El silenci és una gran ajuda per un cercador de la Veritat com jo. En actitud de silenci, l'ànima troba el camí cap a la llum més clara, i allò que sembla esquiu i enganyós es torna clar com el cristall. La nostra vida és una llarga i àrdua cerca de la Veritat, i l'ànima requereix serenitat interior per assolir la seva plenitud.Mohandas K. Gandhi (1869-1948), conegut com a Mahatma Gandhi, líder polític i espiritual hindú i del moviment d'independència de l'Índia.
El silenci s'ha convertit en una necessitat física i espiritual per mi. Al principi el vaig adoptar per alleujar la sensació de pressió i, més tard, perquè volia tenir temps per escriure. No obstant, després de practicar-lo durant algun temps, en vaig descobrir el seu valor espiritual. De sobte, la meva ment es va inundar de llum i vaig comprendre que en el temps de silenci podia mantenir la més profunda comunió amb Déu. I ara sento que estic fet naturalment per al silenci.
Context
GANDHI, M (2007) Mi religión. Santander: Sal Terrae (El pozo de Siquem, 216), pp. 177-178. ISBN: 978-84-293-1729-9. — Font original: GANDHI, M (10-09-1938) Harijan, pp. 373-374, setmanari en llengua anglesa, editat per Gandhi i d'altres, publicat a Ahmedabad des de 1932.
Comentari
Hem parlat en diverses ocasions, amistats properes i molt properes, sobre el silenci, el valor i el sentit del silenci i, més concretament, sobre el silenci de Déu. El silenci de Déu! Títol de diversos llibres, de diversos debats oberts en grup, de diversos conflictes de fe interns, ara resolts, ara reincidents. «Per què el silenci de Déu?» em sembla, seriosament, una “mala” pregunta, una pregunta... equivocada. Perquè... em sembla (intueixo, comprehenc, crec) que (de fet!) «Déu és Silenci». I no és que em vulgui escapolir per la tangent! Miraré d'explicar-me.
Em remunto tant enrere com a mitjans del segle II:Del Silenci del Pare surt la Paraula de Fill.Sant Ireneu de Lió (~115-~202), Irenaeus (s. II), bisbe de Lugdunum, a la Gàl·lia, aleshores part de l'Imperi Romà (actualment Lió, França), un dels Pares de l'Església, el conjunt doctrinal dels quals és considerat fonament de la fe i de l'ortodòxia cristianes.
Frase lapidària, emmarcada dins del context de l'experiència i la comprensió trinitària de Déu. Del Silenci (primoridal, matriu, font, origen) sorgeix la Paraula (expressió habitual en la nostra llengua avui), el Verb (expressió més antiga basada en el terme llatí “Verbum” —c.f. Biblia Sacra Vulgata, dels ss. IV-V), el Logos (expressió més filosòfica basada en el terme grec “λoγος”, la llengua en què van ser escrits tots els evangelis, i el terme que l'evangelista Joan va emprar a Jn 1,1.14; 1 Jn 1,1 —finals del s. I). En la doctrina del Logos, derivada de l'evangeli de Joan, aquest (és a dir, el Fill, l'Ungit, el Crist) és identificat amb el Pare, és a dir, amb la Saviesa divina (c.f. Sv 9) i amb el principi vital creador de l'univers (c.f. Gn 1,3): «Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare» (Jn 14,9).
Al meu entendre, la Paraula, la Saviesa, el Logos només es pot “veure” (o “escoltar”!) i comprendre (conèixer!, estimar!) amb el «tercer ull», la mirada de l'amor, de la fe, de la poesia, de l'esperit. Aquest Coneixement, nu de paraules i de conceptes, és invisible i imperceptible (és silenci absolut!) pel «segon ull», la mirada de la raó, de la ideologia, de la doctrina, del dogma: «Vés a dir a aquest poble: Escoltareu, però no comprendreu; mirareu bé, però no hi veureu.» (Is 6,9; Mt 13,14; Mc 4,12; Lc 8,10; Ac 28,26) .
El Silenci només es pot “veure” (o “escoltar”!) des del silenci. Només em puc obrir al Silenci, establir-hi relació, acallant la ment, la raó, el pensament (el «segon ull») i alliberant l'esperit, l'amor, en el silenci interior, observant (amb el «tercer ull»). Observant. Observant en silenci. Observant la Realitat tota sencera. I observant el Silenci, que és Saviesa, que és Logos, i que se'm fa “paraula” viva, silenciosa. En el cor. En el cor de la vida. En la Vida. En paraules d'una mística cristiana del nostre temps:
Hauria de ser fàcil per a una carmelita parlar o escriure sobre la interioritat i la mística (...) per a tothom qui s'ha adonat que allò més bo i millor és a l'interior, i que el que no és a l'interior no és enlloc. Però (...) aquesta és la paradoxa que amaga el tema: l'interior, la interioritat és la cosa més simple i, alhora, més inabastable. S'escapa al poder de la paraula, i es revela en la sorpresa, en el silenci.Cristina Kaufmann (1939-2006), religiosa contemplativa del Carmel de Mataró. Fragment de: KAUFMANN, C (2007) «Interioritat i mística cristiana». A: La Transparència de l'Invisible (1). Badalona: Claret (Torsimany, 11), p. 87. ISBN: 978-84-8297-985-4.
Efectivament, el Silenci transcendeix completament les paraules... I tanmateix, en fer silenci interior no m'allunyo, ni m'aïllo, ni m'alieno del món, dels altres o de mi mateix, sinó absolutament tot el contrari!, se m'obre la porta a l'experiència (silenciosa!) de la meva essència que és, en paraules d'un mestre zen dels nostres dies:
La meditació (...) ens aclarirà el camí cap al pou profund de l'amor i la compassió, que són l'essència del nostre ésser.Ezra Bayda, mestre zen. Fragment de: BAYDA, E. (2002) «Tres aspectes sobre la meditació». A: L'essència del zen. Com portar la meditació a la vida. Barcelona: Viena Editorial (Helios, 14), p. 64. ISBN: 84-8330-288-8.
«El Silenci és Paraula en l'Amor». És a dir, m'adono, experimento, intueixo que existeix un pont entre el Silenci i jo, que per a Ell li sóc un tu, però això només ho sé “veure” (entreveure!) si sintonitzo mínimament amb l'Amor (cosa que no és un concepte abstracte, sinó una experiència real, o millor una vivència en la vida real, ara i aquí!).Aquesta experiència primordial del misteri de la Realitat (això és, de les seves intríngulis no racionalitzables) entenc que és ben a l'abast de qualsevol persona de qualsevol cultura i tradició del món. Després, cadascú la pot comprendre i expressar de mil maneres diferents, amb els matisos que s'escaiguin. Però, tant si l'acaba vinculant a una comprensió teista, com agnòstica, com no teista o ateista de la Realitat, crec que aquesta experiència primoridal ha de ser, fonamentalment, molt i molt semblant.
Els cristians, des de fa molts segles, la solem comprendre i expressar dient, més o menys: «El Pare és el Fill en l'Esperit Sant». I el pont de què parlava més amunt el solem anomenar: el Crist, el qual ens convida a establir-hi una relació espiritual personal, una mútua entrega en l'Amor. Per a Ell cadascú li som un tu (cap ésser li és indiferent!), en relació tan íntima que també podem expressar, poèticament: «el Jo és el Tu en Nosaltres». Per poc que es mediti, les implicacions són sorprenents i descomunals!
Les paraules i els conceptes no són l'experiència primordial del misteri de la Realitat, tant sols en són una imatge objectivada dins de la ment. Al nivell de la raó (de la ideologia, de la doctrina, dels dogmes, del «segon ull») el diàleg interreligiós és ben bé, per aquest motiu, un diàleg de sords. Al nivell de l'esperit (de l'amor, de la poesia, de la fe, del «tercer ull»), en canvi, la fecundació mútua pot arribar a ser extraodrinària.Retalls relacionats
Fotos: “El Montblanc des de l'Aiguille du Midi, França”, de Nicolas Sanchez. “Muntanyes de Montserrat, Catalunya”, de David Iliff. “El riu Tàmesi al seu pas pel Pont de la Torre, Londres, Gran Bretanya”, de David Iliff. (Totes amb llicència Creative Commons.)
Déu és el Silenci que em “parla” dins del cor, en un autèntic... encontre en el silenci!
Una abraçada!
Entrades
