Descoberta de l'espiritualitat

Retall d'una vida

«Recordo amb molta claredat una descoberta decisiva: quan vaig arribar a comprendre perquè un mestre d'escola, una persona important en aquell ambient, sempre parlava de la gent humil amb gran veneració; sempre feia ressaltar allò que no compta, allò amagat, allò menyspreat per les multituds, allò que és un missatge d'un món invisible, espiritual.

—

»El fet que aquest ensenyament em vingués sovint a través de persones no creients ha donat a la meva espiritualitat, des del principi, una dimensió universal. Ja no em podia imaginar una frontera entre allò que veia en aquestes persones i el que jo entenia com a missatge de l'evangeli.

—

»La descoberta de l'espiritualitat l'he fet a través de les persones, a través de la “carn” de la vida.»

Cristina Kaufmann (1939-2006), religiosa contemplativa del Carmel de Mataró. — Font: KAUFMANN, Cristina (2007) «El camí d'una vida». A: La Transparència de l'Invisible (1). Badalona: Claret (Torsimany, 11), p. 27. ISBN: 978-84-8297-985-4.

Foto: “Flor a terra del porxo”, de Written Voice (llic.: Creative Commons).

L'espiritualitat... una de les dimensions de l'ésser humà més bàsiques i fonamentals, però alhora, més difícil d'explicar i de definir. Per què? L'espiritualitat adopta moltes i diverses formes arreu del planeta, tot creuant les fronteres de les cultures i les religions (o no religions!, perquè l'espiritualitat n'és independent!). Fins i tot és ben possible que cadascú desperti, adopti i desenvolupi la seva pròpia forma espiritual personal i intransferible. Però hi ha quelcom de comú, bàsic i fonamental en totes les seves formes que ens permet comprendre l'espiritualitat com a quelcom compartit entre tots els éssers humans, fins i tot com a quelcom que ens permet qualificar si un ésser viu és, de fet, un ésser humà.

L'espiritualitat com a tal no és una doctrina concreta, no està adscrita a cap religió, culte o veneració concrets, ni tampoc depèn de cap filosofia, cultura o tradició concretes. Tampoc és una col·lecció de conceptes, ni una col·lecció de respostes concretes a preguntes concretes. L'espiritualitat és l'actitud interior de cada ésser humà conscient, despert i atent davant la vida, és el “lloc” on es manifesta «el misteri insondable i invisible» (Cristina Kaufmann), és «el conreu del món interior per alliberar-lo i qualificar-lo» (Ramon M Nogués), és «una manera determinada d'enfrontar-se a la condició humana», és «l'actitud bàsica de l'home respecte al seu fi últim» (Raimon Panikkar), «no està pressionada per ideologies, ni dogmes, ni suposicions de cap mena, sinó que s'interessa en el fet, en allò que és, i en transcendir-lo» (Jiddu Krishnamurti), és «la riquesa humana que sosté el nostre país» (Mahatma Amma).

Per això i al meu entendre, l'espiritualitat és quelcom que defineix, que fa ser qui és, a l'ésser humà, a tot ésser humà. L'ésser humà és, en tant que ésser humà (és a dir, per definició), un ésser espiritual, o, si es prefereix, un ésser amb espiritualitat.

Una abraçada!

Retalls relacionats

• «Sortim de l'aiguabarreig conceptual?»
• «Despertar espiritual amb bon humor»
• «Darshan, l'abraçada de l'Amma»

La veritat és aquí

Retall per meditar

«La veritat no pertany al passat. La veritat del passat són les cendres de la memòria, i la memòria pertany al temps, ¿quina veritat hi pot haver en les cendres mortes de l'ahir? La veritat és quelcom viu, no pot estar reduïda en els límits del temps.

—

»La veritat es manifestarà únicament quan [vostè] estigui lliure de dolor, de l'ansietat i de l'agressivitat, que ara omplen el seu cor i la seva ment.

—

»La veritat és aquí, on mai mirem.

—

»La veritat no es troba en cap lloc distant; la veritat està en l'observació d'allò que és. Veure's un mateix tal i com és —des d'aquell estat d'adonar-se en el qual no entra cap forma d'elecció— és el principi i el final de tota cerca.»

Jiddu Krishnamurti (1895-1986), nascut al sud de l'Índia i educat a Anglaterra, considerat un dels grans filòsofs dels temps moderns, religiós sense religió, orador, escriptor i educador, va rebutjar amb vehemència el paper de gurú que molts li volien assignar. — Font: KRISHNAMURTI, Jiddu (2008) Relación y amor, la verdadera revolución. Barcelona: Kairós, pp. 13, 14, 18 i 47. ISBN: 978-84-7245-676-1.

Crèdit de la foto: “Ocells al meu porxo”, de Bob AuBuchon. — Llicència: Creative Commons.

Alguna vegada m'he sorprès a mi mateix buscant les ulleres sense adonar-me que les duia posades: les tenia tant a prop que ni les veia ni les notava! Amb les petites o grans certeses de la vida (poques!, per cert...) m'ha passat quelcom de semblant més sovint del que m'hauria agradat: les he tingut davant dels nassos i fins les he mirat durant molt de temps però sense haver-les sabut veure ni molt menys comprendre, perquè em pensava (tenia el pre-judici) que les trobaria més enllà, més lluny, allà a fora no sé on, en un altre “lloc”, distant, recòndit, llunyà... gairebé inabastable.

Però... amb el temps m'he anat adonant que la veritat (d'alguna manera...) de fet és amb mi, a “casa” meva, al meu abast. I que, al mateix temps, la veritat (d'alguna manera també...) de fet és amb tu, a “casa” teva, al teu abast. Per això sóc poc amic de discutir qui la té, perquè entenc que la veritat no és quelcom que es pugui prendre o agafar per mitjà de la raó o del discurs elaborat del “savi”, sinó que és quelcom que tant sols es pot acollir i veure (entreveure!) des d'un cor... humil i silenciós.

Bona setmana!

Les qualitats del silenci

Retall per meditar

«El silenci posseeix moltes qualitats. Existeix el silenci entre dos sorolls, el silenci entre dues notes, i el silenci que s'expandeix en l'interval entre dos pensaments. Existeix, també, un silenci peculiar, assossegat, penetrant, que emana en fer-se fosc al camp; hi ha el silenci a través del qual se senten els lladrucs d'un gos que arriben des de la distància, o el xiulet d'un tren segons va pujant el pendent; existeix el silenci d'un casa quan tothom dorm, i la seva peculiar intensitat quan un es desperta a mitjanit i escolta l'esgarip del mussol a la vall; així com el silenci que precedeix la resposta de la femella del mussol. Hi ha el silenci d'un vella casa deserta, el silenci d'una muntanya, i el silenci de dos éssers humans quan ambdós han vist el mateix, han sentit el mateix, i han actuat.

—

»La meditació d'una ment que està en complet silenci és la benedicció que l'ésser humà sempre ha buscat. Aquest silenci conté totes les qualitats del silenci.»

Jiddu Krishnamurti (1895-1986), nascut al sud de l'Índia i educat a Anglaterra, considerat un dels grans filòsofs dels temps moderns, religiós sense religió, orador, escriptor i educador, va rebutjar amb vehemència el paper de gurú que molts li volien assignar. — Font: KRISHNAMURTI, Jiddu (2008) Relación y amor, la verdadera revolución. Barcelona: Kairós, pp. 37 i 38. ISBN: 978-84-7245-676-1.

Foto: “Alts oficials al pont de comandament de l'USS Augusta observant (en silenci) la invasió de Normandia (juny, 1944)”, del U.S. Naval History and Heritage Command (llicència: domini públic).

Foto: “Oració (en silenci) a l'església de la Reconciliació, de la comunitat ecumènica internacional de Taizé (2006)”, de Damir Jelic (llicència: GNU).

Foto: “Infant observant (en silenci) la bellesa de la natura a la Vall d'Aran (2008)”, d'Èdgar Planas.

Allibera'ns del mal

Retall d'una vida

Agnes Gonxha Bojaxhiu va néixer a Skopje, Iugoslàvia, el 27 d'agost de 1910. Als 18 anys va ingressar a la Congregació de “Notre Dame de Lorette”, a Irlanda. Acabat el seu postulat es va dirigir a l'Índia per fer el seu noviciat. El 1937 va fer els últims vots a Darjeeling. Va prendre el nom de Teresa en honor a “Teresa Martin”, la monja francesa coneguda com a “Santa Teresa de Lisieux“ o “Santa Tereseta del Nen Jesús”, la qual havia estat canonitzada el 1925 i seria declarada Doctora de l'Església el 1997.

L'especial crida de Déu a la Mare Teresa per dedicar-se «als més pobres entre els pobres», sorgeix el 10 de setembre de 1946 quan, caminant pels carrers de Calcuta, es va topar amb el cos d'una dona moribunda. Rates i formigues es passejaven per les seves nafres. «La vaig aixecar, vaig caminar fins un Hospital proper i vaig demanar un llit per a ella». La dona va morir en aquell llit: el primer, l'únic i el darrer llit que va tenir en la seva vida. Aquest encontre casual va canviar la vida de la Mare Teresa perquè en aquesta dona va veure Crist agonitzant.

Ella explica que sentia una veu interior que li martellejava el seu cor i que li repetia: «Has de fer alguna cosa», «No pots quedar-te amb els braços creuats», «Si tu no comences, ningú no començarà». En viure aquella forta experiència va vibrar per dins i es preguntava per què Déu permetia allò. En el silenci d'aquella nit, va trobar la resposta; Déu li va dir: «És clar que he fet alguna cosa per solucionar això, t'he fet a tu!».

Font: Lucila María Toscana de Silvosa (2006) “Madre Teresa de Calcuta” — Foto: “Calcuta, Bengala, India, setembre de 1946”, dona hindú amb els seus dos fills mentre mengen un dels seus dos àpats diaris d'arròs, refugiats a un centre d'acollida dirigit per la Lliga Musulmana al Lady Bradbourne College, durant els aldarulls comunals entre musulmans i hindús que acabarien amb milers de morts. De l'arxiu fotogràfic històric de la revista LIFE (© Time Inc., amb llicència per a ús personal i no comercial).

Comentari

Recordo, de fa força anys, un conte hindú que relatava una experiència molt similar d'un jove que havia nascut, havia estat educat i havia passat tota la vida dins d'un santuari on tot era bell i bo «gràcies al bon Déu». Un dia va sortir per primer cop a voltar món i es va topar amb la lletjor i pitjor, amb el mal i el sofriment d'un poble entaforat dins d'una vall totalment desvalgut, «deixat de la mà de Déu». I va exclamar tot exaltat, similarment a la Mare Teresa de Calcuta: «Déu meu!, què fas per tota aquesta gent?». El conte explica que una veu dolça, suau i profunda li va respondre des d'un núvol blanc proper: «Fill meu, ¿encara no ho has entès?, t'he fet a tu!».

Fill meu, filla meva, t'he fet a tu... “Veure” això va canviar de cop la meva comprensió (intuïtiva, no racional) de Déu, del mal, del bé... I, de mica en mica, la meva comprensió de valors tan importants com la llibertat, el respecte... Una comprensió que encara no ha arribat a cap “lloc” definitiu.

La pregunta racional sobre «el per què el mal?»... no l'he sabut contestar mai, ni n'he trobat cap resposta satisfactòria de ningú. La pregunta, també racional, sobre «d'on prové el mal?» en canvi, sí que m'ha permès aclarir alguns conceptes, desaprendre o reaprendre algunes veritats (que no totes, ni de bon tros!).

El mal prové del Món? Crec que el Món, per ell mateix, no és capaç ni de fer, ni de distingir entre el bé i el mal. Al Món no hi ha ni bé ni mal, sinó “només” lleis: les físiques, les químiques, la de la gravetat, les electromagnètiques...

El mal prové de l'Home? Doncs sí, crec que sí, crec que el mal és la cara fosca de la llibertat, de la possibilitat de ser i d'actuar irresponsablement, sovint el resultat de la subjugació a l'ansietat, a la culpabilitat i als temors de tota mena. En paraules d'un savi:

Veient tota aquesta complexa relació humana, aquest complex de condicionaments, la pugna, la lluita, la por a la mort, la soledat, la desesperació, la manca d'amor, la brutalitat, l'agressivitat, allò que som, ens preguntem: ¿és possible transcedir-ho completament i quedar-ne totalment lliures?

—

Estem fets així; els nostres judicis, els nostres valors, els nostres requeriments socials, les nostres relacions, etc, es basen en aquest principi essencial del plaer i en la seva autoexpressió. I quan es frustra, quan es frena, es torça, s'eludeix, aleshores hi ha ira, agressivitat, cosa que es converteix en una forma més de plaer.

Jiddu Krishnamurti (1895-1986), nascut al sud de l'Índia i educat a Anglaterra, considerat un dels grans filòsofs dels temps moderns, religiós sense religió, orador, escriptor i educador, va rebutjar amb vehemència el paper de gurú que molts li volien assignar. — Font: KRISHNAMURTI, Jiddu (1993) La Libertad Interior. Barcelona: Kairós. ISBN: 978-84-724-5283-1.

El mal prové de Déu o d'un suposat «àngel caigut»? Uf!, on m'estic ficant...

Amb franquesa i humilitat, mai no he aconseguit fer-me la pregunta intel·lectual “correcta” sobre el mal: el seu origen?, les seves causes?, el seu sentit?... Les respostes també intel·lectuals em deixen perdut, empantanat, desorientat, confós, quan no les trobo ridícules, absurdes, com ara tots els mites, mitologies, «àngels caiguts»... i d'altres balbucejos de la raó. No.

Amb tot, intuïtivament, seriosament i amb sinceritat, crec que de Déu només en pot venir allò que Ell (diuen que, i jo també crec que) és: Bonesa, Compassió, Amor... I és precisament aquesta senzilla intuïció la que em dóna la senzilla resposta (intuïtiva) a un complex problema que no em sé plantejar racionalment: l'amor! L'amor és la resposta natural al mal. L'amor en la llibertat. L'amor alliberador.

Per això, el fragment del Parenostre «Allibera'ns del mal» (Mt 6,13) no l'entenc com se'l sol qualificar tradicionalment, com una petició (com aquell qui traspassa la responsabilitat, la «patata calenta» a les mans de l'Altre!), sinó com un lament, un crit d'auxili, un reconèixer amb humilitat la feblesa i la dificultat per alliberar-me del meu propi mal, del mal que jo faig (de les «temptacions» diu generalitzant just el fragment anterior de la mateixa pregària, oi?), un reconèixer amb humilitat que de vegades escullo no estimar, de vegades escullo no fer el bé, de vegades escullo ni tant sols tenir en compte els altres, ni tampoc l'Altre, ni el Món... Per mi aquest breu però dens fragment és lament, però és també (alhora!, paradoxalment!) acció de gràcies en la confiança i la responsabilitat: «en Tu trobo com alliberar-me del mal: estimant!, com Tu! Gràcies Pare (gràcies germans) per donar-me les “eines” (per ajudar-nos) a “veure-ho”!».

Epíleg

L'amor no és plaer, l'amor és benaurança, quelcom enterament diferent. I quan tot això es vegi amb molta claredat i un visqui d'aquesta manera, no verbalment ni en un món d'incomprensió, sinó quan tot això sigui molt clar, molt senzill — aleshores potser hi hagi una vida sense principi ni fi, una vida d'intemporalitat.

Jiddu Krishnamurti , íbid.

Retalls relacionats

• «Demana i se't donarà», com prego quan prego amb paraules?
• «La pedra és el camí», com afronto el mal que em trobo pel “camí”?

Fotos: “La mà d'un bebè”, de Wikimedia Commons (llicència: domini públic).

Però Déu, que és Amor, també és Silenci... un silenci que, quan se'm fa feixuc, quan em fallen les forces em fa bramar: on ets?, què hi dius?, què respons? D'això, però, en parlaré en l'escrit del proper dijous. Una abraçada!

La llibertat interior

Hem arribat ja al moll de l'os, al darrer i definitiu “pas”, d'aquest camí (el meu, el teu?, el de gaires?) vers la llibertat interior, vers aquesta llibertat essencial, autèntica... aquesta llibertat realment alliberadora. També miraré de respondre una pregunta que havia quedat a l'aire dies enrere: Tot això dels “passos” potser està molt bé, però... realment hi ha un “camí”?

Retalls relacionats

• «La llibertat essencial existeix?»
• «En procés d'alliberament»
• «El Senyor-Déu alliberador»
• «La llibertat interior»

En l'escrit d'avui em permeto començar pel final, per les conclusions (les meves, és clar, que no tenen perquè ser les “bones” per a tothom):

L'autèntica llibertat interior consisteix en adonar-se que:

No hi ha camí

El meu mestre sóc jo
El teu mestre ets tu

La llibertat interior conté la llibertat exterior
I no al revés

Aquestes tres afirmacions, amic, amiga, no són els tres nous axiomes fonamentals d'un nou corpus filosòfic ni teosòfic. Tant sols són tres possibles maneres diferents d'expressar un descobriment, una experiència que d'entrada potser pot semblar complexa però que, de fet, és ben senzilla, natural, latent i, sobretot, «d'aquest món». De seguida el relat. Al final, les conseqüències. M'hi vols acompanyar?

A qui li dono autoritat sobre mi?

La seriositat implica no acceptar cap autoritat, ni tant sols la de qui està parlant. Tal autoritat impedeix a l'ésser humà ser una llum per a sí mateix. Quan cadascú és llum per a sí mateix, només aleshores pot cooperar, estimar; només aleshores hi ha un sentit de comunió d'uns amb d'altres.

Jiddu Krishnamurti (1895-1986), nascut al sud de l'Índia i educat a Anglaterra, considerat un dels grans filòsofs dels temps moderns, religiós sense religió, orador, escriptor i educador, va rebutjar amb vehemència el paper de gurú que molts li volien assignar. — Font: KRISHNAMURTI, Jiddu (1993) La Libertad Interior. Barcelona: Kairós. ISBN: 978-84-724-5283-1. (Fragment del capítol: «1ª Conversación 7 de Julio de 1968».)

Llegir (i “entrar” en) les conferències del savi Jiddu Krishnamurti m'ha estat una experiència molt enriquidora (i, per tant, recomanable), però alhora i de primer ben desconcertant, tot un repte per la meva manera de pensar, de raonar. M'ha calgut “despullar-me”, desfer-me de vells esquemes, desaferrar-me'n. I, tanmateix, això m'ha permès redescobrir, tornar a assaborir, antigues conviccions que havien quedat cobertes per la pols del temps, enterbolides pel costum, pels hàbits... Una de fonamental: «Ningú té cap autoritat sobre mi».

Curiosament, avui no visc aquesta convicció amb orgull, altivesa o autosuficiència. La visc (paradoxalment!) amb humilitat, amb serenitat, amb silenci interior. Amb la mateixa humilitat com sé i entenc que jo, evidentment, tampoc sóc (ni aspiro a ser) “autoritat” per a ningú. Tant sols desitjo ser... un amic que estima (i que ja és!, i em costa prou!).

Qui és el meu mestre?

Només aleshores, quan la ment és lliure, lliure de veritat, és quan pot aprendre, una ment així és alhora mestre i deixeble. Hom cal que sigui alhora, per a sí mateix, tant el mestre com allò que és ensenyat. I això únicament és possible quan hi ha un sentit d'observació, de veure les coses en un mateix tal i com són.

Jiddu Krishnamurti, íbid.

Quina és la meva llum? Realment? Ara i aquí? Jo sóc, per a mi mateix, «llum». Jo sóc (tots som!) «fills de la llum» (Jn 12,36). La «llum» que em permet no caminar a les palpentes la trobo en mi mateix, en el meu interior. El silenci interior és el que em permet observar la realitat, veure-la tal i com és, i no tal i com voldria que fos. «Ningú pot viure ni “veure” la meva vida per mi, enlloc meu». La meva vida la visc, la “veig” jo.

Altre cop, aquesta convicció la visc (paradoxalment!) amb humilitat, amb senzillesa, amb naturalitat. Tampoc puc (ni desitjo) viure ni “veure” (jutjar?) la vida de ningú. Tant sols desitjo ser... una mà amiga, una veu amable, una espatlla consoladora, un braç encoratjador (i que ja és!, i em costa prou!).

Quin sistema o camí em cal seguir?

No hi ha camí que condueixi a la veritat. No existeix el camí de vostè o el meu. No hi ha un camí cristià cap a la veritat, ni un camí hindú tampoc. Un «camí» implica un procés estàtic. Hi ha un camí des d'aquí cap a aquell poble proper. El poble està ferm allà, arrelat en els edificis, i hi ha una carretera fins a ell. Però la veritat no és així; és una cosa viva, quelcom que es mou, i per això no hi pot haver un camí que ens porti a ella, ni de vostè ni meu ni dels altres.

Jiddu Krishnamurti , íbid. (Fragment del capítol: «9ª Conversación 25 de Julio de 1968».)

No hi ha cap camí traçat que em meni a la veritat, a la llibertat, a l'amor. Al nivell espiritual (el nivell abastable per «El tercer ull»), no hi ha camins. El meu camí és sota els meus peus (el teu camí és sota els teus peus), i enlloc més. La llibertat no té camí. L'amor no té camí. La veritat no té camí. És fort, oi? De fet, intuïtivament, és molt senzill, molt clar, molt evident, molt... antic.



Antonio Machado (1875-1939), «Caminante, no hay camino», poema versionat per Joan Manuel Serrat.

La llibertat interior és amor

I existeix una classe diferent de llibertat, un estat mental en què no hi ha cap esforç. Aquesta llibertat és amor, un estat de comunió, una dimensió completament diferent.

Jiddu Krishnamurti , íbid. (Fragment del capítol: «4ª Conversación 14 de Julio de 1968».)

Quan no hi ha por, hi ha llibertat. I quan existeix aquesta llibertat interna, psicològica, total, i no hi ha cap dependència, aleshores la ment no queda tocada per cap hàbit. Sap vostè? L'amor no és hàbit, no pot cultivar-se; els hàbits sí poden cultivar-se, i per la majoria de nosaltres, l'amor és quelcom que està molt lluny; mai hem conegut la seva qualitat, ni en coneixem tant sols la seva naturalesa. Per trobar l'amor, cal que hi hagi llibertat. Quan la ment està en completa calma, dins de la seva llibertat, aleshores sorgeix l'«impossible», que és l'amor.

Jiddu Krishnamurti , íbid. (Fragment del capítol: «7ª Conversación 21 de Julio de 1968».)

Per això entenc que la llibertat, l'amor, la veritat no em venen de fora, de l'exterior, sinó de dins, de l'interior, de la pau, del silenci, de la calma interior. Comprendre això però (paradoxalment!) no m'aïlla de l'exterior, del món, dels altres, sinó... tot el contrari! Com ja vaig avançar en un escrit anterior: «Transformant-me a mi mateixa transformo el món» (Concha Pinós).

Corol·lari, o ¿i ara què?

Prendre's seriosament tot això implica plantejar-se, replantejar-se, desaprendre moltes “veritats”. N'esbosso una d'elles, per altra banda ben complexa i comprometedora.

L'Evangeli posa en boca de Jesús de Natzaret: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida» (Jn 14,6). Què em vol dir l'evangelista? Com ho puc interpretar? D'entrada sembla que no encaixa amb el que he exposat fins ara, oi? Alguns biblistes diuen (en aquesta ocasió ho dic de memòria, però com veureu té sentit) que els Evangelis han conservat de Jesús tant sols dues o tres úniques frases breus, en arameu, pronunciades per ell mateix en persona sense cap mena de dubte: «Talita, cum!» (Mc 5,41), també «Efatà!» (Mc 7,34) i «Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani?» (Mc 15,34). Tota la resta, per molt bona voluntat i intenció que s'hi hagi posat, per molt que s'hagi deixat «bufar a l'Esperit», és interpretat (o pitjor, traduït!, al grec, al llatí...), passat pel sedàs de l'experiència i la comprensió humanes, embolcallat en diverses formes literàries. Fins i tot aquestes escasses i breus expressions «autèntiques i històriques» han fet córrer rius de tinta per interpretar-les! (Sobre la tercera, uf!, no puc evitar fer-vos notar que Jesús no diu el “seu” «Abbà, Abbà, ¿lemà sabactani?», sinó que en aquest lament utilitza una expressió monoteista de l'AT per referir-se a Déu, una comprensió de Déu que està morint allà, a la Creu, el mateix lloc on està naixent la nova comprensió trinitària... disculpeu, potser m'hi extendré en una altra ocasió.) Bé doncs, segons la meva experiència, comprensió i interpretació particulars (el meu sedàs!), arribats a aquest punt concret, exposo i comparteixo, humilment, la senzilla i aclaridora imatge següent.

No, no tinc cap problema ni és per a mi cap contradicció reconèixer, obertament, a Jesús de Natzaret com a mestre, com a mestre espiritual. I un dels més grans! O bé, emprant el terme equivalent hindú, com a gurú. Gurú és un terme d'origen sànscrit que significava, originàriament (amb el temps això s'ha anat tergiversant una mica), «un que assenyala», amb l'afegitó (important!) que això no significava l'assumpció de cap responsabilitat del «gurú» en lloc de l'«observador»... (Ah!, vet aquí, oi?) Així doncs, avui, ara i aquí, amb senzillesa i humilitat em pregunto: ¿em quedaré embadalit mirant «el dit» d'aquell que assenyala?, o bé ¿tindré el coratge de girar-me i observar «allò assenyalat»? M'imagino Jesús amb el dit assenyalant endavant, cap a...... I alhora amb el dit assenyalant cap al seu interior, cap a...... Igualet, igualet que Eckhart Tolle a «Col·leccionistes de mapes», igualet, igualet que... tants i tants d'altres... i tu?, cap a on assenyales?, i jo?, cap a on assenyalo? Jesús li va donar un nom a «allò assenyalat». Diuen que en deia, si fa no fa... el Regne del cel, (el Regne de l'amor potser en diríem avui si la paraula “amor” no la tinguéssim tan desgastada) sempre tant a prop i tant lluny alhora... oi?

Tinguem el coratge d'obrir els ulls del cor, de desplegar les ales de l'esperit i... volem en la llibertat de l'amor!

Fotos: “Nena bufant una dent de lleó seca”, de Wikimedia Commons (domini públic).

Una llibertat, però, que massa sovint és bufetejada pel mal, per l'anomenat mal del món. D'això, però, en parlaré en l'escrit del proper dijous. A reveure!