Allibera'ns del mal

Retall d'una vida

Agnes Gonxha Bojaxhiu va néixer a Skopje, Iugoslàvia, el 27 d'agost de 1910. Als 18 anys va ingressar a la Congregació de “Notre Dame de Lorette”, a Irlanda. Acabat el seu postulat es va dirigir a l'Índia per fer el seu noviciat. El 1937 va fer els últims vots a Darjeeling. Va prendre el nom de Teresa en honor a “Teresa Martin”, la monja francesa coneguda com a “Santa Teresa de Lisieux“ o “Santa Tereseta del Nen Jesús”, la qual havia estat canonitzada el 1925 i seria declarada Doctora de l'Església el 1997.

L'especial crida de Déu a la Mare Teresa per dedicar-se «als més pobres entre els pobres», sorgeix el 10 de setembre de 1946 quan, caminant pels carrers de Calcuta, es va topar amb el cos d'una dona moribunda. Rates i formigues es passejaven per les seves nafres. «La vaig aixecar, vaig caminar fins un Hospital proper i vaig demanar un llit per a ella». La dona va morir en aquell llit: el primer, l'únic i el darrer llit que va tenir en la seva vida. Aquest encontre casual va canviar la vida de la Mare Teresa perquè en aquesta dona va veure Crist agonitzant.

Ella explica que sentia una veu interior que li martellejava el seu cor i que li repetia: «Has de fer alguna cosa», «No pots quedar-te amb els braços creuats», «Si tu no comences, ningú no començarà». En viure aquella forta experiència va vibrar per dins i es preguntava per què Déu permetia allò. En el silenci d'aquella nit, va trobar la resposta; Déu li va dir: «És clar que he fet alguna cosa per solucionar això, t'he fet a tu!».

Font: Lucila María Toscana de Silvosa (2006) “Madre Teresa de Calcuta” — Foto: “Calcuta, Bengala, India, setembre de 1946”, dona hindú amb els seus dos fills mentre mengen un dels seus dos àpats diaris d'arròs, refugiats a un centre d'acollida dirigit per la Lliga Musulmana al Lady Bradbourne College, durant els aldarulls comunals entre musulmans i hindús que acabarien amb milers de morts. De l'arxiu fotogràfic històric de la revista LIFE (© Time Inc., amb llicència per a ús personal i no comercial).

Comentari

Recordo, de fa força anys, un conte hindú que relatava una experiència molt similar d'un jove que havia nascut, havia estat educat i havia passat tota la vida dins d'un santuari on tot era bell i bo «gràcies al bon Déu». Un dia va sortir per primer cop a voltar món i es va topar amb la lletjor i pitjor, amb el mal i el sofriment d'un poble entaforat dins d'una vall totalment desvalgut, «deixat de la mà de Déu». I va exclamar tot exaltat, similarment a la Mare Teresa de Calcuta: «Déu meu!, què fas per tota aquesta gent?». El conte explica que una veu dolça, suau i profunda li va respondre des d'un núvol blanc proper: «Fill meu, ¿encara no ho has entès?, t'he fet a tu!».

Fill meu, filla meva, t'he fet a tu... “Veure” això va canviar de cop la meva comprensió (intuïtiva, no racional) de Déu, del mal, del bé... I, de mica en mica, la meva comprensió de valors tan importants com la llibertat, el respecte... Una comprensió que encara no ha arribat a cap “lloc” definitiu.

La pregunta racional sobre «el per què el mal?»... no l'he sabut contestar mai, ni n'he trobat cap resposta satisfactòria de ningú. La pregunta, també racional, sobre «d'on prové el mal?» en canvi, sí que m'ha permès aclarir alguns conceptes, desaprendre o reaprendre algunes veritats (que no totes, ni de bon tros!).

El mal prové del Món? Crec que el Món, per ell mateix, no és capaç ni de fer, ni de distingir entre el bé i el mal. Al Món no hi ha ni bé ni mal, sinó “només” lleis: les físiques, les químiques, la de la gravetat, les electromagnètiques...

El mal prové de l'Home? Doncs sí, crec que sí, crec que el mal és la cara fosca de la llibertat, de la possibilitat de ser i d'actuar irresponsablement, sovint el resultat de la subjugació a l'ansietat, a la culpabilitat i als temors de tota mena. En paraules d'un savi:

Veient tota aquesta complexa relació humana, aquest complex de condicionaments, la pugna, la lluita, la por a la mort, la soledat, la desesperació, la manca d'amor, la brutalitat, l'agressivitat, allò que som, ens preguntem: ¿és possible transcedir-ho completament i quedar-ne totalment lliures?

—

Estem fets així; els nostres judicis, els nostres valors, els nostres requeriments socials, les nostres relacions, etc, es basen en aquest principi essencial del plaer i en la seva autoexpressió. I quan es frustra, quan es frena, es torça, s'eludeix, aleshores hi ha ira, agressivitat, cosa que es converteix en una forma més de plaer.

Jiddu Krishnamurti (1895-1986), nascut al sud de l'Índia i educat a Anglaterra, considerat un dels grans filòsofs dels temps moderns, religiós sense religió, orador, escriptor i educador, va rebutjar amb vehemència el paper de gurú que molts li volien assignar. — Font: KRISHNAMURTI, Jiddu (1993) La Libertad Interior. Barcelona: Kairós. ISBN: 978-84-724-5283-1.

El mal prové de Déu o d'un suposat «àngel caigut»? Uf!, on m'estic ficant...

Amb franquesa i humilitat, mai no he aconseguit fer-me la pregunta intel·lectual “correcta” sobre el mal: el seu origen?, les seves causes?, el seu sentit?... Les respostes també intel·lectuals em deixen perdut, empantanat, desorientat, confós, quan no les trobo ridícules, absurdes, com ara tots els mites, mitologies, «àngels caiguts»... i d'altres balbucejos de la raó. No.

Amb tot, intuïtivament, seriosament i amb sinceritat, crec que de Déu només en pot venir allò que Ell (diuen que, i jo també crec que) és: Bonesa, Compassió, Amor... I és precisament aquesta senzilla intuïció la que em dóna la senzilla resposta (intuïtiva) a un complex problema que no em sé plantejar racionalment: l'amor! L'amor és la resposta natural al mal. L'amor en la llibertat. L'amor alliberador.

Per això, el fragment del Parenostre «Allibera'ns del mal» (Mt 6,13) no l'entenc com se'l sol qualificar tradicionalment, com una petició (com aquell qui traspassa la responsabilitat, la «patata calenta» a les mans de l'Altre!), sinó com un lament, un crit d'auxili, un reconèixer amb humilitat la feblesa i la dificultat per alliberar-me del meu propi mal, del mal que jo faig (de les «temptacions» diu generalitzant just el fragment anterior de la mateixa pregària, oi?), un reconèixer amb humilitat que de vegades escullo no estimar, de vegades escullo no fer el bé, de vegades escullo ni tant sols tenir en compte els altres, ni tampoc l'Altre, ni el Món... Per mi aquest breu però dens fragment és lament, però és també (alhora!, paradoxalment!) acció de gràcies en la confiança i la responsabilitat: «en Tu trobo com alliberar-me del mal: estimant!, com Tu! Gràcies Pare (gràcies germans) per donar-me les “eines” (per ajudar-nos) a “veure-ho”!».

Epíleg

L'amor no és plaer, l'amor és benaurança, quelcom enterament diferent. I quan tot això es vegi amb molta claredat i un visqui d'aquesta manera, no verbalment ni en un món d'incomprensió, sinó quan tot això sigui molt clar, molt senzill — aleshores potser hi hagi una vida sense principi ni fi, una vida d'intemporalitat.

Jiddu Krishnamurti , íbid.

Retalls relacionats

• «Demana i se't donarà», com prego quan prego amb paraules?
• «La pedra és el camí», com afronto el mal que em trobo pel “camí”?

Fotos: “La mà d'un bebè”, de Wikimedia Commons (llicència: domini públic).

Però Déu, que és Amor, també és Silenci... un silenci que, quan se'm fa feixuc, quan em fallen les forces em fa bramar: on ets?, què hi dius?, què respons? D'això, però, en parlaré en l'escrit del proper dijous. Una abraçada!

No vull els teus diners

Retall d'una vida

La Mare Teresa de Calcuta va viure ajudant les persones «més pobres entre els pobres», com ella mateixa els anomenava. Va ajudar, va acompanyar i va socórrer a tothom, grans i petits, malalts i moribunds, tot donant-los aquella mà que tant necessitaven.

La subsistència i l'extensió de l'Obra de la Mare Teresa, sota el nom de «Missioneres de la Caritat» va ser possible gràcies, en part, als donatius realitzats per col·laboradors habituals o puntualment per personalitats destacades que la visitaven.

Un dia va visitar l'Obra un home molt ben vestit. Era un banquer australià. Després de presentar-se a la Mare Teresa li va oferir un xec. No tenia cap xifra escrita. Era un xec en blanc! Va dir a la Mare Teresa que hi escrivís la xifra que desitgés.

Però... la Mare Teresa li va rebutjar el xec! i, tot retornant-li, li va dir: «No vull els seus dòlars, el vull a vostè». Des d'aquell dia, cada dijous el banquer anava a ajudar les missioneres a rentar els malalts, a tallar-los les ungles, a jugar amb ells...

Font: Lucila María Toscana de Silvosa (2006) “Madre Teresa de Calcuta” — Foto: íbid.

Comentari

D'un temps ençà, cada any procuro fer-m'ho venir bé per explicar aquesta anècdota de la vida de la Mare Teresa de Calcuta als nens i nenes de catequesi. És molt interessant veure com van canviant les seves carones a mesura que avança el relat. Molts d'ells, quan visualitzen la Mare Teresa amb el xec en blanc a les mans, intenten imaginar els diners que li caldrien per solucionar la vida i els problemes de tots els pobres, de tots els marginats, de tots els malalts... Quan s'adonen que en realitat li rebutja el xec la majoria es queden ben contrariats! No ho entenen! Però després d'escoltar la resposta de la Mare Teresa i, especialment, la resposta del banquer, es queden tots pensatius... Realment, a certes edats, els nens i nenes són ben transparents! Aleshores, de mica en mica, anem aterrant a la realitat de cadascú, d'avui, d'ara, d'aquí, i ens preguntem com ens impliquem amb els altres, sobretot amb les persones que tenim més a la vora. Amb diners? A distància? Amb allò que tenim? Sense realment implicar-nos? O amb temps? Amb una relació personal? Amb allò que som? Una cosa treu l'altra? És realment un dilema?

En l'escrit de dijous passat ja vaig avançar que, al meu entendre, la triple mirada de la Realitat que aleshores vaig descriure i compartir no em condueix a una contemplació passiva i alienada sinó que m'aboca a la implicació, al compromís, a l'acció, a la vida en la Vida. Una interpel·lació que no només es posa de manifest en moments importants, solemnes, intensos, com el que va viure el banquer australià a l'Índia quan va voler anar a treure el nas a missions... A parer meu, la vida em compromet, m'implica, em fa toc!, toc! que es pot passar?, sense realment preguntar-me si ho vull, si em ve de gust (“ui!, això, ara i aquí, no toca!”), tant si he tingut temps de fer-me grans plantejaments filosòfico-espirituals com no (“quants «ulls» tinc oberts?”). La vida em truca «ara», en la quotidianitat, a cada instant, enmig de qualsevol relació. Forma part, de fet, de qualsevol relació, per simple, petita i desaparcebuda que em sembli que pugui passar.

La interpel·lació de la vida (o de la Vida) és ben senzilla i directa. Tan senzilla i directa com la petició de la Carta als Reis de l'infant d'aquesta vinyeta d'en FARO:

Vinyeta: “Els regals més valuosos no es compren amb diners”, www.e-faro.info, reproduït amb permís de l'autor. Gràcies FARO!

A cada instant tinc l'opció de desprendre'm d'allò superflu i optar per allò essencial. Però... sóc realment lliure per decidir? Uf! Això... serà objecte de l'escrit del proper dijous. Una abraçada!

El dia més bell

Retall per meditar

El dia més bonic? Avui.
La cosa més fàcil? Equivocar-se.
L'error més gran? Enfonsar-se.
L'arrel de tots els mals? L'egoisme.
El millor professor? Els infants.
La primera necessitat? Comunicar-se.
El que ens fa més feliços? Ser útils als altres.
El regal més bonic? La comprensió.
La sensació més grata? La pau interior.
L'esguard més feliç? El somriure.
La cosa més bella del món? L'AMOR

Fragment d'una pregària atribuïda a Agnes Gonxha Bojaxhiu, coneguda com a Mare Teresa de Calcuta (1910-1997), religiosa catòlica albanesa amb ciutadania índia, fundadora de les Missioneres de la Caritat a Calcuta (1950), guardonada amb el Premi Nobel de la Pau (1979).

Foto: “Vista d'una escola de Calcuta”, de l'arxiu fotogràfic històric de la revista LIFE (© Time Inc., amb llicència per a ús personal i no comercial).