir-hi relació, acallant la ment, la raó, el pensament (el «segon ull») i alliberant l'esperit, l'amor, en el silenci interior, observant (amb el «tercer ull»). Observant. Observant en silenci. Observant la Realitat tota sencera. I observant el Silenci, que és Saviesa, que és Logos, i que se'm fa “paraula” viva, silenciosa. En el cor. En el cor de la vida. En la Vida. En paraules d'una mística cristiana del nostre temps:

Hauria de ser fàcil per a una carmelita parlar o escriure sobre la interioritat i la mística (...) per a tothom qui s'ha adonat que allò més bo i millor és a l'interior, i que el que no és a l'interior no és enlloc. Però (...) aquesta és la paradoxa que amaga el tema: l'interior, la interioritat és la cosa més simple i, alhora, més inabastable. S'escapa al poder de la paraula, i es revela en la sorpresa, en el silenci.

Cristina Kaufmann (1939-2006), religiosa contemplativa del Carmel de Mataró. Fragment de: KAUFMANN, C (2007) «Interioritat i mística cristiana». A: La Transparència de l'Invisible (1). Badalona: Claret (Torsimany, 11), p. 87. ISBN: 978-84-8297-985-4.

Efectivament, el Silenci transcendeix completament les paraules... I tanmateix, en fer silenci interior no m'allunyo, ni m'aïllo, ni m'alieno del món, dels altres o de mi mateix, sinó absolutament tot el contrari!, se m'obre la porta a l'experiència (silenciosa!) de la meva essència que és, en paraules d'un mestre zen dels nostres dies:

La meditació (...) ens aclarirà el camí cap al pou profund de l'amor i la compassió, que són l'essència del nostre ésser.

Ezra Bayda, mestre zen. Fragment de: BAYDA, E. (2002) «Tres aspectes sobre la meditació». A: L'essència del zen. Com portar la meditació a la vida. Barcelona: Viena Editorial (Helios, 14), p. 64. ISBN: 84-8330-288-8.

«El Silenci és Paraula en l'Amor». És a dir, m'adono, experimento, intueixo que existeix un pont entre el Silenci i jo, que per a Ell li sóc un tu, però això només ho sé “veure” (entreveure!) si sintonitzo mínimament amb l'Amor (cosa que no és un concepte abstracte, sinó una experiència real, o millor una vivència en la vida real, ara i aquí!).

Aquesta experiència primordial del misteri de la Realitat (això és, de les seves intríngulis no racionalitzables) entenc que és ben a l'abast de qualsevol persona de qualsevol cultura i tradició del món. Després, cadascú la pot comprendre i expressar de mil maneres diferents, amb els matisos que s'escaiguin. Però, tant si l'acaba vinculant a una comprensió teista, com agnòstica, com no teista o ateista de la Realitat, crec que aquesta experiència primoridal ha de ser, fonamentalment, molt i molt semblant.

Els cristians, des de fa molts segles, la solem comprendre i expressar dient, més o menys: «El Pare és el Fill en l'Esperit Sant». I el pont de què parlava més amunt el solem anomenar: el Crist, el qual ens convida a establir-hi una relació espiritual personal, una mútua entrega en l'Amor. Per a Ell cadascú li som un tu (cap ésser li és indiferent!), en relació tan íntima que també podem expressar, poèticament: «el Jo és el Tu en Nosaltres». Per poc que es mediti, les implicacions són sorprenents i descomunals!

Les paraules i els conceptes no són l'experiència primordial del misteri de la Realitat, tant sols en són una imatge objectivada dins de la ment. Al nivell de la raó (de la ideologia, de la doctrina, dels dogmes, del «segon ull») el diàleg interreligiós és ben bé, per aquest motiu, un diàleg de sords. Al nivell de l'esperit (de l'amor, de la poesia, de la fe, del «tercer ull»), en canvi, la fecundació mútua pot arribar a ser extraodrinària.

Retalls relacionats

• «Les qualitats del silenci»
• «El tercer ull»

Fotos: “El Montblanc des de l'Aiguille du Midi, França”, de Nicolas Sanchez. “Muntanyes de Montserrat, Catalunya”, de David Iliff. “El riu Tàmesi al seu pas pel Pont de la Torre, Londres, Gran Bretanya”, de David Iliff. (Totes amb llicència Creative Commons.)

Déu és el Silenci que em “parla” dins del cor, en un autèntic... encontre en el silenci!

Una abraçada!

La triple ressonància de la Realitat

Cita

El propòsit d'aquest treball és afinar les nostres oïdes per escoltar no només la música de les esferes o només els sons de la creativitat humana o només els cants dels àngels divins, sinó també la triple ressonància de la Realitat.

—

És l'experiència no-dualista o advaita que constitueix la clau de les pàgines d'aquest estudi.

Raimon Panikkar, sacerdot cristià catòlic, casat, doctor en Filosofia, Ciències i Teologia, professor emèrit de la Universitat de Califòrnia (UCLA), un dels més prestigiosos defensors del diàleg interreligiós especialment amb subjectes i tradicions no occidentals, actualment viu a Tavertet on continua un intens treball d'investigació i divulgació.

Context

PANIKKAR, R (1999) La intuición cosmoteándrica. Las tres dimensiones de la realidad. Valladolid: Trotta (Paradigmas, 24), p. 11 i 15. ISBN: 84-8164-307-6.

Comentari

En l'escrit de dijous passat vaig prometre que aprofundiria una mica més sobre la meva visió de la Realitat, de la qual ja en vaig fer algunes pinzellades. És en la genialitat de Raimon Panikkar que vaig trobar la verbalització i l'oportunitat d'una primera realització de la meva pròpia comprensió i visió incipients, inacabades, incompletes encara. Talment com si les seves paraules m'haguéssin permès connectar amb una llum interior que, ja hi era, ja, però amagada darrera d'un espès vel, el vel de l'excessiva racionalitat tant típicament occidental:

Aquesta visió ens ve a dir que la realitat no està formada ni per un bloc únic indistint —sigui aquest diví, espiritual o material— ni tampoc està format per tres blocs o un món de tres nivells —el món dels déus (o de la Transcendència), el món dels homes (o de la Consciència) i el món físic (o de la Matèria)—, com si d'un edifici de tres pisos es tractés. La realitat està construïda per tres dimensions enllaçades les unes amb les altres, com la perichôrêsis trinitària, de manera que no només l'una no existeix sense l'altra sinó que estan imbricades inter-in-dependentment. No es pot parlar de cap d'aquestes tres dimensions com a realitats a se, com subsistents en elles mateixes amb independència de les altres. Tant Déu, el Món o l'Home presos independentment, o a se, sense relació amb les altres dimensions de la realitat són simples abstraccions de la nostra ment. Aquesta intuïció cosmoteàndrica, crec, resol una sèrie d'antinòmies de les que la ment contemporània sembla no poder-se desempallegar. Aquesta podria constituir la base per a una nova visió de la realitat.

Íbid, p. 16.

“Cosmoteàndric” (adj.) és un neologisme encunyat per Panikkar que resulta simplement de la unió dels tres mots grecs thêos (Déu), anthrôpos (Home) i kosmos (Món) en un ordre més eufònic (i.e. acústicament més harmònic).

La clau (com l'anomena Panikkar) per comprendre aquesta nova visió de la Realitat, la novetat radical (per a una mentalitat occidental com la meva!) és l'experiència no-dualista, adualista (com l'anomena Panikkar en altres escrits) o advaita (terme d'origen sànscrit). I en diu “experiència” perquè no es tracta d'una nova teoria d'un il·luminat caiguda d'enlloc sinó la destil·lació de la saviesa i la consciència humanes que ha anat impregnant la majoria de les cosmovisions dels darrers 6.000 anys d'història.

La mentalitat contemporània occidental, en absolutitzar l'ús de la raó pura, ens ha dut a un carreró sense sortida: el dualisme. En desitjar desxifrar el misteri que ens envolta els éssers humans necessitem fer distincions, manegar conceptes, és a dir objectes mentals (fins aquí molt bé), però la raó els ha acabat convertint en separacions, dicotomies poc menys que insuperables: ànima i cos, subjecte i objecte, llum i foscor, bé i mal, interior i exterior... Fins i tot s'ha arribat a afirmar, com aquell qui res: «El Cel té raons que la Terra no coneix», «L'Home és lliure i no necessita de Déu», «La Terra està al servei incondicional de l'ésser humà», etc.

El canvi radical consisteix en reorientar-nos cap a orient (mai millor dit!) per superar el model mental dualista de la realitat mitjançant l'experiència adual de la realitat. L'adualisme no nega les distincions a les que s'arriba mitjançant l'ús de la raó, simplement no les absolutitza ni s'hi identifica, tot prenent consciència que les fronteres, les separacions formen part de les abstraccions, dels objectes mentals, no de la realitat a se. En el fons costa més d'explicar que d'entendre.

L'experiència adual de la realitat condueix necessàriament (al meu entendre) a una transformació personal, a un canvi en les relacions amb la interioritat, amb els altres, amb el món, amb el Tot. Com? Tant sols n'esbosso tres exemples concrets.

Primer exemple.

La «interioritat» no és el lloc on jo em retiro per decisió pròpia, sinó adonar-me que jo estic dintre d'Algú.

Cristina Kaufmann (1939-2006), religiosa contemplativa del Carmel de Mataró. — Font: KAUFMANN, C (2007) «Interioritat i mística cristiana». A: La Transparència de l'Invisible (1). Badalona: Claret (Torsimany, 11), p. 92. ISBN: 978-84-8297-985-4.

Segon exemple.

Sóc un ésser humà que viu la interdependència. Vull transformar el món amb les eines que conec. Quines són aquestes eines? El ioga, la meditació, la resolució dels conflictes des d'una acció compassiva i alhora activa...

Concha Pinós, buddhista i professora de ioga tibetà, activista espiritual, presidenta de la “Fundació Gandhiji Cultural”, membre de “Birmania por la paz”, llicenciada en Ciències Polítiques. Sempre que en té l'ocasió manifesta: «Crec que els drets humans només es poden defensar des de la no política. Sóc practicant buddhista.» — Font: «Transformándome a mí misma, transformo el mundo», entrevista al blog “Espiritualidad y Política” realitzada per Koldo Aldai.

Tercer exemple. La meva pròpia i senzilla experiència. De mica en mica, i sobretot d'ençà de la meva opció personal per la pràctica sovintejada de la meditació zen, ha anat millorant la meva comprehensió (i.e. comprensió intuïtiva) de la meva ubicació real en la Realitat, cosa que ha afectat positivament la qualitat de la meva relació amb totes les dimensions de la Realitat. I per exemple, honestament i humilment, sense haver-m'ho proposat a priori, la meva dona es va adonar d'aquesta (petita però real i efectiva) transformació personal! Una micona... però se'n va adonar! Li ho podeu preguntar...

Foto: “Blue jay”, de Wikimedia Commons, nominada imatge de l'any 2006 (amb llicència GNU).

En l'escrit del proper dijous parlaré una mica més sobre l'ús adequat de la raó i la intel·ligència racional al meu entendre. A reveure!

Premiat el documental «Cristina Kaufmann: Re-crear soledats»

Benvolguts,

potser us interessarà saber que en Joan Grané, realitzador de TV3 ("la teva!"), junt amb el seu germà Francesc (director i guionista del film) han guanyat, el passat 19 d'octubre de 2008, el primer premi de la 22a edició del Prix Farel Internacional de Neuchâtel (Suïssa) amb el DVD «Cristina Kaufmann: Re-crear soledats», dins la Catégorie moyenne de documentals d'entre 20 i 40 minuts. Aquest és l'únic concurs al món on es presenten films sobre totes les religions del món i de totes les tradicions espirituals: buddhista, hindú, jueva, cristiana, islàmica, tradicions aborígens d'arreu, etc.

Per si no el coneixeu encara (i si no, disculpeu el rotllo!), es tracta d'una entrevista inèdita a la carmelita descalça Cristina Kaufmann, religiosa contemplativa del Carmel de Mataró, en què, a través dels gestos, les paraules i les mirades, continua fent després de la seva mort (primavera del 2006) una de les coses que més bé sabia fer en vida: acompanyar les persones en el camí cap a Déu.

A la web de la productora Eulogos Media en trobareu tota la informació: aquí.

Si esteu interessats en el DVD el podeu trobar a diverses llibreries (jo el vaig trobar, ja fa temps, a la Llibreria Claret).

Una abraçada,