Segona època

Hola de nou! Després d'un cert temps de silenci, m'ha semblat prou interessant i profitós reprendre una certa activitat a través d'aquest meu (nostre?) bloc. Gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris entusiastes demanant-me que tornés. Des d'aquí us envio el meu més sincer agraïment, i també les meves disculpes per no haver-vos contestat un per un per escrit. És que, bé... en el seu moment no sabia per on començar! Considereu-vos, si us plau, contestats i contestades mitjançant aquest primer escrit d'aquesta nova època del bloc. I dic nova perquè com totes les coses vives, aquesta també flueix, canvia i es renova i, per tant, serà ben normal que no sigui exactament igual que durant la seva primera època, malgrat que, al mateix temps, s'hi pugui ben assemblar.

Foto: “Pescador a l'alba, llac Palm, Backwaters, Kerela, India”, de Steve Weaver (amb una llicència Creative Commons).

Aquest temps de silenci, més o menys llarg segons es miri, m'ha estat molt necessari per tal de poder atendre, amb tota la meva atenció i energia possibles, a una crida interior, cada vegada més intensa i indefugible, que m'urgia, amb vehemència, a la coherència, tant interna com externa, respecte de les meves certeses, que ja us dic que són molt poques, i respecte de les meves intuïcions sobre “allò que és”, que ja us dic que són molt vagues. Després d'un procés personal llarg, molt, molt més llarg que aquest temps de silenci, he guanyat en llibertat interior, com segurament no podia ser d'altra manera, i he fet el meu doble, o triple, salt mortal particular, endavant i cap amunt: m'he alliberat de la religió en general, i de la religió catòlica en particular. I dic que me n'he alliberat amb molta seriositat: ens n'hem alliberat jo, la meva fe, i la meva espiritualitat, per dir-ho d'alguna manera fàcil i ràpida.

És difícil d'explicar-ho en quatre ratlles, però suposo que ja es pot endevinar que no cal que patiu per mi. Ni tampoc hauríeu de patir per vosaltres: des d'aquí no tinc intenció de fer apologia sobre cap opció religiosa, ni a favor ni en contra. Sí de “fer bullir l'olla” tot facilitant un possible intercanvi d'opcions personals, amb totes les seves derivades, sense complexes, però també sense imposicions. Si he començat a explicar, mínimament, la meva és perquè, simplement, crec que pot ser enriquidora, o fins i tot esperançadora per a algú que estigui passant per turbulències de recerca interior més o menys similars a les meves, tot i que sense que calgui que arribem, necessàriament, al mateix possible “port”. O potser sí... en fi, qui ho sap! Tampoc és que em senti haver arribat a cap “port” definitiu, però...

Una de les poques coses que veig amb més claredat és que la riquesa de l'espiritualitat humana no té límits i que, en canvi, les religions, totes sense excepció, tenen una tendència intrínseca a posar límits allà on no n'hi ha, amb totes les seves definicions!, dogmes!, i lleis! Perquè, una cosa és l'ordre i una altra l'harmonia. Si bé se sol entendre que un cert ordre és necessari per moure's per la vida, un excés d'ordre, un ordre excessivament estricte ens torna obsessius, quan no acaba essent asfixiant, lesiu i fins mortal per a la vida mateixa. I, què és això, benvolguts, sinó un greu desordre? És a dir, justament el seu contrari! L'ordre dins de les religions, imposat amb mil i una estratagemes, no és, ni molt menys, dels lleugers i suaus, com ho pot ser el de les balisses marítimes, per exemple, que assenyalen possibles camins però sempre ben amples i oberts per totes bandes, sinó que és dels que s'han fet, ja ara i al mateix temps, el seu contrari: un desordre. I, sense entrar en detalls, dels més greus!

L'harmonia, en canvi, és part del vast univers de l'espiritualitat i de la consciència religiosa universals. L'harmonia, com la bellesa, o l'amor o la llibertat, és una de les poques realitats, o virtuts, que no té contrari i que, per tant, no es pot degradar, desvirtuar o pervertir. Perquè, ¿existeix una tal cosa com un excés d'harmonia? O un excés de bellesa, o d'amor, o de llibertat? Bé, no em refereixo a qualsevol cosa, a qualsevol harmonia, bellesa, amor o llibertat. Poseu-ho en majúscules si ho preferiu: Harmonia, Bellesa, Amor, Llibertat. Suposo que ja s'entén... Si existís un excés de tals coses, ¿és que conduïrien al seu hipotètic contrari? Oi que no? Per això deia que una cosa és l'ordre i una altra l'harmonia. El primer és propi de les religions. La segona és pròpia de l'espiritualitat. Estan relacionades entre si, sí, és clar. Però són coses completament diferents.

En continuarem parlant? Una abraçada!

Lliures, com D*u

Retorno als dos versets centrals del mític primer relat de la creació hebreu, el “destil·lat” d'una saviesa ancestral que... encara amaga molts detalls poc evidents a primer cop d'ull. Sortosament, la nostra traducció en català conserva el matís de l'original hebreu que desitjo destacar avui (però he trobat diverses versions en altres idiomes, sobretot les més “modernes”, que l'han ben perdut!):

Déu digué:
— Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen.
Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona.

Cita bíblica: Gn 1,26-27 (BCI).

Tercer detall: i la «semblança»...?

Una lectura atenta i pausada d'aquest breu retall bíblic permet adonar-nos que Déu primer diu que farà una cosa: «Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres», però després... en fa una altra? «Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu». Per què aquesta diferència entre el desig diví, expressat en primer lloc (verset 26), i allò que finalment fa... o pot fer (verset 27)? Es tracta d'una relliscada d'un antic copista i, per tant, no significa res d'especial, o bé és quelcom que conté un ensenyament?

El paral·lelisme entre els dos versets, un recurs literari clàssic de la literatura semítica en general i dels escrits bíblics en particular, no fa més que posar de manifest i ressaltar la seva diferència! Un “detall” que ja va ser observat i comentat pels Pares de l'Església, d'entre els quals Orígenes (183-253), exegeta, pensador i escriptor cristià, i Basili de Cesarea (329-379), teòleg i bisbe de Cesarea, conegut com a sant Basili el Gran. Expressat en paraules actuals:

Aquell déu només fa les coses a mitges, i això ens és assenyalat precisament per la repetició de la primera frase, mentre que la segona queda aparentment en suspens. L'humà és creat, doncs, en imatge d'Elohim, però no com a semblança seva.

Marie Balmary, psicòloga, psicoanalista i escriptora francesa. — Font: BALMARY, Marie (2008) L'origen diví. Déu no ha creat l'home. Barcelona: Fragmenta (Assaig, 11), p. 118. ISBN: 978-84-92416-12-7.

Així, doncs, la imatge és cosa de Déu, però la semblança, ai!, sembla que és cosa... de cadascú (teva!, meva!). En la imatge «jo» encara no sóc, tant sols sóc possibilitat, tant sols hi ha un objecte (possessió, domini, sotmetiment!). És en la semblança que «jo», subjecte (lliure!, alliberat!), em desvetllo, m'alço i sóc. Aleshores, lliurement, «jo sóc», justament a imatge i (ara sí!) semblança de Jo Sóc, de YHVH. I, per tant, imatge i semblança d'un «Nosaltres». I, per tant, la meva existència em remet a la teva existència, a «tu». (Tot lliga!, tots els “detalls” que he anat esbossant fins ara estan estretament relacionats i es confirmen els uns als altres. S'intueix?)

Sant Basili ens ho explica amb una senzilla imatge, ben bella i entenedora:

«Déu ha permès que siguem els artífexs de la semblança divina, a fi que ens pertoqui la recompensa del nostre treball, perquè no siguem ja com aquells retrats que surten de la mà d'un pintor com uns objectes inerts, a fi que la nostra semblança no resulti en lloança d'algú altre. En efecte, quan veus un retrat tan semblant al model, no lloes el retrat, sinó que n'admires el pintor. Així doncs, perquè pugui ser jo i no un altre el destinatari d'aquella admiració i lloança, Déu m'ha deixat la cura d'esdevenir semblança seva.»

Crèdits de les fotos. 1: “La paleta de colors del pintor”, de Rionda. — Llicències: Creative Commons (1)

La setmana vinent esbossaré un nou “detall” ben sorprenent (una pinzellada dels mítics relats?), en la línia i estretament relacionat amb els ja esbossats fins ara, però que podria deixar alguns ensenyaments suposadament religiosos... a contrapeu!

Una abraçada!

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».

Interludi: I jo... qui sóc?

Cita

Atreveix-te a ser, a pensar i actuar per tu mateix,
sense por de morir en l'intent.
I atreveix-t'hi apassionadament,
sense prohibir-te allò que pugui semblar impossible.

Anònim, que vol dir que una pila de persones han pensat, expressat i viscut més o menys el mateix.

L'important és no deixar de fer-se preguntes.

Albert Einstein (1879-1955), potser el científic més important i conegut del s. XX.

Comentari

Benvolguda lectora, benvolgut lector, avui em veig en la necessitat de trencar el fil dels escrits d'entre setmana amb aquest interludi, per tal d'aclarir una qüestió... que per mi és cabdal.

Des que vaig iniciar l'aventura de bloguista, porto ja una setantena d'escrits (entre publicats i en preparació). En cadascun d'ells, com ja deus haver endevinat, hi dedico força temps i hi intento abocar el millor de mi mateix per tal que puguin tenir (potser...) un interès humà i general més enllà del meu “exercici” personal i particular de recerca i de creixement.

L'escrit de la setmana passada, «Encontre en el desig», ha estat el que fins ara m'ha costat més d'enllestir. El vaig arribar a reescriure (de dalt a baix!) fins a quatre vegades abans de trobar la forma, l'expressió i les cites adequades, abans d'atrevir-me a programar-ne la seva publicació definitiva. Per què?

Perquè... per molt que en llegir-lo el meu discurs et pogués haver semblat lineal, senzill, clar, tranquil, treballat, alliberador, enriquidor... bé... això darrer per mi sí que ho ha estat però, alhora, darrera seu hi ha hagut un cert... bé... un bon trasbals interior previ! I, en el fons... no desitjava ser motiu de trasbals per a ningú! «Encontre en el desig» ha estat possible després d'una batalla interior entre el meu jo (la meva persona) i la sensació d'haver estat segrestat per una autoritat exterior sense rostre, difícilment identificable: allò políticament correcte?, allò religiosament correcte?, allò socialment reconegut com a cert, veritable i inqüestionable?

Dit això, el que em preocupa més ara és aclarir-te, també, el següent.

Amb els meu escrits no pretenc ni fer escola, ni parlar “ex cathedra” (no pretenc dir la darrera paraula en res!), ni tenir o demostrar tenir més o menys raó en cap qüestió (per moltes cites en que sembli que em recolzi). Tant sols desitjo parlar-te des del cor, des de la sinceritat, des de l'experiència d'una persona que (com tu!) se sap, es reconeix i desitja caminar en recerca permanent de la veritat. I desitjo, també, compartir amb tothom qui ho vulgui (amb tu?) les petites o grans troballes que he anat fent, de vegades sol (m'agrada molt passar estones tot sol!, en silenci, o escoltant música, passejant, o escrivint, o llegint...), a voltes en companyia i de la mà d'altres persones (ben estimables i estimades!) que m'han permès i ajudat a créixer, a fer petits (o grans!) “passos” endavant (uf!, i ja en són uns quants i no un de sol!) vers... la plenitud de vida. Però desitjo aclarir, també, que cada “pas” que he fet... l'he fet jo! Personalment! I lliurement! I només he fet aquells “passos” que he cregut, personalment i lliurement, que calia, convenia i desitjava fer.

I, per fi, l'entre línies dels meus escrits, allò que m'agradaria que en quedés: ésser un testimoni, una invitació a la recerca personal en llibertat vers l'horitzó de la plenitud de l'ésser humà... de com ser plenament humà ara i aquí, en coherència, harmonia i sintonia amb el propi jo, el de cadascú! Difícil? I jo... qui sóc? Com puc distingir allò que realment sóc, allò que realment és, la Realitat... de debò i de veritat, dels meus pardalets al cap? (O pitjor, dels pardalets al cap dels altres que hem diuen què hauria de fer o de pensar? —I, per tu, jo també sóc altres, és clar!) Hehehe...! En això consisteix... l'art de viure! Quelcom que, com tot art, s'aprèn... fent-ho! I caient! I tornant-hi! Per això la meva opció no és el «vine i segueix-me» d'un mestre, sinó un senzill i humil: vine, entra i surt tantes vegades com vulguis i pren tot allò que desitgis de cor i amb tota llibertat... i si no trobes res que sigui del teu interès o que no sintonitzi gens ni mica amb tu no pateixis (que jo tampoc ho faig), perquè no tinc vocació de font universal ni segurament tinc aigua fresca i bona al gust i necessitat de tothom... A més, cadascú té el seu moment, el seu tempo, que convé que ens respectem mútuament, per tal de poder fer els propis descobriments vitals en primera persona...

D'aquí la primera cita d'aquest interludi. Perquè, de fet, estic fermament convençut que només essent jo mateix (i, alhora i sobretot!, respectant-te la possibilitat que tu també siguis!) puc assolir la vida de veritat i transcendir la mort (ara i aquí!). La mort en vida. Simbòlicament parlant. Realment parlant?

Foto: “Necessito un glop”, de Mosilager (llicència: Creative Commons).

Retalls relacionats

Al cap i a la fi tots els retalls estan relacionats entre ells, però aquí, potser, en destacaria un parell:

• «Benvinguda» (1-12-2008, ampliada el 03-2009)
• «La llibertat interior» (19-3-2009)

La següent llista l'aniré ampliant de mica en mica (potser no són els retalls més ben... retallats, hehehe!, però em fa il·lusió disposar-los junts):

• «Sóc un ésser donat» (3-12-2008)
• «Sóc un home vell...» (31-12-2008)
• «Sóc un home nou» (1-1-2009)
• «Sóc dona» (8-3-2009)

Una abraçada!

Encontre en el desig

Cita

Mira aquest verset de sant Lluc: «La voluntat del pare és que res es perdi». Per nosaltres la paraula voluntat denota fortalesa, força de voluntat, sotmetre algú a la teva voluntat. Però en grec aquesta simple paraula de vuit lletres indica passió, foc, òrgans interns; pot significar estimat, desig, inclús desig sexual... — No, el que importa no és la paraula, sinó el que diu de Déu.

El personatge Martí Luter, interpretat per Joseph Fiennes, a la pel·lícula «Lutero (Luther)», d'Eric Till (Alemanya, 2003, 121 min: crítica), en una escena en què Luter està enfeinat traduint el Nou Testament del grec i el llatí a l'alemany. — Martí Luter (1483-1546) va ser un teòleg i sacerdot alemany i va iniciar, per mitjà dels seus escrits i qüestionaments religiosos, la Reforma Protestant.

Context

Es tracta d'una pel·lícula patrocinada per la mateixa Església Evangèlica Luterana, a través del Thrivent Financial for Lutherans, per la qual cosa és de bon suposar que, malgrat que no es tracti d'una pel·lícula documental i que s'hi hagin detectat algunes inexactituds, la majoria dels conceptes teològics expressats pel personatge Martí Luter gaudeixin de suficient credibilitat i valor històrics. Per exemple, el text de la cita que encapçala l'escrit d'avui.

Els textos evangèlics, en la nostra versió BCI, que he trobat més propers al que en Luter de ficció cita en aquest fragment de la pel·lícula són: «I la voluntat del qui m'ha enviat és aquesta: que jo no perdi res d'allò que ell m'ha donat» (Jn 6,35-40), «Igualment, el vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un de sol d'aquests petits» (Mt 18,10-14). Segur que n'hi deu haver més i de més ben trobats...

Comentari

No tinc la intenció d'escriure cap tractat teològic sobre el què i el com de «la voluntat de Déu». Tant sols desitjo comentar, argumentar i compartir com ha anat canviant, evolucionant la meva comprensió d'aquest concepte al llarg de la meva vida. Amb el ben entès que:

Dir coses sobre Déu, pensant que el concepte toca l'objecte (Déu) és una blasfèmia, ja que fem de Déu un objecte de pensament. Gregorios de Nyssa deia que la pitjor de les idolatries és fer de Deu un concepte. Déu no és ni un objecte ni un concepte.

Font: PANIKKAR, Raimon (2002) «Mort i resurrecció de la teologia». Textos. Lliçó inaugural del curs 2002-2003 a la seu de l'Institut Superior de Ciències Religioses de Vic.

Per això, repeteixo, escriuré sobre la meva personal i particular comprensió sobre la «voluntat de Déu», en cap cas sobre allò que Déu és. Simplement perquè se m'escapa, em transcendeix, per molt que a voltes em sembli que gairebé el pugui “veure”... amb els ulls del cor, és clar.

Durant molt de temps (molts anys, de fet) vaig viure la meva fe fent equilibris entre la «voluntat de Déu», la comprensió que «Déu és Amor» i tot el que succeïa a la meva vida, tot allò de bo i tot allò de dolent. Després de molt de temps de donar-hi voltes, vaig arribar a una primera conclusió que ho intentava harmonitzar: només allò que em passa i que sigui «bo» pot ser voluntat de Déu, pot venir d'Ell, mentre que allò que em passa i que sigui «dolent» (em causa un dolor o un sofriment extrems, sense sentit, absurds, destructius), no pot ser la seva voluntat, no pot sortir del qui és la Bondat plena, absoluta i infinita, el Pare ple de tendresa. Estava començant... a eliminar la paraula «prova» del meu diccionari intern, a adonar-me de la seva contradicció, del seu regust de projecció humana sobre allò que potser (m'ensumo, intueixo) és Déu. Així ho vaig viure durant un temps.

Però... de mica en mica em vaig anar adonant que aquesta també era una visió coixa de la Realitat. Avui (faig un salt!) crec i visc amb tota normalitat que: «Res del que em passa és voluntat de Déu!», ni allò que valoro com a realment «bo», ni allò que valoro com a realment «dolent». Fer aquest pas va ser per mi una gran alliberament interior (un profund uffff!), el desaferrament d'una creença limitant. Repeteixo:

Déu no intervé mai en res de la meva vida!,
en cap de les meves circumstàncies vitals!

Pot semblar molt fort, i que trenca molts conceptes, doctrines i dogmes (fins i tot pot semblar una conclusió... atea!), però, paradoxalment, no m'he allunyat de Déu, sinó que se m'ha fet molt, molt més proper, comprensible, real. És més, abans se'm feia molt difícil de “veure'l” enlloc (potser perquè “mirava” on no era), i ara gairebé el “veig” a tot arreu... Com explicar-ho?

Primer, quina podria ser la «voluntat de Déu», si és que n'hi ha alguna? Jo crec que sí, que es pot dir que n'hi ha una, però a mi m'agrada donar-li el matís de desig, passió, anhel... Quina podria ser, doncs? Crec (m'ensumo, intueixo) que és que aculli, que accepti, que entri en el seu Regne (ni més ni menys que el nucli central de tota la predicació de Jesús!), el Regne del cel, el Regne de l'Amor. I això es fa amb el cor, amb l'ànima, amb l'esperit, amb tota la persona! I no de boquilla, és clar, que és el que em sembla que ens està dient l'Evangeli: «No tothom qui em diu: “Senyor, Senyor”, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel.» (Mt 7,21). Llegit al revés potser s'entén més: aquell qui fa la voluntat del Pare (de cor i de veritat, i no de boquilla) entra al Regne del cel (amb... el cor!, és clar!, perquè de boquilla simplement i realment un... se'n queda fora!, per definició! —vaja, quin misteri, no?), i això és (ni més ni menys!) que la voluntat del Pare. És tant senzill que fins i tot un infant ho sol entendre. Pels adults de formació matemàtica és un simple A = B. Corol·lari:

La «voluntat de Déu»
no és una cosa que em passa (passiu),
sinó una cosa que faig (actiu).

És gros, oi? Tants anys com vaig trigar a veure-ho! I ho tenia davant dels nassos! (En un fragment de l'Evangeli tan breu i escoltat i llegit tants centenars de vegades!... però alhora tan dens!, el destil·lat d'una saviesa tan... transparent!, que... és clar, només es pot “veure” amb la mirada del cor, del «tercer ull», oi?) La voluntat del Pare del cel, es fa!... i no es “pateix”! És quelcom a què m'apunto! Lliurement!, i de tot cor! (Com ho puc dir més alt i més fort?) Com costa, però, desfer-se de les velles creences, dels vells esquemes mentals... desaferrar-s'hi.

Segon, en què consisteix «entrar al Regne del cel», o de Déu, o de l'Amor? Aquesta ja és més fàcil, oi? O no, depèn. Tanmateix, tant sols ho esbosso. Es tracta d'un lloc? «El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: “És aquí” o “És allà”. El Regne de Déu és enmig vostre» (Lc 17,20-21). No. Es tracta d'una actitud, l'actitud darrere del fer. Quina actitud tenen els nets de cor, els compassius, els qui treballen per la pau (Benaurances: Mt 5,1-12)? Quina actitud tenen els infants (Mc 10,13-16)? Bé, només cal obrir els ulls i observar-los... estimen!, sense fer ni fer-se gaires preguntes!, sense jutjar!, acullen, riuen, salten, viuen, donen...

Tercer, quin és «el meu desig», el meu anhel més profund? No sé tu (benvolguda lectora, benvolgut lector), però en el meu cas és amor... llibertat..., l'amor en la llibertat, la llibertat en l'amor... o alguna cosa així. Quina diferència hi ha, doncs, entre el meu desig (el més profund!) i el desig de Déu? Potser que Ell “escriuria” AMOR i LLIBERTAT (en majúscules, totals)? No és això un autèntic i profund encontre en el desig?

En resum (i, alhora, fent un pas més enllà) en la meva recerca personal de Déu i de la veritat (allò que és), i en la recerca de la meva essència (allò que sóc) em descobreixo que “jo sóc” en “Jo Sóc”, que el meu desig és el Desig, que la meva voluntat és la Voluntat. Dit d'una altra manera, potser (espero, ho intentaré) més comprensible: de fet, descobreixo que no m'he d'esforçar per «alinear la meva voluntat amb la voluntat de Déu» (com sembla que diuen alguns autors), sinó que em descobreixo que “sóc” alineat amb...! Que “jo sóc” en tant que alineat amb “Jo Sóc” (un dels molts noms de Déu, en parlaré en un proper escrit), i que “deixo de ser” (perdo la meva essència, el meu ésser, el meu jo autèntic) quan em descobreixo poc o gens alineat amb l'Ésser, amb “Jo Sóc”. D'aquí el destil·lat: «jo sóc en Jo Sóc». Així, la «voluntat/desig de Déu» no s'imposa damunt del meu, sinó que és el meu, és la plenitud i la realització del meu desig més autèntic! El desig de Déu és el meu “ésser” en plenitud!, que jo “sigui”!

La glòria de Déu és l'home vivent;
i la vida de l'home és la visió de Déu.

Sant Ireneu de Lió (Irenaeus, s.II-~202), bisbe de Lugdunum, a la Gàl·lia, aleshores part de l'Imperi Romà (actualment Lió, França), un dels Pares de l'Església, el conjunt doctrinal dels quals és considerat fonament de la fe i de l'ortodòxia cristianes. — Fragment de: «Adversus Haereses» IV,20:7 (“Contra les Heretgies”, les xifres indiquen el llibre, el capítol i el paràgraf). Una obra en cinc volums, escrita entorn del 180; tant sols es conserven uns pocs fragments de l'original en grec però nombroses còpies completes en llatí.

És per això que ara... gairebé “veig” Déu a tot arreu: només em cal observar l'ésser. El jo em remet al Jo, el tu em remet al Tu, el nosaltres em remet al Nosaltres.

Epíleg

El procés “Encarnació - Creu - Resurrecció” manifesta la culminació de la passió de Déu envers l'home. La fe cristiana es veu abocada a reconèixer Déu en la passió de Jesucrist i a descobrir la passió en Déu, és a dir, a entendre el sofriment de Crist com el sofriment del Déu apassionat.

Font: LAGUNA, José (2000) «I si Déu no fos perfecte?». Barcelona: Cristianisme i Justícia. (Quaderns, 102), p. 20. En aquest fragment J. Laguna està citant: MOLTMANN, Jürgen (1992) «La passión de Cristo y el dolor de Dios». Carthaginesia (8), p. 641-665. I també: CAMPANY, Tomàs (1994) «Selecciones de Teologia». Vol 33, Núm. 129.

Retalls relacionats

• «Sóc un ésser donat», un dels primers descobriments fonamentals.
• «Allibera'ns del mal», una de les primeres preguntes fonamentals.
• «Encontre en el silenci», un dels primers encontres amb “Jo Sóc”.

Fotos: “Lutero, d'Eric Till (2003)”, còpia en baixa definició del cartell de la pel·lícula (amb copyright, emprada sense perjudici dels seus propietaris). “Home sofrint estirant un carretó de deixalles, Nanjing, Xina (2008)”, de Stougard (llicència: Creative Commons). “Sortida del sol, Eaglehawk Neck, Tasmània (2009)”, de Noodle Snacks (llicència: Creative Commons).

Fa relativament poc he descobert que la meva comprensió actual de Déu (incompleta, inacabada, no definitiva) té semblances, té certa coherència, amb el Tao del taoisme, o amb el Txi (o Qi) de les filosofies religioses xineses. Això em fa pensar en què és la veritat... però bé, millor ho deixo per l'escrit de dijous vinent. Una abraçada!

La llibertat interior

Hem arribat ja al moll de l'os, al darrer i definitiu “pas”, d'aquest camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers la llibertat interior, vers aquesta llibertat essencial, autèntica... aquesta llibertat realment alliberadora. També miraré de respondre una pregunta que havia quedat a l'aire dies enrere: Tot això dels “passos” potser està molt bé, però... realment hi ha un “camí”?

Retalls relacionats

• «La llibertat essencial existeix?»
• «En procés d'alliberament»
• «El Senyor-Déu alliberador»
• «La llibertat interior»

En l'escrit d'avui em permeto començar pel final, per les conclusions (les meves, és clar, que no tenen perquè ser les “bones” per a tothom):

L'autèntica llibertat interior consisteix en adonar-se que:

No hi ha camí

El meu mestre sóc jo
El teu mestre ets tu

La llibertat interior conté la llibertat exterior
I no al revés

Aquestes tres afirmacions, amic, amiga, no són els tres nous axiomes fonamentals d'un nou corpus filosòfic ni teosòfic. Tant sols són tres possibles maneres diferents d'expressar un descobriment, una experiència que d'entrada potser pot semblar complexa però que, de fet, és ben senzilla, natural, latent i, sobretot, «d'aquest món». De seguida el relat. Al final, les conseqüències. M'hi vols acompanyar?

A qui li dono autoritat sobre mi?

La seriositat implica no acceptar cap autoritat, ni tant sols la de qui està parlant. Tal autoritat impedeix a l'ésser humà ser una llum per a sí mateix. Quan cadascú és llum per a sí mateix, només aleshores pot cooperar, estimar; només aleshores hi ha un sentit de comunió d'uns amb d'altres.

Jiddu Krishnamurti (1895-1986), nascut al sud de l'Índia i educat a Anglaterra, considerat un dels grans filòsofs dels temps moderns, religiós sense religió, orador, escriptor i educador, va rebutjar amb vehemència el paper de gurú que molts li volien assignar. — Font: KRISHNAMURTI, Jiddu (1993) La Libertad Interior. Barcelona: Kairós. ISBN: 978-84-724-5283-1. (Fragment del capítol: «1ª Conversación 7 de Julio de 1968».)

Llegir (i “entrar” en) les conferències del savi Jiddu Krishnamurti m'ha estat una experiència molt enriquidora (i, per tant, recomanable), però alhora i de primer ben desconcertant, tot un repte per la meva manera de pensar, de raonar. M'ha calgut “despullar-me”, desfer-me de vells esquemes, desaferrar-me'n. I, tanmateix, això m'ha permès redescobrir, tornar a assaborir, antigues conviccions que havien quedat cobertes per la pols del temps, enterbolides pel costum, pels hàbits... Una de fonamental: «Ningú té cap autoritat sobre mi».

Curiosament, avui no visc aquesta convicció amb orgull, altivesa o autosuficiència. La visc (paradoxalment!) amb humilitat, amb serenitat, amb silenci interior. Amb la mateixa humilitat com sé i entenc que jo, evidentment, tampoc sóc (ni aspiro a ser) “autoritat” per a ningú. Tant sols desitjo ser... un amic que estima (i que ja és!, i em costa prou!).

Qui és el meu mestre?

Només aleshores, quan la ment és lliure, lliure de veritat, és quan pot aprendre, una ment així és alhora mestre i deixeble. Hom cal que sigui alhora, per a sí mateix, tant el mestre com allò que és ensenyat. I això únicament és possible quan hi ha un sentit d'observació, de veure les coses en un mateix tal i com són.

Jiddu Krishnamurti, íbid.

Quina és la meva llum? Realment? Ara i aquí? Jo sóc, per a mi mateix, «llum». Jo sóc (tots som!) «fills de la llum» (Jn 12,36). La «llum» que em permet no caminar a les palpentes la trobo en mi mateix, en el meu interior. El silenci interior és el que em permet observar la realitat, veure-la tal i com és, i no tal i com voldria que fos. «Ningú pot viure ni “veure” la meva vida per mi, enlloc meu». La meva vida la visc, la “veig” jo.

Altre cop, aquesta convicció la visc (paradoxalment!) amb humilitat, amb senzillesa, amb naturalitat. Tampoc puc (ni desitjo) viure ni “veure” (jutjar?) la vida de ningú. Tant sols desitjo ser... una mà amiga, una veu amable, una espatlla consoladora, un braç encoratjador (i que ja és!, i em costa prou!).

Quin sistema o camí em cal seguir?

No hi ha camí que condueixi a la veritat. No existeix el camí de vostè o el meu. No hi ha un camí cristià cap a la veritat, ni un camí hindú tampoc. Un «camí» implica un procés estàtic. Hi ha un camí des d'aquí cap a aquell poble proper. El poble està ferm allà, arrelat en els edificis, i hi ha una carretera fins a ell. Però la veritat no és així; és una cosa viva, quelcom que es mou, i per això no hi pot haver un camí que ens porti a ella, ni de vostè ni meu ni dels altres.

Jiddu Krishnamurti , íbid. (Fragment del capítol: «9ª Conversación 25 de Julio de 1968».)

No hi ha cap camí traçat que em meni a la veritat, a la llibertat, a l'amor. Al nivell espiritual (el nivell abastable per «El tercer ull»), no hi ha camins. El meu camí és sota els meus peus (el teu camí és sota els teus peus), i enlloc més. La llibertat no té camí. L'amor no té camí. La veritat no té camí. És fort, oi? De fet, intuïtivament, és molt senzill, molt clar, molt evident, molt... antic.



Antonio Machado (1875-1939), «Caminante, no hay camino», poema versionat per Joan Manuel Serrat.

La llibertat interior és amor

I existeix una classe diferent de llibertat, un estat mental en què no hi ha cap esforç. Aquesta llibertat és amor, un estat de comunió, una dimensió completament diferent.

Jiddu Krishnamurti , íbid. (Fragment del capítol: «4ª Conversación 14 de Julio de 1968».)

Quan no hi ha por, hi ha llibertat. I quan existeix aquesta llibertat interna, psicològica, total, i no hi ha cap dependència, aleshores la ment no queda tocada per cap hàbit. Sap vostè? L'amor no és hàbit, no pot cultivar-se; els hàbits sí poden cultivar-se, i per la majoria de nosaltres, l'amor és quelcom que està molt lluny; mai hem conegut la seva qualitat, ni en coneixem tant sols la seva naturalesa. Per trobar l'amor, cal que hi hagi llibertat. Quan la ment està en completa calma, dins de la seva llibertat, aleshores sorgeix l'«impossible», que és l'amor.

Jiddu Krishnamurti , íbid. (Fragment del capítol: «7ª Conversación 21 de Julio de 1968».)

Per això entenc que la llibertat, l'amor, la veritat no em venen de fora, de l'exterior, sinó de dins, de l'interior, de la pau, del silenci, de la calma interior. Comprendre això però (paradoxalment!) no m'aïlla de l'exterior, del món, dels altres, sinó... tot el contrari! Com ja vaig avançar en un escrit anterior: «Transformant-me a mi mateixa transformo el món» (Concha Pinós).

Corol·lari, o ¿i ara què?

Prendre's seriosament tot això implica plantejar-se, replantejar-se, desaprendre moltes “veritats”. N'esbosso una d'elles, per altra banda ben complexa i comprometedora.

L'Evangeli posa en boca de Jesús de Natzaret: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida» (Jn 14,6). Què em vol dir l'evangelista? Com ho puc interpretar? D'entrada sembla que no encaixa amb el que he exposat fins ara, oi? Alguns biblistes diuen (en aquesta ocasió ho dic de memòria, però com veureu té sentit) que els Evangelis han conservat de Jesús tant sols dues o tres úniques frases breus, en arameu, pronunciades per ell mateix en persona sense cap mena de dubte: «Talita, cum!» (Mc 5,41), també «Efatà!» (Mc 7,34) i «Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani?» (Mc 15,34). Tota la resta, per molt bona voluntat i intenció que s'hi hagi posat, per molt que s'hagi deixat «bufar a l'Esperit», és interpretat (o pitjor, traduït!, al grec, al llatí...), passat pel sedàs de l'experiència i la comprensió humanes, embolcallat en diverses formes literàries. Fins i tot aquestes escasses i breus expressions «autèntiques i històriques» han fet córrer rius de tinta per interpretar-les! (Sobre la tercera, uf!, no puc evitar fer-vos notar que Jesús no diu el “seu” «Abbà, Abbà, ¿lemà sabactani?», sinó que en aquest lament utilitza una expressió monoteista de l'AT per referir-se a Déu, una comprensió de Déu que està morint allà, a la Creu, el mateix lloc on està naixent la nova comprensió trinitària... disculpeu, potser m'hi extendré en una altra ocasió.) Bé doncs, segons la meva experiència, comprensió i interpretació particulars (el meu sedàs!), arribats a aquest punt concret, exposo i comparteixo, humilment, la senzilla i aclaridora imatge següent.

No, no tinc cap problema ni és per a mi cap contradicció reconèixer, obertament, a Jesús de Natzaret com a mestre, com a mestre espiritual. I un dels més grans! O bé, emprant el terme equivalent hindú, com a gurú. Gurú és un terme d'origen sànscrit que significava, originàriament (amb el temps això s'ha anat tergiversant una mica), «un que assenyala», amb l'afegitó (important!) que això no significava l'assumpció de cap responsabilitat del «gurú» en lloc de l'«observador»... (Ah!, vet aquí, oi?) Així doncs, avui, ara i aquí, amb senzillesa i humilitat em pregunto: ¿em quedaré embadalit mirant «el dit» d'aquell que assenyala?, o bé ¿tindré el coratge de girar-me i observar «allò assenyalat»? M'imagino Jesús amb el dit assenyalant endavant, cap a...... I alhora amb el dit assenyalant cap al seu interior, cap a...... Igualet, igualet que Eckhart Tolle a «Col·leccionistes de mapes», igualet, igualet que... tants i tants d'altres... i tu?, cap a on assenyales?, i jo?, cap a on assenyalo? Jesús li va donar un nom a «allò assenyalat». Diuen que en deia, si fa no fa... el Regne del cel, (el Regne de l'amor potser en diríem avui si la paraula “amor” no la tinguéssim tan desgastada) sempre tant a prop i tant lluny alhora... oi?

Tinguem el coratge d'obrir els ulls del cor, de desplegar les ales de l'esperit i... volem en la llibertat de l'amor!

Fotos: “Nena bufant una dent de lleó seca”, de Wikimedia Commons (domini públic).

Una llibertat, però, que massa sovint és bufetejada pel mal, per l'anomenat mal del món. D'això, però, en parlaré en l'escrit del proper dijous. A reveure!

El Senyor-Déu alliberador

Hem fet ja un bon tros del camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers la llibertat interior. En l'escrit de la setmana passada vaig mostrar un primer “pas” que em semblava molt interessant: «el desaferrament». Avui miraré d'explicar quin paper em sembla que juguen «les creences» en tot aquest procés d'alliberament.

Un segon pas: creences

Les creences són com uns graons que ens ajuden a pujar, a enlairar-nos, però que quan comencem a volar ens cal alliberar-nos-en.

Miriam Subirana, doctora en Belles Arts, coach, conferenciant, escriptora, professora i artista, especialista en pensament positiu i en desenvolupament personal.

D'entrada, això potser podria semblar un descobriment molt modern, revolucionari, trencador, que potser ens ha arribat gràcies a la fecundació mútua amb el pensament i les religions orientals... Bé, podria ser, tot hi ajuda. Però em sembla que a les nostres contrades, en la nostra cultura i tradició més occidental, aquest descobriment també hi és més vell que... (en fi, acabeu la dita al vostre gust). Miraré d'il·lustrar-ho a continuació.

Retall bíblic
Abraham, Isaac i el Senyor-Déu alliberador

Les comunitats cristianes de tots els temps s'han esforçat per llegir la Bíblia no exclusivament com un llibre del passat, sinó com una paraula dita per al present. Llegits amb els ulls ben oberts i atents es pot copsar en els seus relats el batec d'un poble, d'una comunitat, en procés de descoberta i d'alliberament continus.

En el llibre del Gènesi per exemple (ni més ni menys que el primer de la Bíblia), s'explica que Abraham tenia cent anys quan li va néixer el seu fill Isaac. Un dia, però, el Senyor-Déu resulta que li va dir: «Abraham! Abraham! Pren Isaac, el teu fill únic, que tant estimes, i vés-te'n al país de Morià. Allà, a dalt de la muntanya que jo t'indicaré, ofereix-me'l en holocaust.» Bé, és una història arxiconeguda (que no vol dir arxicompresa!). Al moment culminant l'àngel del Senyor crida Abraham des del cel, li ho impedeix, l'omple de benediccions, i el proclama pare d'un descendència tan nombrosa «com les estrelles del cel i com els grans de sorra de la vora de la mar». Podeu llegir el relat sencer a: Gn 22,1-19 (BCI), una perícope que té el títol poc encertat (a parer meu, més avall ho justifico) de «El sacrifici d'Isaac».

Què és una perícope? D'on n'han sortit els seus títols? Quin propòsit tenen?

• Capítols i versets. «Els diversos llibres bíblics estan dividits en capítols. Aquesta divisió no existia en els textos originals, s'hi va afegir més tard per raons pràctiques.» També s'hi van afegir els números dels versets. «Aquesta divisió permet treballar amb molta comoditat amb els textos bíblics, ja que simplifica les relacions entre ells, n'estalvia la transcripció, i en facilita la citació.»


• Perícopes. El mot perícope «prové del grec “perikopein” que vol dir “tallar”». Les perícopes són «fragments curts de text, unitats literàries petites» que són «més manejables a l'hora de ser estudiades». També la «litúrgia cristiana va aconseguir molt bé subdividir el text evangèlic en petits paràgrafs, que s'havien de llegir en una celebració». Tot i així, actualment «no s'adiuen del tot amb els criteris rigorosos que els estudiosos de la Bíblia apliquen a l'hora de separar-les». És més, «una mala separació pot influir en una correcta interpretació del text».


• Títols de les perícopes. «Moltes edicions modernes de la traducció de la Bíblia solen intercalar entremig del text alguns títols explicatius que no figuren en la versió original. Aquests títols ajuden molt a la localització dels textos, però tenen l'inconvenient, a vegades, que en predeterminen la interpretació. No és el mateix titular “La paràbola del fill pròdig” que “La paràbola dels dos germans”.» O que “La paràbola del pare infinitament bo” (Lc 15,11-32), com alguns autors proposen actualment.

Font: SOLÀ, J M (2007) Textos bàsics de la Bíblia i el seu ressò en la cultura. Barcelona: Proa (Les Eines: 48), pp. 18-19 i 437. ISBN: 978-84-8437-978-2. — Josep M Solà és teòleg, biblista i professor de religió.

Llegim, també, a l'Ordenament General del Missal Romà:

En les versions populars, els textos no s'han de deixar sense els títols. Quan es cregui convenient, es podrà afegir al títol una monició que expliqui el sentit general de la perícope.

AA. VV. (2005) Ordenament General del Missal Romà. Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica. N. 117, p. 183. ISBN: 84-9805-060-X. (La negreta és meva.)

Un títol encapçala cada lectura. Tret sovint de les mateixes paraules del text, ha estat triat curosament per indicar el tema principal de la lectura i perquè, quan és necessari, es vegi, amb el títol, quina relació hi ha entre les lectures de la Missa.

Íbid. N. 123, p. 185. (La cursiva és de l'original, la negreta és meva.)

És a dir que els títols que encapçalen cada perícope de cada traducció de la Bíblia han estat afegits posteriorment segons la tradició particular o les necessitats de cada traductor o equip de traductors i, per tant, poden ser ben diferents entre sí. (Ho podeu comprovar vosaltres mateixos, per exemple mostrant en paral·lel les versions en tants idiomes com sigueu capaços d'entendre de: http://www.biblija.net/.) Per tant, és millor no fer-ne gaire cas, o millor dit, no fiar-se'n gens! Ni dels títols ni de les divisions! El millor és fer una lectura contínua de cada llibre prescindint de tots aquests “caminadors”.

El títol tradicional de «El sacrifici d'Isaac» és un exemple ben clar de mal títol (almenys a parer meu). Perquè més que ajudar a comprendre el text en realitat en dificulta i en confon la seva comprensió: el “sacrifici” no tant sols no és «el tema principal» de la perícope sinó que aquest mot ni tant sols apareix en «el text»! En tot cas, un títol més adequat (sempre a parer meu) podria ser: «El Senyor-Déu allibera Abraham d'oferir en holocaust el seu fill primogènit Isaac». I fins i tot jo hi afegiria una monició (com a mínim en les versions tipus “missal”) que podria dir, més o menys: «De com Abraham va descobrir com alliberar-se de la “tradició” i la “creença” d'haver d'oferir en holocaust el fill primogènit al fins aleshores déu protector però irascible de la tribu, explicant que havia estat aquell mateix déu, a través d'una “trobada” interior, qui l'havia “alliberat” de cometre tal barbaritat».

Per què? Perquè sembla ben clar que Abraham va comprehendre (o, almenys, els teòlegs de l'època que perfilen i redacten la història del mític patriarca) que aquella “tradició” i “creença” era contrària a la seva nova experiència i descobriment (la d'Abraham?, la d'un poble?, la d'una comunitat?) cada vegada més clara d'un déu no pas irascible (amb un cor de pedra?) sinó compassiu i bondadós (amb un cor de carn?)... el qual, justament, acabava de beneir Abraham amb un fill hiper-desitjat a les seves velleses! No sé vosaltres però a mi, aquests altres “caminadors” (o uns de semblants, potser més treballats i professionals que la meva proposta d'amateur) m'haurien ajudat una mica més a no trigar tant en comprendre aquesta lectura d'una tradició, d'un context i d'un llenguatge tan antics i diferents dels meus (nostres).

Una imatge: la pedra, el lloc i l'alpinista

Fer aquest “pas”, desfer-me de creences que s'han convertit en limitants i que em dificulten “volar”, créixer, continuar avançant vers el despertar de l'esperit de llibertat, realment implica un alliberament interior molt profund, un desaferrament que implica molta seriositat amb un mateix.

La imatge que me'n faig és la d'un alpinista: una pedra molt ben posada i segura m'ha ajudat a arribar al lloc on sóc, des d'on (potser) puc contemplar el paisatge amb una nova perspectiva. Però si vull continuar avançant i no caure en l'autocomplaença, si realment vull viure (fluir) enlloc de morir (quedar ancorat), em cal abandonar, allunyar-me d'aquell lloc, d'aquella pedra. Ni la pedra ni el lloc són mai els definitius, sinó que formen part del fluir, de l'aliment de la vida, d'allò donat per la Vida (alguns li diem Déu). Valorar-los (la pedra i el lloc) i alimentar-me'n entenc, naturalment, que és molt positiu. Fins i tot ajudar altres alpinistes a arribar-hi. Quedar-m'hi per sempre per venerar-los (la pedra i el lloc) no. Només es pot venerar la Vida. Fluint-hi. Vivint-hi.

Epíleg

Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare.

Cita bíblica: Jn 4,21.23 (BCI)

En l'escrit de dijous vinent el darrer i definitiu “pas” del camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers la llibertat interior. Ens hi trobarem?

Fotos: “El sacrifici d'Isaac” (sí, ves, li ha quedat aquest nom!), de Laurent de LaHire (1650), al museu de Belles Arts de New Orleans, Louisiana, EUA (domini públic). “Escalant la Valkyrie, The Roaches, Gran Bretanya”, de Gdr (llicència: GNU).

En procés d'alliberament

Després d'encetar un camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers la llibertat interior (bé, o ni que fos una breu passejada), en l'escrit de la setmana passada em vaig acabar preguntant com puc assolir (un diria conquerir!) aquesta llibertat essencial, autèntica... aquesta llibertat realment alliberadora. Tanmateix, però, avui també em pregunto: «realment... hi ha un “camí”»?

Aparentment, un diria que sí. Fins i tot intentaré mostrar-ne alguns “passos” molt interessants. Però al final... Uf! Bé, millor ho deixo pel final.

Un primer pas: desaferrament

La llibertat de la qual ens parla Miriam Subirana és un camí d'alliberament, de desaferrament de tot allò que ens subjuga i ens manté empresonats en un estat d'alienació mental, emocional i espiritual. Es tracta d'alliberar-nos del passat, de les ferides del passat, de les pors, dels lligams socials, les convencions, de la servitud del políticament correcte, de l'ego.

SUBIRANA, M (2008) Vivir en libertad: reflexión sobre los límites, los sueños y lo esencial. Barcelona: RBA Libros. Pròleg, de Francesc Torralba. ISBN: 978-84-9867-238-1. — Font: “Viure la llibertat” (5-6-2008), L'ofici de Viure, amb Gaspar Hernàndez, Catalunya Ràdio.

En aquesta interessant emissió de ràdio els convidats junt amb el conductor del programa (Miriam Subirana, Carles Claramunt, Francesc Torralba i Gaspar Hernàndez) reflexionen sobre com alliberar-nos dels límits que ens imposem a nosaltres mateixos, malgrat que els etiquetem (això ho dic jo) amb conceptes aparentment externs: destí, circumstàncies, persones que ens envolten, diners, complicacions amb la feina, amb la família, societat de consum... Uns límits que ens generen, ara sí, al nostre interior: angoixa, estrès, por, preocupació, memòria, desitjos, obsessions.

Només el desaferrament (ES: desasimiento, desapego; EN: detachment) em pot alliberar d'aquests límits, insisteixo, aparentment externs però que en realitat me'ls imposo jo mateix (d'aquí uns paràgrafs potser quedarà més clar).

Miriam Subirana és doctora en Belles Arts, coach, conferenciant, escriptora, professora i artista, especialista en pensament positiu i en desenvolupament personal, anterior presidenta de l'Associació Espiritual Mundial Brahma Kumaris. L'he escollit com a exemple il·lustratiu de com aquest ensenyament, el desaferrament, no exclusiu però sí de forta tradició oriental (hinduisme, buddhisme), està fecundant amb tota naturalitat el pensament i l'espiritualitat occidentals.

Personalment, entenc i visc el desaferrament almenys de dues maneres, diverses però complementàries.

Desaferrament entès com a
despossessió

En vaig començar a parlar, com aquell qui no vol la cosa, a «M'agrada que existeixis».

«M'agrada que existeixis» és —deia aleshores— un glop de saviesa (compartida, humana, antiga) destil·lada a còpia d'anys (meus, i de molts altres, potser de tothom!). És fruit de l'observació, silenciosa, sense fer preguntes, de la realitat tal i com és i de l'aprenentatge, inacabat, de gaudir-ne sense sofrir i sense causar sofriment. D'acceptar amb amor tal i com és la realitat tot alliberant-me del desig possessiu de l'«ego».

Un desig possessiu no només envers les coses —la bellesa d'un tros de natura, etc— sinó també, i sobretot, envers les persones. Amb l'excusa del “t'estimo” quantes vegades no he observat persones properes que cauen (caiem, caic!) en el “ja et canviaré”, quan no en el “ja t'arreglaré!”... I no penso tant en les pífies més sonades i evidents (i patètiques!) com en les més subtils, en els petits xantatges emocionals, en les preguntes “innocents”, en els petits gestos despreciatius, etc, etc, etc.

En resum, crec que aquest és el tipus d'alliberament interior, real, autèntic que proporciona la “pobresa de béns materials” (sempre que sigui una opció personal i no una imposició externa) i la “pobresa de béns personals” (si se'm permet l'expressió). Així és com entenc: «Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel» (Mt 19,21 — BCI). L'acció anar-vendre-donar i el tresor, de fet, per mi són el mateix: deixar de posseir, l'alliberament interior que ja implica fer aquest “pas”. Perquè, al meu entendre, el cel no és un lloc sinó una actitud. El cel és el meu cor. I tot plegat, a sobre, amb un benefici social evident i innegable!

Desaferrament entès com a
desidentificació

En certa manera en vaig començar a parlar a «Col·leccionistes de mapes» i, tal i com vaig avançar aleshores, avui em “mullaré” una mica més.

A la pregunta: «Qui sóc jo?», sovint contesto amb una història, un currículum, un personatge (memòria del passat), o bé amb parrafades filosòfiques o teològiques (conceptes, idees). Aquest tipus de respostes posen de manifest un problema humà fonamental: estic vivint una vida substitutòria (emprant una expressió típicament buddhista). Per què? Perquè m'identifico amb un personatge, amb la meva ment, amb un jo que pensa, que reflexiona, fins i tot amb un jo que observa. Aquest personatge, aquest “jo”, creat per la ment, és l'«ego». Però el meu «ego» no és el meu “jo autèntic”! El meu jo autèntic és (existeix) més enllà de la meva petita (o gran... qui ho sap!, he!, he!, he!) història personal i més enllà de la meva ment: memòria (del passat, de les ferides del passat), conceptes (les idees abstractes, els objectes de la ment), raó (el «segon ull» i tot el seu coneixement: lleis, doctrines, dogmes), reflexions (les preocupacions, les projeccions del passat vers el futur)... i desitjos, afeccions i emocions, afegirien els buddhistes. Repeteixo, el meu jo autèntic és (existeix) més enllà (darrera, al dessota, tant se val) de tot això creat per la meva ment, inclòs l'«ego».

Al meu entendre, si em vull alliberar de l'«ego» (tant si el tinc gaire “inflat” com gaire “desinflat”, he!, he!, he!), autèntic causant del meu trasbals interior (angoixa, estrès, por, preocupació, memòria, desitjos, obsessions), no es tracta pas ni de destruir-lo ni de domesticar-lo (com alguns autors sembla que defensin, un dispendi d'energia impracticable!), sinó simplement de deixar d'identificar-m'hi, de deixar-m'hi d'aferrar com qui s'agafa desesperadament a una planteta penjat en un precipici tement que no hi hagi res més on agafar-se («Que hay alguien máaas...?», cridava el de l'acudit de l'Eugenio). Sí, hi ha algú més, el jo autèntic, essencial, autènticament lliure i alliberat, més enllà de la història i de la ment.

En resum, crec que aquest és el tipus d'alliberament interior, real, autèntic que proporciona el que en podríem dir la “pobresa de béns espirituals” (si se'm permet l'expressió), d'un esperit lleuger capaç de volar ben amunt, gairebé sense esforç (l'esforç ve abans!, durant el procés de desaferrament!, però que, un cop clar, un cop “vist”, es pot esvanir en un segon!). Així és com entenc: «Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel!» (Mt 5,3 — BCI). La pobresa d'esperit i el Regne del cel, de fet, per mi són el mateix: deixar d'identificar-me amb l'ego, l'alliberament interior que ja implica fer aquest “pas”. Altre cop, el cel és el meu cor. I el benefici social en aquest cas?

Transformant-me a mi mateixa transformo el món.

Concha Pinós, buddhista i professora de ioga tibetà, activista espiritual, presidenta de la “Fundació Gandhiji Cultural”, membre de “Birmania por la paz”, llicenciada en Ciències Polítiques. — Font: Espiritualidad y Política.

Uf! Molta teca per un sol dia... El següent pas del procés d'alliberament que volia compartir el deixaré per l'escrit de dijous vinent. Fins aviat!

Fotos: “Caravana creuant el Mississippi glaçat (s. XIX)”, de Carl Christensen (domini públic). “Colònia de somorgollaires en un penya-segat al Mar de Barents”, de Michael Haferkamp (llicència: GNU).

La llibertat essencial existeix?

Cita

Al camp de concentració t'ho podien prendre tot menys una cosa: l'últim vestigi de llibertat per adoptar una actitud o una altra davant determinades condicions. I hi havia «una actitud o una altra»!

—

Aquesta llibertat espiritual de l'home, que fins al moment de la nostra darrera alenada ningú no ens pot robar, és la que fins al moment de la nostra darrera alenada també ens dóna l'ocasió de modelar-nos una vida plena de sentit.

Viktor E Frankl (1905-1997), psiquiatra i escriptor austríac, supervivent de l'Holocaust, fundador de la logoteràpia.

Context

FRANKL, V (2005) «La llibertat interior». A: L'home a la recerca de sentit. Barcelona: Edicions 62 (Llibres a l'abast, 384), p. 76-79. ISBN: 84-297-5582-9. Títol original: Trotzdem Ja Zum Leben Sagen; Ein Psychologe erlebt das Konzentrationslager (literalment: “Dient sí a la vida malgrat tot; les experiències d'un psicòleg a un camp de concentració”).

Comentari

A cada instant tinc l'opció de desprendre'm d'allò superflu i optar per allò essencial. Però... sóc realment lliure per decidir? Així acabava l'escrit de dijous passat. Però... què és la llibertat? De què parlem quan parlem de llibertat? I tanmateix, existeix realment la llibertat?

Al meu entendre, i seguint al meu aire diversos autors, quan parlem de llibertat ens referim a conceptes i a realitats molt diverses. No pretenc ser exhaustiu, ni potser gaire acadèmic en l'escrit d'avui, simplement desitjo fer un primer esbós d'un possible camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers allò que per mi és l'autèntica llibertat: la llibertat interior. Comencem?

Llibertat d'elecció

En primer lloc hi ha una llibertat en un sentit més efímer que consisteix en la llibertat d'escollir entre dues o més opcions. És el sentit que té a veure generalment amb elecció.

Francesc Torralba, doctor en Filosofia (1993) i en Teologia (1997), escriptor, professor de la URL.

Aquest és el tipus de llibertat bàsica, de nivell elemental, amb la que solen jugar els agents de màrqueting empresarial (llegeixi's “anuncis publicitaris” de la nostra societat de consum). I mira que en sabem tots plegats de “jugar-hi” i de deixar que “juguin” amb nosaltres!

Vinyeta: “Un home intel·ligent és aquell que només treballa el que és necessari, parla el que és necessari i compra el que és necessari”, www.e-faro.info, reproduït amb permís de l'autor.

Llibertat d'acció

Els mitjans violents ens proporcionaran una llibertat violenta.

Mahatma Gandhi (1869-1948), líder polític i espiritual hindú i del moviment d'independència de l'Índia.

La llibertat suposa responsabilitat, per això la major part d’homes tenen tanta por de la llibertat.

George Bernard Shaw (1856-1950), dramaturg irlandès, Premi Nobel de Literatura (1925) «pel seu treball marcat per l'idealisme i la humanitat, i la seva sàtira estimulant que infon sovint una bellesa poètica singular».

Llibertat? Responsabilitat? Por? Violència? Per a mi és força clar que tots aquests elements estan íntimament relacionats, especialment els dos primers. Ja ens trobem en una llibertat de nivell mitjà. Però la conclusió fàcil del “faig el que vull amb...” el meu cos, la meva vida, els meus diners, els meus talents, les meves coses, “... perquè sóc lliure”, per molt bona voluntat, bona intenció i bon sentit de la responsabilitat (fins i tot així!) que hi hagi al darrera em sembla que no deixa de ser una fugida cap endavant, un autoengany que m'allunya subtilment de l'autèntica llibertat. Perquè em fa creure que sóc lliure, gairebé igual com la llibertat d'elecció, quan de fet, autènticament, només actuant, fent o responent no em fa pas lliure. Més endavant m'explicaré millor.

Llibertat de pensament i de creences

La llibertat de creences és un dret plenament reconegut, tothom té dret a viure i professar les creences que desitgi, també en la via pública.

TORRALBA, F. (2008) «¿La llibertat de creences té límits?». Foc Nou, 410-411, Juny-Juliol.

La cita em serveix només d'esbós. Efectivament, la llibertat de pensament i de creences són llibertats importants. Al llarg de la història, tant la col·lectiva com, segurament també, la personal de cadascú, ens ha calgut lluitar i fins i tot sacrificar altres valors per defensar aquestes llibertats. I d'altres de molt similars: la llibertat de consciència, de religió, d'opinió, d'expressió, la llibertat política, etc.

D'aquí el gran avenç que ha representat per tota la humanitat la redacció de la Declaració Universal de Drets Humans (versió en català), adoptada i proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides, resolució 217 A (III), de 10 de desembre de 1948, la qual conté l'emergència dels “valors bàsics del món” després de la Segona Guerra Mundial, plasmats en un text de 30 articles. Justament aquest desembre passat en vàrem celebrar el seu 60è aniversari. Potser, després de tant de temps, caldria modificar-la i adaptar-la als nous reptes?

Per descomptat que no. Aquesta és una idea estúpida. La Declaració és aquí i no serà canviada. És aquí i és útil. La Declaració va ser un programa que no s'ha assolit encara fins ara.

Stéphane Hessel, diplomàtic, ambaixador i antic resistent francès. Nascut a Berlín el 1917, d'origen jueu, nacionalitzat francès el 1937, va ser membre de la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial, i deportat als camps de concentració de Buchenwald i Dora. És l'únic redactor viu de la Declaració Universal dels Drets Humans. — Font de la cita: BBC Mundo (Gerardo Lissardy).

Però, fins i tot aquestes llibertats, per bé que fonamentals, no són encara l'autèntica llibertat, la llibertat essencial, la llibertat en estat pur.

Però, aquesta llibertat essencial... existeix?

Finalment acabem de fer el tomb, i de la mà d'Stéphane Hessel arribem a Viktor E Frankl, també d'origen jueu i supervivent de l'Holocaust, un dels meus autors de capçalera i de la cita amb què he encetat l'escrit d'avui.

Sí, com ell crec que hi ha una llibertat essencial, espiritual, actitudinal, interna, interior. Digueu-li com vulgueu. Però existeix. I crec que pot aflorar no només en moments tan extrems com els viscuts en els camps d'extermini nazis, sinó també en la vida més quotidiana, més “normal”, mai exempta del tot però de preocupacions, de problemes, de pors, de temors, d'angoixes, d'obsessions, de violències, de dolors, de sofriment.

I si, com dic, reconec que existeix, com puc assolir aquesta llibertat essencial, autèntica, diguem-ne... realment alliberadora? Això, amics meus, em sembla que ho deixaré per l'escrit de dijous vinent. Una abraçada!

Fotos: “Ferdinand W Demara, el gran impostor, a la presó (1956)”, de l'arxiu fotogràfic històric de la revista LIFE (© Time Inc., amb llicència per a ús personal i no comercial). “Cavalls al mont Bianditz, Guipúzcoa”, de Mikel Ortega (llicència: Creative Commons).