Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris món. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris món. Mostrar tots els missatges

diumenge, 31 de maig del 2009

Vídeo: Cançó de la Terra

S'acosta el Dia Mundial del Medi Ambient, una bona ocasió per reflexionar una mica més sobre la nostra relació amb el món que ens envolta. Més encara, que ens acull i ens alimenta...! I que per tant no ens hi juguem doctrines o idees abstractes sinó la vida d'avui i la de demà, la nostra salut i la dels nostres fills. I no em refereixo només a la salut física, sinó també a la psíquica i a l'espiritual.

Les imatges, la poesia i la música sempre m'han estat bones companyes per mirar de veure-hi més enllà dels conceptes racionals. Per exemple, aquest ben aconseguit videoclip, rodat en tres localitzacions reals de diferents continents, l'Amazones, Croàcia i Tanzània, sotmeses a alguna forma de pressió i de sofriment causada per l'home:

Earth Song, single


En trobareu la lletra sencera, per exemple, aquí a YouTube.

Retall d'agenda

Divendres, 5 de juny
» Dia Mundial del Medi Ambient
Un dels principals vehicles de les Nacions Unides per fomentar la sensibilització mundial sobre el medi ambient i per promoure'n l'atenció i l'acció política.

» Estrena del film documental «Home» (Llar)
Una pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand que mostra espectaculars imatges de l'actuació humana sobre el medi ambient. Serà estrenada alhora als cinemes i a YouTube! Notícia a La Vanguardia. Tràiler i Making-Of a YouTube.

dijous, 29 de gener del 2009

La triple ressonància de la Realitat

Cita

El propòsit d'aquest treball és afinar les nostres oïdes per escoltar no només la música de les esferes o només els sons de la creativitat humana o només els cants dels àngels divins, sinó també la triple ressonància de la Realitat.
És l'experiència no-dualista o advaita que constitueix la clau de les pàgines d'aquest estudi.
Raimon Panikkar, sacerdot cristià catòlic, casat, doctor en Filosofia, Ciències i Teologia, professor emèrit de la Universitat de Califòrnia (UCLA), un dels més prestigiosos defensors del diàleg interreligiós especialment amb subjectes i tradicions no occidentals, actualment viu a Tavertet on continua un intens treball d'investigació i divulgació.

Context

PANIKKAR, R (1999) La intuición cosmoteándrica. Las tres dimensiones de la realidad. Valladolid: Trotta (Paradigmas, 24), p. 11 i 15. ISBN: 84-8164-307-6.

Comentari

En l'escrit de dijous passat vaig prometre que aprofundiria una mica més sobre la meva visió de la Realitat, de la qual ja en vaig fer algunes pinzellades. És en la genialitat de Raimon Panikkar que vaig trobar la verbalització i l'oportunitat d'una primera realització de la meva pròpia comprensió i visió incipients, inacabades, incompletes encara. Talment com si les seves paraules m'haguéssin permès connectar amb una llum interior que, ja hi era, ja, però amagada darrera d'un espès vel, el vel de l'excessiva racionalitat tant típicament occidental:

Aquesta visió ens ve a dir que la realitat no està formada ni per un bloc únic indistint —sigui aquest diví, espiritual o material— ni tampoc està format per tres blocs o un món de tres nivells —el món dels déus (o de la Transcendència), el món dels homes (o de la Consciència) i el món físic (o de la Matèria)—, com si d'un edifici de tres pisos es tractés. La realitat està construïda per tres dimensions enllaçades les unes amb les altres, com la perichôrêsis trinitària, de manera que no només l'una no existeix sense l'altra sinó que estan imbricades inter-in-dependentment. No es pot parlar de cap d'aquestes tres dimensions com a realitats a se, com subsistents en elles mateixes amb independència de les altres. Tant Déu, el Món o l'Home presos independentment, o a se, sense relació amb les altres dimensions de la realitat són simples abstraccions de la nostra ment. Aquesta intuïció cosmoteàndrica, crec, resol una sèrie d'antinòmies de les que la ment contemporània sembla no poder-se desempallegar. Aquesta podria constituir la base per a una nova visió de la realitat.
Íbid, p. 16.

Cosmoteàndric” (adj.) és un neologisme encunyat per Panikkar que resulta simplement de la unió dels tres mots grecs thêos (Déu), anthrôpos (Home) i kosmos (Món) en un ordre més eufònic (i.e. acústicament més harmònic).

La clau (com l'anomena Panikkar) per comprendre aquesta nova visió de la Realitat, la novetat radical (per a una mentalitat occidental com la meva!) és l'experiència no-dualista, adualista (com l'anomena Panikkar en altres escrits) o advaita (terme d'origen sànscrit). I en diu “experiència” perquè no es tracta d'una nova teoria d'un il·luminat caiguda d'enlloc sinó la destil·lació de la saviesa i la consciència humanes que ha anat impregnant la majoria de les cosmovisions dels darrers 6.000 anys d'història.

La mentalitat contemporània occidental, en absolutitzar l'ús de la raó pura, ens ha dut a un carreró sense sortida: el dualisme. En desitjar desxifrar el misteri que ens envolta els éssers humans necessitem fer distincions, manegar conceptes, és a dir objectes mentals (fins aquí molt bé), però la raó els ha acabat convertint en separacions, dicotomies poc menys que insuperables: ànima i cos, subjecte i objecte, llum i foscor, bé i mal, interior i exterior... Fins i tot s'ha arribat a afirmar, com aquell qui res: «El Cel té raons que la Terra no coneix», «L'Home és lliure i no necessita de Déu», «La Terra està al servei incondicional de l'ésser humà», etc.

El canvi radical consisteix en reorientar-nos cap a orient (mai millor dit!) per superar el model mental dualista de la realitat mitjançant l'experiència adual de la realitat. L'adualisme no nega les distincions a les que s'arriba mitjançant l'ús de la raó, simplement no les absolutitza ni s'hi identifica, tot prenent consciència que les fronteres, les separacions formen part de les abstraccions, dels objectes mentals, no de la realitat a se. En el fons costa més d'explicar que d'entendre.

L'experiència adual de la realitat condueix necessàriament (al meu entendre) a una transformació personal, a un canvi en les relacions amb la interioritat, amb els altres, amb el món, amb el Tot. Com? Tant sols n'esbosso tres exemples concrets.

Primer exemple.

La «interioritat» no és el lloc on jo em retiro per decisió pròpia, sinó adonar-me que jo estic dintre d'Algú.
Cristina Kaufmann (1939-2006), religiosa contemplativa del Carmel de Mataró. — Font: KAUFMANN, C (2007) «Interioritat i mística cristiana». A: La Transparència de l'Invisible (1). Badalona: Claret (Torsimany, 11), p. 92. ISBN: 978-84-8297-985-4.

Segon exemple.

Sóc un ésser humà que viu la interdependència. Vull transformar el món amb les eines que conec. Quines són aquestes eines? El ioga, la meditació, la resolució dels conflictes des d'una acció compassiva i alhora activa...
Concha Pinós, buddhista i professora de ioga tibetà, activista espiritual, presidenta de la “Fundació Gandhiji Cultural”, membre de “Birmania por la paz”, llicenciada en Ciències Polítiques. Sempre que en té l'ocasió manifesta: «Crec que els drets humans només es poden defensar des de la no política. Sóc practicant buddhista.» — Font: «Transformándome a mí misma, transformo el mundo», entrevista al blog “Espiritualidad y Política” realitzada per Koldo Aldai.

Tercer exemple. La meva pròpia i senzilla experiència. De mica en mica, i sobretot d'ençà de la meva opció personal per la pràctica sovintejada de la meditació zen, ha anat millorant la meva comprehensió (i.e. comprensió intuïtiva) de la meva ubicació real en la Realitat, cosa que ha afectat positivament la qualitat de la meva relació amb totes les dimensions de la Realitat. I per exemple, honestament i humilment, sense haver-m'ho proposat a priori, la meva dona es va adonar d'aquesta (petita però real i efectiva) transformació personal! Una micona... però se'n va adonar! Li ho podeu preguntar...

Foto: “Blue jay”, de Wikimedia Commons, nominada imatge de l'any 2006 (amb llicència GNU).

En l'escrit del proper dijous parlaré una mica més sobre l'ús adequat de la raó i la intel·ligència racional al meu entendre. A reveure!

dissabte, 3 de gener del 2009

Vídeo: Hivern

Concert núm. 4 en fa menor, Op. 8, RV 297, “L'inverno” (L'hivern), d'Antonio Vivaldi (1678-1741). El darrer del conjunt de quatre concerts per a violí i orquestra que componen “Le quattro Stagioni” (Les quatre estacions), compost el 1723.



Allegro non molto
Tremolem de fred a la neu glacial,
en la respiració dura d'un vent horrible;
correm, donant cops amb els peus en tot moment,
petant de dents en un fred extrem.

Largo
Davant del foc ens passen els dies,
pacífics i satisfets,
mentre a fora plou a bots i a barrals.

Allegro
Trepitgem el camí gelat lentament i cautelosa,
per por d'entrebancar-nos i caure.
Llavors de sobte rellisquem,
ens estavellem contra terra,
ens aixequem i arrenquem a córrer
damunt del gel que s’esquerda.
Sentim com la glaçada tramuntana
s’escola dins de casa,
malgrat les portes tancades i barrades...
Això és l’hivern que, no obstant això,
porta les seves pròpies delícies.

Text: traducció lliure (no en sé més!) del sonet que acompanya el concert; no se sap del cert si va ser escrit pel propi Vivaldi.

dijous, 4 de desembre del 2008

Vídeo: Planeta Terra per sempre

Un regal pels sentits!
Tres minuts de glòria!
Gaudiu-los!



Vist a: La Huella Digital