I què és la veritat?

Cita

Vaig descobrir que allò que més ens apropa a la Veritat és l'amor. També vaig percebre que l'amor, entès com a no-violència, tenia pocs partidaris al món. Però mai vaig descobrir un doble sentit en relació amb la veritat, i ni tant sols els ateus posen objeccions a la necessitat del poder de la veritat. Tanmateix, en la seva passió per descobrir la veritat, els ateus no dubten en negar l'existència mateixa de Déu —cosa que és una conseqüència lògica, des del seu punt de vista. Degut a aquest raonament, vaig comprendre que, enlloc de dir «Déu és Veritat», he de dir «la Veritat és Déu».

—

De fet, la paraula sànscrita traduïda per Veritat és Sat, que significa, literalment, «allò que existeix».

—

«Aleshores, ¿què és la Veritat?» Aquesta és una pregunta difícil, però jo me l'he respost afirmant que és allò que ens diu la Veu Interior.

Mohandas K. Gandhi (1869-1948), conegut com a Mahatma Gandhi, líder polític i espiritual hindú i del moviment d'independència de l'Índia.

Context

GANDHI, M (2007) Mi religión. Santander: Sal Terrae (El pozo de Siquem, 216), pp. 82-83. ISBN: 978-84-293-1729-9. — Font original: GANDHI, M (31-12-1931) Young India, pp. 427-428, setmanari en llengua anglesa, sota la direcció de Gandhi, publicat a Ahmedabad des de 1919.

Comentari

Una descripció realment ben bella, profunda i subtil: «la Veritat és Déu». Més endavant, Gandhi afegeix: «Encara no l'he trobat, però no deixo de buscar-la». I, «moltes vegades he albirat en el meu caminar lleus espurnes de la Veritat Absoluta, que és Déu», però alhora «qui cerca la Veritat ha de ser més humil que la pols».

Amb tot, també és ben cert, i comparteixo la preocupació, que «la tendència a exagerar, a suprimir o a manipular la veritat, voluntàriament o involuntària, és una debilitat natural de l'ésser humà, i cal el silenci per superar aquest defecte.» Per aquest motiu subscric en consciència:

Procureu romandre ben a prop d'aquells que diuen que cerquen la veritat. Però fugiu-ne tant aviat com us diguin que l'han trobada.

Václav Havel, escriptor, dramaturg i polític txec. El darrer President de Txecoslovàquia (1989-1992) i el primer de la República Txeca (1993-2003).

Bona recomanació! Una actitud prudent que procuro aplicar tant en relació als altres com en relació a mi mateix: estic en “camí” cap a...... però encara no he arribat a cap “lloc” definitiu.

Retall cristià

Jesús contestà:
— Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.
Li diu Pilat:
— I què és la veritat?

Cita bíblica: Jn 18,37-38 (BCI)

Així acaba la perícopa de l'Evangeli de Joan, amb el silenci de Jesús. En canvi, l'escrit apòcrif (mot que simplement vol dir no canònic) anomenat «Evangeli de Nicodem», de caràcter gnòstic, amplia l'escena amb la curiosa resposta que posa en llavis de Jesús (feia molt de temps que n'havia sentit a parlar, per fi he tingut l'oportunitat de llegir-ho personalment):

— Què és la veritat?, li pregunta Pilat.
— La veritat prové del cel, li fa Jesús.
— A la terra no existeix la veritat?, diu Pilat.
— Ja ho veus, li replica Jesús: els qui diuen la veritat són jutjats pels qui exerceixen el poder a la terra.

AA. VV. (1990) Apòcrifs del Nou Testament. Barcelona: Proa (Clàssics del Cristianisme, 17), p. 238. ISBN: 84-7739-137-8. — El text citat es pot referenciar, similarment a com se sol citar la Bíblia, mitjançant la notació: EvNic III, 2.

Al cap i a la fi, potser m'agrada més la “versió” de Jn, potser trobo més eloqüent el silenci de Jesús per resposta que qualsevol intent d'explicació racional sobre què és o deixa de ser la veritat (o, la Veritat). Una veritat, una resposta, que només es pot comprendre des del silenci, des del cor, des de l'amor nu de paraules i de conceptes abstractes, des de l'amor que simplement és... i deixa ser.

Quan gairebé “toquem” el misteri de la vida (és a dir, les seves intríngulis, la seva essència no racionalitzable, no objectivable) i ens quedem sense paraules per poder-lo expressar o comunicar, ens solem acontentar en prendre paraules de tota la vida (conceptes, objectes mentals) i simplement les “modifiquem” posant-los la inicial en majúscula: Misteri, Vida, Veritat, Silenci, Paraula, Amor... Alguns també s'hi troben bé, i reconeguts, amb paraules, també en majúscula, com: Buit, Res, Il·lusió... Altres ens atrevim (amb el màxim respecte i humilitat) amb la paraula: Déu, o amb qualsevol de les seves “germanes”: Al·là, Tao, Nirvana, Brahman, Anatman...

La inicial en majúscula no significa que vulguem fer la paraula “més gran”, com per encabir-hi un concepte “més gros”, sinó que és un senyal, un toc d'alerta, que significa: «Ep!, la paraula (el concepte, l'objecte mental) no és la “cosa” (allò essencial, l'essència, allò que busco realment, allò que sóc, allò que és, allò inefable, inexpressable, inaudible, invisible...), sinó que simplement “hi apunta”. Pssst!, és cap allà...» A partir d'aquí, hi he de “caminar” jo... sí, jo sol, despullat de l'ego i de la ment, si realment ho desitjo i tinc prou coratge!

És això la fe? Aquest desig? Aquest coratge? Aquesta confiança senzilla en l'Altre? Aquest saber-se, comprendre's...?, (què?)... estimat?, ... desitjat?, ... donat?, ... «Pssst!, però si ja hi eres...»

Epíleg

Quan Jacob es desvetllà, va dir:
— Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia.

Cita bíblica: Gn 28,16 (BCI)

Retalls relacionats

• «Cercadors de la veritat», amb el conte “Els 3 savis cecs”.
• «Encontre en el silenci», el Silenci eloqüent de Déu.
• «La llibertat interior», cap a on assenyalo, jo?
• «Col·leccionistes de mapes», la funció dels conceptes i les idees.

Fotos: “Rosa blanca, davant del campanar de l'església d'Arties, Val d'Aran”, d'Èdgar Planas. “Mirant avall cap a la Terra”, núvols i llum solar sobre l'Oceà Índic, vist des del Discovery durant la missió STS-96 de 1999, de la NASA (llicència: per a ús personal, divulgatiu i no comercial)

En l'escrit de la setmana que ve miraré d'aprofundir i matisar alguns dels noms que utilitzem i s'han utilitzat per referir-nos a la dimensió Déu de la Realitat. Una abraçada!

Cercadors de la veritat

Conte: Els 3 savis cecs

Hi havia una vegada tres savis molt savis. Tot i que tots tres eren cecs! Com que no hi podien veure, s’havien acostumat a conèixer les coses tant sols tocant-les. Amb les seves mans s’adonaven de la mida, de la qualitat i de la calidesa de tot allò que es posava al seu abast.

Un dia, un circ va arribar al poble on vivien els tres savis cecs. Entre les coses meravelloses que van arribar amb el circ, hi havia un gran elefant blanc. I era tan extraordinari que tothom no feia més que parlar d’ell.

Els tres savis cecs també van voler conèixer l’elefant. Es van fer acompanyar fins el lloc on era i van demanar permís per poder-lo tocar. Com que l’animal era molt mansoi, no hi va haver cap inconvenient per tal que ho fessin.

El primer dels tres estirà les seves mans i va tocar la bèstia al cap. Va sentir sota els seus dits les enormes orelles i després els dos espectaculars ullals d’ivori que sobresortien de la petita boca. Va quedar tan admirat d’allò que havia conegut que immediatament va anar a contar els altres dos allò que havia après. Els va dir: «L’elefant és com un tronc, cobert a ambdós costats per dues flassades, d’on surten dues grans llances fredes i dures.»

Però resulta que quan li tocà el torn al segon savi, les seves mans tocaren l’animal a la panxa. Tractaren de rodejar el seu cos, però aquest era tan alt que no podia abastar-lo amb els dos braços oberts. Després de molt palpar, ell també va decidir explicar allò que havia après. Els hi dir: «L’elefant sembla un tambor col·locat damunt de quatre grans potes, i està folrat de cuiro amb pèl per fora.»

Llavors hi anà el tercer savi i va agafar l’animal justament per la cua, s’hi va penjar i va començar a gronxar-se com fan els nens amb una corda. Com que això li agradava a la bèstia, va estar molta estona divertint-se enmig de les rialles de tots. Quan va deixar el joc, va comentar allò que havia après. Ell també va dir: «Jo sé molt bé què és un elefant. És una corda forta i grossa, que té un pinzell a la punta. Serveix per gronxar-s’hi.»

Resulta que quan tornaren a casa i començaren a parlar entre ells del que havien descobert de l’elefant no es podien posar d’acord. Cadascú estava plenament segur d’allò que coneixia. I a més tenien la certesa que només hi havia un elefant i que tots tres estaven parlant del mateix, però el que deien semblava impossible de concordar.

Tant van parlar i discutir que gairebé es van barallar. Però a fi de comptes, com que tots tres eren molt savis, van decidir fer-se ajudar, i van anar a preguntar a un altre savi que havia tingut l’oportunitat de veure l’elefant amb els seus propis ulls. I llavors van descobrir que cadascun d’ells tenia raó. Una part de la raó. Perquè coneixien de l’elefant només la part que havien tocat. I van creure al qui l’havia vist i els parlava de l’elefant sencer.

Conte tradicional hindú

Breu comentari

No recordo els anys que fa que el vaig escoltar per primer cop, però en fa un munt! I encara el trobo fresc, suggerent, educatiu. Aquest conte dels 3 savis cecs narra una experiència i una “lliçó” de vida que molts d'altres savis (també més o menys “cecs”, com tots ho som per naturalesa, incapaços de “veure” amb completa nitidesa segons què!) també l'han expressat amb d'altres imatges ben suggerents:

Així com tots els rius desemboquen al mar,
totes les religions porten a Déu.

Mahatma Gandhi (1869-1948), líder polític i espiritual hindú i del moviment d'independència de l'Índia.

I és que sovint les persones (i també les institucions religioses, les polítiques, les monetàries...) pensem que estem en possessió de la “veritat” i que són els altres els qui estan equivocats. Però segurament ens estalviaríem més d’una discussió, i afavoriríem el diàleg, si amb humilitat reconeguéssim que la nostra “veritat” es complementa amb la dels altres.

Foto: “New Norfolk des del mirador de Pulpit Rock, Tasmania (2009)”, de Noodle Snacks (llicència: Creative Commons).

Vinyeta: “Els enfrontaments religiosos”, d'Andreu Faro (www.e-faro.info, reproduït amb permís de l'autor).

En l'escrit del proper dijous m'esplaiaré una mica més sobre la recerca de la veritat i, també, sobre què és això que alguns convenim en anomenar la Veritat.

Una abraçada!

I si Déu s'aparegués als afamats?

Retall per meditar

Si Déu s'aparegués als afamats,
només gosaria fer-ho en forma d'aliment.

Mahatma Gandhi (1869-1948), líder polític i espiritual hindú i del moviment d'independència de l'Índia.

Foto: “Refugiats belgues (1940)”, de l'arxiu fotogràfic històric de la revista LIFE (© Time Inc., amb llicència per a ús personal i no comercial).

“Prengué el pa, el partí i els el donà...”

Avui els cristians catòlics i els evangèlics (els ortodoxos d'avui en vuit) celebrem el «dijous sant del Sopar del Senyor».

El relat del darrer sopar de Jesús amb els seus amics i amigues més propers, just abans de la seva Passió, és pres com a origen de la institució del sagrament de l'Eucaristia, central i comú en totes les Esglésies cristianes (Catòlica, Evangèlica, Ortodoxa, i totes les variants orientals).

Al mateix temps, és el relat que resumeix una vida, un estil de vida, d'aquells qui, com Jesús, es parteixen, es repareteixen i es donen de mil maneres a tots els afamats i els assedegats de tota mena i condició del món. Del nostre Món. «Ara» i aquí.

Afamats i assedegats de què? De què tinc fam i set, jo? De què tens fam i set, tu?

Una abraçada!

Encontre en el silenci

Cita

El silenci és una gran ajuda per un cercador de la Veritat com jo. En actitud de silenci, l'ànima troba el camí cap a la llum més clara, i allò que sembla esquiu i enganyós es torna clar com el cristall. La nostra vida és una llarga i àrdua cerca de la Veritat, i l'ànima requereix serenitat interior per assolir la seva plenitud.

El silenci s'ha convertit en una necessitat física i espiritual per mi. Al principi el vaig adoptar per alleujar la sensació de pressió i, més tard, perquè volia tenir temps per escriure. No obstant, després de practicar-lo durant algun temps, en vaig descobrir el seu valor espiritual. De sobte, la meva ment es va inundar de llum i vaig comprendre que en el temps de silenci podia mantenir la més profunda comunió amb Déu. I ara sento que estic fet naturalment per al silenci.

Mohandas K. Gandhi (1869-1948), conegut com a Mahatma Gandhi, líder polític i espiritual hindú i del moviment d'independència de l'Índia.

Context

GANDHI, M (2007) Mi religión. Santander: Sal Terrae (El pozo de Siquem, 216), pp. 177-178. ISBN: 978-84-293-1729-9. — Font original: GANDHI, M (10-09-1938) Harijan, pp. 373-374, setmanari en llengua anglesa, editat per Gandhi i d'altres, publicat a Ahmedabad des de 1932.

Comentari

Hem parlat en diverses ocasions, amistats properes i molt properes, sobre el silenci, el valor i el sentit del silenci i, més concretament, sobre el silenci de Déu. El silenci de Déu! Títol de diversos llibres, de diversos debats oberts en grup, de diversos conflictes de fe interns, ara resolts, ara reincidents. «Per què el silenci de Déu?» em sembla, seriosament, una “mala” pregunta, una pregunta... equivocada. Perquè... em sembla (intueixo, comprehenc, crec) que (de fet!) «Déu és Silenci». I no és que em vulgui escapolir per la tangent! Miraré d'explicar-me.

Em remunto tant enrere com a mitjans del segle II:

Del Silenci del Pare surt la Paraula de Fill.

Sant Ireneu de Lió (~115-~202), Irenaeus (s. II), bisbe de Lugdunum, a la Gàl·lia, aleshores part de l'Imperi Romà (actualment Lió, França), un dels Pares de l'Església, el conjunt doctrinal dels quals és considerat fonament de la fe i de l'ortodòxia cristianes.

Frase lapidària, emmarcada dins del context de l'experiència i la comprensió trinitària de Déu. Del Silenci (primoridal, matriu, font, origen) sorgeix la Paraula (expressió habitual en la nostra llengua avui), el Verb (expressió més antiga basada en el terme llatí “Verbum” —c.f. Biblia Sacra Vulgata, dels ss. IV-V), el Logos (expressió més filosòfica basada en el terme grec “λoγος”, la llengua en què van ser escrits tots els evangelis, i el terme que l'evangelista Joan va emprar a Jn 1,1.14; 1 Jn 1,1 —finals del s. I). En la doctrina del Logos, derivada de l'evangeli de Joan, aquest (és a dir, el Fill, l'Ungit, el Crist) és identificat amb el Pare, és a dir, amb la Saviesa divina (c.f. Sv 9) i amb el principi vital creador de l'univers (c.f. Gn 1,3): «Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare» (Jn 14,9).

Al meu entendre, la Paraula, la Saviesa, el Logos només es pot “veure” (o “escoltar”!) i comprendre (conèixer!, estimar!) amb el «tercer ull», la mirada de l'amor, de la fe, de la poesia, de l'esperit. Aquest Coneixement, nu de paraules i de conceptes, és invisible i imperceptible (és silenci absolut!) pel «segon ull», la mirada de la raó, de la ideologia, de la doctrina, del dogma: «Vés a dir a aquest poble: Escoltareu, però no comprendreu; mirareu bé, però no hi veureu.» (Is 6,9; Mt 13,14; Mc 4,12; Lc 8,10; Ac 28,26) .

El Silenci només es pot “veure” (o “escoltar”!) des del silenci. Només em puc obrir al Silenci, establir-hi relació, acallant la ment, la raó, el pensament (el «segon ull») i alliberant l'esperit, l'amor, en el silenci interior, observant (amb el «tercer ull»). Observant. Observant en silenci. Observant la Realitat tota sencera. I observant el Silenci, que és Saviesa, que és Logos, i que se'm fa “paraula” viva, silenciosa. En el cor. En el cor de la vida. En la Vida. En paraules d'una mística cristiana del nostre temps:

Hauria de ser fàcil per a una carmelita parlar o escriure sobre la interioritat i la mística (...) per a tothom qui s'ha adonat que allò més bo i millor és a l'interior, i que el que no és a l'interior no és enlloc. Però (...) aquesta és la paradoxa que amaga el tema: l'interior, la interioritat és la cosa més simple i, alhora, més inabastable. S'escapa al poder de la paraula, i es revela en la sorpresa, en el silenci.

Cristina Kaufmann (1939-2006), religiosa contemplativa del Carmel de Mataró. Fragment de: KAUFMANN, C (2007) «Interioritat i mística cristiana». A: La Transparència de l'Invisible (1). Badalona: Claret (Torsimany, 11), p. 87. ISBN: 978-84-8297-985-4.

Efectivament, el Silenci transcendeix completament les paraules... I tanmateix, en fer silenci interior no m'allunyo, ni m'aïllo, ni m'alieno del món, dels altres o de mi mateix, sinó absolutament tot el contrari!, se m'obre la porta a l'experiència (silenciosa!) de la meva essència que és, en paraules d'un mestre zen dels nostres dies:

La meditació (...) ens aclarirà el camí cap al pou profund de l'amor i la compassió, que són l'essència del nostre ésser.

Ezra Bayda, mestre zen. Fragment de: BAYDA, E. (2002) «Tres aspectes sobre la meditació». A: L'essència del zen. Com portar la meditació a la vida. Barcelona: Viena Editorial (Helios, 14), p. 64. ISBN: 84-8330-288-8.

«El Silenci és Paraula en l'Amor». És a dir, m'adono, experimento, intueixo que existeix un pont entre el Silenci i jo, que per a Ell li sóc un tu, però això només ho sé “veure” (entreveure!) si sintonitzo mínimament amb l'Amor (cosa que no és un concepte abstracte, sinó una experiència real, o millor una vivència en la vida real, ara i aquí!).

Aquesta experiència primordial del misteri de la Realitat (això és, de les seves intríngulis no racionalitzables) entenc que és ben a l'abast de qualsevol persona de qualsevol cultura i tradició del món. Després, cadascú la pot comprendre i expressar de mil maneres diferents, amb els matisos que s'escaiguin. Però, tant si l'acaba vinculant a una comprensió teista, com agnòstica, com no teista o ateista de la Realitat, crec que aquesta experiència primoridal ha de ser, fonamentalment, molt i molt semblant.

Els cristians, des de fa molts segles, la solem comprendre i expressar dient, més o menys: «El Pare és el Fill en l'Esperit Sant». I el pont de què parlava més amunt el solem anomenar: el Crist, el qual ens convida a establir-hi una relació espiritual personal, una mútua entrega en l'Amor. Per a Ell cadascú li som un tu (cap ésser li és indiferent!), en relació tan íntima que també podem expressar, poèticament: «el Jo és el Tu en Nosaltres». Per poc que es mediti, les implicacions són sorprenents i descomunals!

Les paraules i els conceptes no són l'experiència primordial del misteri de la Realitat, tant sols en són una imatge objectivada dins de la ment. Al nivell de la raó (de la ideologia, de la doctrina, dels dogmes, del «segon ull») el diàleg interreligiós és ben bé, per aquest motiu, un diàleg de sords. Al nivell de l'esperit (de l'amor, de la poesia, de la fe, del «tercer ull»), en canvi, la fecundació mútua pot arribar a ser extraodrinària.

Retalls relacionats

• «Les qualitats del silenci»
• «El tercer ull»

Fotos: “El Montblanc des de l'Aiguille du Midi, França”, de Nicolas Sanchez. “Muntanyes de Montserrat, Catalunya”, de David Iliff. “El riu Tàmesi al seu pas pel Pont de la Torre, Londres, Gran Bretanya”, de David Iliff. (Totes amb llicència Creative Commons.)

Déu és el Silenci que em “parla” dins del cor, en un autèntic... encontre en el silenci!

Una abraçada!

La llibertat essencial existeix?

Cita

Al camp de concentració t'ho podien prendre tot menys una cosa: l'últim vestigi de llibertat per adoptar una actitud o una altra davant determinades condicions. I hi havia «una actitud o una altra»!

—

Aquesta llibertat espiritual de l'home, que fins al moment de la nostra darrera alenada ningú no ens pot robar, és la que fins al moment de la nostra darrera alenada també ens dóna l'ocasió de modelar-nos una vida plena de sentit.

Viktor E Frankl (1905-1997), psiquiatra i escriptor austríac, supervivent de l'Holocaust, fundador de la logoteràpia.

Context

FRANKL, V (2005) «La llibertat interior». A: L'home a la recerca de sentit. Barcelona: Edicions 62 (Llibres a l'abast, 384), p. 76-79. ISBN: 84-297-5582-9. Títol original: Trotzdem Ja Zum Leben Sagen; Ein Psychologe erlebt das Konzentrationslager (literalment: “Dient sí a la vida malgrat tot; les experiències d'un psicòleg a un camp de concentració”).

Comentari

A cada instant tinc l'opció de desprendre'm d'allò superflu i optar per allò essencial. Però... sóc realment lliure per decidir? Així acabava l'escrit de dijous passat. Però... què és la llibertat? De què parlem quan parlem de llibertat? I tanmateix, existeix realment la llibertat?

Al meu entendre, i seguint al meu aire diversos autors, quan parlem de llibertat ens referim a conceptes i a realitats molt diverses. No pretenc ser exhaustiu, ni potser gaire acadèmic en l'escrit d'avui, simplement desitjo fer un primer esbós d'un possible camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers allò que per mi és l'autèntica llibertat: la llibertat interior. Comencem?

Llibertat d'elecció

En primer lloc hi ha una llibertat en un sentit més efímer que consisteix en la llibertat d'escollir entre dues o més opcions. És el sentit que té a veure generalment amb elecció.

Francesc Torralba, doctor en Filosofia (1993) i en Teologia (1997), escriptor, professor de la URL.

Aquest és el tipus de llibertat bàsica, de nivell elemental, amb la que solen jugar els agents de màrqueting empresarial (llegeixi's “anuncis publicitaris” de la nostra societat de consum). I mira que en sabem tots plegats de “jugar-hi” i de deixar que “juguin” amb nosaltres!

Vinyeta: “Un home intel·ligent és aquell que només treballa el que és necessari, parla el que és necessari i compra el que és necessari”, www.e-faro.info, reproduït amb permís de l'autor.

Llibertat d'acció

Els mitjans violents ens proporcionaran una llibertat violenta.

Mahatma Gandhi (1869-1948), líder polític i espiritual hindú i del moviment d'independència de l'Índia.

La llibertat suposa responsabilitat, per això la major part d’homes tenen tanta por de la llibertat.

George Bernard Shaw (1856-1950), dramaturg irlandès, Premi Nobel de Literatura (1925) «pel seu treball marcat per l'idealisme i la humanitat, i la seva sàtira estimulant que infon sovint una bellesa poètica singular».

Llibertat? Responsabilitat? Por? Violència? Per a mi és força clar que tots aquests elements estan íntimament relacionats, especialment els dos primers. Ja ens trobem en una llibertat de nivell mitjà. Però la conclusió fàcil del “faig el que vull amb...” el meu cos, la meva vida, els meus diners, els meus talents, les meves coses, “... perquè sóc lliure”, per molt bona voluntat, bona intenció i bon sentit de la responsabilitat (fins i tot així!) que hi hagi al darrera em sembla que no deixa de ser una fugida cap endavant, un autoengany que m'allunya subtilment de l'autèntica llibertat. Perquè em fa creure que sóc lliure, gairebé igual com la llibertat d'elecció, quan de fet, autènticament, només actuant, fent o responent no em fa pas lliure. Més endavant m'explicaré millor.

Llibertat de pensament i de creences

La llibertat de creences és un dret plenament reconegut, tothom té dret a viure i professar les creences que desitgi, també en la via pública.

TORRALBA, F. (2008) «¿La llibertat de creences té límits?». Foc Nou, 410-411, Juny-Juliol.

La cita em serveix només d'esbós. Efectivament, la llibertat de pensament i de creences són llibertats importants. Al llarg de la història, tant la col·lectiva com, segurament també, la personal de cadascú, ens ha calgut lluitar i fins i tot sacrificar altres valors per defensar aquestes llibertats. I d'altres de molt similars: la llibertat de consciència, de religió, d'opinió, d'expressió, la llibertat política, etc.

D'aquí el gran avenç que ha representat per tota la humanitat la redacció de la Declaració Universal de Drets Humans (versió en català), adoptada i proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides, resolució 217 A (III), de 10 de desembre de 1948, la qual conté l'emergència dels “valors bàsics del món” després de la Segona Guerra Mundial, plasmats en un text de 30 articles. Justament aquest desembre passat en vàrem celebrar el seu 60è aniversari. Potser, després de tant de temps, caldria modificar-la i adaptar-la als nous reptes?

Per descomptat que no. Aquesta és una idea estúpida. La Declaració és aquí i no serà canviada. És aquí i és útil. La Declaració va ser un programa que no s'ha assolit encara fins ara.

Stéphane Hessel, diplomàtic, ambaixador i antic resistent francès. Nascut a Berlín el 1917, d'origen jueu, nacionalitzat francès el 1937, va ser membre de la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial, i deportat als camps de concentració de Buchenwald i Dora. És l'únic redactor viu de la Declaració Universal dels Drets Humans. — Font de la cita: BBC Mundo (Gerardo Lissardy).

Però, fins i tot aquestes llibertats, per bé que fonamentals, no són encara l'autèntica llibertat, la llibertat essencial, la llibertat en estat pur.

Però, aquesta llibertat essencial... existeix?

Finalment acabem de fer el tomb, i de la mà d'Stéphane Hessel arribem a Viktor E Frankl, també d'origen jueu i supervivent de l'Holocaust, un dels meus autors de capçalera i de la cita amb què he encetat l'escrit d'avui.

Sí, com ell crec que hi ha una llibertat essencial, espiritual, actitudinal, interna, interior. Digueu-li com vulgueu. Però existeix. I crec que pot aflorar no només en moments tan extrems com els viscuts en els camps d'extermini nazis, sinó també en la vida més quotidiana, més “normal”, mai exempta del tot però de preocupacions, de problemes, de pors, de temors, d'angoixes, d'obsessions, de violències, de dolors, de sofriment.

I si, com dic, reconec que existeix, com puc assolir aquesta llibertat essencial, autèntica, diguem-ne... realment alliberadora? Això, amics meus, em sembla que ho deixaré per l'escrit de dijous vinent. Una abraçada!

Fotos: “Ferdinand W Demara, el gran impostor, a la presó (1956)”, de l'arxiu fotogràfic històric de la revista LIFE (© Time Inc., amb llicència per a ús personal i no comercial). “Cavalls al mont Bianditz, Guipúzcoa”, de Mikel Ortega (llicència: Creative Commons).

Ahimsa, la no-violència activa

Retall per meditar

Mahatma Gandhi és considerat el primer en aplicar en el terreny polític i a gran escala el venerat principi de la no-violència, traducció aproximada del terme sànscrit ahimsa. Aquest concepte ja gaudia d'una llarga història i tradició en el pensament religiós indi (apareix per primer cop als antics Upanishads, llibres vèdics entorn del 800 aC) i ha tingut diversos ressorgiments en l'hinduisme, el buddhisme, el jainisme, i en contextos jueus i cristians.

En paraules del propi Gandhi:

«¿He de suportar aquells que em creen dificultats o els he de destruir?» El cercador de la Veritat va comprendre que qui es dedicava a destruir als altres no avançava, sinó que simplement es quedava on era, mentre que qui suportava les persones que li creaven dificultats avançava i de vegades fins i tot portava als altres amb ell.
—
Però mentre els suportem [aquells que ens creen dificultats, per exemple els lladres], no ens hem de resignar a no fer res. Això només produiria en nosaltres covardia. Així doncs, prenem consciència d'un nou deure. Donat que els considerem com a parents i amics nostres, cal que fem que comprenguin aquest parentiu. I cal que ens esforcem per idear els mitjans per tal que se'n persuadeixin. Aquest és el camí de l'ahimsa.
—
L'ahimsa no és allò vulgar que alguns han volgut presentar. No fer mal a cap ésser viu és, indubtablement, una part de l'ahimsa, però no és més que la seva mínima expressió.
—
El fet és que ahimsa no significa simplement no matar. Himsa significa causar sofriment o destruir una vida per còlera, amb un propòsit egoista o amb la intenció de fer mal. Ahimsa és abstenir-se d'actuar d'aquesta manera.
—
Una persona que abriga mala voluntat contra una altra no és menys culpable de himsa pel fet que la por a la societat o la manca d'oportunitat no li permetin posar en pràctica la seva mala intenció. Així doncs, cal tenir present tant la intenció com l'acció per decidir en darrer terme si una determinada acció o omissió pot ser qualificada com a ahimsa.
—
El fonament de l'ahimsa és la unitat de totes les vides. Ahimsa és un principi comprehensiu. Significa amor a tots els éssers vius, Amor universal.»

Mohandas K. Gandhi (1869-1948), conegut com a Mahatma Gandhi, líder polític i espiritual hindú i del moviment d'independència de l'Índia, nomenat cinc vegades al Premi Nobel de la Pau, assassinat a Delhi per un extremista hindú mentre es dirigia a la pregària del capvespre. — Font: GANDHI, M. (2007) Mi religión. Santander: Sal Terrae (El pozo de Siquem, 216), p. 136-142 i 178-180. ISBN: 978-84-293-1729-9.

Foto: “Multituds d'admiradors de Gandhi durant la pregària ecumènica del capvespre”, de l'arxiu fotogràfic històric de la revista LIFE (© Time Inc., amb llicència per a ús personal i no comercial).

Retall d'agenda

Divendres, 30 de gener
» Dia Escolar de la No-violència i la Pau
El Dia Escolar (o Mundial, o Internacional) de la No-violència i la Pau (DENIP), fundat el 1964 pel poeta i educador mallorquí Llorenç Vidal Vidal, és una iniciativa d'Educació No-violenta i Pacificadora, difosa internacionalment. Se celebra a escoles de tot el món el dia 30 de gener i propers (l'aniversari de la mort de Mahatma Gandhi).

Compromís per la no-violència

Cita

Sigues el canvi que busques en el món.
— i —
No hi ha camí per la pau. La pau és el camí.

Mahatma Gandhi (1869-1948), líder polític i espiritual hindú i del moviment d'independència de l'Índia.

Context

Una de les iniciatives de durant la sessió plenària del «I Fòrum Humà Europeu, encontres per a la transformació personal i social», la plataforma escollida per donar a conèixer l'Aliança per una Nova Humanitat (ANH), celebrat al World Trade Center de Barcelona els dies 7 al 9 de novembre de 2008:



Vídeo: I take de vow (ANH), Deepak Chopra
Produït per: Sinergia Medios Audiovisuales
A: Vimeo

Deepak Chopra, metge i escriptor hindú, és el president i cofundador d'Aliança per una Nova Humanitat (ANH), una associació creada amb l'objectiu de connectar totes les persones i col·lectius que treballen, mitjançant la seva transformació personal i l'acció social, per crear un món just, sostenible i en pau.

Trobareu molta més informació sobre el I Fòrum Humà Europeu, ANH i Deepak Chopra a un dels meus blocs de referència: Espiritualidad y política.

Comentari

Un compromís per la no-violència
en els meus pensaments,
les meves paraules
i les meves accions...

Un compromís per la pau...

La pau és el camí...

Jo també m'hi comprometo!
I tu?