L'atenció plena a la vida

Retall per meditar... i fer camí

«D’ella mateixa [Marie Balmary] he copiat aquesta citació de Simone Weil: “L’atenció és la forma més rara i més pura de la generositat”. Una generositat que pot xocar de front amb els interessos més o menys camuflats dels qui volen fer dels textos o de les idees el seu patrimoni particular.»

Andreu Trilla (2008) Presentació de Marie Balmary. Barcelona: Institut Français de Barcelone. — Acte de presentació, el 12 de març de 2008, del llibre «El monjo i la psicoanalista» de l'escriptora i psicoanalista francesa Marie Balmary. Més informació, junt amb el context de la cita, al web de l'Editorial Fragmenta.

Crèdit de la foto: “Ulls”, de Tadolo. — Llicència: Creative Commons.

Simone Weil (1909-1943), filòsofa francesa d'origen jueu, és citada per Marie Balmary. Al seu torn, Marie Balmary és citada per Andreu Trilla. El qual, al seu torn és citat per... mi. Un petit exemple de com la veritat i la saviesa poden anar passant de mà en mà, de boca en boca per alimentar la ment i, sobretot, el cor de les persones amb qui ens anem relacionant al llarg dels nostres dies, tant si és en viu i en directe com a través de la seva obra, escrita o en la forma que s'escaigui.

Amb tot, la foto és un altre petit exemple (petit?) de com la veritat i la saviesa poden ser sempre i altre cop redescobertes amb els ulls adequats, amb l'atenció adequada, amb la generositat de cor adequada... les dels infants!

S'acosten les vacances d'agost, un temps de canvi de ritmes, tant si es poden fer vacances més o menys de veritat com si, fet i fet, es treballa, potser fins i tot a un ritme més frenètic. Sigui com sigui, l'agost és un temps de canvi de ritmes. I també és un temps per gaudir i mirar la vida, potser, amb uns altres ulls.

S'acosta un temps ben adequat i especial per obrir altre cop el ulls... a l'entorn, a l'altre, a la vida! I viure, reviure, refer-se, refer lligams i ser agraït tot prenent consciència que:

«L'atenció és la forma més rara i més pura de la generositat.»
Simone Weil

Bona setmana!

No-creats, com D*u

Fa força temps que em desagrada ser tractat com una criatura. Crec que és ben normal, això ho fa l'edat. Però també fa força anys, segurament uns quants menys, que en el fons del fons em sento estranyament humiliat en ser tractat com a creatura. I fins no fa gaire creia que això, en canvi, no podia ser gaire normal, ni tant sols confessable. Fins que, de mica en mica, vaig anar tenint ocasió de llegir (i de comprendre mínimament!) les intuïcions no condicionades de diversos autors, mestres i savis. Recentment, de la mà de Marie Balmary (amb un discurs profundament respectuós però alhora lliure, alliberat i altament alliberador!) crec que he acabat de completar la meva “reconciliació” personal amb els mítics relats bíblics de la creació dels quals, avui, n'esbossaré el darrer i conclusiu “detall” a mode de brodat que intenta enllaçar en harmonia amb tots els anteriors.

D'entrada demano excuses pel títol de l'escrit d'avui (d'aparença potser encara més sensacionalista que el de la setmana passada). No, no és cap “reclam” per intentar cridar l'atenció sinó que és quelcom que... bé, que té molt sentit! És més, és quelcom que sempre que hem obert la Bíblia per les primeres pàgines ens ha passat per davant dels ulls... ai!, amagat, això sí, darrera d'una traducció... habitualment ben matussera de l'original hebreu!

Retorno justament, una vegada més, als dos versets centrals del mític primer relat de la creació, els quals no paren de sorprendre'ns amb més i més “detalls”:

Déu digué:
— Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen.
Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona.

Cita bíblica: Gn 1,26-27 (BCI).

Cinquè detall: on «Déu no crea ni l'home ni la dona»...?

Alça! Com que no? Però si ho acabem de llegir! Sí, però... resulta que l'original hebreu no diu exactament això! L'original hebreu diu (traduït literalment sense “floritures per tal que soni millor”):

Elohim diu:
— Farem Adam, el terrós, en la nostra imatge, com semblança de nosaltres. Ells sotmetran el peix del mar, el volàtil dels cels, la bèstia, tota la terra, tot rèptil que s'arrossega damunt la terra.
Elohim crea el terrós en la seva imatge, en imatge d'Elohim el crea, mascle i femella els crea.

Font: BALMARY, Marie (2008) L'origen diví. Déu no ha creat l'home. Barcelona: Fragmenta (Assaig, 11), p. 75. ISBN: 978-84-92416-12-7. — Marie Balmary, psicòloga, psicoanalista i escriptora francesa, reprodueix la traducció d'André Chouraqui. Amb tot, ella mateixa també sap llegir i interpretar l'hebreu. Amb «una fidelitat estricta a la lletra, recupera el que els segles han deformat», i no dubta en «qüestionar dos mil anys de tradició exegètica».

Una primera anàlisi ens permet observar el següent. El mot “home” en hebreu és ish, i el mot “dona” és isha. Ambdós són totalment absents en tot el primer relat. En canvi, al final d'aquest fragment hi ha escrit “mascle i femella”, que, evidentment, no és exactament el mateix. Per altra banda, el mot adam (en hebreu no hi ha majúscules) és un terme genèric per designar l'ésser humà, el qual comparteix arrel amb el mot adamah, un altre terme genèric per designar la terra, el qual evoca la terra rogenca del desert pedregós. Per això adam pot ser traduït per “el terrós”, tret d'adamah. I també per “l'humà”, mot igualment genèric, d'ascendència llatina, i que comparteix deliciosament arrel amb el mot humus, justament “terra” en llatí, el qual a nosaltres ens pot evocar la matèria negrosa i nutrient del sòl.

Així, doncs, el relat presenta l'adam (el terrós, l'humà) el qual és creat «mascle i femella». Per què no és creat «home i dona»? Què es deu voler significar amb aquesta matís?

La separació efectuada pel Creador en els elements (la llum separada de les tenebres, les aigües de dalt de les de baix, el dia de la nit), en el camp de la paraula només pot ser proposada; al subjecte li pertoca decidir si vol complir o transgredir la prohibició de confusió i d'aquesta manera efectuar la separació creadora o no.

Marie Balmary, íbid, p. 93.

«Mascle i femella» és la separació proposada pel Creador, l'oferiment que farà possible el posterior adveniment del subjecte. «Home i dona» («dona i home») és el despertar del subjecte, del TU separat de JO. Separats i units alhora. En unió, però sense confusió ni fusió. En comú-unió, en llibertat, en plenitud, en relació d'amor. Separats i units alhora en un NOSALTRES. En canvi:

Dir que l'home és creat, equival a dir-li que la vida li ha arribat sense comptar amb ell, que no hi ha tingut cap paper actiu. Si l'home és un objecte vivent creat per un totpoderós al qual ho deu tot, ¿què té de feliç això?

Marie Balmary, íbid, p. 23.

Dir que l'home (o la dona) és creat impediria l'adveniment del subjecte, faria impossible la realització (lliure i alliberadora) del «semblant a nosaltres», el desig pregon de Déu i, alhora, el desig pregon de l'ésser humà, el desig de ser amb la dignitat del subjecte, lliure i alliberat del ser un mer objecte.

Per això, no és fins al segon relat de la creació, després que adam desperta d'un «son profund», que apareixen, ara sí, la dona i l'home presentats l'un davant de l'altre just en el moment en què es produeix el profund reconeixement mutu del separat-i-unit-alhora: «os dels meus ossos i carn de la meva carn». En una línia totalment oposada a la que proposa la «religió de la serp»:

Renunciar a ser l'altre no significa renunciar a ser un mateix, tot al contrari... ¡Una perversió de la mística converteix el déu separador en el gran posseïdor, al qual l'humà s'hauria de lliurar en la fusió! Quantes vegades el vocabulari anomenat religiós ens arriba en aquest estat...

Marie Balmary, íbid, p. 96.

Per tot això, amiga o amic lector, em permeto compartir amb tu una vegada més un dels fragments centrals del meu credo personal el qual, dit més amb el cor que amb el cap, fa més o menys així:

«Crec en cada home i dona, engendrats, no pas creats, amb la mateixa dignitat del Pare/Mare, i a qui tota cosa ha estat donada i confiada, també la llibertat, per tal de fer possible la realització plena i lliure del nosaltres humà, universal, a imatge i semblança del nosaltres diví.»

Crèdits de les fotos. 1: “Mare i filla”, al Congo, de Ferdinand Reus. 2: “Plantes al desert del Negev”, a Israel, de Brewbooks. 3: “Els ulls del desert”, a Mauritània, de Ferdinand Reus. — Llicències: Creative Commons (1, 2 i 3).

Al principi d'aquesta sèrie de retalls entorn dels relats bíblics de la creació ja vaig exposar que tenien evidents ressonàncies i influències d'altres relats fundadors de la humanitat, particularment els de la rica, prestigiosa i multicultural Babilònia (c.f. Enûma Elish, el Poema Babilònic de la Creació). Però els relats que acaben essent elaborats i fets propis pel poble hebreu acaben assolint... una profunditat i una subtilesa insospitades! Amb tot, ¿quantes vegades i en quants llocs ben diversos l'ésser humà ha estat capaç d'apuntar (poc o molt) vers la bona direcció? (En un altre nivell de coses, quantes vegades i en quants llocs l'ésser humà ha estat capaç de descobrir —o de redescobrir— la roda, per exemple?)

Fins ben aviat!

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».

No-omnipotents, com D*u

L'omnipotència sempre ha estat una de les grans temptacions de l'ésser humà, de cada ésser humà: el desig de tenir-ho tot sota el meu control, de tenir-ho tot sotmès a la meva voluntat. El desig (desordenat!) de ser omnipotent, o totpoderós (em permeto recordar que són sinònims), consisteix en desitjar expandir el JO sobre la TOTALITAT. És el JO = TOT (ho vaig començar a esbossar cap al final d'un escrit anterior, «La visió de D*u»).

Però l'omnipotència, com tota gran temptació humana que es preciï de ser-ho, és alhora un engany i, com es veurà de seguida, un dels més terribles i destructius!

Per mirar de justificar aquesta intuïció sobre l'ésser humà, més encara, per mirar de justificar el títol (aparentment sensacionalista) de l'escrit d'avui em fonamentaré en un altre “detall”, aquest cop, del segon relat de la creació del Gènesi. (Perquè, efectivament, es tracta d'una intuïció... ben antiga!, que miraré d'actualitzar, de la mà de Marie Balmary, Raimon Panikkar i Ringu Tulku Rimpotxé, enllaçat amb les meves pròpies paraules i comprensió. Una comprensió en camí, no acabada, en recerca constant, però que ja ha passat per uns quants alliberaments, com el que intentaré comentar cap al final del retall d'avui.)

Quart detall: la «religió de la serp»

La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet. Preguntà, doncs, a la dona:
— Així, Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?
La dona va respondre a la serp:
— Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí, però dels fruits de l'arbre que hi ha al mig del jardí, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem.
La serp li va replicar:
— No, no moriríeu pas! Déu sap que, si un dia en menjàveu, se us obririen els ulls i seríeu igual com déus: coneixeríeu el bé i el mal.
Llavors la dona, veient que el fruit de l'arbre era bo per a menjar i feia goig de veure, i que era temptador de tenir aquell coneixement, en va collir i en va menjar; i va donar-ne també al seu home, que en menjà amb ella. Llavors a tots dos se'ls obriren els ulls i es van adonar que anaven nus.

Cita bíblica: Gn 3,1-7 (BCI).

El fragment anterior condensa, magistralment, la temptació i l'engany d'una comprensió errònia de Déu a la qual, malauradament, estem tots exposats. Part del detall consisteix en què aquesta “religió” és professada, ni més ni menys, que per «la serp!», un animal que parla?, un animal imaginari!,... fals! I què diu? Si voleu ser igual com déus mengeu de tots els arbres del jardí! Tot es pot menjar!

Quin és l'engany? «Seríeu igual com déus...». Aquest és l'engany, i no la temptació!, perquè, de fet, els éssers humans ja ho som (en possibilitat!) igual com déus: «Déu digué: —Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres...».

Quina és la temptació? «Menjar dels fruits de tots els arbres del jardí...». La serp em recorda que puc escollir (lliurement!) entre el JO-amb-TU en el NOSALTRES, o bé el JO = TOT (aquesta darrera opció presentada astutament com a més... atractiva!, com si fos més real, efectiva i realitzable?)

La religió de la serp no ens és pas desconeguda. Potser és la més estesa: Déu es reserva per a ell el coneixement total, i els humans no hi han d'aspirar. Un déu tirànic, gelós. D'on es dedueix la resta, presentada per la serp: l'home només pot arribar a la seva glòria transgredint aquella frontera.

—

La serp diu: si no ho ets tot, si no ho saps tot, si no ho pots tot, no ets res. Curiosament, allò que no existeix, un animal que parla, afirma que només existeix allò que ho és tot. El no-res proposa la totalitat.

Marie Balmary, psicòloga, psicoanalista i escriptora francesa. — Font: BALMARY, Marie (2008) L'origen diví. Barcelona: Fragmenta (Assaig, 11), pp. 97 i 98. ISBN: 978-84-92416-12-7.

Aquest és, per mi, l'ensenyament fonamental d'aquest fragment del mític relat: que quan l'ésser humà transgredeix el límit es descobreix «tot nu» i, per tant, abocat ell mateix al no-res: Sense l'alteritat el JO mor! (Existeix una destrucció més mortífera que aquesta?) Per tant, fem atenció perquè la clau de volta per a l'existència de l'ésser humà és, en realitat (en realitat!), el NOSALTRES (i no el TOT!), imatge i semblança del NOSALTRES diví.

En què recolza l'atribut Totpoderós aplicat a Déu?

Arribats a aquest punt, i havent comprès que l'atribut totpoderós aplicat a l'Home és temptació i és engany (i potser el pitjor de tots!) no puc evitar de preguntar-me, ¿i què hi ha de l'atribut Totpoderós aplicat a Déu? Perquè, de fet, el matís més evident, habitual i tradicional que se sol donar a l'atribut Totpoderós quan s'aplica a Déu és ni més ni menys que «el qui tot ho pot!», totalment coincident amb... el que li dóna «la religió de la serp!» Com és possible aquesta paradoxa? En aquestes condicions, ¿és defensable aquest atribut? O bé és millor rebutjar-lo? ¿Em cal entomar i fer els malabarismes que calgui amb l'herència de la tradició del passat? O bé em convé més deixar anar llast per poder-me enlairar en la llibertat de l'esperit? (Sóc ben conscient que no sóc el primer ni en fer-me preguntes ni en cercar respostes. El que segueix és la meva resposta raonada, la meva opció personal... no definitiva!, sobre aquesta qüestió ben concreta.)

Per començar, sé prou bé que l'expressió «Déu totpoderós» i d'altres de similars apareixen explícitament a la Bíblia en vàries ocasions (per exemple, el resultat d'aquesta cerca a la Biblia Sacra Vulgata de tots els mots que comencin per “omnipot*”dóna 68 coincidències a l'AT, 1 a l'epístola als Corintis, i 9 a l'Apocalipsi). Són, però, les expressions amb què se sol traduir un d'entre els diversos noms de D*u de l'original en hebreu, El Shaddai, emprat ocasionalment (menys de 100 vegades, compareu-ho amb els milers i milers de vegades, de l'ordre de 10.000, en què són emprats altres noms de Déu a tota l'Escriptura) i tant sols per una de les quatre antigues tradicions (la més antiga?) que van contribuir a la redacció final i unitària de l'Escriptura hebrea. Però, i anant més enllà, també em pregunto: Què significava originalment pels hebreus El Shaddai? Déu totpoderós, o Totpoderós, n'és realment una bona traducció? Deixo la resposta oberta, però ofereixo algunes pistes.

Segons l'exegesi rabínica sobre el nom de D*u El Shaddai: «D'acord amb alguns punts de vista, deriva d'una arrel que significa “cobrir de beneficis”. D'acord al Midraix, significa “Aquell que diu Dai” (“dai” vol dir prou o suficient), i prové del fet que quan Déu va crear l'univers aquest es va expandir fins que Ell va dir “Dai!” (potser el primer registre de la teoria de l'expansió de l'univers?). Alguns fan notar que Shaddai és un acrònim de Shomer Daltot Yisrael, Guardià de les Portes d'Israel.» — Font: Judaism 101, una enciclopèdia del judaisme, una de les fonts de la Jewish Virtual Library.

I què hi diu la intuïció cristiana trinitària sobre Déu? Li sembla que li escau gaire bé l'epítet de Totpoderós?

Tot allò que el Pare és ho dóna al Fill. Tot allò que el Fill rep ho entrega alhora al Pare. Aquesta donació (al Pare, en última instància) és l'Esperit.

Font: Raimon Panikkar (1998) La Trinidad. Una experiencia humana primordial. Madrid: Siruela (El Árbol del Paraíso, 14), p. 69. Panikkar està citant, al seu torn, sant Bonaventura.

Aparentment rebuscat, però alhora ben senzill. La intuïció cristiana de la trinitat apunta cap a un D*u que es dóna, que es buida completament a l'Altre, tot creant alteritat. Apunta cap a un D*u que no cerca ser-ho Tot, acaparar-ho Tot, dominar-ho Tot sinó que, paradoxalment, apunta cap a un D*u que Tot... ho dóna! Una “acció”, un “fer”, que des d'una mentalitat occidental (des del «segon ull», el recordeu?) potser sí que es pot confondre amb poder, amb el tot-poder, amb el qui tot ho pot... Però des de l'espiritualitat (des del «tercer ull», tot un altre nivell de comprensió) em sembla que es “veu” just... a l'inrevés? Bé, em sembla que es “veu” tan diferent que ni tant sols es pot dir que sigui ben bé a l'inrevés! (Ni tot poderós, ni gens poderós, sinó... tot el contrari!) Per exemple, des de l'espiritualitat tibetana:

Tot és vacuïtat, perquè no hi ha res que no depengui de la resta. Tot és per naturalesa interdependent i, per consegüent, buit d'existència pròpia.

Ringu Tulku Rimpotxé, mestre buddhista tibetà, refugiat a l'Índia arran de la invasió xinesa, doctor en filosofia buddhista i gran erudit. — Font: Ringu Tulku Rimpotxé (2002) El budisme explicat als occidentals. Barcelona: Viena Edicions (Helios: 7), p. 24. ISBN: 84-8330-155-5.

Ja sé que tant Raimon Panikkar, com Ringu Tulku o l'espiritualitat hebrea de l'AT parlen de conceptes i de símbols que no són exactament idèntics. Però apunten, cadascú a la seva manera i des de la seva saviesa de veritables mestres, vers el fonament últim de la Realitat. Tot existeix en l'alteritat, en buidar-se en l'altre, en donar-se completament, en una essencial inter-in-dependència. Fins a l'extrem que m'atreveixo a afirmar que:

Déu no és o no seria Déu sense l'Home: Déu és Déu en i amb l'Home. I, alhora (naturalment!, recíprocament!, en harmonia!), l'Home és Home en i amb Déu.

No és cap demostració de res, tant sols una bella intuïció en harmonia amb la meva observació tranquil·la i silenciosa de la realitat que m'envolta. Res més.

Per tot això i a parer meu (desconec si és un parer gaire estès, de fet em preocupa poc si “pateixo” segons quin tipus de “rareses” en segons quins temes), l'atribut Totpoderós, o Omnipotent, (o fins i tot Absolut) aplicat a Déu crec que és un dels més desafortunats que mai s'hagi inventat l'ésser humà. Crec que és altament equívoc, perquè no ajuda gens a apuntar vers la bona direcció. I també crec que és altament tòxic, perquè alimenta (suposo que sense voler-ho, però el resultat és el mateix) la «religió de la serp», temptació i engany alhora! (I això darrer, amiga o amic lector, crec que és pitjor que gravíssim... pervers!, perquè aquesta temptació i engany disfressats de [pseudo]-religió oficial és molt més subjugant i difícil de detectar —i, per tant, d'alliberar-se'n— que si hom sap que li ho està “dient” una vulgar serpota imaginària que s'arrossega per terra... no?) Si un mot cal explicar-lo tant i cal acompanyar-lo sempre d'un «sembla que digui A però en realitat vull dir B» per tal que no s'interpreti malament, ¿per què no emprar-ne un altre? Que no en tenim a milers de mots al diccionari? I per què no diem «B» directament?

Per tot això, amiga o amic lector, em permeto compartir amb tu el meu credo personal el qual, dit més amb el cor que amb el cap, comença més o menys, si fa no fa, així:

«Crec en Déu, Pare totgenerós, donador del cel i de la terra...»

Crèdits de les fotos. 1: “Felices al bosc”, de Charles Pieters. 2: “Pomer”, d'Adam E Cole. — Llicències: Creative Commons (1, 2).

La setmana vinent, finalment, esbossaré un darrer i conclusiu “detall” dels mítics relats de la creació, per mi tant important com tots els que he anat esbossant fins ara, però que pràcticament només s'entén a partir del text original hebreu ja que (lamentablement!) la immensa majoria de traduccions l'han ben perdut pel camí! Amb aquest darrer hauré completat l'esbós de cinc “detalls” (com les cinc puntes d'una estrella) suficients (espero...) per intuir la profunda riquesa real, concreta i pràctica que contenen aquests textos tan antics de l'AT, massa sovint incompresos i menyspreats com a “simples rondalles de la vora del foc àmpliament superades pels (suposats!) coneixements actuals”. ¿Per la pre-potència (cegesa, de fet?) del coneixement racional?

Una abraçada!

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».

Lliures, com D*u

Retorno als dos versets centrals del mític primer relat de la creació hebreu, el “destil·lat” d'una saviesa ancestral que... encara amaga molts detalls poc evidents a primer cop d'ull. Sortosament, la nostra traducció en català conserva el matís de l'original hebreu que desitjo destacar avui (però he trobat diverses versions en altres idiomes, sobretot les més “modernes”, que l'han ben perdut!):

Déu digué:
— Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen.
Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona.

Cita bíblica: Gn 1,26-27 (BCI).

Tercer detall: i la «semblança»...?

Una lectura atenta i pausada d'aquest breu retall bíblic permet adonar-nos que Déu primer diu que farà una cosa: «Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres», però després... en fa una altra? «Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu». Per què aquesta diferència entre el desig diví, expressat en primer lloc (verset 26), i allò que finalment fa... o pot fer (verset 27)? Es tracta d'una relliscada d'un antic copista i, per tant, no significa res d'especial, o bé és quelcom que conté un ensenyament?

El paral·lelisme entre els dos versets, un recurs literari clàssic de la literatura semítica en general i dels escrits bíblics en particular, no fa més que posar de manifest i ressaltar la seva diferència! Un “detall” que ja va ser observat i comentat pels Pares de l'Església, d'entre els quals Orígenes (183-253), exegeta, pensador i escriptor cristià, i Basili de Cesarea (329-379), teòleg i bisbe de Cesarea, conegut com a sant Basili el Gran. Expressat en paraules actuals:

Aquell déu només fa les coses a mitges, i això ens és assenyalat precisament per la repetició de la primera frase, mentre que la segona queda aparentment en suspens. L'humà és creat, doncs, en imatge d'Elohim, però no com a semblança seva.

Marie Balmary, psicòloga, psicoanalista i escriptora francesa. — Font: BALMARY, Marie (2008) L'origen diví. Déu no ha creat l'home. Barcelona: Fragmenta (Assaig, 11), p. 118. ISBN: 978-84-92416-12-7.

Així, doncs, la imatge és cosa de Déu, però la semblança, ai!, sembla que és cosa... de cadascú (teva!, meva!). En la imatge «jo» encara no sóc, tant sols sóc possibilitat, tant sols hi ha un objecte (possessió, domini, sotmetiment!). És en la semblança que «jo», subjecte (lliure!, alliberat!), em desvetllo, m'alço i sóc. Aleshores, lliurement, «jo sóc», justament a imatge i (ara sí!) semblança de Jo Sóc, de YHVH. I, per tant, imatge i semblança d'un «Nosaltres». I, per tant, la meva existència em remet a la teva existència, a «tu». (Tot lliga!, tots els “detalls” que he anat esbossant fins ara estan estretament relacionats i es confirmen els uns als altres. S'intueix?)

Sant Basili ens ho explica amb una senzilla imatge, ben bella i entenedora:

«Déu ha permès que siguem els artífexs de la semblança divina, a fi que ens pertoqui la recompensa del nostre treball, perquè no siguem ja com aquells retrats que surten de la mà d'un pintor com uns objectes inerts, a fi que la nostra semblança no resulti en lloança d'algú altre. En efecte, quan veus un retrat tan semblant al model, no lloes el retrat, sinó que n'admires el pintor. Així doncs, perquè pugui ser jo i no un altre el destinatari d'aquella admiració i lloança, Déu m'ha deixat la cura d'esdevenir semblança seva.»

Crèdits de les fotos. 1: “La paleta de colors del pintor”, de Rionda. — Llicències: Creative Commons (1)

La setmana vinent esbossaré un nou “detall” ben sorprenent (una pinzellada dels mítics relats?), en la línia i estretament relacionat amb els ja esbossats fins ara, però que podria deixar alguns ensenyaments suposadament religiosos... a contrapeu!

Una abraçada!

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».

La visió de D*u

Quan em pregunto quin és el símbol més adequat de Déu, quina és la millor imatge que me'n puc fer, on es reflecteix millor el seu “rostre”, la seva essència, el seu Ser, o bé en què deu consistir «la visió de Déu» (una expressió de Sant Ireneu de Lió que vaig citar a l'escrit «Encontre en el desig» i que en jordi_morrós va proposar d'aprofundir-hi)... no en trobo la resposta ni en la ciència, ni en la filosofia especulativa. Sinó... en el relat poètic i simbòlic: en el mite!

El mite (del grec μύθος, mythos), és la creació literària simbòlica per excel·lència, resultat de la saviesa ancestral de les generacions passades, la qual amaga una veritat i un saber que no es fa evident a primera vista. Plató (427 aC-347 aC), l'eminent filòsof de la Grècia clàssica, considerà el mythos com l'art d'expressar veritats que escapen al raonament. I no dubtà a emprar-lo, per exemple, per introduir la seva Teoria de les idees (c.f. el famós “Mite de la caverna”, al seu tractat «La República», 514a-517a). És ben curiós que la seva teoria fos un dels fonaments del posterior idealisme i, sobretot, del racionalisme més exacerbat... suposadament a les antípodes de la saviesa i el coneixement mític i simbòlic!

Bé, doncs, per respondre a la pregunta em remunto tant enrere com entorn del s. VI aC, en temps de Siddharta Gautama (Buddha) i de Lao Tse (Laozi) a l'Orient. Mentre que a mig camí, a l'anomenat Creixent Fèrtil de l'Orient Mitjà...

Retall bíblic

Després del fosc període a l'exili (598-538 aC) a la Babilònia del rei Nabucodonosor II, el poble d'Israel és autoritzat per Cir, rei de Pèrsia, a retornar al seu país, a reorganitzar-lo i a reconstruir-ne el temple de Jerusalem (Esd 1,2-4). Som en temps d'Esdres, sacerdot i mestre de la Llei, impulsor de l'activitat reformadora jueva. Som, també, en temps de la redacció definitiva unitària de la Torà (el Pentateuc en diem els cristians, els cinc primers llibres de la Bíblia), resultat de la fusió de diverses tradicions molt antigues i de molt diversa procedència.

Fins no fa gaire, els biblistes proposaven distingir entre quatre corrents o tradicions principals per explicar la formació del Pentateuc, amb el seu estil, vocabulari i punt de vista propi: la tradició jahvista, l'elohista, la deuteronomista i la sacerdotal. Actualment, però, aquestes distincions es consideren una simplificació, per bé que encara són ben útils com a primera aproximació per l'estudi exegètic.

«Davant la desfeta, tant social com religiosa durant l'exili a Babilònia, un grup de sacerdots enceten una relectura de les tradicions ancestrals, dediquen hores a una profunda meditació que els ajudi a esbrinar les raons del desastre, però, sobretot, mantenen encesa la flama de la fe d'Israel i obren una esperança que ha de portar la reconstrucció religiosa i social del poble d'Israel.» — Font: SOLÀ, Josep Maria (2007) Textos bàsics de la Bíblia i el seu ressò en la cultura. Barcelona: Proa (Les Eines, 48), p.61. ISBN: 978-84-8437-978-2.

Ens situem, doncs, també i en particular, en temps de la redacció final dels relats de la creació (el llibre del Gènesi en relata dos!), amb evidents ressonàncies i influències d'altres relats fundadors de la humanitat, particularment els de la rica, prestigiosa i multicultural Babilònia (c.f. Enûma Elish, el Poema Babilònic de la Creació). Però els relats que acaben essent elaborats i fets propis pel poble hebreu acaben assolint... una profunditat i una subtilesa insospitades!

En la meva opinió, potser calia el sofriment d'un poble sencer, deportat i a l'exili, per poder assolir aquest nivell de... destil·lat! En els propers escrits n'aniré desgranant alguns detalls d'entre la seva enorme riquesa, només uns pocs però justament aquells que a parer meu són més... crucials per a respondre preguntes cabdals sobre l'ésser humà i la relació amb la dimensió Déu de la Realitat!

Una traducció dels relats originals

Trobareu una traducció dels relats complets, escrits originalment en hebreu (un “detall” que convé no oblidar), per exemple, aquí:

• Primer relat: Gn 1,1-2,3 (BCI).
• Segon relat: Gn 2,4-5,32 (BCI).

No, no es tracta de la millor traducció ja que, per tal que soni bé en català (o en castellà, o en anglès, o en francès, o en llatí), s'han perdut matisos de l'original hebreu (que tenen la seva importància!, l'etern «traductore traditore»). Però bé, de moment ja en tinc prou pel que desitjo destacar avui. D'entrada només em centraré en un parell de versets que, en la seva versió traduïda, ja contenen (conserven!, uf!) el primer detall important, per mi potser el més important de tots (per bé que, com veureu... sol ser passat per alt!, llàstima!), i que em permetrà respondre a la pregunta plantejada al principi de l'escrit:

Déu digué:
— Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen.
Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona.

Cita bíblica: Gn 1,26-27 (BCI).

Primer detall important: nosaltres...?, quin nosaltres?

«Déu digué: — Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres...» L'ésser humà (i dic ésser humà i no home no per ser, suposadament, políticament correcte, sinó que... bé, s'entendrà de seguida), dic, l'ésser humà és (som!) imatge... d'un nosaltres! Que estrany! A la Bíblia hebrea (bona part del nostre Antic Testament) Déu gairebé sempre parla i es comunica en sigular: «JO dic», «JO faig». I més tractant-se d'un Déu (o millor dit, d'una comprensió de Déu) monoteista: «ESCOLTA, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'ÚNIC» (Dt 6,4).

En canvi aquí (i en poquíssims altres llocs de l'AT, ho podeu comprovar!) quan el redactor del text posa en boca de Déu el propòsit que té en aquell mític sisè dia de la creació, el fa parlar i comunicar-se en plural: «NOSALTRES farem». Per què aquest canvi? Per què aquesta “anomalia”? Per què aquest detall? Per què aquesta subtilesa? Perquè crec que està expressant una veritat i un saber que no es fa evident a primera vista, una intuïció, una experiència, una observació, que bé es podria expressar d'aquesta manera:

La imatge de Déu en el Gènesi és l'home i la dona en relació. No l'home.

Marie Balmary, psicòloga, psicoanalista i escriptora francesa. — Font: BALMARY, Marie (2007) El monjo i la psicoanalista. Barcelona: Fragmenta (Assaig, 4), p. 9. ISBN: 978-84-935695-6-3.

Així doncs, la imatge de Déu que estava cercant, la «visió de Déu» (emprant una expressió de Sant Ireneu de Lió), la imatge més transparent de Déu resulta que és tan “transparent” que... no és “veu”! Però... és ben real, profunda i concreta: la visió de Déu és el nosaltres, el pont humà (diví?) entre un tu i un jo, el vincle (amorós!), la relació (de confiança!) d'aquell que se sap amb i en l'altre (al teu costat!, al meu costat!). I, a més... sense “menjar-nos” l'un a l'altre (emprant una expressió ben bíblica), sense deixar de ser tu, i sense deixar de ser jo, sinó tot el contrari, fent-nos, deixant-nos, reconeixent-nos mútuament un espai vital per a cadascú, i un espai vital per al nosaltres! Un nosaltres real i complet per a un jo real i complet i per a un tu real i complet!

La relació humana (i humanitzadora!)
en el nosaltres (entre tu, i jo, i tu, i tu també...)
és (som!) la imatge i la semblança de Déu,
és (som!) la visió de Déu.

Vincles, relacions, lligams... que fan (fem!) xarxa, una xarxa, acollidora, integradora (“pescadora” d'éssers humans a la deriva?, d'aquells qui encara no han trobat un tu que els reconegui?, un tu que digui a cadascú personalment: «Sí, tu ets! Aixeca't!»). Una xarxa font de l'ésser («Jo sóc! M'alço!», «Tu ets! Aixeca't!», «Nosaltres som! Posem-nos dempeus!»), font del creixement i de la realització més profunda del més pur i genuí desig de ser!, de ser humà! Amb tu, en tu. Gràcies a tu. I, també, és clar, gràcies a mi. En «radical inter-in-dependència», en profunda unió sense causar ni la pròpia ni la mútua destrucció (emprant una expressió de Raimon Panikkar).

Potser la “imatge” més popular de Déu

Vol dir això que m'he de desfer de la “imatge” (visió borrosa) de Déu consistent en un home vell, amb cabells blancs, llarga barba, panxa prominent i, potser, amb sabatilles? I el rostre?, amable i somrient?, o bé greu i enfadat?, ...? Hehehe! Bé... depèn! Sí, depèn! Si la persona concreta que se m'acosta respon a aquesta descripció... i a més ens oferim mútuament la possibilitat d'establir una relació afectiva i de confiança entre tots dos tot creant un nou espai, un (nou?) nosaltres... aleshores la imatge anterior és prou bona... tot i que incompleta! Sí, incompleta! Perquè jo també hauria de veure'm i saber-me part de la imatge, del símbol, de la «visió» de Déu... junt i en relació amb aquell vell!

La visió de Déu no és quelcom (una cosa!)
extern a mi (que em ve de “fora”!),
sinó que jo en formo part (a “dins”!)
essent, fent, vivint, creant cada nou nosaltres.

La destrucció de la «visió de D*u» equival a la destrucció de l'ésser humà

Fent un senzill paral·lelisme amb l'escrit de la setmana passada, «Els noms de D*u», ¿existeix alguna manera de destruir la imatge de Déu? Sí, i entenc que només una! Destruint el NOSALTRES, destruint (menjant-me!) l'altre, que no resti cap TU dempeus! Cosa que implica, alhora i per definició (almenys intuïtivament així m'ho sembla), la destrucció (la mort!) del JO (l'autèntic JO, el qual, probablement, prèviament s'havia “aixecat” en el NOSALTRES... o potser encara no del tot!). I sense el JO (l'autèntic JO) evidentment l'ésser humà queda reduït... al no-res! Paradoxalment, doncs, quan l'ésser humà es vol fer omnipotent (JO=TOT) en realitat queda reduït al no-res! Sense l'alteritat humana el JO mor! Així doncs, la clau de volta per a l'existència de l'ésser humà és justament el NOSALTRES, el qual troba el seu fonament justament en el ja intuït NOSALTRES diví del relat mític del Gènesi. Una intuïció estretament relacionada amb la intuïció de «La triple ressonància de la Realitat» la qual, segles més tard, acabaria desenvocant en la intuïció trinitària (i, per tant, no estrictament monoteista) de Déu.

Epíleg

Desitges veure Déu?

Estima, i veuràs Déu.

Més encara, desitges Tu ser com Déu?

Estima, i miraràs com Déu mira.

Crèdits de les fotos. 1: “Amants a l'ombra”, d'Aesum. 2: “Jardins penjants de Babilònia”, gravat acolorit del s. XVI. 3: “Adam i Eva islàmics”, pintura de Manafi al-Hayawan, a Maragh, la Mongòlia iraniana. — Llicències: Creative Commons (1), domini públic (2, 3).

Uf! Tinc la sensació d'haver fet una gran marrada per arribar a una conclusió, una resposta ben simple, per bé que també ben “rodona”! És ben curiós com, de vegades, ens costa de veure i comprendre allò més simple, proper i “rodó” mentre que sovint acusem certa tendència a perdre'ns (o a deixar que ens perdin...) en complexitats... força estrafolàries. I encara trobo més sorprenent que aquesta saviesa tan senzilla, però alhora tan profunda i elaborada, faci... tants mil·lenis que ja s'ensenyava! En el proper escrit d'entre setmana m'endinsaré en un segon “detall” del primer relat bíblic de la creació amb unes conseqüències també... ben sorprenents!

Fins aviat!

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».

Els noms de D*u

Cita

— Així és —acceptà Simon—. Un dia vaig comprendre alguna cosa que podria expressar amb les seves paraules: que Déu és la paraula més exagerada en tots els idiomes. Per això me l'estimo tant.
— Però això ho canvia tot. Dit d'aquesta manera, ja no és la mateixa història. Estem ben lluny del gran policia del cel, o de tots els sinistres muntatges de les religions, o potser hauria de dir de les pseudoreligions.

Marie Balmary, psicòloga i psicoanalista francesa, ni teòloga ni exegeta, ha posat en pràctica un mètode de lectura i interpretació en grup dels textos bíblics en la seva llengua original —hebreu i grec—, de manera semblant al que permet fer la psicoanàlisi. La seva obra gaudeix d'una gran difusió a França, i ha estat traduïda a l'anglès, el portuguès, l'holandès, l'italià, el grec, el japonès i ara al català.

Context

Breu fragment de la quarta conversa entre Simon, monjo catòlic que llegeix l'hebreu, i Ruth, psicoanalista atea de cultura jueva, personatges de ficció d'un assaig novel·lat autobiogràfic que m'ha captivat des de la primera pàgina fins a la darrera!, tant per la seva excel·lent qualitat literària com pel cos del seu contingut. Un dels pocs llibres que he llegit tot sencer i gairebé d'una tirada: BALMARY, Marie (2007) El monjo i la psicoanalista. Barcelona: Fragmenta (Assaig, 4), p. 63. ISBN: 978-84-935695-6-3. En una excel·lent traducció d'Andreu Trilla, estimat i venerable pare escolapi.

Comentari

M'ha semblat adient començar el «retall» d'avui amb aquesta cita, d'aparença més light, però molt representativa del meu propi sentir, com a contrapunt previ a l'apunt potser més dens que segueix.

En l'escrit de la setmana passada ja vaig avançar, dit d'una altra manera, que «la paraula (el símbol) no és “allò apuntat” (allò simbolitzat), sinó que simplement “hi apunta”, com si ens digués a cau d'orella: pssst!, cap allí...». Amb tot, hi ha qui dóna gairebé el mateix valor i reverència al símbol (la «paraula», el «nom»), que a allò simbolitzat (i aquí hauria d'escriure «Déu»... precisament una paraula!, un nom!, però... ja ens entenem, oi?). Potser pel temor que en malmetre el primer es pogués perdre, alhora, el camí, la pista, la guia vers el segon...? És possible. Però (i ho dic seriosament), realment... passaria això? O potser... justament tot el contrari? (En parlaré més extensament i matisada en algun altre escrit, però ho avanço breument: ¿no podria ser que “malmetre” el símbol signifiqués, de fet, un alliberament d'allò simbolitzat respecte del seu símbol, diguem-ne, segrestador? Almenys, des del punt de vista des d'on podem “mirar”: l'humà, no el diví. De moment no dic ni sí, ni no...)

Retall jueu

El significat dels noms. En el pensament, la cultura i la tradició jueves un nom no és una designació arbitrària, una combinació aleatòria de sons. El nom transmet la natura i l'essència d'allò anomenat, en representa la seva història i la seva reputació (el seu “bon nom”!). Per aquest motiu en el judaisme els noms de Déu, en totes les seves formes, són tractats amb una cura inusual, amb un respecte i una reverència extraordinaris.

Els noms hebreus de Déu. El tetragrama יהוה compost per les quatre lletres hebrees Yod-Hey-Vav-Hey (com sabeu l'hebreu s'escriu de dreta a esquerra, en un alfabet de 22 lletres, originalment només consonants), és el nom més important de Déu en la tradició jueva. És el nom inefable, indicible, distintiu, propi de Déu. L'origen (mític, simbòlic) d'aquest nom misteriós sembla ser que es troba a Ex 3,14. Transliterat en el nostre alfabet com YHVH, és també el nom més freqüent a la Bíblia jueva (part del nostre Antic Testament), on hi apareix més de 6.800 vegades (la meva font és confusa en aquest punt, però la xifra és plausible). En català sol ser traduït per Senyor, el Senyor o el Senyor-Déu (més avall queda més clar perquè).

Altres noms hebreus de Déu són, entre d'altres: Elohim (el primer nom que apareix a l'Escriptura, amb les variacions El, Eloha, Elohai, sol ser traduït per Déu), El Shaddai (traduït per Déu totpoderós), Tzva'ot (que significa Senyor de les hosts o dels exèrcits), etc.

Escriure el nom de Déu. La llei jueva no prohibeix escriure el nom de Déu, sinó la seva supressió o desfiguració. L'origen es troba a la part central del Deuteronomi (el darrer dels 5 llibres de la Torà), dins del recull de lleis i costums recollits com a comiat o testament de Moisès al llindar de la terra promesa, emmarcat dins d'una preocupació majúscula per evitar caure en un dels paranys més greus de qualsevol religió: la idolatria (adorar «el dit», enlloc d'«allò assenyalat»!). «Derroqueu els seus altars, esmicoleu els pilars sagrats, cremeu els bosquets sagrats i destrosseu les estàtues dels seus déus. Que d'aquests indrets en desaparegui el record. Quan donareu culte al Senyor, el vostre Déu, no feu com aquestes nacions.» (Dt 12,3-4).

D'aquí, els rabins van inferir-ne el manament (desconec exactament com!, ni amb quina lògica!, però fonts jueves així ho ensenyen) de no destruir cap cosa santa, i de no destruir o desfigurar cap nom de Déu. Recents decisions rabíniques especifiquen que aquest antic manament aplica tant sols a les «formes permanents» i, per tant, exclouen qualsevol representació d'un nom de Déu en mitjans impermanents (e.g. fitxers electrònics, monitors d'ordinador, canals de transmissió de dades, etc). En canvi, qualsevol forma impresa passa a ser, seguint aquesta lògica, una «forma permanent», havent-ne de tenir per tant la cura extrema que li correspon com a «objecte sagrat» que passa a ser.

Pronunciar el nom de Déu. Antigament, el nom propi de Déu YHVH era pronunciat com a part dels serveis diaris del Temple de Jerusalem. Fins i tot la Mixnà (ss. I-III), que recull i consolida la tradició oral des del temps de la llei escrita o Torà (ss. VI-V aC), en recomana el seu ús en salutacions quotidianes entre jueus (Berakhot 9:5). Però en temps del Talmud (s. V), font fonamental de la legislació, de les tradicions i de les exhortacions morals jueves, amb el Temple destruït i el poble en diàspora, els rabins ja no permeten pronunciar el nom propi de Déu en cap circumstància, sinó que es difon el costum de substituir-lo pel nom Adonai (que significa Senyor), o per Ha-Shem (literalment El Nom), sota... pena de mort! No és d'estranyar, doncs, que amb el pas del temps s'hagi acabat “oblidant” com es pronunciava exactament el mot YHVH (YHVH en són només les consonants, i fins i tot la lletra Vav no se sap si era realment consonàntica o vocàlica).

A partir del s. V els textos hebreus foren completats amb els signes diacrítics niqqud (signes emprats per representar vocals, absents anteriorment en l'escriptura hebrea). Però el mot YHVH fou completat amb els signes corresponents a les vocals del mot Adonai, enlloc dels que li haurien estat propis, per tal de recordar al lector que per molt que veiés escrit YHVH calia declamar Adonai. Aquest és l'origen de la confusió moderna que va donar lloc a creure que YHVH hauria estat pronunciat Jehovà. Jahvè es considera una aproximació més plausible, però tampoc és acceptada de manera definitiva pels experts. La realitat és que la pronunciació exacta del mot YHVH s'ha perdut en la nit dels temps.

Els noms no hebreus de Déu. Això és: Déu, Dios, Dieu, Deus, Dio, God, Gott... Actualment, les diverses escoles rabíniques encara no s'han posat d'acord sobre el nivell de santedat d'aquestes formes del nom de Déu. En qualsevol cas, alguns jueus dels anomenats reformistes (actualment hi ha, però, moltes altres maneres de ser jueu) inclouen aquests mots en el “joc” per evitar incórrer en la violació (fins i tot involuntària, per desconeixement del possible lector-impressor a través d'Internet) del manament derivat de Dt 12,4, consistent en escriure'ls en una «forma incompleta» donant lloc a, per exemple: D*u (en català), o G-d (en anglès).

Per saber-ne més

• «The Name of G-d», article de Judaism 101 i del Jewish Virtual Library, la font principal del retall anterior, junt amb les següents respostes de diversos rabins.
• «Why “G-d” instead of God?», reposta del rabí Jeffrey Wolfson Goldwasser, resposta del rabí Shraga Simmons (Jerusalem, Israel), resposta del rabí Aron Moss (Sydney, Australia).
• «Hebrew Names of God», de Hebrew for Christians, amb textos, transliteracions i àudios.

Personalment, comparteixo la preocupació, tan pròpia del pensament jueu, d'intentar detectar i defugir qualsevol forma d'idolatria. Però... molt em temo que aquest zel n'ha dut uns quants a caure en una nova forma d'idolatria molt més refinada i “culta”: tota aquesta rebuscada sacralització dels noms de Déu i els seus usos!

Amb tot, i compartint també l'esperit de sant Pau de «no donar escàndol als més febles» (Rm 14,13-23), us transmeto aquesta recomanació judaica, per tal que en feu l'ús que cregueu oportú:

«Sisplau, observeu que aquest escrit conté el nom de Déu.
Si l'imprimiu, sisplau tracteu-lo amb el respecte apropiat.»

Per altra banda, però, pres i entès com a símbol (que em sembla que és el que és), el mot D*u el trobo una troballa molt interessant, molt eloqüent, molt suggeridor per recordar d'una manera ben gràfica que: «Déu no és ni un objecte del pensament ni un concepte» (Raimon Panikkar).

En resum, entenc que el «nom» ni és únic (de fet en tenim un munt per triar i remenar!, i més que en podríem inventar!), ni conté allò simbolitzat (tant sols «hi apunta» —perdoneu que em repetixi tant, però... per cert, ha quedat clar? Hehehe!).

Ara bé, realment, ¿és aquest l'únic “camí”, partir d'un «nom»? (Que no deixa de ser l'expressió d'una «doctrina»...) Realment, ¿em cal un «nom» per... acabar-lo transcendint vers allò simbolitzat... [allò apuntat pel símbol «D*u»]? ¿No podria ser aquest un “camí” una mica massa racional, més aviat propi del “segon ull” i, per tant, coix ja d'entrada? «Mira, és per aquí, només cal que t'aprenguis, acceptis i et conformis en tots aquests conceptes... i ja està. Té! Apa, són 5.ooo €. Gràcies. — Següeeent?» Paraules... noms... conceptes... ideologies... doctrines... dogmes... normes... tots ells uns “caminadors” molt necessaris, sí, però... arriben a fer tanta nosa, també, pobrets!



Altres símbols (completament diferents!) em són tant o... molt més necessaris per aprendre a «caminar cap a...». Aquells que són “llum” per al «tercer ull», la mirada de l'amor, de la poesia, de la fe, de l'esperit... En l'escrit de la setmana que ve miraré d'oferir una mica de “llum” sobre el que em sembla que és un dels símbols (o “imatge”) més bàsics i fonamentals de (i que em sembla que em posen en relació més directa amb) D*u!

Una abraçada!

Crèdits de les fotos. 1: “Indicadors vers els Estanys de Tristaina, Andorra”, d'Èdgar Planas. 2: “El tetragrama YHVH en un rotlle de la Torà”, de Daniel Tibi, corresponent al fragment de Nm 18,27-30. 3: “Venerables jueus polonesos estudiant minuciosament un text de la Mixnà, 1924”, del YIVO Institute for Jewish Research de Nova York. 4: “Anell d'amor”, de Roger McLassus. — Llicències: Creative Commons (1, 2), Copyright, emprat segons termes d'ús (3), GFDL (4).

Retalls relacionats

• «Els noms de D*u», la descoberta del sentit dels símbols a través d'un retall jueu.
• «La visió de D*u», introducció al relat mític en general i al relat bíblic de la creació en particular, i esbós del “detall” més sorprenent: el «nosaltres».
• «La possibilitat en D*u», esbós d'un segon “detall” extraordinari: l'omissió de «era bo».
• «Lliures, com D*u», esbós d'un tercer “detall” cabdal: l'omissió de la «semblança».
• «No-omnipotents, com D*u», esbós d'un quart “detall” ben xocant: la «religió de la serp».
• «No-creats, com D*u», esbós d'un darrer “detall” conclusiu: on «Déu no crea ni l'home ni la dona».