I què és la veritat?

Cita

Vaig descobrir que allò que més ens apropa a la Veritat és l'amor. També vaig percebre que l'amor, entès com a no-violència, tenia pocs partidaris al món. Però mai vaig descobrir un doble sentit en relació amb la veritat, i ni tant sols els ateus posen objeccions a la necessitat del poder de la veritat. Tanmateix, en la seva passió per descobrir la veritat, els ateus no dubten en negar l'existència mateixa de Déu —cosa que és una conseqüència lògica, des del seu punt de vista. Degut a aquest raonament, vaig comprendre que, enlloc de dir «Déu és Veritat», he de dir «la Veritat és Déu».

—

De fet, la paraula sànscrita traduïda per Veritat és Sat, que significa, literalment, «allò que existeix».

—

«Aleshores, ¿què és la Veritat?» Aquesta és una pregunta difícil, però jo me l'he respost afirmant que és allò que ens diu la Veu Interior.

Mohandas K. Gandhi (1869-1948), conegut com a Mahatma Gandhi, líder polític i espiritual hindú i del moviment d'independència de l'Índia.

Context

GANDHI, M (2007) Mi religión. Santander: Sal Terrae (El pozo de Siquem, 216), pp. 82-83. ISBN: 978-84-293-1729-9. — Font original: GANDHI, M (31-12-1931) Young India, pp. 427-428, setmanari en llengua anglesa, sota la direcció de Gandhi, publicat a Ahmedabad des de 1919.

Comentari

Una descripció realment ben bella, profunda i subtil: «la Veritat és Déu». Més endavant, Gandhi afegeix: «Encara no l'he trobat, però no deixo de buscar-la». I, «moltes vegades he albirat en el meu caminar lleus espurnes de la Veritat Absoluta, que és Déu», però alhora «qui cerca la Veritat ha de ser més humil que la pols».

Amb tot, també és ben cert, i comparteixo la preocupació, que «la tendència a exagerar, a suprimir o a manipular la veritat, voluntàriament o involuntària, és una debilitat natural de l'ésser humà, i cal el silenci per superar aquest defecte.» Per aquest motiu subscric en consciència:

Procureu romandre ben a prop d'aquells que diuen que cerquen la veritat. Però fugiu-ne tant aviat com us diguin que l'han trobada.

Václav Havel, escriptor, dramaturg i polític txec. El darrer President de Txecoslovàquia (1989-1992) i el primer de la República Txeca (1993-2003).

Bona recomanació! Una actitud prudent que procuro aplicar tant en relació als altres com en relació a mi mateix: estic en “camí” cap a...... però encara no he arribat a cap “lloc” definitiu.

Retall cristià

Jesús contestà:
— Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.
Li diu Pilat:
— I què és la veritat?

Cita bíblica: Jn 18,37-38 (BCI)

Així acaba la perícopa de l'Evangeli de Joan, amb el silenci de Jesús. En canvi, l'escrit apòcrif (mot que simplement vol dir no canònic) anomenat «Evangeli de Nicodem», de caràcter gnòstic, amplia l'escena amb la curiosa resposta que posa en llavis de Jesús (feia molt de temps que n'havia sentit a parlar, per fi he tingut l'oportunitat de llegir-ho personalment):

— Què és la veritat?, li pregunta Pilat.
— La veritat prové del cel, li fa Jesús.
— A la terra no existeix la veritat?, diu Pilat.
— Ja ho veus, li replica Jesús: els qui diuen la veritat són jutjats pels qui exerceixen el poder a la terra.

AA. VV. (1990) Apòcrifs del Nou Testament. Barcelona: Proa (Clàssics del Cristianisme, 17), p. 238. ISBN: 84-7739-137-8. — El text citat es pot referenciar, similarment a com se sol citar la Bíblia, mitjançant la notació: EvNic III, 2.

Al cap i a la fi, potser m'agrada més la “versió” de Jn, potser trobo més eloqüent el silenci de Jesús per resposta que qualsevol intent d'explicació racional sobre què és o deixa de ser la veritat (o, la Veritat). Una veritat, una resposta, que només es pot comprendre des del silenci, des del cor, des de l'amor nu de paraules i de conceptes abstractes, des de l'amor que simplement és... i deixa ser.

Quan gairebé “toquem” el misteri de la vida (és a dir, les seves intríngulis, la seva essència no racionalitzable, no objectivable) i ens quedem sense paraules per poder-lo expressar o comunicar, ens solem acontentar en prendre paraules de tota la vida (conceptes, objectes mentals) i simplement les “modifiquem” posant-los la inicial en majúscula: Misteri, Vida, Veritat, Silenci, Paraula, Amor... Alguns també s'hi troben bé, i reconeguts, amb paraules, també en majúscula, com: Buit, Res, Il·lusió... Altres ens atrevim (amb el màxim respecte i humilitat) amb la paraula: Déu, o amb qualsevol de les seves “germanes”: Al·là, Tao, Nirvana, Brahman, Anatman...

La inicial en majúscula no significa que vulguem fer la paraula “més gran”, com per encabir-hi un concepte “més gros”, sinó que és un senyal, un toc d'alerta, que significa: «Ep!, la paraula (el concepte, l'objecte mental) no és la “cosa” (allò essencial, l'essència, allò que busco realment, allò que sóc, allò que és, allò inefable, inexpressable, inaudible, invisible...), sinó que simplement “hi apunta”. Pssst!, és cap allà...» A partir d'aquí, hi he de “caminar” jo... sí, jo sol, despullat de l'ego i de la ment, si realment ho desitjo i tinc prou coratge!

És això la fe? Aquest desig? Aquest coratge? Aquesta confiança senzilla en l'Altre? Aquest saber-se, comprendre's...?, (què?)... estimat?, ... desitjat?, ... donat?, ... «Pssst!, però si ja hi eres...»

Epíleg

Quan Jacob es desvetllà, va dir:
— Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia.

Cita bíblica: Gn 28,16 (BCI)

Retalls relacionats

• «Cercadors de la veritat», amb el conte “Els 3 savis cecs”.
• «Encontre en el silenci», el Silenci eloqüent de Déu.
• «La llibertat interior», cap a on assenyalo, jo?
• «Col·leccionistes de mapes», la funció dels conceptes i les idees.

Fotos: “Rosa blanca, davant del campanar de l'església d'Arties, Val d'Aran”, d'Èdgar Planas. “Mirant avall cap a la Terra”, núvols i llum solar sobre l'Oceà Índic, vist des del Discovery durant la missió STS-96 de 1999, de la NASA (llicència: per a ús personal, divulgatiu i no comercial)

En l'escrit de la setmana que ve miraré d'aprofundir i matisar alguns dels noms que utilitzem i s'han utilitzat per referir-nos a la dimensió Déu de la Realitat. Una abraçada!

La forma del cor

Retall per meditar

El meu cor s'ha fet capaç d'adoptar totes les formes:
És pastura de gaseles
I monastir de monjos cristians
Temple d'ídols
Kaaba dels pelegrins
Taules de la llei jueva
I el llibre de l'Alcorà
Jo visc en la religió de l'amor
Qualsevol rumb que prenguin els camells
Allà hi ha la meva religió i la meva fe.

Ibn 'Arabi (1165-1240), místic sufí, filòsof, poeta, viatger i savi musulmà, és un dels grans mestres espirituals del món. Conegut com a Muhyiddin (el Vivificador de la Religió) i Shaykh al-Akbar (el Gran Mestre), Ibn 'Arabi va néixer al si de la cultura moresca d'Al-Andalus, l'extraordinari centre d'una pròspera fecundació mútua entre els pensaments jueu, cristià i islàmic, i el centre a través del qual els principals treballs científics i filosòfics de l'antiguitat foren transmesos al nord d'Europa. Va viatjar extensament pel món islàmic i va morir a Damasc als 75 anys. — Font: The Muhyiddin Ibn 'Arabi Society.

Foto: “Una caravana de camells davant les piràmides de Gizeh, Egipte (1962)”, de l'arxiu fotogràfic històric de la revista LIFE (© Time Inc., amb llicència per a ús personal i no comercial).

Despertar espiritual amb bon humor

Cita

El que sento... ho oblido.
El que veig... ho recordo.
El que experimento... ho comprenc.

Confuci (551 aC-479 aC), pensador i filòsof social xinès

Context

Així començava el dossier «Creativitat al servei de l'evangelització. Eix d'animació i llenguatge bíblic-simbòlic», de la Lourdes Montfort, en un curs de formació per a catequistes de la nostra parròquia, Sant Josep de Calassanç, ara farà uns tres anys.

Comentari

Amb aquest ja fa sis anys que porto grups de catequesi infantil en els quals ajudem i acompanyem nens i nenes d'entre vuit i deu anys en el seu petit, de mica en mica, despertar de la consciència espiritual. I la setmana que ve reprendrem el curs amb una reunió amb els pares i mares, els autèntics protagonistes i responsables de la formació espiritual dels respectius fills i filles. En aquesta engrescadora (i de vegades esgotadora!) tasca em sento alhora mestre (sense grans pretensions, però amb un profund sentit de responsabilitat) i deixeble (aprenc més dels propis nens i nenes del que ells es pensen).

Aquest camí plegats vers el despertar de la consciència espiritual els cristians el fem juntament amb la descoberta, de mica en mica, de Crist, l'Amic de tots i de tothom que no falla mai a ningú, el Misteri que ens obre i ens descobreix el camí de la nostra vida en relació amb la Vida que es dóna contínuament i del tot, Aquell que camina des de sempre al nostre costat, Aquell que fins i tot ens agafa en braços sempre que cal. Una descoberta de Crist que ens porta a estimar-lo en descobrir-nos estimats. Un amor, un consol, un escalf interior que ens porta a seguir-lo en descobrir-nos cridats. Com? Cap a on? Per fer què? Uf! Uf! Uf! Això depèn d'Ell... i de cadascú! En aquells moments decisius, íntims els catequistes ens hem de saber fer fonedissos i deixar fer, deixar fer a l'Esperit del Crist... Per què tots som alhora mestres i deixebles els uns dels altres, però de Mestre «bo només n'hi ha un» (Mc 10,17-18).

Aquest camí plegats els cristians catòlics el fem tot sabent-nos Església Catòlica, que en principi vol dir oberta al món sencer, amb vocació universal. Però, honestament, he de confessar que per a mi aquesta no és la millor Església, ni del món mundial ni de l'univers creat. Més aviat veig que està carregada de contradiccions, algunes d'elles tant profundes i arrelades que ni molts dels de dins són capaços de veure-les. (Miraré d'anar-les desgranant de mica en mica en futurs escrits, sense pressa, si trobo bones formes sense que sembli que agafo l'escombra...) Tanmateix, mira, ves, aquesta Església Catòlica és el meu «boig conegut». Encara que em sembla que, per més inri, de mica en mica es va convertint, a més, en «un cec assegut vora el camí, demanant caritat» (Lc 18,35-43). Marginada i pobra potser encara no (quan?, aviat?), però boja i cega... he!, he!, he! Malgrat tot confio que quan arribi el moment adequat (adequat per a cadascú) siguem “guarits” (cosa que depèn de cadascú més que d'Ell: «Vés, la teva fe t'ha salvat» Mc 10,52) i recuperem la vista i una mica de seny, tant individualment com col·lectiva. I també confio que un dia o altre siguem capaços, col·lectivament, de «llançar el mantell» (Mc 10,50), signe de la vida vella i passada, i també signe de poder, d'autoritat i de superioritat (Jn 13,4); tal com van fer el cec Bartimeu (amb coratge i decisió, després d'expressar el seu desig i de sentir la crida però abans de ser guarit), i també el mateix Jesús (en un gest profètic durant el seu darrer sopar). Digueu-me il·lús, però... hi confio. Uf! O no... jo què sé, que no sóc profeta clarivident!, perquè la resposta col·lectiva depèn... de la llibertat exercida col·lectivament! I, de moment, tal i com està el pati (o “el percal”, com diuen en espanyol castís; o, ¿com es diu en lingua latina?) ho veig una micona complicat... Quan ho farem? Ad calendas?

I mentrestant?, que vol dir «ara», avui, ara mateix, aquí... Doncs mireu, anem fent («gràcies a Déu!», afegiria el meu avi), anem fent camí, plegats (que vol dir procurant de no assenyalar-nos mútuament amb el dit: «tu ets blat!», o: «tu ets jull!») i, sobretot, amb bon humor. Perquè l'últim que s'hauria de perdre, més que l'esperança, em sembla a mi que hauria de ser el bon humor! BON ANY 9!

Fotos: “Niu de tords”, d'Andreas Trepte (amb llicència Creative Commons). “Merles a la posta de sol”, de Jerry Segraves (de domini públic). “Pallassos al 29è Aplec Pasqual”, és meva.

Petjades en el desert

Conte

Un home caminava pel desert. Viatjava d'un monestir a un altre. Abans de sortir havia rebut aquest ensenyament del seu Mestre:
&nbps;&nbps;— No tinguis por, Déu sempre caminarà al teu costat.
I era així. Ho podia comprovar perquè cada vegada que es girava sempre veia dos parells de petjades darrera seu, les seves i les de Déu que l'acompanyava. I així anava fent camí, confiadament. Però van començar les dificultats, es va quedar sense aigua, el sol era abrusador, i encara no es veia el nou monestir on es dirigia. Llavors, tornant a recordar l'ensenyament del seu Mestre, va intentar calmar-se tot mirant les petjades de darrera seu però... s'alarmà en veure'n tant sols un únic parell! On era Déu, ara que anaven maldades? Amb penes i treballs, abans que caigués la nit va aconseguir arribar, arrossengant-se, gairebé extenuat, al nou monestir. Va ser acollit pels monjos, i els va explicar la seva experiència de sentir-se abandonat per Déu just en el moment de més dificultat. Al que el Mestre li va respondre:
&nbps;&nbps;— Quan et vas girar i vas veure tant sols un parell de petjades darrera teu no eren les teves, eren les de Déu que t'havia pres en braços per dur-te fins aquí.

Conte hindú, reescrit de memòria
Foto: Isabel Barriel, a Primavera al desert

Context

Conferència al CCU, no en recordo ni l'any (potser en fa 20!, bufa!) ni l'autor. Tampoc n'he trobat, posteriorment, una versió escrita en cap llibre (potser l'ha recollit Anthony de Mello en un dels seus?) Només recordo que era un conte hindú. Per tant, m'he permès reescriure'l de memòria.

Comentari

Però m'ha quedat. I tant! Ha modelat la meva imatge de Déu des de la joventut. I m'ha ajudat a poder-ne “veure” (intuïr, comprehendre) la seva presència en l'absència o la seva absència en la presència, en la vida, en el camí, en els deserts viscuts. Tot un Misteri que transcendeix la capacitat racional de comprendre'l, de constrènyer-lo en conceptes abstractes. Tot un Misteri que es deixa abraçar en la comprensió intuïtiva de l'amor i de la fe més enllà de les paraules i de la raó.

Per això en les meves experiències de desert (per exemple la que vaig compartir en aquest escrit inacabat) no m'acostumo a preguntar «On és Déu?» o coses per l'estil. Sí, sóc jo que camino, amb els meus mitjans, les meves forces, les meves decisions, encertades o no, potser fins i tot m'he d'arrossegar o puc caure en un pou, però amb la confiança del que se sap estimat per la Vida, pel Qui és Vida i és Amor i es dóna i es buida completament, contínuament per a tots, en tot moment. Per fora no sóc diferent d'un ateu. I per dins no hi ha cap sentiment, sensació, emoció o experiència estrafolària. Tant sols una senzilla confiança en Qui m'ha donat la vida. D'això els savis (els de debò) en diuen fe:

La fe és una confiança molt senzilla en Déu,
un impuls de confiança indispensable,
represa un i altre cop en el transcurs de la vida.

Roger Schutz (1915-2005), conegut com a Germà Roger, prior de la Comunitat de Taizé fins al seu assassinat.

Sortim de l'aiguabarreig conceptual?

Cita

Déu, la fe, l'espiritualitat, les creences i les religions són cinc conceptes fonamentals, cinc àmbits o aspectes diversos que poden conviure o contraposar-se, tant en la vida personal com en el desplegament social.

Ramon M Nogués, doctor en Biologia i escolapi

Context

NOGUÉS, R M «Panorama conceptual». A: Déus, creences i neurones. Un acostament científic a la religió. 2007. Barcelona. Fragmenta (col·lecció Assaig, núm. 2). p. 13-25. ISBN: 978-84-935695-1-8

Comentari

La distinció clara i aclaridora entre aquests cinc conceptes, tradicionalment presentats com un monòlit indisociable, m'ha ajudat molt a comprendre'm millor a mi mateix i a comprendre millor els altres, sobretot a escala global (diferents déus o no-déus, diferents experiències de fe, diferents formes d'espiritualitat, diferents construccions de creences, diferents edificis religiosos) i no tant sols a escala local (fins fa poc amb molt poca diversitat). Estic convençut que, en cadascú, un cert nivell de relativització i d'intercanvi entre aquestes “formes” (expressions, creences, tradicions), lluny de ser una traïció als “continguts” (la vida en la Vida) és una preciosa oportunitat d'enriquiment, de transformació, de creixement, d'humanització, d'entesa, de diàleg, de saviesa, de santificació.

A tall d'exemple cito un brevíssim comentari sobre cada concepte en paraules d'en Ramon M Nogués, conscient que ni és el primer, ni l'únic, ni potser el millor de tots els possibles:

DÉU. És el nom que donem a una realitat transcendent respecte de les realitats que poden ser objecte de percepció i observació sensorial.

LA FE. Fa referència a una actitud de la persona que s'inclina a la confiança més o menys raonable en la realitat suprasensible.

L'ESPIRITUALITAT. Designa el conreu del món interior per alliberar-lo i qualificar-lo.

LES CREENCES. Són un ampli grup de realitats mentals que il·lustren, vesteixen o disfressen les actituds de fe.

LES RELIGIONS. Són construccions insitucionals, mentals, doctrinals, rituals, administratives, etc., que intenten donar vertebració social a les experiències de transcendència.

Aclarir conceptes sempre ajuda a apropar-nos millor a la realitat, a obrir la ment i el cor, a eixamplar horitzons, a cometre menys equívocs (no és que em faci por equivocar-me, el que temo és fer un mal innecessari als altres en voler-los jutjar). Relativitzar aquests mateixos conceptes sempre ajuda a no obsessionar-se en creure que es pot capir i constrènyer la realitat (impermanent, diferenciada però no segmentada) dins de “simples” objectes mentals: els conceptes! El primer punt (aclarir) és l'objecte d'aquest escrit. El segon punt (relativitzar) el deixo a la discreció de cadascú.

Amb tot, el diàleg interreligiós (i també l'intrareligiós) ¿en quin d'aquests cinc àmbits és practicat actualment? ¿En quin s'hauria de practicar per no convertir-se en un diàleg de sords? I la veritat ¿què és? On és? Qui la posseeix? Uf! Uf! Uf! Això serà objecte d'un altre escrit...