Què volem dir quan diem Església?

Sovint tinc la sensació que l'homonímia i la polisèmia més que simplificar-nos la vida ens la compliquen d'allò més. I el cas del mot “Església” no n'és pas una excepció. Què volem dir quan diem Església? Com que jo em considero un cristià “simplificat”, no catòlic, em permeto articular la meva argumentació sense complexes i amb tota llibertat, sense necessitat de fer equilibris estranys per salvar res, perquè actualment ja no tinc res ni per perdre ni per salvar en l'estricte àmbit de les religions. Dit això, què volem dir quan diem Església? A què ens referim quan, per exemple, ens plantegem si una altra Església és possible? O, per exemple, quan ens qüestionem la nostra pertinença o adhesió a ella? A què ens estem referint realment?

Al meu entendre, els mots “Església” i, més concretament, “Església Catòlica” signifiquen una cosa, i els mots “església catòlica” una altra de ben diferent (em permeto emprar lletres capitals en la primera accepció per poder distingir els dos significats). Per exemple, jo puc dir que recentment m'he alliberat de la meva antiga adhesió a l'Església Catòlica, però que en canvi avui sóc més conscient que mai de la meva pertinença a l'església catòlica. Per què? Què vol dir això?

Per una banda, l'Església Catòlica és... bé, aquí em remeto a l'extensa literatura sobre el tema. Simplement em permeto resumir-ho (i simplificar-ho) dient, senzillament, que: és una institució. Bé, i potser caldria puntualitzar: religiosa. Fins aquí res de nou, oi? Per tant, crec que es pot concloure (simplificant i sense entrar en detalls) que l'adhesió o no a la institució religiosa Església Catòlica és un acte voluntari i coherent amb les pròpies conviccions religioses i, per tant, és temporal i transitòria (per bé que aquesta temporalitat i transitorietat pugui durar i abastar gairebé la totalitat de la vida d'una persona mentre “transita” per aquesta vida).

En canvi, els termes església catòlica, al meu entendre (si bé és ben conegut que etimològicament signifiquen assemblea universal, avui i en aquest escrit em permeto deixar de banda el que en diguin els diccionaris, que no deixen de ser els “entendre” d'altres, per molt il·lustres i il·lustrats que puguin ser) es refereixen, no a una Institució, sinó a tots els fills i filles de Déu. Sí, bé, amb aquesta expressió corro el risc de semblar una mica cursi i antiquat, però m'és igual: no he trobat una manera més sintètica i alhora prou completa i entenedora de dir-ho. Tots els fills i filles de Déu (estiguin reunits en assemblea o estiguin fent altres coses). I qui se suposa que són, aquests? Només els qui quan se'ls pregunta diuen el credo A? O potser només els qui diuen el B? O potser només els qui diuen que no en tenen cap, de credo? Només els qui externament porten el cap cobert amb quipà, o només els qui porten hijab, o només aquells que van amb gorra de beisbol o potser només aquells que duen la cabellera voleiant al vent? Només els qui realitzen uns ritus segons la litúrgia A, o només els qui en realitzen segons la B, o potser només els qui s'inventen ritus nous cada dia i segons l'ocasió, o encara només aquells que diuen que no en fan cap? Qui son totes les filles i tots els fills de Déu?

Foto: “Gentada a la Rambla, Sant Jordi 2005”, de Txapulín (amb una llicència Creative Commons).

La pertinença a l'església catòlica (o bé ser filla o fill de Déu) té a veure amb l'essència de l'ésser i, per tant, és un descobriment, no una adhesió voluntària. Totes les religions ajuden a fer aquest descobriment, tot anomenant-ho amb altres mots locals (inculturats) diferents dels d'església catòlica (recordeu el conte dels tres savis cecs?) Però també és cert que totes les religions, al mateix temps i ben sorpenentment, ho emmascaren i ho compliquen d'allò més: amb l'excusa que és tan súper important, ho donen a conèixer amb lletres capitals (Església Catòlica), i s'ho fan “meu i de ningú més”, i acaben segrestant i corrompent el sentit original i ple dels termes, que no tenien cap necessitat d'emprar les lletres capitals per a comunicar el seu significat.

Al principi he dit que em considero un cristià “simplificat”, no catòlic. Bé, potser hauria de rectificar i dir (escriure) per ser coherent amb el formalisme de l'escrit d'avui, que en realitat sóc un no Catòlic. No em preocupa si quan ho dic sona igual (homonímia). No em preocupa si no s'acaba d'entendre (polisèmia). Allò que és, és, sense necessitat que sigui entès.

En aquest sentit, i com em preguntava discretament al principi, una altra Església és possible? Sí, bé, sempre es poden canviar coses, és clar, per mirar de millorar les Institucions, només cal copar els llocs de poder adequats i... Quan jo era Catòlic aquesta qüestió em causava un profund sofriment i malestar, perquè encara no era capaç de veure ni de comprendre la diferència entre Església Catòlica i església catòlica, tal i com he esbossat aquí. Avui l'evidència em diu que l'Església Catòlica mai no serà capaç de recuperar el significat original dels termes església catòlica: renunciar a les lletres capitals dels termes equivaldria a renunciar a la capitalitat de la Institució, un contrasentit endogen de primer ordre! I això una Institució, la que sigui, no ho farà mai, mai de la vida: seria un suïcidi en tota regla!

Jo, sí que puc. Amb la mort sorprenentment indolora (i alliberadora!, i transformadora!) del relat Resurrexit que vaig presentar en l'escrit anterior. La meva particular resposta simbòlica, però alhora ben real (soferta en pròpia carn!, i amb conseqüències ben concretes en la vida real), per a superar aquest i tots els altres contrasentits endògens propis de les religions, els “vells carrerons sense sortida” esbossats poèticament en el relat (i que és possible que m'entretingui a concretar una mica més en escrits posteriors).

Avui, la meva pregunta equivalent a l'anterior seria: una altra església catòlica és possible? Que, a la vista de tot plegat, equival a preguntar-me: una altra humanitat és possible? Aquesta pregunta ja no apunta a quelcom extern a mi (a una Institució, per molt adherit o enganxat que hi pugui estar o haver estat) sinó que apunta a la meva pròpia essència, al nosaltres, el de totes i tots, un terreny en el qual la millora, la renovació, la transformació i el compromís ja no són causa directa de malestar ni de sofriment perquè deixen d'estar relacionats amb copar necessàriament cap lloc de poder exclusiu reservat a uns pocs privilegiats sinó que són elements engrescadors i vivificants que es troben al simple i directe abast de tot-hom i, com no podia ser d'altra manera, també de tota dona:

Transformant-me a mi mateixa transformo el món.

Concha Pinós, buddhista i professora de ioga tibetà, activista espiritual, presidenta de la “Fundació Gandhiji Cultural”, membre de “Birmania por la paz”, llicenciada en Ciències Polítiques. — Font: Espiritualidad y Política.

Veig que acabo l'escrit d'avui citant una dona buddhista. Podria, perfectament i sense cap problema, haver-ne citat una de catòlica, o de Catòlica. O una d'agnòstica. Voldria aclarir que és perquè m'adhereixo a què diu Concha Pinós amb independència (i alhora amb profund respecte) per les seves adhesions personals particulars. Les que siguin. Quan parlo del nosaltres ho faig seriosament i crec en el que dic.

Una abraçada... universal!

Segona època

Hola de nou! Després d'un cert temps de silenci, m'ha semblat prou interessant i profitós reprendre una certa activitat a través d'aquest meu (nostre?) bloc. Gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris entusiastes demanant-me que tornés. Des d'aquí us envio el meu més sincer agraïment, i també les meves disculpes per no haver-vos contestat un per un per escrit. És que, bé... en el seu moment no sabia per on començar! Considereu-vos, si us plau, contestats i contestades mitjançant aquest primer escrit d'aquesta nova època del bloc. I dic nova perquè com totes les coses vives, aquesta també flueix, canvia i es renova i, per tant, serà ben normal que no sigui exactament igual que durant la seva primera època, malgrat que, al mateix temps, s'hi pugui ben assemblar.

Foto: “Pescador a l'alba, llac Palm, Backwaters, Kerela, India”, de Steve Weaver (amb una llicència Creative Commons).

Aquest temps de silenci, més o menys llarg segons es miri, m'ha estat molt necessari per tal de poder atendre, amb tota la meva atenció i energia possibles, a una crida interior, cada vegada més intensa i indefugible, que m'urgia, amb vehemència, a la coherència, tant interna com externa, respecte de les meves certeses, que ja us dic que són molt poques, i respecte de les meves intuïcions sobre “allò que és”, que ja us dic que són molt vagues. Després d'un procés personal llarg, molt, molt més llarg que aquest temps de silenci, he guanyat en llibertat interior, com segurament no podia ser d'altra manera, i he fet el meu doble, o triple, salt mortal particular, endavant i cap amunt: m'he alliberat de la religió en general, i de la religió catòlica en particular. I dic que me n'he alliberat amb molta seriositat: ens n'hem alliberat jo, la meva fe, i la meva espiritualitat, per dir-ho d'alguna manera fàcil i ràpida.

És difícil d'explicar-ho en quatre ratlles, però suposo que ja es pot endevinar que no cal que patiu per mi. Ni tampoc hauríeu de patir per vosaltres: des d'aquí no tinc intenció de fer apologia sobre cap opció religiosa, ni a favor ni en contra. Sí de “fer bullir l'olla” tot facilitant un possible intercanvi d'opcions personals, amb totes les seves derivades, sense complexes, però també sense imposicions. Si he començat a explicar, mínimament, la meva és perquè, simplement, crec que pot ser enriquidora, o fins i tot esperançadora per a algú que estigui passant per turbulències de recerca interior més o menys similars a les meves, tot i que sense que calgui que arribem, necessàriament, al mateix possible “port”. O potser sí... en fi, qui ho sap! Tampoc és que em senti haver arribat a cap “port” definitiu, però...

Una de les poques coses que veig amb més claredat és que la riquesa de l'espiritualitat humana no té límits i que, en canvi, les religions, totes sense excepció, tenen una tendència intrínseca a posar límits allà on no n'hi ha, amb totes les seves definicions!, dogmes!, i lleis! Perquè, una cosa és l'ordre i una altra l'harmonia. Si bé se sol entendre que un cert ordre és necessari per moure's per la vida, un excés d'ordre, un ordre excessivament estricte ens torna obsessius, quan no acaba essent asfixiant, lesiu i fins mortal per a la vida mateixa. I, què és això, benvolguts, sinó un greu desordre? És a dir, justament el seu contrari! L'ordre dins de les religions, imposat amb mil i una estratagemes, no és, ni molt menys, dels lleugers i suaus, com ho pot ser el de les balisses marítimes, per exemple, que assenyalen possibles camins però sempre ben amples i oberts per totes bandes, sinó que és dels que s'han fet, ja ara i al mateix temps, el seu contrari: un desordre. I, sense entrar en detalls, dels més greus!

L'harmonia, en canvi, és part del vast univers de l'espiritualitat i de la consciència religiosa universals. L'harmonia, com la bellesa, o l'amor o la llibertat, és una de les poques realitats, o virtuts, que no té contrari i que, per tant, no es pot degradar, desvirtuar o pervertir. Perquè, ¿existeix una tal cosa com un excés d'harmonia? O un excés de bellesa, o d'amor, o de llibertat? Bé, no em refereixo a qualsevol cosa, a qualsevol harmonia, bellesa, amor o llibertat. Poseu-ho en majúscules si ho preferiu: Harmonia, Bellesa, Amor, Llibertat. Suposo que ja s'entén... Si existís un excés de tals coses, ¿és que conduïrien al seu hipotètic contrari? Oi que no? Per això deia que una cosa és l'ordre i una altra l'harmonia. El primer és propi de les religions. La segona és pròpia de l'espiritualitat. Estan relacionades entre si, sí, és clar. Però són coses completament diferents.

En continuarem parlant? Una abraçada!

Religions sense compassió?

Retall per meditar

Fa molt de temps quatre homes es dirigien a un congrés religiós i van haver de passar la nit en una illa. Era una nit molt freda. Cada viatger duia una capsa de llumins i un paquet de llenya, però cadascú creia que era l'únic que els duia.

Un d'ells pensà: “Pel medalló que porta penjat, crec que aquell home pertany a alguna altra religió. Si encenc foc ell també es beneficiarà de la calor. Per què hauria d'utilitzar la meva preciosa llenya per tal que s'escalfi ell?”

El segon home pensà: “Aquella persona és d'un altre país que sempre ha estat combatent contra nosaltres. Ni somniant li permetria que se sentís còmode amb la meva llenya!”

El tercer home mirà un dels altres i pensà: “Conec aquell individu. Pertany a una secta que sempre ha estat creant problemes a la meva religió. No malgastaré la meva llenya per beneficiar-lo!”

El quart home pensà: “La pell d'aquell home és d'un altre color, i no el puc suportar. De cap manera utilitzaré la meva llenya perquè s'escalfi!”

Finalment, cap d'ells va ser capaç d'encendre la seva llenya per escalfar als altres i, d'aquesta manera, l'endemà els van trobar a tots morts de fred.

Conte tradicional hindú

«De manera semblant, alimentem l'enemistat envers els altres en nom de la religió, la nacionalitat, el color de la pell i la casta, sense mostrar cap mena de compassió envers el proïsme.»

Mata Amritanandamayi Devi, més coneguda com a Amma, mestra i líder espiritual hindú, reconeguda mundialment per la seva enorme obra caritativa i reverenciada per alguns com un Mahatma (Gran ànima), i popularment coneguda com “la santa que abraça”. — Font: Sri Mata Amritanandamayi Devi (2008) La compasión: el único camino hacia la Paz. Amritapuri, India: Fundación Filokalia, Amigos de Amma, p. 28, ISBN: 978-84-95613-34-9

Realment, són aquesta mena de “religions” i de comportaments “civilitzats” el que desitgem de debò, en el fons del cor? És així com es pot ser testimoni viu d'imatge i semblança d'un «Nosaltres»?


Crèdits de les fotos. 1: “Escultura de gel, festival de Norwich, Norfolk, Gran Bretanya”, de Leo Reynolds. 2: “Escalfant-se”, de rcarver. — Llicències: Creative Commons (1, 2).

Bona setmana!

Per tu ploro...

Retall per meditar

Si plores per haver perdut el sol,
les llàgrimes t'impediran veure les estrelles.

Rabindranath Tagore (1861-1941), escriptor indi. Probablement l'aforisme més famós i repetit del món.

Foto: “Explosió de la Supernova Bonanza” a la galàxia nana irregular NGC 1569, de 25 milions d'anys d'antiguitat i a 11 milions d'anys-llum de la Terra, un vigorós planter d'activitat de naixement d'estrelles, amb enormes bombolles que foraden el cos principal de la galàxia. Les “fàbriques d'estrelles” de la galàxia també estan creant grups d'estrelles de blau intens. — Crèdit del text i de la foto: NASA/Hubble (llicència: per a ús personal, divulgatiu i no comercial).

“El sepulcre... buit!”

Aquesta nit els cristians catòlics i els evangèlics (els ortodoxos d'avui en vuit) celebrem la Vetlla Pasqual, un anticip joiós del «diumenge de Pasqua de la Resurrecció del Senyor». La resurrecció de Jesús, un fet meta-històric (potser en algun altre escrit m'entretindré a explicar què significa tot això per mi), em convida a pensar, a reflexionar, a meditar sobre:

• Que la vida és un regal, i al meu entendre un regal per sempre (c.f. «Sóc un ésser donat»)


• Que l'amor no és un concepte abstracte, que cal expressar-lo i encomanar-lo (c.f. «Darshan, l'abraçada de l'Amma»)


• La importància de l'agraïment per les petites coses autèntiques de cada dia, d'«ara» (c.f. «El dia més bell»)


• Que els somnis es poden fer realitat (c.f. «Tinc un somni»)

Una forta abraçada!

Què duc al sarró de la vida?

Retall per meditar

Al moment de morir
l'únic que t'emportes
és allò que has donat.

Anònim, que vol dir que una pila de persones han pensat el mateix.

Foto: “Creu de terme davant del Monestir de Sant Cugat del Vallès”, d'Èdgar Planas. El monestir és una antiga abadia benedictina construïda entre els segles IX i XIV, la qual destaca pel seu impressionant claustre, un clar exemple de l'art romànic català, construït el segle XII, i per la gran rosassa gòtica de la façana principal, del segle XIV.

“En la buidor del silenci d'un sepulcre...”

Avui els cristians catòlics i els evangèlics (els ortodoxos d'avui en vuit) celebrem el «divendres sant de la mort del Senyor». La mort de Jesús, un fet històric, em convida a pensar, a reflexionar, a meditar sobre:

• Com afrontar la meva pròpia mort, i com això pot influïr positivament en la meva vida i en la dels altres (c.f. «Sóc un home nou»)


• Com afrontar el silenci de Déu (c.f. «Encontre en el silenci»)


• Com afrontar la buidor existencial, alguns cops terrible com una fiblada al cor de la vida (c.f. «Quan res té sentit...», «Petjades en el desert»)


• Com afrontar el mal del món (c.f. «Allibera'ns del mal», «La pedra és el camí»)

Una forta abraçada!

I si Déu s'aparegués als afamats?

Retall per meditar

Si Déu s'aparegués als afamats,
només gosaria fer-ho en forma d'aliment.

Mahatma Gandhi (1869-1948), líder polític i espiritual hindú i del moviment d'independència de l'Índia.

Foto: “Refugiats belgues (1940)”, de l'arxiu fotogràfic històric de la revista LIFE (© Time Inc., amb llicència per a ús personal i no comercial).

“Prengué el pa, el partí i els el donà...”

Avui els cristians catòlics i els evangèlics (els ortodoxos d'avui en vuit) celebrem el «dijous sant del Sopar del Senyor».

El relat del darrer sopar de Jesús amb els seus amics i amigues més propers, just abans de la seva Passió, és pres com a origen de la institució del sagrament de l'Eucaristia, central i comú en totes les Esglésies cristianes (Catòlica, Evangèlica, Ortodoxa, i totes les variants orientals).

Al mateix temps, és el relat que resumeix una vida, un estil de vida, d'aquells qui, com Jesús, es parteixen, es repareteixen i es donen de mil maneres a tots els afamats i els assedegats de tota mena i condició del món. Del nostre Món. «Ara» i aquí.

Afamats i assedegats de què? De què tinc fam i set, jo? De què tens fam i set, tu?

Una abraçada!

El Senyor-Déu alliberador

Hem fet ja un bon tros del camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers la llibertat interior. En l'escrit de la setmana passada vaig mostrar un primer “pas” que em semblava molt interessant: «el desaferrament». Avui miraré d'explicar quin paper em sembla que juguen «les creences» en tot aquest procés d'alliberament.

Un segon pas: creences

Les creences són com uns graons que ens ajuden a pujar, a enlairar-nos, però que quan comencem a volar ens cal alliberar-nos-en.

Miriam Subirana, doctora en Belles Arts, coach, conferenciant, escriptora, professora i artista, especialista en pensament positiu i en desenvolupament personal.

D'entrada, això potser podria semblar un descobriment molt modern, revolucionari, trencador, que potser ens ha arribat gràcies a la fecundació mútua amb el pensament i les religions orientals... Bé, podria ser, tot hi ajuda. Però em sembla que a les nostres contrades, en la nostra cultura i tradició més occidental, aquest descobriment també hi és més vell que... (en fi, acabeu la dita al vostre gust). Miraré d'il·lustrar-ho a continuació.

Retall bíblic
Abraham, Isaac i el Senyor-Déu alliberador

Les comunitats cristianes de tots els temps s'han esforçat per llegir la Bíblia no exclusivament com un llibre del passat, sinó com una paraula dita per al present. Llegits amb els ulls ben oberts i atents es pot copsar en els seus relats el batec d'un poble, d'una comunitat, en procés de descoberta i d'alliberament continus.

En el llibre del Gènesi per exemple (ni més ni menys que el primer de la Bíblia), s'explica que Abraham tenia cent anys quan li va néixer el seu fill Isaac. Un dia, però, el Senyor-Déu resulta que li va dir: «Abraham! Abraham! Pren Isaac, el teu fill únic, que tant estimes, i vés-te'n al país de Morià. Allà, a dalt de la muntanya que jo t'indicaré, ofereix-me'l en holocaust.» Bé, és una història arxiconeguda (que no vol dir arxicompresa!). Al moment culminant l'àngel del Senyor crida Abraham des del cel, li ho impedeix, l'omple de benediccions, i el proclama pare d'un descendència tan nombrosa «com les estrelles del cel i com els grans de sorra de la vora de la mar». Podeu llegir el relat sencer a: Gn 22,1-19 (BCI), una perícope que té el títol poc encertat (a parer meu, més avall ho justifico) de «El sacrifici d'Isaac».

Què és una perícope? D'on n'han sortit els seus títols? Quin propòsit tenen?

• Capítols i versets. «Els diversos llibres bíblics estan dividits en capítols. Aquesta divisió no existia en els textos originals, s'hi va afegir més tard per raons pràctiques.» També s'hi van afegir els números dels versets. «Aquesta divisió permet treballar amb molta comoditat amb els textos bíblics, ja que simplifica les relacions entre ells, n'estalvia la transcripció, i en facilita la citació.»


• Perícopes. El mot perícope «prové del grec “perikopein” que vol dir “tallar”». Les perícopes són «fragments curts de text, unitats literàries petites» que són «més manejables a l'hora de ser estudiades». També la «litúrgia cristiana va aconseguir molt bé subdividir el text evangèlic en petits paràgrafs, que s'havien de llegir en una celebració». Tot i així, actualment «no s'adiuen del tot amb els criteris rigorosos que els estudiosos de la Bíblia apliquen a l'hora de separar-les». És més, «una mala separació pot influir en una correcta interpretació del text».


• Títols de les perícopes. «Moltes edicions modernes de la traducció de la Bíblia solen intercalar entremig del text alguns títols explicatius que no figuren en la versió original. Aquests títols ajuden molt a la localització dels textos, però tenen l'inconvenient, a vegades, que en predeterminen la interpretació. No és el mateix titular “La paràbola del fill pròdig” que “La paràbola dels dos germans”.» O que “La paràbola del pare infinitament bo” (Lc 15,11-32), com alguns autors proposen actualment.

Font: SOLÀ, J M (2007) Textos bàsics de la Bíblia i el seu ressò en la cultura. Barcelona: Proa (Les Eines: 48), pp. 18-19 i 437. ISBN: 978-84-8437-978-2. — Josep M Solà és teòleg, biblista i professor de religió.

Llegim, també, a l'Ordenament General del Missal Romà:

En les versions populars, els textos no s'han de deixar sense els títols. Quan es cregui convenient, es podrà afegir al títol una monició que expliqui el sentit general de la perícope.

AA. VV. (2005) Ordenament General del Missal Romà. Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica. N. 117, p. 183. ISBN: 84-9805-060-X. (La negreta és meva.)

Un títol encapçala cada lectura. Tret sovint de les mateixes paraules del text, ha estat triat curosament per indicar el tema principal de la lectura i perquè, quan és necessari, es vegi, amb el títol, quina relació hi ha entre les lectures de la Missa.

Íbid. N. 123, p. 185. (La cursiva és de l'original, la negreta és meva.)

És a dir que els títols que encapçalen cada perícope de cada traducció de la Bíblia han estat afegits posteriorment segons la tradició particular o les necessitats de cada traductor o equip de traductors i, per tant, poden ser ben diferents entre sí. (Ho podeu comprovar vosaltres mateixos, per exemple mostrant en paral·lel les versions en tants idiomes com sigueu capaços d'entendre de: http://www.biblija.net/.) Per tant, és millor no fer-ne gaire cas, o millor dit, no fiar-se'n gens! Ni dels títols ni de les divisions! El millor és fer una lectura contínua de cada llibre prescindint de tots aquests “caminadors”.

El títol tradicional de «El sacrifici d'Isaac» és un exemple ben clar de mal títol (almenys a parer meu). Perquè més que ajudar a comprendre el text en realitat en dificulta i en confon la seva comprensió: el “sacrifici” no tant sols no és «el tema principal» de la perícope sinó que aquest mot ni tant sols apareix en «el text»! En tot cas, un títol més adequat (sempre a parer meu) podria ser: «El Senyor-Déu allibera Abraham d'oferir en holocaust el seu fill primogènit Isaac». I fins i tot jo hi afegiria una monició (com a mínim en les versions tipus “missal”) que podria dir, més o menys: «De com Abraham va descobrir com alliberar-se de la “tradició” i la “creença” d'haver d'oferir en holocaust el fill primogènit al fins aleshores déu protector però irascible de la tribu, explicant que havia estat aquell mateix déu, a través d'una “trobada” interior, qui l'havia “alliberat” de cometre tal barbaritat».

Per què? Perquè sembla ben clar que Abraham va comprehendre (o, almenys, els teòlegs de l'època que perfilen i redacten la història del mític patriarca) que aquella “tradició” i “creença” era contrària a la seva nova experiència i descobriment (la d'Abraham?, la d'un poble?, la d'una comunitat?) cada vegada més clara d'un déu no pas irascible (amb un cor de pedra?) sinó compassiu i bondadós (amb un cor de carn?)... el qual, justament, acabava de beneir Abraham amb un fill hiper-desitjat a les seves velleses! No sé vosaltres però a mi, aquests altres “caminadors” (o uns de semblants, potser més treballats i professionals que la meva proposta d'amateur) m'haurien ajudat una mica més a no trigar tant en comprendre aquesta lectura d'una tradició, d'un context i d'un llenguatge tan antics i diferents dels meus (nostres).

Una imatge: la pedra, el lloc i l'alpinista

Fer aquest “pas”, desfer-me de creences que s'han convertit en limitants i que em dificulten “volar”, créixer, continuar avançant vers el despertar de l'esperit de llibertat, realment implica un alliberament interior molt profund, un desaferrament que implica molta seriositat amb un mateix.

La imatge que me'n faig és la d'un alpinista: una pedra molt ben posada i segura m'ha ajudat a arribar al lloc on sóc, des d'on (potser) puc contemplar el paisatge amb una nova perspectiva. Però si vull continuar avançant i no caure en l'autocomplaença, si realment vull viure (fluir) enlloc de morir (quedar ancorat), em cal abandonar, allunyar-me d'aquell lloc, d'aquella pedra. Ni la pedra ni el lloc són mai els definitius, sinó que formen part del fluir, de l'aliment de la vida, d'allò donat per la Vida (alguns li diem Déu). Valorar-los (la pedra i el lloc) i alimentar-me'n entenc, naturalment, que és molt positiu. Fins i tot ajudar altres alpinistes a arribar-hi. Quedar-m'hi per sempre per venerar-los (la pedra i el lloc) no. Només es pot venerar la Vida. Fluint-hi. Vivint-hi.

Epíleg

Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare.

Cita bíblica: Jn 4,21.23 (BCI)

En l'escrit de dijous vinent el darrer i definitiu “pas” del camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers la llibertat interior. Ens hi trobarem?

Fotos: “El sacrifici d'Isaac” (sí, ves, li ha quedat aquest nom!), de Laurent de LaHire (1650), al museu de Belles Arts de New Orleans, Louisiana, EUA (domini públic). “Escalant la Valkyrie, The Roaches, Gran Bretanya”, de Gdr (llicència: GNU).

La forma del cor

Retall per meditar

El meu cor s'ha fet capaç d'adoptar totes les formes:
És pastura de gaseles
I monastir de monjos cristians
Temple d'ídols
Kaaba dels pelegrins
Taules de la llei jueva
I el llibre de l'Alcorà
Jo visc en la religió de l'amor
Qualsevol rumb que prenguin els camells
Allà hi ha la meva religió i la meva fe.

Ibn 'Arabi (1165-1240), místic sufí, filòsof, poeta, viatger i savi musulmà, és un dels grans mestres espirituals del món. Conegut com a Muhyiddin (el Vivificador de la Religió) i Shaykh al-Akbar (el Gran Mestre), Ibn 'Arabi va néixer al si de la cultura moresca d'Al-Andalus, l'extraordinari centre d'una pròspera fecundació mútua entre els pensaments jueu, cristià i islàmic, i el centre a través del qual els principals treballs científics i filosòfics de l'antiguitat foren transmesos al nord d'Europa. Va viatjar extensament pel món islàmic i va morir a Damasc als 75 anys. — Font: The Muhyiddin Ibn 'Arabi Society.

Foto: “Una caravana de camells davant les piràmides de Gizeh, Egipte (1962)”, de l'arxiu fotogràfic històric de la revista LIFE (© Time Inc., amb llicència per a ús personal i no comercial).

Sortim de l'aiguabarreig conceptual?

Cita

Déu, la fe, l'espiritualitat, les creences i les religions són cinc conceptes fonamentals, cinc àmbits o aspectes diversos que poden conviure o contraposar-se, tant en la vida personal com en el desplegament social.

Ramon M Nogués, doctor en Biologia i escolapi

Context

NOGUÉS, R M «Panorama conceptual». A: Déus, creences i neurones. Un acostament científic a la religió. 2007. Barcelona. Fragmenta (col·lecció Assaig, núm. 2). p. 13-25. ISBN: 978-84-935695-1-8

Comentari

La distinció clara i aclaridora entre aquests cinc conceptes, tradicionalment presentats com un monòlit indisociable, m'ha ajudat molt a comprendre'm millor a mi mateix i a comprendre millor els altres, sobretot a escala global (diferents déus o no-déus, diferents experiències de fe, diferents formes d'espiritualitat, diferents construccions de creences, diferents edificis religiosos) i no tant sols a escala local (fins fa poc amb molt poca diversitat). Estic convençut que, en cadascú, un cert nivell de relativització i d'intercanvi entre aquestes “formes” (expressions, creences, tradicions), lluny de ser una traïció als “continguts” (la vida en la Vida) és una preciosa oportunitat d'enriquiment, de transformació, de creixement, d'humanització, d'entesa, de diàleg, de saviesa, de santificació.

A tall d'exemple cito un brevíssim comentari sobre cada concepte en paraules d'en Ramon M Nogués, conscient que ni és el primer, ni l'únic, ni potser el millor de tots els possibles:

DÉU. És el nom que donem a una realitat transcendent respecte de les realitats que poden ser objecte de percepció i observació sensorial.

LA FE. Fa referència a una actitud de la persona que s'inclina a la confiança més o menys raonable en la realitat suprasensible.

L'ESPIRITUALITAT. Designa el conreu del món interior per alliberar-lo i qualificar-lo.

LES CREENCES. Són un ampli grup de realitats mentals que il·lustren, vesteixen o disfressen les actituds de fe.

LES RELIGIONS. Són construccions insitucionals, mentals, doctrinals, rituals, administratives, etc., que intenten donar vertebració social a les experiències de transcendència.

Aclarir conceptes sempre ajuda a apropar-nos millor a la realitat, a obrir la ment i el cor, a eixamplar horitzons, a cometre menys equívocs (no és que em faci por equivocar-me, el que temo és fer un mal innecessari als altres en voler-los jutjar). Relativitzar aquests mateixos conceptes sempre ajuda a no obsessionar-se en creure que es pot capir i constrènyer la realitat (impermanent, diferenciada però no segmentada) dins de “simples” objectes mentals: els conceptes! El primer punt (aclarir) és l'objecte d'aquest escrit. El segon punt (relativitzar) el deixo a la discreció de cadascú.

Amb tot, el diàleg interreligiós (i també l'intrareligiós) ¿en quin d'aquests cinc àmbits és practicat actualment? ¿En quin s'hauria de practicar per no convertir-se en un diàleg de sords? I la veritat ¿què és? On és? Qui la posseeix? Uf! Uf! Uf! Això serà objecte d'un altre escrit...